Diumenge vinent, 14è. de durant l'any. C.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

 
Camí.     Casa.     Menjar...Beguda.     Pau.     Regne de Déu.      Satanàs. 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional):  Nombre.    Satanàs.    Sodoma.

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge 14. C.

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol.   (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 66,10-14c).

Alegreu-vos amb Jerusalem,

feu festa, tots els qui l’estimeu.

Estigueu contents amb ella

tots els qui portàveu dol per ella;

sereu alletats amb l’abundància del seu consol

i xuclareu les delícies de la seva llet.

Això diu el Senyor:

«Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar,

la riquesa de les nacions, com un torrent desbordant.

Els teus nodrissons seran portats al braç

i amanyagats sobre els genolls.

Com una mare consola el seu fill,

jo també us consolaré: a Jerusalem sereu consolats.

Quan ho veureu, el vostre cor bategarà de goig

i reviuran com l’herba els vostres ossos.»

La mà del Senyor es farà conèixer als seus servents.

 

2ª LECTURA (Gàlates 6,14-18).

Germans,

Déu me’n guard de gloriar-me en res

que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist.

En ella és com si el món fos crucificat per a mi i jo per al món.

Ni la circumcisió ni la incircumcisió no tenen cap valor.

L’únic que val és que hàgim estat creats de nou.

Que la pau i la misericòrdia de Déu

reposin sobre tots els qui mantenen aquest criteri

i sobre l’Israel de Déu.

A part d’això, que ningú no m’amoïni,

perquè jo porto en el meu cos les marques distintives de Jesús.

Germans,

que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb el vostre esperit.

Amén.

 

EVANGELI. (Lluc 10,1-12.17-29).

NOTA.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

 

En aquell temps,

el Senyor en designà encara setanta-dos,

i els envià que s’avancessin de dos en dos cap

a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar.

Els deia: «Hi ha molt a segar i pocs segadors:

demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los.

Aneu.

Us envio com anyells enmig de llops.

No porteu bossa, ni sarró, ni calçat,

no us atureu a saludar ningú pel camí.

Quan entreu en una casa digueu primer:

Pau en aquesta casa.

Si hi viu un home de pau,

la pau que li desitgeu reposarà en ell;

si no, retornarà a vosaltres.

Quedeu-vos en aquella casa

i compartiu allò que tinguin per menjar i beure:

els treballadors bé es mereixen el seu jornal.

No aneu de casa en casa.

Si en un poble us reben bé,

mengeu el que us posin a taula,

cureu els malalts que hi hagi

i digueu a la gent d’aquell lloc:

El regne de Déu és a prop vostre.

Però si en un poble no us volen rebre,

sortiu als carrers i digueu:

Fins la pols d’aquest poble que se’ns ha posat als peus,

us la deixem.

Però sapigueu això: El regne de Déu és a prop.

Us asseguro que quan vingui el gran dia,

la sort de Sodoma serà més suportable que la d’aquell poble.»

 

Els setanta-dos tornaren tots contents i deien:

«Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom.»

Jesús els digué:

«Sí, jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp.

Us he donat poder de trepitjar les serps i els escorpins

i totes les forces de l’enemic: res no us podrà fer mal.

Però no us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres;

alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel.»

 

B. LLENGUATGE.

 

1. Uns altres setanta-dos...

Sorprèn, en els Evangelis, la poca sintonia dels Dotze amb Jesús. Però es tracta d’una “estratègia” dels Evangelistes per posar de relleu la resistència a ser “servidors d’Universalitat”. Tendim a entendre l’elecció no tant com un servei a tothom sinó com un privilegi personal o del propi grup. 

En contrast amb els Dotze, l’evangeli d’avui mostra la sintonia dels Setanta-dos. El significat de “Setanta-dos” (o Setanta, segons algunes versions) és interpretat diferentment entre els comentaristes, però tots coincideixen en que és una manera d’indicar la universalització de l’elecció de Déu. Si fins ara, en el llenguatge bíblic, només Israel era el Poble elegit, Jesús posa de manifest que aquesta elecció s’estén a tots els pobles. No es tracta pròpiament d’un canvi sinó d’un acompliment, ja que l’elecció d’Israel era precisament com a primícia i garantia de l’elecció de Déu a favor de tots els Pobles.

