MISSA DE
LA NIT.
1ª LECTURA. (Isaïes 9,1-6).
El poble que avançava a les fosques
ha vist una gran llum;
una llum resplendeix
per als qui viuen al país tenebrós.
Els heu omplert de
goig,
d’una alegria
immensa;
s’alegren davant vostre com la gent a
la sega,
com fan festa els vencedors quan
reparteixen el botí.
Heu trossejat el jou que li pesava,
la barra que duia a l’espatlla
i l’agulló del qui l’arriava;
tot ho heu trossejat com al dia de
Madian.
Les botes dels soldats que marquen el
pas
i els mantells rebolcats en la sang
seran cremats i el foc els devorarà.
Ens ha nascut un noi,
ens ha estat donat un fill
que porta a l’espatlla la insígnia de
príncep.
Déu li ha posat
aquest nom:
Conseller-prodigiós, Déu-heroi,
Pare-per-sempre, Príncep-de-pau.
Serà immens el principat,
la pau no tindrà fi en el tron de David
i en el seu regne,
fonamentat i sostingut,
des d’ara i per sempre,
sobre el dret i la justícia.
Això és el que farà el zel del
Senyor de l’univers.
2ª LECTURA (Titus 2,11-14).
Estimats:
s’ha revelat l’amor de Déu,
que vol salvar tots
els homes,
i ens ensenya que
abandonem la impietat
i els desigs mundans,
per viure en aquest món una vida de
sobrietat,
de justícia i de pietat,
mentre esperem
que es compleixi feliçment la nostra
esperança;
que es manifesti la glòria de
Jesucrist,
Déu gran i salvador nostre.
Ell
s’entregà a si mateix per nosaltres,
per rescatar-nos de l’esclavatge
de les culpes,
deixar-nos nets
i fer de nosaltres un poble ben seu,
apassionat per fer el bé.
EVANGELI. (Lluc 2,1-14).
Per aquells dies,
sortí un edicte de Cèsar August
ordenant que es fes el cens de tot el
món romà.
Era el primer cens de l’imperi,
abans del que es va fer
quan Quirini era governador de Síria.
Tothom anava a inscriure’s
a la població d’on cadascú descendia.
També Josep,
que era de la casa i la família de
David,
va pujar des de Natzaret de Galilea a
Judea,
al poble de David, anomenat
Bet-Lèhem,
per
inscriure’s amb Maria, la seva esposa,
que esperava un fill.
Mentre eren allà
es van complir els dies
i va néixer el seu fill, el
primogènit.
Ella l’embolcallà i el posà en una
menjadora,
perquè no havien trobat lloc a
l’hostal.
A la mateixa contrada, vivint al ras,
hi havia uns pastors que
vetllaven,
guardant de nit el seu ramat.
Els aparegué un àngel del
Senyor;
la glòria del Senyor els envoltà de
llum,
i es van esglaiar.
Però l’àngel els va dir:
«No tingueu por:
us anuncio una nova
que portarà a tot el poble una
gran alegria:
Avui, a la ciutat de David,
us ha nascut un salvador,
que és el Messies, el Senyor.
Les seves senyes són aquestes:
trobareu un nen en bolquers,
posat en una menjadora».
I una multitud dels exèrcits celestials
s’uní llavors mateix a l’àngel,
lloant Déu i cantant:
«Glòria a Déu a dalt del cel,
i a la terra
pau als homes que estima el Senyor».
LLENGUATGE.
Per a la festa de Nadal, la litúrgia preveu tres misses amb les
corresponents Lectures. Aquest llenguatge serà sobre el llenguatge de la Festa en si mateixa i
el de l’evangeli de la missa de la nit.
>> Per l'evangeli de la matinada.
>> Per Evangeli del dia.
25 de desembre?
El dia que va néixer Jesús no consta.
Els evangelis no ho diuen ni ho volen dir. La raó és
senzilla: no són “biografies” d’un personatge que es deia jesús sinó “bona notícia” per a tots els
humans. Quan ens parlen de “Jesús”, en realitat ens estan parlant de “l’ésser
humà plenament realitzat” d’acord amb el projecte inicial de Déu. Allò que
diuen “de Jesús” s’ha de poder dir també de tu i de mi, i de tots els homes que
han nascut, neixen i naixeran.
Per què, doncs, celebrem el Naixement
de Jesús el 25 de desembre?
