Per al Nadal,
la litúrgia ens ofereix tres misses:
- (1). Missa del Gall (missa de la Nit).
- (2). Missa de l’Alba.
-
(3). Missa del Dia.
(1).
Missa del Gall (nit).
LECTURES.
1ª LECTURA. (Isaïes 9,1-6).
El poble que avançava a les fosques
ha vist una gran llum;
una llum resplendeix
per als qui viuen al país tenebrós.
Els heu omplert de
goig,
d’una alegria
immensa;
s’alegren davant vostre com la gent a
la sega,
com fan festa els vencedors quan
reparteixen el botí.
Heu trossejat el jou que li pesava,
la barra que duia a l’espatlla
i l’agulló del qui l’arriava;
tot ho heu trossejat com al dia de
Madian.
Les botes dels soldats que marquen el
pas
i els mantells rebolcats en la sang
seran cremats i el foc els devorarà.
Ens ha nascut un noi,
ens ha estat donat un fill
que porta a l’espatlla la insígnia de
príncep.
Déu li ha posat
aquest nom:
Conseller-prodigiós, Déu-heroi,
Pare-per-sempre, Príncep-de-pau.
Serà immens el principat,
la pau no tindrà fi en el tron de David
i en el seu regne,
fonamentat i sostingut,
des d’ara i per sempre,
sobre el dret i la justícia.
Això és el que farà el zel del
Senyor de l’univers.
2ª LECTURA (Titus 2,11-14).
Estimats:
s’ha revelat l’amor de Déu,
que vol salvar tots
els homes,
i ens ensenya que
abandonem la impietat
i els desigs mundans,
per viure en aquest món una vida de
sobrietat,
de justícia i de pietat,
mentre esperem
que es compleixi feliçment la nostra
esperança;
que es manifesti la glòria de
Jesucrist,
Déu gran i salvador nostre.
Ell
s’entregà a si mateix per nosaltres,
per rescatar-nos de l’esclavatge
de les culpes,
deixar-nos nets
i fer de nosaltres un poble ben seu,
apassionat per fer el bé.
EVANGELI. (Lluc 2,1-14).
Per aquells dies,
sortí un edicte de Cèsar August
ordenant que es fes el cens de tot el
món romà.
Era el primer cens de l’imperi,
abans del que es va fer
quan Quirini era governador de Síria.
Tothom anava a inscriure’s
a la població d’on cadascú descendia.
També Josep,
que era de la casa i la família de
David,
va pujar des de Natzaret de Galilea a
Judea,
al poble de David, anomenat
Bet-Lèhem,
per
inscriure’s amb Maria, la seva esposa,
que esperava un fill.
Mentre eren allà
es van complir els dies
i va néixer el seu fill, el
primogènit.
Ella l’embolcallà i el posà en una
menjadora,
perquè no havien trobat lloc a
l’hostal.
A la mateixa contrada, vivint al ras,
hi havia uns pastors que
vetllaven,
guardant de nit el seu ramat.
Els aparegué un àngel del
Senyor;
la glòria del Senyor els envoltà de
llum,
i es van esglaiar.
Però l’àngel els va dir:
«No tingueu por:
us anuncio una nova
que portarà a tot el poble una
gran alegria:
Avui, a la ciutat de David,
us ha nascut un salvador,
que és el Messies, el Senyor.
Les seves senyes són aquestes:
trobareu un nen en bolquers,
posat en una menjadora».
I una multitud dels exèrcits celestials
s’uní llavors mateix a l’àngel,
lloant Déu i cantant:
«Glòria a Déu a dalt del cel,
i a la terra
pau als homes que estima el Senyor».
B.
LLENGUATGE.
1. 25 de desembre?
El dia que Jesús va néixer no consta.
Els Evangelis no ho diuen ni ho volen dir. La raó és
senzilla: no són “biografies” d’un personatge que es deia Jesús sinó
“bona notícia” per a tots els humans. Quan ens parlen de “Jesús”, en realitat
ens estan parlant de “l’ésser humà
plenament realitzat” que va “naixent” contínuament i d’acord amb el projecte
de Déu. Allò que diuen “de Jesús” s’ha d’entendre també de tu i de mi, i de
tots els humans que han nascut, neixen i naixeran.
2. Per què, doncs, celebrem el Naixement
de Jesús el 25 de desembre?
Es tracta de la cristianització
d’una festa que ja se celebrava en la
Roma pagana en honor del Sol al
solstici d’hivern, quan el dia comença a allargar-se. D’aquesta festa se’n deia
“Nadal del Sol invicte”.
Quan l’Imperi Romà es va “cristianitzar”, es van anar suprimint les celebracions
paganes. A vegades això no s’aconseguia perquè estaven molt arrelades. En
aquest cas, es van anar “cristianitzant”.
