Diumenge 14 de durant l'any C.

1ª LECTURA.  (Isaïes 66,10-14c).

Alegreu-vos amb Jerusalem,

feu festa, tots els qui l’estimeu.

Estigueu contents amb ella

tots els qui portàveu dol per ella;

sereu alletats amb l’abundància del seu consol

i xuclareu les delícies de la seva llet.

Això diu el Senyor:

«Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar,

la riquesa de les nacions, com un torrent desbordant.

Els teus nodrissons seran portats al braç

i amanyagats sobre els genolls.

Com una mare consola el seu fill,

jo també us consolaré: a Jerusalem sereu consolats.

Quan ho veureu, el vostre cor bategarà de goig

i reviuran com l’herba els vostres ossos.»

La mà del Senyor es farà conèixer als seus servents.

2ª LECTURA (Gàlates 6,14-18).

Germans,

Déu me’n guard de gloriar-me en res

que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist.

En ella és com si el món fos crucificat per a mi i jo per al món.

Ni la circumcisió ni la incircumcisió no tenen cap valor.

L’únic que val és que hàgim estat creats de nou.

Que la pau i la misericòrdia de Déu

reposin sobre tots els qui mantenen aquest criteri

i sobre l’Israel de Déu.

A part d’això, que ningú no m’amoïni,

perquè jo porto en el meu cos les marques distintives de Jesús.

Germans,

que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb el vostre esperit.

Amén.

EVANGELI. (Lluc 10,1-12.17-29).

NOTA.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

el Senyor en designà encara setanta-dos,

i els envià que s’avancessin de dos en dos cap

a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar.

Els deia: «Hi ha molt a segar i pocs segadors:

demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los.

Aneu.

Us envio com anyells enmig de llops.

No porteu bossa, ni sarró, ni calçat,

no us atureu a saludar ningú pel camí.

Quan entreu en una casa digueu primer:

Pau en aquesta casa.

Si hi viu un home de pau,

la pau que li desitgeu reposarà en ell;

si no, retornarà a vosaltres.

Quedeu-vos en aquella casa

i compartiu allò que tinguin per menjar i beure:

els treballadors bé es mereixen el seu jornal.

No aneu de casa en casa.

Si en un poble us reben bé,

mengeu el que us posin a taula,

cureu els malalts que hi hagi

i digueu a la gent d’aquell lloc:

El regne de Déu és a prop vostre.
Però si en un poble no us volen rebre,

sortiu als carrers i digueu:

Fins la pols d’aquest poble que se’ns ha posat als peus,

us la deixem.

Però sapigueu això: El regne de Déu és a prop.

Us asseguro que quan vingui el gran dia,

la sort de Sodoma serà més suportable que la d’aquell poble.»

Els setanta-dos tornaren tots contents i deien:

«Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom.»

Jesús els digué:

«Sí, jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp.

Us he donat poder de trepitjar les serps i els escorpins

i totes les forces de l’enemic:

res no us podrà fer mal.

Però no us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres;

alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel.»

B. LLENGUATGE.

1. Uns altres setanta-dos...

Sorprèn, en els Evangelis, la poca sintonia dels Dotze amb Jesús. Però es tracta d’una “estratègia” dels Evangelistes per posar de relleu la resistència a ser “servidors d’Universalitat”. Tendim a entendre l’elecció no tant com un servei a tothom sinó com un privilegi personal o del propi grup. 

En contrast amb els Dotze, l’evangeli d’avui mostra la sintonia dels Setanta-dos. El significat de “Setanta-dos” (o Setanta, segons altres fonts) és interpretat diferentment entre els comentaristes, però tots coincideixen en que és una manera d’indicar la universalització de l’elecció de Déu. Si fins ara, en el llenguatge bíblic, només Israel era el Poble elegit, Jesús marca el moment en què aquesta elecció s’estén a tots els pobles. No es tracta pròpiament d’un canvi sinó d’un acompliment, ja que l’elecció d’Israel era precisament com a primícia i garantia de l’elecció de Déu a favor de tots els Pobles.

2. Si Dotze és la xifra d’Israel, Setanta-dos (o Setanta) és la xifra de la totalitat dels Pobles. També ells son “enviats” com a representants de tots els Pobles, amb les seves Cultures, Religions i peculiaritats.

El resultat de la “missió” dels Setanta-dos provoca en Jesús un esclat d’entusiasme, que l’evangelista transcriu a continuació del fragment llegit avui: “En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho” (Lluc 10,21).

L’èxit de la missió dels Setanta-dos anuncia la “victòria” del Regne de Déu sobre el regne de Satanàs (del Poder). “Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp”.

3. Hi ha molt a segar i pocs segadors...

Cal entendre aquesta afirmació en coherència amb el que s’ha dit anteriorment: “...en designà encara setanta-dos i els envià...”. Ja no és només el “sembrat” constituït pel Poble d’Israel que està a punt per ser recollit, sinó que ara ja són tots els Pobles que estan “madurs” per a una collita abundant; i cal demanar a l’Amo dels sembrats que hi enviï més segadors perquè no es perdi la collita.

