diumenge, 30 de gener del 2022

Diumenge vinent, 5è de durant l'any C.


Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.


VOCABULARI.  (> Índex general).

Assegut.      Barca.      Llac (Mar).      Paraula.      Pecador (Pecadora).   
Pescadors d’homes.      Simó (Pere).      Xarxa (de pescar).

 

Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

 

Veure també: Tertúlia en espiral Diumenge 5è. C

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu Llegir la Bíblia. Llibre Capítol.   (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 6,1-2a,3-8).

L’any que morí el rei Ozies

vaig veure el Senyor assegut en un tron alt i prominent.

Els plecs del seu mantell omplien el temple.

L’assistien, drets, uns serafins que cridaven l’un a l’altre:

«Sant, sant, sant és el Senyor de l’univers,

tota la terra és plena de la seva glòria.»

Aquell crit feia estremir els muntants de les portes

i l’edifici s’omplia de fum.

Jo vaig dir: «Ai de mi, no podré parlar!

Jo que sóc un home de llavis impurs

i visc enmig d’un poble de llavis impurs,

he vist amb els meus ulls el rei, el Senyor de l’univers.»

Llavors un dels serafins volà cap a mi

duent amb uns molls una brasa que havia pres de l’altar.

Em tocà els llavis amb aquella brasa

i em digué:

«Això t’ha tocat els llavis:

ja ha desaparegut la teva culpa,

el teu pecat ja ha estat esborrat.»

Després vaig sentir la veu del Senyor que deia:

«Qui enviaré? Qui ens hi anirà?»

Jo vaig respondre: «Aquí em teniu: envieu-m’hi.»

 

2ª LECTURA (1Corintis 15,1-11).

NOTA:
En blau, allò que correspon a la versió llarga que ofereix el Missal.

 

Germans,

us recordo la bona nova que us vaig anunciar

i que vosaltres acollíreu;

fins ara us hi manteniu ferms

i per ella obteniu la salvació.

No crec pas que us convertíssiu en va a la fe.

Per tant, si encara ho reteniu,

recordeu amb quines paraules

us vaig anunciar la bona nova.

Primer de tot us vaig transmetre

el mateix ensenyament que jo mateix havia rebut,

és a dir, que Crist, com deien ja les Escriptures,

morí pels nostres pecats,

que fou sepultat

i que al tercer dia, com deien ja les Escriptures, ressuscità.

Que després s’aparegué a Quefes i després als dotze.

Després s’aparegué

a més de cinc-cents germans a la vegada;

molts d’aquests encara viuen, però alguns ja són morts.

Després s’aparegué a Jaume,

i més tard a tots els apòstols.

Finalment, el darrer de tots,

com un que neix fora de temps,

se m’aparegué fins i tot a mi.

Perquè jo sóc el més petit dels apòstols

i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol,

perquè vaig perseguir l’Església de Déu.

Però per gràcia de Déu sóc el que sóc,

i la gràcia que ell m’ha donat

no ha estat infructuosa.

Al contrari, he treballat més que tots,

no jo, sinó la gràcia de Déu que ha treballat amb mi.

Però, què hi fa?

Tant si sóc jo com si són ells,

això és el que vosaltres heu cregut.

 

EVANGELI. (Lluc 5,1-11).

En una ocasió la gent s’aglomerava sobre Jesús

per escoltar la paraula de Déu.

Ell, que es trobava vora l’estany de Genesaret,

veié dues barques a la platja.

Els pescadors n’havien baixat

i rentaven les xarxes.

Pujà en una de les barques, que era de Simó,

li demanà que l’apartés una mica de terra,

s’assegué i ensenyava la gent de la barca estant.


Quan acabà de parlar, digué a Simó:

«Tira endins, i caleu les xarxes per pescar.»

Simó li respongué: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit

i no hem pescat res, però ja que vós ho dieu calaré les xarxes.»

Així que ho feren agafaren tant de peix

que les xarxes s’esquinçaven.

Llavors feren senyal als pescadors de l’altra barca

que vinguessin a ajudar-los.

Ells hi anaren,

i ompliren tant les barques que quasi s’enfonsaven.