 

2. Si Dotze és la xifra d’Israel, Setanta-dos (o Setanta) és la xifra de la totalitat dels Pobles. També ells son “enviats” com a representants de tots els Pobles, amb les seves Cultures, Religions i peculiaritats.

El resultat de la “missió” dels Setanta-dos provoca en Jesús un esclat d’entusiasme, que l’evangelista transcriu a continuació del fragment llegit avui: “En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho” (Lluc 10,21).

L’èxit de la missió dels Setanta-dos anuncia la “victòria” del Regne de Déu sobre el Regne de Satanàs (del Poder). “Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp”.

 

3. Hi ha molt a segar i pocs segadors...

Cal entendre aquesta afirmació en coherència amb el que s’ha dit anteriorment: “...en designà encara setanta-dos i els envià...”. Ja no és només el “camp sembrat” constituït pel Poble d’Israel que està a punt per ser recollit, sinó que ara ja són tots els Pobles que estan “madurs” per a una collita abundant; i cal demanar a l’Amo dels sembrats que hi enviï més segadors perquè no es perdi la collita.

Els Setanta-dos que ara envia Jesús responen a aquesta nova situació d’abundància. Ja no cal “formar part del grup reduït dels Dotze”. La invitació ara és universal. “Vingui a nosaltres el vostre Regne”; un Regne que ja no es diferencia de la Humanitat sinó que és la Humanitat mateixa en la mesura que acull el missatge plenament humanitzador de Jesús. “Us envio com anyells enmig de llops”: compartiu, cureu malalts, anuncieu la Bona Nova del nou Regne.

 

4. Lluc descriu com una experiència pròpia de Jesús la sorprenent experiència que havien fet les primeres comunitats cristianes: la bona acollida que havien tingut entre els pagans, en contrast amb la mala acollida en terra d’Israel. “Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien assegut a la cendra, s'haurien posat vestits de sac i s'haurien convertit” (Lluc 10,13) (Fragment que la lectura del Missal no recull).

 

5. ...com anyells enmig de llops...

Semblants a llops, eren imaginats els Pagans vistos des del redós del Poble Elegit; però, un cop els anyells s’han trobat entre ells, han pogut comprovar que no eren tan dolents com se suposava. Fins i tot hi van ser millor acollits que entre els propis. “Els setanta-dos tornaren tots contents”.

 

6. No saludeu ningú pel camí...

No es tracta d’anar d’esquerps pels camins de la vida (encara que aquí tampoc no es condemna als qui no saben anar d’altra manera...). Segurament, aquestes paraules volen significar que no s’ha de perdre temps intentant convèncer amb moltes explicacions i atencions, com fan els comerciants que busquen clients, o els predicadors que busquen fidels. Es tracta d’un missatge alliberador. Si hi ha algú que el vulgui, que l’agafi. Si no, “tornarà a vosaltres” per continuar enunciant-lo. La finalitat de la missió no és obtenir seguidors sinó oferir la Pau (la Llibertat), i que la prengui qui la desitja i la valora.

 

7. ...pel poder del vostre nom.

En uns pastorets, hi ha una escena en què un dels dos pastors segrestrats pels dimonis esternuda per la pudor de sofre, i l’altre pastor espontàniament diu “Jesús!”... i tots els dimonis cauen per terra!

Segurament els Setanta-dos del relat d’avui no venien d’uns pastorets, però sí que van comprovar que “fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom”.

Jesús és el fill de l’Home; és a dir: l’Home. No es tracta d’un nom amb poders màgics o sobrenaturals. “Home” és un nom poderós perquè expressa el projecte home com a projecte de Déu. Treballar perquè els humans ens fem més humans ens associa al projecte de Déu, i ens encomana la seva eficàcia.

“No us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel”. És a dir: alegreu-vos de ser comptats com a obra de Déu i col·laboradors seus.

