Diumenge 14 B.

1ª LECTURA.  (Ezequiel 2,2-5).

En aquells dies,

l’Esperit entrà dintre meu,

em va fer aixecar dret i vaig sentir que em parlava.

Em digué:

«Fill d’home, t’envio al poble d’Israel,

a un poble de rebels que s’han alçat contra mi.

Tant ells com els seus pares, fins avui mateix,

no han deixat mai de ser-me infidels.

T’envio a aquests fills de cara endurida i de cor empedreït.

Tant si t’escolten com si no t’escolten,

tu digue’ls:

“Això diu el Senyor Déu”;

perquè, ni que siguin un poble que sempre es revolta,

han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells.»

2ª LECTURA (2ª Corintis 12,7-10).

Germans,

les revelacions que he rebut eren tan extraordinàries

que Déu, perquè no m’enorgulleixi,

ha permès que em clavessin com una espina a la carn:

és un enviat de Satanàs que em bufeteja

perquè no m’enorgulleixi.

Jo he demanat tres vegades al Senyor

que me’n deslliuri,

però ell m’ha respost:

En tens prou amb la meva gràcia;

el meu poder ressalta més

com més febles són les teves forces.

Per això estic content

de gloriar-me de les meves febleses;

gràcies a elles tinc dintre meu la força del Crist.

M’agrada ser feble

i veure’m ultratjat, pobre, perseguit

i acorralat per causa de Crist.

Quan sóc feble és quan sóc realment fort.

EVANGELI. (Marc 6,1-6).

En aquell temps,

Jesús anà a Natzaret, el seu poble,

acompanyat dels seus deixebles.

El dissabte començà a ensenyar a la sinagoga.

Tothom, en sentir-lo, se n’estranyava i deia:

«D’on li ve tot això?

Què és aquest do de saviesa

i aquests miracles que es realitzen per les seves mans?

No és el fuster, el fill de Maria,

parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó?

I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?»

I se n’escandalitzaven.

Jesús els digué:

«Els profetes només són mal rebuts en el seu poble,

en la seva parentela i entre els de casa seva.»

I no hi pogué fer cap miracle;

només va imposar les mans a uns quants malalts,

que es van posar bé.

I el sorprenia que no volguessin creure.

Després recorria les viles i els pobles i ensenyava.

B. LLENGUATGE.

1. “Jesús anà a Natzaret, el seu poble”...

El text original diu només que “Jesús anà al seu poble”, sense esmentar Natzaret. De fet, en els evangelis, “Natzarè” té un significat “afegit” positiu degut a la seva semblança fonètica amb una altra paraula que significa “rebrot”, aplicada a Jesús: “rebrot de Jessé” (Romans, 15,12). Per això seria impropi mencionar-lo en aquesta situació conflictiva. A més: l’expressió “al seu poble” té un significat fort, que va més enllà d’una localització geogràfica concreta. Això mateix passa en la referència als “quatre” germans i a les germanes (que el Missal ha traduït per “parents” i “parentes”). “Quatre” és el número de la universalitat, per allò dels quatre punts cardinals. Totes aquestes expressions, doncs, en els Evangelis, tenen un significat afegit que convé no oblidar.

2. L’evangeli de Marc no conté cap relat d’infantesa sobre Jesús (com trobem en Mateu i Lluc), ni parla de la seva preexistència (com en l’evangeli de Joan). Els Relats d’infantesa tenen per finalitat posar en evidència que Jesús és cent per cent humà, nascut de la Història humana com cada un de nosaltres. “Fill de l’home”. Aquest punt, absolutament essencial per entendre l’Evangeli, Marc el posa aquí, parlant del seu poble.

3. Jesús va al seu poble. Aquí el coneixen bé: és el fuster, el fill de la Maria, i germà (“parent” tradueix el Missal) de persones que viuen allà amb ells.

La pregunta que es fan “els seus” no és pas “Qui deu ser aquest?” sinó “D’on li ve, tot això?” No és una pregunta per començar a investigar sinó per excloure tota altra resposta que no sigui aquella que ells coneixen bé. Per això s’escandalitzen d’ell. És com si diguessin: “Però, què li passa ara a aquest? Si és un de nosaltres!”.

4. I tenen tota la raó: Jesús és un de nosaltres; cent per cent humà; germà de germans i germanes, com tothom; fill de dona, com tothom.

L’expressió “el fill de la Maria”, per comptes d’assenyalar el nom del pare com era habitual, també té un significat afegit. Segons la mentalitat de l’època, del pare se’n rebia el nom, la personalitat, la identitat social, l’herència, allò que ens permet diferenciar-nos dels altres... De la mare se’n rebia la biologia, la carn, la materialitat corporal. Per la mare, Jesús és com tothom, un “ésser humà”, fill d’Adam. “Adam” significa “terrenal”, “fill de la (mare) terra”.

