A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Actes 15,1-2.22-29).
En
aquells dies,
uns que
havien baixat de Judea
ensenyaven
als germans d’Antioquia
que si no
es feien circumcidar d’acord amb la Llei de Moisès
no podien
salvar-se.
Això
portà una desavinença i una discussió tan seriosa
de Pau i
Bernabé amb ells
que
decidiren que Pau i Bernabé, amb alguns més,
pugessin
a Jerusalem per tractar d’aquesta qüestió
amb els
apòstols i els preveres.
Llavors els apòstols i els preveres,
amb tota
la comunitat reunida,
decidiren
d’elegir uns delegats
i
enviar-los a Antioquia junt amb Pau i Bernabé.
Els
elegits foren Judes,
conegut
també amb el nom de Bar-Sabàs, i Siles,
homes que
es distingien
com a
dirigents en la comunitat dels germans.
Els
donaren aquesta carta:
«Els
apòstols i els preveres saluden com a germans
els
germans no jueus d’Antioquia, de Síria i de Cilícia.
Hem sabut
que alguns havien vingut d’entre nosaltres
sense la
nostra autorització,
us havien
pertorbat amb les seves opinions
i havien
inquietat els vostres esperits.
Per això
hem decidit unànimement
d’escollir
uns representants nostres
per
enviar-vos-els junt amb els nostres estimats Bernabé i Pau,
que han
entregat les seves vides
per la
causa del nostre Senyor, Jesucrist.
Els qui
us enviem són Judes i Siles.
Ells us
exposaran de paraula
això
mateix que us diem per escrit,
i és que
l’Esperit Sant i nosaltres hem cregut
que no us
havíem d’imposar cap altra càrrega
que
aquestes indispensables:
que us
abstingueu de menjar carn sacrificada als ídols,
de menjar
sang i animals ofegats
i de
contraure un matrimoni entre pròxims parents.
Fareu bé
de guardar-vos de tot això.
Adéu-siau.»
2ª LECTURA (Apocalipsi
21,10-14.22-23).
L’àngel
em transportà en l’esperit
dalt una
muntanya gran i alta,
i
m’ensenyà la ciutat santa de Jerusalem,
que
baixava del cel, de la presència de Déu,
i la
glòria de Déu l’envoltava.
Resplendia
com les pedres més precioses,
com un
jaspi de transparència cristal·lina.
Tenia una
muralla gran i alta, amb dotze portes.
A les
portes hi havia dotze àngels i dotze noms gravats,
que són
els de les dotze tribus d’Israel.
Tres de
les portes miraven a llevant,
tres al
nord,
tres al
sud
i tres a
ponent.
La
muralla reposava sobre un fonament de dotze pedres
que duia
els noms dels dotze apòstols de l’Anyell.
No hi
vaig veure el santuari del temple,
perquè el
Senyor, Déu de l’univers, amb l’Anyell,
és el
santuari.
La ciutat
no necessita que la il·luminin el sol o la lluna,
perquè la
glòria de Déu l’omple de claror
i
l’Anyell li fa llum.
EVANGELI. (Joan 14,23-29).
En aquell
temps, Jesús digué als seus deixebles :
«Qui
m’estima farà cas del que jo dic;
el meu
Pare l’estimarà
i vindrem
a viure amb ell.
Els qui
no m’estimen no fan cas de les meves paraules,
que no
són meves, sinó del Pare que m’ha enviat.
Us he dit
tot això mentre era amb vosaltres,
però el
Defensor,
l’Esperit
Sant que el Pare enviarà en nom meu,
us farà
recordar tot el que us he dit
i us ho
farà entendre.
Us deixo
la pau,
us dono
la meva pau.
No una
pau com la que dóna el món.
Que
s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu!
Heu
sentit que us deia: Me’n vaig, però tornaré.
Si
m’estimeu, us alegrareu de saber que me’n vaig al Pare,
perquè el
Pare és més gran que jo.
Us ho dic
per endavant perquè cregueu quan ho veureu.»
B.
LLENGUATGE.
1. A
vegades, sobretot llegint l’evangeli de Joan, pot semblar que Jesús juga a cuit
i amagar amb nosaltres: “Ara no em
veureu, però poc després em tornareu a veure”. “Me’n vaig, però tornaré a vosaltres”...
