Diumenge vinent, 23è. de durant l'any B.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

Dir.     Efatà (Obre’t).

      

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Decàpolis.  Imposició de mans.

 

→ Mapes.   Mapa 7: Palestina en temps del Nou Testament.

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol. (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 35,4-7a).

Digueu als cors alarmats:

Sigueu valents, no tingueu por:

Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia;

la paga de Déu és aquí,

és ell mateix qui us ve a salvar.

Llavors es desclouran els ulls dels cecs

i les orelles dels sords s’obriran;

llavors el coix saltarà com un cérvol

i la llengua del mut cridarà de goig,

perquè l’aigua ha brollat a l’estepa,

han nascut torrents en el desert,

les terres xardoroses ara són estanys,

el país de la set és ple de fonts d’aigua.

 

2ª LECTURA (Jaume 2,1-5).

Germans meus,

vosaltres que creieu en Jesucrist, el nostre Senyor gloriós,

no heu de comprometre la vostra fe

amb diferències entre les persones.

Suposem que, mentre esteu reunits,

entra un home ben vestit i amb un anell d’or,

i entra també un pobre mal vestit.

Si us fixàveu primer en el que va ben vestit i li dèieu:

«Segui aquí, que estarà millor»,

però al pobre li dèieu:

«Tu queda’t dret o seu aquí, als meus peus»,

no faríeu diferències entre vosaltres?

No seríeu homes que jutgen amb criteris dolents?

Escolteu, germans meus estimats:

No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquest món

per fer-los rics en la fe

i hereus del Regne que ell ha promès als qui l’estimen?

 

EVANGELI. (Marc 7,31-37).

En aquell temps,

Jesús tornà del territori de Tir pel camí de Sidó,

i se n’anà cap al llac de Galilea,

passant pel territori de la Decàpolis.

Li portaren un sord, que a penes sabia parlar,

i li demanaren que li imposés les mans.

Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent,

li posà els dits a les orelles,

escopí i li tocà la llengua,

aixecà els ulls al cel,

sospirà i (li) digué: «Efatà», que vol dir, «obre’t».

A l’instant se li obriren les orelles,

la llengua se li deslligà

i parlava perfectament.

Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú,

però com més els ho prohibia,

més ho explicaven a tothom,

i no se’n sabien avenir.

Deien: «Tot ho ha fet bé:

fa que els sords hi sentin

i que els muts parlin.»

 

B. LLENGUATGE.

1. Diumenge passat llegíem la solemne proclama de Jesús: “Escolteu-me tots i enteneu bé això que us dic: Res del que entra dintre de l’home des de fora no el pot contaminar; només allò que surt de l’home, el pot contaminar”. Això vol dir, entre altres coses, i contràriament a allò que afirmaven els mestres de la Llei, que els altres Pobles (els Pagans) no són impurs.
Per això ara l’evangelista ens presenta Jesús fent una volta pels pobles pagans veïns. No hi va ni a purificar-los ni a convertir-los. Hi va simplement a estar amb ells. “...Arribà al territori de Tir. Va entrar en una casa...” (Marc 7,24).

 

2. El fragment que avui hem llegit correspon a un dels diferents episodis d’aquesta “volta” de Jesús per territori pagà. El Missal recull només aquest episodi perquè la resta són tractats dintre les Lectures de l’any A i any C.

 
(Les Lectures dels Evangelis estan repartides en un cicle de tres anys, A, B i C, corresponents als tres Evangelis Sinòptics. En els Sinòptics, molts episodis hi són repetits. Aquests episodis repetits no són llegits cada any sinó només quan “toca” l’evangelista que els presenta més desenvolupats. Així, per exemple, en l’Evangeli de Marc, abans de l’episodi que hem llegit avui, hi ha el de la Dona siro-fenícia, que es llegeix el diumenge XX de l’Any A, en la versió que en fa l’Evangeli de Mateu. Mateu 15,22ss).

3. Tornant a l’episodi que hem llegit avui, se’ns presenta una persona anònima sordo-tartamuda. Sembla clar que es tracta d’una figura representativa. A qui representa?  ¿Als Pagans, ja que ens trobem en territori pagà? ¿Als deixebles, ja que més avall se’ls diu “teniu ulls, i no hi veieu; orelles, i no hi sentiu?” (Marc 8,18)? Els comentaristes no coincideixen.

Tant se val! Per a cada un de nosaltres, la figura del sord-tartamut és un toc d’atenció per fer-nos adonar de la dosi de sordesa que ens afecta encara, siguem dels “deixebles” o dels “pagans”.