Així, a Occident, per comptes de celebrar el “Nadal del Sol” es va començar a celebrar el “Nadal de Jesús”, ja que, per a un cristià, el veritable “Sol”
(font de Llum i de Vida) és Jesús.
3. Al segle IV, quan es va cristianitzar
la festa romana, el solstici d’hivern
s’esqueia el dia 25 de desembre.
Després de la Reforma del Calendari,
al segle XVI, el solstici d’hivern va quedar als voltants, segons els anys, del
21 de desembre. Amb tot, la festa de
Nadal ja no va canviar.
4. Sembla que, si els Evangelis no diuen el dia que va
néixer Jesús, tampoc no haurien de dir el lloc. No obstant, la raó de
dir el lloc no és pas per donar-nos
una dada biogràfica sinó pel simbolisme de “néixer a Betlem”. Els Evangelis sovint utilitzen el “significat
dels llocs” com a llenguatge per comunicar-nos la Bona Notícia de
Jesús.
En aquest punt cal considerar dues hipòtesis:
- que Jesús realment hagués nascut a Betlem, i els
evangelistes aprofitessin aquest fet per posar de relleu el significat
afegit de néixer “a Betlem”; o bé
- que es “posés” el naixement
de Jesús “a Betlem” com a llenguatge per dir-nos quelcom d’important
sobre el significat humà del seu naixement.
De fet, fora dels Relats d’Infantesa,
els Evangelis no diuen mai que Jesús fos betlemita.
D’ell és diu que és galileu, o també natzarè (Si bé podrien ser també qualificatius donats per raó del seu simbolisme).
5. Quin missatge volen comunicar els Evangelis de Mateu i
de Lluc quan diuen que Jesús “va néixer a
Betlem”?
Era difícil d’acceptar Jesús com a “Messies” si no era, d’alguna
manera, “descendent de David”. I la ciutat de David és Betlem. (Joan
7,42).
6. Potser també s’hi vol aprofitar el
significat del nom “Betlem” (Bet-Lèhem”),
que vol dir “Casa del pa”. És un bon lloc per posar el naixement d’algú que va fer de la seva vida
un aliment (pa) per als altres (Lluc 22,19). De fet, en el
relat de Lluc, l’àngel dóna als Pastors
dos senyals per identificar el Salvador que
us ha nascut:
a): trobareu el nen “embolicat”,
b): “posat en una menjadora” (Lluc 2,12 i 16.)
7. Incomprensiblement, aquests dos senyals sovint han estat molt mal interpretats. Sorprèn que una
manera incorrecta i injusta d’interpretar les paraules de Lluc hagi estat tan
fàcilment creguda per tanta gent.
Però, els Evangelis no diuen enlloc que Jesús no fos acceptat per la
gent de Betlem (persones molt acollidores, abans i ara). Les paraules que
expressen l’acció de Maria: “... l’embolcallà i el
posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l’hostal”, no indiquen que no fossin “acollits”. Aquestes paraules aquí
tenen un significat molt més profund: l’Evangeli ens presenta Maria com una mare que sintonitza plenament amb la realitat que representa Jesús. Ella
sap, accepta, s’associa i col·labora en allò que serà el fill que ha tingut. Ella
sap que el seu fill es farà “pa”, i per això el posa en una menjadora.
Però, de moment, l’embolica com
guardant-lo per “quan arribi la seva hora”
(Lluc 22, 14-20. També Joan 13,1).
Evidentment, per a qui és “pa”, el seu
lloc és en un hostal; però no pas quan encara és infant; no pot ser
“ofert” per una altra persona, no que sigui la seva mare.
Fer-se aliment serà una decisió
lliure del mateix Jesús adult. Lluc farà servir la mateixa paraula grega
a l’hora d’indicar “l’hostal” o “sala”
(katalyma) on Jesús decidirà reunir els deixebles per al sopar
pasqual en el qual ell es farà aliment
per a tots (Lluc 22,19ss).
Són les dues úniques vegades que l’Evangeli de Lluc fa servir aquesta paraula “katalyma”.
També l’Evangeli de Marc fa servir aquesta paraula per indicar la sala
on Jesús va celebrar el Sopar Pasqual (Marc 14,14). En tot el Nou
Testament no torna a sortir aquesta paraula.
8. També té un significat profund l’expressió “es van complir els (seus) dies i va néixer
el seu fill primogènit”. “Complir-se
els dies” és una manera d’expressar que ha arribat la “plenitud del temps” a la
Humanitat; la qual, com una dona en cinta, ha infantat el seu primogènit (primer home que personifica la “adultesa humana”).
A partir de Jesús, la Humanitat continua infantant
fills adults: tots aquells que fan de les seves vides un “aliment” per als altres (Gàlates 4,4).