Simó Pere, en veure això,

es llançà als genolls de Jesús i li deia:

«Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador.»

Ni ell ni cap dels qui anaven amb ell

no se sabien avenir d’una pesca com aquella.

Igual passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu,

que eren socis de Simó.

Però Jesús digué a Simó:

«No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes.»

Llavors tornaren a terra les barques,

ho deixaren tot i se n’anaren amb ell.

 

B. LLENGUATGE.

 

1.  Dues barques...

Als ports pesquers dels llacs una mica grans sol haver-hi moltes barques. L’evangeli d’avui parla de dues, una de les quals és de Simó, amb els seus socis Jaume i Joan. De l’altra només es diu que era allà, i que va ajudar a recollir l’abundosa pesca.

 

2. Era habitual representar les Comunitats cristianes com una “barca” que ens permet travessar el mar de la vida. Segurament les dues barques siguin una referència a les dues classes de Comunitats cristianes: les formades pels membres que provenien del Judaisme i les formades pels no-jueus.
Sobretot als inicis dels Cristianisme, i especialment a Palestina, aquestes dues Comunitats eren força distintes i, a vegades, amb unes relacions una mica conflictives (Actes 6,1ss). L’evangelista vol destacar-ne la mútua complementarietat.

De la barca de Simó, amb els socis Jaume i Joan, fills de Zebedeu, es diu que no havien pescat res la nit anterior. Però la paraula de Jesús (el qual era cent per cent jueu) fa que s’ompli totalment i desbordi fins a omplir també totalment l’altra barca.

 

3. Pot semblar una mica incongruent que el relat d’avui comenci presentant-nos la multitud “aglomerada sobre Jesús per escoltar la paraula de Déu” i, en canvi, no se’ns digui res d’allò que els deia, i que trobaven tant interessant. Però es tracta d’una “tècnica” del llenguatge. L’evangelista ens vol indicar que les paraules de Jesús no són només paraules. Les paraules de Jesús continuen l’obra creadora de Déu en relació a l’Home. La Bíblia ens presenta Déu com aquell que “diu, i es fa allò que diu”. Per exemple, al començament de la Creació: “Déu digué: Que existeixi la llum. I la llum va existir.” (Gènesi 1,3). També Jesús “diu, i es fa”. L’evangelista no ens repeteix les paraules de Jesús però ens mostra els seus resultats: dues barques plenes de peixos. És a dir: dues Comunitats que fan visible la multitud dels salvats. La barca de Simó és la iniciadora. L’altra també s’omple, i fa que la de Simó no s’enfonsi.

4. En relació a Simó, els evangelis sovint l’anomenen “Pere” (que significa pedra, “cap de roc” o “cap dur”). Normalment l’afegitó “Pere” vol indicar que la seva intervenció o el seu comportament està en poca sintonia amb Jesús a causa del seu enduriment en una mentalitat tancada que no acaba d’acceptar la novetat de Jesús en relació a la vocació del Poble Elegit (Israel).

5. En el relat d’avui el qualificatiu “Pere” s’adjunta quan Simó interpreta malament l’abundància de la pesca. Diu Simó “Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador”, com si la carència de pesca la nit anterior fos a causa del seu “pecat” i, en canvi, la pesca abundosa fos deguda a la “santedat” de Jesús.

Jesús el corregeix amablement (com haurà de fer tantes altres vegades!): “No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes”. El fracàs de la pesca anterior no és a causa del “pecat” dels pescadors sinó pel fet que (encara) era de nit per l’absència de Jesús (per l’absència del valor “home”). Ara, la pesca extraordinària fa visible la presència de Déu en l’home Jesús. I, amb ell, en tots els homes, pecadors inclosos (com explica Lluc en els relats que emmarquen la pesca. 4,33ss  5,12ss).
Simó-Pere, amb els socis que l’acompanyen, són els primers cridats a col·laborar en l’abundosa pesca que ja és possible per la presència de Jesús. “Llavors tornaren a terra les barques, ho deixaren tot i se n’anaren amb ell”.