4. Aquest episodi del Sord-tartamut es troba en paral·lel amb l’episodi del Cec (Marc 8,22ss), que, aquí, el Missal no recull. Els dos “emmarquen” la segona Multiplicació dels pans, que constitueix el punt més significatiu d’aquesta volta de Jesús per terres paganes. (En les Lectures del Missal, la Multiplicació del pans ja va ser llegida el Diumenge 17è., encara que en la versió de l’Evangeli de Joan).
 

L’estrany ritual que segueix Jesús amb el sord-tartamut vol fer-nos pensar en el segon relat de la Creació de l’Home (Gènesi 2,7ss). Imaginem per un moment aquella situació: Déu, com un terrisser, fa un ninot de fang. El ninot té ulls però no hi veu, té orelles però no hi sent, té boca però no parla,... fins que Déu no bufa el seu alè (esperit) a la cara del ninot; aleshores el ninot esdevé “vivent”.
 

Però, en l’Home, Déu no pretén crear només un “vivent”. L’obra de Déu no acaba aquí, sinó que continua fins a participar en la  Vida de Déu. Per a això cal encara foradar les orelles amb els dits.

“Obre’t!” no és una paraula només “creadora”; tampoc no és un simple “manament”. És una invitació. Una “invitació” que esdevé creativa si “l’invitat” hi respon positivament.

L’acció de Jesús envers el Sord-tartamut mostra l’acció continuada de Déu: amb els dits li “forada” les orelles perquè puguin sentir-hi (que les paraules puguin entrar dintre el seu cap); amb la saliva (popularment considerada com alè concentrat) li toca la llengua perquè quedi apta per a comunicar-se.
Fet tot això, ve la invitació, “obre’t”, dirigida a la persona (El Missal no recull el pronom que indica que “obre’t” va dirigit a la persona i no a les orelles. Jo l’hi he afegit en vermell).
La resta depèn de com respongui cadascú.

L’Home encara “tancat”, no veu ni sent realment els altres. “Veure‑hi” i “sentir‑hi” són a la vegada “capacitats rebudes” i “actituds lliurement decidides”.

 

5. “Tot ho ha fet bé...”

“Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin”.

Aquestes paraules són com un eco d’aquelles altres amb què acaba el primer relat de la Creació: “Déu veié que tot el que havia fet era molt bo” (Gènesi 1,28).
 

La “bonesa” de l’Home radica en la seva capacitat de veure, sentir i parlar; és a dir: comunicar-se, i així poder participar en la VIDA de Déu, que és COMUNIÓ.

Per contrast amb l’acció de Jesús en el sord-tartamut, els deixebles posaran resistència (tancament) amb els seus prejudicis de “poble elegit en exclusiva”. Per això es faran mereixedors de la increpació de Jesús: “¿És que el vostre cor està endurit? ¿Teniu ulls, i no hi veieu; orelles, i no hi sentiu?” (Marc 8,18).

 

C. MISSATGE.

6. L’Obra de Déu no s’acaba en la Creació de l’Home com a ésser vivent. Els Humans som vivents cridats a la comunió (forma de Vida pròpia de Déu. “Vida eterna”, en el llenguatge de l’Evangeli de Joan, llegit aquests diumenges passats. Joan 6,27).

A tots se’ns diu: “obre’t”. És la paraula central del relat d’avui. Per donar-li relleu, Marc conserva la seva forma original en llengua aramea: “Efatà”. Deuria ser una de les paraules que Jesús repetia més sovint.

D: RESPOSTA.

7. Casualment la Carta de St. Jaume, que estem llegint aquests diumenges com a segona lectura, ens ofereix una manera pràctica de respondre. Dintre la Comunitat, tots som germans; i, per tant, qualsevol diferenciació de categories ens faria homes que jutgen amb criteris dolents (Jaume, 2,4).

Primer hi ha la comunió; després venen les comunitats concretes.

La comunió neix quan activem la nostra capacitat de veure i escoltar realment els altres, i parlar-los. És fruit d’un cor obert. Quan tenim el cor obert, farem comunitat amb les persones amb qui ens trobem, per diferents que siguin.

El vincle fonamental d’una comunitat cristiana no està en les coses que tenen en comú, com poden ser unes veritats compartides o uns ritus comuns, el llenguatge, o el lloc on viuen, o la persona que presideix les reunions,... El vincle fonamental que uneix una comunitat cristiana és el cor obert a tothom.

La comunió es concreta en comunitats que poden ser molt variades. Les comunitats són funcionals, temporals, ocasionals,... Són el “resultat”. La comunió és la “font”, l’actitud bàsica. 