9. Realment “és Nadal”
cada situació en què algú, en algun lloc del món, decideix posar-se en una “menjadora” per ser aliment, sigui de la religió que sigui, o sense religió. Això
no té res a veure amb el canibalisme. És simplement una qüestió de generositat.
És decidir de viure estimant. I, realment, si mirem el món, ens adonarem que
són infinites les persones que viuen així. “És
gràcies a elles que el món funciona”, com diu un amic meu.
Per això el “Nadal” no s’ha d’entendre com una dada biogràfica d’una persona singular
sinó com l’expressió de la dimensió més profunda de la vida humana: engendrar humanitat.
10. El relat del naixement
de Jesús diu també una altra cosa molt esperançadora. Tots haurem comprovat
en algun moment que el “Poder” és l’anti-home.
Doncs bé: Déu fa que l’acció anti-humana
dels Poderosos acabi servint de fet al naixement de l’Home.
“L’edicte” del Poder-antihome
(L’Emperador) tindrà com a resultat que “a la ciutat de David neixi el “primogènit” de la Humanitat adulta i lliure.
La traducció del missal: “ordenant que es fes el cens de tot el món romà” és una interpretació que no respecta el significat del text original. El text
original parla d’un cens a tot el món, ja que no es tracta
d’una “dada cronològica” sinó d’una característica del “Poder” de tots els temps
i de tots els llocs, personalitzat aquí en “Cèsar
August” i els seus agents (Quirini).
El “cens” no era una qüestió
d’estadística sinó l’expressió del domini i control dels dominadors sobre els súbdits.
C.
MISSATGE.
11. El missatge és el
que proclamen solemnement els Àngels: Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que
estima el Senyor.
És un motiu d’alegria: “No tingueu por: us anuncio una nova
que portarà a tot el poble una gran alegria: Avui, a la
ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el
Senyor”.
Dit amb paraules d’avui: un altre món, de justícia i fraternitat, és
possible, i ja ha “nascut” ens molts cors.
D:
RESPOSTA.
12. Evidentment, la 1ª resposta
a una “bona notícia” és l’alegria, i una alegria que s’encomana. És el que fan
els Pastors. Se’n van de pressa cap a
Betlem per “veure” això que ha passat i
que el Senyor ens ha fet saber (Lluc 2,15). No hi van per comprovar
si és veritat sinó per gaudir-ne.
13. Ens ha de fer pensar el fet que cada any hi hagi més persones
que diuen que aquestes Festes els entristeixen. Segurament
això és degut a que viuen en una profunda soledat. La soledat pot tenir moltes
causes; però, precisament el missatge de Nadal ens dóna “la clau” per
capgirar la soledat en comunió.
“No era el seu lloc a l’hostal”.
“Anar a l’hostal” és esperar que estiguin per a tu i et serveixin. Maria no
porta Jesús a l’hostal sinó que el
posa en una menjadora per fer-se comunió.
La comunió és el contrari de la soledat, i apareix quan decidim “fer-nos aliment”; i no com un “remei”
contra la soledat sinó com una manera d’entendre i viure la vida. I de la comunió
en surt com un fruit espontani la felicitat. Una felicitat que no és
conseqüència de satisfer una “necessitat” sinó que ens arriba com a “fruit”
d’haver entrat en sintonia amb la Vida mateixa de Déu.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. En paral·lelisme amb l’edicte del Cèsar sobre tot el món, l’àngel anuncia una bona
nova per a tot el poble. Però entre nosaltres el Nadal s’ha
convertit sobretot en una festa familiar. Això, ajuda o dificulta
entendre el Nadal?
2. Per ajudar a superar la crisi
econòmica actual se’ns invita a consumir.
Això fa créixer, diuen, el mercat. Com ho veieu, vosaltres?
(2). Missa de l’Alba.
1ª LECTURA. (Isaïes 62, 11-12).
Escolta el que el Senyor fa sentir
fins els termes més allunyats de la
terra:
“Digueu a la ciutat de Sió:
El teu salvador ja és aquí;
l’acompanya el fruit de la seva
victòria,
el precedeixen els seus trofeus.
A vosaltres us diran El-poble-sant,
Els-redimits-del-Senyor,
i a tu et diran La-que-té-un-enamorat,
La-ciutat-no-abandonada”.
2ª LECTURA (Titus 3,4-7).
Germans,
quan s’ha revelat la bondat de Déu, salvador nostre,
i l’amor que ell té als homes,
no l’han mogut les obres bones
que nosaltres podíem haver fet,
sinó la seva bondat que ens salva
amb un bany d’aigua regenerador
i amb el poder renovador de l’Esperit Sant,
que ell ha vessat a mans plenes sobre nosaltres
per Jesucrist, el nostre salvador;
així, justos per la seva gràcia,
som hereus de la vida eterna,
que des d’ara tenim dret a esperar.
