Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
→ VOCABULARI. (> Índex
general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el
significat exposat).
Costat (de Jesús). Diumenge. Esperit (Sant). Feliços. Ferides. Miracles. Miracles de Jesús. Nom. Pare. Pau. Por. Veure.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).
→ Veure també: RELECTURES: Diumenge
2on. de Pasqua B.
A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Fets dels Apòstols 4,32-35).
La multitud dels creients tenia un sol cor i
una sola ànima,
i ningú d'ells no parlava de les coses que
posseïa
com si fossin pròpies,
sinó que tenien tots els béns en comú.
El testimoni que els apòstols donaven de la
resurrecció de Jesucrist,
el confirmaven amb el poder que tenien
d'obrar grans miracles.
Tots els creients eren ben vistos de la gent.
Entre ells no hi havia ningú que visqués en
la indigència,
perquè tots els qui eren propietaris de
terres o d'immobles
els venien,
dipositaven als peus dels apòstols el
producte de la venda,
i era distribuït segons les necessitats de
cadascú.
2ª LECTURA (1 Joan 5,1-6).
Estimats,
tothom qui creu que Jesús és el Messies ha
nascut de Déu,
i no hi ha ningú que estimi el pare
sense estimar els fills que han nascut d'ell.
Si estimem Déu i complim els seus manaments,
no hi ha dubte que estimem els fills de Déu,
ja que estimar Déu vol dir guardar els seus
manaments.
I aquests manaments no són feixucs,
perquè cada fill de Déu és un vencedor del
món.
La nostra fe és la victòria que ja ha vençut
el món.
¿Qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús
és el fill de Déu?
Ell, Jesucrist, ha vingut a complir la seva
missió
per l'aigua i per la sang;
no per l'aigua solament,
sinó per l'aigua i per la sang;
i l'Esperit en dóna testimoni, ja que
l'Esperit és la veritat.
EVANGELI. (Joan 20:19-31).
El vespre d’aquell mateix diumenge,
els deixebles eren a casa amb les portes tancades
per por dels jueus.
Jesús entrà, es posà al mig i els digué:
«Pau a vosaltres.»
Després els ensenyà les mans i el costat.
Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor.
Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres.
Com el Pare m’ha enviat a mi,
també jo us envio a vosaltres.»
Llavors alenà damunt d’ells i els digué:
«Rebeu l’Esperit Sant.
A tots aquells a qui perdonareu els pecats,
els quedaran perdonats,
però mentre no els perdonareu,
quedaran sense perdó.»
Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze,
no era allà amb els altres.
Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.»
Ell els contestà:
«Si no li veig a les mans la marca dels claus,
si no li fico el dit dins la ferida dels claus,
i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas.»
Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada
i Tomàs també hi era.
Estant tancades les portes, Jesús entrà,
es posà al mig, i els digué: «Pau a vosaltres.»
Després digué a Tomàs:
«Porta el dit aquí i mira’m les mans;
porta la mà i posa-me-la dins el costat.
No siguis tan incrèdul. Sigues creient.»
Tomàs li respongué:
«Senyor meu i Déu meu!»
Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut?
Feliços els qui creuran sense haver vist.»
Jesús va fer en presència dels deixebles
molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre.
Els que heu llegit aquí han estat escrits
perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu,
i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.
B.
LLENGUATGE.
“Al vespre d’aquell mateix DIUMENGE...”
1. L’estil literari usat per l’evangelista ja ens indica de
seguida que no pretén fer la crònica
de la Primera Trobada de Jesús ressuscitat
amb els deixebles, sinó que es tracta d’una escenificació per posar en relleu el significat profund de les
reunions de la Comunitat cristiana.
És en aquestes reunions on es fa
visible i experimentable el “Ressuscitat”.
2. “Diumenge” ve del llatí “dominica”;
i dominica ve de l’expressió “dies dominica”, que significa: “dia del
Senyor”. És una expressió tardana que es va anar utilitzant als països
cristianitzats de l’antic Imperi Romà.
