Diumenge 23. B

>> Paraules i parauletes.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Isaïes 35,4-7a).

Digueu als cors alarmats:

Sigueu valents, no tingueu por:

Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia;

la paga de Déu és aquí,

és ell mateix qui us ve a salvar.

Llavors es desclouran els ulls dels cecs

i les orelles dels sords s’obriran;

llavors el coix saltarà com un cérvol

i la llengua del mut cridarà de goig,

perquè l’aigua ha brollat a l’estepa,

han nascut torrents en el desert,

les terres xardoroses ara són estanys,

el país de la set és ple de fonts d’aigua.

2ª LECTURA (Jaume 2,1-5).

Germans meus,

vosaltres que creieu en Jesucrist, el nostre Senyor gloriós,

no heu de comprometre la vostra fe

amb diferències entre les persones.

Suposem que, mentre esteu reunits,

entra un home ben vestit i amb un anell d’or,

i entra també un pobre mal vestit.

Si us fixàveu primer en el que va ben vestit i li dèieu:

«Segui aquí, que estarà millor»,

però al pobre li dèieu:

«Tu queda’t dret o seu aquí, als meus peus»,

no faríeu diferències entre vosaltres?

No seríeu homes que jutgen amb criteris dolents?

Escolteu, germans meus estimats:

No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquest món

per fer-los rics en la fe

i hereus del Regne que ell ha promès als qui l’estimen?

EVANGELI. (Marc 7,31-37).

En aquell temps,

Jesús tornà del territori de Tir pel camí de Sidó,

i se n’anà cap al llac de Galilea,

passant pel territori de la Decàpolis.

Li portaren un sord, que a penes sabia parlar,

i li demanaren que li imposés les mans.

Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent,

li posà els dits a les orelles,

escopí i li tocà la llengua,

aixecà els ulls al cel,

sospirà i (li) digué: «Efatà», que vol dir, «obre’t».

A l’instant se li obriren les orelles,

la llengua se li deslligà

i parlava perfectament.

Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú,

però com més els ho prohibia,

més ho explicaven a tothom,

i no se’n sabien avenir.

Deien: «Tot ho ha fet bé:

fa que els sords hi sentin

i que els muts parlin.»

B. LLENGUATGE.

1. Diumenge passat llegíem la solemne proclama de Jesús: “Escolteu-me tots i enteneu bé això que us dic: Res del que entra dintre de l’home des de fora no el pot contaminar; només allò que surt de l’home, el pot contaminar”. Això vol dir, entre altres coses, i contràriament a allò que afirmaven els mestres de la Llei, que els altres Pobles (els Pagans) no són impurs. Per això ara l’evangelista ens presenta Jesús fent una volta pels pobles pagans veïns. No hi va ni a purificar-los ni a convertir-los. Hi va simplement a estar amb ells. “...Arribà al territori de Tir. Va entrar en una casa...” (Marc 7,24).

2. El fragment que avui hem llegit correspon a un dels diferents episodis d’aquesta “volta” de Jesús per territori pagà. El Missal recull només aquest episodi perquè la resta són tractats en les Lectures de l’any A i any C.
(Les Lectures dels Evangelis estan repartides en un cicle de tres anys, A, B i C, corresponents als tres Evangelis Sinòptics. En els Sinòptics, molts episodis hi són repetits. Aquests episodis repetits no són llegits cada any sinó només quan “toca” l’evangelista que els presenta més desenvolupats. Així, per exemple, en els evangelis de Mateu i Marc, abans de l’episodi que hem llegit avui, hi ha el de la Dona siro-fenícia, que es llegeix el diumenge XX de l’Any A, corresponent a la versió de Mateu).

3. Tornant a l’episodi que hem llegit avui, se’ns presenta una persona anònima sord-tartamuda. Sembla clar que es tracta d’una figura representativa. A qui representa?  ¿Als Pagans, ja que ens trobem en territori pagà? ¿Als deixebles, ja que més avall se’ls diu “teniu ulls, i no hi veieu; orelles, i no hi sentiu?” (Marc 8,18)? Els comentaristes no coincideixen.

Tant se val! Per a cada un de nosaltres, lector o oient, la figura del sord-tartamut és un toc d’atenció per fer-nos adonar de la dosi de sordesa que ens afecta encara, siguem “deixebles” o “pagans”.

4. Aquest episodi del Sord-tartamut es troba en paral·lel amb l’episodi del Cec (Marc 8,22), que no recull aquí, al Missal. Els dos “emmarquen” la segona Multiplicació dels pans, que constitueix el punt més significatiu d’aquesta volta de Jesús per terres paganes. (En les Lectures del Missal, la Multiplicació del pans ja va ser llegida els diumenges anteriors, segons la versió de l’evangeli de Joan).

L’estrany ritual que segueix Jesús amb el sord-tartamut vol fer-nos pensar en el segon relat de la Creació de l’Home (Gènesi 2,7ss). Imaginem la situació: Déu, com un terrisser, fa un ninot de fang. El ninot té ulls però no hi veu, té orelles però no hi sent, té boca però no parla,... fins que Déu no bufa el seu alè (esperit) a les narius del ninot, i aquest esdevé un “ésser vivent”. Però, en l’Home, Déu no pretén només crear un “ésser vivent”. L’obra de Déu no s’acaba aquí. Déu crea un ésser vivent que, a més, pugui participar de la seva mateixa Vida. Per a això cal encara foradar-li les orelles amb els dits perquè pugui sentir. “Obre’t!”. Ja no és una paraula estrictament “creadora”; tampoc no és un simple “manament” que ha de ser obeït. Podríem dir que és una invitació, que esdevé creativa si s’hi respon positivament.