Permeteu-me
posar un exemple tret de la màquines de fotografiar anteriors a les digitals
d’ara. Aquelles màquines s’havien d’ajustar
abans de tirar una foto: obertura i velocitat del diafragma, distància, llum...
Si una foto sortia malament no era defecte de l’objecte retratat sinó que no
s’havia ajustat prou bé la màquina.
2. Els
evangelis unànimement ens presenten les dificultats dels deixebles per entendre Jesús. La fe no és una cosa que es té o no
es té, sinó que és com un camí
en el qual s’aprèn a caminar caminant. I, així com cada fotografia mal feta ens
manifesta alguna cosa que no hem ajustat
bé, així també els evangelis ens presenten els errors i les infidelitats dels Dotze, perquè puguem detectar-hi i
corregir els nostres defectes. I aquesta pedagogia
que trobem en els evangelis, Lluc
l’aplica també a la segona part de la seva obra, els fets dels apòstols. El decret
de la Comunitat cristina de Jerusalem (1ª Lectura) ens mostra clarament que
encara no estava ben ajustada, a
pesar d’implicar-hi l’Esperit Sant.
Lluc i
Joan ens parlen molt de que l’Esperit
Sant ens farà recordar i entendre tot allò que ha dit i fet Jesús. L’Esperit
Sant és com si se’ns donés un Manual
d’instruccions posat al nivell de cadascú, i que es va actualitzant
automàticament a mesura que aprenem a ajustar-nos
millor.
3. Als
evangelis, la figura de Jesús (és a dir: de l’Home) hi està ben definida, clara i engrescadora. Però veure’l borrós o clar, sentir-lo pròxim o llunyà, entendre’l o no entendre’l, comprendre el que diu o no
comprendre-ho... tot això depèn de si tenim o no ben ajustada la nostra receptivitat i, sobretot, el nostre cor.
4. El
fragment de l’evangeli que hem llegit ens vol fer mirar cap a la festa de l’ascensió, de diumenge que ve. L’ascensió, a pesar de ser un relat
exclusiu de Lluc, ha estat convertida per la Litúrgia en el coronament de l’obra de jesús, abans de la pentecosta. Quan Jesús ens diu que se’n va, en realitat ens està dient
que encara no estem ben ajustats per
“veure” la seva (nova) presència; presència que anirem redescobrint en la
mesura que, llegint el Manual
d’instruccions, és a dir, obrint-nos a l’Esperit Sant, hi anem ajustant
la nostra vida.
5. I, una
vegada més, se’ns diu que la capacitat d’ajustar
la nostra vida depèn del nostre amor a Jesús, és a dir, del nostre amor a
l’Home.
Només coneixem realment allò que
estimem. Només
l’amor ens permet descobrir que en cada home hi ha un espai sagrat i inviolable que cal respectar. I només un amor més
gran ens porta a respectar-lo de debò i a voler veure’l respectat totalment i
amb finor.
L’amor
perfecte ens permet veure en
nosaltres i en els demés la presència
mateixa de Déu. “Vindrem a viure amb ell”.
No es tracta pas d’una presència que
ocupi lloc envaint una part de nosaltres; al contrari: és el fonament d’allò
més íntim i sagrat que hi ha en cada ésser humà. Com la presència de l’aire fa possible que ressoni la música.
C.
MISSATGE.
6. La
vida és un camí. Més important que el terme és el camí,
diu un aforisme conegut. I és ben cert en aquest cas, perquè el terme no és pas un lloc o un
espai fora de nosaltres sinó que som nosaltres mateixos. Fer el camí ens va preparant per a aquella saviesa amorosa
o aquell amor savi que ens porta a
viure i gaudir realment de la Vida en comunió amb Déu i els germans. És
un camí que no ens “desplaça” sinó
que ens transforma. És el “pas” de la vida
tinguda a la vida donada.
D:
RESPOSTA.
No instal·lar-nos
en un punt del camí, ni que sigui un
punt “avançat”. No instal·lar-nos en el
present, que deixa d’existir tan bon punt arriba. Som caminants, i val la pena caminar.
Com diu el poeta Joan Maragall:
Fora terres, fora platja;
oblida’t de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més...
(> Excelsior).
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Jesús
distingeix entre la pau que ell dóna i la pau que dóna el món.
Quina és la diferència?
2. En el camí de la fe, heu caigut en el parany
de considerar-vos més avançats que la
resta i que això us permetia instal·lar-vos-hi?