No és una qüestió de vencedors i vençuts. L’única cosa vençuda és el “regne deshumanitzador” del Domini, de l’Alienació (sobretot de la religiosa), de la Divisió entre els vivents.

 

C. MISSATGE.

 

8. Els Humans, encara que puguem semblar llops vistos des de la pleta del ramat, no som tan dolents. Podem ser acollidors amb les ovelles que es presenten desarmades, sense prejudicis, confiades. “No porteu bossa, ni sarró, ni calçat”. “Res no us podrà fer mal”, perquè s’intenta derrotar un enemic armat però no algú que se’ns acosta per servir-nos amb amor.

 

D: RESPOSTA.

 

9. Durant segles, Església i la Societat han format com un matrimoni sòlid; sòlid sobretot per la incapacitat de la Societat d’emancipar-se de la tutela eclesiàstica. Però aquesta tutela s’havia anat fent més pesada i absorbent fins a provocar la ruptura amb diferents sectors de la Societat.

Ara, aquesta Societat emancipada (laica) fa por a alguns cristians, i n’hi ha que ho expressen amb actituds de condemna del món.

Sembla una actitud equivocada. Cal no convertir l’Església en un refugi enfront del Món. Som Món. I en aquest Món ens sentim enviats a ser llevat, petita llavor, llum, sal... Som “església” per fer Món, un Món de tots i per a tots.

Ser segadors no vol pas dir espoliar els sembrats, ni buscar clients. Vol dir adonar-se de la bondat de la collita, i ajudar entre tots a que no quedi ningú sense gaudir-ne. 

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Com està present l’horitzó món en el vostre treball de cada dia?

2. Al nostre món (país, ciutat, barri...) hi ha coses que van malament. Intenteu protegir-vos-en, o ajudeu a arreglar-les?

3. Si examineu la vostra vida, segurament us sentireu d’alguna manera elegits. Ho viviu com un privilegi personal o com un servei a tothom?

 

 

Sant Pere i Sant Pau.

 

Sant Pere i Sant Pau. 29 de juny.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Claus (del regne del cel).    Fill de l’home.   Pere.     Profeta.   

 → Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol.   (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 

1ª LECTURA.  (Actes 12,1-11)

 

En aquells dies,

el rei Herodes detingué alguns de l’Església

per fer-los mal.

Feu matar amb l’espasa Jaume, el germà de Joan,

i quan s’adonà que això era ben vist pels jueus,

féu agafar també Pere.

 

Eren els dies dels Àzims.

El féu tancar a la presó

i confià la seva guarda a quatre esquadres de soldats,

amb el propòsit de fer-lo comparèixer davant el poble

després de Pasqua.

Mentre Pere era a la presó ben vigilat,

la comunitat pregava Déu per ell sense parar.

 

Herodes ja anava a fer-lo comparèixer,

però la nit abans, mentre Pere dormia entre dos soldats,

lligat amb dues cadenes,

i els sentinelles feien guàrdia davant la porta de la presó,

tot d’una l’àngel del Senyor es presentà,

i la cambra s’omplí de claror.

 

L’àngel tocà Pere, el desvetllà i li digué:

De pressa, aixeca’t.

I les cadenes li caigueren de les mans.

Li digué: Cenyeix-te i posa’t les sandàlies.

Pere ho va fer, i l’àngel va afegir:

Pren el mantell i segueix-me.

Pere sortí a fora i el seguia,

sense saber que això que feia l’àngel era veritat;

es pensava tenir una visió.

Passaren la primera guàrdia, passaren la segona,

i arribaren a la porta de ferro que dóna a la ciutat.

La porta s’obrí tota sola, i ells sortiren,

anaren fins a la primera cantonada, i l’àngel el deixà.

Llavors Pere, tornant en si, digué:

Ara veig que el Senyor ha enviat de debò el seu àngel

i m’ha alliberat de les mans d’Herodes

i de tot el que el poble dels jueus esperaven contra mi.

 

2ª LECTURA (2ª a Timoteu 4,6-8, 17-18).

