Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.
DIUMENGE DEL RAM.
Presentació general
(Anys A, B, C.)
1. Els quatre Evangelis coincideixen en fer començar la Setmana Santa amb la proclamació de Jesús com a “Rei messiànic”; és a dir: com el Rei-llibertador que esperen els Pobles oprimits. Amb tot, hi ha una diferència entre els relats dels tres Evangelis Sinòptics i el de Joan.
En els Sinòptics, és el Poble qui proclama “rei” a Jesús. I Jesús
entra a la Capital. Ho fa
muntant una humil somera que estava fermada, i que, en
posar-la al servei del nou Rei, és deslligada.
Mateu parla d’una somera i un pollí, destacant que la somera és un animal de càrrega. Això li permet
presentar aquest relat com el compliment
de “allò que havia anunciat el profeta” (Zacaries 9,9ss).
Mateu, a més, amb l’expressió “animal de càrrega”, insisteix en presentar Jesús
com aquell que “carrega damunt seu”
la missió que Israel no havia acomplert
fins aleshores.
2. La insistència en dir que la somera estava “lligada”, i que la
feina dels emissaris de Jesús era “deslligar-la”,
ens indica que es tracta d’un “detall” dit amb tota intenció. Sembla clar que
aquí la somera (amb el seu pollí) representa el Poble, que per uns moments serà
“deslligat”, però que de seguida tornarà a la situació d’abans perquè no acull la classe de llibertat que li ofereix el nou "rei salvador".
3. En l’Evangeli de Joan,
és la multitud qui surt a rebre Jesús. Jesús munta un pollí que ha trobat. S’hi fa
notar explícitament el significat d’aquest pollí segons les Escriptures. També es fa
notar que els deixebles no van adonar-se d’aquest significat fins després que Jesús havia estat
glorificat (Joan 12,16).
Començament
de la setmana
santa.
4. Amb aquest relat, més
“religiós” que no pas “històric”, els quatre evangelistes estableixen una inclusió
a través de la paraula “Rei”. Aquesta paraula és el centre
del relat de l’Entrada de Jesús a Jerusalem, i la tornarem a trobar “presidint”
l’escena de la Crucifixió, en el títol
de sobre la Creu: “El Rei dels Jueus” (Mateu 27,37. Joan 19,19).
5. Aquesta inclusió emmarca l’activitat d’una setmana, des del diumenge, primer dia de la setmana i primer dia de la Creació (Gènesi 1,5), fins
al divendres, dia sisè, dia de la creació
de l’Home (Gènesi 1,31). El dissabte queda com a dia de repòs.
6. Aquest paral·lelisme entre la Setmana de la Creació i la Setmana
Santa és molt significatiu. Els quatre Evangelis posen la mort de Jesús al divendres
(“dia sisè”). Així ens volen indicar
que la creació de l’Home no
acaba fins que no arriba l’home-Jesús.
En l’home-Jesús, que dona la seva vida (Joan 19,30), hi podem
descobrir què significa realment la “creació de l’Home” a “imatge i semblança de Déu”.
6. Les representacions, pel·lícules i explicacions “realistes”
dels Relats de la Passió han provocat
que molta gent, fins i tot entre els mateixos cristians, vegi aquests relats
com unes cròniques detallades d’allò que va passar des del Dijous
Sant al Diumenge, “primer dia de la setmana”.
És convenient insistir en que no es tracta de cròniques sinó de relats
escrits per persones creients que van
recollir tradicions i interpretacions sobre la Passió de Jesús fetes ja des de la fe. Són escrits destinats a la comunitat
creient que ja sap i creu que el resultat final és la “resurrecció”.
7. Sens dubte, aquests relats
de la Passió prenen, com a
llenguatge, fets i detalls reals.
Però la finalitat d’aquests relats no
és explicar allò que va passar (això ja ho sabien, i massa!) sinó fer
descobrir el significat que la Injustícia i la Mort tenen per als deixebles de Jesús. Si es vol considerar aquests
relats com una “crònica”, caldria
veure’ls més aviat com una crònica de la humanitat sofrent
en mans dels Poderosos.
Els Evangelis personalitzen en Jesús
aquesta humanitat sofrent, tot denunciant la injustícia dels Poderosos,
i assenyalant també la sorprenent i
inesperada resposta que hi dóna Déu. Per deixar ben palès aquest significat representatiu, els
quatre evangelistes fan notar explícitament que Jesús va morir acompanyant
i acompanyat
dels (dos) altres crucificats.
8. En els relats dels Sinòptics també és
important notar el canvi de grup. Durant
la Passió, “els Dotze” desapareixen!
Només hi queda el “grup de les dones”.
Elles són les úniques que, com a deixebles,
seran testimonis directes de la mort i sepultura de Jesús.
En el relat de Marc i de Mateu, també seran les úniques que veuran el sepulcre buit i rebran directament l’anunci de la Resurrecció
de Jesús. Seran elles les que rebran l’encàrrec de tornar a convocar “els Dotze” i encaminar-los a Galilea.
9. El Diumenge del Ram,
per a molts de nosaltres, va unit a la idea de les vacances de Setmana Santa. Molts que no faran vacances estaran
treballant precisament per atendre als qui en fan. En el nostre àmbit, el Divendres Sant és festiu. Però es tota
la setmana que hi ha clima de vacances.