 

C. MISSATGE.

6. L’escena és fàcil d’imaginar: Jesús, per separar-se de la multitud que l’anul·la amb tanta pressió, aprofita la barca de Simó per parlar-nos, assegut, des de les aigües. Aquesta acció, juntament amb el nom de “Senyor” que Simó-Pere dóna a Jesús, té un simbolisme profund: la mort resurreccional de Jesús, la qual es visualitza en els peixos pescats que, al seu torn, simbolitzen la Humanitat salvada.

(D’aquí podríem deduir [si ens fa gràcia] quines podrien ser, més o menys, les paraules de Jesús des de la barca: “Forma part del designi creador-humanitzador de Déu que tots aquells que es converteixen a una vida que es dóna [“pescats”] tinguin un lloc en la Comunitat dels Salvats [“barca”]).

 

D: RESPOSTA.

7. La nostra societat està especialitzada en crear contínuament noves necessitats. L’Economia, la Política, la Cultura actuals... es basen en aquest fet. Això ens converteix en consumidors. El funcionament de la societat exigeix que augmentin diàriament les necessitats i en surtin de noves. Fins i tot la religió ha caigut sovint en aquesta deformació de crear noves necessitats per mantenir el consum religiós.

També els mitjans de comunicació ens mostren sovint les multituds que s’aglomeren sobre els “salvadors” que ofereix el mercat.

 

8. Però, a l’evangeli d’avui, Jesús s’aparta de la gent i els “salva” no pas satisfent les seves necessitats sinó al contrari: alliberant-los de les  necessitats.

Jesús ensenya assegut a la barca que “flota sobre les aigües”. La seva missió és ajudar a fer un “pas” important: passar de ser “multitud” (plena de necessitats) a ser “comunitat”. Per dir-ho d’una altra manera: Jesús no ens salva de la set donant-nos més begudes sinó traient-nos la set i convertint-nos (Ell i nosaltres) en beguda per als altres (Joan 4,13).

Ajudar les “multituds” a ser “comunitats”. Potser aquesta és la resposta que els deixebles de Jesús podem oferir avui a la nostra societat.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Quines diferències posaríeu entre “multitud” i “comunitat””?

2. En el nostre llenguatge, “pescar gent” significa fer “clients” i “adeptes”. És aquest el significat de pescar homes? Com ho interpreteu?

 

 

diumenge, 23 de gener del 2022

Diumenge vinent, 4 de durant l'any C.

 


Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

VOCABULARI.  (> Índex general).

 
Compliment.   Elies.  Escriptures.   Josep.   Natzaret.   Poble.   Profeta.   

 

Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Sinagoga.    Profeta.

Podeu veure també: Tertúlia en espiral Diumenge 4rt. C

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu Llegir la Bíblia. Llibre Capítol.   (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Jeremies 1,4-5.17-19).

En temps de Josies,

el Senyor em va fer sentir la seva paraula i em digué:

«Abans que et modelés a les entranyes de la mare

ja et vaig conèixer;

abans de néixer

ja et vaig consagrar i et vaig fer profeta,

destinat a les nacions.

Ara, doncs, cenyeix-te el vestit

i vés a dir-los tot el que et manaré.

No tinguis por d’ells, si no, seria jo, qui te’n faria tenir.

Avui faig de tu una ciutat inexpugnable,

una pilastra de ferro,

una muralla de bronze que resistirà contra tot el país:

contra els reis de Judà i els seus governants,

contra els seus sacerdots i contra el seu poble.

T’assaltaran però no et podran abatre,

perquè jo et faré costat per alliberar-te.

Ho diu l’oracle del Senyor.»

 

 

2ª LECTURA (1Corintis 12,31-13,13).

 

NOTA.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

 

Germans,

interesseu-vos més pels dons millors.

Però ara us indicaré un camí incomparablement més gran.

Si jo tingués el do

de parlar els llenguatges dels homes i dels àngels

però no estimés,

valdria tant com les campanes que toquen

o els platerets que dringuen.

 

Si tingués el do de profecia

i arribés a conèixer tots els secrets de Déu i tota la veritat;

si tingués tanta fe

que fos capaç de transportar les muntanyes,

però no estimés,

no seria res.