Els Setanta-dos que ara envia Jesús responen a aquesta nova situació d’abundància. Ja no cal “formar part del grup reduït dels Dotze”. La invitació ara és universal. “Vingui a nosaltres el vostre Regne”; un Regne que ja no es diferencia de la Humanitat sinó que és la Humanitat mateixa en la mesura que acull el missatge plenament humanitzador de Jesús. “Us envio com anyells enmig de llops”: compartiu, cureu malalts, anuncieu la Bona Nova del nou Regne.

4. Lluc descriu com una experiència pròpia de Jesús la sorprenent experiència que havien fet les primeres comunitats cristianes: la bona acollida que havien tingut entre els pagans, en contrast amb la mala acollida en terra d’Israel. “Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien assegut a la cendra, s'haurien posat vestits de sac i s'haurien convertit” (Lluc 10,13) (Fragment que la Lectura del Missal no recull).

5. ...com anyells enmig de llops...

Semblants a llops, eren imaginats els Pagans vistos des del redós del Poble Elegit; però, un cop els anyells s’han trobat entre ells, han pogut comprovar que no eren tan dolents com se suposava. Fins i tot hi van ser millor acollits que entre els propis. “Els setanta-dos tornaren tots contents”.

6. No saludeu ningú pel camí...

No es tracta d’anar d’esquerps pels camins de la vida (encara que aquí tampoc no es condemna als qui no sabem anar d’altra manera...). Segurament, aquestes paraules volen significar que no s’ha de perdre temps intentant convèncer amb moltes explicacions i atencions, com fan els comerciants que busquen clients, o els predicadors que busquen fidels. Es tracta d’un missatge alliberador. Si hi ha algú que el vulgui, que l’agafi. Si no, “tornarà a vosaltres” per continuar enunciant-lo. La finalitat de la missió no és obtenir seguidors sinó oferir la Pau (la Llibertat), i que la prengui qui la desitja i la valora.

7. ...pel poder del vostre nom.

En uns pastorets, hi ha una escena en què un dels dos pastors segrestrats pels dimonis esternuda per la pudor de sofre, i l’altre pastor espontàniament diu “Jesús!”... i tots els dimonis cauen per terra!

Segurament els Setanta-dos del relat d’avui no venien d’uns pastorets, però sí que van comprovar que “fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom”.

Jesús és el fill de l’Home; és a dir: l’Home. No es tracta d’un nom amb poders màgics o sobrenaturals. “Home” és un nom poderós perquè expressa el projecte de Déu. El projecte home. Treballar perquè els humans siguem més humans ens associa al projecte de Déu, i ens encomana la seva eficàcia.

“No us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel”. És a dir: alegreu-vos de ser comptats com a obra de Déu i col·laboradors seus.

No és una qüestió de vencedors i vençuts. L’única cosa vençuda és el “regne deshumanitzador” del Domini, de l’Alienació en nom de Déu, de la Divisió entre els vivents.

C. MISSATGE.

8. Els humans, encara que puguem semblar llops vistos des de la pleta del ramat, no som tan dolents. Podem ser acollidors amb les ovelles que es presenten desarmades, sense prejudicis, confiades. “No porteu bossa, ni sarró, ni calçat”. “Res no us podrà fer mal”, perquè s’intenta derrotar un enemic armat però no algú que se’ns acosta per servir-nos amb amor.

D: RESPOSTA.

9. Durant segles, Església i la Societat han format com un matrimoni sòlid; sòlid sobretot per la incapacitat de la Societat d’emancipar-se de la tutela eclesiàstica. Però aquesta tutela s’havia anat fent més pesada i absorbent fins a provocar la ruptura amb diferents sectors de la Societat.

Ara, aquesta Societat emancipada (laica) fa por a alguns cristians, i n’hi ha que ho expressen amb actituds de condemna envers el món.

Sembla una actitud equivocada. Cal no convertir l’Església en un refugi enfront del Món. Som Món. I en aquest Món ens sentim enviats a ser llevat, petita llavor, llum, sal... Som “església” per fer Món, un Món de tots i per a tots.

Ser segadors no vol pas dir espoliar els sembrats, ni buscar clients. Vol dir adonar-se de la bondat de la collita, i ajudar entre tots a que no quedi ningú sense gaudir-ne. 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Com està present l’horitzó món en el vostre treball de cada dia?

2. Al nostre món (país, ciutat, barri...) hi ha coses que van malament. Intenteu protegir-vos-en, o ajudeu a arreglar-les?

3. Si examineu la vostra vida, segurament us sentireu d’alguna manera elegits. Ho viviu com un privilegi personal o com un servei a tothom?

Diumenge 13è. de l'any C.

1ª LECTURA.  (1 Reis 19,16b.19-21).

En aquell temps, el Senyor digué a Elies:

«Ungeix Eliseu, fill de Safat, d’Abel-Mehulà,

perquè sigui el teu successor com a profeta.»

Elies se n’anà, i trobà Eliseu, fill de Safat,

que llaurava amb dotze parelles de bous.

Ell mateix guiava la dotzena parella.

Elies va fer com si passés de llarg

i li tirà a sobre el seu mantell de profeta.

Eliseu deixà els bous, corregué darrere Elies i li digué:

«Vaig a besar el pare i la mare i vindré amb tu.»

Elies li digué:

«Vés, torna a casa teva. Què t’he fet jo per impedir-t’ho?»