Es tracta de la cristianització
d’una festa que ja se celebrava en la
Roma pagana en honor del Sol al Solstici d’hivern, quan el dia comença a
allargar-se. D’aquesta festa se’n deia “Nadal
del Sol invicte”. Quan l’Imperi Romà es va “cristianitzar”, es van anar
suprimint les celebracions paganes, i, quan això no era possible perquè estaven
molt arrelades, es “cristianitzaven”.
Així, a Occident, per comptes de celebrar el “Nadal del Sol” es va començar a
celebrar el “Nadal de Jesús”, ja que, per a un cristià, el veritable “Sol”
(font de Llum i de Vida) és Crist.
Al segle IV, quan es va cristianitzar
la festa romana, el Solstici d’hivern
s’esqueia el dia 25 de desembre. Després de la Reforma del Calendari del segle XVI, el Solstici d’hivern va quedar
al dia 21 de desembre, més o menys segons els anys. Amb tot, la festa de Nadal
ja no va canviar.
Sembla que si els evangelis no diuen el dia que va néixer
Jesús tampoc no haurien de dir el lloc: Betlem de Judea. No obstant, la raó de dir el lloc no és pas per donar-nos una dada biogràfica sobre Jesús sinó
pel simbolisme de “néixer a Betlem”.
Els evangelis utilitzen el “significat dels llocs” com a llenguatge per comunicar-nos la “bona
notícia de Jesús”.
En aquest punt són possibles dues hipòtesis:
- que Jesús realment hagués nascut a Betlem, i els evangelistes
aprofitessin aquest fet per posar de relleu un significat més profund de “néixer a Betlem”; o bé
- que es “posés” el naixement
de Jesús “a Betlem” com a llenguatge per dir-nos quelcom d’important
sobre el significat del seu naixement.
De fet, fora dels Relats d’Infantesa,
no es diu mai que Jesús fos betlemita
sinó galileu, o també natzarè (Si bé “natzarè” també podria tenir un significat simbòlic).
Quin missatge volen
comunicar els evangelis (Mateu i Lluc) quan diuen que Jesús “va néixer a Betlem”?
Era difícil entendre Jesús com a “Messies” si no era d’alguna
manera “descendent de David”. I la ciutat de David era Betlem. (Joan 7,42).
Potser també es vol aprofitar el significat de “Betlem”, que vol dir “Casa del pa”. Realment seria in bon lloc per posar el naixement d’algú que va fer de la seva
vida un aliment (pa) per als altres
(Lluc 22,19). De fet, l’àngel dóna als Pastors
dos senyals per identificar el
Salvador que us ha nascut: trobareu
el nen “embolicat”, i “posat en
una menjadora”.
Incomprensiblement aquests dos senyals
sovint han estat molt mal interpretats. Sorprèn que una manera incorrecta i
injusta d’interpretar les paraules de Lluc hagin estat tan fàcilment acceptades
per tanta gent. No es diu enlloc que
Jesús “no fos acceptat pels betlemites” (persones molt acollidores, abans i
ara). Les paraules que expressen l’acció de Maria: “l’embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien
trobat lloc a l’hostal”, no indiquen
marginació, sinó que tenen un significat molt més profund.
En aquesta ocasió, l’evangeli ens presenta Maria com una mare que
sap el que es fa. Ella sap, accepta, s’associa i col·labora en allò que serà
realment el fill que ha tingut. Ella sap que el seu fill es farà “pa”, i l’embolica i el posa en una menjadora per quan arribi el moment
(Llegiu Lluc 22, 14-20). Evidentment, per a qui és “pa”, el lloc per néixer
no és pas “a l’hostal”, entès com el
lloc on la gent hi va per ser servit,
sinó a la menjadora (o taula). Per això seria més justa una
traducció més o menys així: “el va posar en una menjadora, perquè l’hostal
no era un lloc per a ell”.
També té un significat profund l’expressió sobre Maria: “es van complir els (seus) dies i va néixer
el seu fill primogènit”.
“Complir-se els dies” de Maria és una manera d’expressar que ha
arribat la “plenitud del temps” la Humanitat; la qual, com una dona en cinta,
ha infantat el seu primogènit (“adult”).
I la Humanitat continua infantant fills:
tots aquells que fan de les seves vides “aliment”
per als altres (Gàlates 4,4).