A més, en l’hemisferi Nord, aquest clima
ve acompanyat de Primavera.
10. Setmana Santa i Vacances s’influencien mútuament. Podem
aprofitar-ho. Les vacances comporten
més llibertat, més temps per entrar dintre nostre i permetre que la vida
personal es vagi “clarificant”, “fent pòsit” de tantes coses que l’enterboleixen.
11. La Setmana Santa ve
presidida per la mort resurreccional
de Jesús. Millor dit: ve presidida per la Vida
que, donant-se gratuïtament, arriba a la seva PLENITUD.
Les vacances poden ser una
oportunitat per connectar amb la VIDA.
12. Per a molts, vacances vol dir
viatjar o sortir. Els sociòlegs i
psicòlegs parlen d’aquesta actual “necessitat de sortir”. ¿Quina classe de esclavituds comporta la nostra societat
que sentim tan forta la necessitat de
sortir? Precisament “sortida” (èxode)
és una paraula clau de la Setmana
Santa i de la Pasqua.
Nota:
El Relat de la Passió, en
els quatre Evangelis, és llarg, i supera les pretensions d’aquests APUNTS, i
també la meva capacitat de fer-hi comentaris.
Per això comentaré només algun dels episodis més propis de l’Evangeli sinòptic que
correspongui.
L’Evangeli de Joan es llegeix cada any, i és el propi del Divendres Sant.
VOCABULARI. (> Índex
general).
Abandonat. Espectacle. Judes. Mantell. Natzaret.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Getsemaní. Grans
sacerdots. Messies. Mestres de la Llei. Muntanya de les Oliveres. Profeta. Sanedrí.
Santuari. Temple.
→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge del Ram.
EVANGELI de la Processó (Mateu 21,1-11).
Quan
eren a prop de Jerusalem,
arribaren
a Bet-Fagué,
a
la muntanya de les Oliveres.
Allà
Jesús envià dos deixebles amb aquest encàrrec:
«Aneu
al poble d’aquí al davant,
i
trobareu tot seguit una somera fermada,
amb
el seu pollí.
Deslligueu-la
i porteu-me'ls.
Si
algú us preguntava res,
responeu-li
que el Senyor els ha de menester,
però
que els tornarà de seguida».
Tot
això va succeir perquè es complís
el
que el Senyor havia anunciat pel profeta:
«Digueu
a la ciutat de Sió:
Mira,
el teu rei fa humilment la seva entrada,
muntat
en una somera,
en
un pollí, fill d'un animal de càrrega».
Els
deixebles hi anaren,
feren
el que Jesús els havia manat,
portaren
la somera i el pollí,
els
guarniren amb els seus mantells,
i
ell hi pujà.
Molta
gent entapissava el camí amb els seus mantells;
altres
tallaven branques dels arbres
per
encatifar la terra
i
la gent que anava al davant i la que seguia cridava:
«Hosanna
al Fill de David.
Beneït
el qui ve en nom del Senyor.
Hosanna
a dalt del cel».
Quan
hagué entrat a Jerusalem,
s’agità
tota la ciutat.
Molts
preguntaven: «¿Qui és aquest?».
La
gent que anava amb ell responia:
«És
el profeta Jesús, de Natzaret de Galilea».
LECTURES de la Missa.
1ª LECTURA. (Isaïes 50,4-7).
El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre
perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats.
Un matí i un altre em desvetlla l’orella
perquè escolti com un deixeble.
El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella
i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere:
he parat l’esquena als qui m’assotaven
i les galtes als qui m’arrancaven la barba;
no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades.
El Senyor Déu m’ajuda:
per això no em dono per vençut;
per això paro com una roca la cara
i sé que no quedaré avergonyit.
2ª LECTURA (Filipencs 2,6-11).
Jesucrist,
que era de condició divina,
no es volgué guardar gelosament
la seva igualtat amb Déu,
sinó que es va fer no-res,
fins a prendre la condició d’esclau.
Havent-se fet semblant als homes
i començant de captenir-se com un home qualsevol,
s’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort,
i una mort de creu.
Per això Déu l’ha exalçat
i li ha concedit aquell nom
que està per damunt de tot altre nom,
perquè tothom,
al cel, a la terra i sota la terra,
doblegui el genoll al nom de Jesús,
i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor,
a glòria de Déu Pare.
Evangeli. (Mateu 26,14 -
27,66).
Passió de Jesús, segons sant Mateu.
Preparada per ser llegida entre 3 lectors:
+ = Jesús.
C = Cronista.
S = els diferents
personatges, excepte Jesús.
Les frases en vermell no s’han de llegir. Són només per “ajudar” la
Lectura presentant abans un breu resum.
Estic disposat a
entregar-vos Jesús. Què em voleu donar?
C. En aquell temps, un dels dotze, l’anomenat Judes Iscariot,
se n’anà a trobar els grans sacerdots i els digué:
S. «Estic disposat a entregar-vos Jesús. Que em voleu donar?»
C. Ells li pagaren trenta monedes de plata,
i des d’aleshores buscava una ocasió per entregar-lo.
On voleu que us preparem
el sopar per menjar l’anyell pasqual?