Ell se’n tornà, prengué la parella de bous, els matà,

va coure la carn amb la fusta dels arreus,

convidà la gent i se’ls van menjar.

Després se n’anà amb Elies i era el seu ajudant.

2ª LECTURA (Gàlates 5,1.13-18).

Germans,

Crist ens ha alliberat de l’esclavatge

i vol que siguem lliures.

Mantingueu-vos així.

No us sotmeteu altra vegada al jou de l’esclavatge.

Vosaltres, germans, heu estat cridats a ser lliures.

Mireu només de no convertir la llibertat

en un pretext per fer el vostre propi gust.

Si us estimeu, poseu-vos al servei els uns dels altres.

Perquè la Llei es troba tota en un sol precepte:

«Estima els altres com a tu mateix.»

Però si us mossegueu i us devoreu mútuament,

penseu que acabareu destruint-vos.

Ara, doncs, us dic:

Deixeu-vos guiar per l’Esperit,

i no satisfeu els capricis de la carn.

Perquè la carn es deleix contra l’Esperit

i l’Esperit contra la carn.

Esperit i carn lluiten l’un contra l’altre,

per no deixar-vos fer allò que voldríeu.

Si us deixeu conduir per l’Esperit, no esteu subjectes a la Llei.

EVANGELI. (Lluc 9,51-62).

Quan s’acostaven els dies

en què Jesús havia de ser endut al cel,

també ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem.

Envià alguns que s’avancessin, i ells, tot fent camí,

entraren en un poblet de samaritans per buscar-hi allotjament.

Però la gent no el volgué rebre,

perquè s’encaminava a Jerusalem.

En veure això, els seus deixebles Jaume i Joan li digueren:

«Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi?»

Però Jesús es girà i els renyà.

I se n’anaren a un altre poblet.

Mentre feien camí algú li digué:

«Us seguiré pertot arreu on anireu.»

Jesús li respongué:

«Les guineus tenen caus, i els ocells, nius,

però el Fill de l’home no té on reposar el cap.»

A un altre, Jesús li digué: «Vine amb mi.»

Ell li contestà:

«Senyor, permeteu-me primer d’anar-me’n a casa,

fins que hauré enterrat el meu pare.»

Jesús li diu: «Deixa que els morts enterrin els seus morts,

i tu vés a anunciar el regne de Déu.»

Un altre digué a Jesús: «Vinc amb vós, Senyor,

però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva.»

Jesús li respongué:

«Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada

no és apte per al regne de Déu.»

B. LLENGUATGE.

1. L’Evangeli d’avui és dens: amb poques paraules diu moltes coses. Després dels relats sobre la identitat de Jesús, l’evangelista comença una nova i llarga sèrie de relats sobre el camí de jesús, o potser millor, sobre el seguiment a Jesús.

El tema del seguiment ja havia sortir en els relats sobre la Identitat, com vam veure diumenge passat. Recordem que llegíem: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix...” (Lluc 9,23). Però en aquesta nova secció, aquest seguiment va resseguint pas a pas el camí que farà Jesús fins al moment en què serà endut al cel (Actes 1,9) i serà sostret a la visió dels deixebles. Aquests, però, ja han rebut la promesa de que, dintre pocs dies, seran batejats amb el mateix Esperit Sant que Jesús havia rebut (Actes 1,5).

Aquestes dues seccions (Identitat i Camí) es complementen i s’expliciten mútuament, ja que, de fet, la identitat de Jesús inclou la de ser caminant, i model de caminants.

2. És solemne la manera com Lluc inicia aquesta nova secció: “Quan s’acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, també ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem”. La traducció del Missal no inclou un detall important del text original: “també ell” (aquí posat en blau). Aquest “també ell” posa el camí de Jesús en continuïtat amb el camí dels profetes i amb l’Èxode del Poble elegit per a la Llibertat. Però Jerusalem, com a centre religiós, havia deixat de ser “terra de Llibertat” i s’havia convertit en “font d’Esclavitud”. Els profetes hi eren enviats per denunciar i corregir aquesta corrupció. També Jesús s’encamina a Jerusalem per enfrontar-se a la corrupció i corregir-la. Però hi ha una novetat important: el camí de Jesús no acabarà a Jerusalem. És cert que, com altres profetes, hi morirà; però la seva mort continuarà el seu Èxode definitiu cap a la Llibertat plena. Evidentment, això dóna un valor afegit decisiu a la seva anada a Jerusalem.

3. ..en un poble de samaritans...

Per anar de Galilea a Jerusalem, Jesús passa per Samaria. Els deixebles que preparen l’acolliment ho han fet malament: han presentat Jesús com el Messies que pujava a Jerusalem per ser-hi proclamat rei; un rei que dominaria sobre tothom, i especialment sobre els Samaritans, als quals els Jueus consideraven rebels i corromputs. Lògicament, si era així, els Samaritans no podien rebre’l. Jesús, però, va renyar fortament els deixebles per amenaces impertinents, i se’n va anar a un altre lloc on els deixebles no havien embolicat la troca.

4. Sabudes les intencions de Jesús, els Samaritans, no solament no el rebutgen, sinó que alguns s’hi apunten. Lluc ho resumeix en tres exemples. A partir d’aquests casos concrets, Jesús va ensenyant què vol dir seguir-lo. Sota la idea suggerent del “camí”, Lluc exposa condicions, dificultats, avenços i retrocessos dels humans en el nostre camí per arribar a ser allò a què Déu ens crida.