Realment “és Nadal” cada
dia i cada moment en què algú, en algun lloc del món, sigui de la religió que
sigui, o sense religió, decideix posar-se
en una menjadora per ser aliment. Això no té res a veure amb el
canibalisme. És simplement una qüestió de generositat. És simplement decidir de
viure estimant. I, realment, si mirem el món, ens adonarem que són infinites
les persones que viuen així. “És gràcies
a elles que el món funciona”, com diu un amic meu.
Per això el “Nadal” no s’ha d’entendre com una dada biogràfica
d’una persona singular sinó com l’expressió de la dimensió més profunda de la vida
humana.
El relat del naixement de
Jesús ens diu també una altra cosa molt esperançadora. Tots haurem
comprovat en algun moment que el “Poder” és l’antihome. Doncs bé: Déu fa que l’acció antihumana dels Poderosos
acabi estant al servei del naixement de l’home.
“L’edicte” del Poder-antihome (Cèsar
August) tindrà com a resultat que “a la ciutat de David neixi el “primogènit” de la Humanitat adulta i lliure.
La traducció del missal: “ordenant que es fes el cens de tot el món romà”, és una interpretació
que no correspon al text original. El text original parla d’un cens a tot
el món, ja que no es tracta d’una “dada cronològica” sinó d’una
característica del “Poder” de tots els temps i de tots els llocs, personalitzat
aquí en “Cèsar August” i els seus
agents (Quirini). El “cens” no era
una qüestió d’estadística sinó
l’expressió del domini i del control del
dominador sobre els seus súbdits.
MISSATGE.
El missatge és el que
proclamen solemnement els Àngels: Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima
el Senyor.
És un motiu d’alegria: “No tingueu por: us anuncio una nova
que portarà a tot el poble una gran alegria: Avui, a la
ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el
Senyor”.
Dit amb paraules d’avui: un altre món, de justícia i fraternitat, és
possible, i ens molts cors ja hi ha “nascut”.
RESPOSTA.
Evidentment, la 1ª resposta
a una “bona notícia” és l’alegria, i una alegria que s’encomana. És el que fan
els Pastors. Se’n van de pressa cap a
Betlem per “veure” això que ha passat i
que el Senyor ens ha fet saber (Lluc 2,15). No hi van per comprovar si
és veritat sinó per gaudir-ne.
Sorprèn que cada any hi hagi més persones que diuen que les Festes de Nadal els entristeixen.
Segurament això és degut a que viuen en una profunda soledat. La soledat pot
tenir moltes causes; però, precisament el missatge
de nadal ens dóna “la clau” per capgirar la soledat en comunió.
“No era el seu lloc a l’hostal”.
“Anar a l’hostal” és esperar que estiguin per a tu i et serveixin. Maria no
porta Jesús a l’hostal sinó que el
posa en una menjadora per fer-se comunió. La comunió és el contrari de la soledat,
i apareix quan decidim “fer-nos aliment”;
i no com un “remei” contra la soledat sinó com una manera d’entendre i viure la
vida. I de la comunió en surt com un fruit espontani la felicitat; aquella felicitat que no és conseqüència de
satisfer una “necessitat” sinó que ens arriba com a fruit d’haver entrat en
sintonia amb la Vida de Déu (> “felicitat” a resposta,
dels apunts del diumenge 16 de
novembre).
PREGUNTES
per al diàleg.
1. En paral·lelisme amb l’edicte
del Cèsar sobre tot el món, l’àngel anuncia una bona nova per a tot el poble. Però entre nosaltres el
Nadal s’ha convertit sobretot en una festa familiar. Això, ajuda o
dificulta a entendre el Nadal?
2. Els “experts” ens diuen que, per superar la crisi actual, és bo
que, els qui puguin, consumeixin més. En aquest sentit, molts confien en les Festes de Nadal, perquè són un temps de fort consum. Com ho veieu,
vosaltres?
1ª LECTURA. (Isaïes 62, 11-12).
Escolta el que el Senyor fa sentir
fins els termes més allunyats de la
terra:
“Digueu a la ciutat de Sió:
El teu salvador ja és aquí;
l’acompanya el fruit de la seva
victòria,
el precedeixen els seus trofeus.
A vosaltres us diran El-poble-sant,
Els-redimits-del-Senyor,
i a tu et diran La-que-té-un-enamorat,
La-ciutat-no-abandonada”.
