Apunts d'homilia. 1 Advent. Any A.

1ª LECTURA.  (Isaïes 2,1-5).

Paraules revelades a Isaïes, fill d’Amós,

sobre Judà i Jerusalem.
Als darrers temps s’alçarà ferma

la muntanya del temple del Senyor

al cim de les muntanyes i per damunt dels turons.

Totes les nacions hi afluiran,

hi aniran tots els pobles dient:

«Veniu, pugem a la muntanya del Senyor,

al temple del Déu de Jacob,

que ens ensenyi els seus camins

i seguim les seves rutes;

perquè de Sió en surt l’ensenyament,

de Jerusalem, l’oracle del Senyor.»
Ell posarà pau entre les nacions

i apaivagarà tots els pobles,

forjaran relles de les seves espases

i falçs de les seves llances.

Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra,

ni s’entrenaran mai més a fer la guerra.
Casa de Jacob,

veniu, caminem a la llum del Senyor.

2ª LECTURA (Romans 13,11-14a).

Germans,

siguem conscients dels moments que vivim.

Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos.

Avui tenim la salvació més a prop nostre

que quan vam abraçar la fe.

S’acaba la nit i el dia s’acosta.

Despullem-nos de les obres pròpies de la fosca,

revestim-nos l’armadura del combat a plena llum.

Comportem-nos dignament com a ple dia.

Fora l’abús de menjar i beure,

fora els plaers i les impureses,

fora les renyines i les enveges.

Que el vostre vestit sigui Jesucrist, el Senyor.

EVANGELI. (Mateu 24,37-44).

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles:

«Quan vindrà el Fill de l’home

passarà com en temps de Noè.

Els dies abans del diluvi

tothom continuava menjant i bevent i casant-se,

fins que Noè hagué entrat a l’arca.

No s’havien adonat de res

quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué tots.

Igual passarà en l’adveniment del Fill de l’home.

Si hi hagués llavors dos homes plegats al camp,

potser l’un fóra pres i l’altre deixat;

si hi hagués dues dones molent plegades,

potser l’una fóra presa i l’altra deixada.

Vetlleu, doncs, perquè no sabeu

quin dia vindrà el vostre Senyor.

Estigueu-ne segurs:

si el cap de casa hagués previst

l’hora de la nit que el lladre vindria,

no s’hauria adormit

ni hauria permès que li entressin a casa.

Estigueu a punt també vosaltres,

que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.»

LLENGUATGE.

1. Comencem un nou Any Litúrgic. Novament l’any a, amb l’evangeli de Mateu com a font principal dels fragments evangèlics que s’hi llegiran.

Encara que l’any litúrgic comença amb els quatre diumenges que ens preparen per al Nadal, aquest primer diumenge d’Advent és també el primer diumenge de l’Any, i el Missal ens fa llegir un fragment del final de l’Evangeli. Sembla una bona pedagogia que, ja des del primer moment, se’ns presenti l’horitzó final vers el qual avancem. Tot l’any litúrgic, amb les seves festes i celebracions (Nadal i Pasqua), mira cap al seu terme: l’adveniment del fill de l’home (l'Home).

2. El relat que hem llegit és realment sorprenent: l’esdeveniment més important i esperat de la Història de la Humanitat, la vinguda del fill de l’Home, ens pot passar desapercebut si no hi estem molt atents! Com és possible, això?

És perquè és un esdeveniment que no s’imposa sinó que només s’exposa com una oferta. No podem esdevenir imatge de Déu per força. És una oferta que se’ns fa, la bellesa i la bondat de la qual només podem “veure-les” si hem fet l’opció per a la bondat. Només un home que hagi decidit ser bo quedarà admirat per la bellesa de la bondat. Només un home semblant a Déu veu la bellesa de la vida de Déu.

3. Els Evangelis són, en certa manera, una correcció-ampliació d’allò que diu el Gènesi, primer llibre de la Bíblia. El Gènesi ens parla de l’Home (home i dona) com a l’únic ésser creat a “imatge de Déu”. Això és afirmat amb solemnitat per deixar ben clar que res de tot allò que hi ha al Cel o a la Terra no és déu ni imatge de Déu, ni ha de ser adorat o venerat.  A Déu no l’ha vist mai ningú, i tenim d’Ell una única imatge que Ell mateix ens ha donat: l’ésser humà.

