Festa de Reis

1ª LECTURA.  (Isaïes 60,1-6).

Alça’t radiant, Jerusalem,

que arriba la teva llum

i sobre teu clareja com l’alba

la glòria del Senyor.

Mentre les tenebres embolcallen la terra,

i fosques nuvolades cobreixen les nacions,

sobre teu clareja el Senyor

i apareix la seva glòria.

Els pobles s’acosten a la teva llum,

els reis busquen la claror de la teva albada.

Alça els ulls i mira al teu entorn:

tots aquests s’apleguen per venir cap a tu;

porten de lluny els teus fills,

duen als braços les teves filles.

Tota radiant i meravellada

veuràs amb el cor eixamplat

com aboquen damunt teu els tresors del mar

i porten a casa teva la riquesa de les nacions.

Et cobriran onades de camells,

dromedaris de Madian i d’Efà;

tots vénen de Sabà portant or i encens

i cantant la grandesa del Senyor.

2ª LECTURA (Efesis 3,2-3a.5-6).

Germans,

segurament heu sentit dir

que Déu m’ha confiat la missió

de comunicar-vos la seva gràcia:

per una revelació he conegut el misteri secret,

que els homes no havien conegut

en les generacions passades

tal com ara Déu l’ha revelat per l’Esperit

als sants apòstols de Crist i als profetes.
El secret és aquest:

que des d’ara, per l’evangeli,

tots els pobles, en Jesucrist,

tenen part en la mateixa herència,

formen un mateix cos

i comparteixen la mateixa promesa.

EVANGELI. ( Mateu 2,1-12).

Quan va néixer Jesús a Bet-Lèhem de Judea,

en temps del rei Herodes,

vingueren d’Orient uns mags i,

en arribar a Jerusalem, preguntaven:

«On és el rei dels jueus que acaba de néixer?

Hem vist com s’aixecava la seva estrella

i venim a presentar-li el nostre homenatge.»

El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem

s’inquietaren en sentir aquestes noves.

Herodes convocà tots els grans sacerdots

amb els lletrats del poble

i els preguntava on havia de néixer el Messies.

Ells respongueren:

«A Bet-Lèhem de Judea.

Així ho escriu el profeta:

“Bet-Lèhem, terra de Judà,

no ets de cap manera la més petita

entre les famílies de Judà,

perquè de tu sortirà un príncep

que pasturarà Israel, el meu poble”.»

Llavors Herodes cridà secretament els mags

i s’informà ben bé del moment

en què s’havia aparegut l’estrella.

Després els encaminà a Bet-Lèhem

amb aquesta recomanació:

«Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen,

i quan l’haureu trobat,

feu-m’ho saber,

que jo també vull presentar-li el meu homenatge.»

Sortint de l’audiència del rei,

es posaren en camí.
Llavors s’adonaren

que l’estrella que havien vist aixecar-se

anava davant d’ells

fins que s’aturà sobre el lloc on hi havia el nen.

La seva alegria en veure allà l’estrella va ser immensa.

Entraren tot seguit a la casa,

veieren el nen amb Maria, la seva mare i,

prostrats a terra,

li prestaren el seu homenatge.

Van obrir llavors les seves arquetes

per oferir-li presents: or, encens i mirra.

Després, advertits en un somni

que no anessin pas a veure Herodes,

se’n tornaren al seu país

per un altre camí.

LLENGUATGE.

1. La Festa dels Reis o Epifania és una repetició del Nadal.

Aquí es pot veure la força de les paraules. Tot i que les paraules són creades per nosaltres, un cop creades tenen la seva pròpia dinàmica, i ens impulsen a fer o pensar d’acord amb les paraules que hem creat o que ens han imposat.

Resulta que, a la part occidental de l’Imperi Romà, el solstici d’hivern es celebrava amb una festa que se’n deia “Nadal del Sol invicte”. Quan es va cristianitzar l’Imperi, aquesta festa va convertir-se en el “Nadal de Jesús”, amb unes celebracions centrades en el Naixement i la Infantesa de Jesús, ja que “nadal” significa “natalici”.  En canvi, a la part oriental de l’Imperi, el solstici d’hivern es celebrava amb una festa que se’n deia “Epifania del Sol”. “Epifania” significa “manifestació”. Quan es va cristianitzar, es va convertir en l’Epifania de Jesús o l’Epifania del Senyor. La celebració no tenia res a veure amb el naixement o infantesa de Jesús sinó amb aquells relats evangèlics on es manifestava més clarament la seva divinitat. En concret, el relat evangèlic que es llegia el dia de l’Epifania era el del Baptisme de Jesús, al començament de la seva vida pública, quan Déu mateix manifesta qui és realment Jesús: Una veu digué des del cel: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut” (Mateu 3,17).

Transvasament de festes.

2. Aviat la festa occidental del Nadal va passar a l’Orient, i la festa oriental de l’Epifania va ser incorporada al nostre Nadal, encara que canviant-la una mica: el relat del Baptisme de Jesús es va desplaçar al diumenge següent, i per al dia de l’Epifania es va escollir el relat d’infància que hem llegit sobre els “Mags d’Orient”. Així, entre nosaltres, la festa de l’Epifania va quedar incorporada a la celebració del Naixement i Infantesa de Jesús, i va començar a dir-se’n també La festa dels Mags o dels Tres Reis.

El relat dels Mags.

3. L’evangeli no parla ni de “reis” ni de “tres” sinó d’uns “mags”. Aquesta paraula és ben significativa, ja que els mags en general, entre els jueus, eren persones considerades sospitoses d’idolatria, donat que es dedicaven a l’observació de les estrelles, i les estrelles eren divinitzades.