Marc ens vol presentar la característica més pròpia de Jesús: ser cent per cent humà, fill de la terra, membre de la Humanitat.

I d’aquí neix precisament l’escàndol dels seus; dels “seus”, que som tots els humans. Tots som “el seu poble”.

5. ¿Què ho fa que als humans ens costi tant creure en l’home?

Sempre estem a punt per a creure en Déu, o en déus, o en éssers extraordinaris! Però ens costa creure en l’home. Quan ens convé “creure en un home”, primer el separem de nosaltres, ni que sigui simbòlicament: el posem enlaire, el disfressem amb vestidures sagrades o solemnes i exclusives. El “deshumanitzem” fent-ne un “líder”, un “rei”, un “ídol”, un “pare”, un “mestre”, un “sacerdot”, un “profeta”, un “déu”,... qualsevol cosa menys “un home”.

El problema el tenim amb aquells que coneixem massa bé per poder-los deshumanitzar. “Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva”. No perquè siguin “profetes”, sinó perquè ens escandalitzem de profetes que siguin com nosaltres.

C. MISSATGE.

6. El problema no és pas acceptar Jesús com a “profeta”, sinó creure que els profetes han de ser, en algun aspecte, sobrehumans; i que, per tant, no ho pot ser un dels nostres si no deixa de ser dels nostres.

L’evangeli no ens proposa de “creure en Déu”. En “Déu”, d’una manera o altra, tothom hi creu! Allò que ens demana l’Evangeli és “creure en l’home”. Això no vol pas dir que l’Evangeli ens proposi un simple humanisme. No som “creadors” sinó “creatures”. No ens toca “crear” l’Home sinó ser-ho. L’Home no és fruit d’un projecte nostre sinó de Déu. No ens és lícit acostar-nos als altres amb projectes sobre d’ells sinó només amb una actitud de resposta des de la igualtat. Si mirem els altres des d’un punt de vista només humanístic, sempre acabarem intentant  dominar-los o condemnar-los. Ningú és “creatura” dels altres; ni els propis fills. Cert que hi ha “pares”, però només com a transmissors d’una vida que primer hem rebut com a “fills”. Som “llavor d’humanitat”, però després de ser “fruit de humanitat”. Només des d’una sincera actitud religiosa que reconeix que formem part d’un Projecte que no hem iniciat nosaltres, podem “creure” en cada ésser humà, el qual, sense deixar de ser “humà” i un dels nostres, pot esdevenir per a nosaltres també “profeta”, “sacerdot”, “pare”, “rei”,... o, fins i tot, “Emmanuel”, és a dir: “Déu amb nosaltres”.

Tenen raó la gent de Natzaret: Jesús és “paisà seu”, i “fill”, i “germà”. El problema està en que això els escandalitza. 

D: RESPOSTA.

7. Si intentem mirar la Història Humana des del missatge de l’Evangeli, ens adonarem que habitualment s’ha cregut massa “en Déu” (o en déus) i massa poc “en els humans”. També a vegades, massa vegades, s’ha cregut en alguns humans divinitzant-los. I al contrari: massa vegades hem pensat que esdevindríem una mica “déus” si algú es feia súbdit o fidel o devot nostre. En l’Església no hem pas estat lliures d’aquest defecte fatal.

Si volem respondre a l’Evangeli, haurem de repensar la nostra manera de “veure” els altres, i de relacionar-nos-hi.

8. Cal reconèixer que és molt fàcil “creure en Déu”, ja que cadascú se’l imagina com li sembla: pot imaginar-lo bo, i dir que existeix; pot imaginar-lo dolent o inútil, i dir que no existeix. “Déu no l’ha vist mai ningú”...! (Joan 1,18).

9. “Creure en l’home” resulta molt més exigent, perquè ens trobem amb homes de carn i ossos, concrets, particulars, que són com són. Per creure en l’home ens cal fer-nos també nosaltres més humans, més lliures, més madurs. I això no s’aconsegueix en un dia. Ens cal començar per “creure” també en nosaltres mateixos: creure que podem créixer; que som estimats i capaços d’estimar; que els nostres germans i companys, sense deixar de ser com nosaltres i dels nostres, poden ser-nos “profeta”, o “sacerdot”, o “pare”, o “rei”, o “Déu”, o ...; i nosaltres per a ells, sense deixar de ser humans.

10 . Ens cal anar descobrint que, en Jesús, religió és Comunió, Fraternitat, Igualtat,... Ens cal superar la tendència a relacionar-nos amb cada persona mirant-la des de dalt o des de baix; des d’una superioritat benvolent, o des d’una inferioritat servil.