8. No és fàcil veure i sentir realment els altres. Ens ho impedeixen els nostres pre-judicis; les nostres opcions prèvies. Com quan ens posem olleres de color, veiem i sentim els altres d’acord amb les nostres idees preconcebudes, i no com són en realitat. Això dificulta una autèntica vida de comunió.
 

Entre nosaltres, quantes reunions! quantes taules rodones! quantes tertúlies! quants debats!... i quant poc diàleg!!!

És difícil “dialogar” si no s’ha pres la decisió explícita de tenir una actitud d’acolliment de l’altre: voler “escoltar realment allò que ens diu”.
Quantes converses no passen de ser “torns de paraula”! Com en som de “tartamuts” parlant sense haver escoltat realment a qui pretenem respondre!
Si el diàleg és la mesura de la comunió, som molt poc comunitaris. Encara som massa sords.

9. També hem de tenir en compte que en la nostra societat, i cada vegada més, les “paraules” sovint s’han pervertit, esdevenint una eina de domini i no de servei a la comunió.
Cal estar atents a no utilitzar-les per dominar.
També cal escoltar-les evitant que se’ns domini amb elles.
Tots pensem amb paraules. Per això, qui té el domini de les paraules fàcilment té també el domini del pensament!
Vigilem, doncs! La nostra societat necessita gent lliure!

I també digna. Cal saber escoltar sense perdre mai la pròpia dignitat davant de qui abusa de la paraula.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 1. Sembla que a les nostres Trobades hi ha molt “mutisme”. És perquè no hi ha res a dir, o perquè la nostra manera de funcionar no ofereix ocasió de parlar?

Dit d’una altra manera: del Sord-tartamut es diu que “a l’instant se li obriren les orelles, la llengua se li deslligà i parlava perfectament”. ¿Reflecteixen això, les nostres trobades?

2. En les reunions, us pareu alguna vegada a examinar l’ús que hi feu de les paraules? Parleu massa? Talleu els altres quan encara no han dit el que estaven dient? Les vostres intervencions s’acosten més al servei o al domini?

3. Com veieu el diàleg ecumènic, interreligiós i intercultural? En teniu experiència? Amb quina actitud us el mireu?

 

 

Diumenge vinent, 22 de durant l'any B.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Banyar-se.       Llei.       Rentar.

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Ancians.  Baptisme (Bany).    Fariseus.    Impuresa (ritual).    Llei.   Mestre de la Llei.   

 

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol. (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Deuteronomi 4,1-2.6-8).

Moisès digué al poble:

«Ara, Israel,

escolta els decrets i les prescripcions que avui us ensenyo,

i compliu-los.

Així viureu, entrareu al país que el Senyor,

el Déu dels vostres pares, us dóna,

i en prendreu possessió.

No afegiu res als manaments que jo us dono ni en tragueu res.

Compliu els manaments del Senyor, el vostre Déu,

que us dono avui.

Guardeu-los i poseu-los en pràctica.

Si ho feu així,

tots els pobles us tindran per assenyats i molt intel·ligents:

quan sentiran dir que heu rebut tots aquests decrets, diran: “Aquest poble és una nació assenyada i molt intel·ligent.”

I realment,

quina és la nació que tingui els seus déus tan a prop,

com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre

sempre que l’invoquem?

I, quina és la nació, per gran que sigui,

que tingui uns decrets i unes prescripcions tan justes

com aquesta Llei que jo us he donat avui?»

 

2ª LECTURA (Jaume 1,17-18.21b-22.27).

Germans meus estimats,

tot el que rebem de bo, tot do perfecte,

prové de dalt, baixa del pare dels estels.

En ell, res no canvia;

no hi ha ni ombra de variació.

Ell ha decidit lliurement

que la proclamació de la veritat

ens fes néixer a la vida,

perquè fóssim com un primer fruit de tot el que ha creat.

Acolliu amb docilitat la paraula plantada en vosaltres.

És una paraula que té el poder de salvar-vos.

Però no us limiteu a escoltar-la,

que us enganyaríeu a vosaltres mateixos:

l’heu de posar en pràctica.

La religió pura i sense taca als ulls de Déu

és que ajudeu els orfes i les viudes en les seves necessitats,

i us guardeu nets de la malícia del món.

 

EVANGELI. (Marc 7,1-8a.14-15.21-23).

En aquell temps,

els fariseus i alguns mestres de la Llei

que venien de Jerusalem

es reuniren entorn de Jesús

i s’adonaren que alguns dels seus deixebles

menjaven amb les mans impures,

és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les.

Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus,

seguint la tradició que han rebut dels ancians,

no mengen mai sense haver-se rentat les mans ritualment,

i quan tornen del mercat

no mengen sense haver-se banyat;

i observen per tradició moltes pràctiques semblants,

com és fer passar per l’aigua,

vasos i gerros i atuells d’aram.

Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús:

«Per què els vostres deixebles

no segueixen la tradició dels ancians

i mengen amb les mans impures?»

Jesús els respongué:

«Isaïes tenia tota la raó

quan va profetitzar de vosaltres, hipòcrites,

tal com diu l’Escriptura:

“Aquest poble m’honora amb els llavis,

però el seu cor es manté lluny de mi.

El culte que em dóna és en va,

les doctrines que ensenyen són preceptes humans.”

Vosaltres abandoneu els manaments de Déu

per mantenir les tradicions dels homes.»

Després cridà la gent i els deia:

«Escolteu-me tots i enteneu bé això que us dic:

Res del que entra dintre de l’home des de fora

no el pot contaminar;

només allò que surt de l’home, el pot contaminar,

perquè de dins de l’home, és a dir, del seu cor,

en surten els pensaments dolents

que el porten a cometre fornicacions,

robatoris, assassinats, adulteris, estafes, maldats, enganys,

indecències, enveges, insults, arrogància, ximpleria:

tot això dolent surt de dintre

i és el que contamina l’home.»

 

B. LLENGUATGE.

 

1. Després del llarg discurs-discussió sobre l’Eucaristia, de l’Evangeli de Joan, tornem a l’Evangeli de Marc, que és el propi d’aquest Any-B.
La Lectura d’avui recull diferents fragments que contenen bàsicament dues idees, relacionades entre si però distintes:
A) El respecte a les tradicions dels ancians, i
B) La qüestió del que és pur i impur (o sagrat i profà).

 

A). Les “tradicions dels ancians”.

2.  La base de l’espiritualitat jueva era la Bíblia.

La Bíblia estava escrita en hebreu. Però la llengua normal de la gent era l’arameu. Això obligava a que hi haguessin mestres o especialistes que la traduïssin, expliquessin i comentessin. Això havia creat dos nivells dintre la Comunitat jueva: els “mestres de la Llei” i els simples “fidels”. I, com sol passar, les persones del nivell superior es van anar convertint en els directors de les consciències de la gent senzilla, i en els jutges inapel·lables que dictaminaven qui era un “bon jueu” i qui era un “mal jueu”. Ser declarat mal jueu comportava quedar exclòs de la vida de la comunitat, a fi de no “contaminar” els altres. I tot això, en nom de Déu!!!

3. A les sinagogues dels pobles de fora de Jerusalem, la Bíblia era comentada sobretot pels fariseus. A través d’aquests comentaris i aplicacions, els fariseus i mestres de la Llei dirigien la vida religiosa i social de les comunitats jueves.

Segons sembla, els comentaris concrets dels “mestres religiosos” tenien, en la pràctica, més importància que la mateixa Bíblia. El resultat era que la Bíblia, destinada per si mateixa a proclamar i celebrar l’acció alliberadora de Déu, es convertia, de fet, en una eina de domini sobre el poble. Utilitzada com un llibre de normes i preceptes, provocava en moltes persones sentiments de culpa i d’angoixa religiosa.

4. La denúncia que fa Jesús d’aquesta situació és clara i contundent: no es dedica només a defensar la gent sinó que increpa directament els responsables d’aquesta perversitat: “Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes”.

Els Evangelis, en conjunt, mostren com Jesús es va oposar frontalment a aquesta situació tan injusta, i fins i tot va invertir els termes. “Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu”, va dir als grans sacerdots i notables del poble (Mateu 21,32).

B). Allò que és “pur” i allò que és “impur”.

5. És una qüestió diferent de l’anterior, però hi està molt relacionada ja que li serveix de base.

Des d’una mentalitat massa “religiosa”, és fàcil caure en la temptació de dividir el món en dues parts: l’àmbit de Déu i l’àmbit dels homes.
Per comparació amb l’àmbit de Déu, les coses només humanes serien profanes o, fins i tot, impures.
 
Aquesta divisió es reflexa en la manera de valorar la societat i les persones. Per exemple: el poble d’Israel, com a “poble elegit”, considera que es troba en l’àmbit de Déu. Seria, per tant, un poble sant.
Per contrast, els Altres Pobles serien profans o impurs. Per això, quan un jueu es relacionava amb persones no jueves, quedava contaminat, i s’havia de purificar: ell i les coses que portava.

6. A més d’aquesta “impuresa per contacte amb els pagans”, hi havia també una llarga llista d’accions que produïen contaminació ritual dintre mateix del poble elegit, com, per exemple, menjar segons quins animals, tocar un cadàver, menjar sense rentar-se les mans, patir determinades malalties com la lepra, una dona durant la menstruació, no complir certes normes d’higiene,... (Levític 5,1ss; 11,1ss;...)

