Festa de Reis.

  

Les LECTURES són les mateixes per als tres anys A, B i C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Isaïes 60,1-6).

Alça’t radiant, Jerusalem,

que arriba la teva llum

i sobre teu clareja com l’alba la glòria del Senyor.

Mentre les tenebres embolcallen la terra,

i fosques nuvolades cobreixen les nacions,

sobre teu clareja el Senyor i apareix la seva glòria.

Els pobles s’acosten a la teva llum,

els reis busquen la claror de la teva albada.

Alça els ulls i mira al teu entorn:

tots aquests s’apleguen per venir cap a tu;

porten de lluny els teus fills,

duen als braços les teves filles.

Tota radiant i meravellada veuràs amb el cor eixamplat

com aboquen damunt teu els tresors del mar

i porten a casa teva la riquesa de les nacions.

Et cobriran onades de camells,

dromedaris de Madian i d’Efà;

tots vénen de Sabà portant or i encens

i cantant la grandesa del Senyor.

2ª LECTURA (Efesis 3,2-3a.5-6).

Germans,

segurament heu sentit dir que Déu

m’ha confiat la missió

de comunicar-vos la seva gràcia:

per una revelació he conegut el misteri secret,

que els homes no havien conegut

en les generacions passades

tal com ara Déu l’ha revelat per l’Esperit

als sants apòstols de Crist i als profetes.
El secret és aquest:

que des d’ara, per l’evangeli,

tots els pobles, en Jesucrist,

tenen part en la mateixa herència,

formen un mateix cos

i comparteixen la mateixa promesa.

EVANGELI. (Mateu 2,1-12).

Quan va néixer Jesús

a Bet-Lèhem de Judea, en temps del rei Herodes,

vingueren d’Orient uns mags i,

en arribar a Jerusalem, preguntaven:

«On és el rei dels jueus que acaba de néixer?

Hem vist com s’aixecava la seva estrella

i venim a presentar-li el nostre homenatge.»

El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem

s’inquietaren en sentir aquestes noves.

Herodes convocà tots els grans sacerdots

amb els lletrats del poble

i els preguntava on havia de néixer el Messies.

Ells respongueren:

«A Bet-Lèhem de Judea.

Així ho escriu el profeta:

“Bet-Lèhem, terra de Judà,

no ets de cap manera la més petita

entre les famílies de Judà,

perquè de tu sortirà un príncep

que pasturarà Israel, el meu poble”.»

Llavors Herodes cridà secretament els mags

i s’informà ben bé del moment

en què s’havia aparegut l’estrella.

Després els encaminà a Bet-Lèhem

amb aquesta recomanació:

«Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen,

i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber,

que jo també vull presentar-li el meu homenatge.»

Sortint de l’audiència del rei, es posaren en camí.
Llavors s’adonaren que l’estrella

que havien vist aixecar-se

anava davant d’ells

fins que s’aturà sobre el lloc on hi havia el nen.

La seva alegria en veure allà l’estrella va ser immensa.

Entraren tot seguit a la casa,

veieren el nen amb Maria, la seva mare i,

prostrats a terra, li prestaren el seu homenatge.

Van obrir llavors les seves arquetes

per oferir-li presents: or, encens i mirra.
Després, advertits en un somni

que no anessin pas a veure Herodes,

se’n tornaren al seu país per un altre camí.

B. LLENGUATGE.

1. La Festa de la Epifania és, a Orient, la festa paral·lela del nostre Nadal a Occident.

Aquí es pot veure la importància de les paraules. Tot i que les paraules són creades per nosaltres, un cop creades tenen la seva pròpia  dinàmica, i ens impulsen a fer o pensar d’acord amb les paraules que hem creat o que ens han imposat.

Resulta que, a la part occidental de l’antic Imperi Romà, el solstici d’hivern es celebrava amb una festa que se’n deia “Nadal del Sol invicte”. Per això, quan es va cristianitzar aquesta festa al s.IV, va convertir-se en el “Nadal de Jesús”, i les celebracions es van centrar en el Naixement i la Infantesa de Jesús, ja que “nadal” significa “natalici”.  En canvi, a la part oriental de l’Imperi Romà, el solstici d’hivern es celebrava amb una festa que se’n deia “Epifania del Sol”. “Epifania” significa “manifestació”. Quan es va cristianitzar, es va convertir en l’Epifania de Jesús o l’Epifania del Senyor, i no tenia res a veure amb el seu naixement o infantesa sinó amb aquells relats evangèlics en què s’hi manifestava més clarament la divinitat de Jesús. En concret, l’evangeli propi del dia de l’Epifania, en les Esglésies orientals, era i és el del Baptisme de Jesús, posat pels evangelistes al començament de la seva vida pública, quan Jesús tenia ja uns renta anys (Lluc 3,23). Déu hi manifesta qui és realment Jesús: Una veu digué des del cel: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut” (Mateu 3,17).

