diumenge, 26 de gener del 2014

Presentació de Jesús al temple. 2 de febrer



A. LECTURES.
1ª Lectura. Malaquies 3, 14
Això diu el Senyor:
Jo envio el meu missatger
perquè prepari el camí davant meu,
i tot seguit el Senyor que vosaltres busqueu ,
l'àngel de l'aliança que desitgeu,
entrarà al seu temple.
Ja ve, diu el Senyor de l
'univers.
¿Qui resistirà el dia de la seva arribada?
¿Qui es mantindrà dret quan ell aparegui?
Perquè serà com el foc del fonedor
i com el sabó de fer bugada:
s'asseurà a fondre i a depurar la plata,
purificarà els descendents de Leví,
els refinarà com la plata i l'or.
Des d'aleshores oferiran al Senyor una oblació digna,
i les oblacions de Judà i de Jerusalem
seran agradables al Senyor com ho eren abans,
com en els temps antics.

2ª Lectura. Hebreus 2, 14-18
Els fills d'una família són d'una mateixa sang.
Per això Jesús s'ha emparentat amb nosaltres
per poder destituir amb la seva mort el diable,
que tenia el domini de la mort,
i així fer-nos lliures,
ja que, sotmesos com estàvem al temor de la mort,
érem esclaus tota la vida.
Noteu que ell no ha vingut per ajudar els àngels,
sinó els descendents d'Abraham.
Per això calia que es fes en tot
semblant als germans,
i així pogués ser un gran sacerdot
compassiu i acreditat davant Déu
per expiar els pecats del poble.
Perquè,
després que ell mateix
ha passat la prova del sofriment,
pot confortar els altres que són provats.

EVANGELI. (Lluc 2,22-40).
Passats els dies que manava la Llei de Moisès
referent a la purificació,
els pares de Jesús el portaren a Jerusalem
per presentar-lo al Senyor,
complint el que prescriu la Llei,
que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor.
També havien d’oferir en sacrifici
«un parell de tórtores o dos colomins»,
com diu la Llei del Senyor.

Hi havia llavors a Jerusalem
un home que es deia Simeó.
Era un home just i pietós,
que esperava l’hora en què Israel seria consolat,
i tenia en ell l’Esperit Sant.
En una revelació,
l’Esperit Sant li havia promès
que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor.

Anà, doncs, al temple, guiat per l’Esperit Sant,
i quan els pares entraven amb el nen Jesús,
per complir en ell el que era costum segons la Llei,
Simeó el prengué en braços
i beneí Déu dient:
«Ara, Senyor,
deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau,
com li havíeu promès.
Els meus ulls han vist el Salvador
que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles;
llum que es reveli a les nacions,
glòria d’Israel, el vostre poble.»

El seu pare i la seva mare estaven meravellats
d’això que es deia d’ell.
Simeó va beneir-los
i digué a Maria, la seva mare:
«Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel
i molts d’altres s’alcin;
serà una senyera combatuda,
i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima;
així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.»

Hi havia també una profetessa,
Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser.
Era d’edat molt avançada:
havia viscut set anys amb el seu marit,
però havia quedat vídua fins aleshores,
als vuitanta-quatre anys.
Mai no es movia del temple,
dedicada nit i dia al culte de Déu
amb dejunis i oracions.
Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora,
donava gràcies a Déu
i parlava del nen a tots els qui esperaven
el temps en què Jerusalem seria redimida.

I quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor,
se’n tornaren a Galilea,
al seu poble de Natzaret.
El noi creixia i es feia fort,
era entenimentat
i Déu li havia donat el seu favor.

B. LLENGUATGE.
Nota.
Aquest evangeli també es llegeix en la Festa de la
Sda. Família de l'any B. Allà hi podeu trobar més Apunts.

1. Aquest relat, exclusiu de l'Evangeli de Lluc i molt elaborat, ens presenta dos nous personatges que no tornaran a aparèixer en tot l'Evangeli. Dos personatges ancians que marquen l'acompliment de la missió del poble elegit (Israel) de mantenir la esperança en l'arribada de l'Home madur, i preparar el seu acolliment. Són Simeó, un home i Anna, una dona, perquè la seva representativitat sigui completa. Els dos −amb la seva presència en el Temple− fan una clara inclusió amb els dos personatges amb què comença l'Evangeli de Lluc: Zacaries i Elisabet, també ancians, i pares del Precursor. Aquesta inclusió posa tots els passatges inclosos dintre el marc de la Llei.