Amb el Relat dels Mags, l’evangeli de Mateu estableix un contrapunt entre els “mags” i els “grans sacerdots i mestres de la Llei”. Aquests, tot i disposar de les Escriptures que parlen del Messies, no s’adonen de res ni estan al cas del naixement del rei dels jueus. En canvi, fora d’Israel, on només comptaven amb el llenguatge “sospitós” de les estrelles, l’han conegut i hi responen amb generositat.

4. Segons la mentalitat popular, cada persona té la seva estrella (està connectat a les realitats superiors). Evidentment, les persones que tenen una missió més important, la seva estrella brilla més. Els Mags, atents al llenguatge del cel, han vist com s’alçava una estrella molt important; tan important que van a retre homenatge al seu “propietari”.

Però s’han equivocat en una cosa: han pensat que una persona important havia de néixer en un lloc important: Jerusalem, la capital del país. A allà no els hi ha portat l’estrella sinó la seva manera de pensar. Només quan surten de Jerusalem, tornen a veure l’Estrella. I senten una gran alegria: ara han descobert que la importància d’aquell “nen” no té res a veure amb els poders constituïts. Quan se’n tornin, ja no passaran per Jerusalem.

5. Aquest relat resulta sorprenent vist des de la nostra cultura actual, ja que hem perdut del tot el llenguatge de les estrelles. La gran majoria de la gent no les coneix gens ni mica, i molts ni s’han parat mai a contemplar-les de nit. És cert que molta gent es mira els horòscops, i els astròlegs estan de moda... Però jo parlo de mirar el cel i contemplar els estels; no de mirar les pàgines dels diaris...

Amb tot, no cal preguntar-se de quina estrella o cometa o meteorit parla el relat evangèlic. Els evangelis no fan Astronomia (ni Astrologia!) sinó “Bona Notícia”. És un relat confeccionat a partir del llenguatge popular d’aleshores, enriquit amb “tradicions i promeses” extretes de la Bíblia. Un relat creat per a comunicar un missatge important (> Missatge).

6. El Relat dels Mags, exclusiu de l’evangeli de Mateu, és molt diferent del Relat dels pastors, exclusiu de l’evangeli de Lluc; però tenen en comú que tant els mags com els pastors vetllaven, estaven atents, i tenien un cor generós.

7. A cada país la Festa de Reis ha pres una determinada forma popular. Entre nosaltres ha cedit el protagonisme als infants i al nostre anhel, més o menys dissimulat, de recuperar la “innocència”. Però he de confessar que no em resulta gens fàcil trobar la part positiva de tanta moguda en relació a una ficció. Em refereixo a les cavalcades oficials, amb autoritats implicades per fer més “creïble” la “piadosa mentida”. Potser es tracta simplement d’una mostra més de la tendència actual a entendre la vida com un espectacle. 

MISSATGE.

8. Déu se’ns manifesta en Jesús (Epifania). I es manifesta a tots els homes. Els mags representen tots els altres pobles que, tot i no ser considerats “Poble elegit”, tenen la seva manera de conèixer i respondre. Com hem llegit a la 2ª Lectura, “des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa”.

No compta ser fidel d’una religió o d’una altra (o de cap). Allò que compta és la resposta que donem a l’Home, que s’ha convertit en la “manifestació” de Déu.

RESPOSTA.

9. La badoqueria, primer, i l’hostilitat, després, dels sacerdots i mestres de la Llei del “Poble elegit”, ens ha de servir d’avís. Hi ha una tendència en cada poble a considerar-se d’alguna manera “poble elegit”; com hi ha també la tendència en tota Religió a considerar-se “la vertadera Religió”. Però el relat de l’evangeli d’avui ens deixa clar que allò que compte és estar atents per veure com s’aixeca “l’estrella” de cada ésser humà, i estar disposats a retre-li homenatge amb els nostres dons.

La resposta contrària ve representada per Herodes, el qual veu “rivals” en cada persona que no està sota el seu control, i intenta eliminar-los.

PREGUNTES per al diàleg.

1. En altres èpoques s’havia pensat que la nostra Religió era la verdadera i, conseqüentment, les altres eren falses o menys verdaderes. Què en penseu avui dia?

2. En el nostre entorn la Festa de Reis genera molta il·lusió, però també molta desil·lusió. Quin comentari us mereix tot plegat?

Diumenge 2on. de Nadal. B.

1ª LECTURA.  (Llibre de Jesús, fill de Sira 24:1-3, 8-12).

La saviesa, s’elogia ella mateixa,

es gloria enmig del seu poble,

parla en la reunió del poble de l’Altíssim,

i es gloria davant dels seus estols, dient:

«El Senyor de l’univers em donà una ordre;

el qui em va crear

i m’assenyala on plantaré la meva tenda

em digué:

“Acampa entre els fills de Jacob,

fes d’Israel la teva heretat.

M’ha creat abans del temps, des del principi,

i mai més no deixaré d’existir.

Li dono culte davant d’ell al temple sant.

Així m’he establert a Sió,

m’ha fet trobar repòs a la ciutat que ell i jo estimem,

exerceixo el meu poder a Jerusalem.

He tret brotada en un poble ple de glòria,

en la possessió del Senyor, en la seva heretat.»

2ª LECTURA (Efesis 1:3-6, 15-18).

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist,

que ens ha beneït en Crist

amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel;

ens elegí en ell abans de crear el món,

perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls.

Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist,

segons la seva benèvola decisió,

que dóna lloança

a la grandesa dels favors que ens ha concedit

en el seu Estimat.

