Festa de l'Epifania, o Reis)

Reis o Epifania.

NOTA.

Les LECTURES d’avui són les mateixes per als tres anys. Per això hi copio els apunts de l’ANY C amb lleugeres variacions.

1ª LECTURA.  (Isaïes 60,1-6).

Alça’t radiant, Jerusalem,

que arriba la teva llum

i sobre teu clareja com l’alba la glòria del Senyor. 

Mentre les tenebres embolcallen la terra,

i fosques nuvolades cobreixen les nacions,

sobre teu clareja el Senyor

i apareix la seva glòria.

Els pobles s’acosten a la teva llum,

els reis busquen la claror de la teva albada.

Alça els ulls i mira al teu entorn:

tots aquests s’apleguen per venir cap a tu;

porten de lluny els teus fills,

duen als braços les teves filles.

Tota radiant i meravellada

veuràs amb el cor eixamplat

com aboquen damunt teu els tresors del mar

i porten a casa teva la riquesa de les nacions.

Et cobriran onades de camells,

dromedaris de Madian i d’Efà;

tots vénen de Sabà portant or i encens

i cantant la grandesa del Senyor.

2ª LECTURA (Efesis 3,2-3a.5-6).

Germans,

segurament heu sentit dir

que Déu m’ha confiat la missió

de comunicar-vos la seva gràcia:

per una revelació he conegut el misteri secret,

que els homes no havien conegut

en les generacions passades

tal com ara Déu l’ha revelat per l’Esperit

als sants apòstols de Crist i als profetes.
El secret és aquest:

que des d’ara, per l’evangeli,

tots els pobles, en Jesucrist,

tenen part en la mateixa herència,

formen un mateix cos

i comparteixen la mateixa promesa.

EVANGELI. (Mateu 2,1-12).

Quan va néixer Jesús a Bet-Lèhem de Judea,

en temps del rei Herodes,

vingueren d’Orient uns mags i,

en arribar a Jerusalem, preguntaven:

«On és el rei dels jueus que acaba de néixer?

Hem vist com s’aixecava la seva estrella

i venim a presentar-li el nostre homenatge.»

El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem

s’inquietaren en sentir aquestes noves.

Herodes convocà

tots els grans sacerdots amb els lletrats del poble

i els preguntava on havia de néixer el Messies.

Ells respongueren:

«A Bet-Lèhem de Judea.

Així ho escriu el profeta:

“Bet-Lèhem, terra de Judà,

no ets de cap manera la més petita

entre les famílies de Judà,

perquè de tu sortirà un príncep

que pasturarà Israel, el meu poble”.»

Llavors Herodes cridà secretament els mags

i s’informà ben bé del moment

en què s’havia aparegut l’estrella.

Després els encaminà a Bet-Lèhem

amb aquesta recomanació:

«Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen,

i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber,

que jo també vull presentar-li el meu homenatge.»

Sortint de l’audiència del rei, es posaren en camí.
Llavors s’adonaren

que l’estrella que havien vist aixecar-se

anava davant d’ells fins que s’aturà

sobre el lloc on hi havia el nen.

La seva alegria en veure allà l’estrella va ser immensa.

Entraren tot seguit a la casa,

veieren el nen amb Maria, la seva mare i,

 prostrats a terra, li prestaren el seu homenatge.

Van obrir llavors les seves arquetes

per oferir-li presents: or, encens i mirra.
Després, advertits en un somni

que no anessin pas a veure Herodes,

se’n tornaren al seu país per un altre camí.

LLENGUATGE.

1. La Festa de Reis, o de la Epifania, és a Orient la festa paral·lela del nostre Nadal a Occident.

Aquí s’hi pot veure la importància de les paraules. Tot i que les paraules són creades per nosaltres, un cop creades, tenen la seva pròpia dinàmica, i ens impulsen a fer o pensar d’acord amb les paraules que hem creat o que ens han imposat.

Resulta que, a la part occidental de l’antic Imperi Romà, el solstici d’hivern es celebrava amb una festa que se’n deia “Nadal del Sol invicte”. Per això, quan es va cristianitzar aquesta festa, va convertir-se en el “Nadal de Jesús”, i les celebracions es van centrar en el Naixement i la Infantesa de Jesús, ja que “nadal” significa “natalici”.  En canvi, a la part oriental de l’Imperi Romà, el solstici d’hivern es celebrava amb una festa que se’n deia “Epifania del Sol”. “Epifania” significa “manifestació”. Quan es va cristianitzar aquesta festa, es va convertir en l’Epifania de Jesús o Epifania del Senyor, i no tenia res a veure amb el seu naixement o infantesa sinó amb aquells relats evangèlics on es manifestava més clarament la divinitat de Jesús. En concret, l’evangeli propi del dia de l’Epifania, en les Esglésies orientals, és el del Baptisme de Jesús, al començament de la seva vida pública, quan Déu mateix manifesta qui és realment Jesús: Una veu digué des del cel: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut” (Mateu 3,17).

2. Transvasament de festes.

Aviat la festa occidental del nadal va passar a l’Orient, i la festa oriental de l’epifania va incorporar-se al nostre Nadal, encara que canviant una mica el seu significat pel fet de celebrar-se en el marc de la Infantesa de Jesús. Per això el relat del Baptisme de Jesús va ser desplaçat al diumenge següent, i per al dia de l’Epifania es va escollir el relat dels Mags d’Orient. Així, de l’Epifania, entre nosaltres, també se’n diu festa dels Mags o dels Tres Reis.