Els Evangelis fan servir l’expressió “Al dia u del dissabte”; o
sigui: primer dia de la Setmana, en una clara referència al “dia u” o dia primer de la Creació (Gènesi 1,5).
Amb Crist ressuscitat
comença una Nova Creació; o millor: la Creació entra en una nova etapa que
podríem anomenar: “temps per a la germanor”. La “llavor” d’aquesta Nova
Etapa, o el “motor” d’aquest Nou Temps és la vida-donada que va creant comunitat.
La 1ª Lectura ens descriu el “model de Comunitat”, i l’Evangeli
ens presenta la comunitat com l’àmbit
on es fa visible el Ressuscitat.
Estar a la Comunitat permet “veure” el Ressuscitat;
no estar-hi, comporta “no veure’l”. La figura de Tomàs “absent” és el
contrapunt de Jesús “present”.
3. De Tomàs es fa notar que és “bessó”. Bessó de qui?
Alguns comentaristes suposen que és “bessó
de Jesús” per la seva disponibilitat a morir
juntament amb ell (Joan
11,16). Potser sí. A mi em resulta més inspirador pensar que és “bessó” de
tots aquells que, com Tomàs, no hi érem a la primera trobada de Jesús amb els deixebles. La diferència ve
després: “Benaurats els qui creuran sense
haver vist”, que seríem, potser, tots nosaltres.
4. També és possible que allò que ens vol dir l’evangelista sigui
molt més radical. Potser ens vol indicar que, a més de les persones que podem
“veure” Jesús ressuscitat cada
diumenge en la Comunitat Cristiana, també hi ha moltíssima altra gent que no
“veuen” Jesús però hi “creuen”, perquè creuen en els crucificats,
i hi responen amb la seva vida. Els deixebles
i Tomàs (i nosaltres) “s’alegraren de
veure el Senyor”. Però també són declarats feliços aquells que hi creuen
sense haver-lo “vist”. (Compareu amb Mateu 25,31-46).
5. La paraula “veure” és important en aquest relat. Respon a la presència
de Jesús (“es posà al mig”) i a la
seva acció de “mostrar les mans i
el costat.” A les mans i al costat hi ha les “marques” del Crucificat. L’evangeli ens vol deixar
clar que la resurrecció no consisteix en “desactivar” els efectes de la crucifixió. Veure Jesús és veure que el Crucificat és vivent. El realisme exagerat de la pretensió de
Tomàs ho posa de relleu: “ficar el dit
dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat”.
6. Els “Relats de
resurrecció” no eren pas desconeguts ni gaire sorprenents en aquells temps.
El que resultava del tot impensable i inacceptable era que un “crucificat”, un “condemnat a mort”, ressuscités. I no obstant, aquesta és l’experiència
que van fer els deixebles. A partir d’aquí, la fe cristina no consisteix
només en “creure en la resurrecció” sinó sobretot en “creure que Déu acull i
sosté la vida donada dels Crucificats”. “Pare, confio el meu alè a les teves mans” (Lluc 23,46).
La resurrecció no és un “miracle”
sinó la resposta ordinària i definitiva de Déu a la injustícia humana. “Ara el príncep d’aquest món serà llançat
fora” (Joan 12,31).
7. La resurrecció del Crucificat
posa de manifest l’inici d’una Nova Humanitat
amb un nou “motor”: “Com el Pare m’ha
enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”. I el mateix Esperit Sant que Jesús va rebre
(Baptisme) ara és transmès als membres d’aquesta Nova Humanitat: “Rebeu l’Esperit Sant” (Joan no fa servir
l’expressió dels Sinòptics “El Regne de
Déu”).
Com la Llum, que per si
mateixa és l’anul·lació de les Tenebres,
també l’Esperit Sant és l’anul·lació
dels pecats.