C. El primer dia dels Àzims, els deixebles preguntaren a Jesús:
S. «On voleu que us preparem el sopar per menjar l’anyell pascual?»
C. Ell respongué:
+ «Aneu a la ciutat,
a casa de tal, i digueu:
El mestre diu: El meu moment s’acosta:
faré el sopar pasqual amb els meus deixebles a casa teva.»
C. Els deixebles compliren el que Jesús els havia manat i
prepararen el sopar pasqual.
Un de vosaltres em
trairà
C. Cap al tard, es posà a taula amb els dotze.
I digué tot menjant:
+ «Us ho dic amb tota
veritat: Un de vosaltres em trairà.»
C. Ells començaren a dir-li, un per un, molt entristits:
S. «No soc pas jo, Senyor?»
C. Jesús contestà:
+ «El qui posa amb mi la mà al mateix plat per sucar-hi
és el qui em trairà.
El Fill de l’home fa el camí
que les Escriptures havien predit d’ell,
però ai de l’home que el traeix:
a aquest home més li valdria no haver nascut.»
C. Judes, el qui el traïa, li preguntà:
S. «No sóc pas jo, rabí?»
C. Jesús li contestà:
+ «Sí que ho ets.»
Això és el meu cos.
Això és la meva sang
C. Mentre menjaven,
prengué el pa, digué la benedicció, el partí
i digué tot donant-lo als deixebles:
+ «Preneu i mengeu-ne; això és el meu cos.»
C. Després prengué un calze,
digué l’acció de gràcies i els el donà tot dient:
+ «Beveu-ne tots, que això és la meva sang,
la sang de l’aliança,
vessada per tots els homes en remissió dels pecats.
Us asseguro que des d’ara
no beuré d’aquest fruit de la vinya
fins el dia que en beuré de novell amb vosaltres
en el Regne del meu pare.»
C. Després de cantar l’himne,
sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.
Mataré el pastor i
les ovelles del ramat es dispersaran
C. Llavors Jesús els digué:
+ «Aquesta nit tots tindreu de mi un desengany,
perquè l’Escriptura diu:
“Mataré el pastor, i les ovelles del ramat es dispersaran.”
Però, quan hauré ressuscitat,
aniré davant vostre a Galilea.»
C. Pere li digué:
S. «Ni que tots es desenganyin de vós, jo, mai.»
C. Jesús li respon:
+ «T’ho dic amb tota veritat:
Aquesta mateixa nit, abans no canti el gall,
m’hauràs negat tres vegades.»
C. Li diu Pere:
S. «Ni que hagi de morir amb vós, no us negaré.»
C. I tots els deixebles digueren el mateix.
Es posà trist i
abatut
C. Llavors Jesús arribà amb els seus deixebles
a una propietat anomenada Guet-Semaní, i els diu:
+ «Seieu aquí mentre vaig allà a pregar.»
C. Prengué Pere i els dos fills de Zebedeu,
i es posà tot trist i abatut. Llavors els digué:
+ «Sento una tristor a l’ànima com per a morir-ne.
Quedeu-vos aquí i vetlleu juntament amb mi.»
C. Ell s’avançà un tros enllà,
es prosternà amb el front a terra i pregava:
+ «Pare meu, si és possible,
que aquest calze s’allunyi de mi.
Però que no es faci com jo vull, sinó com vós voleu.»
C. Després va cap als seus deixebles i els troba adormits.
Diu a Pere:
+ «¿Així no heu estat capaços de vetllar una hora amb mi?
Vetlleu i pregueu, que no caigueu en la temptació.
L’esperit està decidit a tot, però l’home és feble.»
C. Se n’anà per segona vegada i pregà:
+ «Pare meu, si aquest calze no pot passar sense que jo
el begui, que es faci la vostra voluntat.»
C. Després tornà i els trobà adormits:
és que els ulls els pesaven.
Els deixà, doncs, i se n’anà a pregar per tercera vegada,
tot repetint la mateixa súplica.
Se’n va després cap als deixebles i els diu:
+ «Ja podeu dormir tranquils.
Ha arribat l’hora.
El Fill de l’home és entregat en mans dels pecadors.
Aixequeu-vos, anem, que el qui em traeix ja és aquí.»
Llavors agafaren Jesús i el detingueren
C. Encara parlava Jesús
quan arribà Judes, un dels dotze,
amb molta gent, armada amb espases i garrots.
Venien de part dels grans sacerdots i dels notables del poble.
El qui el traïa els havia donat aquest senyal:
S. «És aquell que jo besaré: deteniu-lo.»
C. Immediatament s’acostà a Jesús i li digué:
S. «Déu vos guard, rabí.»
C. I el besà. Però Jesús li contestà:
+ «Company, estigues pel que has vingut a fer.»
C. Llavors detingueren Jesús,
i un dels qui anaven amb ell desembeinà l’espasa
i, d’un cop, tallà l’orella del criat del gran sacerdot.
Jesús li digué:
+ «Torna a embeinar l’espasa:
tots els qui empunyen l’espasa, per l’espasa moriran.
¿Et penses que no puc demanar ajut al meu Pare?
Ara mateix m’enviaria més de dotze legions d’àngels.