3. El relat dels Mags.

L’evangeli no parla ni de “reis” ni de “tres” sinó de “uns mags”. Aquesta paraula és utilitzada amb intenció, ja que els mags, que sovint eren també astròlegs, eren considerats, pels jueus, persones sospitoses d’idolatria, perquè divinitzaven les estrelles.

En el Relat dels Mags, Mateu estableix un contrapunt entre els “mags” i els “grans sacerdots i els Lletrats d’Israel”. Aquests, tot i disposar de les Escriptures que parlen del Messies, no s’adonen de res ni estan al cas del naixement del Rei dels jueus. En canvi, fora d’Israel, on només comptaven amb el llenguatge “sospitós” de les estrelles, l’han conegut i hi responen amb generositat.

4. Segons la mentalitat popular, cada persona té la seva estrella. És una manera ben gràfica d’expressar aquella sensació que tots experimentem alguna vegada d’estar “connectats” a realitats superiors. Evidentment, les persones que tenen una missió més important, la seva estrella ha de brillar més. Els Mags, atents al llenguatge del cel, han vist com s’hi alçava una estrella molt important; tan important que decideixen anar a retre homenatge al seu “propietari”.

Però s’han equivocat en una cosa: han pensat que una persona important havia de néixer en un lloc important; per això s’encaminen cap a Jerusalem, la capital del país. A  Jerusalem “perden” l’estrella. I, a més, allà no saben res de res... Primer “tota la ciutat” s’esvera pel que diuen els Mags. Després, buscant a les Escriptures, troben que el Messies “havia de néixer a Betlem”. De totes maneres, quan surten de Jerusalem, tornen a veure l’Estrella. I senten una gran alegria: ara han descobert que la importància del nen que van a adorar no té res a veure amb els poders constituïts. Quan se’n tornin, ja no passaran per Jerusalem a pesar de les indicacions que els havia donat el rei Herodes.

5. Aquest relat resulta sorprenent entès des de la nostra cultura actual, ja que hem perdut el llenguatge de les estrelles. La majoria de persones no les coneix gens ni mica, les estrelles, ni s’ha parat mai a contemplar-les. És cert que força gent es mira els horòscops, o consulta els astròlegs... Però jo parlo de mirar el cel i de contemplar els estels de debò. El mal dels estels és que els veiem molt petits i, sobretot, ens fan sentir molt petits... Preferim els “estels” que nosaltres mateixos ens hem creat, encara que ens enlluernin i no ens deixin veure res de res...

6. No cal preguntar-se de quina estrella, cometa o meteorit parla aquest relat evangèlic. Els evangelis no fan Astronomia (ni Astrologia!) sinó “Bona Notícia”. És un relat confeccionat a partir del llenguatge popular d’aleshores, enriquit amb “tradicions i promeses” extretes de la Bíblia. Diguem-ho una vegada més: no es tracta de la crònica d’un fet sinó d’un relat fictici, possiblement inspirat en llegendes populars que solen tenir una base més o menys real, i amb el qual l’evangelista ens vol transmetre un missatge important per a la Humanitat (> missatge).

7. El Relat dels Mags, exclusiu de l’evangeli de Mateu, és molt diferent del Relat dels pastors, exclusiu de l’evangeli de Lluc. En els dos casos, ells són els  únics a qui és comunicat el Naixement de Jesús. Tenen en comú que tant els mags com els pastors vetllaven de nit, estaven atents, i tenien un cor generós. També cal notar que tant els mags com els pastors, en aquells temps a Israel, eren gent sospitosa.

8. A cada país la Festa de Reis ha pres una determinada forma popular. Entre nosaltres ha cedit el protagonisme als infants i al nostre anhel, més o menys dissimulat, de  recuperar la “innocència”. Però he de confessar que no em resulta gens fàcil trobar la part positiva de tanta moguda en relació a una ficció. Em refereixo a les cavalcades oficials, amb autoritats implicades per fer més “creïble” la “piadosa mentida”. Potser es tracta simplement d’una mostra més de la tendència actual a entendre la vida com un espectacle.

MISSATGE.

9. Déu se’ns manifesta en Jesús (Epifania), i es manifesta a tots els homes. Els Mags representen tots els Pobles que, tot i no ser considerats “Poble elegit”, tenen la seva manera d’estar atents, de conèixer i de respondre. Com hem llegit a la 2ª Lectura, “des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa”.

No compta ser fidel d’una religió o d’una altra (o de cap). Allò que compta és la resposta que donem a cada ésser humà amb qui ens trobem, i que es converteix en la “manifestació concreta” de Déu per a cada un de nosaltres.

RESPOSTA.

10. La badoqueria dels Grans Sacerdots i Lletrats ens ha de servir d’advertiment. Hi ha una tendència en cada Poble a considerar-se d’alguna manera “poble elegit”. També, en tota religió, hi ha la tendència a considerar-se “l’única vertadera Religió”. Però el relat d’avui ens deixa clar que allò que compta és estar atents a “l’estrella” de cada ésser humà i estar disposats a retre-li homenatge amb els nostres dons. El viatge dels Mags és un viatge espiritual que hem de fer cada un de nosaltres: del culte a les Estrelles a la veneració de l’Home; de la religió al temple a l’amor a l’Home.

L’ésser humà s’ha convertit en el camí únic i indispensable per “veure” la manifestació de Déu.

11. La resposta contrària ve representada per Herodes, el Poder antihumà. Per a ell, totes les persones que no estan sota el seu control són perillosos rivals que cal eliminar.