EVANGELI. (Lluc 2,15-20).
Quan els àngels se’n tornaren al cel,
deien entre ells els pastors:
“Arribem-nos a Bet-Lèhem
a veure això que ha passat
i que el Senyor ens ha fet saber”.
Hi anaren, doncs, tot seguit,
i trobaren Maria i Josep,
amb el nen a la menjadora.
Havent-ho vist amb els propis ulls,
van contar el que els havien dit d’aquell infant,
i tothom qui ho sentia
es meravellava del que deien els pastors.
Maria conservava aquests records en el seu cor
i els meditava.
Després els pastors se’n tornaren,
glorificant Déu
i lloant-lo pel que havien vist i sentit;
tot van trobar-ho com els ho havien anunciat.
LLENGUATGE.
1. El fragment de l’evangeli que se’ns proposa per a aquesta Missa de l’Alba sembla un simple relat de transició. A pesar d’això, hi
podem trobar diversos “detalls” d’una significació realment important.
2. Protagonisme dels pastors.
Segons els coneixedors de la societat jueva d’aquell temps, els pastors eren considerats una classe de
gent vulgar, mentidera, lladregots,... En canvi el Relat evangèlic en ressalta una qualitat important: vetllaven, guardant de nit el seu
ramat. Dóna la impressió de que, en el Relat
de Lluc, eren els únics que estaven desperts,
i per això van ser també els únics que van escoltar
la bona notícia del Naixement de Jesús. Això els converteix
en els únics testimonis d’un fet
singular: un nen posat en una menjadora.
Amb això no es vol dir que Jesús naixés físicament durant la nit. Recordem que els Evangelis
no són la crònica d’un fet objectiu sinó
un relat que ens presenta una bona notícia.
3. ...posat en una menjadora...
(Sobre aquest punt podeu veure el comentari anterior, Nº 6).
L’evangelista Lluc ressalta molt aquest “detall” de la menjadora. Serà el senyal que servirà als pastors per identificar el nen
que hauran de trobar. “Trobaren Maria i
Josep, amb el nen a la menjadora”. I també: “Tot van trobar-ho com els ho havien anunciat”.
És també aquest “detall” allò que provoca que tothom qui ho sentia es meravellava del que deien els pastors.
4. D’això en resulta una situació sorprenent: els primers
“testimonis” humans que donen fe de la bona
nova del naixement de Jesús són gent que tothom considerava no digna de
crèdit. (Notem que passarà una cosa semblant amb la bona nova de la Resurrecció.
Les úniques que rebran l’anunci dels àngels seran un grup de dones (Lluc 24,1-12), que, en la
societat jueva d’aquell temps, no eren acceptades com a testimonis).
MISSATGE.
5. Fent un joc de paraules, podríem dir que el missatge d’avui ens
invita a creure uns testimonis
que la societat considera no creïbles, però que són els únics que han comprovat amb
els seus propis ulls allò que diuen.
Potser això es podria dir també d’aquesta altra manera: per rebre
la bona nova de Jesús ens cal
escoltar i fiar-nos dels menyspreats
per la societat.
RESPOSTA.
6. En el relat que hem llegit dona la impressió que fins i tot
Maria i Josep aprenen, sobre Jesús, d’allò que expliquen els pastors. Maria conservava
aquests records en el seu cor i els meditava. I aquesta podria ser també la
nostra resposta: conservar en el cor i meditar allò que sobre l’Home ens diuen els marginats de la societat. I és que els marginats normalment han d’estar molt atents i desperts per a viure i
sobreviure. I per això s’adonen de moltes coses humanes i inhumanes, que passen desapercebudes per la resta.
PREGUNTES per al
diàleg.
1. Les Festes de Nadal han entrat tant en el folklore de la nostra
societat que han acabat desbordant-se
per tots cantons. Què penseu fer per anar recuperant la bona notícia del
Nadal?
2. Maria “posa” Jesús en una menjadora
com un gest profètic que prefigura el
moment en què Jesús dirà: El meu cos és
pa... la meva sang és beguda... (Lluc 22,19). Donada la crisi
actual, quin gest profètic podríem
fer els cristians?
(3). Missa del Dia.
A. LECTURES.
1ª LECTURA. (Isaïes 52,7-10).
Quin
goig de sentir a les muntanyes
els
passos del missatger que anuncia la pau
i
porta la bona nova,
que
anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió:
«El
teu Déu és rei.»
Escolta
els crits dels teus sentinelles,
escolta
quins esclats de goig:
veuen
cara a cara com el Senyor torna a Sió.