Per això,

ara que he sentit parlar

de la fe que teniu en Jesús, el Senyor,

i del vostre amor per tots els fidels,

jo no em canso de donar gràcies per vosaltres,

i us recordo en les meves pregàries,

demanant al Déu de nostre Senyor Jesucrist,

el Pare gloriós,

que us concedeixi els dons espirituals

d’una comprensió profunda

i de la seva revelació,

perquè conegueu de veritat qui és ell:

demanant-li també

que il·lumini la mirada interior del vostre cor,

perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat,

quines riqueses de glòria us té reservades,

l’heretat que ell us dóna entre els sants.

EVANGELI. (Joan 1:18).

(NOTA: En blau, allò que correspon a la versió llarga).

Al principi ja existia el qui és la Paraula.

La Paraula era amb Déu

i la Paraula era Déu.

Era, doncs, amb Déu al principi.

Per ell tot ha vingut a l’existència,

i res del que ha vingut a existir

no hi ha vingut sense ell.

Tenia en ell la Vida,

i la Vida era la Llum dels homes.

La Llum resplendeix en la foscor,

però la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan.

Era un testimoni;

vingué a donar testimoni de la Llum,

perquè per ell tothom arribés a la fe.

Ell mateix no era la Llum;

venia només a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la Llum veritable,

la que, en venir al món,

il·lumina tots els homes.

Era present al món,

al món que li deu l’existència,

però el món no l’ha reconegut.

Ha vingut a casa seva,

i els seus no l’han acollit.

Però a tots els qui l’han rebut,

als qui creuen en el seu nom,

els concedeix poder de ser fills de Déu.

No són nascuts per descendència de sang,

ni per voler d’un pare

o pel voler humà,

sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula es va fer home

i plantà entre nosaltres el seu tabernacle,

i hem contemplat la seva glòria,

que li pertoca com a Fill únic del Pare,

ple de gràcia i de veritat.

Donant testimoni d’ell, Joan cridava:

«És aquell de qui jo deia:

El qui ve després de mi

m’ha passat davant,

perquè, abans que jo, ell ja existia.»

De l’abundància de la seva plenitud

tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia.

Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès,

però la gràcia i la veritat

ens ha vingut per Jesucrist.

Déu, ningú no l’ha vist mai;

Déu Fill únic,

que està en el si del Pare,

és qui l’ha revelat.

 

B. LLENGUATGE.

“Al principi existia la Paraula”.

1. Segons la hipòtesi actualment més acceptada, el nostre Univers va començar amb una Gran Explosió (Big Bang). D’això faria, més o menys, uns 14 mil milions d’anys.

¿I abans del Big Bang, què hi havia? Això encara no ho poden respondre els científics. És més: alguns pensen que aquesta pregunta és incoherent. Seria com preguntar què hi ha 10 kilòmetres al nord del pol Nord. Evidentment, aquesta pregunta no té sentit perquè, si quan arribem al pol Nord continuem endavant, en realitat no anem endavant sinó enrere, cap al pol Sud. Semblantment, és possible que la pregunta “¿què hi havia abans del Big Bang?” no tingui sentit. Amb el Big Bang tot comença, fins i tot l’espai i el temps. Evidentment, des de la ciència, no podem preguntar què hi havia “abans” del temps.

2. Quan l’evangeli de Joan ens diu que “al principi existia la Paraula” no ens vol dir ni quan, ni on, ni com va començar l’Univers sinó per què va començar. No és una afirmació científica sinó religiosa.

Les preguntes científiques són sobre allò que existeix, sobre allò que és objectiu (els objectes). Però l’ésser humà es fa també altres preguntes que no són sobre les coses sinó sobre el sentit de les coses, i sobretot sobre el sentit d’ell mateix i de l’Univers en què viu. Són preguntes subjectives perquè impliquen la persona (el subjecte) que les fa.

3. Per què l’ésser humà es fa aquesta classe de preguntes?

D’una manera o altra, quan comencem a ser adults, ens adonem que estem “al volant de la nostra vida”; ens adonem que la nostra vida, més o menys, “està a les nostres mans”.

És cert: no tot està a les nostres mans. En bona part som un producte de la història i d’altres circumstàncies. No obstant, ens adonem que precisament tot això que hem rebut ens fa capaços de decidir què volem fer-ne de la nostra vida. Per exemple, podem decidir donar o no donar sentit a la nostra vida; i si decidim donar-li sentit, haurem de decidir encara quin sentit li donem.

4. I és quan hem decidit donar sentit a la nostra vida que, com a contrapunt, ens preguntem també d’on venim i per què existim. Ens adonem que existim però podríem no existir. Per què? I la pregunta s’eixampla més enllà de nosaltres: per què existeix l’Univers? Per què existeix alguna cosa en comptes del no-res?

5. Avui, des de la Ciència, es parla molt de “casualitat”. Des de l’anàlisi d’allò que coneixem, podem comprovar que tot allò que existeix podria haver estat d’una altra manera. Contràriament de com es pensava fa uns anys, les lleis físiques inherents a la matèria no predeterminen que les coses sigui com són. Tot podria ser d’una altra manera totalment diferent. Per això la Ciència actual ha incorporat una paraula que abans era considerada no científica: casualitat. Podem comprovar que existeixen lleis físiques; però, que siguin aquestes i no unes altres, és pura casualitat.

6. Però hi ha persones que cauen en l’error d’entendre aquesta “casualitat” com una “causa” amb entitat pròpia, com l’explicació de l’origen de l’Univers, quan el que volen dir els científics amb la paraula “casualitat” és exactament el contrari: que l’Univers no s’explica per si mateix.

Per què existeix l’Univers?