PREGUNTES per al diàleg.

1. En altres èpoques molts pensaven que la seva Religió era l’única verdadera i, conseqüentment, les altres eren falses o menys verdaderes. Què en penseu avui?

2. En el nostre entorn, la Festa de Reis genera molta il·lusió, però també molta desil·lusió. Quin comentari us mereix tot plegat?

Diumenge 2 de Nadal. Any A.

1ª LECTURA.  (Llibre de Jesús, fill de Sira 24,1-4.12-16).

La saviesa, s’elogia ella mateixa,

es gloria enmig del seu poble,

parla en la reunió del poble de l’Altíssim,

es gloria davant dels seus estols,

s’enalteix enmig del poble,

s’admira d’ella mateixa en la reunió santa,

fa el seu elogi davant la multitud dels elegits

i entre els beneïts es proclama beneïda, dient:

«El Senyor de l’univers em donà una ordre,

el qui em va crear

i m’assenyala on plantaré la meva tenda

em digué:

“Acampa entre els fills de Jacob,

fes d’Israel la teva heretat,

treu nous plançons entre els meus elegits.”

»M’ha creat abans del temps, des del principi,

i mai més no deixaré d’existir.

Li dono culte davant d’ell al temple sant.

Així m’he establert a Sió,

m’ha fet trobar repòs a la ciutat que ell i jo estimem,

exerceixo el meu poder a Jerusalem.

He tret brotada en un poble ple de glòria,

en la possessió del Senyor, en la seva heretat;

estaré per sempre en la reunió dels sants.»

2ª LECTURA (Efesis 1,3-6.15-18).

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist,

que ens ha beneït en Crist

amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel;

ens elegí en ell abans de crear el món,

perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls.

Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist,

segons la seva benèvola decisió,

que dóna lloança a la grandesa dels favors

que ens ha concedit en el seu Estimat.

Per això,

ara que he sentit parlar

de la fe que teniu en Jesús, el Senyor,

i del vostre amor per tots els fidels,

jo no em canso de donar gràcies per vosaltres,

i us recordo en les meves pregàries,

demanant al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós,

que us concedeixi els dons espirituals

d’una comprensió profunda i de la seva revelació,

perquè conegueu de veritat qui és ell:

demanant-li també

que il·lumini la mirada interior del vostre cor,

perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat,

quines riqueses de glòria us té reservades,

l’heretat que ell us dóna entre els sants.

EVANGELI. (Joan 1,1-18).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

Al principi ja existia el qui és la Paraula.

La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu.

Era, doncs, amb Déu al principi.

Per ell tot ha vingut a l’existència,

i res del que ha vingut a existir

no hi ha vingut sense ell.

Tenia en ell la Vida,

i la Vida era la Llum dels homes.

La Llum resplendeix en la foscor,

però la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan.

Era un testimoni;

vingué a donar testimoni de la Llum,

perquè per ell tothom arribés a la fe.

Ell mateix no era la Llum;

venia només a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la Llum veritable,

la que, en venir al món,

il·lumina tots els homes.
Era present al món,

al món que li deu l’existència,

però el món no l’ha reconegut.

Ha vingut a casa seva,

i els seus no l’han acollit.

Però a tots els qui l’han rebut,

als qui creuen en el seu nom,

els concedeix poder ser fills de Déu.

No són nascuts per descendència de sang,

ni per voler d’un pare o pel voler humà,

sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula es va fer home

i plantà entre nosaltres el seu tabernacle,

i hem contemplat la seva glòria,

que li pertoca com a Fill únic del Pare

ple de gràcia i de veritat.

Donant testimoni d’ell, Joan cridava:

«És aquell de qui jo deia:

El qui ve després de mi m’ha passat davant,

perquè, abans que jo, ell ja existia.»

De l’abundància de la seva plenitud

tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia.

Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès,

però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.

Déu, ningú no l’ha vist mai;

Déu Fill únic, que està en el si del Pare,

és qui l’ha revelat.

Nota:

Reprodueixo aquí els Apunts que vaig fer per a l’any b, amb petites variants.

Com que l’evangeli d’avui és repetició de l’evangeli de Nadal (Missa del dia), podeu trobar altres comentaris en els Apunts de Nadal de l’ANY C.

LLENGUATGE.

1. Al principi existia la Paraula.

Segons la hipòtesi actualment més acceptada, el nostre Univers va començar amb una Gran Explosió (Big Bang). D’això faria, més o menys, uns 14 mil milions d’anys.

I abans del Big Bang, què hi havia? Això encara no ho poden respondre els científics. És més: alguns pensen que aquesta pregunta és incoherent. Seria com preguntar què hi ha 10 kilòmetres al nord del pol Nord. Evidentment, aquesta pregunta no té sentit perquè si quan arribem al pol Nord continuem caminant endavant en realitat ja anem cap al pol Sud. Semblantment, és possible que la pregunta “Què hi havia abans del Big Bang?” no tingui sentit. Amb el Big Bang tot comença, fins i tot l’espai i el temps. Evidentment, des de la ciència, no podem preguntar què hi havia abans del temps. Encara que  solem imaginar el “temps” linealment recte, potser té forma de circumferència sense començament ni final.

2. Quan l’evangeli de Joan ens diu que “al principi existia la Paraula” no ens vol dir ni quan, ni on, ni com va començar l’Univers sinó per què va començar. No és una pregunta científica sinó filosòfica i religiosa.