 

Estimat, pel que fa a mi,

la meva vida ja és oferta com una libació

vessada sobre l’altar.

Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres

i deixar el port.

Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa,

em mantinc fidel.

I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat.

El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia,

i no tan sols a mi,

sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació.

 

El Senyor m’assistia i em donà forces

perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli,

i poguessin escoltar-lo tots els pagans.

 

I Déu m’ha salvat de la gola del lleó.

El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar

i em guardarà per al seu Regne celestial.

A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

 

EVANGELI. (Mateu 16,13-19).

En aquell temps...

Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip,

i un cop allà, preguntava als seus deixebles:

“Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?”

Ells li respongueren:

“Uns diuen que és Joan Baptista,

altres, que és Elies,

altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes”.

 

Ell els diu: “I vosaltres, ¿qui dieu que soc?”

Simó Pere li contestà:

“Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”.

Jesús li va respondre:

“Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs:

això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang,

sinó el meu Pare del cel.

 

I ara, també jo et dic que tu ets Pere.

Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església,

i les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir.

Et donaré les claus del Regne del cel,

i tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel,

i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel”.

 

(Continuació del text, per entendre’l millor).

Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.

Des d’aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia.

 

Llavors Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo dient:

-Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà.

Però Jesús es girà i digué a Pere:

-Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure,

perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes.

 

LLENGUATGE.

1. Qui és Jesús?

Pregunta de gran actualitat.

Pregunta la resposta de la qual és important entendre bé.

El relat distingeix explícitament entre la gent i els deixebles.

“Qui diu la gent que és el Fill de l’home?”...

“I vosaltres, qui dieu que sóc jo?”.

 

2. La resposta de la gent no és pas incorrecta, però es queda curta. La resposta justa la donen els deixebles per boca de Pere. Però Jesús deixa clar que aquesta bona resposta no ve pas del fet que els deixebles el coneguin millor sinó perquè han rebut una revelació del Pare del Cel.

 

3. Però no s’ha de prescindir de la gent. En atenció a la gent, que encara no pot entendre la vertadera resposta, els deixebles no han de dir a ningú “que Jesús és el Messies”. En realitat, ni els deixebles entenen el significat de la seva resposta.

(Per facilitar la comprensió de tot aquest relat, he inclòs, en blau els versets que segueixen, que no formen la Lectura del Missal).

 

4. Tots, gent i deixebles, imaginaven el Messies com algú que instauraria el Regne de Déu fent exhibició de poder diví per imposar la justícia, purificar el temple, expulsar els enemics d’Israel i netejar de “pecadors” el Poble elegit.

Però aquests no eren els plans de Déu. Aquesta no era la missió que Jesús havia rebut del Pare.

 

5. Déu estima el poble d’Israel i tots els pobles, i no es vol mostrar com el Déu que jutja per condemnar sinó com el Pare misericordiós que jutja per perdonar.

Això comporta que tampoc el seu “Messies” no condemni, sinó que accepti ser un “condemnat” entre els condemnats; i no mati, sinó que doni la vida entre els altres “crucificats”.

És d’aquesta manera que Jesús vencerà el mal per salvar el malfactor.

Déu anul·larà les sentències que condemnen l’Home, però salvarà, si ho accepten, als qui han pecat jutjant injustament.

Un exemple d’això serà el mateix St. Pau, que va passar de ser jutge i perseguidor a ser salvat, deixeble i apòstol.

 

6. De moment, ni els mateixos deixebles no són capaços d’acceptar això i, per boca de Pere, manifesten a Jesús la seva negativa: “Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà”.
Jesús els ha de corregir. I ho fa amb paraules dures i clares, ja que es tracta del nucli mateix de la seva missió: “Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes” (Mateu 16:23. També 4:10).

 

7. “Tu ets pedra o roca”.

La confessió de Pere és el fonament de la Nova Comunitat, o del Nou Regne de Déu, ben construït sobre roca, capaç de resistir les riuades que el voldrien sotmetre al “Regne de la Mort” (Mateu 7:24).

El nou Regne de Déu i el vell Regne de la Mort cara a cara.