També aquí la postura de Jesús és radical: “Res del que entra dintre de l’home des de fora no el pot contaminar”. Ni pobles, ni persones, ni animals, ni coses, ni res de tot allò que existeix és impur.
Per a Jesús, si es vol parlar d’impuresa, s’ha de mirar només “allò que surt del cor”. No hi ha cap altra impuresa que “taqui” l’home fora d’aquella que neix de la mala intenció en les nostres relacions amb els altres. “Només allò que “surt” de dintre de l’home, el pot contaminar” (Marc 7,20).

 

7. Tot això comporta un canvi molt important en la manera de valorar persones i coses.
És tan important aquest canvi que els mateixos deixebles ho interpreten com un “proverbi” o “paràbola” que caldria “explicar” per evitar malentesos.
Però Jesús els replica insistint en el seu significat directe:” ¿També vosaltres sou incapaços d’entendre-ho? ¿No compreneu que tot allò que entra a l’home des de fora no el pot fer impur, perquè no li va al cor, sinó al ventre, i acaba fora del cos? D’aquesta manera declarava purs tots els aliments” (Marc 7,18. Fragment no recollit en el Missal). 

 

C. MISSATGE.

8. Qualsevol persona que conegui mínimament la Història de l’Església o participi en el seu funcionament, s’adonarà de seguida que la denúncia de Jesús afecta també directament l’Església. I sobretot l’Església Catòlica.
A les parròquies, allò que s’ensenya abans que tot és el Catecisme. En canvi, normalment hi ha un desconeixement absolut de la Bíblia i del missatge evangèlic.

És cert que a les reunions de la Comunitat (missa) s’hi llegeix la Bíblia; però d’una manera tan fragmentada i desordenada que és impossible copsar el seu missatge si no és “interpretat” pels que som considerats “mestres de la Llei”, com en temps de Jesús.
Fins i tot s’ensenya que la Bíblia ha de ser “interpretada” d’acord amb el Magisteri eclesiàstic!

 

9. Això no seria massa problema si el Magisteri eclesiàstic naixés de l’experiència de les Comunitats cristianes. Però no és així. L’Església ha caigut també en el greu defecte de crear dos nivells dintre la Comunitat:
‒els “mestres que parlen” (bisbes i capellans) i
‒els laics que escolten (els fidels).

Així el Magisteri ja no és l’expressió de la vida de la Comunitat sinó que exposa els punts de vista que la jerarquia ha formulat per a “orientar” els fidels.

Sembla evident que aquesta separació en dos nivells contradiu directament l’Evangeli. Les paraules de Jesús clares: “Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes” (Marc 7,8).

 

D: RESPOSTA.

10. La resposta que se’ns demana sembla clara i urgent: cal retrobar la “fraternitat-igualtat” que comporta anul·lar els dos nivells. Som germans. “Vosaltres no us feu dir “rabí”, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist (Mateu, 23,8ss).

 

Cal superar la divisió entre “laics” (profans) i “clergues” (sagrats).

Si fem servir la imatge tan freqüent del ramat, s’ha d’entendre que tots som ovelles, perquè tots ens alimentem de la vida del Bon Pastor; i també, d’alguna manera, tots som pastors, perquè tots fem de la nostra pròpia vida un aliment per als altres. “Pastors” no pas per dirigir sinó per apeixar les “ovelles”. “El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles” (Joan 10,11).

 

11. No solament a dintre l’Església cal superar aquesta divisió entre profà i sagrat, sinó també en la relació de l’Església amb el Món. Tots som Món. Dir-nos a nosaltres mateixos “poble de Déu” és molt perillós i ambigu, si s’entén com una característica pròpia de l’Església. Tota la Humanitat és “el poble de Déu”.
L’actual globalització ens obliga a canviar moltes expressions del nostre llenguatge si no volem que deixi de ser “bona notícia” per a tothom.

 

12. I compte!...
En el moment de preguntar-nos quina ha de ser la nostra resposta a l’evangeli d’avui, hem de procurar no cometre l’equivocació de pensar en allò que haurien de fer els altres. Per exemple: per retrobar la fraternitat no cal començar demanant al papa que abandoni el Vaticà. Comencem nosaltres per “abandonar” els nostres “vaticans” i allò que representen.
Tampoc no cal començar demanant als bisbes que baixin de les seves càtedres. Comencem nosaltres per sentir-nos persones adultes que segueixen el consell de St. Pau als Tessalonissencs: “Examineu-ho tot i quedeu-vos amb el que és bo” (1ª Tessalonicencs. 5,21).
Ni tan sols comenceu demanant-nos als capellans que no fem de “senyors rectors” de les parròquies. Comenceu vosaltres, si heu decidit viure l’Evangeli en el marc d’una comunitat parroquial, per sentir-vos membres adults i actius de la pròpia comunitat, ajudant a que cadascú pugui oferir els serveis de què és capaç i que la Comunitat li demana.