2. De Simeó, no es diu pas explícitament que sigui sacerdot del Temple, però es suggereix quan acull Josep i Maria que porten el seu fill perquè sigui presentat a Déu, tal com manava la Llei del Senyor. Però en aquest cas, Simeó no va al temple per complir amb la seva feina sacerdotal sinó que hi va impulsat per l'Esperit Sant. I no ofereix a Déu el nen que li presenten Josep i Maria sinó que el rep (pren en braços) com un do de Déu als homes. En certa manera s'inverteixen els papers: no és el sacerdot qui ofereix el nen a Déu sinó que és Déu qui ofereix el nen a la Humanitat, que és acollit pel vell Simeó. Per això Simeó beneeix Déu pel do rebut, i beneeix els pares a través dels quals és rebut.

3. I no solament això. Rebut el do de Déu, el Temple i els sacerdots han acabat la seva missió, que era precisament preparar aquest acolliment: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau,com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles.» Amb l'arribada de Jesús es completa i finalitza la missió per a la qual havia estat elegit el poble d'Israel. Temple i sacerdots desapareixen. El poble elegit queda incorporat, amb honor, a TOTS ELS POBLES, ara també il·luminats.

4. Sorprèn la insistència del relat sobre el compliment de la Llei. Com a jueu, Jesús neix sota la Llei; però, com a home, ha nascut de l'Esperit (com Adam), i va més enllà de la Llei, perquè la Llei és incapaç de portar l'Home a la seva plenitud.

5. Aquesta insuficiència de la Llei queda visualitzada en la vida-història d'Anna, que per això és anomenada profetessa. Tot i haver estat casada durant set anys, ha viscut la major part de la seva vida com a viuda. Anna és una al·legoria del poble elegit: Durant els anys de desert, va fer l'experiència de la protecció de Déu ("els anys de matrimoni"). Arribat a la Terra Promesa, el Temple no ha estat capaç de representar la presència protectora de Déu. Tot i que "Anna" no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions, viu com a viuda. (L'evangeli de Joan dirà això mateix amb un altre llenguatge: a les noces de Canà "no tenen vi". Joan 2:3). La dona viuda era, en la mentalitat jueva, l'expressió de la infecunditat, de la debilitat, de la inseguretat i, fins i tot, del menyspreu. "Fins als vuitanta-quatre anys". Vuitanta-quatre és el resultat de multiplicar dotze per set. Dotze és la xifra d'Israel (per allò de les 12 tribus). Set és el número que indica la totalitat d'una acció o activitat (Els set dies de la Creació).
Aquesta trista situació de Anna canvia de sobte: ... donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida.

6. Però aquest "nen" no serà alegria per a tothom. En la Humanitat, no tothom accepta el pas de la Llei a l'Esperit. Al contrari: Amb l'excusa de la Llei, els poderosos intenten matar l'Esperit que ens fa lliures. Simeó és lúcid, i anuncia que "aquest nen" serà una senyera; i una senyera combatuda. En el fons, només hi ha dues classes d'éssers humans: els que estan a favor de la Humanitat i ajuden a construir-la en llibertat, i els qui lluiten contra la llibertat de la Humanitat, fent servir com excusa les exigències de la Llei. Simeó anuncia la sentència que els sacerdots i mestres de la Llei dictaran contra Jesús: "Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei, aquest home ha de morir" (Joan 19:7). L'Home és la senyera. La humanització és l'espasa que traspassa la Humanitat (aquí personificada en Maria) que posa en clar els "pensaments amagats" que hi ha al cor de molts.

C. MISSATGE.
Tots naixem sota la Llei, sigui la que sigui. També tots som cridats a anar més enllà de la Llei, sigui la que sigui. La Llei ha de ser com un mestre que ens prepara per a la Maduresa, on ja no és necessària la Llei. Però a la Maduresa només s'hi arriba per l'Esperit, que ens mou a fer Humanitat. I cada un de nosaltres ha de decidir si l'acull o s'hi tanca.