Danseu,
ruïnes de Jerusalem,
alceu
totes el crit d’alegria:
el
Senyor ha consolat el seu poble,
ha
redimit Jerusalem.
Als
ulls de tots els pobles
el
Senyor ha estès el seu braç sant,
i
d’un cap a l’altre de la terra
veuran
la salvació del nostre Déu.
2ª LECTURA (Hebreus 1,1-6).
En
diverses ocasions i de moltes maneres,
Déu
antigament havia parlat als pares
per
boca dels profetes;
però
ara, en aquests dies que són els darrers,
ens
ha parlat a nosaltres en la persona del Fill,
que
ell ha constituït hereu de tot,
per
mitjà del qual ja havia creat el món.
Ell,
que és resplendor de la glòria de Déu
i
empremta del seu mateix ésser,
i
que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula,
acabada
l’obra de purificació dels pecats
s’ha
assegut a les altures,
a
la dreta de la majestat divina,
i
ocupa un lloc tant més superior als àngels
com
més incomparable és el títol que posseeix en herència.
Perquè,
a quin dels àngels Déu ha dit mai:
«Ets
el meu Fill, avui t’he engendrat»?
I
encara: «Jo seré el seu pare, i ell serà el meu Fill»?
Diu
també quan presenta al món el seu primogènit:
«Que
es prosternin davant d’ell tots els àngels de Déu.»
EVANGELI. (Joan 1,1-18).
(En blau, allò que s’hi afegeix en la versió llarga).
Al
principi ja existia el qui és la Paraula.
La
Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu.
Era,
doncs, amb Déu al principi.
Per
ell tot ha vingut a l’existència,
i
res del que ha vingut a existir
no
hi ha vingut sense ell.
Tenia
en ell la Vida,
i
la Vida era la Llum dels homes.
La
Llum resplendeix en la foscor,
però
la foscor no ha pogut ofegar-la.
Déu envià un home que es deia Joan.
Era un testimoni;
vingué a donar testimoni de la Llum,
perquè per ell tothom arribés a la fe.
Ell mateix no era la Llum;
venia només a donar-ne testimoni.
Existia el qui és la Llum veritable,
la
que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món,
al
món que li deu l’existència,
però
el món no l’ha reconegut.
Ha
vingut a casa seva,
i
els seus no l’han acollit.
Però
a tots els qui l’han rebut,
als
qui creuen en el seu nom,
els
concedeix poder ser fills de Déu.
No
són nascuts per descendència de sang,
ni
per voler d’un pare o pel voler humà,
sinó
de Déu mateix.
El qui és la Paraula es va fer home
i
plantà entre nosaltres el seu tabernacle,
i
hem contemplat la seva glòria,
que
li pertoca com a Fill únic del Pare,
ple
de gràcia i de veritat.
Donant testimoni d’ell, Joan cridava:
«És aquell de qui jo deia:
El qui ve després de mi m’ha passat davant,
perquè, abans que jo, ell ja existia.»
De l’abundància de la seva plenitud
tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia.
Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès,
però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.
Déu ningú no l’ha vist mai;
Déu Fill únic, que està en el si del Pare,
és qui l’ha revelat.
Nota.
Per aquest evangeli hi ha dos APUNTS:
(1). Una versió “més explicativa” del Pròleg de Joan.
(2). “Casualitat” o “Projecte”. Déu
engendrat. “Història”.
(1). Versió més
explicativa del Pròleg de Joan.
B.
LLENGUATGE.
1. L’evangeli d’avui, que és el Pròleg de l’Evangeli de Joan, és una petita gran obra d’art. S’ha de llegir a poc a poc, assaborint-lo,
imaginant-lo, contemplant-lo.
Crec que és un bon encert de la Litúrgia que en aquesta missa del
dia de Nadal es llegeixi precisament aquest solemne pròleg de l’Evangeli de Joan, tot i que no s’hi parla directament
de l’Infant Jesús.
Els evangelistes que ens ofereixen relats
d’infància, directament tampoc volen parlar de “l’Infant Jesús” sinó més aviat de l’obra
de déu, visualitzada en Jesús. Ells ho fan amb un llenguatge
directe, popular, tret de la vida de cada dia. Però, per a una festa com la d’avui, ens podem permetre
el luxe d’assaborir un llenguatge profund, solemne, de gran calat, còsmic.
Per això, més que comentar el significat de les diferents
paraules, m’ha semblat que podia ser útil presentar una versió explicativa i senzilla d’aquest
magnífic “Himne al Procés de la humanització”.
2. Evidentment, aquesta versió
explicativa de cap manera pot substituir la versió original; el que pretenc és oferir una versió més
entenedora a fi que després, tornant
a la versió original, aquesta pugui ser més ben assaborida.