7. Les Religions en general són fruit d’una experiència vital, molt més rica i global que el coneixement científic.  És la convicció íntima de formar part de l’Univers. Aquesta experiència vital i profunda ens suggereix respostes que s’han anat “teixint” durant milers anys de simbiosi amb tot allò que ens envolta. Amb llenguatges diferents, amb mites més o menys significatius dintre el propi àmbit cultural, la humanitat ha anat “donant forma” a una intuïció (no científica, però profundament implantada en el més profund de nosaltres mateixos): que les coses no existeixen per pura casualitat.

Amb això no es neguen les conclusions de la Ciència sinó que es va més enllà, perquè el coneixement científic no esgota la capacitat humana de connectar amb el món que ens envolta.

8. Per què existeix l’Univers? En l’evangeli que hem llegit, Joan ens ofereix una resposta amb un llenguatge d’una gran bellesa i solemnitat.

“Al principi existia la Paraula”.

Aquí “Paraula” pot entendre’s com a “Projecte”.

“Al principi” no vol pas dir al moment del Big Bang. No es refereix al temps sinó al “perquè del temps”. És com si digués: tot, àdhuc el temps, va començar perquè hi havia un projecte. Un projecte que estava en “Déu”.

És cert: “Déu mai ningú no l’ha vist”. Però a mesura que es va realitzant en nosaltres el “projecte”, des de la vivència del projecte anem descobrint projecte i “Projector”.

9. ¿I, quin és aquest projecte? Atenció, perquè aquí l’evangeli la diu molt grossa! “El projecte era Déu” (!!!).

El projecte de Déu és un “ésser” en el qual vessar-se fins a divinitzar-lo, fins a fer-lo “Déu”. No pas un altre “Déu”, sinó Algú que participi de la seva mateixa Vida, com el foc arroenta el ferro no pas fent-ne un altre foc sinó vessant en ell tota la seva escalfor.

Tot va començar amb un projecte.

Era un projecte de Déu

i “Déu” era el projecte.

Tota la resta és “realització del projecte”.

10. Però projectar “Déu” no és com fer el projecte d’una màquina. Una màquina és un simple producte. En canvi, “Déu” només pot venir d’una resposta lliure i generosa.

Pensem en allò que passa entre nosaltres: no és el mateix quan un enginyer projecta i realitza una màquina, que quan uns pares “projecten” un fill. L’acció dels pares no consisteix en “produir” un ésser vivent sinó en engendrar un fill que, a partir de la vida inicial que li han donat, vagi descobrint i acollint lliurement la vida i l’amor dels pares, fins arribar a participar-ne en plenitud en un intercanvi de generositat.

11. El projecte de Déu no és la grandiosa maquinària de l’Univers sinó la VIDA. I no qualsevol vida, sinó una vida que va creixent fins a fer-se intel·ligent i capaç de descobrir-se a si mateixa com a fruit d’un projecte de VIDA.

La VIDA és l’horitzó. La VIDA és la llum dels vivents que ja han assolit la capacitat de conèixer-se a si mateixos.

12. “Déu envià un home que es deia Joan”. Joan vol dir: do de Déu.

Era un testimoni.

Joan representa els milers i milers d’humans de sensibilitat prou afinada per adonar-se que estem “dintre d’un projecte de VIDA”, digueu-ne profetes, gurus, sufís, místics, savis...; testimonis d’una “realitat” que molts altres encara no han descobert (Hebreus 1,1).

13. Aquests testimonis, amb totes les seves limitacions i defectes, no són uns somiatruites sinó testimonis d’una cosa ben real: “la Llum Veritable”.

Aquesta Vida-Llum pot ser acollida o no. Als qui l’acullen, els és concedit esdevenir fills de Déu.

14. Hi ha un “home” que ha acollit plenament aquesta Vida-Llum. Com si diguessin, en ell la Vida-Llum s’ha fet carn; s’ha encarnat.

Parlo de Jesús. Jesús és, per als qui tenen ulls per veure, l’Home-mostra; l’Home en qui ja podem veure, com en un esbós avançat, en què consisteix el “Déu projectat” o “Déu engendrat”.

15. En Jesús hi descobrim no només allò que podem ser nosaltres, sinó també l’Autor del Projecte. Descobrim que “Déu és Amor que es vessa”. I de la seva Plenitud, nosaltres n’anem rebent vida i més vida, fins a la VIDA.

16. Mentre encara som “petits”, el projecte s’adapta a la nostra petitesa i ens arriba en forma de Llei, però d’una Llei que mira cap a la VIDA. La VIDA, la Vida de debò, no ens arriba per la Llei sinó per Jesucrist, “Déu engendrat”, “Déu Fill únic del Pare”.

17. L’evangeli d’avui és un Himne a la Paraula. Aquí “paraula” vol dir alè, vent, projecte, esperit, energia, força, creativitat, eficàcia... També podríem dir-ne energia positiva, com agrada a molta gent d’avui dia.

C. MISSATGE.

18. Evidentment, el missatge és el mateix que s’ha anat repetint durant tot el Nadal, expressat no tant des de la vida quotidiana sinó amb un llenguatge d’alta volada. (Per això l’evangelista Joan sol ser representat per una àguila).

Estem en una “Història” que respon al “projecte de Déu de compartir la seva vida amb nosaltres”. Som invitats a incorporar-nos, des de la llibertat, a la “Família divina”.

D: RESPOSTA.

19. També la resposta pot ser la mateixa que ens demana el conjunt de les Festes de Nadal, i de tot l’evangeli.

Podem dir sí i podem dir no. La invitació ens ofereix l’oportunitat de dir sí. És la resposta de Maria: “Que es compleixin en mi les teves paraules” (els teus projectes).