4. Però l’ésser humà està molt lluny de ser ja imatge de Déu. Déu és lliure i creador, i l’Home no pot ser imatge seva si no es fa lliure i creador. Així, des del punt de vista dels Evangelis, en el Gènesi l’Home no és totalment creat sinó que només “comença” la seva Història; una Història que va caminant fins que els Humans, desenvolupant el do rebut (llibertat i creativitat), esdevinguem realment semblants a Déu o imatge de Déu. Aleshores veurem “aparèixer” el fill de l’Home, l’Home perfecte.

I aquí està la qüestió: només podem “veure” l’home imatge de Déu si ja som suficientment humans. Dit d’una altra manera: només podem veure l’arribada de l’Home perfecte si vivim de cara als homes. Si hi vivim d’esquenes (menyspreant, utilitzant, dominant... els altres), no veurem res de res. Seríem com cecs. Veure o no veure l’Home; ser “pres” per la Humanitat o ser “deixat”, és una qüestió personal de cadascú. El comportament exterior és ambivalent. És en el més profund de si mateix que cadascú decideix si viu de cara els altres o si hi viu d’esquenes. “Si hi hagués dos homes plegats al camp, potser l’un fóra pres i l’altre deixat; si hi hagués dues dones molent plegades, potser l’una fóra presa i l’altra deixada”. 

5. Els evangelis ens presenten la figura de Jesús com una “paràbola viva” d’aquest procés d’humanització. En ell se’ns fa visible anticipadament el terme de la Història humana. La mort-resurrecciosa de Jesús (vida que es dóna) és la imatge perfecta que ens permet veure ja el projecte de Déu plenament realitzat.

6. L’Home és creatura de Déu, però no és un simple producte. Déu ens ha creat “creadors”. Som invitats a crear-nos mútuament establint entre nosaltres relacions d’amor. Ens fem humans creant Humanitat. Així el do rebut esdevé també obra i mèrit nostre. Sense deixar de ser creatures esdevenim també fills perquè participem de la Vida mateixa de Deu. Fills en el Fill.

7. Hem estat dotats de llibertat. Però la llibertat és un repte: és per a crear humanitat, però també podem abusar-ne per deshumanitzar. La llibertat fa possibles l’amor i la creativitat, però també la seva inhibició, la qual es manifesta en forma de peresa, orgull, covardia, odi... tan presents en el nostre món.

MISSATGE.

8. Al començament d’un nou Any Litúrgic, les Lectures que hem fet ens presenten l’horitzó a què estem cridats, i la necessitat d’estar atents per no errar el camí. Estar atents a cada ocasió que se’ns presenti de fer humanitat, perquè no sabem si tornarà a presentar-se. No aprofitar cada ocasió podria tenir com a resultat noves víctimes del mal i de la injustícia. “Un somriure oportú pot salvar una vida”.

RESPOSTA.

9. La llarga Història de la Humanitat està formada per hores i minuts. Cada moment ofereix la seva invitació a fer humanitat. “Siguem conscients del moment que vivim”, ens diu St. Pau en la segona Lectura. 

PREGUNTES per al diàleg.

1. Cada any recomença l’any litúrgic, però cada any el vivim diferentment als anteriors. Noteu com canvieu d’un any per l’altre? Com descriuríeu aquest canvi?

2. A les Lectures se’ns invita a estar atents a la vinguda del fill de l’Home. Què pot significar, això, avui i aquí?

3. En Ciència, “Història” significa la narració ordenada de fets passats documentats. Però en la Bíblia, “Història” té un sentit molt més profund. Quin?

Crist Rei. Últim diumenge de l'Any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (2 llibre de Samuel 5,1-3).

En aquells dies,

les tribus d’Israel anaren a trobar David a Hebron

i li digueren:

«Som família teva, som os del teu os i carn de la teva carn.

Ja abans, mentre Saül era el nostre rei,

tu conduïes les tropes d’Israel

quan anaven a la guerra i quan en tornaven,

i el Senyor et digué:

«Tu pasturaràs Israel, el meu poble, seràs el seu sobirà.»

Així, quan els ancians d’Israel anaren a trobar el rei a Hebron,

el rei David va fer amb ells un pacte davant el Senyor

i l’ungiren rei d’Israel.

2ª LECTURA (Colossencs 1,12-20).