Així l’acció de Jesús envers el Sord-tartamut continua l’acció creadora de Déu: amb els dits li “forada” les orelles perquè puguin sentir-hi (que les paraules puguin entrar al seu cap); amb la saliva (popularment considerada com alè concentrat) li toca la llengua perquè quedi apta per a la comunicació. Fet tot això, ve la invitació, “obre’t”, dirigida a la persona (El Missal no recull el pronom que indica que “obre’t” va dirigit a la persona i no a les orelles).
La resta depèn de com respongui cadascú.

L’Home “tancat” encara no veu ni sent realment els altres. “Veure-hi” i “sentir-hi” són a la vegada “capacitats rebudes” i “actituds decidides”.

5. “Tot ho ha fet bé...”

“Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin”.

Aquestes paraules són com un eco d’aquelles altres amb què acaba el primer relat de la Creació: “Déu veié que tot el que havia fet era molt bo” (Gènesi 1,28).

La “bonesa” de l’Home radica en la seva capacitat de veure, sentir i parlar; és a dir: comunicar-se, i així poder participar en la vida de Déu, que és comunió.

Per contrast amb l’acció de Jesús envers el sord-tartamut, els deixebles posaran resistència (tancament) amb els seus prejudicis de “poble elegit en exclusiva”. Per això es faran mereixedors de la increpació de Jesús: “¿És que el vostre cor està endurit? ¿Teniu ulls, i no hi veieu; orelles, i no hi sentiu?” (Marc 8,18).

C. MISSATGE.

6. L’Obra de Déu no s’acaba en la Creació de l’Home com a ésser vivent. Som éssers vivents cridats a la comunió (forma de Vida pròpia de Déu. “Vida eterna”, en el llenguatge de St. Joan, que hem llegit aquests diumenges passats).

A tots se’ns diu “obre’t”. És la paraula central del relat d’avui. Per donar-li relleu, Marc conserva la seva forma original en llengua aramea: “Efatà”. Deuria ser una de les paraules que Jesús repetia més sovint.

D: RESPOSTA.

7. Casualment la Carta de St. Jaume, que estem llegint aquests diumenges com a segona lectura, ens ofereix una manera pràctica de respondre. Dintre la comunitat tots som germans; i, per tant, qualsevol diferenciació de categories ens faria homes que jutgen amb criteris dolents.

Primer hi ha la comunió; després venen les comunitats concretes.

La comunió neix quan activem la nostra capacitat de veure i escoltar realment els altres, i parlar-los. És fruit d’un cor obert. Quan tenim el cor obert, farem comunitat amb les persones amb qui ens trobem, per diferents que siguin.

El vincle fonamental d’una comunitat cristiana no està en les coses que tenen en comú, com les veritats de la fe, o els ritus, o el llenguatge, o el lloc on viuen, o la persona que presideix,... El vincle fonamental que uneix una comunitat cristiana és el cor obert a tothom.

La comunió es concreta en comunitats que poden ser molt diferents. Les comunitats són funcionals, temporals, ocasionals,... Són un “resultat”. La comunió és la “font”, l’actitud bàsica.

    

8. No és fàcil veure i sentir realment els altres. Ens ho impedeixen els nostres pre-judicis; les nostres opcions ja preses. Com quan ens posem olleres de color, veiem i sentim els altres d’acord amb les nostres idees preconcebudes, i no tal com són en realitat. Això dificulta una autèntica vida de comunitat.

Entre nosaltres, quantes reunions! quantes taules rodones! quantes tertúlies! quants debats!... i quant poc diàleg!!!

És difícil “dialogar” si no s’ha pres abans la decisió explícita de tenir una actitud d’acolliment envers l’altre: voler “escoltar realment allò que ens diu”. Quantes converses no passen de ser “torns de paraula”! Com en som de “tartamuts” parlant sense haver escoltat realment a qui pretenem respondre! Si el diàleg és la mesura de la comunió, som molt poc comunitaris. Encara som massa sords.

9. També hem de tenir en compte que en la nostra societat, i cada vegada més, les “paraules” han esdevingut una gran eina de domini. Poques vegades són un servei. Per això ens cal estar atents a no utilitzar-les per dominar. I també a escoltar-les evitant que se’ns domini amb elles. Pensem amb paraules. Qui té el domini de les paraules fàcilment té també el domini dels pensaments! Vigilem, doncs! La nostra societat ens necessita lliures!

I també, per dignitat: escoltar sense perdre la pròpia dignitat davant de qui abusa de la paraula.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Sembla que a les nostres Trobades hi ha molt “mutisme”. És perquè no hi ha res a dir, o perquè la nostra manera de funcionar no ofereix ocasió de parlar?

Dit d’una altra manera: del Sord-tartamut es diu que “a l’instant se li obriren les orelles, la llengua se li deslligà i parlava perfectament”. Reflecteixen això, les nostres trobades?

2. En les reunions, us pareu alguna vegada a examinar l’ús que hi feu de les paraules? Parleu massa? Talleu els altres quan encara no han dit el que estaven dient? Les vostres intervencions s’acosten més al servei o al domini?

3. Com veieu el diàleg ecumènic, interreligiós i intercultural? En teniu experiència? Amb quina actitud us el mireu?

Diumenge 22. B.

>> Paraules i parauletes.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Deuteronomi 4,1-2.6-8).

Moisès digué al poble:

«Ara, Israel,

escolta els decrets i les prescripcions que avui us ensenyo,

i compliu-los.

Així viureu, entrareu al país que el Senyor,

el Déu dels vostres pares, us dóna,

i en prendreu possessió.

No afegiu res als manaments que jo us dono ni en tragueu res.

Compliu els manaments del Senyor, el vostre Déu,

que us dono avui.