Dir sí, no significa pas dir sí a tot l’embolcall amb què avui dia sol arribar-nos la “invitació”. Dir sí significa acollir amb cor obert l’amor amb què Déu ens estima.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Hem llegit que “la Paraula es va fer Home”. No diu pas que es fes llei, autoritat, sacerdot o mestre de religió. ¿Creieu que els deixebles de Jesús som coherents amb “l’encarnació de la Paraula”? ¿O ens mantenim en “l’Antic Testament” quan la “Paraula” encara no s’havia fet “carn” sinó que era “Llei”, proposada i ensenyada per sacerdots i doctors de la Llei? 

2. A vegades es repeteix una frase atribuïda al famós científic Louis Pasteur: “Poca ciència aparta de Déu; molta, ens hi acosta”. Què us sembla que vol dir? Què en penseu vosaltres?

Festa de la Mare de Déu.

1ª LECTURA.  (Nombres 6, 22-27).

En aquells dies, el Senyor digué a Moisès:

«Digues a Aharon i als seus fills:

Beneïu el poble d'Israel amb aquestes paraules:

“Que el Senyor et beneeixi i et guardi,

que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada

i s’apiadi de tu;

que el Senyor giri cap a tu la mirada

i et doni la pau”.

Així interposaran el meu nom a favor del poble d'Israel,

i jo el beneiré.»

2ª LECTURA (Gàlates 4, 4-7).

Germans,

quan el temps arribà a la seva plenitud,

Déu envià al seu Fill,

nascut d’una dona,

nascut sota la Llei,

per rescatar els qui vivien sota la Llei,

perquè obtinguéssim ja la condició de fills.

I la prova que som fills de Déu és

que l'Esperit del seu Fill que ell ha enviat

crida en els nostres cors: «Abbà, Pare!»

Per tant, ja no ets esclau, sinó fill;

i si ets fill, també ets hereu,

per gràcia de Déu.

EVANGELI. (Lluc 2, 16-21).

En aquell temps,

els pastors anaren a Betlem

i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora.

Havent-ho vist amb els propis ulls,

van contar el que els havien dit d’aquell infant,

i tothom qui ho sentia

es meravellava del que deien els pastors.

Maria conservava aquests records en el seu cor

i els meditava.

Després els pastors se’n tornaren,

glorificant Déu

i lloant-lo pel que havien vist i sentit;

tot van trobar-ho com els ho havien anunciat.

Passats vuit dies,

quan hagueren de circumcidar-lo,

li posaren el nom de Jesús;

era el nom que havia indicat l’àngel

abans que el concebés la seva mare.

B. LLENGUATGE.

1. La Festa de Nadal, igual que la de Pasqua, litúrgicament dura tota una setmana: comença amb el Naixement de Jesús i acaba avui. Va ser decisió del concili Vaticà II que la Festa de la Mare de Déu, que abans es celebrava l’11 d’octubre, estigués en relació directa amb el naixement de Jesús, formant una sola i única celebració.

2. Donat que Maria és la mare de Jesús, i Jesús és Déu, podem dir que Maria és “la Mare de Déu”.

No obstant, s’ha de reconèixer que, en una societat laica i plural com la nostra, aquest llenguatge és una expressió dura, i pot quedar, per a una gran majoria de gent, en un simple joc de paraules sense cap significat, suposant que no arribi a ser motiu d’escàndol.

3. És cert que per als cristians aquesta expressió, que ja ve del segle IV, està plena de sentit i expressa amb força el nucli central de la nostra fe. Però també és cert que, quan el llenguatge és entre dues parts, no ha de servir només per expressar els propis pensaments sinó que també ha de comunicar-los als altres. Si a mi em parleu en xinès, per important i ben dit que sigui allò que em voleu dir, jo no hi entendré res, i les paraules seran per mi només fressa.

4. Maria és mare de Déu perquè és la mare de Jesús, cent per cent home i cent per cent Déu. Jesús no és “un altre Déu”, ni una fotografia o fotocòpia de Déu, ni una imatge separada de Déu, ni un home que ens serveix de “model” per imaginar Déu. És la vida mateixa de Déu que en ell pren forma humana. La vida de Jesús és la mateixa vida de Déu, com la vida de les sarments és la mateixa vida del cep; com, en una llanterna, la llum de la bombeta és la mateixa energia de la pila que l’alimenta; com l’aigua de les plantes de la riba és la mateixa aigua que corre pel riu que els fa verdejar. 5. No hi ha “dos Déus” sinó un sol Déu que es dóna. Déu ha decidit donar-se, vessar-se en la Humanitat.

6. Quan venerem Maria com a mare de Déu estem venerant tota la Humanitat passada que, fent-se permeable a la Vida de Déu, ha arribat a engendrar un “fill” plenament home i plenament Déu.

7. Cada un de nosaltres som, a la vegada, “fills de la Humanitat que ens ha precedit”, i som també “mares de la Humanitat futura”, per engendrar la qual hem rebut, en la mesura que ens hi obrim, la força de l’Esperit (Vida) de Déu. En la Humanitat, Déu hi va prenent la forma de “Déu engendrat”. Per això l’expressió: “Maria, mare de Déu” significa també “Humanitat, mare de Déu-engendrat”. En Maria celebrem la fecunditat de la Humanitat.

8. Però aquest llenguatge teològicament correcte en un àmbit cristià, és en si mateix molt dur i equívoc en una societat com l’actual. Per això, quan es vol parlar de Maria, potser seria millor fer servir l’expressió: “Maria, mare de Jesús”. Una altra cosa és quan es parla de llocs, santuaris o festes que ja inclouen des de fa temps l’expressió “Mare de Déu”, Mare de Déu de Núria; Mare de Déu de Montserrat,...

Li posaren el nom de “Jesús”.