2. Transvasament de festes.

Aviat el nadal occidental va passar a l’Orient, i la festa oriental de l’epifania va incorporar-se al nostre Nadal, però acomodant el seu significat al marc de la Infantesa de Jesús. Per això el relat del Baptisme de Jesús va ser desplaçat al diumenge següent, i per al dia de l’Epifania es va escollir el relat dels Mags d’Orient que pertany als relats d’infantesa. Així, de l’Epifania, entre nosaltres, també se’n diu festa dels Mags o dels Tres Reis.

3. El relat dels Mags.

L’evangeli no parla ni de “reis” ni de “tres” sinó només de “uns mags”. Aquesta paraula és utilitzada amb intenció, ja que els mags, que sovint eren també astròlegs, eren considerats, pels jueus, persones sospitoses d’idolatria, perquè divinitzaven les estrelles.

En el Relat dels Mags, Mateu estableix un contrapunt entre els “mags” i els “grans sacerdots i els Lletrats d’Israel”. Aquests, tot i disposar de les Escriptures que parlen del Messies, no s’adonen de res ni estan al cas del naixement de “el Rei dels jueus”. En canvi, fora d’Israel, on només comptaven amb el llenguatge religiosament “sospitós” de les estrelles, l’han conegut i hi responen amb generositat.

4. Segons la mentalitat popular, cada persona té la seva estrella (és a dir: té el seu punt de connexió amb les realitats superiors). Evidentment, les persones que tenen una missió més important, la “seva” estrella brilla més. Els Mags, atents al llenguatge dels estels, han vist com s’hi alçava una estrella molt important; tan important que decideixen anar a retre homenatge al seu “propietari”.

Però s’han equivocat en una cosa: han pensat que una persona important havia de néixer en un lloc “important”: Jerusalem, la capital del país. Però allà no saben res de res...
Quan pregunten pel nounat Rei dels Jueus, primer “tota la ciutat” s’esvera; després, buscant a les Escriptures, troben que el Messies “havia de néixer a Betlem”...
Els Mags, només quan surten de Jerusalem, tornen a veure l’Estrella.
I senten una gran alegria perquè han descobert que el nen que van a adorar no té res a veure amb els poders constituïts. Quan se’n tornin ja no passaran per Jerusalem, a pesar de les indicacions rebudes d’Herodes.

5. Aquest relat resulta sorprenent entès des de la nostra cultura actual, ja que hem perdut el llenguatge de les estrelles. La majoria de persones no les coneix gens ni mica, ni s’ha parat mai a contemplar-les. És cert que força gent mira els horòscops, i els astròlegs estan de moda... Però jo parlo de mirar el cel i de contemplar els estels reals, no de mirar... les pàgines dels diaris.

Amb tot, no cal preguntar-se de quina estrella, cometa o meteorit parla aquest relat evangèlic. Els evangelis no fan Astronomia (ni Astrologia!) sinó “Bona Notícia”. És un relat confeccionat a partir del llenguatge popular d’aleshores, enriquit amb “tradicions i promeses” extretes de la Bíblia (Nombres 24,17). Un relat creat per a comunicar un missatge important.

6. El Relat dels Mags, exclusiu de l’evangeli de Mateu, és molt diferent del Relat dels Pastors, exclusiu de l’evangeli de Lluc (2,8). En els dos casos els mags o els pastors són els únics que s’assabenten del Naixement de Jesús. Tenen en comú que vetllaven de nit, estaven atents, i tenien un cor generós. També cal notar que tant els mags com els pastors, en aquell moment a Israel, eren persones marginades i sospitoses.

7. A cada país, la Festa de Reis ha pres una determinada forma popular. Entre nosaltres ha cedit el protagonisme als infants i al nostre anhel, més o menys dissimulat, de recuperar la “innocència”. Però he de confessar que no em resulta gens fàcil trobar la part positiva de tanta moguda en relació a una ficció. Em refereixo a les cavalcades oficials, amb autoritats implicades per fer més “creïble” la infantil mentida. Potser es tracta simplement d’una mostra més de la tendència actual a entendre la vida com un espectacle.

C. MISSATGE.

8. Déu se’ns manifesta en Jesús (Epifania), i es manifesta a tots els homes. Els Mags representen tots els Pobles que, tot i no ser considerats Poble elegit, tenen la seva manera d’estar atents, de conèixer i de respondre. Com hem llegit a la 2ª Lectura, “des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa” (Efesis 3,5s).

No compta ser fidel d’una religió o d’una altra (o no ser religiós). Allò que compta és la resposta que donem a l’Home, que s’ha convertit en “manifestació” de Déu.

D: RESPOSTA.

9. La badoqueria dels Grans Sacerdots i Lletrats ens ha de servir d’advertiment. Hi ha una tendència en cada Poble a considerar-se d’alguna manera “poble elegit”. També, en tota religió, hi ha la tendència a considerar-se “la (única) vertadera Religió”. Però el relat d’avui ens deixa clar que allò que compta és estar atents a “l’estrella” de cada ésser humà i estar disposats a retre-li homenatge amb els nostres dons. El viatge dels Mags és un viatge espiritual que hem de fer cada un de nosaltres: del culte a les Estrelles a la veneració de l’Home; de la religió amb els seus temples a l’amor a l’Home, el qual s’ha convertit en el camí indispensable per “trobar” Déu.