 

Si distribuís tot el que tinc,

fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau,

sense estimar, només per ser ben vist,

no em serviria de res.


El qui estima és pacient, és bondadós;

el qui estima no té enveja,

no és presumit ni orgullós,

no és groller ni egoista,

no s’irrita ni es venja,

no s’alegra de les farses, sinó de la rectitud;

ho suporta tot,

i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència.

L’amor no passarà mai.

 

Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil,

que el do de parlar llenguatges misteriosos s’acabarà,

que el do de conèixer també serà inútil.

Els dons de conèixer o de profecia

que ara posseïm són incomplets;

el dia que ho coneixerem tot,

allò que era incomplet ja no tindrà utilitat.

Quan jo era un nen, parlava com els nens,

sentia com els nens,

raonava com els nens;

però d’ençà que sóc un home,

ja no m’és útil el que és propi dels nens.

 

De moment coneixem com si hi veiéssim poc clar

una imatge reflectida en un mirall;

després hi veurem cara a cara.

De moment conec només en part;

després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix.

Mentrestant la fe, l’esperança i l’amor

subsisteixen tots tres,

però, de tots tres, l’amor és el més gran.

 

EVANGELI. (Lluc 4,21-30).

En aquell temps,

Jesús, a la sinagoga de Natzaret,

començà així la seva explicació:

«Això que avui sentiu contar de mi

és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»

 

Tothom ho comentava

estranyant-se que sortissin dels seus llavis

aquelles paraules de gràcia.

Deien: «No és el fill de Josep, aquest?»

Jesús els digué:

«De segur que em retraureu aquesta dita:

“Metge, cura’t tu mateix”:

hem sentit dir el que has fet a Cafar-naüm;

fes-ho també aquí, al poble dels teus pares.»
Però ell afegí:

«Us ho dic amb tota veritat:

no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal.

En temps d’Elies, quan el cel,

durant tres anys i sis mesos, no s’obrí per donar pluja,

i una gran fam s’apoderà de tot el país,

ben segur que hi havia moltes viudes a Israel,

però Elies no va ser enviat a cap d’elles,

sinó a una viuda de Sarepta de Sidó.

I en temps del profeta Eliseu

també hi havia molts leprosos a Israel,

però cap d’ells no va ser purificat del seu mal,

sinó Naaman, un leprós de Síria.»


En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga,

indignats, es posaren a peu dret,

el tragueren del poble

i el dugueren cap a un cingle de la muntanya

on hi havia el poble per estimbar-lo.

Però ell se n’anà passant entremig d’ells.

 

B. LLENGUATGE.

 

Nota.

El relat paral·lel de l’evangeli de Marc, lleugerament diferent, es va llegir al Diumenge 14 de l’any B. Allà podeu trobar-hi alguns altres apunts.

 

1. Continua el relat de diumenge passat. Jesús, a la sinagoga del seu poble, acaba de donar la notícia més esperada per tots els jueus (per tots els petits i oprimits): “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”, (és a dir: el compliment dels anhels més profunds dels qui pateixen).

 

2. Però de sobte la situació es capgira com un mitjó.”No és el fill de Josep, aquest?”.

Jesús pertany a la colla dels homes petits (sense importància) de Natzaret. També Natzaret era en aquell temps un llogaret petit i sense importància entre les viles d’Israel. I també Israel era un poble petit i sense importància entre els pobles de l’entorn.

Estem, doncs, en l’àmbit de les coses petites; i sovint en el món de les coses petites, fins i tot els petits desconfien de la seva petitesa.

Dissortadament, entre les “debilitats” dels petits hi ha la seva confiança en els grans i poderosos. L’autèntica desgràcia dels “petits” no està en la seva suposada petitesa sinó en la seva equivocada confiança en els “grans” o poderosos.

 

3. És cert que Israel, com a poble religiós, té posada la seva confiança en Déu, però entén Déu com un Déu gran i poderós que es manifesta en l’obrar dels poderosos. D’aquí dedueix la falsa convicció de ser, gràcies al seu Déu, el poble més important de tots, a pesar de la seva petitesa.