Guardeu-los i poseu-los en pràctica.

Si ho feu així,

tots els pobles us tindran per assenyats i molt intel·ligents:

quan sentiran dir que heu rebut tots aquests decrets, diran: “Aquest poble és una nació assenyada i molt intel·ligent.”

I realment,

quina és la nació que tingui els seus déus tan a prop,

com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre

sempre que l’invoquem?

I, quina és la nació, per gran que sigui,

que tingui uns decrets i unes prescripcions tan justes

com aquesta Llei que jo us he donat avui?»

2ª LECTURA (Jaume 1,17-18.21b-22.27).

Germans meus estimats,

tot el que rebem de bo, tot do perfecte,

prové de dalt, baixa del pare dels estels.

En ell, res no canvia;

no hi ha ni ombra de variació.

Ell ha decidit lliurement

que la proclamació de la veritat

ens fes néixer a la vida,

perquè fóssim com un primer fruit de tot el que ha creat.

Acolliu amb docilitat la paraula plantada en vosaltres.

És una paraula que té el poder de salvar-vos.

Però no us limiteu a escoltar-la,

que us enganyaríeu a vosaltres mateixos:

l’heu de posar en pràctica.

La religió pura i sense taca als ulls de Déu

és que ajudeu els orfes i les viudes en les seves necessitats,

i us guardeu nets de la malícia del món.

EVANGELI. (Marc 7,1-8a.14-15.21-23).

En aquell temps,

els fariseus i alguns mestres de la Llei

que venien de Jerusalem

es reuniren entorn de Jesús

i s’adonaren que alguns dels seus deixebles

menjaven amb les mans impures,

és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les.

Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus,

seguint la tradició que han rebut dels ancians,

no mengen mai sense haver-se rentat les mans ritualment,

i quan tornen del mercat

no mengen sense haver-se banyat;

i observen per tradició moltes pràctiques semblants,

com és fer passar per l’aigua,

vasos i gerros i atuells d’aram.

Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei

preguntaren a Jesús:

«Per què els vostres deixebles

no segueixen la tradició dels ancians

i mengen amb les mans impures?»

Jesús els respongué:

«Isaïes tenia tota la raó

quan va profetitzar de vosaltres, hipòcrites,

tal com diu l’Escriptura:

“Aquest poble m’honora amb els llavis,

però el seu cor es manté lluny de mi.

El culte que em dóna és en va,

les doctrines que ensenyen són preceptes humans.”

Vosaltres abandoneu els manaments de Déu

per mantenir les tradicions dels homes.»

Després cridà la gent i els deia:

«Escolteu-me tots i enteneu bé això que us dic:

Res del que entra dintre de l’home des de fora

no el pot contaminar;

només allò que surt de l’home, el pot contaminar,

perquè de dins de l’home, és a dir, del seu cor,

en surten els pensaments dolents

que el porten a cometre fornicacions,

robatoris, assassinats, adulteris, estafes, maldats, enganys,

indecències, enveges, insults, arrogància, ximpleria:

tot això dolent surt de dintre

i és el que contamina l’home.»

B. LLENGUATGE.

1. Després del llarg discurs-discussió sobre l’Eucaristia, de l’evangeli de Joan, tornem a l’evangeli de Marc, que és el propi d’aquest Any-B. La Lectura d’avui recull diferents fragments, que contenen bàsicament dues idees, relacionades entre elles però distintes: A) El respecte a les tradicions dels ancians, i B) La qüestió del que és pur i impur (o sagrat i profà).

A). Les “tradicions dels ancians”.

2.  La base de l’espiritualitat jueva era la Bíblia.

La Bíblia estava escrita en hebreu, però la llengua normal de la gent era l’arameu. Això obligava a que hi haguessin mestres o especialistes que la traduïssin, expliquessin i comentessin. Això havia creat dos nivells dintre la Comunitat jueva: els “mestres de la Llei” i els “fidels”. I, com sol passar, les persones del nivell superior es van anar convertint en els directors de les consciències de la gent senzilla, i en els jutges inapel·lables que dictaminaven qui era “bon jueu” i qui era “mal jueu”. Ser declarat mal jueu comportava quedar exclòs de la vida de la comunitat, a fi de no “contaminar” els altres. I tot això, en nom de Déu!!!

3. A les sinagogues dels pobles de fora de Jerusalem, la Bíblia era comentada sobretot pels fariseus, que també l’aplicaven a la vida de les persones i del poble. A través d’aquests comentaris i aplicacions, els fariseus i mestres de la Llei dirigien la vida religiosa i social de les comunitats jueves.

Segons sembla, els comentaris concrets dels “mestres religiosos” tenien, en la pràctica, més importància que la mateixa Bíblia. El resultat era que la Bíblia, destinada per si mateixa a proclamar i celebrar l’acció alliberadora de Déu, es convertia, de fet, en una eina de domini sobre el poble. Utilitzada com un llibre de normes i preceptes, provocava en moltes persones sentiments de culpa i d’angoixa religiosa.

4. La denúncia que fa Jesús d’aquesta situació és clara i contundent: no es dedica a defensar la gent sinó que increpa directament els responsables d’aquesta perversitat: “Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes”.

Els evangelis, en conjunt, mostren com Jesús es va oposar frontalment a aquesta situació tan injusta, i fins i tot va invertir els termes. “Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu” (Mateu 21,32).

B). Allò que és pur i allò que és impur.

5. És una qüestió diferent de l’anterior, però hi està molt relacionada ja que li serveix de base.