Les preguntes científiques són sobre allò que existeix, sobre allò que és objectiu (els objectes). Però l’ésser humà es fa també altres preguntes que no són sobre les coses sinó sobre el sentit de les coses, el sentit de l’Univers i el sentit de si mateix. Són preguntes subjectives ja que la seva resposta depèn també de les decisions de la persona o subjecte que les fa. Sortosament, les coses no tenen sentit sinó que és l’home qui els en dóna.

3. Per què l’ésser humà es fa aquesta classe de preguntes?

D’una manera o altra, quan comencem a ser adults, ens adonem que estem “al volant de la nostra vida”; ens adonem que la nostra vida, més o menys, “està a les nostres mans”.

És cert: no tot està a les nostres mans. En bona part som un producte de la història i d’altres circumstàncies. No obstant, ens adonem que precisament tot això que s’ha “produït” en nosaltres ens fa capaços de decidir què volem fer-ne de la nostra vida. Així, podem decidir donar o no donar un sentit a la nostra vida; i si decidim donar-li sentit, haurem de decidir encara quin sentit li donem.

4. I és quan hem decidit donar sentit a la nostra vida que, com a contrapunt, ens preguntem també d’on venim, per què i per a què existim. Ens adonem que podríem no existir; però existim. Per què?

I la pregunta s’eixampla més enllà de nosaltres: per què existeix l’Univers? Per què existeix alguna cosa en comptes del no-res? Per què els humans podem adonar-nos de tot això?

Amb tot, cal reconèixer que aquestes són, en certa manera, unes “preguntes trampa” perquè només “tenen” resposta si nosaltres els la “donem”.

5. Avui, des de la Ciència, es parla molt de “casualitat”. Des de l’anàlisi d’allò que coneixem, podem comprovar que tot allò que existeix podria haver estat d’una altra manera. Contràriament de com es pensava fa uns anys, les lleis físiques inherents a la matèria no predeterminen que les coses sigui com són. Tot podria ser d’una altra manera totalment diferent. Per això la Ciència actual ha incorporat una paraula que abans era considerada no científica: casualitat. Podem comprovar que existeixen lleis físiques; però, que siguin aquestes i no unes altres, és pura casualitat. Més encara: La seva realitat física més profunda és indeterminada, de manera que és d’una manera o d’una altra segons el moment de la nostra mirada.

6. Hi ha persones que cauen en l’error d’entendre aquesta “casualitat” com una “causa” amb entitat pròpia que explica l’origen de l’Univers. Però allò que volen dir els científics amb aquesta paraula és exactament el contrari: que aquest Univers que de fet existeix no s’explica per si mateix. Es produeix (flueix) així, però podria ser totalment diferent.

7. Per què existeix l’Univers?

Les Religions en general són fruit d’una experiència vital, molt més rica i global que el coneixement científic.  És la convicció íntima de formar part de l’Univers.  Aquesta experiència vital i profunda ens suggereix una resposta que s’ha anar “teixint” durant milers anys de simbiosi amb tot allò que ens envolta. Amb llenguatges diferents, amb mites més o menys significatius dintre el propi àmbit cultural, la humanitat ha anat “donant forma de resposta” a una intuïció (no científica, però profundament implantada en el més profund de nosaltres mateixos): que les coses no existeixen per pura casualitat.

Amb això no es neguen les conclusions de la Ciència sinó que es va més enllà, perquè el coneixement científic és força limitat a l’hora de connectar amb el món que ens envolta.

8. Per què existeix l’Univers?

En l’evangeli que hem llegit, Joan ens ofereix una “resposta” (evidentment no científica) amb un llenguatge d’una gran bellesa i solemnitat.

“Al principi existia la Paraula”.

Aquí “Paraula” es pot entendre com a “Projecte”.

“Al principi” no vol pas dir al moment del Big Bang. No es refereix al temps sinó al “perquè del temps”. És com si digués: tot, inclòs el temps, va començar perquè hi havia un projecte. Un projecte que estava en “Déu”, ja que no hi ha projecte sense “algú” que el projecti.

És cert: “Déu mai ningú no l’ha vist”. Però a mesura que es va realitzant en nosaltres el “projecte”, des del projecte anem descobrint projecte i “Projector”.

9. ¿I, quin és aquest projecte?

Atenció, perquè aquí l’evangeli diu una cosa molt grossa! El projecte era “Déu”.

El projecte de Déu és crear un ésser en el qual vessar-se fins a divinitzar-lo, fins a fer-lo “Déu”. No pas un altre “Déu”, sinó Algú que participi de la seva mateixa Vida, com el foc arroenta un ferro no pas fent-ne un altre foc sinó vessant en ell tota la seva escalfor.

Tot va començar amb un projecte.

Era un projecte de Déu

i “Déu” era el projecte.

Tota la resta és “realització del projecte”.

10. El projecte “Déu” no pot ser com projectar una màquina. Una màquina és un simple producte. En canvi, “Déu” només pot ser fruit d’una resposta lliure i generosa.

Pensem en allò que passa entre nosaltres: no és el mateix quan un enginyer projecta i realitza una màquina, que quan uns pares “projecten” un fill. El projecte dels pares no consisteix en “produir” un ésser vivent sinó en engendrar un fill que, a partir de la vida inicial que li han donat, vagi fent-se, descobrint i acollint lliurement la vida i l’amor dels pares, fins arribar a participar-ne en plenitud.