5. Us seguiré arreu...

“Us seguiré pertot arreu on anireu”, diu el primer. Però haurà d’aprendre que Jesús “no va a cap lloc”.  El seu camí no és per anar a un lloc on instal·lar-se: ni a Jerusalem, ni al Tabor (Lluc 9,33), ni al Calvari, ni al sepulcre... El seu camí cap al Pare no consisteix en arribar a un terme, sinó a una nova manera de ser. El “Pare” no és un final sinó l’inici. Acostar-se al Pare és transformar-se de “caminants” en “camí” (Joan 14,6). Passa una cosa semblant a l’aigua dels rius. Potser es pugui dir que els rius van cap a la mar; però la major part de l’aigua que forma els rius es transforma en verdor de vida dins les arbredes i cultius de les ribes.

6. Deixa que els morts...

Resulta xocant i escandalosa la sentència de Jesús: “Deixa que els morts enterrin els seus morts”. Enterrar els morts és un acte de pietat molt important pels Jueus i per tothom, especialment en les Cultures mediterrànies. Però Jesús ho veu diferentment. Amb aquesta sentència sorprenent, Jesús deixa clar que allò realment decisiu és la vida. Diríem que Jesús no hi creu en la mort entesa com a pèrdua de la vida. Per Ell, la mort és important com a “moment de la vida”. És com si digués: “Deixa que s’ocupin de la mort els que hi creuen; però tu, ocupa’t de la vida i de que arribi a la seva Plenitud.

7. Qui mira enrere...

Per seguir el camí de Jesús, no cal acomiadar-se de ningú perquè és un camí que no ens separa de ningú; al contrari: ens porta cap a tothom. Voler dir adéu als de casa és no haver entès res de res. Aquest camí no ens separa dels de casa sinó que fa que tothom sigui de casa.

L’exemple de l’arada és molt gràfic, encara que per a molts, avui dia, resultarà desconegut. Avui, entre nosaltres, es llaura amb tractor; però quan es llaurava amb bous o cavall, per llaurar bé no es podia mirar enrere. Era necessària una sintonia total entre el llaurador i la bèstia que estirava l’arada.

Posar la mà a l’arada comporta decisió, atenció i perícia per aprofitar i conduir bé la gran força bruta de la bèstia que estira. Igualment, seguir Jesús demana perícia i atenció per conduir cap a la construcció del Regne la gran força del curs dels esdeveniments.

C. MISSATGE.

8. El missatge de l’Evangeli d’avui pot ser múltiple segons el punt concret que vulguem tenir en compte. Si hi busquem un missatge global, potser podria ser aquest: Viure és fer camí cap els altres i construir la Comunió. S’assemblaria a aquells taxis que circulen per una gran ciutat sense anar enlloc, però amb una indicació ben visible que diu “lliure”. Només així són aptes per al servei.

D: RESPOSTA.

9. Posar el cartell de “lliure” a la nostra vida, i anar-nos alliberant realment de tot allò que ens impedeixi de ser-ho.

Per poder ser realment lliures haurem de dir molts “No”. Pot semblar una contradicció ja que hem de ser lliures precisament per poder dir “Sí”. Cal aprendre a discernir. Hem creat una forma de vida que ens envaeix i ens estira per tots costats. Els “compromisos” ens poden bloquejar. No tenim altre remei que dir “No” a moltes coses si volem mantenir la capacitat de dir “Sí” a aquells serveis que honradament considerem que són els que se’ns demanen i que podem fer.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Jaume i Joan, convençuts que Jesús mereix ser acollit per tothom, s’enfaden contra els Samaritans que el rebutgen, i proposen fer baixar foc del cel i els consumeixi. ¿Hi ha també reaccions semblants, avui, entre nosaltres?

2. A la segona Lectura d’avui, St. Pau ens diu: “Mireu només de no convertir la llibertat en un pretext per fer el vostre propi gust”. Com ho interpreteu?

3. Com els Profetes, també Jesús va a Jerusalem per enfrontar-se a l’Estructura religiosa esdevinguda opressiva. ¿Heu experimentat mai la Religió com una font d’esclavitud? Us n’ha alliberat, el missatge de Jesús?

Diumenge 12è. de l'any C.

1ª LECTURA.  (Zacaries 12,10-11).

Això diu el Senyor:

«Abocaré sobre el llinatge de David

i sobre els habitants de Jerusalem

un esperit d’afecte i de benvolença.

Llavors miraran aquell que han traspassat:

faran per ell un dol,

com el que es fa per la mort d’un fill únic,

ploraran amargament per ell,

com es plora la mort del primer fill.

Aquell dia hi haurà a Jerusalem un dol tan gran

com el d’Hadad-Remmon a la plana de Maguedó.

Aquell dia, un doll d’aigua abundant rentarà

els pecats i les immundícies de la casa de David

i dels habitants de Jerusalem.»

2ª LECTURA (Gàlates 3,26-29).

Germans,

tots vosaltres, perquè heu cregut,

sou fills de Déu en Jesucrist.