Però llavors, ¿com es compliria el que anuncien les Escriptures
afirmant que ha de ser així?»
C. Llavors Jesús s’adreçà a la gent i els digué:
+ «Heu vingut a agafar-me, armats amb espases i garrots,
com si fos un bandoler. Cada dia em teníeu assegut al temple ensenyant, i mai
no em detinguéreu.
Però tot ha passat així perquè es complís el que havien escrit
els profetes.»
C. Llavors tots els deixebles el deixaren sol i fugiren.
Us asseguro que
veureu el Fill de l’home assegut a la dreta del Totpoderós
C. Els qui havien detingut Jesús
se l’endugueren al palau del gran sacerdot Caifàs,
on s’havien reunit els mestres de la Llei i els notables.
Pere el seguia de lluny
fins que arribà al palau del gran sacerdot.
Entrà al pati i s’assegué entre els guardes,
esperant el desenllaç.
Els grans sacerdots amb tot el sanedrí
buscaven alguna falsa declaració contra Jesús
per poder-lo condemnar a mort,
però no en trobaven cap,
tot i que s’havien presentat molts testimonis
que declaraven en fals.
Finalment se’n presentaren dos amb aquesta acusació:
S. «Aquest ha dit:
“Jo podria destruir el santuari de Déu i reconstruir-lo en tres
dies”.»
C. El gran sacerdot s’aixecà i preguntà a Jesús:
S. «No et vols defensar de res?
Què en dius, de les acusacions que et fan aquests testimonis?»
C. Però Jesús callava.
El gran sacerdot li digué:
S. «Et conjuro pel Déu viu
que ens diguis si tu ets el Messies, el Fill de Déu.»
C. Jesús li respon:
+ «Sí, teniu raó.
Us asseguro que des d’ara veureu el Fill de l’home
assegut a la dreta del Totpoderós,
i venint enmig dels núvols del cel.»
C. Llavors el gran sacerdot s’esquinçà els vestits tot cridant:
S. «Ha blasfemat!
Quina falta ens fan els testimonis?
Vosaltres mateixos acabeu de sentir la blasfèmia.
Què us en sembla?»
C. Ells respongueren:
S. «Mereix pena de mort.»
C. Llavors li escopien a la cara i li pegaven;
altres el bufetejaven i li deien:
S. «Profetitza, Messies;
endevina qui t’ha pegat.»
Abans no canti el gall em negaràs tres
vegades
C. Mentrestant Pere s’estava assegut fora, al pati.
Una criada se li acostà per dir-li:
S. «Tu també hi anaves amb Jesús, el Galileu.»
C. Però ell ho negà davant de tothom i li digué:
S. «No sé de què em parles.»
C. Quan Pere sortia cap al portal,
una altra criada s’hi fixà i digué als qui eren allí:
S. «Aquest anava amb Jesús, el Natzarè.»
C. Pere ho tornà a negar
i jurava que no coneixia aquell home.
Al cap de poc els qui eren allà s’acostaren
i digueren a Pere:
S. «És veritat que hi anaves, amb ells;
se’t nota fins i tot en el parlar.»
C. Ell es posà a proferir malediccions i juraments
assegurant que no coneixia de res aquell home.
En aquell moment cantà el gall
i Pere es recordà que Jesús li havia dit:
«Abans no canti el gall, em negaràs tres vegades»,
i així que va ser fora, va plorar amargament.
L’entregaren a
Pilat, el governador
C. Quan s’hagué fet de dia,
tots els grans sacerdots
i els notables del poble tingueren sessió contra Jesús
per decretar la seva mort.
Se l’endugueren encadenat
i l’entregaren a Pilat, el governador romà.
No podem posar-los
amb el diner de les ofrenes, perquè són el preu d’una vida
C. Quan Judes, el qui l’havia traït,
veié que l’havien condemnat,
es penedí del que havia fet.
Retornà les trenta monedes als gran sacerdots i als notables i els
digué:
S. «He pecat entregant a la mort un home innocent.»
C. Ells, per tota resposta, li digueren:
S. «A nosaltres ens vens amb això? Tu t’arreglaràs.»
C. Ell llençà els diners al santuari,
sortí a fora, se’n va anar i es va penjar.
Els grans sacerdots recolliren els diners, però es deien:
S. «No podem posar-los amb el diner de les ofrenes,
perquè són el preu d’una vida.»
C. Després de discutir-ho,
van comprar amb aquells diners el camp del Terrisser
per sepultar els forasters.
Per això encara avui s’anomena camp de Sang.
Així es complí el que diu el profeta Jeremies:
«Prengueren les trenta monedes,
el preu d’un esclau, tal com l’avaluaven els israelites,
i les donaren a canvi del camp del Terrisser,
tal com el Senyor m’havia indicat.»
Ets tu el rei dels
jueus?
C. Jesús comparegué davant el governador.
El governador l’interrogà:
S. «Ets tu el rei dels jueus?»
C. Jesús li digué:
+ «Sí, teniu raó.»
C. Però Jesús no contestava res
a les acusacions que li feien els grans sacerdots
i els notables del poble.
Llavors Pilat li diu:
S. «¿No sents quantes acusacions presenten contra tu?»
C. Però Jesús no li respongué ni una paraula,
tant que el governador n’estava tot sorprès.