10. La resposta contrària ve representada per Herodes, el Poder antihumà. Per a ell, totes les persones que no estan sota el seu control són rivals perillosos que cal eliminar (Mateu 2,16).

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. En altres èpoques havíem pensat que la nostra Religió era la verdadera i, conseqüentment, les altres eren falses o menys verdaderes. Què en penseu avui?

2. En el nostre entorn, la Festa de Reis genera molta il·lusió, però també molta desil·lusió. Quin comentari us mereix tot plegat?

Vocabulari.  (> Índex general).

Betlem.  Estrella.  Jerusalem.  Mags.  Orient.  Rei.

  

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional  Grans sacerdots.   Herodes.   Jerusalem.  Mestres de la Llei.

Veure també Entrevistes amb Fid’ho: Festa de Reis.

Diumenge 2on. de Nadal.

Any A, B i C.

NOTA:

L’evangeli d’avui és el mateix de Nadal (missa del dia).
Allà podeu trobar altres Apunts.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Llibre de Jesús, fill de Sira 24,1-4.12-16).

La saviesa, s’elogia ella mateixa,

es gloria enmig del seu poble,

parla en la reunió del poble de l’Altíssim,

es gloria davant dels seus estols,

s’enalteix enmig del poble,

s’admira d’ella mateixa en la reunió santa,

fa el seu elogi davant la multitud dels elegits

i entre els beneïts es proclama beneïda, dient:

«El Senyor de l’univers em donà una ordre,

el qui em va crear

i m’assenyala on plantaré la meva tenda em digué:

“Acampa entre els fills de Jacob,

fes d’Israel la teva heretat,

treu nous plançons entre els meus elegits.”

»M’ha creat abans del temps,

des del principi,

i mai més no deixaré d’existir.

Li dono culte davant d’ell al temple sant.

Així m’he establert a Sió,

m’ha fet trobar repòs a la ciutat que ell i jo estimem,

exerceixo el meu poder a Jerusalem.

He tret brotada en un poble ple de glòria,

en la possessió del Senyor, en la seva heretat;

estaré per sempre en la reunió dels sants.»

2ª LECTURA (Efesis 1,3-6.15-18).

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist,

que ens ha beneït en Crist

amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel;

ens elegí en ell abans de crear el món,

perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls.

Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist,

segons la seva benèvola decisió,

que dóna lloança a la grandesa dels favors

que ens ha concedit en el seu Estimat.

Per això, ara que he sentit parlar

de la fe que teniu en Jesús, el Senyor,

i del vostre amor per tots els fidels,

jo no em canso de donar gràcies per vosaltres,

i us recordo en les meves pregàries,

demanant al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós,

que us concedeixi els dons espirituals

d’una comprensió profunda i de la seva revelació,

perquè conegueu de veritat qui és ell:

demanant-li també

que il·lumini la mirada interior del vostre cor,

perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat,

quines riqueses de glòria us té reservades,

l’heretat que ell us dóna entre els sants.

EVANGELI. (Joan 1,1-18).

(En blau, allò que s’hi afegeix en la versió llarga).

Al principi ja existia el qui és la Paraula.

La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu.

Era, doncs, amb Déu al principi.

Per ell tot ha vingut a l’existència,

i res del que ha vingut a existir

no hi ha vingut sense ell.

Tenia en ell la Vida,

i la Vida era la Llum dels homes.

La Llum resplendeix en la foscor,

però la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan.

Era un testimoni;

vingué a donar testimoni de la Llum,

perquè per ell tothom arribés a la fe.

Ell mateix no era la Llum;

venia només a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la Llum veritable,

la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món,

al món que li deu l’existència,

però el món no l’ha reconegut.

Ha vingut a casa seva,

i els seus no l’han acollit.

Però a tots els qui l’han rebut,

als qui creuen en el seu nom,

els concedeix poder ser fills de Déu.

No són nascuts per descendència de sang,

ni per voler d’un pare o pel voler humà,

sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula es va fer home

i plantà entre nosaltres el seu tabernacle,

i hem contemplat la seva glòria,

que li pertoca com a Fill únic del Pare,

ple de gràcia i de veritat.

Donant testimoni d’ell, Joan cridava:

«És aquell de qui jo deia:

El qui ve després de mi m’ha passat davant,

perquè, abans que jo, ell ja existia.»

De l’abundància de la seva plenitud

tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia.

Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès,

però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.

Déu ningú no l’ha vist mai;

Déu Fill únic, que està en el si del Pare,

és qui l’ha revelat.

B. LLENGUATGE.

1. Al principi existia la Paraula.

Segons la hipòtesi actualment més acceptada, el nostre Univers va 

començar amb una Gran Explosió (Big Bang). D’això faria, més o menys, uns 14 mil milions d’anys.