La gran majoria de capellans i bisbes (per no dir tots, inclòs el bisbe de Roma) som persones de bona voluntat. Si la resta de la comunitat no ens “marginés” posant-nos per sobre dels altres o tolerant que ens hi posem, ens seria molt més fàcil de no caure en la temptació de considerar-nos “mestres”, i podríem sentir el goig de ser germans entre germans.
No en dubtem pas: allò que necessitem tots, capellans i bisbes inclosos, no són “fidels” sinó “germans”. O això sembla que ens demana l’Evangeli, si el valorem més que les “tradicions humanes”...

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Quines tradicions humanes, en la vostra opinió, han passat a tenir més “força” que el missatge evangèlic?

 

2. El “clericalisme” és un defecte propi dels clergues, o és un problema del conjunt dels catòlics?

 

3. En què consisteix al mal del clericalisme?

 

 

Diumenge vinent, 21è. de durant l'any B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

Carn.   Creure.   Esperit.   Fe.    Pere.    Trair.    Vida eterna.

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional):  

Deixeble.    Esperit.

 

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol. (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Josuè 24,1-2a.15-17.18b).

En aquells dies,

Josuè reuní a Siquem totes les tribus d’Israel,

i cridà els ancians d’Israel,

els seus caps, els seus jutges i els seus magistrats.

Es presentaren tots davant Déu,

i Josuè digué a tot el poble:

«Si no us sembla bé de tenir el Senyor per Déu,

escolliu avui quins déus voleu adorar:

els que adoraven els vostres pares

quan vivien a la regió occidental de l’Eufrat

o els déus dels amorreus, al país dels quals viviu.

Però jo i la meva família hem decidit d’adorar el Senyor.»

El poble respongué:

«Mai de la vida no abandonarem el Senyor

per adorar altres déus.

El Senyor, el nostre Déu, és el qui ens va fer pujar

amb els nostres pares

de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge;

ell obrà davant els nostres ulls aquells grans senyals

i ens guardà pertot arreu on anàvem,

enmig de totes les nacions que havíem de travessar.

També nosaltres, doncs,

estem decidits a adorar el Senyor,

que és el nostre Déu.»

 

2ª LECTURA (Efesis 5,21-32).

Nota.

Si teniu previst llegir la 2ª Lectura d’aquest diumenge, potser hauríeu de tenir en compte certes afirmacions que resulten “provocatives” per la mentalitat actual.
Si el clima de la trobada ho permet, potser seria bo aprofitar ocasions com aquesta per reflexionar sobre què és realment allò que proclamem com a paraula de Déu. Déu ens parla a través de la nostra pròpia Història. Per això parlem de “Història Sagrada”. També els “pecats”, “equivocacions” i “retards” formen part d’aquesta Història. Una Història que inclou el “convertir-se” permanentment.

Germans,

sotmeteu-vos els uns als altres

per reverència a Crist.

Que les esposes se sotmetin als seus marits,

com tots ens sotmetem al Senyor,

perquè el marit és cap de la seva esposa,

igual que el Crist és cap i salvador de l’Església,

que és com el seu cos.

Per tant, així com l’Església se sotmet al Crist,

les esposes s’han de sotmetre en tot als marits.
I vosaltres, marits, estimeu les vostres esposes,

tal com el Crist estima l’Església.

L’estima tant que s’ha entregat a la mort per ella,

per santificar-la:

l’ha rentada amb el bany de l’aigua

acompanyat de la paraula,

i així ha pogut cridar a la seva presència

una Església gloriosa, sense taques, ni arrugues,

ni res de semblant,

tota santa i immaculada.

Igualment els marits han d’estimar l’esposa

com el seu propi cos.

El qui estima la seva esposa

és com si s’estimés ell mateix.

No hi ha hagut mai ningú que no estimés el seu propi cos.

Tothom l’alimenta i el vesteix.
També el Crist es porta així amb la seva Església,

perquè som membres del seu cos.

Per dir-ho amb paraules de l’Escriptura:

«Per això l’home deixa el pare i la mare

per unir-se a la seva esposa,

i, des d’aquell moment,

ells dos formen una sola família.»

És un misteri molt gran: ho dic de Crist i de l’Església.