Germans,

doneu gràcies al Pare,

que us ha fet dignes de tenir part en l’heretat del poble sant,

en el regne de la llum.

Ell ens alliberà del poder de les tenebres

i ens traspassà al regne del seu Fill estimat,

en qui tenim el nostre rescat,

el perdó dels nostres pecats.

Ell és imatge del Déu invisible,

engendrat abans de tota la creació,

ja que Déu ha creat totes les coses per ell,

tant les del cel com les de la terra,

tant les visibles com les invisibles,

trons, sobirans, governs i potestats.

Déu ha creat tot l’univers per ell i l’ha destinat a ell.

Ell existeix abans que tot,

i tot es manté unit gràcies a ell.

Ell és també el cap del cos, que és l’Església.

Ell n’és l’origen,

és la primícia dels qui retornen d’entre els morts,

perquè ell ha de ser en tot el primer.

Déu volgué que residís en ell

la plenitud de tot el que existeix;

per ell Déu volgué reconciliar-se tot l’univers,

posant la pau en tot el que hi ha

tant a la terra com al cel,

per la sang de la creu de Jesucrist.

EVANGELI. (Lluc 23,35-43).

En aquell temps,

les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien:

«Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix,

si és el Messies de Déu, l’Elegit.»

Els soldats també se’n burlaven:

tot oferint-li vinagre, li deien:

«Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix.»

Sobre d’ell hi havia un rètol que deia:

«El rei dels jueus.»

Un dels criminals penjats a la creu

també li deia insultant-lo:

«No ets el Messies?

Salva’t a tu mateix i a nosaltres.»

Però l’altre, renyant-lo, li respongué:

«Tu, que estàs sofrint la mateixa pena,

tampoc no tens temor de Déu?

I nosaltres ens ho mereixíem,

perquè estem sofrint el càstig

que ens correspon pel que hem fet,

però aquest no ha fet res de mal.»

I deia: «Jesús, recordeu-vos de mi,

quan arribeu al vostre Regne.»

Jesús li respongué:

«T’ho dic amb tota veritat:

Avui seràs amb mi al paradís.»

B. LLENGUATGE.

Sobre aquesta festa en si mateixa també podeu veure els apunts corresponents a l’Any A i Any B.

1. Hem arribat al final de l’any litúrgic. Després de força setmanes llegint els relats del camí de Jesús, hem arribat al terme. Els pelegrins que anaven a Jerusalem acabaven el seu camí al Temple, on oferien a Déu les seves ofrenes. El camí de Jesús també l’ha portat al Temple que, com ja havia dit als seus pares, era la casa del meu Pare (Lluc 2,49). Però els qui s’havien apoderat del Temple convertint-lo en una cova de lladres, ara s’han apoderat també de Jesús, i ells mateixos l’han portat al Calvari. Allà, fora del Temple, Jesús ha estat proclamat “rei”.

2. Lluc descriu l’escena del Calvari com un gran espectacle. Allà hi és tothom, “mirant-s’ho”. Ho presideix tot un cartell posat al punt més alt: “Aquest és el rei dels jueus”.

El significat superficial de tota l’escena és “la mort del rei”. Assassinat el rei, desapareix el regne.

Però el significat profund de l’escena vol fer-nos descobrir la instauració d’un nou Temple i d’un nou Regne; i el nou Rei d’aquest Regne ja no ho serà com a “fill de David” sinó com a “fill de l’Home”. Jesús és l’Home; i des d’ara l’Home serà el nou i únic Temple, i el nou i únic Rei. El Calvari ens mostra com és realment l’Home: aquell qui dóna la vida pels altres.

3. La Creu és la recuperació del mític arbre de la vida del Paradís, que els humans “perdem” sempre que “mengem” de l’arbre del bé i del mal. Menjar de l’arbre del bé i del mal significa apropiar-se la facultat de jutjar i condemnar els altres (Gènesi 2,17). Al Calvari tot està al voltant del Nou Arbre de la Vida enlairant precisament els condemnats. Enlloc no es diu que hi hagi tres creus. En el seu significat superficial, això es podria suposar; però, d’acord amb el seu significat profund, es parla només d’una Creu on, juntament amb Jesús, hi ha els altres condemnats. Aquesta Creu és presentada com el triomf de l’arbre de la Vida sobre l’arbre del Bé i del Mal, generador de “sentències de mort”. Déu mateix corregeix aquestes sentències renovant la vida dels condemnats a mort.