D. RESPOSTA.
En l'Església, el matrimoni entre Religió i Imperi, ja als inicis del segle IV, va provocar la primacia de la Llei sobre l'Esperit. El resultat ha estat fatal: en l'Església s'han reproduït els vicis en què ja havia caigut la Sinagoga; la Sinagoga que, en nom de la Llei, havia condemnat a mort el Fill de l'Home. Amb el Concili Vaticà II, la conversió urgent i indispensable va fer un pas endavant important. Però aquesta conversió ha de continuar superant les "formes legals" que encara persisteixen. L'Esperit porta a la comunió; i la comunió es concreta en comunitats, reunides en el nom de Jesús (de l'Home). Enmig d'una societat que ha sacralitzat al màxim les relacions de Poder, l'Església ha de ser el testimoni visible de la possibilitat i de la bonesa de les relacions de Comunió. Les Comunitats cristianes tenen avui el gran repte de denunciar la corrupció que han sofert les Democràcies existents, i col·laborar en el sorgiment d'una democràcia real, justa i universal, no com a forma de Poder sinó com a forma de convivència.



PREGUNTES per al diàleg.
1. ¿Quins canvis caldria fer en les nostres vides i en la societat perquè la "senyera" (el criteri de valoració) no fos el Diner sinó l'Home?

2. ¿Permeteu, a nivell personal i comunitari, que "l'espasa" que discerneix els pensaments amagats us penetri l'ànima?

3. ¿La missa és per a vosaltres una trobada amb el Temple (i el sacerdot) o una trobada de germanor per celebrar, viure i difondre relacions de comunió?

Diumenge 4rt. de durant l'any A.



Nota:
Aquest any 2014, aquest diumenge cau el 2 de febrer, Festa de la Presentació de Jesús al temple, que podeu trobar en aquest mateix blog. Aquesta Festa té preferència sobre el diumenge.

1ª LECTURA.  (Sofonies 2,3.3,12-13).
Busqueu el Senyor,
tots els humils del país
que compliu els seus preceptes;
busqueu la bondat,
busqueu la humilitat.
Potser així quedareu protegits el dia rigorós del Senyor.
Deixaré en el teu país un poble humil i pobre.
La resta d’Israel buscarà refugi en el nom del Senyor.
No faran injustícies ni mentiran,
no tindran una llengua enganyadora.
Podran pasturar i reposar sense que els inquieti ningú.

2ª LECTURA (Corintis 1,26-31).
Germans,
mireu qui sou els qui heu estat cridats:
als ulls dels homes, sou pocs els instruïts,
sou pocs els poderosos o de família noble.
Déu, per confondre els savis,
ha escollit els qui el món té per ignorants;
per confondre els forts,
ha escollit els qui el món té per dèbils
i els qui, als ulls del món, són gent de classe baixa,
gent de qui ningú no fa cas;
per destituir els qui són alguna cosa,
ha escollit els qui no valen per a res;
així ningú no pot gloriar-se davant Déu.

Però vosaltres, per obra de Déu,
teniu en Jesucrist tot el que sou,
ja que Déu ha fet d’ell la nostra saviesa,
la nostra justícia,
la nostra santedat
i la nostra redempció,
perquè, tal com diu l’Escriptura:
«Si algú es gloria, s’haurà de gloriar del Senyor.»


EVANGELI. (Mateu 5,1-12).
En aquell temps,
en veure Jesús les multituds,
pujà a la muntanya,
s’assegué
i els deixebles se li acostaren.
Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:
«Feliços els pobres en l’esperit:
el Regne del cel és per a ells.
Feliços els qui estan de dol:
vindrà el dia que seran consolats.
Feliços els humils:
són ells els qui posseiran el país.
Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:
vindrà el dia que seran saciats.
Feliços els compassius:
Déu els compadirà.
Feliços els nets de cor:
són ells els qui veuran Déu.
Feliços els qui posen pau:
Déu els reconeixerà com a fills.
Feliços els perseguits pel fet de ser justos:
el Regne del cel és per a ells.
Feliços vosaltres
quan, per causa meva, us ofendran,
us perseguiran
i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:
alegreu-vos-en i feu festa,
perquè la vostra recompensa és gran en el cel

LLENGUATGE.