¿I abans del Big Bang, què hi havia? Això encara no ho poden respondre els científics. És més: alguns pensen que aquesta pregunta no és pertinent. Seria com preguntar què hi ha 10 kilòmetres al nord del pol Nord. Evidentment, aquesta pregunta no té sentit perquè si, quan arribem al pol Nord continuem endavant, en realitat no anem endavant sinó enrere, cap al pol Sud, perquè la Terra és rodona. Semblantment, és possible que la pregunta “¿què hi havia abans del Big Bang?” no tingui sentit. Seria com si el temps fos també “rodó”. Amb el Big Bang tot comença. També l’espai i el temps. Evidentment, des de la ciència, no podem preguntar què hi havia “abans” del temps.

2. Quan l’evangeli de Joan ens diu que “al principi existia la Paraula” no ens vol dir ni quan, ni on, ni com va començar l’Univers sinó per què va començar. No és una afirmació científica sinó religiosa.

Les preguntes científiques són sobre allò que existeix, allò que és objectiu (els objectes). Però l’ésser humà es fa també altres preguntes que no són sobre les coses sinó sobre el sentit de les coses, i sobretot sobre el sentit d’ell mateix i el sentit de l’Univers on existeix. Són preguntes subjectives perquè impliquen el subjecte que les fa.

3. Per què l’ésser humà es fa aquesta classe de preguntes?

D’una manera o altra, quan comencem a ser adults, ens adonem que estem “al volant de la nostra vida”; ens adonem que la nostra vida, més o menys, “està a les nostres mans”.

És cert: no tot està a les nostres mans. En bona part som un producte de la història i altres circumstàncies. No obstant, ens adonem que precisament tot això que hem rebut ens fa capaços de decidir què volem fer-ne de la nostra vida. Per exemple, podem decidir donar o no donar sentit a la nostra vida; i si decidim donar-li sentit, haurem de decidir encara quin sentit li donem.

4. I és quan hem decidit donar sentit a la nostra vida que, com a contrapunt, ens preguntem també d’on venim i per què existim. Ens adonem que podríem no existir; però existim. Per què? I la pregunta s’eixampla més enllà de nosaltres: per què existeix l’Univers? Per què existeix alguna cosa en comptes del no-res?

5. Avui, des de la Ciència, es parla molt de “casualitat”. Des de l’anàlisi d’allò que coneixem, podem comprovar que tot allò que existeix podria haver estat d’una altra manera. Contràriament de com es pensava fa uns anys, les lleis físiques inherents a la matèria no predeterminen que les coses sigui com són. Tot podria ser d’una altra manera totalment diferent. Per això la Ciència actual ha incorporat una paraula que abans era considerada poc científica: la casualitat. Podem comprovar que existeixen lleis físiques; però, que siguin aquestes i no unes altres, és pura casualitat.

Hi ha persones que cauen en l’error d’entendre aquesta “casualitat” com la “causa” objectiva que explica l’origen de l’Univers. Però quan els científics actuals fan servir la paraula “casualitat” volen dir exactament el contrari: que l’Univers no s’explica des de si mateix.

6. Per què existeix l’Univers?

Les Religions en general són fruit d’una experiència vital, molt més rica i global que el coneixement científic.  És la convicció íntima de formar part de l’Univers.  Aquesta experiència vital i profunda ens suggereix una resposta que s’ha anar “teixint” durant milers d’anys de simbiosi amb tot allò que ens envolta. Amb llenguatges diferents, amb mites més o menys significatius dintre el propi àmbit cultural, la humanitat ha anat “donant forma” a una intuïció (no científica, però sorgida del més profund de nosaltres mateixos): que les coses no existeixen per pura casualitat.

Amb això no es neguen pas les conclusions de la Ciència sinó que es va més enllà, perquè el coneixement científic no esgota la capacitat humana de connectar amb el món del que formem part.

7. Per què existeix l’Univers?

En l’evangeli que hem llegit, Joan ens ofereix una resposta religiosa amb un llenguatge d’una gran bellesa i solemnitat.

“Al principi existia la Paraula”.

Aquí “Paraula” pot entendre’s com a “Projecte”.

“Al principi” no vol pas dir al moment del Big Bang. No es refereix al temps sinó al “perquè del temps”. És com si digués: tot, fins i tot el temps, va començar perquè hi havia un projecte. Un projecte que estava en “Déu”. Perquè no hi ha projecte sense “algú” que projecti.

És cert: “Déu mai ningú no l’ha vist”. Però a mesura que es va realitzant en nosaltres el “projecte”, des del projecte anem descobrint Projecte i “Projector”.

8. ¿I, quin és aquest projecte?

Atenció!, perquè aquí l’evangeli la diu molt grossa! El projecte és “Déu”.

El projecte de Déu és “crear” un ésser en el qual vessar-se fins a divinitzar-lo, fins a fer-lo “Déu”. No pas com un altre “Déu”, sinó com Algú que participi de la seva mateixa Vida, com el foc arroenta el ferro no pas fent-ne un altre foc sinó vessant en ell tota la seva escalfor.

Tot va començar amb un projecte.