Jesús reacciona contra això. És cert que ells són “poble de Déu”, però això no vol dir que Déu sigui el “seu” Déu. Si fos així, com és que, en temps d’escassetat, Déu va enviar el profeta Elies a socorre una pobra viuda precisament estrangera? I per què, d’entre els molts leprosos que hi havia en temps d’Eliseu, només un estranger va ser curat pel profeta?

¿Tan cecs són que encara no han “vist” com Déu dóna proves del seu amor i protecció a tots els petits i marginats de tots els Pobles? En Jesús descobrim el Déu dels pobres i oprimits. Només aquests són capaços de “creure en Ell”. Els altres... “creuen” que no el necessiten!

 

4. Davant la provocació de Jesús, els habitants del petit poble de Natzaret reaccionen en sentit contrari: volen demostrar la seva força envers aquell que consideren més feble que ells. Juguen a “ser poderosos”, i el porten al cim de la seva petita muntanyeta per estimbar-lo. Pretenen compensar amb la violència envers els més dèbils la seva pròpia debilitat.

 

5. “Però ell se n’anà passant entremig d’ells”.

Sorprenent final. El relat no diu com s’ho va fer, Jesús.

Amb aquesta frase, tan lacònica com inesperada, l’evangelista vol evocar i il·lustrar una altra situació més difícil d’entendre, però molt més important. El cingle de la muntanyeta on han portat Jesús i des d’on el volen estimbar evoca la muntanyeta del Calvari on el portaran al moment suprem, i des d’on el precipitaran a la fossa de la mort.

Però, quan les dones van al sepulcre (a la fossa de la mort), es troben amb dos homes de vestits resplendents que els diuen, com renyant-les: “Per què busqueu entre els morts al qui és vivent?” (Lluc 24,5).
 

El final sorprenent de l’escena de Natzaret vol ajudar-nos a imaginar la resurrecció, que és inimaginable. Pre-anuncia l’últim final, on es podria dir igualment: “Però Jesús, “passant” entremig dels qui el van matar, va entrar a la Vida”.

 

C. MISSATGE.

 

6. Hi ha dues maneres de conviure:

- Una d’enganyosa, nascuda de la equivocació de pensar que hi ha “persones importants” i “persones insignificants”. I pensar també que per a aquestes és bo d’assumir les formes i els comportaments dels poderosos.

- L’altra manera és entendre que realment no hi ha “importants” i “insignificants”. I que si, de fet, s’han creat aquestes diferències, cal estar a favor dels tinguts per “insignificants”. En tot cas, aquesta és la manera com Déu actua. “Ha derrocat del soli els poderosos i ha exalçat el humils” (Lluc 1,52).

Sí: en el fill de Josep, que és un dels nostres, reposa l’Esperit del Senyor, que l’ha ungit per portar la bona nova als desvalguts (com llegíem diumenge passat. Lluc 4,18); per fer tornar els deshumanitzats a la plenitud humana, i esdevenir fills de Déu.

 

D: RESPOSTA.

7. Les paraules del profeta Isaïes, que Jesús fa seves (com llegíem diumenge passat), ens inviten a corregir la nostra manera habitual de veure la societat. No hi ha desvalguts (avui podríem dir “sense papers”), captius, cecs, oprimits... sense opressors i encegadors.

Però també és veritat que no hi podria haver opressors i encegadors sense la connivència d’una multitud de “petits” que els sustenta i els venera.
Hi ha massa culte a la personalitat. També a l’Església.

En la nostra societat, el culte a la personalitat pot ser considerat un mecanisme de defensa per auto-projecció. Però dintre l’Església és un pecat d’idolatria. I aquest pecat no està només en els qui reben i accepten aquest “culte” sinó també en els qui el donen.

 

8. Potser sigui necessari denunciar els poderosos quan fan víctimes. Però també pot passar que la simple denúncia es converteixi, de fet, en propaganda i enfortiment del seu poder. Per això moltes vegades, més que denunciar, potser sigui millor no fer el joc; no col·laborar ni alimentar aquelles situacions que engendren o perpetuen o dissimulen el culte a la personalitat.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 1. “No hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal”. Per què?