Des d’una mentalitat massa “religiosa”, és fàcil caure en la temptació de dividir el món en dues parts: l’àmbit de Déu i l’àmbit dels homes. Per comparació amb l’àmbit de Déu, les coses només humanes són profanes o, fins i tot, impures. Aquesta divisió es reflexa en la manera de valorar la societat i les persones. Per exemple: el poble d’Israel, “poble elegit”, considerava que, per la seva elecció, havia entrat en l’àmbit de Déu. És, per tant, un poble sant. Per contrast, els altres pobles eren considerats profans o impurs. Per això, quan un jueu es relacionava amb persones no jueves, quedava contaminat, i s’havia de purificar, ell i les coses que portava.

6. A més d’aquesta “impuresa per contacte amb els pagans”, hi havia també una llarga llista d’accions que produïen contaminació dintre mateix del poble elegit, com, per exemple, menjar segons quins animals, tocar un cadàver, menjar sense rentar-se les mans, patir determinades malalties com la lepra, una dona en la menstruació, no complir certes normes d’higiene,... També aquí la postura de Jesús és radical: “Res del que entra dintre de l’home des de fora no el pot contaminar”. Ni els pobles, ni les persones, ni els animals, ni les coses, ni res de tot allò que existeix és impur. Per a Jesús, si es vol parlar d’impuresa, s’ha de mirar només “allò que surt del cor”. No hi ha cap altra impuresa que aquella que neix de la mala intenció en les nostres relacions amb els altres. “Només allò que “surt” de l’home, el pot contaminar”.

7. Tot això comporta un canvi molt important en la manera de valorar les altres persones i les coses. És tan important aquest canvi que els mateixos deixebles ho interpreten com un “proverbi” o “paràbola” que caldria explicar per evitar que fos mal entès. Però Jesús els replica insistint en el seu significat directe:” ¿També vosaltres sou incapaços d'entendre-ho? ¿No compreneu que tot allò que entra a l'home des de fora no el pot fer impur, perquè no li va al cor, sinó al ventre, i acaba fora del cos? D'aquesta manera declarava purs tots els aliments” (Marc 7,17. Fragment no recollit en el Missal). 

C. MISSATGE.

8. Qualsevol persona que conegui mínimament la Història de l’Església o participi en el seu funcionament, s’adonarà de seguida que la denúncia que fa Jesús afecta també directament l’Església. I sobretot l’Església Catòlica. A les parròquies, allò que s’ensenya abans que tot és el Catecisme. En canvi, normalment hi ha un desconeixement absolut de la Bíblia i del missatge evangèlic. És cert que a les reunions de la comunitat (missa) s’hi llegeix la Bíblia; però d’una manera tan fragmentada i desordenada que és impossible copsar el seu missatge; i ha de ser interpretada pels que són considerats “mestres de la Llei”, com en temps de Jesús.
Fins i tot s’ensenya que la Bíblia ha de ser “interpretada” d’acord amb el Magisteri eclesiàstic!

9. Això no seria massa problema si el Magisteri eclesiàstic naixés de l’experiència de les comunitats cristianes. Però no és així. L’Església ha caigut també en el defecte de crear també dos nivells dintre la Comunitat: els “mestres que parlen” (bisbes i capellans) i els laics que escolten (els fidels). Així el Magisteri ja no és l’expressió de la vida de la Comunitat sinó que exposa els punts de vista de la jerarquia, formulats per a “orientar” els fidels.

Sembla evident que aquesta separació en dos nivells contradiu directament l’Evangeli. Les paraules de Jesús: “Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes”, dissortadament, també s’han d’aplicar a la nostra Església.

D: RESPOSTA.

10. La resposta que se’ns demana sembla clara i urgent: cal retrobar la “fraternitat”, que significa anul·lar els dos nivells. Tots som germans. “Vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist (Mateu, 23,8ss).

Cal superar la divisió entre “laics” (profans, impurs?) i “clergues” (sagrats, purs?).

Si fem servir la imatge tan freqüent del ramat, s’ha d’entendre que tots som ovelles, perquè tots ens alimentem de la vida del Bon Pastor; i també, d’alguna manera, tots som pastors, perquè tots fem de la nostra pròpia vida un aliment per als altres. “Pastors” no pas per dirigir sinó per apeixar les “ovelles”. “El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles” (Joan 10,11).

11. No solament a dintre l’Església cal superar aquesta divisió entre profà i sagrat, sinó també en la relació de l’Església amb el Món. Tots som Món. Dir-nos a nosaltres mateixos “poble de Déu” és molt perillós i ambigu, si s’entén com una característica pròpia de l’Església. Tota la Humanitat és “el poble de Déu”. L’actual globalització ens obliga a canviar moltes expressions del nostre llenguatge si no volem que deixi de ser “bona notícia” per a tothom.

12. En el moment de preguntar-nos quina ha de ser la nostra resposta a l’evangeli d’avui, hem de procurar no cometre l’equivocació de pensar en allò que haurien de fer els altres. Busquem la nostra resposta. Per exemple: per retrobar la fraternitat no cal començar demanant al papa que abandoni el Vaticà. Comencem nosaltres per “abandonar” el Vaticà i allò que representa de contrari a l’Evangeli. Tampoc cal començar demanant als bisbes que baixin de les seves càtedres. Comencem nosaltres per sentir-nos persones adultes que segueixen el consell de St. Pau als Tessalonissencs: “Examineu-ho tot i quedeu-vos amb el que és bo” (1ª Tes. 5,21). Ni tan sols comenceu demanant-nos als capellans que no fem de “senyors rectors” de les parròquies. Comenceu vosaltres, si heu decidit viure l’Evangeli en el marc d’una comunitat concreta, per sentir-vos membres adults i actius de la pròpia comunitat, ajudant a que cadascú pugui oferir els serveis de què és capaç i que la comunitat li demana.