L’evangelista Mateu posa aquest relat entre la mort de Joan Baptista per obra d’Herodes, i el propòsit de matar Jesús per obra dels notables dels poble, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei  (Mateu 14:10 i 16:23). El Regne de la Mort és poderós, ja que el Poder és la seva marca; però no triomfarà perquè, en el Món creat per Déu, el Poder és  mentida.

 

8. Les portes del Regne de la Mort engoleixen tothom qui cau sota el seu poder, i no hi havia, fins ara, ningú per obrir-les. En canvi, el Regne de Déu té servei permanent de porteria per poder entrar i sortir (Joan 10:7). És un regne de persones lliures. “Et donaré les claus del Regne del Cel”.

 

9. Resulta sorprenent la “feina” d’aquestes claus: no són per “tancar i obrir” sinó per “lligar i deslligar” (tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel).

Aquestes paraules no s’han d’entendre en sentit disjuntiu: com si algú tingués la facultat d’incloure o d’excloure del Regne de Déu. Són un exemple més del paral·lelisme bíblic; és a dir: una manera de donar relleu a una afirmació dient-la dues vegades amb paraules diferents. Entre els dos regnes oposats, tot aquell que es lliga (s'uneix) amb l’un, queda deslligat (alliberat) de l’altre.

 

10. La feina de Pere, i de tots els deixebles de Jesús, és mantenir obertes les “portes” del Regne de Déu perquè tothom pugui ser lligat a la seva Vida deslligant-se del Regne de la Mort.

 

11. Un text amb sobrecàrrega...

A partir del segle IV, la Comunitat Cristiana va deixar de ser perseguida i va ser convertida en religió oficial de l’Imperi. Els deixebles del Crucificat fan aliança amb el Poder, i els seus representants comencen a ser poderosos.

Paraules de Jesús com les que hem llegit avui, van començar a ser interpretades com a legitimadores del “Poder” dels successors dels apòstols.

 

12. A partir d’aquí es podia esperar tot. I va venir el pitjor: la pèrdua de la identitat cristiana i la dramàtica divisió de la Comunitat Cristiana.

Al segle XI, gran divisió, per qüestions de Poder, entre Roma i Constantinoble; entre les Esglésies d’Orient (Ortodoxos) i les Esglésies d’Occident (Romans).

Al segle XVI, gran divisió, per qüestions de Poder, entre Roma i les Esglésies Reformades (Protestants).

 

13. Mentre confonguem Autoritat i Poder, quedarem dividits, perquè el fruit natural del Poder és la divisió (i la mort).

El Poder crea súbdits, i cada Poder reclama en exclusiva la propietat sobre “els seus”.

 

14. Però la (unitat de la) comunió no depèn del Poder ni de “l’Autoritat”, sinó que neix d’un cor obert. Per això, res, absolutament res, no ens separa dels Germans en la Fe, ni dels Germans en la Humanitat, ni dels Germans en la Vida. No hi ha “Germans separats”. Només hi ha germans: germans, amb tanta riquesa de vida, que podem ser molt diferents els uns dels altres.

 

MISSATGE.

15. Jesús és el messies (l’elegit per realitzar l’alliberament promès per Déu) i el Fill del Déu viu (vivificador).

Confessar que “Jesús és Messies i Fill del Déu viu”, és el fonament de la nostra fe. Però podem no entendre-ho correctament. Sembla que el criteri per saber si ho entenem correctament o no, és l’acceptació que el messianisme de Jesús passa pel Calvari: exhibició de la vida que es dóna (servei).

Si no assumim el Calvari, és millor que no parlem de Jesús, ja que no l’hem entès.

 

RESPOSTA.

16. La festa d’avui és “important”. Si cau en diumenge, hi té preferència.
Però, en els Evangelis, la paraula “important” té significats que cal tenir en compte...

Pere i Pau van ser realment persones importants... perquè, a l’Església, tothom és important.

I, potser, aquí podem descobrir la “Resposta” que ens demana la festa d'avui: superar el culte a la personalitat.