El “poder” de perdonar els pecats no és un “poder
dels deixebles de Jesús” sinó el “poder
de l’Esperit Sant” que els deixebles han rebut. “A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats”.
Però en la continuació, sembla que la traducció del Missal és massa ambigua
quan suggereix la possibilitat de no perdonar. El text de l’evangeli no
ens presenta dues possibilitats:
perdonar o no perdonar. El que fa l’evangeli és ressaltar la importància de la missió confiada als deixebles
repetint-la amb dues frases diferents. El significat seria: “Rebeu l’Esperit Sant: a tots aquells a qui
perdonareu els pecats, els quedaran perdonats; i en tots aquells en qui els
reprimiu, hi quedaran reprimits”.
L’evangeli considera el pecat com una força
contrària a la força de l’Esperit
Sant. La presència de l’Esperit Sant anul·la
la presència de l’esperit maligne o
reprimeix la seva força. “La llum resplendeix en la foscor, i la
foscor no ha pogut ofegar-la” (Joan 1,5).
“Miracles”.
8. Després del relat de les Trobades del diumenge, l’Evangeli de Joan ens presenta un primer final de tot l’Evangeli on parla dels molts “miracles” que Jesús va fer.
Avui la paraula “miracle” sol tenir un significat totalment
diferent d’allò que volen dir els evangelis. Si us sembla bé,
podeu llegir al Vocabulari: Miracles
i Miracles
de Jesús.
En tot cas, cal tenir present que els “miracles” dels Evangelis no
són per provar la veritat d’allò que diu Jesús sinó per visualitzar
narrativament els efectes profunds
que les paraules de Jesús provoquen
en els qui “creuen en ell”. De fet,
la paraula original grega “semeia” es
pot traduir millor per “signes” o “senyals”.
C.
MISSATGE.
9. Jesús, el crucificat-vivent,
és fa visible a la comunitat i en la comunitat. Per això la comunitat queda constituïda en el primer
testimoni de la Resurrecció. Però la fe en el Crucificat-ressuscitat no és patrimoni exclusiu de la Comunitat que
creu i celebra. Fora de la Comunitat constituïda també és possible
“creure”; i aquests “creients” són també anomenats “feliços”. Això vol dir que
no és la Comunitat qui “produeix” la presència
del Ressuscitat, sinó que és el Ressuscitat qui, en els que creuen,
va generant comunitat.
D:
RESPOSTA.
10. Per a nosaltres, la resposta
pot ser doble:
A). Valorar la comunitat i col·laborar perquè aquesta sigui
fidel a la missió de fer visible el Crucificat-vivent.
Hem de ser “Bona Notícia” per a tots els crucificats.
No som “comunitat” per a nosaltres
mateixos. Som “enviats” (“apòstols”). Quan en el Crec en un Déu
confessem que l’Església és “apostòlica”, no expressem només la continuïtat amb
els Apòstols sinó que confessem una
de les característiques constituents de la Comunitat Cristiana: no
existeix per a si mateixa sinó per al Món. “Com
el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres” (Joan 20,20).
B). No sentir-nos propietaris del Crucificat-vivent. Som “enviats” per a perdonar els pecats,
no pas per a fer clients.
I, donat que, de fet, ens hem convertit en una Religió
entre altres Religions, convé excloure tot proselitisme i tota
contraposició enfront d’altres Religions. No estem en competència amb cap altra
Religió, ja que des de les altres Religions (i, fins i tot, des de la “no‑religió”) també és possible “creure en el crucificat-vivent”, i són
moltíssims aquests creients.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. L’Església és essencialment apostòlica;
o sigui: enviada. A què és
enviada, en concret?
2. Sorprenentment el Concili Vaticà II va promulgar no una sinó
dues Constitucions sobre l’Església: la “Constitució dogmàtica” i la
“Constitució pastoral”. Com interpreteu aquest fet?
3. La paraula “església”
significa “assemblea” o “comunitat reunida”. Què us suggereix
això, a la llum de l’evangeli que hem llegit?