11. El projecte de Déu no és la grandiosa maquinària de l’Univers sinó la VIDA. I no qualsevol vida, sinó una vida que va creixent fins a fer-se intel·ligent i capaç de descobrir-se a si mateixa com una vida que està dintre un projecte de VIDA.

La VIDA és l’horitzó. La VIDA és la llum dels vivents que ja han assolit la capacitat de conèixer-se a si mateixos.

12. “Déu envià un home que es deia Joan”. Joan vol dir: do de Déu.

Era un testimoni.

Joan representa els milers i milers d’humans de sensibilitat prou afinada per adonar-se que estem “dintre d’un projecte de VIDA”, diguem-ne profetes, gurus, sufís, místics... Són testimonis avançats de la “Realitat” quan molts encara no l’han descoberta (Hebreus 1,1).

Aquests testimonis, amb totes les seves limitacions i defectes, no són uns somiatruites sinó testimonis d’una cosa ben real: “Existia la llum veritable”.

Aquesta vida-llum pot ser acollida o no. Als qui l’acullen, els és concedit esdevenir fills de Déu.

13. Hi ha un “home” que ha acollit tan plenament aquesta vida-llum que, en ell, la vida-llum ha pres forma humana. En ell la vida-llum s’ha fet carn; s’ha encarnat.

Parlo de Jesús. Jesús és, per als qui tenen ulls per veure-hi, l’home-mostra; l’Home en qui ja podem veure, com en un esbós avançat, en què consisteix el “Déu projectat” o “Déu engendrat”.

En Jesús hi descobrim com podem ser nosaltres i també com és l’Autor del Projecte. Hi descobrim que “Déu és Amor que es vessa”. I d’aquesta plenitud que es vessa, nosaltres n’anem rebent vida i més vida, fins a la VIDA.

14. Mentre encara som “petits”, el projecte s’adapta a la nostra petitesa i ens arriba en forma de Llei; una Llei que ens fa créixer i que ens fa mirar cap a la plenitud. Però la plenitud, no ens arriba per la Llei sinó per l’Esperit que ens associa a Jesucrist, “Déu engendrat”, “Déu Fill únic del Pare”.

L’evangeli d’avui és un Himne a la paraula. Aquí “paraula” vol dir alè, vent, projecte, esperit, energia, força, creativitat, eficàcia... Potser també podríem dir-ne energia positiva, com agrada a molta gent d’avui dia.

MISSATGE.

15. El missatge és el mateix que s’ha anat repetint durant tot el Nadal, expressat ara no tant amb un llenguatge quotidià sinó amb un llenguatge d’alta volada. Per això l’evangelista Joan sol ser representat per una àguila.

Estem en una “Història” que respon al “projecte de Déu de compartir la seva vida amb nosaltres”. Som invitats a incorporar-nos, des de la llibertat, a la “Família divina”.

RESPOSTA.

16. També la resposta pot ser la mateixa que ens demana el conjunt de les Festes de Nadal, i de tot l’evangeli. Podem dir sí i podem dir no. La invitació ens ofereix l’oportunitat de dir sí. És la resposta de Maria: “Que es compleixin en mi les teves paraules” (els teus projectes).

Dir sí, no significa pas dir sí a tot l’embolcall cultural amb què sol arribar-nos la “invitació”. Dir sí significa acollir amb cor obert l’amor amb què Déu ens estima.

PREGUNTES per al diàleg.

1. En la nostra societat laica moltes persones responen sí a la invitació de Déu sense fer servir llenguatge o formes religioses. Comenteu alguns exemples.

2. El llenguatge religiós en una societat laica deixa de ser significatiu. Què feu per viure el significat real d’aquestes festes, més enllà del folklore popular que es manté en la nostra societat?

3. ¿Existeix el perill de que la celebració tradicional i folklòrica d’aquestes Festes ompli falsament el desig profundament humà de donar sentit a la nostra vida?

Santa Maria, Mare de Déu.

(Any A, B i C)

1ª LECTURA.  (Nombres 6,22-27).

En aquells dies, el Senyor digué a Moisès:

«Digues a Aharon i als seus fills:

Beneïu el poble d’Israel amb aquestes paraules:

“Que el Senyor et beneeixi i et guardi,

que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada

i s’apiadi de tu;

que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau.”

Així interposaran el meu nom

a favor del poble d’Israel, i jo el beneiré.»

2ª LECTURA (Gàlates 4,4-7).

Germans,

quan el temps arribà a la seva plenitud,

Déu envià el seu Fill,

nascut d’una dona, nascut sota la Llei,

per rescatar els qui vivien sota la Llei,

perquè obtinguéssim ja la condició de fills.

I la prova que som fills de Déu és

que l’Esperit del seu Fill que ell ha enviat

crida en els nostres cors: «Abbà, Pare!»

Per tant, ja no ets esclau, sinó fill;

i si ets fill, també ets hereu, per gràcia de Déu.

EVANGELI. (Lluc 2,16-21).

En aquell temps,

els pastors anaren a Bet-Lèhem

i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora.

Havent-ho vist amb els propis ulls,

van contar el que els havien dit d’aquell infant,

i tothom qui ho sentia

es meravellava del que deien els pastors.

Maria conservava aquests records en el seu cor

i els meditava.

Després els pastors se’n tornaren,

glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit;

tot van trobar-ho com els ho havien anunciat.

Passats vuit dies,

quan hagueren de circumcidar-lo;

li posaren el nom de Jesús;

era el nom que havia indicat l’àngel

abans que el concebés la seva mare.

NOTA.