 

17. Sembla que, a l’Església, sempre hi ha hagut, i encara hi ha, un excés de culte a la personalitat, sobretot en relació al Papa (i als bisbes). Però això està en contradicció explícita amb el que demanen els Evangelis: “Vosaltres no us feu dir "mestre", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist (Mateu 23:8-10).

 

18. És freqüent criticar El Vaticà i la forma jerarquitzada que ha pres la Comunitat Eclesial. Cal fer-ho, perquè són defectes de la nostra Església, que hem d'ajudar a corregir. Però aquests defectes tindrien molta menys força si tots plegats fóssim més fidels a la indicació de Jesús: Tots vosaltres sou germans.

El culte a la personalitat és una forma d’idolatria, la culpa de la qual no està només en qui la rep sinó sobretot en qui la dóna.

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. Qui és Jesús, per nosaltres?

2. Quines mostres  de “culte a la personalitat” descobriu en la vostra manera de fer?

3. Jesús prohibeix als deixebles que diguin a ningú que ell és el Messies. Creieu que aquesta prohibició pot ser encara vàlida? En quines circumstàncies?

 

Diumenge vinent, 13 de durant l'any. C.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Camí.    Fill de l’home.     Jerusalem.     Regne de Déu.   

  

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Jerusalem.   Samaria.    Samaritants.

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge 13.C.

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol.   (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (1 Reis 19,16b.19-21).

En aquell temps, el Senyor digué a Elies:

«Ungeix Eliseu, fill de Safat, d’Abel-Mehulà,

perquè sigui el teu successor com a profeta.»

Elies se n’anà, i trobà Eliseu, fill de Safat,

que llaurava amb dotze parelles de bous.

Ell mateix guiava la dotzena parella.

Elies va fer com si passés de llarg

i li tirà a sobre el seu mantell de profeta.

Eliseu deixà els bous, corregué darrere Elies i li digué:

«Vaig a besar el pare i la mare i vindré amb tu.»

Elies li digué:

«Vés, torna a casa teva. Què t’he fet jo per impedir-t’ho?»

Ell se’n tornà, prengué la parella de bous, els matà,

va coure la carn amb la fusta dels arreus,

convidà la gent i se’ls van menjar.

Després se n’anà amb Elies i era el seu ajudant.

 

2ª LECTURA (Gàlates 5,1.13-18).

Germans,

Crist ens ha alliberat de l’esclavatge

i vol que siguem lliures.

Mantingueu-vos així.

No us sotmeteu altra vegada al jou de l’esclavatge.

Vosaltres, germans, heu estat cridats a ser lliures.

Mireu només de no convertir la llibertat

en un pretext per fer el vostre propi gust.

Si us estimeu, poseu-vos al servei els uns dels altres.

Perquè la Llei es troba tota en un sol precepte:

«Estima els altres com a tu mateix.»

Però si us mossegueu i us devoreu mútuament,

penseu que acabareu destruint-vos.

Ara, doncs, us dic:

Deixeu-vos guiar per l’Esperit,

i no satisfeu els capricis de la carn.

Perquè la carn es deleix contra l’Esperit

i l’Esperit contra la carn.

Esperit i carn lluiten l’un contra l’altre,

per no deixar-vos fer allò que voldríeu.

Si us deixeu conduir per l’Esperit, no esteu subjectes a la Llei.

 

EVANGELI. (Lluc 9,51-62).

Quan s’acostaven els dies

en què Jesús havia de ser endut al cel,

també ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem.

Envià alguns que s’avancessin, i ells, tot fent camí,

entraren en un poblet de samaritans per buscar-hi allotjament.

Però la gent no el volgué rebre,

perquè s’encaminava a Jerusalem.

En veure això, els seus deixebles Jaume i Joan li digueren:

«Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi?»

Però Jesús es girà i els renyà.

I se n’anaren a un altre poblet.

Mentre feien camí algú li digué:

«Us seguiré pertot arreu on anireu.»

Jesús li respongué:

«Les guineus tenen caus, i els ocells, nius,

però el Fill de l’home no té on reposar el cap.»