4. A partir d’ara, el nostre camí ja no porta al Temple sinó al Calvari. El culte ja no consisteix en fer ofrenes en el Temple sinó en donar-se un mateix com ofrena als altres. Ells són el Temple on Déu vol ser venerat.

Però Lluc ens adverteix d’una cosa important: no és suficient “morir a la Creu” per tenir part en el nou Regne. Només a un dels altres dos crucificats Jesús li diu: “Avui seràs amb mi al paradís”. L’altre crucificat refusa “donar la vida”. Es dirigeix a Jesús com a Messies amb poder, i l’increpa perquè usi aquest poder contra qui els han condemnat. No ha entès ni accepta que el verdader camí vers l’Home passa per l’Amor i no pel Poder.

C. MISSATGE.

 5. Tenint en compte com ha estat la Història de l’Església, i donada la situació actual, possiblement la paraula “rei” no sigui la més adequada per expressar la realitat de Jesús. Sembla una paraula inadequada fins i tot de portes endintre.

Segons el sentit profund dels textos evangèlics, el missatge de la festa d’avui s’expressa visualment amb aquesta sorprenent escena del Calvari, que ens ofereixen els quatre Evangelis: Jesús, identificat amb tots els condemnats, víctimes de les mil formes de Poder que ens hem inventat els humans.

El Calvari és la radiografia de la Humanitat: de la Mort que genera, i de la Vida que pot acollir. Davant aquest espectacle cadascú ha de decidir en quin lloc es situa.

D: RESPOSTA.

El mateix relat que hem llegit ens suggereix la resposta: “Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne”. O la resposta del Centurió (que trobem també en els altres Evangelis Sinòptics): “Realment aquest home era innocent”. Marc serà encara més explícit: “Realment aquest home era fill de Déu” (Marc 15,39)

Tot l’any litúrgic, seguint el relat dels Evangelis Sinòptics, és com un gran holograma del procés d’humanització seguint el camí de Jesús. Jesús és “l’home mostra”, l’home “imatge de Déu”. D’acord amb el projecte de Déu, esdevenim humans en la mesura que reproduïm en nosaltres els mateixos sentiments que tingué Jesús (Filipencs 2,5).

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Us sembla adequat el nom de la Festa d’avui? Quin nom li posaríeu tenint en compte el seu significat i el món en què vivim?

2. Amb el nom que sigui, com “regeix” la vostra vida la visió dels crucificats?

3. Us sembla adequada l’estructura actual de l’Any Litúrgic? Us sembla coherent amb el ritme de la societat en què vivim? Seria convenient una major diversitat per acomodar-se millor a les diferents societats i comunitats?

Final de l’Any Litúrgic.

Diumenge 33. Any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Malaquies 3,19-20a).

Vindrà aquell dia abrusador com una fornal.

Tots els orgullosos i els injustos seran igual que rostoll,

i aquell dia, quan arribi, els incendiarà,

no en deixarà ni l’arrel ni la tija,

diu el Senyor de l’univers.

Però per a vosaltres, que venereu el meu nom,

sortirà el sol de la felicitat,

i els seus raigs seran saludables.

2ª LECTURA (2ª als Tessalonicencs 3,7-12).

Germans,

ja sabeu què heu de fer si voleu imitar-nos.

Entre vosaltres no vivíem mai desvagats,

i a ningú no demanàvem de franc el pa que menjàvem,

sinó que ens escarrassàvem treballant nit i dia

per no afeixugar ningú dels vostres.

No és que no tinguem dret a la nostra manutenció,

però volíem donar-vos un exemple amb la nostra vida,

perquè vosaltres l’imitéssiu.

Recordeu que quan érem entre vosaltres

us repetíem aquesta regla:

«Qui no vulgui treballar, que no mengi.»

Us escrivim això perquè sentim dir

que alguns de vosaltres viuen desvagats

i, a més de no treballar, es posen on no els demanen.

A tots aquests, els ordenem i els recomanem

en nom de Jesucrist, el Senyor,

que treballin en pau per guanyar-se el pa que mengen.

EVANGELI. (Lluc 21,5-19).

En aquell temps, alguns parlaven del temple,

fent notar les seves pedres magnífiques

i les ofrenes que el decoraven.

Jesús digué:

«Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït:

no quedarà pedra sobre pedra.»