La comunió neix de la horitzontalitat entre nosaltres. I només des de la vivència de la comunió horitzontal podrem acollir i gaudir de la comunió amb Déu, ja que (misteris de l’Amor!) Ell s’ha volgut fer un de nosaltres.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Què comporta, en la pràctica, creure en l’home?

2. Tant els grans dictadors com el més petit home de poder pretenen dictar als seus súbdits allò que han de ser; i solen dir que ho fan “per al seu bé”. Què falla, aquí?

3. Quan des de la Religió es pretén imposar una determinada manera de ser home, quina classe d’equivocació o d’injustícia s’està cometent?

Diumenge 13. B.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Saviesa 1,13-15.2,23-24).

Déu no va fer la mort,

ni li agrada que l’home perdi la vida;

tot ho ha creat perquè existeixi,

ha format el món perquè l’home visqui,

sense posar-hi cap mena de verí de mort.

El reialme de la mort no és de la terra,

perquè la bondat i la justícia són immortals.

Déu no creà l’home sotmès a la mort,

sinó a imatge de la seva existència eterna.

Però l’enveja del diable va introduir la mort al món,

i els partidaris d’ell són els qui en fan l’experiència.

2ª LECTURA (2ª Corintis 8,7.9.13-15).

Germans,

vosaltres teniu abundantment de tot:

fe, doctrina, coneixement, interès per tot,

i fins l’amor amb què us estimem.

Sigueu també generosos en aquest favor que us demano.

Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist, el nostre Senyor:

ell, que és ric, es va fer pobre per vosaltres,

per enriquir-vos amb la seva pobresa.

No seria just que, per alleujar els altres,

vosaltres patíssiu estretor.

Més aviat, que en el moment present,

buscant la igualtat,

allò que us sobra a vosaltres

compensi el que els falta a ells,

i si un dia els sobra a ells,

que supleixi el que us farà falta a vosaltres,

mirant que hi hagi igualtat.

És allò que diu l’Escriptura:

«Ni als qui n’havien recollit molt els en sobrava,

ni als qui n’havien recollit poc els en faltava.»

EVANGELI. (Marc 5,21-43).

(Nota. En blau, allò que correspon a la versió llarga)

En aquell temps,

Jesús arribà en barca de l’altra riba del llac,

molta gent es reuní al seu voltant,

i es quedà vora l’aigua.

Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga,

que es deia Jaire,

i, així que el veu, se li llença als peus i,

suplicant-lo amb tota l’ànima, li diu:

«La meva filleta s’està morint.

Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori.»

Jesús se n’anà amb ell, i el seguia molta gent.

Hi havia una dona que patia pèrdues de sang

des de feia dotze anys.

Havia consultat molts metges,

que l’havien fet sofrir molt,

i s’hi havia gastat tot el que tenia.

No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor.

Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús,

se li acostà per darrere enmig de la gent

i li tocà el mantell, perquè pensava:

«Encara que li toqui només la roba que porta,

ja em posaré bona.»

A l’instant se li estroncà l’hemorràgia

i sentí que el mal havia desaparegut.

Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d’ell,

es girà a l’instant i preguntava a la gent:

«Qui m’ha tocat la roba?»

Els deixebles li deien:

«La gent us empeny pertot arreu,

i pregunteu qui us ha tocat?»

Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet.

Llavors aquella dona,

que sabia prou què havia passat,

s’acostà tremolant de por,

es prosternà davant d’ell i li digué tota la veritat.

Jesús li respongué:

«Filla, la teva fe t’ha salvat.

Queda lliure de la teva malaltia

i vés-te’n en pau».

Encara parlava,

que arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen:

«La teva filla és morta.

Què en trauràs d’amoïnar el mestre?».

Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir,

diu al cap de sinagoga:

«Tingues fe i no tinguis por.»

I només va permetre que l’acompanyessin

Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume.

Quan arriben a la casa del cap de sinagoga,

veu l’aldarull de la gent,

que plorava i cridava fins a eixordar.

Ell entra a casa i els diu:

«Què són aquest aldarull i aquests plors?

La criatura no és morta, sinó que dorm.»

Ells se’n reien,

però Jesús els fa sortir tots,

pren només el pare i la mare de la nena

amb els qui l’acompanyaven,

entra a l’habitació,

li dóna la mà i li diu:

«Talita, cum», que vol dir: ‘Noia, aixeca’t.’

A l’instant la noia, que ja tenia dotze anys,

s’aixecà i es posà a caminar.

Ells no se’n sabien avenir.

Jesús els prohibí, de tota manera,

que fessin saber què havia passat.

I els digué que donessin menjar a la noia.

B. LLENGUATGE.

1. L’evangeli d’avui, en la seva versió llarga, ens presenta dos relats, units de manera que no sigui possible separar-los; per això un està encastat en l’altre. En els dos hi figura el número “12”, que és el número que identifica Israel com a poble elegit (per allò de les 12 tribus), i que, en aquest cas, té també un altre significat, com veurem després.