Cal reconèixer que aquesta versió
explicativa comporta una determinada “interpretació”,
la qual pot resultar més o menys encertada.
Serà bo que cadascú la corregeixi o completi d’acord amb allò que ell sap i
viu. Jo només pretenc oferir una col·laboració.
Accepteu la bona voluntat i perdoneu la gosadia.
Ho podeu visionar
i escoltar en la veu de Fèlix Pérez
https://www.youtube.com/watch?v=6HhlPYfqLlQ&t=39s
Al
Món
tot
comença amb un Projecte:
el
Projecte de Déu quan decideix
compartir,
enllà d’Ell mateix, la seva vida.
Tot
allò que existeix forma part d’aquest Projecte,
i,
al marge d’ell, no existeix res de res.
El
Projecte inclou la vida.
La
vida
creix
i es perfecciona des de si mateixa,
i
avança fins a l’home.
L’home,
per
la seva intel·ligència,
pot
adonar-se del Projecte que el fa existir.
Així
el Projecte esdevé la seva llum;
una
llum que l’allibera de tota foscor
perquè
li mostra d’on ve i a què està cridat.
En
l’Home
el
Projecte de Déu esdevé “compartit”:
Déu
envià un home que es deia “Joan”:
és
a dir: anomenat “Déu ofereix el seu favor”.
“Joan” no era pas la llum plena;
només
era per donar-ne testimoni.
Testimoniava
la llum,
la
qual ja estava en el Projecte inicial
encara
que la creació no fos capaç de
reconèixer-la;
però
els humans sí que la podem
reconèixer,
i
a tots aquells que l’acullen
els
és concedit de poder ser fills de déu.
“Fills de Déu” ho són no pas
pel
propi creixement de la Vida,
ni
per cap herència humana,
ni
com a fruit d’una conquesta; no.
Ho
són per un do de Déu.
I
el Projecte s’ha fet carn,
i
s’ha fet un de nosaltres: Jesús.
En
l’Home-Jesús
hem
pogut veure què significa
ser
“fills de Déu”: fills en el Fill.
En
Ell ja podem contemplar
com
en serà d’excel·lent
la
plenitud del Projecte.
Com
testimoniava el mateix Joan,
allò
que hem vist ara al final,
i
que ja existia des del principi,
ens
permet entendre tot allò passat,
com
Moisès, i la Llei que va donar:
tot
estava orientat cap aquesta plenitud
que
ens arriba per Jesucrist.
Déu,
no l’ha vist mai ningú;
però
ara el podem contemplar, com a “Déu
engendrat”,
en
l’Home-Jesús.
I
de la seva plenitud
tots
nosaltres en rebem gratuïtament
vida
i més vida,
fins
a la plenitud
total.
C.
MISSATGE.
Som
fruit, dintre la Creació, d’un projecte
de déu. En Jesucrist veiem que és un projecte d’amor: la invitació a ser
fills: fills en el Fill.
De part de Déu, Jesús ens fa visible el do.
De part nostra, Jesús és l’inici de la resposta
del tot positiva. Ell és el “primogènit”.
D:
RESPOSTA.
La
única resposta coherent amb la bondat
de Déu és acceptar-la, continuant en nosaltres la resposta ja iniciada per l’Home-Jesús.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1.
Si formem part d’un projecte de déu,
té sentit témer alguna classe de fracàs?
2.
En Jesús podem contemplar el “primogènit” de la humanitat
en plenitud. És legítim parlar de Jesús com si fos “propietat dels Cristians”? És a dir: des de Jesús, com
ens cal “veure” les diferents Religions o Cultures?
= = = = = = = = = = =
(2).
“Casualitat” o Projecte?. “Història”.
B. LLENGUATGE.
“Al principi existia
la Paraula”.
1. Segons la hipòtesi actualment més acceptada, el nostre Univers
va començar
amb una Gran Explosió (Big Bang). D’això faria, més o menys,
uns 14 mil milions d’anys.
¿I
abans del Big Bang, què hi havia?
Això encara no ho poden respondre els científics. És més: alguns pensen que
aquesta pregunta és incoherent. Seria com preguntar què hi ha 10 kilòmetres al
nord del pol Nord. Evidentment, aquesta pregunta no té sentit perquè si quan
arribem al pol Nord continuem endavant, en realitat no anem endavant
sinó enrere, cap al pol Sud. Semblantment, és possible que la pregunta “¿què hi havia abans del Big Bang?” no
tingui sentit. Amb el Big Bang tot
comença, inclòs l’espai i el temps. Evidentment, des de la ciència, no podem preguntar què hi
havia “abans” del temps.
2.