Tots els qui heu estat batejats per unir-vos a Crist

us heu revestit de Crist.

Ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona.

Tots sou una sola cosa en Jesucrist.

I si vosaltres sou de Crist,

sou descendència d’Abraham, hereus de les promeses.

EVANGELI. (Lluc 9,18-24).

Una vegada que Jesús es trobava pregant en un lloc apartat,

se li acostaren els deixebles, i els preguntà:

«Qui diu la gent que sóc, jo?»

Ells li respongueren:

«Uns diuen que sou Joan Baptista,

altres que sou Elies,

altres que ha ressuscitat un dels profetes antics.»

Llavors els preguntà:

«I vosaltres, qui dieu que sóc?»

Pere li respongué: «El Messies, l’Ungit de Déu.»

Però ell els prohibí severament que diguessin això a ningú,

i els deia:

«El Fill de l’home ha de patir molt:

els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei

l’han de rebutjar, ha de ser mort,

i ressuscitarà el tercer dia.»
I deia a tothom:

«Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix,

que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi.

Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà,

però el qui la perdi per mi, la salvarà.»

B. LLENGUATGE.

1. Problemes de llenguatge...

Els problemes de llenguatge són importants. Ho veiem a l’evangeli d’avui. “Qui sóc, jo?”, pregunta Jesús als deixebles. En nom de tots, Pere respon: “El Messies, l’Ungit de Déu”.

Jesús no nega que la resposta sigui correcta; no obstant “els prohibí severament que diguessin això a ningú”. És que la paraula “messies” tenia un significat contradictori en boca de Pere i en el pensament de Jesús. Amb l’expressió “el Messies” es designava un futur personatge important, que vindria en compliment d’una promesa de Déu. Sobre aquest personatge cadascú hi projectava la solució de tots els problemes: els propis i els del Poble. I donat que el poble es trobava en una situació d’opressió, del futur Messies se n’esperava que, amb poder propi o amb el poder de Déu, canviés la situació d’Israel amb una victòria total i definitiva sobre tots els seus opressors. I donat que l’opressió que patien era violenta, potser caldria una violència major per vèncer-la.

2. Però Jesús no vol que els deixebles s’enganyin ni enganyin ningú. Ell sap perfectament que la violència no es treu ni es venç amb més violència. El camí de Jesús serà un altre: vèncer la violència deixant-la esclatar. “Les bombes que han esclatat són bombes vençudes”.

Aquest camí és viable perquè, de fet, la vida humana no depèn de la violència sinó de Déu. A Jesús (a l’Home), els violents el mataran, però al tercer dia ressuscitarà; i ja no podrà ser subjecte de cap nova violència. La violència no té l’última paraula.

3. Però, a més de ser un camí equivocat, la violència és execrable en si mateixa. Per això queda totalment exclosa per a qui vulgui seguir Jesús. “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi”.

Com ha confessat Pere, Jesús és realment el Messies. Com a Messies, ell obre camí, però assenyala tres condicions a qui vulgui seguir-lo:

- que es negui ell mateix,

- que prengui cada dia la seva creu, i

- que l’acompanyi.

Pot semblar que aquestes condicions, excepte la segona, són les que tots s’esperaven. Qualsevol líder demana als seus seguidors que es neguin a si mateixos a fi d’identificar-se amb ell, el líder; i que deixin el propi camí per seguir el camí que marca el líder. I, si un líder ha de vèncer un poder establert, també demanarà als seus seguidors que prenguin cada dia la seva espasa i estiguin a punt per la lluita.

Però el Messies-Jesús canvia totalment el significat d’aquestes condicions.

4. ...que es negui ell mateix...

Cal no entendre aquestes paraules com se solen entendre en el seguiment que exigeixen els líders populars, cabdills militars o caps religiosos. Jesús no és ni un líder, ni un cabdill, ni un cap religiós. Jesús és el crucificat-ressuscitat.

Negar-se un mateix no vol dir renunciar a ser un mateix per convertir-se en seguidor d’un altre. Això seria alienació. Cadascú és responsable de la seva vida encara que hagi fet vot d’obediència o hagi jurat fidelitat al rei... La crueltat d’un soldat que mata no deixa de ser seva encara que actuï complint ordres...

En l’Evangeli “negar-se un mateix” significa no posar la pròpia vida com a norma i valor suprems per a un mateix i per als altres. Significa renunciar a convertir-nos en (petits) “déus”, àrbitres del bé i del mal. Considerar-se “àrbitre del bé i del mal” està a l’origen de tota maldat humana, com tan plàsticament es narra al tercer capítol del Gènesi (Gènesi 3,4-7).

Negar-se un mateix no és un acte d’humilitat ni de subjecció a un altre, sinó el reconeixement de que la pròpia vida no és un bé absolut tancat en si mateix sinó un do compartit que es desenvolupa compartint-lo.

5. ...que prengui la seva creu...

En la segona condició, destaca la substitució de l’espasa per la creu, a pesar de que, temps a venir, infinites vegades els deixebles de Jesús ajuntaran creu i espasa. Ja a Getsemaní, els deixebles, d’acord amb la seva manera equivocada d’entendre el Messies, van prendre l’espasa (Lluc 22,49). Jesús, una vegada més, els va haver de corregir. Enfront de les espases, Jesús pren la seva creu. L’espasa vol dir “vida que s’imposa”; la creu vol dir “vida que és dóna”.