2. Jesús, després de la seva acció alliberadora en terres paganes (relat que no queda recollit en el Missal), retorna a terres jueves. La situació de la comunitat jueva ve representada per dues figures femenines contraposades: una nena, filla del Cap de Sinagoga, i una dona ja adulta, amb pèrdues de sang. Sobre la situació d’aquestes dues figures, la valoració que en fa Jesús és molt diferent de la que fa la gent.

3. En relació a la “nena”, segons el seu pare i la seva gent, està a punt de morir, i de fet consideren que ja ha mort abans que Jesús hi arribi. En canvi, segons Jesús, només dorm. Es fa notar que té 12 anys; això significa el moment en què una nena passa a ser dona: un moment de plenitud. No cal “curar-la” ni “ressuscitar-la” sinó “desvetllar-la” i “alimentar-la”.

“Alimentar-la”. Aquest detall és molt significatiu. Es tracta de la filla d’un Cap de Sinagoga. A la Sinagoga s’hi ensenya la Llei de Moisès; i aquesta Llei era anomenada “pa del cel”, “aliment espiritual”.

Aquesta nena, que ja ha arribat als 12 anys, és imatge del Poble Elegit, per al qual, en un primer moment (infantesa), la Llei és un aliment suficient. Però aquest aliment ja no serveix per a la vida adulta. Alimentada només amb la Llei, quan la nena (Israel) arriba als “12 anys” (maduresa) ja no té prou vitalitat. El Cap de Sinagoga no disposa de cap altre aliment, però Jesús li diu: “Tingues fe i no tinguis por”.

Jesús dóna la mà a la nena i li diu: “Noia, aixeca’t”. De moment, la mà i la paraula de Jesús conforten la noia, que s’aixeca de seguida i es posa a caminar. Ara, l’aliment que la confortarà ja no serà la Llei. Quin serà? Encara no és l’hora de parlar-ne, però amb aquesta escena l’evangelista ens prepara per quan Jesús agafi el pa i digui: “Preneu, això és el meu cos” (Marc 14,22). Dit més simplement: l’aliment per viure en plenitud no és la Llei sinó l’Amor. L’Amor donat i l’Amor rebut. Comunió. Mentre no arribi aquest moment, ningú no ha de dir res sobre el que ha passat a la noia, perquè encara ningú no és capaç d’interpretar-ho correctament. Encara no s’ha visualitzat, en Jesús, la plenitud de l’Amor rebut i la resposta de l’Amor donat.

4. La Llei és bona per a menors, però si ens hi mantenim subjectes quan ja som adults, pot ser fatal.

En contraposició amb la nena que ja comença a ser dona (12 anys), Marc ens presenta també una dona adulta, de la qual també es diu que ja fa 12 anys que té pèrdues de sang. En la menstruació, la Llei declarava impura la dona.

“Impuresa” vol dir marginació: no podia relacionar-se amb l’altra gent ni podia assistir a la Sinagoga; si tocava algú o algú la tocava, també quedava impur. Són els efectes de la Llei, especialment dura per a la dona adulta. Una situació tràgica que no té solució en el marc de la Llei. Més encara: per a la Llei, la dona no pot ser mai realment adulta. Per a Jesús, la “pèrdua de sang” en si mateixa no és cap impuresa sinó signe de plenitud. Vida oferta. Els “metges” que, d’acord amb la Llei, també la interpreten com a malaltia, no la poden curar.

Finalment, la dona decideix trencar amb la Llei i tocar Jesús. Intueix que, si aconsegueix tocar-lo, ni que sigui només la roba que porta, no serà la seva impuresa legal que contagiarà Jesús, sinó que serà la salut de Jesús que arribarà també a ella.

5. Aquesta és la novetat de Jesús: no dóna lleis que declaren pur o impur, sinó que ens fa descobrir la força de la Vida. “Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te’n en pau”.

Jesús nota que ha sortit d’ell una energia cap a la dona, però declara que és la fe de la dona allò que l’ha salvada. Molts altres, d’entre la multitud apilonada entorn de Jesús, l’estan “tocant”, i no passa res. No tenen prou fe.

No es tracta d’un “miracle” sinó de fe, la qual ha permès a la dona ser atrevida. El contacte físic, símbol de comunió, prohibit per la Llei, l’ha salvada. Com en el cas del leprós (Marc 1,41), el contacte físic (comunió) salva. 

De la nena es diu que es va posar a caminar. A la dona adulta se li diu que se’n vagi en pau”. L’Èxode cap a la Llibertat no es deté en la Llei. Cal continuar més enllà: fins a l’Amor. Només aquí hi ha la plenitud de la vida.