Era un projecte de Déu

i “Déu” era el projecte.

Tota la resta és “realització del projecte”.

9. Però projectar “Déu” no és com fer el projecte d’una màquina. Una màquina és un simple producte. En canvi, “Déu” només pot venir d’una resposta lliure i generosa.

Pensem en allò que passa entre nosaltres: no és el mateix quan un enginyer projecta i realitza una màquina, que quan uns pares “projecten” tenir un fill. El projecte dels pares no consisteix en “produir” un ésser vivent sinó en engendrar un fill que, a partir de la vida inicial que li han donat, vagi construint-se a si mateix descobrint i acollint lliurement la vida i l’amor dels pares, fins arribar a participar-ne en plenitud en un intercanvi de generositat.

El projecte de Déu no és la grandiosa maquinària de l’Univers sinó la VIDA. I no qualsevol vida, sinó una vida que va creixent fins a fer-se intel·ligent i capaç de descobrir-se a si mateixa com una vida que està dintre un projecte de VIDA.

La VIDA és l’horitzó. La VIDA és la llum dels vivents que ja han assolit la capacitat de conèixer-se a si mateixos.

10. “Déu envià un home que es deia Joan”.

Joan vol dir: do de Déu.

Era un testimoni.

Joan representa els milers i milers d’humans de sensibilitat prou afinada per adonar-se de que estem “dintre d’un projecte de VIDA”, digueu-ne profetes, gurus, sufís, místics...; testimonis d’una “realitat” que molts encara no han descobert (Hebreus 1,1).

Aquests testimonis, amb totes les seves limitacions i defectes, no són uns somiatruites sinó testimonis d’una cosa ben real: “Existia la llum veritable”.

Aquesta vida-llum pot ser acollida o no. Als qui l’acullen, els és concedit d’esdevenir fills de Déu.

11. Hi ha un “home” que ha acollit tan plenament aquesta vida-llum, que en ell aquesta vida-llum ha pres forma humana. Com si diguessin, en ell la vida-llum s’ha fet carn; s’ha encarnat.

Parlo de Jesús. Jesús és, per als qui tenen ulls per veure, l’home-mostra; l’Home en qui ja podem veure, com en un esbós avançat, en què consisteix el “Déu projectat” o “Déu engendrat”.

En Jesús hi descobrim no només allò que podem ser nosaltres, sinó també l’Autor del Projecte. Descobrim que “Déu és Amor que es vessa”. I de la seva plenitud que “es vessa”, nosaltres n’anem rebent vida i més vida, fins a la VIDA.

12. Mentre encara som “petits”, el projecte se’ns adapta i ens arriba en forma de Llei, però d’una Llei que mira cap a la VIDA. La VIDA de debò no ens arriba per la Llei sinó per Jesucrist, “Déu engendrat”, “Déu Fill únic del Pare”.

L’evangeli d’avui és un Himne a la paraula. Aquí “paraula” vol dir alè, vent, projecte, esperit, energia, força, creativitat, eficàcia... També podríem dir-ne energia positiva, com agrada a molta gent d’avui dia.

C. MISSATGE.

13. Evidentment el missatge és el mateix que s’ha anat repetint durant tot el Nadal, aquí expressat no tant des de la vida quotidiana sinó amb un llenguatge d’alta volada. (Per això l’evangelista Joan sol ser representat per una àguila. És que el seu Evangeli vola alt!).

Estem en una “Història” que respon al “projecte de Déu de compartir la seva vida amb nosaltres”. Som invitats a incorporar-nos, des de la llibertat, a la “Família divina”.

D: RESPOSTA.

14. La resposta pot ser la mateixa que ens demana el conjunt de les Festes de Nadal, i de tot l’Evangeli. Podem dir Sí, i podem di No.
La invitació ens ofereix l’oportunitat de dir Sí. És la resposta de Maria: “Que es compleixin en mi les teves paraules” (els teus projectes) (Lluc 1,38).

Dir Sí, no significa pas dir Sí a tot l’embolcall amb què avui dia sol arribar-nos la “invitació”. Dir Sí significa acollir amb cor obert l’amor amb què Déu ens estima.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Hem llegit que “la Paraula es va fer Home”. No diu pas que es fes llei, autoritat, sacerdot o mestre de religió. ¿Creieu que els deixebles de Jesús som coherents amb “l’encarnació de la Paraula”? ¿O ens mantenim en “l’Antic Testament” quan la “Paraula” encara no s’havia fet “carn” sinó que era una “Llei”, proposada i ensenyada per sacerdots i doctors de la Llei? 

2. A vegades es repeteix una frase atribuïda al famós científic Louis Pasteur: “Poca ciència aparta de Déu; molta, ens hi acosta”. Què us sembla que vol dir? Què en penseu vosaltres?

VOCABULARI.  (> Índex general).

Déu.    Déu “tapaforats”.  Fill.   Joan.    Llum.   Paraula.   Pare.

     

Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 2on de Nadal.

1 de gener. Santa Maria, Mare de Déu.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Nombres 6,22-27).