9. En la Bíblia, el nom fa la cosa. “Posar el nom” indica autoritat per orientar la vida del qui rep el nom. En el relat de Lluc se’ns diu que Maria ha de posar el nom, però un nom indicat prèviament per Déu (Lluc 1,31). De fet, no era mai la mare sinó el pare qui posava el nom (recordem que aquella societat era masclista). També aquí és el “pare” (“Fill de l’Altíssim”), però ho fa a través de Maria.

10. Noteu que en el relat segons l’evangeli de Mateu, també es fa servir el simbolisme de la “imposició del nom”, però amb un significat diferent. En el relat de Mateu és Josep qui ha de “posar el nom” que li ha estat indicat en el somni (Mateu 1,21).

Si en Lluc es vol fer ressaltar la idea de “Jesús fill de l’Home i fill de Déu”, en Mateu es vol ressaltar sobretot la idea de “Jesús descendent d’Abraham, i hereu de les promeses” a ell fetes. Per això en el relat de Mateu s’hi destaca el protagonisme de Josep.

11. Potser us preguntareu: ¿així, doncs, qui va posar realment el nom: Josep o Maria?

Aquesta pregunta no té resposta des dels evangelis. Recordem-ho: els evangelis no són ni volen ser “biografies”. Si la curiositat ens pica i volem trobar alguna resposta, hem d’intentar conèixer els costums i normes d’aquell temps, a Palestina. Els evangelis no són “biografies”, però són “documents d’aquella època”, i juntament amb altres documents, relats, monuments, excavacions,... ens poden ajudar a conèixer algunes coses d’aquell temps i arribar a algunes conclusions provisionals. Provisionals, perquè, en Història, qualsevol nova troballa pot canviar-ho tot.

En aquest sentit hi ha un excel·lent llibre, actual i ben escrit,  “Jesús. aproximació històrica”, de José Antonio Pagola, traduït al català per Raimon de P. Pavia, i editat per Claret. 2008.

12. “Jesús”, forma grega del nom hebreu “Josuà o Josué”, significa “Déu salva”.

Tot i que “Jesús” era un nom molt freqüent, la insistència dels evangelis en el nom, vol dir que aprofiten el fet objectiu del nom de Jesús com expressió de la seva missió.

Segurament també volen fer-nos pensar en Josué. Josué va ser qui realment va portar a terme l’obra de Moisès. Moisès no va poder fer entrar el seu poble a la Terra Promesa; ho va fer Josué. No obstant, vistos els resultats, l’evangeli ens ve a dir que el Poble Elegit realment no havia entrat a la Terra Promesa (Terra de Llibertat) perquè continuava essent esclau en la nova Terra. Per això, sobretot l’evangeli de Mateu, ens presenta Jesús com un nou Moisès; o millor, com l’autèntic “Josué”, que guiarà el seu poble cap a l’autèntica Llibertat.

C. MISSATGE.

13. Maria personifica la Humanitat, com Jesús personifica la Nova Humanitat o Humanitat adulta.

Com a “fills de la Humanitat”, nosaltres som hereus també de l’Esperit de Déu que la fecunda.

Com a “membres de la Humanitat” som invitats a col·laborar en la gestació de l’Home Nou, el “Déu engendrat”, expressió humana de la vida mateixa de Déu (Pare).

D: RESPOSTA.

14. Davant el missatge de la festa d’avui, i de tot el Nadal, segurament la reacció més espontània sigui dir: “Massa gran perquè sigui veritat”! O, com diu la cançó popular del Rabadà: “No serà tant!”. Però, aquest és precisament el missatge rebut.

Per acollir-lo com cal, ens pot servir l’exemple de Maria, que conservava aquests records en el seu cor i els meditava.

Per tres vegades el relat d’infància de Lluc ens diu això de Maria (Lluc 1,29; 2,19; 2,51).

15. La societat actual ens empeny a una vida accelerada. Però, com vaig llegir en algun lloc, “quan es va a cent per hora no es veuen les flors de camí”.

Abans de ser mare, Maria se’n va de presa a ajudar Elisabet que estava de sis mesos (Lluc 1,39). Però quan ja és mare, Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava. No és una actitud passiva; tot el contrari: allò que té entre mans és tan important que demana d’ella estar atenta a qualsevol detall.

16. En serem conscients o no, però estem parint una Nova Humanitat. Podem deixar-nos portar per la inèrcia accelerada del món actual o podem “fer silenci dins nostre per escoltar els impulsos de l’Esperit”. Com sempre (i és propi de persones adultes) estem al volant del nostre cotxe. Cadascú ha de decidir. El resultat serà una Humanitat més adulta o més alienada.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. En la pietat popular sovint es contraposa la dolcesa de Maria a la justícia de Déu. Què en penseu?

2. Maria és representada amb una gran varietat d’imatges: Mare asseguda amb el Nen, Mare dreta amb el Nen, dreta sense el Nen, la Puríssima, la Dolorosa,... ¿Totes les imatges són igualment coherents amb el missatge de l’evangeli? Si no, quines ho són més i quines, menys?

3. La festa d’avui coincideix amb l’inici d’un Nou Any. Com interpreteu les paraules de la 2ª Lectura: “Quan el temps arribà a la seva plenitud”?

Sagrada Família. B.

Festa de la Sagrada família. Any B.

1ª LECTURA.  (Gènesi 15,1-6.21,1-3).

En aquells dies,

el Senyor va fer sentir la seva paraula a Abraham en una visió

i li digué:

«No tinguis por, Abraham: jo sóc el teu protector.

La teva recompensa serà molt gran.»

Abraham li respongué:

«Senyor, Déu meu, què em donareu?

Jo me’n vaig sense fills,

i l’hereu de casa haurà de ser Elièzer de Damasc.»