C. MISSATGE.

6. En les dues escenes no es tracta de “miracles” (en el sentit actual) sinó de la força de la vida que camina cap a la VIDA. La Llei pot ser l’impuls inicial que ens posi en marxa, però no és el terme. El terme és la comunió, des de la llibertat i la generositat. És la conseqüència d’allò que ja ens diu molt clarament la 1ª Lectura: Déu no creà l’Home (home i dona) per a la mort sinó per a la Vida.

D: RESPOSTA.

7. Tenim tendència a “mantenir-nos en la Llei”; a romandre en actituds religiosament infantils. Sembla més segur.

De fet, comencem en la infantesa. Sigui quina sigui la Tradició religiosa o humanística en què hem començat, sempre comencem “alimentats” per la Llei. Però, sigui quina sigui la Tradició a què pertanyem, sempre arriba el moment dels “12 anys”; de “deixar de ser nena i convertir-se en dona”; és a dir: de passar de la Llei a l’Amor.

8. A nivell d’Església, el concili Vaticà II no va desmuntar el “transatlàntic” (fent servir el llenguatge de diumenge passat) però va avarar les barques; no va desmuntar la “torre de marfil”, però va obrir portes i finestres. Va repetir-nos les paraules de Jesús a Jaire: “Confia i no tinguis por”. ¿Ens riurem del Concili, com es van riure de Jesús, quan ens diu que la nostra societat no està espiritualment morta sinó que dorm? ¿Serem capaços de reconèixer que l’adormiment de la nostra societat pot ser degut en bona part a que no li hem donat l’aliment adequat per a una vida adulta?

9. La necessitat de buscar un aliment més sòlid s’està mostrant en moltíssimes persones. Fins i tot algunes, decebudes de l’aliment que han rebut en l’Església, el busquen en altres Tradicions Religioses. És important aquesta actitud de recerca; i tant de bo trobin allò que busquen, sigui on sigui. És el que van fer Jaire, Cap de Sinagoga, i la Dona amb pèrdues de sang (“dona adulta”): tot i que Jesús havia estat rebutjat pels dirigents de la Sinagoga (Marc 3,6), ells trenquen els dictàmens de la seva Religió i acudeixen a Jesús; acudeixen a “l’Home”. Accepten i exerceixen la seva “adultesa” prenent la iniciativa de buscar per si mateixos l’aliment que necessiten. I és que, a més d’haver arribat als “12 anys”, per a ser realment adults, també cal decidir-ho.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Pensant en vosaltres mateixos i en les persones que coneixeu, el missatge que heu rebut a l’Església, ¿us resulta suficient per alimentar la vostra vida adulta? Més directament: ¿us sentiu adults, com a membres de l’Església?

2. Hi ha persones de tradició cristiana que troben el seu aliment en altres tradicions religioses. Què opineu d’aquest fet?

3. Trobar l’aliment adequat per a una vida adulta, ¿depèn només del missatge propi de cada Religió, o també de l’actitud profunda de cadascú?

Diumenge 12 de durant l'any B.

1ª LECTURA.  (Job 38,1.8-11).

El Senyor, des de la tempesta, digué a Job:

«¿Qui posà les portes que limiten la mar

quan naixia plena d’insolència,

i jo la vestia amb les boires

i li donava, per bolquers, la nuvolada?

Jo vaig retallar les seves vores

i la vaig tancar amb portes i barrots, tot dient-li:

Fins aquí et permeto de venir, no més enllà.

Atura la insolència de les teves ones.»

2ª LECTURA (2ª Corintis 5,14-17).

Germans,

l’amor que el Crist ens té ens obliga:

hem de reconèixer que un ha mort per tots.

I és que tots han mort,

però ell ha mort per tots,

perquè els qui viuen no visquin ja per a ells mateixos,

sinó per a aquell que ha mort per tots i ha ressuscitat.

Per això nosaltres, des d’ara,

ja no valorem ningú per la seva condició mortal,

i si en altre temps havíem valorat així el Crist,

ara ja no ho fem.

Aquells qui viuen en Crist són una creació nova;

tot el que era antic ha passat,

ha començat un món nou.

EVANGELI. (Marc 4,35-41).

Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles:

«Passem a l’altra riba.»

Deixaren, doncs, la gent,

i se l’endugueren en la mateixa barca on es trobava.

Vora d’ells seguien també altres barques.

Mentrestant s’aixecà un temporal de vent tan fort

que les onades queien sobre la barca

i s’anava omplint.

Jesús era a popa,

dormint amb el cap reclinat en un coixí.

Ells el criden i li diuen:

«Mestre, no veieu que ens enfonsem?»

Jesús es desvetllà,

renyà el vent i digué a l’aigua:

«Calla i estigues quieta.»

El vent amainà i seguí una gran bonança.