Prendre la creu no és una opció pel sofriment sinó per la generositat. El sofriment pot arribar com a conseqüència de la violència rebuda, però no és ni ha de ser una cosa buscada per si mateixa.

Prendre la pròpia creu vol dir acceptar les conseqüències d’estar sempre a favor dels humans, fins i tot quan això comporti persecucions.

6. ...i m’acompanyi...

“Acompanyar Jesús” no és acompanyar un líder sinó acompanyar l’Home. Es tracta d’un acompanyament que exclou tant la pròpia alienació com l’alienació de qui és acompanyat.

Hi ha acompanyaments que anul·len l’altre; hi ha serveis que ofeguen; hi ha amors que paralitzen. El bon acompanyament comporta no privar-se ni privar l’altre de ser el protagonista de la pròpia vida, sense descuidar que la vida sempre és compartida.

6. Qui vulgui salvar la seva vida...

“Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però el qui la perdi per mi, la salvarà”.

Hi ha dues maneres d’entendre la pròpia vida:

A) Com una cosa que cal mantenir, sigui com sigui. Això ens situa en rivalitat amb les altres vides que també es volen mantenir. La rivalitat engendra lluita, i la lluita acaba establint vencedors i vençuts. Per un temps, fins que es pot reprendre la lluita.

B) Com un do que hem rebut, i que podem gaudir en la mesura que el compartim. Això porta al servei mutu; el servei mutu porta a la comunió amb els altres; la comunió amb els altres ens empelta amb la vida mateixa de Déu. Perdre la vida per Jesús significa gastar-la en la construcció d’una Humanitat lliure i feliç, en la qual també cadascú hi troba el seu lloc (es salva).

C. MISSATGE.

El missatge de l’evangeli d’avui és un avís: tot i sentir-nos molt pròxims a Jesús, podem fer-nos d’ell una idea totalment equivocada, com va passar als Dotze. És equivocada tota idea que no inclogui les tres condicions indicades per Jesús.

D: RESPOSTA

“Apuntar-nos” a entendre la nostra pròpia vida com un do rebut, que fem nostre i salvem compartint-lo en forma de servei mutu.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Avui, sovint, els mitjans de comunicació converteixen en espectacle moltes mostres de prepotència, sobretot en el camp de la política i dels esports de competició. ¿Descobriu formes d'espectacle-prepotència també en les nostres comunitats?

2. Algunes vegades “prendre la pròpia creu” s’ha entès com una invitació a buscar el sofriment. Penseu que el sofriment té alguna classe valor per si mateix?

3. A la 2ª Lectura hi ha una frase sorprenent: “Ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona. Tots sou una sola cosa en Jesucrist”. Com creieu que s’hauria d’entendre?

Diumenge 11è. Any C.

1ª LECTURA.  (2Samuel 12,7-10.13).

En aquells dies, Natan digué a David:

«Això diu el Senyor, Déu d’Israel:

Jo t’he ungit rei d’Israel, i t’he salvat de les mans de Saül.

He posat als teus braços la filla del teu senyor i les seves dones,

t’he donat el poble d’Israel i de Judà i,

si tot això fos poc,

encara estava disposat a afegir-hi altres favors.

¿Per què, doncs, has menyspreat el Senyor

cometent això que és malvist per ell?

Has fet matar Uries, l’hitita;

has pres per esposa la seva dona,

i a ell l’has fet matar amb l’espasa dels ammonites.

Per això, ja que tu m’has menyspreat

prenent per esposa la dona d’Uries, l’hitita,

l’espasa no s’apartarà mai més de casa teva.»
David digué a Natan:

«He pecat contra el Senyor.»

Natan li respongué:

«Està bé: el Senyor passa per alt el teu pecat; no moriràs.»

2ª LECTURA (Gàlates 2,16.19-21).

Germans,

sabeu que ningú no pot ser just

perquè hagi complert les obres que mana la Llei,

sinó només perquè ha cregut en Jesucrist.

Per això nosaltres, jueus, hem cregut en Jesucrist,

perquè ens faci justos,

no el compliment de les obres de la Llei,

sinó el fet d’haver cregut en Crist,

ja que Déu no hauria pogut absoldre ni un sol home,

si calia haver complert les obres que mana la Llei.

Jo, per obra de la Llei, vaig morir pel que fa a la Llei,

a fi de viure per a Déu.

Estic clavat a la creu juntament amb Crist.

La vida que ara visc, ja no és la meva;

és Crist que viu en mi.

La vida que ara visc en aquesta carn,

la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu,

que m’ha estimat i s’ha entregat ell mateix per mi.

No vull refusar la gràcia de Déu:

Si algú pogués ser just per obra de la Llei,

Crist hauria mort inútilment.

EVANGELI. (Lluc 7,36-8,3).

Nota:

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

un fariseu invità Jesús a menjar amb ell.

Jesús, doncs, anà a casa del fariseu i es posà a taula.

Hi havia al poble una dona que portava una vida pecadora.

Quan sabé que Jesús era a taula a casa del fariseu,

hi anà amb un gerret d’alabastre ple de perfum,

i es quedà enrere plorant als peus de Jesús.