A un altre, Jesús li digué: «Vine amb mi.»

Ell li contestà:

«Senyor, permeteu-me primer d’anar-me’n a casa,

fins que hauré enterrat el meu pare.»

Jesús li diu: «Deixa que els morts enterrin els seus morts,

i tu vés a anunciar el regne de Déu.»

Un altre digué a Jesús: «Vinc amb vós, Senyor,

però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva.»

Jesús li respongué:

«Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada

no és apte per al regne de Déu.»

 

B. LLENGUATGE.

 

1. L’Evangeli d’avui és dens: amb poques paraules diu moltes coses. Després dels relats sobre la identitat de Jesús, l’evangelista comença una nova i llarga sèrie de relats sobre el camí de jesús, o potser millor, sobre el seguiment a Jesús.

El tema del seguiment ja havia sortir en els relats sobre la Identitat, com vam veure diumenge passat (Any 2016. Aquest any 2022, diumenge passat celebràvem El Corpus. Per tant, no es va llegir el text de què parla aquí). Recordem que llegíem: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix...” (Lluc 9,23). Però en aquesta nova secció, el seguiment de Jesús va resseguint pas a pas el camí que farà fins al moment en què serà endut al cel (Actes 1,9) sostret a la visió dels deixebles. Aquests, però, ja han rebut la promesa de que, dintre pocs dies, seran batejats amb el mateix Esperit Sant que Jesús havia rebut (Actes 1,5).

Aquestes dues seccions (Identitat i Camí) es complementen i s’expliciten mútuament, ja que, de fet, la identitat de Jesús inclou la de ser caminant, i model de caminants.

 

2. És solemne la manera com Lluc inicia aquesta nova secció: “Quan s’acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, també ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem”. La traducció del Missal no inclou un detall important del text original: “també ell” (aquí posat en negreta). Aquest “també ell” posa el camí de Jesús en continuïtat amb el camí dels profetes i amb l’Èxode del Poble elegit per a la Llibertat.
Però Jerusalem, com a centre religiós, havia deixat de ser “terra de Llibertat” i s’havia convertit en “font d’Esclavitud”. Els profetes hi eren enviats per denunciar i corregir aquesta corrupció. També Jesús s’encamina a Jerusalem per enfrontar-se a la corrupció i corregir-la.

Però hi ha una novetat important: el camí de Jesús, que acaba a Jerusalem, com la resta de profetes, fa visible que és precisament la vida donada allò que constitueix el nucli de la plena Llibertat. Com la resta de profetes, Jesús morirà a Jerusalem. Però la seva manera de morir farà visible que, per als humans, “donar la vida” significa ressuscitar. L’àmbit de llibertat que marca el final de l’Èxode no és “Jerusalem” sinó la Vida plenament donada i acollida.
Evidentment, això dóna un nou significat a l’anada a Jerusalem.

 

3. ..en un poble de samaritans...

Per anar de Galilea a Jerusalem, Jesús passa per Samaria. Els deixebles que preparen l’acolliment ho han fet malament: han presentat Jesús com el Messies que pujava a Jerusalem per ser-hi proclamat rei; un rei que dominaria sobre tothom, i especialment sobre els Samaritans, als quals els Jueus consideraven rebels i corromputs. Lògicament, si era així, els Samaritans no podien rebre’l. Jesús, però, va renyar fortament els deixebles per amenaces impertinents, i se’n va anar a un altre lloc on els deixebles no havien embolicat la troca.

 

4. Sabudes les intencions de Jesús, els Samaritans, no solament no el rebutgen, sinó que alguns s’hi apunten. Lluc ho resumeix en tres exemples. A partir d’aquests casos concrets, Jesús va ensenyant què vol dir seguir-lo.
Sota la idea suggerent del “camí”, Lluc exposa condicions, dificultats, avenços i retrocessos dels humans en el nostre camí per arribar a ser allò a què Déu ens crida.