Després els digué:

«Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?»

Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l’un a l’altre:

«Qui deu ser aquest,

que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?»

B. LLENGUATGE.

Nota:

Després del Cicle de Pasqua, amb els afegits de la Trinitat i del Corpus, avui (any 2009) recuperem la “lectura contínua” pròpia dels diumenges de durant l’any, i que ja havíem començat després del Cicle de Nadal. Aquest any toca l’Evangeli de Marc (“Any B”). Amb tot, això de “lectura contínua” és només en teoria, perquè molts fragments, com els ja llegits en altres diumenges, s’hi salten. També, com que l’Evangeli de Marc és el més curt, s’aprofita per “encabir-hi” fragments de l’Evangeli de Joan (diumenges del 17 al 21).

Aquesta manera tan fragmentada de llegir els Evangelis (i els altres Escrits de la Bíblia) podria ser la principal causa de la gran ignorància que, sobre l’Obra de Jesús, té la majoria de fidels de l’Església Catòlica, fins i tot entre aquells que es troben a missa cada diumenge. És urgent corregir, com sigui, aquest defecte, sense esperar que arribi una nova i necessària reforma del Missal.

1. El fragment que hem llegit avui fa de “xarnera” entre el relat de les Paràboles sobre el Regne de Déu i el relat de la Sortida de Jesús a terres paganes, que ve a continuació (i que no està recollit en el Missal).

El relat d’avui està construït amb una colla de “frases fetes” carregades de sentit per a les primitives comunitats cristianes, però clarament incoherents en si mateixes. Aquesta incoherència és buscada, i serveix per indicar que no es tracta de la “crònica d’uns fets objectius” sinó de l’escenificació d’una experiència, traumàtica per als deixebles, que “tenen por” perquè “encara no tenen fe”.

2. El centre de l’escena està posat en “Jesús, adormit a popa amb el cap reclinat en un coixí”. És una al·lusió clara a la seva mort i sepultura. En els versets anteriors, Jesús ha parlat de la vida de la petita llavor que, un cop enterrada, creix fins a fer-se una gran hortalissa on els ocells del cel fan niu” (Diumenge 11, els anys que s’escau. Marc 4,32).

El relat d’avui comença amb la indicació de Jesús de “passar a l’altra riba”, al captard d’aquell mateix dia. El vent i les onades prefiguren la “tempesta” que, en els deixebles, serà provocada per la mort (dormició) de Jesús.

Els crits dels deixebles provoquen que Jesús és desvetlli. Fan l’experiència de la seva presència activa (“resurrecció”) a pesar de la mort.  Aquesta experiència els retorna la confiança. Però provoca la pregunta clau: “qui deu ser aquest que fins el vent i l’aigua obeeixen?”

3. Aquesta pregunta és fonamental en l’Evangeli de Marc. És una pregunta “tàctica”: no es fa perquè busquem la resposta sinó perquè ens adonem de la resposta. Al final del seu Evangeli, Marc proclamarà solemnement aquesta resposta, posant-la en boca precisament del centurió romà: “Verdaderament aquest home era Fill de Déu” (Marc 15,39). Però abans han de passar moltes coses...

C. MISSATGE.

4. “¿Qui és aquest...?”.

Aquesta pregunta serveix per provocar-nos-en una altra: Qui és l’Home? O millor: Qui som, els humans? O més directament: Qui som, nosaltres?

No és una pregunta teòrica o especulativa, ni fan falta estudis per trobar la resposta. La resposta ja existeix, i és patent, brillant i magnífica, per a tothom qui vulgui veure-la:

─Qui som, nosaltres? 

─Creatures estimades per Déu, i convidades a participar de la seva mateixa Vida. Així de simple, i així de trasbalsador.

Està clar que aquesta resposta és una “Bona Notícia” (En grec: “eu angelion”  >evangeli).

Per fer-nos-la arribar i celebrar, van ser escrits els Evangelis.

 

D: RESPOSTA.

5. D’entrada, és possible que ens espanti, això de ser estimats per Déu. És un repte massa gran. Qui seria capaç “d’aguantar” amb tranquil·litat de ser estimat per Déu! L’Amor de Déu no és un amor qualsevol! Com l’ull no pot mirar directament el Sol sense quedar encegat, tampoc el cor humà podria resistir l’impacte directe de l’Amor de Déu.

En el relat d’avui, l’Amor de Déu pren la forma d’un home adormit, amb el cap reclinat (mort), però capaç de calmar la tempestat. “¿Qui és aquest?”. L’Amor de Déu ens arriba “filtrat”. Déu ens estima a través de les persones que ens estimen, i més enllà. I nosaltres podem respondre al seu Amor estimant els altres, i més enllà.