La gran majoria de capellans i bisbes (per no dir tots, inclòs el bisbe de Roma) som persones de bona voluntat. Si la resta de la comunitat no ens “marginés” posant-nos per sobre dels altres o tolerant-ho, ens seria molt més fàcil de no caure en la temptació de considerar-nos “mestres”, i podríem sentir el goig de ser germans entre germans. No en dubtem pas: allò que necessitem tots, capellans i bisbes inclosos, no són “fidels” sinó “germans”. O això sembla que ens demana l’Evangeli, si el valorem més que les “tradicions humanes”...

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Quines tradicions humanes, en la vostra opinió, han passat a tenir més “força” que el missatge evangèlic?

2. El “clericalisme” és un defecte propi dels clergues, o és sobretot un problema del conjunt dels catòlics?

3. En què consisteix al mal del clericalisme?

Diumenge 21è, Any B.

>> Paraules i parauletes.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Josuè 24,1-2a.15-17.18b).

En aquells dies,

Josuè reuní a Siquem totes les tribus d’Israel,

i cridà els ancians d’Israel,

els seus caps, els seus jutges i els seus magistrats.

Es presentaren tots davant Déu,

i Josuè digué a tot el poble:

«Si no us sembla bé de tenir el Senyor per Déu,

escolliu avui quins déus voleu adorar:

els que adoraven els vostres pares

quan vivien a la regió occidental de l’Eufrat

o els déus dels amorreus, al país dels quals viviu.

Però jo i la meva família hem decidit d’adorar el Senyor.»

El poble respongué:

«Mai de la vida no abandonarem el Senyor

per adorar altres déus.

El Senyor, el nostre Déu, és el qui ens va fer pujar

amb els nostres pares

de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge;

ell obrà davant els nostres ulls aquells grans senyals

i ens guardà pertot arreu on anàvem,

enmig de totes les nacions que havíem de travessar.

També nosaltres, doncs,

estem decidits a adorar el Senyor,

que és el nostre Déu.»

2ª LECTURA (Efesis 5,21-32).

Germans,

sotmeteu-vos els uns als altres

per reverència a Crist.

Que les esposes se sotmetin als seus marits,

com tots ens sotmetem al Senyor,

perquè el marit és cap de la seva esposa,

igual que el Crist és cap i salvador de l’Església,

que és com el seu cos.

Per tant, així com l’Església se sotmet al Crist,

les esposes s’han de sotmetre en tot als marits.
I vosaltres, marits, estimeu les vostres esposes,

tal com el Crist estima l’Església.

L’estima tant que s’ha entregat a la mort per ella,

per santificar-la:

l’ha rentada amb el bany de l’aigua

acompanyat de la paraula,

i així ha pogut cridar a la seva presència

una Església gloriosa, sense taques, ni arrugues,

ni res de semblant,

tota santa i immaculada.

Igualment els marits han d’estimar l’esposa

com el seu propi cos.

El qui estima la seva esposa

és com si s’estimés ell mateix.

No hi ha hagut mai ningú que no estimés el seu propi cos.

Tothom l’alimenta i el vesteix.
També el Crist es porta així amb la seva Església,

perquè som membres del seu cos.

Per dir-ho amb paraules de l’Escriptura:

«Per això l’home deixa el pare i la mare

per unir-se a la seva esposa,

i, des d’aquell moment,

ells dos formen una sola família.»

És un misteri molt gran: ho dic de Crist i de l’Església.

EVANGELI. (Joan 6,60-69).

En aquell temps,

molts que fins aleshores havien seguit Jesús

digueren: «Aquest llenguatge és molt difícil!

Qui és capaç d’entendre’l?»

Jesús coneixia interiorment

que els seus seguidors murmuraven d’això, i els digué:

«Us escandalitza això que us he dit?

Què direu si veieu que el Fill de l’home

puja on era abans?

L’Esperit és el qui dóna la vida.

La carn no serveix de res.

Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida.

Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen.»

Des del principi Jesús sabia

qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair.

Després afegí:

«Per això us he dit abans

que ningú no pot venir a mi

si el Pare no li concedeix aquest do.»

Després d’aquell moment,

molts dels qui l’havien seguit fins aleshores

l’abandonaren i ja no anaven més amb ell.

Jesús preguntà als dotze:

«Vosaltres també em voleu deixar?»

Simó Pere li respongué:

«Senyor, a qui aniríem?

Només vós teniu paraules de vida eterna,

i nosaltres hem cregut

i sabem que sou el Sant de Déu.»

(Final del capítol, no recollit en el Missal:)

Jesús els digué:

-¿No us vaig escollir tots dotze? I un de vosaltres és un diable!

Es referia a Judes, fill de Simó Iscariot.

Era ell, un dels Dotze, qui l’havia de trair.

B. LLENGUATGE.

Nota.

Si a la celebració que prepareu teniu previst llegir-hi la segona Lectura que ens proposa el Missal per aquest diumenge, potser hauríeu de tenir en compte el seu contingut “provocatiu” per la mentalitat actual. Si el clima de la trobada ho permet, valdria la pena no amagar el cap sota l’ala, i afrontar la diversitat d’opinions que el seu contingut pugui provocar. Normalment s’acaben les Lectures dient “Paraula de Déu”. Potser seria bo aprofitar ocasions com aquesta per reflexionar tots junts sobre què és realment allò que proclamem com a paraula de Déu. Cal no descuidar que Déu ens parla a través de la nostra mateixa Història. Per això parlem de “Història Sagrada”. També els “pecats”, “equivocacions” i “retards” formen part de la Història, i esdevenen per a nosaltres paraules privilegiades per avançar en el nostre “camí”, que ha d’incloure necessàriament el “convertir-se”, “canviar” i “posar-se al dia” quan sigui necessari.