Abraham afegí:

«No m’heu donat descendència

i el meu hereu haurà de ser un dels meus servidors.»

Llavors el Senyor li va fer sentir la seva paraula i li digué:

«No serà pas aquest, el teu hereu:

serà el fill que naixerà de tu.»

Després el Senyor el va fer sortir a fora i li va dir:

«Mira el cel

i posa’t a comptar les estrelles,

a veure si les pots comptar;

doncs, així serà la teva descendència.»

Abraham cregué en el Senyor

i el Senyor ho tingué en compte

per donar-li una justa recompensa.

El Senyor visità Sara tal com havia dit,

i va complir en ella allò que havia promès.

Sara va concebre

i va donar un fill a Abraham a les seves velleses,

just al temps que Déu li havia predit.

Abraham va posar el nom d’Isahac al fill que li havia nascut,

que Sara li havia infantat.

2ª LECTURA (Hebreus 11,8.11-12.17-19).

Germans,

gràcies a la fe,

Abraham, quan Déu el cridà,

obeí a la invitació d’anar-se’n

a la terra que havia de posseir en herència.

Sortí del seu país sense saber on aniria.

Gràcies a la fe,

igual que Sara, que era estèril,

Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge,

tot i la seva edat avançada;

i és que va creure en la fidelitat de Déu que li ho havia promès.

Per això d’un sol home, ja caduc,

en nasqué una descendència tan nombrosa

com les estrelles del cel

i com els grans de sorra de les platges de la mar.

Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova,

oferí el seu fill Isahac.

I era el seu fill únic que oferia,

el que havia rebut les promeses.

Déu havia dit d’ell:

Per Isahac tindràs la descendència que portarà el teu nom.

Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós

per ressuscitar un mort.

Per això recobrà el seu fill,

com una prefiguració d’aquesta veritat.

EVANGELI. (Lluc 2,22-40).

Passats els dies que manava la Llei de Moisès

referent a la purificació,

els pares de Jesús el portaren a Jerusalem

per presentar-lo al Senyor,

complint el que prescriu la Llei,

que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor.

També havien d’oferir en sacrifici

«un parell de tórtores o dos colomins»,

com diu la Llei del Senyor.

Hi havia llavors a Jerusalem

un home que es deia Simeó.

Era un home just i pietós,

que esperava l’hora en què Israel seria consolat,

i tenia en ell l’Esperit Sant.

En una revelació,

l’Esperit Sant li havia promès

que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor.

Anà, doncs, al temple, guiat per l’Esperit Sant,

i quan els pares entraven amb el nen Jesús,

per complir en ell el que era costum segons la Llei,

Simeó el prengué en braços

i beneí Déu dient:

«Ara, Senyor,

deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau,

com li havíeu promès.

Els meus ulls han vist el Salvador

que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles;

llum que es reveli a les nacions,

glòria d’Israel, el vostre poble.»

El seu pare i la seva mare estaven meravellats

d’això que es deia d’ell.
Simeó va beneir-los

i digué a Maria, la seva mare:

«Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel

i molts d’altres s’alcin;

serà una senyera combatuda,

i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima;

així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.»

Hi havia també una profetessa,

Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser.

Era d’edat molt avançada:

havia viscut set anys amb el seu marit,

però havia quedat vídua fins aleshores,

als vuitanta-quatre anys.

Mai no es movia del temple,

dedicada nit i dia al culte de Déu

amb dejunis i oracions.

Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora,

donava gràcies a Déu

i parlava del nen a tots els qui esperaven

el temps en què Jerusalem seria redimida.

I quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor,

se’n tornaren a Galilea,

al seu poble de Natzaret.

El noi creixia i es feia fort,

era entenimentat

i Déu li havia donat el seu favor.

LLENGUATGE.

1. Nadal és festa grossa. La litúrgia li dedica tota una setmana. Els primers dies d’aquesta octava de Nadal estan especialment dedicats a persones “relacionades” amb el Naixement de Jesús.

- El dia 26 està dedicat a St. Esteve, perquè va ser el primer màrtir. Els màrtirs s’associen a la vida de Jesús. Per això, en l’església, el dia del martiri també és anomenat “dies natalis”: dia del naixement.

- El dia 27 està dedicat a St. Joan Evangelista, perquè el seu Evangeli és el que expressa amb més profunditat el significat de “l’Encarnació del Verb”, és dir: el significat de la “Vida de Jesús”.

- El dia 28 està dedicat als Sants Innocents. Segons el relat de Mateu, Herodes, que aquí encarna el “Poder Anti­-Home”, mata per mantenir-se al seu tron.

- El diumenge dintre l’octava de Nadal està dedicat a la Sagrada Família. Aquest any (2014) se sobreposa al Dia dels Sants Innocents.

La festa de la Sagrada Família és moderna: la va instituir el papa Lleó XIII, fa un centenar d’anys, per contrarestar la “crisi de la família” que començava a perfilar-se.

Sobre el text de l’evangeli.

2. L’evangeli d’avui, pròpiament, no ens parla de “la família”. El missatge del relat que hem llegit va per un altre cantó, i ens afecta molt més directament.

Prenent com a punt de partida les “normes religioses”, representades pel “Temple de Jerusalem”, el relat ens vol preparar per al missatge central de la predicació de Jesús, que es podria expressar així: En la nostra relació amb Déu, no arribem a ser “adults” fins que no anem més enllà d’una religió dirigida a “Déu com a Senyor” per trobar-nos amb “Déu com a Pare, i amb els altres com a germans”.