Amb les llàgrimes començà de mullar-li els peus,

i els hi eixugava amb els cabells;

després li besava els peus i els hi ungia amb perfum.

El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà:

«Aquesta dona que el toca és una pecadora.

Si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.»

Jesús li digué:

«Simó, t’he de dir una cosa.»

Ell li contestà: «Mestre, digueu.»

Jesús continuà:

«Dos homes devien diners a un prestador:

l’un li devia cinc-centes monedes de plata, i l’altre, cinquanta.

Cap d’ells no tenia res per pagar,

i el prestador els perdonà el deute.

¿Quin d’aquests et sembla que l’estimarà més?»

Simó li respongué:

«Jo diria que aquell a qui ha perdonat el deute més gran.»

Jesús li diu: «És així mateix.»
Llavors Jesús es girà cap a la dona i digué a Simó:

«¿Veus aquesta dona?

Quan he entrat a casa teva,

tu no m’has donat aigua per rentar-me els peus,

però ella me’ls ha rentat amb les llàgrimes

i me’ls ha eixugat amb els cabells;

tu no m’has rebut amb un bes,

però ella, d’ençà que he entrat, no para de besar-me els peus;

tu no m’has ungit el cap,

però ella m’ha ungit els peus amb perfum.

Per això et dic:

Has vist que aquesta dona estima molt

i és que eren molts els pecats que li han estat perdonats,

però quan no hi ha tant a perdonar, no hi ha tant amor.»

Després digué a la dona:

«Els teus pecats et són perdonats.»

Els altres que eren a taula començaren a pensar:

«¿Qui és aquest, que fins i tot perdona els pecats?»

Digué encara a la dona:

«La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau.»

Després d’això

Jesús passava per cada vila i per cada poble,

predicant i anunciant la bona nova del regne de Déu.

Anaven amb ell els dotze

i algunes dones que havien tingut malalties i esperits malignes

i s’havien posat bé.

Maria, coneguda amb el nom de Magdalena,

de la qual havien sortit set dimonis;

Joana, la dona de Cuzà, administrador d’Herodes;

Susanna i moltes altres, que el mantenien amb els seus béns.

B. LLENGUATGE.

1. El relat que hem llegit és tan inversemblant que no ofereix cap dubte sobre la intenció de Lluc. L’evangelista no vol fer la crònica d’un fet objectiu sinó que crea una escena per oferir-nos una radiografia de la societat. Amb aquesta escenificació vol advertir a la comunitat cristiana del perill que, també en ella, es continuï la gran injustícia de la situació de la dona en la societat. La referència a la comunitat cristiana ve suggerida pels dos “números” que hi surten: “50” i “500”. Ja sabem que el “5” és el número de l’Esperit, que identifica les comunitats cristianes. També ho suggereix el nom del fariseu: Simó, intencionadament coincident amb el primer nom de la llista dels apòstols (Lluc 6,14).

2. L’escenificació situa Jesús al mig entre dos extrems. Recordem que els homes (barons) adults i lliures menjaven estirats sobre una estora. Jesús té davant seu l’home que l’ha convidat, i darrera seu, als peus, una dona. L’home és un fariseu. El significat de la paraula “fariseu” implica la idea de “separat de la gent”, “selecte”,... També significa “pur” per contrast amb la multitud, que els fariseus consideraven legalment “impura” per les seves mancances en el compliment de la Llei. En canvi, de la dona que està als peus de Jesús es diu que portava una vida pecadora (literalment: que era tinguda per una pecadora). Jesús, doncs, està al mig, entre un fariseu, a davant, i una “pecadora”, als peus.

3. Però el desenvolupament de l’escena fa que sigui precisament la dona la protagonista passiva de tot el relat.

Per al fariseu i per a la gent, la dona és una pecadora. I no solament això: amb la seva acció “embrut” també el suposat profetisme de Jesús.

Però Jesús “demostra” que és un bon profeta posant al descobert els pensaments interiors del fariseu. Ho fa exposant-li un cas: “Dos homes devien diners a un prestador: l’un li devia 500 monedes de plata, i l’altre, 50. Cap d’ells no tenia res per pagar, i el prestador els perdonà el deute. ¿Quin d’aquests et sembla que l’estimarà més?”.

Es tracta d’una pregunta de resposta evident, i el fariseu respon correctament.

4. “Veus aquesta dona?...”

El fariseu (i tota la població) ja havia jutjat aquella dona. Però ara Jesús li diu (a ell i a tothom) que se la torni a mirar, i es compari amb ella. Comparant la manera d’actuar del fariseu i el de la pecadora, resulta d’una evidència esclatant la millor qualitat de la dona.

5. La suposada “superioritat” del fariseu es basava en el seu compliment de la Llei; encara que no era un compliment total, perquè això és impossible. Per això ell també és un “deutor” que no pot pagar el seu “deute”, ni que es consideri de només 50 monedes. En canvi, la qualitat de la dona està en que estima molt.

Per a la comunitat cristiana, que valora sobretot l’amor, el resultat de la “comparança” entre el fariseu i la pecadora no ofereix cap dubte.

Precisament la segona Lectura d’aquest diumenge sembla escollida per reblar el clau: “Ningú no pot ser just perquè hagi complert les obres que mana la Llei”.