Quan l’Evangeli de Joan ens diu que “al
principi existia la Paraula” no ens vol dir ni quan, ni on,
ni com va començar l’Univers
sinó per què va començar. No és una
afirmació científica sinó sapiencial o religiosa.
Les
preguntes científiques són sobre
allò que existeix, allò que és objectiu (els objectes). Però l’ésser humà és un subjecte, i es fa també
altres preguntes que no són sobre les coses sinó sobre el sentit de
les coses, i sobretot sobre el sentit d’ell mateix i de l’Univers
en què existeix. Són preguntes subjectives
perquè impliquen el subjecte que les fa.
3.
Per què l’ésser humà es fa aquesta classe de preguntes?
D’una
manera o altra, quan comencem a ser adults, ens adonem que estem “al volant de
la nostra vida”; ens adonem que la nostra vida, més o menys, “està a les
nostres mans”.
Però,
no tot està a les nostres mans. En
bona part som un producte de la Història
i les seves circumstàncies.
Però també és cert que tot això que hem rebut ens fa capaços de decidir
què volem fer amb de la nostra vida. Per exemple, podem decidir donar o
no donar sentit a la nostra vida; i
si decidim donar-li sentit, haurem de
decidir encara quin sentit li donem.
I
és quan hem decidit donar sentit a la
nostra vida que, com a contrapunt, ens preguntem també d’on venim i per
què existim. Ens adonem que podríem no existir, però existim. Per què? I la
pregunta s’eixampla més enllà de nosaltres: per què existeix l’Univers? Per què
existeix alguna cosa en comptes del No-res?
4.
Avui, des de la Ciència, es parla molt de “casualitat”. Des de l’anàlisi d’allò
que coneixem, podem comprovar que tot allò que existeix d’una manera podria
existir d’una altra manera. Contràriament de com es pensava fa uns anys, les lleis físiques inherents a la matèria no predeterminen que les coses sigui
com són. Tot podria ser d’una altra manera totalment diferent. Per això la
Ciència actual ha incorporat una paraula que abans era considerada poc
científica: casualitat.
Podem comprovar que existeixen lleis
físiques; però, que siguin aquestes i no unes altres, és pura casualitat.
Hi
ha persones que cauen en l’error d’entendre aquesta “casualitat” com la “causa
objectiva” que explicaria l’origen de l’Univers. Però quan els
científics actuals fan servir la paraula “casualitat” volen dir exactament el
contrari: que l’Univers no
s’explica des de si mateix.
5. Per què existeix l’Univers?
Les
Religions en general són fruit d’una experiència
vital, molt més rica i global que el coneixement
científic. Neixen de la convicció íntima de formar part de l’Univers. Aquesta experiència
vital i profunda ens suggereix respostes que s’han anat “teixint”
durant milers d’anys de simbiosi amb
tot allò que ens envolta. Amb llenguatges diferents, amb mites més o menys
significatius dintre el propi àmbit cultural, la Humanitat ha anat “donant
forma” a una intuïció (no científica, però profundament implantada
en el més profund de nosaltres mateixos): que les coses no existeixen per pura casualitat.
Amb
això no es neguen les conclusions de
la Ciència sinó que es va més enllà, perquè el coneixement científic no esgota la capacitat humana de connectar
amb el món que ens envolta.
6.
Per què existeix l’Univers?
L’Evangeli
de Joan ens ofereix una resposta sapiencial amb un llenguatge d’una gran bellesa i solemnitat:
“Al principi existia la Paraula”.
Aquí
“Paraula” pot entendre’s com a “Projecte”.
“Al
principi” no vol pas dir al moment del Big Bang. No es refereix al temps
sinó al “perquè del temps”. És com si digués: tot, fins i tot el temps, va començar perquè hi havia un Projecte. Un Projecte que estava en “Déu”, perquè no hi ha projecte sense “algú” que el projecti.
És
cert: “Déu mai ningú no l’ha vist”.
Però, a mesura que es va realitzant en nosaltres la “vida”, anem descobrint Projecte i “Projector”.
7.
¿I, quin és aquest projecte?
Atenció!,
perquè aquí l’Evangeli la diu molt grossa! El Projecte era “Déu”.
El
projecte de Déu era “crear” un ésser
en el qual vessar-se. No pas un
altre “Déu”, sinó Algú que participés
de la seva mateixa Vida, com el foc arroenta el ferro no pas fent-ne un altre
foc sinó vessant en ell tota la
seva escalfor.
Tot va començar amb un Projecte.
Era un projecte de Déu
i “Déu” era el Projecte.
Tota
la resta és realització del Projecte.
8.
Però projectar “Déu” no és com projectar
d’una màquina. Una màquina és un simple producte. En canvi, “Déu” només pot venir d’una resposta lliure i generosa.