 

2. En l’Església, la principal “font” de diferències és el sagrament de l’orde. Què en diuen, els Evangelis? Com ho enteneu, vosaltres? Sabríeu imaginar una església no-clerical?

 

3. Heu col·laborat alguna vegada o esteu col·laborant en el “culte a la personalitat” envers algú?

 

diumenge, 16 de gener del 2022

Diumenge vinent, 3 de durant l'any C.


 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

VOCABULARI.  (> Índex general).

 
Vocabulari
Asseure’s.   Cecs.   Compliment.   Esperit.   Escriptures.   Galilea.   Natzaret.   Teòfil.  

 

Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Dissabte.    Escriptures.    Galilea.     Unció.    Ungit.

 

Veure també: Tertúlia en espiral Diumenge 3er C.

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu Llegir la Bíblia. Llibre Capítol.   (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Nehemies 8,1-4a.5-6,8-10).

En aquells dies,

el sacerdot Esdres portà el llibre de la Llei

en presència del poble reunit a la plaça

de davant la porta de les Aigües,

i des del matí fins al migdia el llegí davant de tothom:

homes, dones i criatures capaces d’entendre-la.

Tot el poble escoltava atentament

la lectura del llibre de la Llei.


Esdres, mestre de la Llei,

estava dret dalt una tarima de fusta preparada expressament.

Obrí el llibre a la vista de tot el poble,

ja que des del lloc on era dominava tothom,

i així que l’obrí, tot el poble es posà dret.

 

Esdres beneí el Senyor, Déu gran,

i tot el poble alçà les mans i respongué: Amén, amén.

Després es prosternaren amb el front a terra,

i adoraren el Senyor.

Ell llegia ben clar el llibre de la Llei de Déu,

i alguns levites n’exposaven el sentit

perquè la lectura fos entenedora.


El governador Nehemies, el sacerdot Esdres, mestre de la Llei,

i els levites que exposaven al poble el sentit de la Llei,

digueren a tota la gent:

«La diada d’avui és santa, dedicada al Senyor, el nostre Déu:

no us entristiu ni ploreu»,

perquè tota la gent plorava mentre escoltava les paraules de la Llei.

Els digué, doncs: «Aneu-vos-en ara.

Mengeu i beveu de gust

i repartiu-ne als qui no s’havien portat res,

que la diada d’avui es santa,

dedicada a Déu, nostre Senyor.

No us entristiu, que el goig del Senyor serà la vostra força.»

 

2ª LECTURA (1Corintis 12,12-30).

NOTA.
En blau, la part que correspon a la versió llarga.

 

Germans,

el Crist és com el cos humà:

és un, encara que tingui molts membres,

ja que tots els membres, ni que siguin molts,

formen un sol cos.

Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures,

hem estat batejats en un sol Esperit

per formar un sol cos,

i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.

Ara bé, el cos no consta d’un sol membre, sinó de molts

Si el peu deia: «Com que no sóc mà, no sóc del cos»,

no per això ja no seria del cos.

Si l’orella deia: «Com que no sóc ull, no sóc del cos»,

no per això ja no seria del cos.

Si tot el cos fos ull, com podria escoltar?

Si tot el cos fos orella, com podria olorar?

De fet, però, Déu ha distribuït en el cos

cadascun dels membres com li sembla.

Si tots els membres es reduïssin a un de sol,

on seria el cos?

Per això els membres són molts,

però el cos és un de sol.

L’ull no pot dir a la mà: «“No em fas cap falta.»

Ni tampoc el cap als peus: «No em feu cap falta.»

Ben al contrari:

els membres del cos que semblen més delicats

són els més indispensables,

els que ens semblen menys nobles,

els cobrim amb més honor,

els que ens semblen menys decents,

els tractem amb una decència

que no necessiten els que ja són decents.

Déu ha disposat el cos de tal manera

que dóna més honor als membres que més en necessiten,

perquè no hi hagi desacord en el cos,

sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud

els uns pels altres.

Per això, quan un membre sofreix,

sofreixen amb ell tots els altres,

i quan un membre és elogiat,

tots els altres s’alegren amb ell.