Cada any, per la festa,
el governador tenia el costum d’indultar un pres,
el que la gent volia.
Llavors hi havia un pres famós, un tal Bar-Abàs.
Quan la gent es reuní, Pilat els digué:
S. «Qui voleu que indulti, Bar-Abàs o Jesús, tingut per Messies?»
C. Perquè s’adonava que li havien entregat Jesús per enveja.
Mentre Pilat seia al tribunal, la seva esposa li feu arribar aquest encàrrec:
S. «No vulguis saber res d’aquest innocent;
aquesta nit, en somni, he sofert molt per ell.»
C. Mentrestant els grans sacerdots
i els notables havien convençut la gent
que demanessin l’indult de Bar-Abàs i la mort de Jesús.
Quan Pilat els preguntà quin dels dos volien que els indultés,
ells li respongueren:
S. «Bar-Abàs.»
C. Pilat els diu:
S. «I de Jesús, tingut per Messies, què n’he de fer?»
C. Tots li respongueren:
S. «Que el crucifiquin.»
C. Digué Pilat:
S. «Per què? Quin mal ha fet?»
C. Ells cridaven més fort encara:
S. «Que el crucifiquin.»
C. Quan Pilat s’adonà que era inútil el seu intent
i que més aviat crearia un avalot,
es rentà amb aigua les mans davant la gent i els digué:
S. «Jo no soc responsable de la sang d’aquest home;
arregleu-vos vosaltres.»
C. Tot el poble respongué:
S. «Que la responsabilitat d’aquesta sang
caigui sobre nosaltres i sobre els nostres fills.»
C. Llavors els deixà lliure Bar-Abàs
i entregà Jesús, després de fer-lo assotar,
perquè el crucifiquessin.
Salve, rei dels
jueus
C. Els soldats del governador s’endugueren Jesús a l’interior del
pretori,
reuniren al seu voltant tota la tropa,
li tragueren els vestits,
el cobriren amb un mantell de color grana,
i li posaren al front una corona d’espines que havien teixit,
i a la mà dreta li posaren una canya.
Després, per burlar-se’n,
s’agenollaven davant d’ell i li deien:
S. «Salve, rei dels jueus.»
C. També l’escopien
i li prenien la canya per pegar-li al cap.
Acabada la burla,
li tragueren el mantell,
li posaren els seus vestits
i se l’endugueren per crucificar-lo.
Dos bandolers foren
crucificats juntament amb ell
C. Quan sortien, trobaren un home de Cirena, que es deia Simó,
i l’obligaren a carregar-se la creu de Jesús.
Arribaren a un indret anomenat Gòlgota,
que vol dir lloc de la Calavera.
Li oferiren una beguda de vi barrejat amb fel;
ell el tastà, però no en volgué beure.
Després de crucificar-lo,
es repartiren els seus vestits i se’ls jugaren als daus.
I s’assegueren allà per fer la guàrdia.
Sobre el seu cap,
havien posat escrita la causa de la seva condemna:
«Aquest és Jesús, el rei dels jueus.»
Dos bandolers foren crucificats juntament amb ell,
l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra.
Si ets el Fill de
Déu, baixa de la creu
C. Els qui passaven l’insultaven,
movien el cap amb aires de mofa i deien:
S. «Tu que vols destruir el santuari
i reconstruir-lo en tres dies,
salva’t tu mateix;
si ets el Fill de Déu, baixa de la creu.»
C. També se’n burlaven els grans sacerdots
amb els mestres de la Llei i els notables.
Deien:
S. «Ell que salvava els altres,
no és capaç de salvar-se ell mateix!
Ell que és el rei d’Israel,
que baixi ara de la creu i creurem en ell.
Confiava en Déu: que l’alliberi, doncs, si tant se l’estima,
ell que deia: Soc Fill de Déu.»
C. Els bandolers que havien estat crucificats amb ell
també li feien els mateixos retrets.
Eli, Eli, lema
sabactani?
C. Des del migdia fins a mitja tarda
s’estengué una foscor sobre tota la terra.
Cap a mitja tarda Jesús cridà amb tota la força:
+ «Eli, Eli, lema sabactani?»
C. Que vol dir:
+ «Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?»
C. Alguns dels qui eren allí deien:
S. «Ara crida Elies.»
C. Un d’ells anà corrents a prendre una esponja xopa de vinagre i
la posà al capdamunt d’una canya perquè begués. Però els altres li deien:
S. «Deixa’l estar. A veure si ve Elies a salvar-lo.»
C. Jesús tornà a cridar amb tota la força i expirà.
C. En aquell moment
la cortina que tancava el santuari
s’esquinçà en dos trossos de dalt a baix,
la terra tremolà,
les roques s’esberlaren,
els sepulcres s’obriren
i ressuscitaren molts cossos dels sants que hi reposaven;
després de la resurrecció de Jesús
sortiren dels sepulcres,
anaren a la Ciutat Santa i s’aparegueren a molts.
Quan el centurió i els soldats que guardaven Jesús
veieren el terratrèmol i tot el que havia passat,
s’esveraren molt i deien:
S. «És veritat: Aquest home era Fill de Déu.»
C. També moltes dones eren allà mirant-s’ho de lluny.
Havien seguit Jesús des de Galilea
i el proveïen amb els seus propis recursos.