Pensem
en allò que passa entre nosaltres: no és el mateix quan un enginyer projecta i
realitza una màquina, que quan uns pares “projecten” tenir i tenen un fill. El projecte dels pares no consisteix en
“produir” un ésser vivent sinó en “engendrar” un fill que, a partir de la vida inicial que li donaran, vagi construint-se
a si mateix, descobrint i acollint lliurement la vida i l’amor dels pares, fins arribar a participar-ne en plenitud
en un intercanvi de generositat.
El
Projecte de Déu no és la grandiosa maquinària de l’Univers sinó la VIDA.
I no qualsevol vida, sinó una vida que vagi creixent fins a
fer-se intel·ligent i capaç de descobrir-se a si mateixa com a fruit
d’un projecte de VIDA o,
millor, d’un projecte d’AMOR.
La
VIDA és l’horitzó. Per això esdevé també la llum
dels Vivents en la mesura que van
assolint la capacitat de conèixer-se a si mateixos.
9.
“Déu envià un home que es deia Joan”.
Joan vol dir: do de Déu.
Era
un testimoni.
Joan representa els milers i milers
d’humans de sensibilitat prou afinada com per adonar-se de que estan “dintre
d’un Projecte de Vida”. En diem profetes,
gurus, sufís, místics... Solen ser testimonis d’una “realitat”
quan molts encara no l’han descoberta (Hebreus 1,1). Amb totes les
seves limitacions i defectes, no són uns somiatruites
sinó testimonis d’una cosa ben real:
“Existia la LLUM VERITABLE”.
Aquesta llum pot ser acollida o no. Als qui
l’acullen, els és concedit d’esdevenir fills
de Déu.
10. Hi ha un “home” que ha acollit tan plenament
aquesta vida-llum,
que, en ell, aquesta vida-llum ha pres forma humana. Com si diguessin, en ell
la vida-llum s’ha fet carn; s’ha encarnat.
Parlo de Jesús. Jesús és, per als qui tenen ulls per veure-hi, l’home-mostra;
l’Home en qui ja podem veure, com en un esbós avançat, en què consisteix el “Déu projectat” que va esdevenint “Déu engendrat”.
En Jesús hi descobrim no només allò que podem ser
nosaltres, sinó també l’Autor del Projecte. Descobrim que “Déu és Amor que es vessa”. I de la seva plenitud, nosaltres n’anem rebent vida i
més vida, fins a la VIDA.
11. Mentre encara som “petits” necessitem ser
guiats. El Projecte se’ns adapta, i
ens arriba en forma de Llei; però
d’una Llei que mira cap a la VIDA. La
VIDA de debò no ens arriba per la Llei sinó per la superació de la Llei,
fent-nos “veure” Jesucrist, “Déu engendrat”, “Déu Fill únic del Pare” (Joan 1,17 Gàlates 2,15ss).
L’evangeli d’avui és un Himne a la Paraula.
Aquí “paraula” significa alè, vent,
projecte, esperit, energia, força, creativitat, eficàcia...
També podríem dir-ne energia positiva, com agrada a molts d’avui dia.
C.
MISSATGE.
12.
Evidentment el missatge és el mateix
que s’ha anat repetint durant tot el Nadal, aquí expressat no tant des de la
vida quotidiana sinó amb un llenguatge d’alta volada. Per això
l’evangelista Joan sol ser representat per una àguila. El seu Evangeli
vola alt! I el missatge es pot formular així: Estem en una “Història” que respon al “projecte de
Déu de compartir la seva Vida amb nosaltres”.
Som
invitats a incorporar-nos, des de la llibertat, a la “Família divina”.
D:
RESPOSTA.
13.
La resposta pot ser la mateixa que ens
demana el conjunt de les Festes de Nadal, i de tot l’Evangeli.
Podem
dir Sí, i podem dir No. La invitació ofereix l’oportunitat
de dir Sí. És la resposta de Maria: “Que es compleixin en mi les teves paraules”
(els teus projectes) (Lluc 1,38).
Dir
Sí, no significa pas haver d’acceptar tot l’embolcall amb què sol arribar-nos la “invitació”. Dir Sí significa acollir amb cor obert l’amor amb què Déu ens estima.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1.
Hem llegit que “la Paraula es va fer Home”. No diu pas que es fes llei, autoritat, sacerdot o mestre
de religió. ¿Creieu que els deixebles de Jesús som coherents amb “l’encarnació de la Paraula” o ens
mantenim sovint en “l’Antic Testament” quan la “Paraula” tenia forma de “Llei”?
2. A vegades es repeteix una
frase atribuïda al famós científic Louis Pasteur: “Poca ciència aparta de Déu; molta, ens hi acosta”. Què us sembla
que vol dir? Què en penseu vosaltres?