En aquesta adreça podeu trobar-hi un comentari sobre l’expressió “Mare de Déu”, i també sobre el significat del nom “Jesús”.

LLENGUATGE.

1. Any Nou.

A part de la festa de la mare de déu, avui celebrem l’entrada al Nou Any. Sobre aquest punt és especialment il·luminadora la 2ª lectura. És curta però densa. Ens parla de la plenitud del temps.

La idea de la plenitud del temps és important en la Bíblia. Abans d’arribar a la plenitud, hi ha el camí que va des de “nascuts sota la Llei” fins a “fills”.

Tots comencem “sota la Llei”, sigui la “Llei de Moisès” o l’Evangeli entès d’una manera legalista.

És cert que, després de Crist, la Llei ja no forma part del missatge, però es troba incrustada al nostre cor fins que no ens obrim a l’Esperit que ens fa fills. Com ens diu St. Pau: ”Mentre l'hereu d'una casa és menor d'edat, no es diferencia gens d'un esclau, per bé que és amo de tot” (Gàlates 4,1s).

2. L’Evangeli d’avui torna a ser el que ja es va llegir per Nadal en la missa de l’alba afegint-hi la notificació de la circumcisió de Jesús al cap de vuit dies. Ens recorda una vegada més la importància de la “menjadora”: és allò que identifica Jesús. Jesús és aliment, i per això el seu lloc és una menjadora.

Es fa notar que els pastors troben Jesús amb Maria i Josep. Són ells qui ens l’ofereixen posat a la menjadora. Aquest gest fa visible allò que constitueix la realitat més profunda de la vida humana segons l’Evangeli: “viure” significa “donar vida”. L’aliment és el signe més clàssic de la vida-que-es-dóna.

3. “Maria amb Josep i el nen a la menjadora” és com una diapositiva estàtica que els pastors poden contemplar. Sorprèn que en aquesta escena siguin precisament els pastors els únics que es mouen, parlen i provoquen admiració. Això és sorprenent perquè, segons els entesos, els pastors, com a grup, eren considerats gentussa vulgar, lladregota i mentidera. Però van ser els únics que van rebre el missatge, perquè estaven vetllant de nit.

4. ...vetllant de nit.

D’aquestes paraules no n’hem de deduir que Jesús naixés físicament durant les hores de la nit. Els Evangelis no són una crònica. Evidentment aquí “nit” té una gran càrrega simbòlica. Donat que Jesús és la “llum” (Lluc 2,32), només podia néixer “en plena nit”. Però amb ell s’acaba la “nit”. Els pastors veuen aquesta “llum” perquè estaven vetllant (Lluc 2,9). Amb ells ha començat la gran “inversió” (capgirament) que havia assenyalat Maria en el Magníficat: “Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils”.

4. Quan hagueren de circumcidar-lo...

A través del ritual de la Circumcisió, els nois ritualment passaven a ser ciutadans del propi Poble. Per més que els evangelis ens presentin Jesús com “l’home-mostra”, també insisteixen en que és una persona concreta i singular, fill d’uns pares concrets, i ciutadà d’un Poble concret.

Els Evangelis no són una “biografia de Jesús” ni un relat teòric sobre l’Èsser humà, sinó un relat que s’inspira en persones concretes de carn i ossos, amb nom propi, i també amb vincles concrets amb una col·lectivitat concreta. Cada ésser humà és únic en si mateix, però no és un solitari. És fill de la Mare-Terra, que l’ha engendrat a través de la vida d’un Poble i d’una Família ben concrets.

MISSATGE.

5. Vivim en el temps. Millor dit: som “temporals”. O encara més exacte: “Comencem essent temporals”. Estem marcats pel temps, però estem cridats a superar el temps.

El temps és una idea que ens hem creat els humans per mesurar els canvis en les persones i en les coses. Canviem contínuament. Els canvis a vegades són només quantitatius; però, a vegades, són qualitatius. Per exemple: si poseu un ansat d’aigua al foc, la seva temperatura va canviant quantitativament fins als cent graus; a partir d’aquí, l’aigua fa un canvi qualitatiu: es torna vapor, i ja depèn d’unes altres lleis físiques.

Així també nosaltres: comencem petits i anem creixent, fins que fem un canvi qualitatiu: ser adults. La diferència és important; és com, si anem en cotxe, passar de ser un passatger a ser el conductor.

També en l’aspecte religiós comencem infantils, però estem cridats a ser adults. En la mesura que som adults, ens fem capaços de rebre el do de déu ja no en forma de llei sinó en forma de vida.

RESPOSTA.

Naixem i creixem seguint les lleis de la biologia (i de la sociologia). Però per ser realment adults ens cal la decisió lliure i conscient (i valenta) d’acceptar el do de Déu: la filiació.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Els Evangelis ens mostren la dimensió universal de Jesús; però també insisteixen en la seva particularitat: era jueu. Com viviu aquesta doble dimensió humana: ser fidels a la Humanitat i al propi Poble? És possible ser ciutadà del món abandonant les pròpies arrels?

2. Per decisió del Concili Vaticà II, aquesta festa d’avui ha de ser considerada la més important de les festes dedicades a Maria. Quin aspecte de Maria ressalta més l’evangeli d’avui?

La Sagrada Família

1ª LECTURA.  (Llibre de Jesús, fill de Sira 3,2-6.12-14).

En els fills,

el Senyor fa l’elogi del pare

i sentencia a favor de la mare.

Qui honora el pare expia els pecats,

qui honora la mare es guanya un tresor.