Nota.
Les benaurances són també llegides en la festa de Tots Sants. Allà hi podeu trobar més comentaris.

1. Litúrgicament estem a l’any A, que té com a evangelista preferent Mateu.
L’evangeli de Mateu, segons els experts, va ser escrit en l’àmbit d’unes comunitats cristianes formades sobretot per jueus. Potser per això, la figura de Jesús hi és presentada com un nou Moisès, el promotor (en nom de Déu) d’Israel com a Poble Escollit. 
L’evangeli d’avui és el de les Benaurances, que són preàmbul del sermó de la muntanya.
En l’evangeli de Mateu les Benaurances ocupen el mateix lloc que ocupaven els 10 Manaments que va promulgar Moisès per al Poble d’Israel. Com Moisès, també Jesús “puja a la muntanya”, la qual representa el “lloc de la trobada amb Déu”.
Hi ha, però, importants diferències entre Moisès i Jesús:
-Moisès puja tot sol a la muntanya per rebre de Déu les “taules de la Llei” (Èxode 19,20 i 20,18); en canvi Jesús puja a la muntanya “i els deixebles se li acostaren”.
-Moisès “baixa de la muntanya” després de rebre la Llei per donar-la al Poble que esperava a baix; en canvi Jesús “s’asseu a la muntanya” i dóna el seu Missatge a la multitud que, se suposa, està també a la muntanya.
-Sobretot canvia el llenguatge: ja no es tracta de “manaments” sinó de “benaurances”.

2. Cal reconèixer que les Benaurances usen un llenguatge contradictori ja que en el fons venen a dir: “Feliços els infeliços”.
No obstant, aquesta contradicció és la resposta a una altra contradicció; i si, en matemàtiques, “dues negacions, afirmen”, també podem dir que “dues contradiccions, es complementen”. Aquí serveixen per anunciar una bona notícia.

3. El missatge de Jesús no va dirigit a una societat neutra, sinó a una societat contradictòria: està feta de pobres i de rics; d’esclaus i de dominadors; de persones dignes i de persones indignes; de bons i de dolents;... I la contradicció està en que, tot i haver-hi riqueses per a tothom, hi ha pobres perquè hi ha rics massa rics. Tot i que la llibertat és per a tots, alguns fan servir la seva llibertat per esclavitzar els seus companys. Tot i que la dignitat pertany a tots els éssers humans, n’hi que són declarats indignes pels que estableixen criteris injustos de valoració.
És en aquest món contradictori que Jesús declara que Déu es mostra només entre els desafavorits.
I, és clar, amb el pes de Déu al platet dels insignificants, la balança es capgira. Com ens diu St. Pau en la segona Lectura: Déu “ha escollit els qui el món té per dèbils i els qui, als ulls del món, són gent de classe baixa, gent de qui ningú no fa cas; per destituir els qui són alguna cosa...”. També Maria ja ho havia proclamat: “Derroca els poderosos del soli i exalta els humils” (Lluc 1,52).
I aquesta és el “bona notícia” de Jesús. És així com “funciona” el Regne que ell anuncia i fa present.
A les benaurances contradictòries, Mateu n’hi afegeix tres de normals (que no es troben en el text paral·lel de Lluc, 6,20): Feliços els compassius... Feliços els nets de cor... Feliços els qui posen pau... Possiblement s’intenti així que el número de les Benaurances suggereixi millor el paral·lelisme buscat amb els 10 Manaments.  

4. Feliços els pobres en l’esperit...
L’expressió “pobres en l’esperit” es presta a interpretacions diverses. Potser aquí Mateu vol donar un toc de realisme: en un món dividit entre pobres i rics, pot passar que un pertanyi a la classe dels pobres, però cobejant ser ric. Serien pobres “amb esperit de rics”. En aquests casos, no es pot sentir la felicitat que Jesús proclama.

MISSATGE.
El missatge es podria resumir en una frase més o menys així: Feliços els infeliços, perquè, si l’accepten, tenen Déu de part seva.