Entre elles hi havia Maria Magdalena,
Maria, mare de Jaume i de Josep,
i la mare dels fills de Zebedeu.
Josep posà el cos de
Jesús en el seu sepulcre nou
C. Cap al tard vingué un home ric d’Arimatea, que es deia Josep, i
era també dels seguidors de Jesús.
Aquest home anà a trobar Pilat per demanar-li el cos de Jesús.
Pilat manà que li donessin el cos.
Josep el prengué, l’amortallà amb un llençol
i el posà en el sepulcre nou que ell s’havia fet tallar a la roca.
Després feu rodolar una gran pedra,
per tancar l’entrada del sepulcre, i se n’anà.
Maria Magdalena i l’altra Maria eren allà,
assegudes davant el sepulcre.
Podeu disposar d’una
guàrdia. Feu guardar el sepulcre tan bé com sapigueu
C. L’endemà, que era ja dissabte,
els grans sacerdots i els fariseus anaren en corporació a trobar
Pilat per dir-li:
S. «Senyor, ens hem recordat que aquell impostor
quan encara vivia va dir:
“Al cap de tres dies ressuscitaré.”
Doneu ordre de guardar el sepulcre fins al tercer dia,
no fos cas que els deixebles anessin a robar-lo
i diguessin al poble: “Ha ressuscitat d’entre els morts.”
Seria una impostura pitjor que la primera.»
C. Pilat els digué:
S. «Podeu disposar d’una guàrdia.
Feu guardar el sepulcre tan bé com sapigueu.»
C. Ells anaren al sepulcre
i l’asseguraren segellant-ne l’entrada i posant hi guàrdia.
= = = = = = = = = =
També es pot completar el següent COMENTARI amb els Comentaris fets
en els APUNTS de l'Any B, (Evangeli de Marc) o l’Any C
(Evangeli de Lluc).
LLENGUATGE.
Sobre el relat de la PASSIÓ en l’Evangeli de Mateu.
1. L’Evangeli de Mateu, escrit des de l’experiència d’una comunitat cristiana formada sobretot per jueus, està orientat també a donar resposta a un problema religiós important per als judeo-cristians: ¿És possible ser fidels a l’Aliança de Déu amb el Poble d’Israel i ser a la vegada deixebles de Jesús, tenint en compte que Jesús havia estat refusat i condemnat per les autoritats jueves?
2. En l’Evangeli de Mateu
és precisament Jesús qui manté i acompleix l’Aliança. És Jesús qui, complint plenament l’Aliança, fa possible que aquesta doni aquells fruits per als
quals fou establerta. Per això, de cada cosa que passa, es diu que passa “segons deien les Escriptures”. El més
important d’aquests fruits serà la
extensió de l’Aliança a tota la
Humanitat.
3. La condemna i mort de Jesús no són conseqüència de cap infidelitat seva sinó de la
decisió dels Dirigents del Poble, els
quals, per comptes de ser servidors del Poble, s’havien fet els seus amos.
Són ells qui van desviar el Poble, el qual així esdevindria també culpable de
trencar l’Aliança si no hagués estat
per la fidelitat absoluta de Jesús (Paràbola
del Vinyaters homicides. Mateu 21,33ss).
4. Si Jesús és fidel a l’Aliança
i, per tant, innocent de tot allò de què l’acusen, com és possible que Déu hagi
permès la seva passió i mort? ¿Tenen
raó els summes sacerdots quan li
tiren en cara: “Confiava en Déu: que
l’alliberi, doncs, si tant se l’estima, ell que deia: Sóc Fill de Déu”? (Mateu 27,43).
5. Que la Passió i Mort de
Jesús (i de tants altres!) hagin existit (i continuïn existint) no vol pas
dir que Déu ho permeti. Allò que Déu tolera és l’acció injusta
dels inhumans. Per què ho
tolera? L’Evangeli de Mateu suggereix
dos motius: oferir als inhumans
l’oportunitat d’humanitzar-se;
i també perquè la acció antihumana
dels violents no destrueix pas els justos;
al contrari: més aviat accelera la seva plena humanització. És a dir: la crueltat dels inhumans catapulta les seves víctimes
a la plena humanització.
6. Aquesta afirmació pot sembla molt cínica. Certament seria cínic
pretendre excusar la injustícia
dels violents dient que ofereix a les seves víctimes una ocasió per a ser
més virtuoses. Al contrari: els Evangelis afirmen amb força que aquest resultat
sorprenent de cap manera legitima ni excusa la violència. La condemna de
la violència és absoluta, i s’expressa amb paraules dures posades en boca del
mateix Jesús: Al violent, si no es
converteix, “més li valdria no haver
nascut” (Mateu
26:24).
El relat de la Passió segons
Mateu “visualitza” aquest misteri en l’actuació de “Els Dotze”, representats pel primer i últim de la llista: Pere i Judes.
Els dos són inhumans perquè neguen o
traeixen l’Home. Però Pere es converteix (Mateu 26,75); en
canvi Judes no, tot i reconèixer el seu crim (Mateu 27,4).
7. Remordiments de Judes, i
mort.