Llavors li preguntaren:

«Mestre, quan serà tot això

i quin senyal anunciarà que està a punt de succeir?»

Jesús respongué:

«Estigueu alerta, no us deixeu enganyar,

perquè vindran molts que s’apropiaran el meu nom.

Diran: «Sóc jo»,

i també: «Ja arriba el moment.»

Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells.

I quan sentireu parlar de guerres i de revoltes,

no us alarmeu.

Això ha de succeir primer, però la fi no vindrà de seguida.»

Després els deia:

«Una nació prendrà les armes contra una altra,

i un regne contra un altre regne.

Hi haurà grans terratrèmols,

fams i pestes pertot arreu,

passaran fets espantosos

i apareixeran al cel grans senyals d’amenaça.

Però abans de tot això se us enduran detinguts,

us perseguiran,

us conduiran a les sinagogues o a les presons,

us presentaran als tribunals dels reis o als governadors,

acusats de portar el meu nom.

Serà una ocasió de donar testimoni.

Feu el propòsit des d’ara de no preparar-vos la defensa:

jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa,

i cap dels vostres acusadors

no serà capaç de resistir-la o de contradir-la.

Sereu traïts fins i tot pels pares,

pels germans, parents i amics,

en mataran alguns de vosaltres,

i sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom.

Però no es perdrà ni un dels vostres cabells.

Sofrint amb constància

us guanyareu per sempre la vostra vida.»

B. LLENGUATGE.

1. Quan serà això?...

Tant de bo que els antics Romans no haguessin dominat mai Palestina i els altres pobles! Tant de bo que els exercits imperials no haguessin mai destruït Jerusalem i assassinat molts dels seus habitants! Tant de bo que no haguessin destruït el seu magnífic Temple!

Però, donat que dissortadament van passar tots aquests fets, Lluc els fa servir com a llenguatge profètic, i posa en boca de Jesús unes paraules que tenen un significat molt més profund: la proclamació de l’Home com a únic “lloc” (“temple”) on trobar Déu i venerar-lo. Així, en el missatge de Jesús, el Temple de pedres de Jerusalem ha de ser substituït per l’únic i autèntic temple on Déu “resideix”: l’ésser humà.

Però els oients entenen aquestes “profecies” com el senyal per a la universalització del regne d’Israel. Molts pensaven que l’obra del Messies havia de ser precisament aquesta: inaugurar el regne universal d’Israel. Això podia comportar la destrucció del temple actual, però per substituir-lo amb un altre de més grandiós i solemne, digne d’un Imperi teocràtic que donaria a Déu un culte vertader. Entenen la substitució de temples com una substitució d’imperis.

2. La reacció de Jesús davant aquesta interpretació és clara: “Estigueu alerta, no us deixeu enganyar”.

L’engany pot venir de tots aquells que, aprofitant les desgràcies i calamitats que dissortadament acompanyen la vida humana, es presenten com a enviats de Déu dient: Sóc jo qui us porta la salvació. (Cal fixar-se en el joc de paraules.“Jo sóc” és el nom de Déu, “Jahvé” en arameu).

Les desgràcies i calamitats no són pas el senyal de l’arribada del canvi, sinó que manifesten que encara estem en un món on la voluntat d’imposar-se als altres en nom de Déu genera guerres i violències que fan patir molts, i sobretot aquells que s’hi oposin. I en especial patiran aquells que busquin la realització de l’Home com a ésser lliure i madur. Aquests seran directament perseguits i detinguts, acusats de portar el meu nom (de ser “humanitzadors”).

3. Però no es perdrà ni un cabell...

Les paraules de Jesús van dirigides als seus deixebles, sentint-t’ho tot el poble (Lluc 20,45). Jesús posa de manifest sense reserves el “preu” que hauran de pagar els constructors d’Humanitat, i afegeix: “però no es perdrà ni un dels vostres cabells”. Semblen unes paraules contradictòries amb les anteriors: “En mataran alguns de vosaltres, i sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom”. ¿Com pot ser que algú sigui perseguit, odiat i mort, i a la vegada que no es perdi ni un dels seus cabells?!

4. Lluc pensa en les primeres comunitats cristianes perseguides, i posa en boca de Jesús unes paraules que pressuposen la fe en la dimensió resurrecciosa de la mort. Aquestes paraules serien certament contradictòries si no anessin precedides de la mort de Jesús juntament amb l’experiència de que aquesta “mort” conté una nova forma de vida: una vida guanyada per sempre (Vida eterna). 