3. Tot i que els pares de Jesús el porten al Temple per complir el que manava la Llei de Moisès o Llei del Senyor, de fet no és això el que ens explica el relat, sinó que hi apareixen dos personatges que, moguts per l’Esperit Sant, “amablement segresten el grup” −el nen i els pares− per parlar-los de qui és realment aquell “nen” i de quina serà la seva Missió. Es tracta de dos personatges “ancians”, que ja han viscut la seva vida (vida d’esperança) i deixen clar que “ara ja poden morir en pau perquè els seus ulls han vist el Salvador de tots els pobles” (no només d’Israel).

4. Un d’ells, Simeó (el nom significa: “el que sap acollir”), diu a Maria unes paraules sorprenents: Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.

Per entendre el significat d’aquestes paraules cal anar al final de la vida de Jesús. Al Calvari, Jesús a la creu és hissat com una senyera combatuda. Posat entre dos criminals: un l’increpa, mentre l’altre l’accepta com a salvador. Al peu de la creu, els representants del temple l’increpen, mentre el centurió l’accepta com a l’Home Just (Lluc 23, 35ss). En ple migdia s’hi fa de nit per donar inici a una nova etapa que ja no estarà presidida pel Temple (“la cortina del temple es va partir pel mig”). Queda a la creu l’Home, que serà des d’ara l’únic criteri per avaluar els sentiments amagats al cor.

5. Si Maria anunciava el futur de Jesús posant-lo en una menjadora, ara, al Temple, en braços per dos ancians, s’anuncia “l’Innocent condemnat” com a “senyera”, combatuda però decisiva i definitiva.

Sobre la festa de la Sagrada Família.

6. Encara que el text llegit no té per finalitat parlar-nos de la "família”, els Relats d’infància ens presenten Jesús com a “fill d’una família”. I això és molt significatiu.

Jesús “el salvador” no és un extraterrestre ni un semidéu o un ésser sobrenatural o celestial... que ve des de fora a “salvar-nos”. Jesús és cent per cent home; és un dels nostres; carn de la nostra carn; història de la nostra història.

7. Una vegada un bon amic em deia: per què els capellans ens parleu tant de “salvació”? De què hem de ser “salvats”? És que naixem “perduts”? Per què estem “perduts”?.

El meu amic es queixava amb raó perquè ni naixem “perduts” ni “estem perduts”.

Només podem parlar de “salvació” després de descobrir la classe de Vida a què estem cridats.

8. Un caminant, només sap el camí que li falta per fer quan ja coneix el terme a on va. És la seva capacitat de ser papallona allò que permet parlar de “salvació” de l’eruga. Els simples cucs no necessiten “salvació”.

La música “salva” les cordes d’una guitarra quan són dòcils a la creativitat d’un bon artista.

9. És la nostra capacitat humana de ser estimats i d’estimar allò que “salva” el cor humà quan és dòcil a les mans de Déu. Sense aquesta capacitat no passaríem de ser, com bellament diu David Jou, en el seu Cant espiritual, “una estranya opacitat”, ni perduts ni salvats.

L’Home no és un ésser perdut que necessita ser salvat des de fora. Jesús, nascut de dona com cada un de nosaltres, i, com cada un de nosaltres, nascut infant, sotmès a la “llei”, es converteix en “salvador” perquè amb ell descobrim que som estimats de Déu, cridats a ser fills seus participant de la seva mateixa Vida. En ell ens descobrim “Família de Déu”.

MISSATGE.

Missatge del relat evangèlic.

10. Naixem i comencem “sota la llei”, tant se val que sigui un edicte del Cèsar o la Llei de Moisès o les lleis de la Religió, o les lleis de la no-Religió o les lleis de l’Ateisme. Naixem sota la Llei, però estem cridats a la Llibertat (“salvació”), encara que això provoqui fortes tensions (senyera combatuda), perquè no sempre estimem la Llibertat. “Una espasa et traspassarà l’ànima”.

Missatge de la Festa.

11. Som família de Déu i germans de tots els homes.

RESPOSTA.

12. En primer lloc convé no utilitzar els Relats d’infància per defensar un determinat model sociològic de família o de societat. Els evangelis no fan “sociologia” sinó “bona notícia” o, si es vol dir així, fan “humanitat adulta”.

13. Posada dintre la celebració del Nadal, la festa de la Sagrada Família és una invitació a sentir-nos família de tots els humans i de tots els vivents, i a treballar perquè les relacions de domini-subjecció vagin essent substituïdes per relacions “familiars”. I cal començar pel nostre mateix entorn: família, poble, comunitat cristiana,...

Això, que és tan bonic i tan fàcil de dir, no és tan fàcil de practicar. El vell Simeó ens ho adverteix d’antuvi: “sentir-se família” vol dir aixecar l’ésser humà com a senyera de referència; i per a això cal  anar més enllà dels manaments religiosos o pseudoreligiosos propis i aliens. “No és l’home pel dissabte sinó el dissabte per  l’home” (Marc 2, 27).

14. En la nostra societat pretesament laica, està ressorgint amb força una antiga “religió” amb les seves festes i els seus escrits sagrats; amb els seus sacerdots i els seus dogmes; amb els seus ritus i els seus manaments. La seva capacitat de domini i d’alienació és extrema. El seu veritable “déu” s’amaga darrera múltiples i embellides màscares. Té mil noms, i la seva acció és directament contrària a que la Humanitat esdevingui “família”, ja que no necessita germans sinó consumidors.

Hem estat transformats en consumidors! M’uneixo als qui se’n desapunten!

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Convertits en consumidors, tot es converteix per a nosaltres en un “consum”. Sovint, també la Religió. Descobriu “pràctiques” actuals de religió, que serien més aviat simple “consum de religió”?

2. Actualment hi ha força debat sobre els “models de família”. Feu diàleg sobre les idees que teniu en relació a aquest punt, i en què les fonamenteu.