Doncs bé,

vosaltres sou cos de Crist

i cadascun formeu els seus membres.
Dins l’Església, Déu ha posat en primer lloc apòstols,

en segon lloc profetes,

en tercer lloc mestres,

després els qui tenen poder d’obrar miracles,

després els qui tenen la gràcia de donar la salut als malalts,

d’ajudar els altres,

de guiar-los,

de parlar llenguatges misteriosos.

No tothom ha de ser apòstol o profeta o mestre.

No tothom ha d’obrar miracles,

ha de tenir la gràcia de donar la salut als malalts,

ha de ser capaç de parlar llenguatges misteriosos

o ha de ser capaç d’interpretar-los.

 

EVANGELI. (Lluc 1,1-4.4,14-21).

Són molts els qui han emprès la tasca

d’escriure una narració dels fets ocorreguts entre nosaltres,

guiant-se per l’ensenyament que hem rebut

d’aquells que des del principi

en foren testimonis de vista

i després ho transmeteren de paraula.

Havent pogut informar-me minuciosament

de tot des dels orígens,

jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t’ho

en una narració seguida,

perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que has rebut.


En aquell temps,

Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de l’Esperit.

La seva anomenada s’estengué per tota la regió.

Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el lloava.

I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat.

El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum,

i s’aixecà a llegir.

Li donaren el volum del profeta Isaïes,

el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit:

«L’Esperit del Senyor reposa sobre meu,

ja que ell m’ha ungit

per portar la bona nova als desvalguts,

m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat,

i als cecs el retorn de la llum,

a deixar en llibertat els oprimits

i a proclamar l’any de gràcia del Senyor.»

 

Després plegà el volum,

el donà a l’ajudant de la sinagoga i s’assegué.

Tots els qui eren a la sinagoga

tenien els ulls posats en Jesús.

Ell començà dient-los:

«Això que avui sentiu contar de mi

és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»

 

B. LLENGUATGE.

 

1. L’evangeli d’avui està format per dos fragments diferents i distanciats: el breu Pròleg que Lluc posa a tota la seva obra (Evangeli i Fets dels Apòstols) i l’autopresentació de Jesús a la sinagoga de Natzaret, ja en el capítol 4rt.

 

2. El Pròleg és important perquè ens presenta les circumstàncies i finalitat a què respon aquest Escrit. Com diu un dels més importants investigadors actuals de Lluc, “...l’obra de Lluc no és cap Evangeli, en el sentit estricte d’un kerigma adreçat a una comunitat... sinó una composició literària fruit d’una investigació molt acurada, que ha estat adreçada per escrit a un personatge concret en un ordre determinat i amb un propòsit ben tangibles. ... El gènere literari que s’escau a la seva obra no és altre que una demostració...”. (Josep Rius-Camps i Jenny Read. lluc. demostració a teòfil. 2009. Introducció, 5).
Amb tot, des de molt aviat va ser vist i interpretat també com un autèntic  “evangeli” (relat de la Bona Notícia de Jesús).

 

3. Evidentment, quan es parla de demostració, no cal entendre-ho en sentit modern i racional o historiogràfic sinó des d’un marc religiós. Lluc escriu per a una persona important, bona coneixedora i seguidora de la religió jueva, perplexa per tota una colla d’informacions que li han arribat sobre el messianisme de Jesús i sobre els seus Seguidors. Per això ha demanat l’opinió de Lluc, un cristià il·lustrat. Lluc li respon amb un llibre amb dues parts: una sobre Jesús (Evangeli) i l’altra sobre les Comunitats cristianes (Fets dels Apòstols) “perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que has rebut”; o més exactament: “perquè coneguis la solidesa de les informacions que t’han arribat”.

 

4. El segon fragment de l’evangeli d’avui és com un resum avançat de tot l’Evangeli que segueix. El relat  situa Jesús a “Natzaret, on s’havia criat”. Aquí Natzaret representa “el poble de Jesús”, és a dir: Israel. “El seu poble”, primer l’accepta i l’escolta de grat, però acabarà expulsant-lo i condemnant-lo (com llegirem diumenge que ve, seguint aquest relat).