 

C. MISSATGE.

 5. El Temple de pedres té una funció pedagògica que ens ha de portar a superar-lo, com un mestre busca de fer-se innecessari al seu alumne. Les “lliçons” dels temples han de portar a entendre que l’únic veritable temple on Déu vol ser venerat és l’Home en cada ésser humà concret.

Estem al final de l’any litúrgic; queda només la festa de fi de curs que celebrarem diumenge que ve amb la Solemnitat de Crist Rei; o millor: la Solemnitat de l’Home-Rei o de la Humanitat plenament realitzada. Tot el camí de jesús ens porta a entendre la pròpia vida com una invitació a participar en l’empresa de Déu: el sorgiment d’una humanitat, construïda per vincles d’Amor. Si acceptem la invitació, esdevenim co-empresaris amb Déu i els primers beneficiats d’aquesta Empresa.

D: RESPOSTA.

6. Cap obrer no participa en una Empresa per dedicar-se als seus propis projectes sinó per fer una feina, potser molt personal i especialitzada, dins l’objectiu comú de l’Empresa. Com en una Cooperativa. I qui no ajuda, fa nosa.

Convé anar fent-nos conscients dels objectius de la nostra Empresa. Fer servir la intel·ligència i la generositat perquè la nostra aportació no sigui com donar cops de puny a l’aire. Això comporta no renunciar a la nostra responsabilitat amb l’excusa de suposades obediències a suposats salvadors. La col·laboració activa no s’identifica amb l’obediència cega. La nostra Empresa tira endavant no pas amb líders religiosos sinó amb comunitats vives i adultes. Cada comunitat és com un assaig de la Comunitat Universal, objectiu final de l’Empresa. I és sobretot en aquestes comunitats-assaig, petites i concretes, on podem anar descobrint i perfilant aquest objectiu final, pregustar la seva bondat i corregir-ne els errors, amb la col·laboració de les altres comunitats i dels companys escollits per confirmar els seus germans (Lluc 22,32).

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. En el Cristianisme, els llocs de trobada han esdevingut temples; les taules per a l’àpat de germanor han esdevingut altars; alguns servidors de la comunitat han esdevingut sacerdots; el missatge de Jesús ha esdevingut religió;... ¿Quin podria ser, en la vostra comunitat, el primer pas per retornar a l’Evangeli?

2. Enteneu la vostra parròquia o comunitat com l’empresa del mossèn de torn, del qual els altres serien simples col·laboradors?

3. Encara que no aparegui habitualment a les notícies, l’Església porta a terme la seva missió essencial de fer humanitat. Com es fa aquesta tasca en la vostra comunitat? Com s’acomoda als canvis socials? Com hi participeu?

Diumenge 32. Any C

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Segon llibre dels Macabeus 7,1-2,9-14).

En aquells dies,

set germans, que havien estat detinguts amb la seva mare,

eren forçats pel rei, sota la tortura d’assots i de fuets,

a menjar carn de porc, que la Llei prohibia.

Un d’ells, parlant per tots, digué:

«Què vols saber de nosaltres amb aquest interrogatori?

Estem disposats a morir

abans que violar les lleis rebudes dels nostres pares.»

El segon, a punt d’expirar digué:

«Tu ens pots privar d’aquesta vida, botxí,

però el Rei del món, als qui morim per les seves lleis,

ens ressuscitarà a una vida eterna.»

Després d’aquests va ser torturat el tercer.

Tragué la llengua de seguida, tan bon punt li ho demanaren,

estengué les mans sense por

i digué amb una noble generositat:

«Les havia rebudes del cel,

però per fidelitat a les lleis del cel no les planyo

i espero recobrar-les d’allà dalt.»

El rei mateix i els de la seva comitiva

quedaren corpresos de la valentia d’aquell noi,

que tenia per no res el dolor de les tortures.

Mort aquest, turmentaren el quart amb la mateixa crueltat.

A punt d’expirar deia:

«Ara que morim a mans dels homes,

és bo de confiar en l’esperança

que Déu ens dóna de ressuscitar-nos,

perquè tu no ressuscitaràs pas a la vida.»

2ª LECTURA (2ª als Tessalonicencs 2,16-3,5).