 

EVANGELI. (Joan 6,60-69).
(En blau, les paraules finals d’aquest Capítol 6è, no recollides en el Missal).

En aquell temps,

molts que fins aleshores havien seguit Jesús

digueren: «Aquest llenguatge és molt difícil!

Qui és capaç d’entendre’l?»

Jesús coneixia interiorment que els seus seguidors murmuraven d’això, i els digué:

«Us escandalitza això que us he dit?

Què direu si veieu que el Fill de l’home

puja on era abans?

L’Esperit és el qui dóna la vida.

La carn no serveix de res.

Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida.

Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen.»

Des del principi Jesús sabia

qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair.

Després afegí:

«Per això us he dit abans

que ningú no pot venir a mi

si el Pare no li concedeix aquest do.»

 

Després d’aquell moment,

molts dels qui l’havien seguit fins aleshores

l’abandonaren i ja no anaven més amb ell.

Jesús preguntà als dotze:

«Vosaltres també em voleu deixar?»

Simó Pere li respongué:

«Senyor, a qui aniríem?

Només vós teniu paraules de vida eterna,

i nosaltres hem cregut

i sabem que sou el Sant de Déu.»

Jesús els digué:

-¿No us vaig escollir tots dotze? I un de vosaltres és un diable!

Es referia a Judes, fill de Simó Iscariot.

Era ell, un dels Dotze, qui l’havia de trair.

 

 

B. LLENGUATGE.

 

1. Hem arribat al final d’aquest llarg capítol sisè de l’Evangeli de Joan. Com en les obres de teatre, al final s’hi presenta el desenllaç; un desenllaç, en aquest cas, sorprenent perquè, d’alguna manera, acaba malament.

Hi ha persones que diuen que si els capellans expliquéssim l’Evangeli correctament, hi hauria més gent cristiana. Potser sí. Però el testimoni dels Evangelis no és pas aquest.

Podem donar per suposat que Jesús exposava perfectament l’Evangeli. En realitat, l’Evangeli és Jesús mateix. Doncs, bé: molts dels qui havien seguit Jesús van trobar inacceptable el seu missatge i es van desapuntar.
En el fragment que hem llegit avui, dóna la impressió que només queden els Dotze, i encara no tots (Vegeu les paraules finals d’aquest capítol, que el Missal no recull, i que hi he adjuntat en blau). L’evangelista fa notar que Jesús no es sorprèn d’aquesta situació: “Des del principi Jesús sabia qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair”.

 

2. Jesús és conscient de que el seu missatge és realment una molt bona notícia, però sap que no tothom està disposat a acceptar-la; no tothom hi veu una notícia bona per a ell. Com és això?

Aquí ens trobem amb el gran misteri de la llibertat, que dóna a cada ésser humà la “sorprenent” capacitat d’acollir o no el do de Déu. Jesús fa referència al Pare per “excusar”, en certa manera, la incredulitat dels que no creuen: “Per això us he dit abans que ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do”.
Però el Pare no és pas el “responsable” de la incredulitat, perquè, de fet, Ell fa el do de la fe a tothom. Per què, doncs, uns l’accepten i d’altres no?

(Noteu el significat totalment diferent de la paraula “creure” en l’Evangeli de Joan i en l’ús que solem fer-ne nosaltres. Per a nosaltres, els qui “no creuen” serien les persones que no accepten allò que l’Església diu sobre Déu, Jesucrist o la Religió... Però en l’Evangeli de Joan “no creure” significa no acceptar l’Home com a Obra de Déu i, per tant, com a “primer valor de referència” en el nostre comportament).

 

3. Tenint en compte la Nota anterior, repetim la pregunta: “Per què uns accepten el do de Déu, i d’altres no?”

Aquesta pregunta és molt lògica, però també és molt perillosa. Cap de nosaltres no disposa d’un criteri segur per saber quan algú accepta realment el do de Déu i quan no. Ni tan sols podem estar segurs de la nostra pròpia resposta!
 
A la pregunta que fa Jesús als Dotze “Vosaltres també em voleu deixar?”, Pere, en nom de tots, respon afirmant la seva adhesió “incondicional”: “Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu”.
Però, a l’hora de la veritat, Pere va negar Jesús del tot (“tres vegades”), i Judes, un dels dotze, el “va vendre” per trenta monedes de plata... (Joan 18,17 i Mateu 26,15).

 

4. L’Evangeli de Joan, en els seus relats, sol fer coincidir Pere i Judes. Els dos són deixebles de Jesús, però no del tot. L’accepten mentre veuen en ell el líder que necessiten, però el neguen o el traeixen quan comproven que ell va per altres camins. Ells interpreten com una debilitat impròpia del Messies la seva vida-totalment-donada (mort).
 