En aquells dies, el Senyor digué a Moisès:

«Digues a Aharon i als seus fills:

Beneïu el poble d’Israel amb aquestes paraules:

“Que el Senyor et beneeixi i et guardi,

que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada

i s’apiadi de tu;

que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau.”

Així interposaran el meu nom

a favor del poble d’Israel,

i jo el beneiré.»

2ª LECTURA (Gàlates 4,4-7).

Germans,

quan el temps arribà a la seva plenitud,

Déu envià el seu Fill,

nascut d’una dona, nascut sota la Llei,

per rescatar els qui vivien sota la Llei,

perquè obtinguéssim ja la condició de fills.

I la prova que som fills de Déu és

que l’Esperit del seu Fill que ell ha enviat

crida en els nostres cors: «Abbà, Pare!»

Per tant, ja no ets esclau, sinó fill;

i si ets fill, també ets hereu, per gràcia de Déu.

EVANGELI. (Lluc 2,16-21).

En aquell temps,

els pastors anaren a Bet-Lèhem

i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora.

Havent-ho vist amb els propis ulls,

van contar el que els havien dit d’aquell infant,

i tothom qui ho sentia

es meravellava del que deien els pastors.

Maria conservava aquests records en el seu cor

i els meditava.

Després els pastors se’n tornaren,

glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit;

tot van trobar-ho com els ho havien anunciat.

Passats vuit dies,

quan hagueren de circumcidar-lo;

li posaren el nom de Jesús;

era el nom que havia indicat l’àngel

abans que el concebés la seva mare.

Dos comentaris:

(1) Sobre la festa i el significat de Mare de Déu i Jesús.

(2) Sobre l’Any Nou, i el text llegit.

(1) Sobre la festa.

B. LLENGUATGE.

1. La Festa de Nadal, igual que la de Pasqua, litúrgicament dura tota una setmana. Va ser decisió del concili Vaticà II que la Festa de la Mare de Déu (que abans es celebrava l’11 d’octubre, dia en què el concili d’Efes va proclamar Maria com a Mare de Déu, l’any 431) estigués en relació directa amb el naixement de Jesús, constituint una mateixa celebració.

2. Donat que Maria és la mare de Jesús, i Jesús és Déu, podem dir que Maria és “Mare de Déu”.

No obstant, s’ha de reconèixer que, en una societat laica i plural com la nostra, aquest llenguatge és una expressió dura, i pot quedar, per a una gran majoria de gent, en un simple joc de paraules sense significat, suposant que no arribi a ser motiu d’escàndol.

3. És cert que, per als cristians, aquesta expressió, que ja ve del segle V, està plena de sentit i expressa amb força el nucli central de la nostra fe. Però també és cert que, donat que el llenguatge normalment és entre dues parts, no ha de servir només per expressar els propis pensaments sinó també per comunicar-los comprensiblement. Si a mi em parleu en xinès, per important i ben dit que sigui allò que em voleu dir, jo no hi entendré res de res, i les vostres paraules seran per a mi només fressa.

4. Jesús no és “un altre Déu”, ni una fotografia o fotocòpia de Déu, ni una imatge separada de Déu, ni un home que ens serveix de “model” per imaginar Déu. És la vida mateixa de Déu que, en Jesús, pren forma humana experimentable per als humans. La vida de Jesús és la mateixa vida de Déu, com la vida de les sarments és la mateixa vida del cep; o com, en una llanterna, la llum de la bombeta és la mateixa energia de la pila que l’alimenta; o com l’aigua de les plantes de la riba és la mateixa que corre pel riu que les fa verdejar.

5. No hi ha “dos Déus” sinó un sol Déu que es dóna. Déu ha decidit donar-se, vessar-se en la Humanitat, i fer-se’ns visible en la vida plenament donada de Jesús i en la vida donada de cada un dels humans. Per això Maria el posa en una “menjadora”.

6. Quan venerem Maria com a mare de Déu estem venerant tota la Humanitat passada que, fent-se permeable a la Vida de Déu, ha arribat a engendrar un “fill” plenament home i plenament Déu.

7. Cada un de nosaltres som, a la vegada, “fills” de la Humanitat que ens ha precedit, i “pares-mares” de la Humanitat futura. Hem rebut, en la mesura que ens hi obrim, la força de l’Esperit (Vida) de Déu que ens porta a rebre humanitat i a engendrar Humanitat.

En la Humanitat, Déu, únic, hi va prenent la forma de “Déu engendrat” (Joan 1,18). Per això l’expressió: “Maria, mare de Déu” significa també “Humanitat, mare de Déu-engendrat”. En Maria celebrem la fecunditat de la Humanitat per obra de l’Esperit Sant.

La “virginitat” de Maria no exclou Josep en l’infantament de Jesús. Exclou el Domini del baró sobre la dona; exclou el Poder sobre els altres com a forma de generar Humanitat.

8. Però aquest llenguatge, correcte en un àmbit cristià, en una societat com l’actual es converteix en un llenguatge dur i molt equívoc. Per això, quan es vol parlar de Maria, potser seria millor fer servir l’expressió: “Maria, mare de Jesús”.