Més enllà... Més enllà hi ha l’horitzó obert. “I encara allí voldria ser-hi hom!”, com diu bellament el poeta. (Cant espiritual, de Joan Maragall). L’Amor de Déu, l’anem descobrint, i ens hi anem preparant, a través de les ànsies d’infinit que Déu ha posat en cada cor humà.

“Tot el que era antic ha passat; ha començat un món nou”, ens diu St. Pau (Final de la 2ª Lectura).

La “dormició” d’aquest home que està “amb nosaltres a la barca” no significa l’actitud absent d’algú que es despreocupa de la barca i dels seus navegants, sinó la presència d’aquell que viu en forma de “vida donada perquè sigui rebuda”. “Encara no teniu fe?”

6. Segons sembla, avui també molts “deixebles” tenen por que l’Església no pugui aguantar el vent i les onades, mentre Jesús dorm a la “barca” reclinat en un coixí. Però, ni que estigui “adormit”, continua dient-nos: Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?

8. També és veritat que la “barca” de Jesús s’ha anat convertint en un immens, feixuc i incòmode “transatlàntic”, massa gran per a la nostra “travessia”. Entaforats en ell, se’ns fa molt difícil de veure l’horitzó obert. Massa “maquinària” per a la Vida tan simple a què Déu ens convida!

A l’Església Catòlica li ha passat el mateix que està passant a la majoria dels Estats “moderns” (Estat, ella també): amb el pretext de “salvar” o de “servir” els ciutadans, ha anat creant una maquinària tan gran i aclaparadora, que ofega moltes formes de vida fresca.

Si la nostra Església retornés sincerament a l’Evangeli desmuntant l’extraordinari “tinglado” del seu Poder ja buit, no solament deixaria de ser un obstacle per a molts cristians sinó que podria ser, fins i tot, un exemple per a les nostres societats civils, progressivament deshumanitzadores a causa del Poder “sagrat” dels Estats i les Multinacionals.

7. “Vora d’ells seguien també altres barques”.

L’època del “transatlàntic” ha passat, i n’hauríem d’estar contents, sense enyorar velles glòries. Avui no ens serveix per a la travessia a l’altra riba, ni per conviure amb les altres barques. A més: l’atrotinat transatlàntic comporta un gran perill per a la nostra fe: el perill de confiar més en la seva “grandària” que en Jesús. La nostra seguretat no està en la magnitud de la “barca” sinó en la presència de Jesús. Quan ens trobem amb “tempestats”, no hauríem de preocupar-nos tant de reequipar el transatlàntic com de “despertar” Jesús.

És en l’experiència de comunió de les petites comunitats on podem descobrir la solidesa de la fe.

Una multitud de “comunitats” mai no fa un imperi, com tampoc una multitud de barques no esdevé mai un transatlàntic.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. S’ha parlat tant de la crisi de l’Església que hem acabat creient-nos-ho. Però mirant bé la vostra (i les altres) comunitat, ¿què és el que està en crisi: la comunitat o la barcassa en què s’havia confiat?

2. ¿Heu fet l’experiència de viure la fe en el clima d’una “barca” prou “petita” perquè us conegueu personalment, i prou “oberta” perquè us pugui portar vers la Comunitat Universal?

Diumenge 11 B.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (d’Ezequiel 17, 22-24).

Això diu el Senyor:

«També jo prendré un esqueix

del brot alterós que corona el cedre,

arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge,

i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta,

en una muntanya de la serralada d’Israel.

Estendrà les seves branques,

donarà fruit,

i es farà un cedre magnífic.

Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra

i viuran en el seu brancatge.

Tots els arbres del bosc sabran que jo sóc el Senyor.

Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts,

asseco els arbres verds i faig reverdir els secs.

Sóc jo, el Senyor, qui ho he dit i qui ho faré.»

2ª LECTURA (2ª Corintis 5,6-10).

Germans,

ens sentim molt coratjosos.

Sabem que mentre vivim en el cos,

vivim com emigrats lluny del Senyor,

ja que no podem fer altra cosa sinó creure sense veure’l;

però ens sentim tan coratjosos,

que preferim emigrar del cos

per anar a viure amb el Senyor,

i no ambicionem res més que ser-li plaents,

tant ara que som en el cos com quan en sortirem.

Perquè tots nosaltres hem de comparèixer

davant el tribunal del Crist,

on cadascú ha de rebre el que li correspongui

segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos.

EVANGELI. (Marc 4,26-34).

En aquell temps, Jesús deia a la gent:

«Amb el regne de Déu passa

com quan un home sembra el gra a la terra.

De nit i de dia,

mentre ell dorm o està llevat,

la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com.

La terra, tota sola, produeix primer els brins,

després les espigues

i finalment el blat granat dintre les espigues.

Llavors, quan el gra ja és a punt,

se’n va a segar-lo,

perquè ja ha arribat el temps de la sega.»