1. Hem arribat al final d’aquest llarg capítol sisè de l’evangeli de Joan. Com en les obres de teatre, al final s’hi presenta el desenllaç; un desenllaç, en aquest cas, sorprenent perquè, d’alguna manera, acaba malament.

Hi ha persones que diuen que si els capellans expliquéssim l’evangeli correctament hi hauria més gent que se sentirien cristians. Potser sí. Però el testimoni dels Evangelis no és pas aquest. Podem suposar que Jesús exposava perfectament l’evangeli. No podia ser altrament donat que, en realitat, l’evangeli és Jesús mateix; ell mateix és la bona-notícia. Doncs, bé: la gran majoria de gent que havia seguit Jesús van trobar inacceptable el seu missatge i es va desapuntar. En el fragment que hem llegit avui, dóna la impressió que només queden els Dotze, i encara no tots (Vegeu les paraules finals d’aquest capítol, que el Missal no recull, i que hi he adjuntat en blau). L’evangelista fa notar que Jesús no es sorprèn d’aquesta situació: “Des del principi Jesús sabia qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair”.

2. Jesús és conscient de que el seu missatge és realment una molt bona notícia, però sap que no tothom està disposat a acceptar-la; no tothom hi veu una notícia bona per a ell. Per què?

Aquí ens trobem amb el gran misteri de la llibertat, que dóna a cada ésser humà la sorprenent capacitat d’acollir o no el do de Déu. Jesús fa referència al Pare per “excusar”, en certa manera, la incredulitat dels que no creuen: “Per això us he dit abans que ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do”. Però el Pare no és pas el “responsable” de la incredulitat, perquè, de fet, Ell fa el do a tothom. Per què, doncs, uns l’accepten i d’altres no?

(Noteu el significat totalment diferent de la paraula “creure” en l’evangeli de Joan i en l’ús que solem fer-ne nosaltres. Per a nosaltres, els qui “no creuen” serien les persones que no accepten allò que diu l’Església sobre Déu, Jesucrist o la Religió... Però en l’evangeli de Joan “no creure” significa no acceptar l’Home com a “primer valor de referència” en el nostre comportament).

3. Tenint en compte la Nota anterior, repetim la pregunta: “Per què uns accepten el do de Déu, i d’altres no?”

Aquesta pregunta és molt lògica, però també és molt perillosa. Cap de nosaltres no disposa d’un criteri segur per discernir qui accepta realment el do de Déu i qui no. Ni tan sols podem estar segurs de la nostra pròpia resposta! A la pregunta que fa Jesús als Dotze “Vosaltres també em voleu deixar?”, Pere, en representació de tots, respon afirmant la seva adhesió incondicional: “Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu”. Però, a l’hora de la veritat, Pere negarà Jesús, i Judes, un dels dotze, se’l “vendrà” per trenta monedes de plata... (Joan 18,17 i Mateu 26,15).

4. L’evangeli de Joan, en els seus relats, sol fer coincidir Pere i Judes. Els dos són deixebles de Jesús, però no del tot. L’accepten mentre veuen en ell el líder que necessiten, però el neguen o el traeixen quan comproven que ell va per altres camins. Ells interpreten com a debilitat, impròpia del Messies, la seva vida-totalment-donada (mort). Per a ells, la Vida consisteix en Força i Poder. Per això necessiten un messies poderós, que els permeti superar precisament la seva debilitat. Massa que les coneixen les conseqüències de ser dèbils  enfront dels forts!!! Amb tot, al final, Pere acabarà acceptant el do de Déu (Joan 21, 19). Judes, no.

A Pere, acceptar el do de Déu el portarà a donar també la seva pròpia vida; Judes preferirà “perdre-la” abans que donar-la (Mateu 27,5).

Pere i Judes, a més de ser persones concretes i individuals, en els evangelis representen dues maneres equivocades de ser deixebles de Jesús, però amb resultats ben diferents. Misteris de la llibertat!

C. MISSATGE.

5. El paradigma d’aquests dos deixebles en l’evangeli de Joan, constitueix un avís important per a tots i cada un dels membres de les comunitats cristianes. Es pot ser “deixeble” i “enemic”. “Jesús els digué: ¿No us vaig escollir tots dotze? I un de vosaltres és un diable!” (“Diable” significa “enemic”, “acusador”. Aquí significa: enemic de l’Home). Es pot anar a combregar cada diumenge i ser enemic de l’Home. “L’Esperit és el qui dóna la vida. La carn no serveix de res”. En les paraules de Jesús, la seva carn i la seva sang no es queden només en carn i sang. Són carn i sang donades amorosament: per això són també Esperit i Vida. Són “Esperit” perquè l’Esperit és la força humanitzadora de Déu; i donar la vida per amor connecta amb aquesta acció humanitzadora.  Són també “Vida” perquè la plena humanització ens porta a participar de la Vida mateixa de Déu.

6. Tot i donar la impressió que l’evangeli d’avui té un desenllaç decebedor, la veritat és que fa possible un optimisme extraordinari. Si mirem el nostre món amb mirada neta, ens adonarem de seguida que, dintre i fora de l’Església, són innumerables les persones que viuen segons l’Esperit; són innumerables les persones que accepten amb goig fer-se realment aliment dels altres. Tant se val que s’anomenin a si mateixes “cristianes” o d’una altra manera; són autènticament “humanes”, perquè han fet de l’Home la norma primera de la seva vida. I són elles les que aguanten la nostra Humanitat i fan possible que Déu vagi realitzant el seu projecte d’amor!

D: RESPOSTA.