 

5. Lluc apareix aquí com un molt bon escriptor. Aconsegueix descriure tota l’escena concentrant les mirades i l’atenció de la gent en les paraules de Jesús que vol destacar: “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”.

La Religió jueva havia pres forma de promesa. Israel sempre ha estat un poble petit entre altres pobles més grans i poderosos que l’han dominat. Com a poble petit encarna la petitesa, debilitat i explotació de tantes i tantes persones i pobles també dèbils i explotats. Els seus profetes tenien la missió de mantenir l’esperança oferint, de part de Déu, la promesa d’una salvació–llibertat.

 

6. I aquí queda palesa l’absoluta novetat de Jesús: “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”. Jesús no és un profeta més, que alimenta l’esperança, sinó aquell en qui aquesta esperança troba el seu acompliment.

Compliment” o “acompliment” és la paraula clau per entendre els Evangelis. Però aquesta paraula en pressuposa unes altres: desvalguts, captius, cecs, oprimits,... Són els necessitats d’esperança, i és per a ells i en ells que arriba l’acompliment.

 

C. MISSATGE.

7. La situació descrita al Pròleg fa pensar que l’Evangeli de Lluc és d’una gran actualitat. També avui a nosaltres i a moltes persones ens arriben tota classe d’informacions més o menys pertorbadores sobre Jesús i els seus deixebles (i l’Església). Com Teòfil, ens cal buscar orientació. Sortosament avui dia són multitud les persones que, des de la fe i amb rigor intel·lectual, ens poden ajudar i ens ajuden.

 

8. En relació al segon fragment de l’evangeli, resulta realment sorprenent que Lluc s’atreveixi a posar en boca de Jesús una autopresentació com la que hem llegit. Quan es va escriure aquest Evangeli ja feia més de 50 anys que Jesús havia estat jutjat, condemnat i mort a la creu. I tothom ho sabia! De què pretén alliberar-nos un condemnat a mort? Quina mena de salvació pot oferir?

Heus aquí la “tasca” que es proposa Lluc: demostrar a Teòfil que el Crucificat és també el Ressuscitat, i el Messies que Israel esperava; i que els qui creuen en ell són realment salvats i lliures. Tota la resta de l’Evangeli està destinada a fer entendre aquest canvi de perspectiva.

 

9. Sorprenentment, com llegirem diumenge que ve, el poble petit i explotat desconfia d’aquesta nova perspectiva de “salvació” perquè no es realitza, com han esperat sempre, per obra dels poderosos de torn.

Heus aquí un autèntic enigma: els oprimits estan massa “enamorats” del Poder dels opressors per acceptar una salvació que no vingui del Poder! Tal és l’encegament en què els humans solem caure!!!

Procurar als cecs el retorn de la llum té un sentit profund, de canvi en la manera de veure. En tots els Evangelis la figura del cec es converteix en un paradigma eloqüent de l’ésser humà.

 

D: RESPOSTA.

Diumenge que ve llegirem la resposta que la gent de Natzaret va donar a Jesús. Ha de ser per a nosaltres un toc d’atenció. Els Natzarens no eren pas especialment obtusos, sinó que eren com tothom. Simplement continuaven cecs, i no podien veure tota la realitat d’aquell home humil, el fill d’en Josep. Encara no han fet seu aquell sentiment que el mateix Lluc destaca en Maria: “Deu ha mirat la petitesa de la seva serventa,... i ha decidit fer-hi meravelles” (Lluc 1,48).

¿Ens atrevirem a pensar que el camí de la nostra llibertat passa per l’acció dels petits?

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Jesús s’aplica les paraules del profeta: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu...”. Aquestes paraules s’han d’entendre com a referides exclusivament a Jesús, o es poden aplicar a altres persones? A quines? Per què?

 

2. ¿Disposeu d’algun llibre, o participeu en algun cercle d’estudi, per posar al dia els vostres coneixements religiosos, tal com es diu de Teòfil?

 

3. A la segona Lectura, St. Pau ens parla de les diferents classes de membres de la Comunitat, i de com tots tenen funcions diferents. Considereu que en la vostra comunitat, o en l’Església, es fomenta suficientment la diversitat, i hi és aprofitada en bé de tots?