Una altra cosa és quan es parla de llocs, santuaris o festes que ja inclouen des de fa temps l’expressió “Mare de Déu”, com Mare de Déu de Núria; Mare de Déu de Montserrat,...

Li posaren el nom de “Jesús”.

9. En la Bíblia, el nom fa la cosa. “Posar el nom” indica autoritat per orientar la vida del qui rep el nom. En el relat de Lluc se’ns diu que Maria ha de posar el nom, però un nom indicat prèviament per Déu (Lluc 1,31). De fet, no era mai la mare sinó el pare qui posava el nom (recordem que aquella societat era masclista). També aquí és el “pare” (Déu) qui imposa el nom (“Fill de l’Altíssim”), però ho fa a través de Maria.

10. Noteu que en el relat de l’Evangeli de Mateu, també es fa servir el simbolisme de la “imposició del nom”, però amb un significat diferent. En el relat de Mateu és Josep qui ha de “posar el nom” que li ha estat indicat en el somni (Mateu 1,21).

Si en Lluc es vol ressaltar la idea de “Jesús fill de l’Home i fill de Déu”, en Mateu es vol ressaltar sobretot la idea de “Jesús descendent d’Abraham, i hereu de les promeses a ell fetes”. Per això, en el relat de Mateu, s’hi destaca el protagonisme de Josep.

11. Potser us preguntareu: ¿així, doncs, qui va posar realment el nom: Josep o Maria?

Aquesta pregunta no té resposta des dels Evangelis. Recordem: els Evangelis no són ni volen ser “biografies”. Si la curiositat ens pica i volem trobar alguna resposta, hem d’intentar conèixer els costums i normes d’aquell temps, a Palestina. Els evangelis no són “biografies”, si bé són “documents d’aquella època”, i juntament amb altres documents, relats, monuments, excavacions,... ens poden ajudar a conèixer algunes coses d’aquell temps i arribar a algunes conclusions sempre provisionals. Provisionals, perquè, en Història antiga, qualsevol nova troballa pot canviar-ho tot.

12. “Jesús”, forma grega del nom hebreu “Josuà o Josué”, significa “Déu salva”.

Tot i que “Jesús” era un nom molt freqüent, la insistència dels Evangelis en el nom, vol dir que aprofiten el fet objectiu del nom de Jesús per posar de manifest la seva missió.

Segurament també volen fer-nos pensar en Josué. Josué va ser qui realment va portar a terme l’obra iniciada per Moisès. Moisès no va poder fer entrar el seu poble a la Terra Promesa (Nombres 20,12); ho va fer Josué (Josué 3,1ss). No obstant, vistos els resultats, els Evangelis ens venen a dir que el Poble Elegit no havia entrat de debò a la Terra Promesa (Terra de Llibertat) ja que continuava esclau dels seus propis jerarques. Per això, sobretot l’Evangeli de Mateu, ens presenta Jesús com un nou Moisès; o millor, com l’autèntic i definitiu “Josué”, que guiarà el seu Poble cap a l’autèntica Llibertat.

C. MISSATGE.

13. Maria personifica la Humanitat, com Jesús personifica la Nova Humanitat o Humanitat adulta.

Com a “fills de la Humanitat”, nosaltres som hereus també de l’Esperit de Déu que la fecunda.

Com a “membres de la Humanitat” som invitats a col·laborar en la gestació de l’Home Nou, que va esdevenint “Déu engendrat”, expressió humana de la VIDA mateixa del Pare.

D: RESPOSTA.

14. Davant el missatge de la festa d’avui, i de tot el Nadal, segurament la reacció més espontània sigui dir: “Massa gran perquè sigui veritat”! O, com diu la cançó popular del Rabadà: “No serà tant!”. Però, aquest és precisament el missatge rebut.

Per acollir-lo com cal, ens serveix l’exemple de Maria, que conservava aquests records en el seu cor i els meditava.

Per tres vegades el Relat d’infància de Lluc ens diu això de Maria (Lluc 1,29; 2,19; 2,51).

15. La societat actual ens empeny cap una vida accelerada. Però, “quan es va a cent per hora no es veuen les flors de camí”.

Maria, quan rep l’anunci de ser mare, se’n va ràpidament a ajudar Elisabet que estava de sis mesos (Lluc 1,39). Però quan ja és mare, Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava. No és una actitud passiva; tot el contrari: allò que té entre mans és tan important que demana d’ella estar atenta a qualsevol detall.

16. En serem conscients o no, però estem parint una Nova Humanitat. Podem deixar-nos portar per la inèrcia accelerada del món actual o podem “fer silenci dins nostre per escoltar els impulsos de l’Esperit”. Estem al volant del nostre cotxe i ens toca decidir. El resultat serà una Humanitat més adulta o més alienada.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. En la pietat popular sovint es contraposa la dolcesa de Maria a la justícia de Déu. Què en penseu?