Sembla clar que “Judes” (forma grega de Judà >Judaisme)
personifica aquells Jueus (“Judeus”) que han refusat el Messies.
Els Jueus són els hereus
directes de les Promeses de Déu. Però, enganyats per unes autoritats corruptes, han refusat
aquestes Promeses. Judes “entrega”
Jesús; “entrega” l’herència.
Aquest gest té un doble significat religiós:
- per un cantó manifesta el refús de les Promeses (el Regne) per part dels seus hereus més
directes;
- per un altre cantó aquest refús provoca que l’herència (el Regne) passi a tota la Humanitat, la qual, evidentment,
inclou també els jueus que no se
n’excloguin. (> Mateu
21,33. Paràbola dels Vinyaters. Diumenge
27 de l’any A).
8. Judes, en veure les
conseqüències de la seva acció, es penedeix i retorna les 30 monedes, tot
declarant que ha entregat, o venut, un home innocent. Però el
seu penediment queda curt: reconeix la innocència de Jesús però no
accepta la seva bondat salvadora. Per això no veu altra “sortida” que
suïcidar-se.
Aquest final tràgic pot ajudar als judeo-cristians a entendre millor la seva situació. “Judes s’ha acabat”. El refús de Judes, un dels dotze, no té sortida.
Jesús és l’Innocent, i en ell s’han acomplert les Promeses de Déu. La fe jueva porta a la Comunió Universal,
que era l’objectiu de l’Aliança,
previst ja des dels inicis; i això, per obra d’un jueu: Jesús.
Per tant, la seva opció de ser cristians
és bona, i ve demanada per la seva mateixa fe jueva.
9. Guardes per a un
sepulcre?
La situació resulta realment sorprenent. ¿Soldats per a guardar un cadàver?
Suposant enraonies entre els jueus,
l’evangelista crea l’episodi dels Guardes
per posar en relleu el punt central de la fe cristiana: la resurrecció.
Les mateixes Autoritats que han fet
matar Jesús es prenen seriosament la possibilitat de la seva resurrecció. Diríem que hi “creuen” més que els mateixos deixebles.
Però per a tots aquells que refusen la universalització de l’Aliança, la resurrecció de Jesús constitueix una mala notícia, i
intenten amagar-la com sigui. Així, “compraran” els guardes perquè menteixin. “Els
grans sacerdots es van reunir amb els notables i prengueren la decisió d'oferir
molts diners als soldats i donar-los
aquesta consigna: Feu córrer que els seus deixebles van venir de nit i van
robar el seu cos mentre vosaltres dormíeu” (Mateu 28,12).
La mentida dels Guardes
posa en relleu la veritat de la Resurrecció.
10. Pilat se’n renta les
mans.
El refús de l’herència
que han fet els Jueus provoca que
aquesta passi a la resta de la Humanitat; és a dir: als Pagans. Però els Pagans,
representats aquí sobretot per Pilat i els soldats, no són pas millors que els Jueus. Pilat “rep Jesús”, però, encara
que el declara innocent (com també havia fet Judes), el retorna als Jueus perquè el crucifiquin. Ell se’n
renta públicament les mans, seguint la indicació de la seva dona: “No vulguis saber res d’aquest innocent;
aquesta nit, en somni, he sofert molt per ell” (Mateu
27:19). Aquesta intervenció de la dona de Pilat fa que la injustícia d’aquest no sigui
purament individual sinó que tingui
també caràcter representatiu: Les autoritats paganes, com les jueves, són responsables de la mort de l’Innocent.
11. Així doncs, ni Jueus
ni Pagans acullen Jesús. Això provoca
la seva crucifixió: càstig pagà
executant una sentència jueva. Tots
comenten una gran equivocació: Els Jueus
“creuen” en un Déu-Poder a favor
només d’ells; els Pagans divinitzen
el seu propi Poder. Això porta uns i
altres a ser inhumans perquè
condemnen l’Innocent. No són
diferents!
Pilat es renta les mans, que és un ritus religiós jueu. Els Jueus escullen
com a “llibertador” un “captiu” (Barrabàs) que els és ofert per aquell mateix
que els esclavitzava (Pilat). Tot plegat no passa de ser un joc macabre: les relacions
de Poder en els regnes d’aquest món (Joan 8,31ss).
12. En aquest joc macabre,
Mateu hi posa un detall, portador
d’esperança: a la pregunta de Pilat sobre què
ha de fer amb Jesús, anomenat Messies, el Poble dóna una resposta certament
cruel, però que, a la vegada, és una pregària
que anuncia l’eficàcia de l’acció de Jesús sobre el Poble. Aquí la traducció que ofereix el Missal no és del tot
correcta. Diu el Missal: “Que la responsabilitat
d’aquesta sang caigui sobre nosaltres...”. Però l’expressió de l’Evangeli
és: “Que la seva sang caigui sobre
nosaltres i els nostres fills” (Mateu 27:25)
L’evangelista vol que, més que en la responsabilitat,
ens fixem en els fruits de la passió i mort de Jesús.