2ª LECTURA (Titus 3,4-7).
Germans,
quan s’ha revelat la bondat de Déu, salvador nostre,
i l’amor que ell té als homes,
no l’han mogut les obres bones
que nosaltres podíem haver fet,
sinó la seva bondat que ens salva
amb un bany d’aigua regenerador
i amb el poder renovador de l’Esperit Sant,
que ell ha vessat a mans plenes sobre nosaltres
per Jesucrist, el nostre salvador;
així, justos per la seva gràcia,
som hereus de la vida eterna,
que des d’ara tenim dret a esperar.
EVANGELI. (Lluc 2,15-20).
Quan els àngels se’n tornaren al cel,
deien entre ells els pastors:
“Arribem-nos a Bet-Lèhem
a veure això que ha passat
i que el Senyor ens ha fet saber”.
Hi anaren, doncs, tot seguit,
i trobaren Maria i Josep,
amb el nen a la menjadora.
Havent-ho vist amb els propis ulls,
van contar el que els havien dit d’aquell infant,
i tothom qui ho sentia
es meravellava del que deien els pastors.
Maria conservava aquests records en el seu cor
i els meditava.
Després els pastors se’n tornaren,
glorificant Déu
i lloant-lo pel que havien vist i sentit;
tot van trobar-ho com els ho havien anunciat.
LLENGUATGE.
1. El fragment de l’evangeli que se’ns proposa per a aquesta Missa de l’Alba sembla un simple relat de transició. A pesar d’això, hi
podem trobar diversos “detalls” d’una significació realment important.
2. Protagonisme dels pastors.
Segons els coneixedors de la societat jueva d’aquell temps, els pastors eren considerats una classe de
gent vulgars, mentiders, lladregots,... En canvi el relat evangèlic en ressalta
una qualitat important: vetllaven,
guardant de nit el seu ramat. Dóna la impressió que eren els únics que
estaven desperts, i per això van ser també els únics a qui els àngels
van poder comunicar la bona nova
del naixement de Jesús. Això els converteix en els únics testimonis d’un
fet singular: un nen posat en una menjadora.
Amb això no es vol dir que Jesús naixés físicament durant la
nit. Recordem que els evangelis no fan la crònica d’un fet sinó que construeixen un relat per a presentar-nos una bona
nova, per “sentir” la qual cal estar
despert, com ho solen estar els qui estan sempre exposats a perills de
tota classe.
3. ...posat en una menjadora...
(Sobre aquest punt podeu veure també els apunts de l’Any B).
L’evangelista Lluc ressalta molt aquest “detall” de la menjadora. És precisament aquest
“detall” allò que confirma als pastors
la veritat del missatge que han rebut. “Trobaren
Maria i Josep, amb el nen a la menjadora”. I també: “Tot van trobar-ho com els ho havien anunciat”.
És també aquest “detall” allò que provoca que tothom qui ho sentia es meravellava del que deien els pastors.
4. D’això en resulta una situació sorprenent: els primers “testimonis”
humans que donen fe de la bona nova
del naixement de Jesús són gent que tothom considerava no digna de crèdit.
(Notem que passarà una cosa semblant amb la bona
nova de la resurrecció de Jesús: les úniques que rebran l’anunci dels
àngels seran un grup de dones (Lluc
24,1-12). I sabem que, en la societat jueva, precisament el testimoni de les
dones no era acceptat com a vàlid).
MISSATGE.
5. Fent un joc de paraules, podríem dir que el missatge d’avui ens
invita a creure uns testimonis
que la societat considera increïbles, però que són els únics que han
comprovat amb els seus propis ulls
allò que ens diuen.
Potser això es podria dir també d’aquesta altra manera: per rebre
la bona nova de Jesús ens cal
escoltar i fiar-nos dels menyspreats
per la societat.
RESPOSTA.
6. En el relat que hem llegit es té la impressió que fins i tot
Maria i Josep aprenen, sobre Jesús, d’allò que expliquen els pastors. Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava. I
aquesta podria ser també la nostra resposta:
conservar en el cor i meditar allò que sobre l’Home ens diuen els marginats de la societat. I és que els marginats normalment han d’estar molt atents i desperts per a viure i
sobreviure; i per això s’adonen de moltes coses humanes, desapercebudes per a la resta.
PREGUNTES
per al diàleg.