2. Maria és representada amb una gran varietat d’imatges: Mare asseguda amb el Nen, Mare dreta amb el Nen, dreta sense el Nen, la Puríssima, la Dolorosa,... ¿Totes les imatges són igualment coherents amb el missatge de l’evangeli? Si no, quines ho són més i quines, menys?

3. La festa d’avui coincideix amb l’inici d’un Nou Any. Com interpreteu les paraules de la 2ª Lectura: “Quan el temps arribà a la seva plenitud”?

= = = = = = = = = =

(2). Sobre l’Any Nou i el text llegit.

B. LLENGUATGE.

1. Any Nou.

A part de la festa de la mare de déu, avui es celebra l’entrada a l’Any Nou. Sobre aquest punt és especialment il·luminadora la 2ª lectura. És curta però densa. Cal llegir-la a poc a poc.

La idea de la plenitud del temps és important en la Bíblia. Abans d’arribar a la plenitud, hi ha el camí que va des de “nascuts sota la Llei” fins a “esdevenir fills” (Gàlates 4,4s).

També els cristians, tot i estar cridats a ser fills, normalment comencem “sota la Llei”, encara que no sigui la “Llei de Moisès” sinó del mateix Evangeli entès d’una manera legalista.

“Després de Crist”, la Llei ja no està en el missatge, però pot trobar-se incrustada al cor fins que no ens obrim a l’Esperit que ens fa fills. Com ens diu St. Pau :” Mentre l'hereu d'una casa és menor d'edat, no es diferencia gens d'un esclau, per bé que és amo de tot” (Gàlates 4,1s).

2. L’evangeli insisteix en donar relleu a la “menjadora”. És allò que identifica Jesús. Jesús és aliment, i per això el lloc per trobar-lo és a la menjadora.

Es fa notar que els pastors troben Jesús amb Maria i Josep. Són ells qui ens l’ofereixen en una menjadora, posant així de manifest la seva realitat més profunda: viure la vida donant-la. L’aliment és el signe més clàssic d’una vida-que-es-dóna.

3. “Maria amb Josep i el nen a la menjadora” és com una diapositiva estàtica que els pastors poden contemplar. Sorprèn que en aquesta escena siguin precisament els pastors els únics que es mouen, parlen i provoquen admiració. Això és sorprenent perquè, segons els entesos, els pastors, com a classe, eren considerats gentussa vulgar, lladregota i mentidera. Però van ser els únics (en el relat de Lluc) que van rebre el missatge perquè estaven vetllant de nit (Lluc 2,8).

Amb ells ha començat la gran “inversió” (capgirament). “Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils”, com havia celebrat Maria en el Magníficat (Lluc 1,51)

4. Quan hagueren de circumcidar-lo...

A través del ritual de la Circumcisió, els nois entraven a formar part del seu Poble. Jesús és jueu. Per més que els Evangelis ens presentin Jesús com a “l’home-mostra”, també insisteixen en que és una persona concreta, fill d’uns pares concrets, membre d’un Poble concret.

Els Evangelis no són relats teòrics sobre l’ésser humà. En realitat, no existeixen “éssers humans” com a classe, sinó persones concretes de carn i ossos, amb nom propi, i també amb vincles concrets amb una col·lectivitat concreta. Cada ésser humà és únic i sagrat en si mateix, però no és un solitari. És fill de la Mare-Terra, que l’ha engendrat a través de la vida d’un Poble concret en una Família determinada.

C. MISSATGE.

Vivim en el temps. Millor: som “temporals”.

El temps és una idea que ens hem creat els humans per poder mesurar els canvis.
Els canvis poden ser només quantitatius, però també poden passar a ser qualitatius. Un ansat d’aigua posat al foc va canviant de temperatura quantitativament fins als 100 graus. A partir d’aquí l’aigua fa un canvi qualitatiu: es torna vapor, i ja respon a unes altres lleis.

Tots nosaltres comencem petits i anem creixent, fins que deixem de ser petits. Ser adults ja és tota una altra cosa.

D: RESPOSTA.

Naixem i creixem seguint les lleis de la biologia (i de la sociologia). Però per ser realment adults ens cal la decisió lliure i conscient (i valenta) d’acceptar el do de Déu: la filiació.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Per la Circumcisió, els nens s’incorporaven al seu Poble. ¿Com veieu això de ser “Poble” en una societat globalitzada? ¿Podem considerar justa la Societat actual on només són reconeguts com a “poble” els Estats (que, quasi tots, són conseqüència d’una guerra)?

2. ¿Feu servir a vagades l’expressió “la gent” per referir-vos a persones concretes?

3. Solem dir: “Any nou, vida nova”. Però sembla que, de fet, la vida es torna vella. ¿Quines “novetats” descobriu en la vostra vellesa o en la vellesa dels qui us envolten?

Vocabulari.
Betlem.   Circumcisió.   Jesús.   Maria.     Menjadora.   Nit.   Nom.   Pastors.  

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Circumcisió.   Nom.

Veure també Entrevistes amb Fid’ho:  Santa Maria, mare de Déu.