Per a ells, la Vida consisteix en Força i Poder. Per això necessiten un “messies” fort i poderós, que els permeti superar la pròpia debilitat. Massa que les coneixen les conseqüències de ser dèbils!!! Amb tot, al final, Pere acabarà acceptant el do de Déu acceptant també de donar la seva pròpia vida (Joan 21, 19).
Judes, no. Ell preferirà “perdre-la” abans que donar-la (Mateu 27,5).

Pere i Judes, a més de ser persones concretes i individuals, en els Evangelis representen dues maneres equivocades de ser deixebles de Jesús, amb resultats ben diferents. Misteris de la llibertat!

 

C. MISSATGE.

5. El paradigma d’aquests dos deixebles, en l’Evangeli de Joan, constitueix un avís important per a tots i cada un dels membres de les comunitats cristianes. Es pot ser a la vegada “deixeble” i “enemic” de Jesús. “Jesús els digué: ¿No us vaig escollir tots dotze? I un de vosaltres és un diable!” (Joan 6,70). (“Diable” significa “enemic”, “acusador”. Aquí significa: enemic de l’Home).

Es pot anar a combregar cada diumenge i ser enemic de l’Home. “L’Esperit és el qui dóna la vida. La carn no serveix de res” (Joan 6,63). En les paraules de Jesús, la seva carn i la seva sang no són només en carn i sang. Són carn i sang donades amorosament. Per això són també Esperit i Vida.
‒Són “Esperit” perquè l’Esperit és la força humanitzadora de Déu; i donar la vida per amor connecta amb aquesta força humanitzadora.  ‒Són també “Vida” perquè la plena humanització ens porta a participar de la VIDA mateixa de Déu.

 

6. Tot i donar la impressió que l’evangeli d’avui té un desenllaç decebedor, la veritat és que fa possible un optimisme extraordinari. Si mirem el nostre món amb mirada neta, ens adonarem de seguida que, dintre i fora de l’Església, són innumerables les persones que viuen segons l’Esperit; són innumerables les persones que accepten amb goig fer-se realment aliment dels altres. Tant se val que s’anomenin a si mateixes “cristianes” o d’una altra manera. Són autènticament “humanes”, perquè han fet de l’Home la norma primera de la seva vida. I són elles les que aguanten la HUMANITAT i fan possible que Déu vagi realitzant el seu projecte d’amor!

 

D: RESPOSTA.

7. L’adhesió a Jesús (adhesió a l’Home) es va fent d’esgraó en esgraó. En cada nivell la llibertat humana sent l’atracció del Pare, forta però no forçadora. Cadascú pot respondre-hi o no. Tota resposta positiva ens prepara per a sentir més clarament la pròxima atracció del Pare. D’aquesta manera la saviesa de Déu fa que el seu do esdevingui també mèrit nostre.
 
Déu no ens vol com un simple “producte” de la seva acció creadora, sinó que ens vol “persones” (“autors” de nosaltres mateixos). No som un robot, més o menys ben dissenyat, sinó éssers lliures que podem dir “no” perquè se’ns pugui reconèixer com un mèrit dir “sí”.

El Pare va dibuixant davant nostre el “rostre de l’Home” que, si decidim “mirar-lo”, cada vegada ens “atrau més” i ens resulta més “amable”. Lentament i progressiva, de fidelitat en fidelitat, o d’infidelitat a fidelitat, ens anem alliberant de la clova opaca del nostre egoisme i anem descobrint la meravella de viure en comunió fraternal.

 

8. La mentalitat de Pere i Judes els impedeix de veure la realitat de l’Home-Jesús. Però Pere, quan va comprovar les conseqüències nefastes de la seva infidelitat, va acceptar la mirada de l’Home (Lluc 22,61) que li va fer arribar l’atracció del Pare, movent-lo a donar, ell també, la seva vida per a l’Home.

Pere va acceptar aquesta atracció. Judes, no; i va abandonar.

Els Evangelis no ens diuen tot això per donar-nos unes dades biogràfiques sobre aquests dos deixebles, sinó perquè ens serveixi de lliçó.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. A vegades s’ha entès la comunió com una trobada individual d’una persona amb Déu. Què en penseu? Què comporta realment per vosaltres “anar a combregar”?

 

2. Durant molt de temps, en l’Església, s’ha afirmat que no anar a missa els diumenges era un pecat greu. Quins comentaris us suggereix, això?

 

3. Una societat en “situació de cristiandat” s’ha de considerar més cristiana que una “societat laica”? Quins avantatges i quins inconvenients ha tingut la situació de cristiandat viscuda durant tants segles a Occident?