13. En el llenguatge dels Evangelis, Jesús és l’Anyell pasqual, la sang del qual era alliberadora.
Precisament perquè Jesús és jueu,
la seva mort com a jueu realitza i
visualitza la fidelitat de tot el seu Poble. Això és el que posa de
manifest el sorprenent rètol de la Creu: “Aquest
és Jesús, el rei dels jueus” (Joan 19,19). Per
la fidelitat del jueu Jesús, l’Aliança que Déu va fer amb el Poble
d’Israel ha acomplert el seu objectiu. Ara pot començar una “nova Aliança” oferta a tothom, com ha
indicat el mateix Jesús als Dotze: “Beveu-ne tots, que això és la meva sang, la
sang de l’aliança, vessada per tots els homes en remissió dels pecats” (Mateu 26:27).
Aquesta nova aliança perdona el pecat
dels jueus, perquè Jesús és “el
Jueu”; i perdona el pecat dels humans perquè Jesús és “l’Home”.
No es tracta de cap força màgica o sacrificial de la “sang”, sinó de
l’eficàcia de la solidaritat total i absoluta de Jesús amb el seu Poble
i amb la Humanitat. Des d’ara, qui accepti ser realment “humà”, forma
part de l’Aliança. És un “aliat” de
Déu.
14. ... els sepulcres
s’obriren...
La mort de Jesús (és a
dir: de l’Home) produeix el gran
canvi. El terratrèmol que segueix vol indicar l’esfondrament d’un món caducat i
l’inici d’un món nou (Mateu 24,1ss). En
aquest Món Nou ja no hi haurà "elegits" i "no-elegits",
sinó persones cada una de les quals haurà de decidir entre l’Home (Jesús) o l’Antihome (Poder). El llenguatge que usa Mateu és
extraordinàriament concret i visual: “En
aquell moment la cortina que tancava el santuari s’esquinçà en dos trossos de
dalt a baix, els sepulcres s’obriren i ressuscitaren molts cossos dels sants
que hi reposaven... Quan el centurió i els soldats veieren el
terratrèmol i tot el que havia passat, s’esveraren molt i deien: És veritat:
aquest home era Fill de Déu” (Mateu 27:54).
MISSATGE.
15. El terratrèmol, els
guardes, els sepulcres oberts... Mateu ho tornarà a presentar en la resurrecció de Jesús (28,2ss). És una
manera ben gràfica de dir-nos una cosa important: la mort i la resurrecció de
Jesús es narren com a moments
diferents per exigències del guió, però són un únic esdeveniment.
En l’Evangeli de Mateu la mort del just i la seva resurrecció són
una mateixa cosa. En Jesús se’ns mostra plàsticament que la resurrecció és la vivència de la vida que es dóna; i la vida que és
dóna és l’única vida de debò, participació de la Vida de Déu. Per
això els Evangelis no “narraran” la resurrecció
sinó només l’experiència que en fan
les dones, primer (Mateu 28,9), i els
deixebles, després (Mateu 28,17).
RESPOSTA.
16. En el nostre món de laïcitat
està ressorgint amb força molta religiositat.
Però l’experiència de molts segles ens adverteix que es pot anar contra l’Home tant des de la Religió
com des de la Laïcitat. Les víctimes, d’un cantó i de l’altre, han sigut i
continuen essent moltes, moltíssimes.
Cal trencar aquesta dinàmica perversa. Cal prendre la decisió
explícita d’evitar qualsevol actitud o comportament antihumà. “Rentar-se
les mans”, o declarar-se “innocent” perquè altres se’n fan “responsables”, no
serveix d’excusa. Cadascú és responsable de la seva actitud davant l’Home. Els Summes Sacerdots i Pilat
són un mal exemple. Aquí l’únic exemple totalment vàlid és Jesús i els perseguits que actuen com ell (Lluc 23,39ss).
17. Però a Jesús l’hem
deformat tant, que la majoria de nosaltres també haurem d’imitar Pere. És cert: ell va negar l’Home. “...es posà a proferir malediccions i juraments
assegurant que no coneixia de res aquell home”. Literalment: “que no coneixia l’home” (Mateu 26:69). Però
després “va sortir a fora” i va plorar amargament.
18. Aquest “sortir a fora” té un significat fort: sortir fora de
l’àmbit del Poder en què sempre
s’havia mogut i on s’havia fet mereixedor del retret més dur pronunciat per
Jesús: “Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols
fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes” (Mateu 16,23).
“Ves-te’n d’aquí”, li havia manat Jesús. Fins ara no havia obeït l’ordre
rebuda. Li va costar, però al final “va sortir fora”.
Prenguem-ne exemple.
Per al diàleg.
La Passió de Jesús no és per ser llegida com una historieta sinó per ser meditada, i
deixar que transformi la nostra vida. Si ho fem en grup, podria ser útil que
cadascú es preguntés: quin és el punt que ara i aquí és més significatiu per a
mi? I posar-ho en comú.
Aquest any 2020, a causa del coronavirus no seran
possibles les celebracions a les esglésies. La Setmana Santa ofereix una gran
ocasió per examinar la nostra FE. Fe en Déu que significa fe en l’obra de Déu: l’Home.
¿Quina classe d’Humanitat estem ajudant a construir? ¿La Nova Humanitat, l’esperem
de les diferents, variades i subtils formes de Poder o d’unes noves
relacions humanes basades en la solidaritat amb TOTS els Humans, amb TOTS els
vivents i amb TOTA la Natura?