1. Les Festes de Nadal han entrat tant en el folklore de la nostra
societat que han acabat desbordant-se
per tots cantons. Què penseu fer per anar recuperant la bona nova del Nadal?
2. Maria “posa” Jesús en una menjadora
com un gest profètic que prefigura el
moment en què Jesús dirà: El meu cos és
pa... la meva sang és beguda...
Donada la crisi actual, quin gest
profètic podríem fer els cristians?
NADAL
NOTES.
- Per al Nadal, el Missal ens ofereix tres misses:
la del dia (que comento aquí).
- L’evangeli d’avui es
torna a llegir el diumenge 2on. de
Nadal.
A l’Any B, podeu trobar-hi més apunts.
També podeu mirar els comentaris corresponents a RELECTURES i a TERTÚLIA.
1ª LECTURA. (Isaïes 52,7-10).
Quin goig de sentir a les muntanyes
els passos del missatger que anuncia la pau
i porta la bona nova,
que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió:
«El teu Déu és rei.»
Escolta els crits dels teus sentinelles,
escolta quins esclats de goig:
veuen cara a cara com el Senyor torna a Sió.
Danseu, ruïnes de Jerusalem,
alceu totes el crit d’alegria:
el Senyor ha consolat el seu poble,
ha redimit Jerusalem.
Als ulls de tots els pobles
el Senyor ha estès el seu braç sant,
i d’un cap a l’altre de la terra
veuran la salvació del nostre Déu.
2ª LECTURA (Hebreus 1,1-6).
En diverses ocasions i de moltes maneres,
Déu antigament havia parlat als pares
per boca dels profetes;
però ara, en aquests dies que són els darrers,
ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill,
que ell ha constituït hereu de tot,
per mitjà del qual ja havia creat el món.
Ell, que és resplendor de la glòria de Déu
i empremta del seu mateix ésser,
i que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula,
acabada l’obra de purificació dels pecats
s’ha assegut a les altures,
a la dreta de la majestat divina,
i ocupa un lloc tant més superior als àngels
com més incomparable és el títol que posseeix en herència.
Perquè, a quin dels àngels Déu ha dit mai:
«Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»?
I encara: «Jo seré el seu pare, i ell serà el meu Fill»?
Diu també quan presenta al món el seu primogènit:
«Que es prosternin davant d’ell tots els àngels de Déu.»
EVANGELI. (Joan 1,1-18).
(En blau allò que s’hi afegeix en la
versió llarga).
Al principi ja existia el qui és la Paraula.
La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu.
Era, doncs, amb Déu al principi.
Per ell tot ha vingut a l’existència,
i res del que ha vingut a existir
no hi ha vingut sense ell.
Tenia en ell la Vida,
i la Vida era la Llum dels homes.
La Llum resplendeix en la foscor,
però la foscor no ha pogut ofegar-la.
Déu envià
un home que es deia Joan.
Era un testimoni;
vingué a donar testimoni de la Llum,
perquè per ell tothom arribés a la fe.
Ell mateix no era la Llum;
venia només a donar-ne testimoni.
Existia el qui és la Llum veritable,
la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món,
al món que li deu l’existència,
però el món no l’ha reconegut.
Ha vingut a casa seva,
i els seus no l’han acollit.
Però a tots els qui l’han rebut,
als qui creuen en el seu nom,
els concedeix poder ser fills de Déu.
No són nascuts per descendència de sang,
ni per voler d’un pare o pel voler humà,
sinó de Déu mateix.
El qui és la Paraula es va fer home
i plantà entre nosaltres el seu tabernacle,
i hem contemplat la seva glòria,
que li pertoca com a Fill únic del Pare,
ple de gràcia i de veritat.
Donant testimoni
d’ell, Joan cridava:
«És aquell de qui jo deia:
El qui ve després de mi m’ha passat davant,
perquè, abans que jo, ell ja existia.»
De l’abundància de la seva plenitud
tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia.
Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès,
però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.
Déu ningú no l’ha vist mai;
Déu Fill únic, que està en el si del Pare,
és qui l’ha revelat.
LLENGUATGE.
1. L’evangeli d’avui és una petita gran obra d’art. S’ha de llegir a poc a poc, assaborint-lo,
imaginant-lo, contemplant-lo.