6. Qui és aquest?...

¿Qui és aquest que fins i tot perdona els pecats?, es pregunten els altres comensals, companys del fariseu. Donen per suposat que la seva Llei ve de Déu. És, per tant, llei de déu. Així doncs, els “pecats contra la Llei” són pecats contra Déu, i només Déu els pot perdonar.

Però Jesús fa un canvi radical de perspectiva: no hi ha pecat que no sigui contra l’Home. Pecar és fer alguna cosa contra els humans. I el contrari del pecat és l’amor i servei als humans. (Lluc fa referència al pecat imperdonable contra l’Esperit Sant. Lluc 12,10. No és imperdonable per ser “pecat” sinó per ser directament contra l’Esperit creador d’Humanitat. No hi ha solució per l’assedegat que menysprea la font).

Jesús encarna l’Home. I la dona considerada “pecadora” està mostrant el seu profund amor a Jesús; és a dir: a l’Home. Com pot ser que se la consideri “pecadora”?!

Els pecats de la dona venen de la Llei, i són una projecció de la visió masclista de la societat. Per això, vista des de l’Amor, aquesta dona deixa de ser pecadora. “Els teus pecats et són perdonats”. Literalment: “els pecats desapareixen de tu”. En aquest cas, no es tracta de “perdó”, com equivocadament pensen els comensals, sinó d’un declaració d’innocència. Més encara: la dona és proposada com un exemple per al fariseu.

7. La teva fe t’ha salvat...

Quina fe? És evident que el gest de la dona manifesta una gran fe en Jesús; és a dir: una gran fe en l’Home. Els Evangelis són radicals en aquest punt: l’única fe que salva és creure en la Humanitat estimant-la i servint-la amb fidelitat. Des d’aquest punt de vista, el gest de la dona és d’una eloqüència quasi escandalosa, i Jesús ho posa de relleu: “Ves-te’n en pau”.

8. En la versió llarga de l’evangeli d’avui s’hi diu una cosa sorprenent: les dones que acompanyen Jesús “havien tingut malalties i esperits malignes”. De la Magdalena es diu que n’havien sortit set dimonis.

Als Evangelis, “esperit maligne” o “dimoni” sol significar ser posseït per una ideologia alienant. El número “set” indica totalitat. “Set dimonis” indica la situació d’una persona totalment posseïda per una ideologia deshumanitzadora. Quina era aquesta ideologia? Evidentment aquí Lluc s’està referint a la ideologia masclista que tan sovint les dones han fet seva. Assumir el masclisme com una cosa normal ha sigut (i és) sens dubte la més gran i deshumanitzadora malaltia de moltes dones.

Les dones que segueixen Jesús han estat curades i alliberades. Des d’una esclavitud acceptada no seria possible seguir Jesús del tot. Cal notar que això no es diu dels Dotze (homes). Els Dotze, segons els relats evangèlics, no seguiran Jesús realment fins després de la resurrecció, i gràcies precisament al testimoniatge de les dones.

C. MISSATGE.

9. Quan s’examina la història de la nostra Humanitat, no es pot deixar de sentit una profunda vergonya pel rol que, en general, hi hem jugat els homes, en contrast amb el rol que normalment hi han tingut les dones.

Guerres i més guerres, violències i massacres, destrucció i tortura, esclavitud, domini i crueltat,... A l’inici de tot això quasi sempre s’hi troben homes.

Acompanyament, servei, compassió, tendresa, cura de tots, i sobretot dels infants, dels malalts i dels vells, beneficència, paciència,... A l’inici de tot això quasi sempre s’hi troben dones.

Però els “valors socials” els hem dictat els homes, i des d’aquests “valors” sovint s’ha considerat la dona com a pecadora. També en l’Església!!! “Mecanisme de projecció”, ho anomenen actualment els psicoanalistes. Consisteix en projectar sobre altres els propis defectes i mancaments.

El missatge de l’evangeli d’avui és clar: aquesta valoració no és correcta als ulls de Jesús. Els seus criteris de valoració són diametralment contraris als habituals.

D: RESPOSTA.

10. Donat que sóc home, sento la necessitat (espero que compartida per molts) de dir abans que tot a l’altra meitat de la Humanitat: perdó!  Penso que és la primera resposta que se’ns demana als homes. També cal una altra paraula: gràcies.

11. Però no ens podem parar aquí. La justícia (i, per als cristians, també la fidelitat a l’Evangeli) ens exigeix fer tot el que sigui possible per corregir aquesta situació, incloent-t’hi la desobediència activa en relació a totes aquelles lleis i normes que mantenen o pressuposen alguna classe d’inferioritat, incapacitat o inhabilitat de la dona en relació a l’home. És cert que en la nostra societat civil s’han corregit algunes lleis. Per això resulta especialment indignant que sigui en l’àmbit religiós on costa més treure aquestes injustícies.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. En algunes formes de feminisme s’intenta que les dones siguin iguals que els homes. Com l’enteneu aquesta “igualtat”? Què passa amb les coses dolentes pròpies del món dels homes?

2. La llibertat és un dret. Però, no podria ser que primer sigui un deure? Dit d’una altra manera: Tenim l’obligació de ser lliures per poder servir millor, o per no mantenir una injustícia?