Germans,

que Jesucrist mateix, el nostre Senyor,

i Déu, el nostre Pare,

que ens ha estimat tant

i ens ha concedit per la seva gràcia

un consol etern i una bona esperança,

conforti els vostres cors

i els faci constants en tota mena d’obres bones

i de bona doctrina.

Finalment, germans, pregueu per nosaltres:

que la Paraula del Senyor es propagui pertot arreu

i sigui glorificada com ho ha estat entre vosaltres,

i que Déu ens alliberi dels homes irresponsables i dolents,

perquè no tothom té la fe.

El Senyor és fidel.

Ell us farà constants i us guardarà del Maligne.

Us tenim tota la confiança en el Senyor,

i sabem que tot això que us recomanem ja ho feu

i continuareu fent-ho.

Que el Senyor encamini els vostres cors a estimar Déu

i sofrir amb constància com ho féu Jesucrist.

EVANGELI. (Lluc 20,27-38).

En blau, allò que correspon a la versió llarga

En aquell temps,

uns saduceus anaren a trobar Jesús.

Els saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar.

Per això li proposaren aquesta qüestió:

«Mestre, Moisès ens va prescriure

que si un home casat mor sense fills,

el seu germà es casi amb la dona del difunt,

per donar descendència al seu germà.

Doncs bé:

hi havia set germans.

El primer, que era casat, morí sense fills.

El segon, el tercer, i així fins al setè

es van casar amb la dona del difunt

i moriren sense deixar fills.

Finalment ella també morí.

Aquesta dona, per tant, en la resurrecció,

de quin dels set serà l’esposa?

Perquè tots set s’hi havien casat.»

Jesús els respongué:

«En el món present els homes i les dones es casen,

però els qui Déu considerarà dignes

de tenir un lloc en el món que vindrà

i en la resurrecció dels morts

no es casaran,

perquè ja no podran morir mai més.

Pel fet de tenir part en la resurrecció

són iguals que els àngels

i són fills de Déu.

I que els morts han de ressuscitar,

Moisès mateix ho deixa entendre

en el passatge de la Bardissa que no es consumia,

quan diu que el Senyor

és el Déu d’Abraham, Déu d’Isahac i Déu de Jacob.

Déu no és Déu de morts, sinó de vius,

perquè, per a ell tots viuen.»

B. LLENGUATGE.

1. El camí de jesús ja ha arribat a Jerusalem.

L’evangelista ens ha presentat el relat simbòlic de la seva entrada triomfal (com llegíem el Diumenge del Ram). Jesús s’ha dirigit directament al temple per “purificar-lo”. Aquesta era una de les feines que, segons les profecies, assenyalaven l’arribada del Messies.

Però del temple se n’havien fet amos els poderosos de torn, i aquests defensaran la seva “propietat” amb totes les forces. Inútilment, perquè la purificació que realitza Jesús consisteix en substituir els temples de pedres per l’autèntic i definiu “temple” on Déu vol ser adorat: cada ésser humà.

2. Lluc posa els diferents relats d’enfrontament dintre una llarga inclusió repetint la mateixa frase al començament i al final d’aquests relats: “Els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els principals del poble buscaven de fer-lo morir, però no sabien com fer-s'ho, perquè tot el poble estava pendent d'ell i l'escoltava (Lluc 19,47 - Lluc 22,2).

Així, doncs, tota l’activitat de Jesús a Jerusalem està situada en l’horitzó de la seva mort.

Aquesta activitat està dividida en dues parts. En la primera, són els representants del temple els qui ataquen, buscant de comprometre Jesús per desprestigiar-lo davant el poble. En la segona, és Jesús mateix qui ataca, posant en evidència la incoherència i la malícia dels dirigents del poble.

3. El relat que hem llegit avui marca el final de la primera part: les insídies dels dirigents. No és casual que, en l’horitzó de la mort de Jesús, Lluc ens presenti la qüestió de la resurrecció.

Lluc es serveix de la pregunta capciosa dels Saduceus per posar en boca de Jesús l’ensenyament central del seu missatge: la resurrecció.

Lluc elabora la resposta de Jesús no tant pensant en els Saduceus com en les comunitats cristianes, les quals experimentaven en la seva pròpia pell la persecució i la mort violenta, continuació de les de Jesús.