 

5. Us seguiré arreu...

“Us seguiré pertot arreu on anireu”, diu el primer. Però haurà d’aprendre que Jesús “no va a cap lloc”.  El seu camí no és per anar a un lloc on instal·lar-se: ni a Jerusalem, ni al Tabor (Lluc 9,33), ni al Calvari, ni al sepulcre... El seu camí cap al Pare no consisteix en arribar a un terme, sinó a una nova manera de ser. El “Pare” no és un final sinó l’inici. Acostar-se al Pare és transformar-se de “caminants en camí” (Joan 14,6). Passa una cosa semblant a l’aigua dels rius. Potser es pugui dir que els rius van cap a la mar; però, abans, bona part de l’aigua que forma els rius es transforma en verdor de vida dins les arbredes i cultius de les ribes.

 

6. Deixa que els morts...

Resulta xocant i escandalosa la sentència de Jesús: “Deixa que els morts enterrin els seus morts”. Enterrar els morts és un acte de pietat molt important pels Jueus i per tothom, especialment en les Cultures mediterrànies. Però Jesús ho veu diferentment. Amb aquesta sentència sorprenent, Jesús deixa clar que allò realment decisiu és la vida. Diríem que Jesús no hi creu en la mort entesa com a pèrdua de la vida. Per Ell, la mort és important com a “moment de la vida”. És com si digués: “Deixa que s’ocupin de la mort els que hi creuen; però tu, ocupa’t de la vida i de que arribi a tothom. També al teu pare.

 

7. Qui mira enrere...

Per seguir el camí de Jesús, no cal acomiadar-se de ningú perquè és un camí que no ens separa de ningú; al contrari: ens porta cap a tothom. Voler dir adéu als de casa és no haver entès res de res. Aquest camí no ens separa dels de casa sinó que fa que tothom sigui de casa.

L’exemple de l’arada és molt gràfic, encara que per a molts, avui dia, resultarà desconegut. Avui, entre nosaltres, es llaura amb tractor; però quan es llaurava amb bous o cavall, per llaurar bé no es podia mirar enrere. Era necessària una sintonia total entre el llaurador i la bèstia que estirava l’arada.

Posar la mà a l’arada comporta decisió, atenció i perícia per aprofitar i conduir bé la gran força bruta de la bèstia que estira. Igualment, seguir Jesús demana perícia i atenció per conduir cap a la construcció del Regne la gran força del curs dels esdeveniments.

 

C. MISSATGE.

8. El missatge de l’Evangeli d’avui pot ser múltiple segons el punt concret que vulguem tenir en compte. Si hi busquem un missatge global, potser podria ser aquest: Viure és fer camí cap els altres i construir la Comunió. S’assemblaria a aquells taxis que circulen per una gran ciutat sense anar enlloc, però amb una indicació ben visible que diu “lliure”. Només així són aptes per al servei.

 

D: RESPOSTA.

9. Posar el cartell de “lliure” a la nostra vida, i anar-nos alliberant realment de tot allò que ens impedeixi de ser-ho.

Per poder ser realment lliures haurem de dir molts “No”. Pot semblar una contradicció ja que hem de ser lliures precisament per poder dir “Sí”. Cal aprendre a discernir. Hem creat una forma de vida que ens envaeix i ens estira per tots costats. Els “compromisos” ens poden bloquejar. No tenim altre remei que dir “No” a moltes coses si volem mantenir la capacitat de dir “Sí” a aquells serveis que honradament considerem que són els que se’ns demanen i podem fer.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Jaume i Joan, convençuts que Jesús mereix ser acollit per tothom, s’enfaden contra els Samaritans que el rebutgen, i proposen fer baixar foc del cel i els consumeixi. ¿Hi ha també reaccions semblants, avui, entre nosaltres?

 

2. A la segona Lectura d’avui, St. Pau ens diu: “Mireu només de no convertir la llibertat en un pretext per fer el vostre propi gust”. Com ho interpreteu?

 

3. Com els Profetes, també Jesús va a Jerusalem per enfrontar-se a l’Estructura religiosa esdevinguda opressiva. ¿Heu experimentat mai la Religió com una font d’esclavitud? Us n’ha alliberat, el missatge de Jesús?