Els fills seran la felicitat del qui honora el pare;

quan pregui, Déu se l’escoltarà.

Qui honora el pare viurà molts anys,

qui honora la mare obtindrà del Senyor la recompensa.

Fill meu,

acull el teu pare en la vellesa,

no l’abandonis mentre visqui.

Si s’afebleix el seu enteniment,

sigues compassiu,

no el menyspreïs quan et veus en plena força.

Déu no oblidarà la pietat que tens pel pare;

te la tindrà en compte

per a compensar els teus pecats,

en farà un monument per expiar les teves culpes.

2ª LECTURA (Colossencs 3,12-21).

Germans,

tingueu els sentiments que escauen a escollits de Déu,

sants i estimats:

sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat,

de serenor, de paciència;

suporteu-vos els uns als altres,

i si alguns tinguéssiu res a dir contra un altre,

perdoneu-vos-ho.

El Senyor us ha perdonat;

perdoneu també vosaltres.

I com a coronament de tot això estimeu-vos,

que l’amor tot ho lliga i perfecciona.

Que la pau de Crist coroni en els vostres cors

els combats que manteniu;

recordeu que en aquesta pau

heu estat cridats a formar un sol cos.

I sigueu agraïts.

Que la paraula de Crist

tingui estada entre vosaltres en tota la seva riquesa;

instruïu-vos i amonesteu-vos els uns als altres

amb tota mena de doctrina;

agraïts a Déu, canteu-li en els vostres cors

amb salms, himnes i càntics de l’Esperit;

tot allò que feu, sigui de paraula, sigui d’obra,

feu-ho en nom de Jesús,

adreçant per ell a Déu, el Pare, una acció de gràcies.

(Decidir abans si és convenient de llegir o no el que segueix)

Dones, cal que sigueu submises al marit en el Senyor.

Marits, estimeu l’esposa,

no us malhumoreu amb ella.

Fills, creieu en tot els pares; això agrada al Senyor.

Pares, no importuneu els vostres fills,

que no es desanimin.

EVANGELI. (Mateu 2,13-15.19-23).

Quan els mags van ser fora,

un àngel del Senyor s’aparegué a Josep

en somni i li digué:

«Lleva’t de seguida, pren el nen amb la seva mare,

fuig cap a Egipte

i queda-t’hi fins que jo t’ho digui,

perquè Herodes buscarà el nen per matar-lo.»

Es llevà, prengué el nen amb la seva mare,

sortí de nit cap a Egipte,

i s’hi quedà fins que Herodes va morir.

S’havia de complir allò que el Senyor

havia anunciat pel profeta:

«He cridat d’Egipte el meu fill.»

Tan bon punt Herodes va morir,

un àngel del Senyor s’aparegué en somni a Josep,

allà a Egipte, i li digué:

«Pren el nen amb la seva mare

 i vés-te’n al país d’Israel,

que ja són morts els qui el buscaven per matar-lo.»

Ell, doncs, es llevà,

prengué el nen amb la seva mare

i tornà al país d’Israel.

Però quan sentí dir que a Judea

Arquelau havia heretat

el reialme d’Herodes, el seu pare,

no gosà anar-hi,

sinó que, seguint una indicació rebuda en un somni,

es retirà a la regió de Galilea

i se n’anà a viure al poble de Natzaret.

Així es complí allò que havien anunciat els profetes:

«Li diran Natzarè.»

LLENGUATGE.

1. La geografia com a llenguatge religiós.

Actualment la geografia és sobretot una ciència; una ciència força exacta gràcies a la facilitat dels desplaçaments i a una gran quantitat de tècniques que ens permeten un coneixement molt real (científic) dels diferents llocs.

Això pot convertir-se en un inconvenient a l’hora d’interpretar la Bíblia, i més concretament en els Evangelis, on els llocs són utilitzats sobretot com a llenguatge.

2. L’evangeli d’avui està format per dos fragments centrats en dos llocs que serveixen com a llenguatge per dir-nos coses importants sobre Jesús i, per tant, sobre la Humanitat.

3. “He cridat d’Egipte el meu fill”.

Per als jueus, Egipte suscita dos sentiments importants i contraposats:

a). “Egipte” és salvació.

Jacob (que també rep el nom de “Israel”) i els seus fills, en temps de fam extrema, van haver d’anar a Egipte per adquirir l’aliment necessari. Allà van trobar-se amb l’agradable sorpresa de Josep, el Somniador, que era virrei del país. Tot i que Josep havia sigut venut pels seus germans, ell, que era un home just, els va acollir a Egipte juntament amb el seu pare.

b). “Egipte” és servitud.

Després de Josep, i davant la prosperitat dels descendents de Jacob, els reis d’Egipte van començar a oprimir els Israelites fins a convertir-los en esclaus. Però Déu va cridar Israel a la llibertat, i per això els va fer sortir d’Egipte (Èxode).

4. Però, fora d’Egipte, els Israelites no van deixar de ser esclaus, sinó que van continuar sotmesos als opressors sorgits del seu propi poble i d’altres pobles.

Jesús, israelita, neix sotmès i perseguit. Josep el salvarà portant-lo a Egipte. Després, des d’Egipte, emprendrà un nou èxode cap a la llibertat.

5. Tot i que ja havien mort els qui buscaven Jesús per matar-lo, el país d’Israel continuava essent terra d’esclavitud. Per això Josep portarà Jesús a Galilea. Galilea estava a la perifèria d’Israel on l’esclavitud, provinent sobretot de la Capital, no era tan forta.