4. Hi havia set germans...

Quan Lluc escriu el seu Evangeli, els Saduceus ja no existeixen. L’any 70 de la nostra era els exercits romans havien destruït Jerusalem i el seu temple. Això comportà la desaparició dels Saduceus, sacerdots descendents del Gran Sacerdot Sadoc, i gent important. Lluc es serveix d’aquests personatges i dels seus arguments per posar en relleu, i per contrast, el missatge de la resurrecció.

L’argument dels Saduceus per negar la resurrecció era clar i popular. Lluc el redacta de tal manera que ens recordi des del primer moment un altre relat que s’havia fet molt popular: el martiri heroic dels “set germans” que no van dubtar a morir manifestant explícitament la seva fe en la resurrecció (1ª Lectura).

5. L’objectiu primer de l’aparellament de l’home i la dona, en el Judaisme, era mantenir la vida a través dels fills. Tenir fills significava perdurar; no tenir fills significava desaparèixer del tot al moment de la mort. D’aquí venia la norma que va donar Moisès: Si un home mor sense fills, el germà que el segueix s’ha de casar amb la viuda, i el primer fill que vingui s’ha de considerar legalment fill del germà difunt. “Hi havia ser germans... De quin serà l’esposa?”. La pregunta és enginyosa, però no té sentit perquè aplica al món futur les mateixes condicions del món present.

6. El món futur...

Lluc mesura bé les paraules que posa en boca de Jesús.

En un primer moment, Jesús no parla de dos móns, sinó de persones “trobades dignes de tenir un lloc en el món que vindrà i en la resurrecció dels morts”. El món que vindrà i la resurrecció són fruit de la manera de viure en aquest món.

El món que vindrà i la resurrecció ja han estat inaugurats en la mort resurrecciosa de Jesús, el primogènit de la nova creació. I els qui s’associen a la seva mort també queden associats a la seva resurrecció. No es pot parlar de dos móns independents, l’un després de l’altre, sinó d’un sol món en què estem tots, i que podem anar transformant en un món que vindrà; com el músic transforma la fressa en simfonia, o com el pintor transforma els colors en una obra d’art. Així també es pot dir que qui estima transforma la vida-tinguda-temporal (món present) en Vida-donada-eterna (món que vindrà).

La vida-tinguda es pot mantenir temporalment tenint fills. En canvi la Vida-donada es manté per sempre perquè està connectada directament a la Font de la Vida. “Són iguals que els àngels i són fills de Déu”.

7. No obstant, un cop ens ha dit això, l’evangelista pensa que una resurrecció així podria semblar reservada només a algunes persones: aquelles que “en són trobades dignes”. Per això vol eixamplar la resurrecció servint-se dels “escrits” del mateix Moisès (els únics que els Saduceus acceptaven com a revelats). A Moisès, Déu se li va presentar com “el Déu d’Abraham, Déu d’Isahac i Déu de Jacob”. Com que Déu no és Déu de morts sinó de vius, podem deduir que, per a Déu, Abraham, Isahac i Jacob són vius. L’argument manifesta la incongruència de creure en Déu i, en canvi, no creure en la resurrecció, com feien els Saduceus.

C. MISSATGE.

 La mort-resurrecciosa de Jesús inaugura “el món que ha de venir”, posant de manifest que Déu no és Déu de morts, precisament perquè Ell és Font de Vida.

D: RESPOSTA.

Si creiem en Déu, la cosa més normal és creure també en la resurrecció. La dificultat sol venir de la manera d’imaginar-la. Imaginem la mort com un pas en fals en el camí de la vida; i després imaginem la resurrecció com un pas enrere per tornar a la vida d’abans. Però ens adonem que les coses no funcionen així ni hi poden funcionar.

La resurrecció no és tornar a la vida sinó una nova manera de viure que comença ja abans de la mort. És passar de la vida-tinguda a la vida-que-es-dóna, convertint la mort en la plenitud de la donació. Com el gra de blat que, a l’espiga, és vida-tinguda, però, fet pa sobre la taula, és vida-que-es-dóna.

El marc que ens ajuda a entendre la resurrecció és la Pasqua. Podeu llegir, si us sembla apunts de Pasqua.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Busqueu, en la natura o en alguns objectes, exemples de coses que “viuen donant-se”.

2. En el nostre temps d’explosió demogràfica, veure el matrimoni en funció de la procreació, seria un anacronisme. Quins altres significats, potser més importants, pot tenir avui dia el matrimoni?