Crec que és un bon encert de la Litúrgia que en aquesta missa del
dia de Nadal es llegeixi precisament aquest solemne pròleg de l’evangeli de Joan, tot i que no ens parla de l’Infant Jesús. Els evangelistes que ens
ofereixen relats d’infància, directament
tampoc ens volen parlar de “l’Infant Jesús” sinó més aviat de l’obra de déu, visualitzada en Jesús. Ells
ho fan amb un llenguatge directe, popular, tret de la vida de cada dia. Però,
per a una festa com la d’avui, ens
podem permetre el luxe d’assaborir un llenguatge profund, solemne, de gran
calat, còsmic.
Per això, més que comentar el significat de les diferents
paraules, m’ha semblat que podia ser útil presentar una versió explicativa i senzilla d’aquest magnífic
“himne a la història”.
Evidentment, de cap manera pot substituir la versió original; el que pretenc és
oferir una versió més entenedora a fi que després, tornant a la original, aquesta pugui ser més ben assaborida.
Cal reconèixer que aquesta versió
explicativa comporta una determinada “interpretació”,
la qual es pot considerar més o menys encertada. Serà bo que cadascú la
corregeixi o completi d’acord amb allò que ell sap i viu. Jo només pretenc
oferir una col·laboració. Accepteu la
bona voluntat i perdoneu-me la gosadia.
Al Món
tot comença amb un PROJECTE:
el PROJECTE
de Déu quan decideix
compartir, enllà d’Ell mateix, la seva Vida.
Tot allò que existeix forma part d’aquest
PROJECTE,
i, al marge d’ell, no existeix res de res.
El PROJECTE inclou la VIDA.
La vida
creix i es perfecciona des de si mateixa,
i avança fins a l’Home.
L’home,
per la seva intel·ligència,
pot adonar-se del PROJECTE que el fa existir.
Així el PROJECTE esdevé la seva llum;
una llum
que l’allibera de tota foscor
perquè li mostra d’on ve i a què està cridat.
En l’Home
el PROJECTE de Déu esdevé “compartit”:
Déu envià un home que es deia “Joan”:
és a dir: anomenat “Déu ofereix el seu favor”.
“Joan”
no era pas la llum plena;
només era per donar-ne testimoni.
Testimoniava la llum,
la qual ja estava en el PROJECTE inicial
encara que la Creació no fos capaç de reconèixer-la;
però els humans sí que la podem reconèixer,
i a tots aquells que l’acullen
els és concedit de poder ser fills
de Déu.
“Fills
de Déu” ho són no pas
pel propi creixement de la Vida,
ni per cap herència humana,
ni com a fruit d’una conquesta; no.
Ho són per un do de Déu.
I el PROJECTE s’ha fet carn,
i s’ha fet un de nosaltres: Jesús.
En l’Home-Jesús
hem pogut veure
què significa
ser “fills
de Déu”: fills en el Fill.
En Ell ja podem contemplar
com en serà d’excel·lent
la plenitud
del PROJECTE.
Com testimoniava el mateix Joan,
allò que hem vist ara al final,
i que ja existia des del principi,
ens permet entendre tot allò passat,
com Moisès, i la Llei que va donar:
tot estava orientat cap aquesta PLENITUD
que ens arriba per Jesucrist.
Déu, no l’ha vist mai ningú;
però ara el podem contemplar, com a “Déu engendrat”,
en l’Home-Jesús.
I de la seva plenitud
tots nosaltres en rebem gratuïtament
vida i més vida,
fins a la Plenitud
total.
MISSATGE.
Som fruit, dintre la Creació, d’un projecte de déu. En Jesucrist veiem que és un projecte
d’amor: la invitació a ser fills: fills en el Fill. De part de Déu,
Jesús ens fa visible el do;
de part nostra, Jesús és l’inici de la resposta
positiva; és el “primogènit”.
RESPOSTA.
La única resposta
coherent amb la bondat de Déu és acceptar-la, continuant en nosaltres la
resposta ja iniciada per
l’Home-Jesús.
PREGUNTES
per al diàleg.
1. Si formem part d’un projecte
de Déu, té sentit témer alguna classe de fracàs?
2. En Jesús podem contemplar el “primogènit” de la humanitat en plenitud. És legítim
parlar de Jesús com si fos “propietat dels Cristians”?
És a dir: des de Jesús, com ens cal “veure” les diferents Religions o Cultures?