Dintre Galilea, els components del nou èxode s’instal·len a Natzaret.

6. Natzaret.

La paraula “Natzaret”, i més concretament “natzarè”, sona quasi igual que una altra paraula molt significativa per entendre Jesús, i que en català podem traduir per “rebrot” o “plançó”. Israel (paràbola de tota la Humanitat) forma un poble cridat a la llibertat; però, de fet, quasi sempre havia viscut sotmès a alguna forma d’esclavitud. Com un arbre de soca tallada, no havia pogut donar els fruits de llibertat que portava dintre seu. Però els profetes havien anunciat que rebrotaria. “La soca de Jesé tallada traurà un rebrot; naixerà un plançó de les seves arrels” (Isaïes 11,1). Els evangelis ens presenten Jesús com aquest “rebrot” que els profetes havien anunciat. Sobretot l’evangeli de Joan “juga” amb aquesta paraula quan fa començar la Passió de Jesús en un “hort”, i els soldats busquen apoderar-se de “Jesús, el natzarè” (“Jesús, el rebrot”). Després de la Creu, aquest “rebrot” serà “enterrat” (plantat) en un sepulcre que també està en un “hort”  (Joan 18,1 i 19,41), lloc idoni per a rebrotar. Segons l‘evangeli de Joan, allò que han fet els agents de la passió-mort de Jesús és trasplantar el “rebrot” des de l’Hort de Getsemaní (Israel) a l’Hort del Calvari (lloc universal).

7. Hi ha comentaristes que relacionen “natzarè” també amb una altra paraula que sona d’una manera molt semblant, i que significa “salvat”. Mateu presentaria així Jesús també com a Nou Moisès, “salvat” dels seus perseguidors. D’aquí vindria la referència a la Mort dels Innocents (Mateu 2,16), decretada per “Herodes”, el nou “faraó” que, en temps de Moisès, havien decretat la mort dels nadons Israelites (Èxode 1,22).

MISSATGE.

8. “He cridat d’Egipte el meu fill”. “Li diran Natzarè”. L’evangelista, servint-se del significat d’aquests llocs, ha creat un relat literari (segurament no històric) destinat a presentar-nos Jesús com el nou Moisès i el nou Israel que inicia l’Èxode definitiu cap a la llibertat. Ell és també el “rebrot” que posa de manifest tota la força vital romanent de la Humanitat, encara que sovint sembli una soca vella i estèril, incapaç de donar fruits de bondat.

 

RESPOSTA.

9. Aquests fragments de l’evangeli de Mateu, juntament, amb les altres Lectures, han estat escollits per presentar-nos l’exemple de la Sagrada Família. Les peripècies de Josep, Maria i Jesús, i la manera de respondre-hi, poden ser per a nosaltres una font d’inspiració per respondre amb encert a la tasca compartida d’abonar i fer néixer i créixer els “rebrots” de Vida Nova que contínuament sorgeixen en la nostra vella Humanitat.

10. APÈNDIX sobre la 2ª Lectura.

La vella humanitat ha estat marcada per moltes injustícies entre les quals destaca un masclisme vergonyant que afecta la meitat dels humans. Sortosament avui hem començat a prendre consciència d’aquesta injustícia. Però “prendre consciència” d’una injustícia no vol pas dir que ja l’hàgim corregida. I l’Església, com institució, no és pas un exemple de conversió en aquest sentit.

11. La 2ª Lectura d’avui és un text meravellós de St. Pau, molt adequat per a la festa que celebrem. Penso en recomanacions com “que la pau de Crist coroni en els vostres cors els combats que manteniu”; o també: “Estimeu-vos, que l’amor tot ho lliga i perfecciona”. Tota la Lectura és una meravella, si exceptuem l’últim paràgraf que comença amb la frase “Dones, cal que sigueu submises al marit en el Senyor”.

12. Aquesta frase, en altres circumstàncies, potser podria entendre’s bé. “Ser submisos a algú en el Senyor” no comporta cap classe d’inferioritat, sinó que és un comportament que neix d’un amor alliberador. Però en el context de les relacions de parella, i donada la “càrrega elèctrica” que tenen avui expressions com aquesta que ens ofereix la versió del Missal, fan que aquestes paraules siguin “dinamita pura”, i de cap manera es puguin referendar dient-ne “Paraula de Déu”.

13. Cal, doncs, que els qui preparen les Lectures vegin si en la celebració es llegeix o no aquest últim paràgraf. Penso que si es llegeix, no es pot fer com si res, sinó que cal afrontar i comentar la injusta i il·legítima interpretació que se’n pot seguir. Si no es vol comentar, segurament seria convenient no llegir-lo. Això no seria cap “censura” a la paraula de Déu sinó una mostra de voler ser-hi fidels, ja que la paraula de Déu només ens arriba encarnada en el nostre llenguatge, i el nostre llenguatge, en aquest cas, com també en d’altres, ha esdevingut un suport inapropiat que cal corregir.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Cada Cultura ha anat creant el seu model de família. Avui, la barreja de Cultures pot fer difícil la comprensió i l’acceptació de certs costums diferents. Què és allò que, en la vostra opinió, és necessari “salvar”? En què us fonamenteu per considerar-ho així?

2. El relat d’avui ens presenta Jesús com un emigrant des del principi. L’emigració ha provocat un llenguatge que distingeix entre ciutadans i forasters. Considereu correcte aquest llenguatge? El feu servir?