7. L’adhesió a Jesús (adhesió a l’Home) es va fent d’esgraó en esgraó. En cada nivell la llibertat humana sent l’atracció del Pare, forta però no forçadora. Cadascú pot respondre-hi o no. Tota resposta positiva ens prepara per a sentir més clarament la pròxima atracció del Pare. D’aquesta manera la saviesa de Déu fa que el seu do sigui també mèrit nostre. Déu no ens vol com un simple “producte” de la seva acció creadora, sinó que ens vol “persones” (“autors” de nosaltres mateixos). No som un robot, més o menys ben dissenyat, sinó éssers lliures que podem dir “no” perquè se’ns pugui reconèixer com un mèrit dir “sí”.

El Pare va dibuixant davant nostre el “rostre de l’Home” que, si decidim “mirar-lo”, cada vegada ens “atrau més” i ens resulta més “amable”. Lentament i progressiva, de fidelitat en fidelitat, o d’infidelitat a fidelitat, ens anem alliberant de la clova opaca del nostre egoisme i anem descobrint la meravella de viure en comunió fraternal.

8. La ideologia de Pere i Judes els impedeix de veure la realitat de l’Home-Jesús. Però Pere, quan va comprovar les conseqüències nefastes de la seva infidelitat, va acceptar la mirada de l’home (Lluc 22,61). I aquesta mirada li va fer arribar l’atracció del Pare, movent-lo a donar, ell també, la seva vida per a l’Home.

Pere va acceptar aquesta atracció. Judes, no; i va abandonar.

Els evangelis no ens diuen tot això per donar-nos unes dades biogràfiques sobre aquests dos deixebles, sinó perquè ens serveixi de lliçó.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. A vegades s’ha entès la comunió com una trobada individual entre una persona i Déu. Què en penseu? Què comporta realment per vosaltres “anar a combregar”?

2. Durant molt de temps, en l’Església, s’ha afirmat que no anar a missa els diumenges era un pecat greu. Quins comentaris us suggereix, això?

3. Una societat en “situació de cristiandat” s’ha de considerar més cristiana que una societat laica? Quins avantatges i quins inconvenients ha tingut la situació de cristiandat viscuda a Occident durant tants segles?

Diumenge 20è. B.

20 de durant l’any.

>> Paraules i parauletes.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Proverbis 9,1-6).

La saviesa ha construït el seu palau,

hi ha posat set columnes.

Prepara els seus guisats i els seus vins

i fa parar la seva taula.

Després envia les serventes a cridar

des dels punts que dominen la ciutat:

«Que vinguin els illetrats.»

I als qui no tenen enteniment, ella els diu:

«Veniu a menjar el meu pa i a beure els meus vins.

Deixeu la vostra ignorància i viureu,

i avançareu pel camí del coneixement.»

2ª LECTURA (Efesis 5,15-20).

Germans,

fixeu-vos bé com viviu;

no sigueu com la gent que no sap el que fa,

sinó com gent de seny,

mirant de treure bé del moment present,

perquè els temps que vivim són dolents.

No sigueu d’aquells que no fan cas de res:

més aviat mireu d’entendre què vol de vosaltres el Senyor.

No begueu massa, que el vi porta a la disbauxa.

Deixeu que us ompli l’Esperit Sant.

Exhorteu-vos els uns als altres amb salms,

himnes i càntics espirituals,

canteu al Senyor en els vostres cors,

donant sempre gràcies de tot a Déu Pare,

en el nom de Jesucrist, el nostre Senyor.

EVANGELI. (Joan 6,51-58).

En aquell temps,

Jesús digué als jueus:

«Jo sóc el pa viu, baixat del cel.

Qui menja aquest pa, viurà per sempre.

Més encara:

El pa que jo donaré és la meva carn,

perquè doni vida al món.»

Els jueus es posaren a discutir. Deien:

«Com s’ho pot fer aquest,

per donar-nos la seva carn per menjar?»

Jesús els respongué:

«Us ho dic amb tota veritat:

Si no mengeu la carn del Fill de l’home

i no beveu la seva sang,

no podeu tenir vida en vosaltres.

Qui menja la meva carn

i beu la meva sang

té vida eterna,

i jo el ressuscitaré el darrer dia.

Ben cert:

la meva carn és un veritable menjar,

i la meva sang és una veritable beguda.

Qui menja la meva carn

i beu la meva sang està en mi i jo en ell.

A mi m’ha enviat el Pare que viu,

i jo visc gràcies al Pare;

igualment,

els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi.

Aquest és el pa baixat del cel.

No és com el que van menjar els vostres pares.

Ells van morir,

però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.»

B. LLENGUATGE.

1. Separades del seu context, les paraules de l’evangeli d’avui es presten a ser mal interpretades, com de fet ha passat. Separades del seu context, aquestes paraules prenen un relleu que distorsiona allò que realment volen dir. “Menjar la carn i beure la sang” passen a ser expressions quasi físiques que no tenen en compte allò que es dirà una mica més enllà: “L’Esperit és el qui dóna vida. La carn no serveix de res”. (Diumenge que ve).

2. En relació a les paraules llegides, cal distingir entre entendre-les i acceptar-les. L’evangeli mateix ja ens diu que els deixebles, precisament perquè les entenen, no les accepten (Diumenge que ve).

El problema de fer-ne una lectura tan fragmentada és que no solament dificulta la comprensió sinó que “permet” entendre-ho malament, i així “acceptar-ho” perquè en realitat no ens adonem de què comporta.