Deia també:

«A què podem comparar el regne de Déu?

Quina paràbola li escauria?

És com un gra de mostassa,

la més petita de les llavors, però un cop sembrada,

es posa a créixer

i acaba més gran que totes les hortalisses,

amb unes branques tan grosses

que els ocells es poden ajocar a la seva ombra.»
Jesús anunciava el regne de Déu

amb moltes paràboles semblants,

perquè la gent l’entengués

segons les seves disposicions;

no els deia res sense paràboles,

però en privat ho explicava tot als deixebles.

B. LLENGUATGE.

1. En les Lectures d’aquest diumenge cal primer de tot fixar-se en el contrast entre allò que es diu, com una promesa del profeta Ezequiel, en la 1ª Lectura i la realitat del regne que ens presenta la 2ª paràbola de l’evangeli que hem llegit. Ezequiel parla del brot alterós que corona el cedre,... Estendrà les seves branques, donarà fruit, i es farà un cedre magnífic. En canvi la paràbola de Jesús parla del regne com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer, i acaba més gran que totes les hortalisses. Ser més gran que les hortalisses no vol pas dir ser com un cedre del Líban (arbre gegantí). Als dos llocs s’hi parla d’ocells que poden ajocar-se a l’ombra de les branques; però no és el mateix ajocar-se sota les branques d’un gran cedre que entre les branques d’un arbust com la mostassa. O pot ser, sí? Una àguila pot ajocar-se a les branques d’un cedre, no pas a les d’un arbust; però els humils i petits ocellets estan més segurs entre les branques d’un arbust que dintre el grandiós brancam d’un cedre amb la perillosa companyia de les grans de les aus rapaces.

2. En un món de grans i petits, els petits hi solen ser “devorats” o oprimits. Israel sempre ha sigut un poble petit entre pobles grans. Pensava que l’única manera de reeixir era intentar fer-se també gran. Els seus profetes alimentaven aquesta esperança. Però Jesús ensenya que els plans de Déu no van per aquí. El projecte de Déu és una Humanitat de germans, sense grans ni petits. Els cedres no són plantació de Déu sinó el resultat d’una història humana carregada de violències i d’injustícia.

3. La 1ª paràbola ens visualitza el pla de Déu: un camp que un home ha sembrat amb bona llavor, i que de nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega.

4. La “sega” significa que el gra plantat no ha pas de competir amb els altres per veure qui és més important. Tota la plantació serà recollida i portada a casa. Tota la “collita” és invitada a participar de la mateixa vida del Sembrador. L’hort on són sembrades les llavors no s’ha pas de convertir en un camp de batalla, sinó en l’espai mimat i protegit perquè hi neixi i hi creixi una gran i exuberant varietat de Vida.

5. Les paràboles suggereixen, però cadascú ha de completar-les des de la seva pròpia experiència i opció. Però, qui decideix ser deixeble, les ha d’entendre d’acord amb allò que vol dir el Mestre. Per això el relat d’avui acaba dient que Jesús “...en privat ho explicava tot als deixebles”.

  

C. MISSATGE.

6. Jesús exposa el projecte de Déu; però cadascú l’entén segons les seves disposicions. Qui aspira a ser “cedre” no pot acceptar de viure en un simple hort. El pla de Déu no s’enuncia pas parlant-ne magistralment com d’alguna cosa que està fora de nosaltres. El “regne de Déu” està en nosaltres, i nosaltres estem en Ell. Encaixar-hi bé o malament depèn de les pretensions de cadascú. És segons l’actitud de cadascú que és possible entendre’l o no; gaudir-lo o no.

D: RESPOSTA.

7. No es pot fer un hort sota d’un cedre o d’un avet o d’un simple pi. Són arbres que segreguen substàncies nocives per als altres vegetals. En canvi es pot plantar un hort amb una figuera o una olivera o una parra... Els seus fruits combinen esplèndidament. ¿No heu gaudit mai d’una bona llesca de pa amb tomata, amb bon oli i amb figues i/o raïms? Una delícia!
Vivim convivint. Però només convivim de veritat si cadascú entén la seva vida particular com un servei a la Vida compartida. És allò que en diem comunió, i que engendra comunitats.
Potser en el jardí de la nostra Església hi ha massa pins, avets i cedres...

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. La nostra Església actual apareix ambivalent: amb grans “cedres” i també amb moltíssims petits “arbustos” com la mostassa. A què us apunteu?

2. A l’evangeli hem llegit que de nit i de dia, mentre el sembrador dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. Quin comentari us suggereix això aplicant-ho al procés de la vostra vida i de la vostra fe?

3. ¿Posant l’exemple del gra de mostassa, no es desvalora molt la nostra vida? En què poseu el valor de la vida?