3. De fet sembla clar que aquestes paraules que l’evangelista posa en boca de Jesús quasi 80 anys més tard (quan ja hi havia la segona generació de cristians) encara actualment són força mal enteses. Recordem la “preocupació” que molts de nosaltres teníem el dia de la Primera Comunió de no tocar l’hòstia (el pa sagrat) amb les dents per no mossegar el “nen” Jesús. Almenys als nens (i molts era la única “instrucció” que rebien), la manera de parlar-los de l’eucaristia tenia una certa semblança amb menjar físicament el cos de Jesús en forma de comprimit.

4. Les paraules que hem llegit estan tretes, en part, del ritual pasqual. Jesús és presentat com el nou anyell pasqual, i l’anell pasqual era menjat. En el relat de l’evangeli de Joan, Jesús mor a la mateixa hora en què, al temple, es sacrificaven els anyells. No obstant, la sang mai no era “beguda”. La sang representa directament la “vida”, i pertany solament a Déu. Per això era vessada sobre o al peu de l’altar.

La pregunta dels jueus és coherent: ¿Com s’ho pot fer aquest per donar-nos la seva carn com a menjar?”. Ells entenen les paraules de Jesús en el seu sentit directe i superficial, sense copsar el sentit profund que es posarà de manifest a la Creu on Jesús hi donarà realment la seva carn i la seva sang. D’aquí que “menjar la seva carn i beure la seva sang” significa assumir la mateixa manera de viure de Jesús: donar la vida pels altres. Hi ha una seqüència de Vida: “A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi”.

5. Com ja vaig comentar diumenge passat (punt 4a), si 80 anys més tard l’evangelista posa en boca de Jesús unes expressions tan fortes, segurament és per corregir importants desviacions en les reunions eucarístiques de les comunitats cristianes. Segurament ja aleshores hi havia qui feia de l’eucaristia una interpretació purament ritual, sense conseqüències per a la vida real: combregar amb el “cos de Crist” sense fer donació de la pròpia vida. L’evangelista utilitza el llenguatge ritual per connectar amb la mentalitat dels cristians afectats; però hi connecta per separar-se’n. La mort-donació de Jesús no va ser ritual sinó real, realíssima; i és precisament aquesta mort-donació allò que constitueix l’essència de la vida eterna (ben diferent de la mort-aniquilació).

El ritu tot sol no serveix per res. Més encara: el ritu tot sol no evita que algú pugui ser a la vegada deixeble i enemic (com explícitament es diu al final d’aquest capítol. >Diumenge que ve).

6. Convé superar la idea de que l’Eucaristia és el resultat d’un poder sacerdotal que pot “convertir el pa” en el “cos de Jesús”. L’eucaristia és el record, actualitzat i continuat en la comunitat cristiana, de l’acció fonamental de Jesús: fer de la seva vida una vida donada, realment donada. L’Eucaristia ens ofereix la interpretació profunda de la mort de Jesús; una mort que no és pèrdua de la vida sinó donació. Anar a combregar significa assumir en nosaltres aquesta “vida-que-es-dóna” fent de la nostra pròpia vida també una vida-que-es-dóna. No és una qüestió de poders sacerdotals sinó de decisió sobre la pròpia vida. Tots i cada un de nosaltres podem decidir fer de la nostra vida un aliment per als altres, i així entrar en la “circuit de Vida” que té el seu origen i destí en Deu “el Pare”. En això consisteix la “vida eterna”. “Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia”. Els “dies”, un darrera l’altre, ens van encaminant cap a fer de la nostra vida una vida-que-es-dóna. El “darrer dia” és quan aconseguim ser vida donada, i aquesta és ja “vida eterna”. La vida eterna no comença després la mort, sinó que ja és present ara en la mesura que fem de la nostra vida una vida-que-es-dóna. En aquest cas, la mort física adquireix un relleu sagramental: confirma i porta a plenitud la pròpia donació.

7. L’expressió “vida eterna” actualment és de mal entendre. Si us sembla bé, podeu llegir el que es diu al glossari, en aquest mateix blog.

C. MISSATGE.

8. Podríem expressar el missatge d’avui amb les mateixes paraules que hem llegit: A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi”. Com ja vaig dir diumenge passat, el missatge de tot aquest llarg capítol sisè es pot resumir així: vivim si estem connectats a la Vida i ens fem aliment de la vida dels altres.

La gent que escolta Jesús troben les seves paraules massa dures. En el fragment que hem llegit avui s’hi destaquen les exigències de la “bona notícia”. El to sembla dur: “si no mengeu... si no beveu...” Però cal dir que l’exigència és gran perquè el do és major. L’horitzó és, ni menys ni menys, que la “vida eterna”. Això no vol pas dir que ens hàgim de “guanyar” la vida eterna anant a combregar; però... si el glaç vol la llibertat de l’aigua, ha d’acceptar descongelar-se. Així també nosaltres: si acceptem el do de la vida eterna, vida de comunió, ens cal superar la clova de les nostres pors i del nostre tancament. “Viure” és “conviure estimant” dins l’àmbit de l’Amor (Déu).

D: RESPOSTA.

9. També la resposta pot ser la mateixa de diumenge passat: Ens alimentem fent-nos aliment per als altres.

Pensant en les nostres eucaristies, cal estar atents a no quedar-nos en el simple ritu. Anar a combregar no significa pas fer un ritu misteriós que ens posa en comunicació amb el misteri de Déu.  Combregar és prestar-se a que la vida de Déu s’encarni en la nostra vida i s’hi faci aliment per als altres.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Jesús no va fer sacerdots sinó apòstols. Té importància això en la manera d’entendre, celebrar i viure les nostres eucaristies?

2. Segons sembla, l’excessiva ritualització de les trobades de germanor (missa) va començar molt aviat. Com ho veieu vosaltres pensant en les vostres eucaristies?

3. Les anomenades misses sense capellà, creieu que són molt diferents de les misses amb capellà? Per què? Què hi fa el capellà?