RESPOSTA.
Acollir un missatge com aquest no és fàcil, ja que contradiu directament les nostres tendències més primàries. No obstant, ens obre horitzons engrescadors un cop hem descobert els projectes de Déu sobre la Humanitat. És impossible comportar-se com a fill quan encara un té esperit de servent. Però quan s’ha descobert i acceptat el do de la filiació, ja no es pot viure com a servent, i és fàcil i joiós ser fills en el Fill, encara que comporti ser feliços en un món contradictori. “Ser feliç i escampar felicitat” és la resposta lògica al fet de participar en la Felicitat de Déu.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Vius feliçment, d’acord amb la teva participació en la Felicitat de Déu?

2. Ben mirat, hi ha realment alguna cosa que ens pugui impedir de debò ser feliços i escampar felicitat? Quina cosa? Per què?

diumenge, 19 de gener del 2014

Diumenge III. Any A.



1ª LECTURA.  (Isaïes 8,23b-9,31).
En temps passat,
el Senyor humilià el país de Zabuló i de Neftalí,
però a la fi dels temps enaltirà el camí del Mar,
l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans.
El poble que avançava a les fosques
ha vist una gran llum,
una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós.
Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa;
s’alegren davant vostre com la gent a la sega,
com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí.
Heu trossejat el jou que li pesava,
la barra que duia a l’espatlla
i l’agulló del qui l’arriava;
tot ho heu trossejat com al dia de Madian.

2ª LECTURA (1Corintis 1,10-13.17).
Germans,
pel nom de Jesucrist, el nostre Senyor,
us demano que aneu d’acord
i que no hi hagi divisions entre vosaltres;
estigueu ben units
en una sola manera de pensar i en un sol parer.
Perquè alguns de la casa de Cloa m’han parlat
de les desavinences que hi ha entre vosaltres.
Vull dir que cadascú de vosaltres afirma:
«Jo sóc partidari de Pau»,
«Doncs jo, d’Apol·ló»,
«Jo, de Quefes»,
«Jo, de Crist».
Com és això? El Crist està dividit?
És que Pau ha estat crucificat per vosaltres
o heu estat batejats en el nom de Pau?
Crist no m’ha enviat a batejar,
sinó a anunciar l’evangeli,
i a fer-ho sense recórrer a un llenguatge de savis,
perquè la creu de Crist no perdi el seu valor.

EVANGELI. (Mateu 4,12-23).
(En blau allò que correspon a la Versió Llarga)

Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat,
se’n tornà a Galilea,
però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafar-Naüm,
vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí,
perquè s’havia de complir
allò que anunciava el profeta Isaïes:
«País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar,
l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans:
El poble que vivia a les fosques
ha vist una gran llum,
una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós.»

Des d’aquell temps Jesús començà a predicar així:
«Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.»

Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans,
Simó, l’anomenat Pere, i Andreu.
Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors,
i els digué:
«Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes.»
Immediatament abandonaren les xarxes
i se n’anaren amb ell.
Més enllà veié altres dos germans,
Jaume i Joan, fills de Zebedeu.
Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes,
i Jesús els cridà.
Ells abandonaren immediatament la barca i el pare,
i se n’anaren amb ell.
I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues,
predicant la bona nova del Regne
i guarint entre la gent tota malaltia.


LLENGUATGE.

1. L’evangeli d’avui té dues parts ben diferenciades (El Missal dóna opció a llegir només la primera  <versió curta>  o totes dues  <versió llarga>).
La PRIMERA PART constitueix el final de la presentació que Mateu fa de Jesús. La identitat de Jesús ve assenyalada per la seva missió, i aquesta missió-identitat s’expressa sobretot amb el llenguatge dels llocs. Se’ns desvela qui és Jesús dient que va néixer a Betlem, que va ser cridat d’Egipte, que es va instal·lar a Natzaret, que va anar al Jordà i al desert de Judea. També en el relat d’avui són diverses les referències a llocs, i sempre amb un comentari semblant a “perquè s’havia de complir allò que anunciava el profeta...”.
Aquest llenguatge dels llocs serveix per presentar un Jesús íntimament vinculat a la vida i a la història del seu Poble i de la Humanitat. És una manera ben eloqüent de presentar Jesús com a personificació de la Humanitat (“fill de l’Home”).

2. Les referències locals d’aquesta primera part resulten ben estranyes geogràficament parlant. Primer se’ns diu que, tot i tornar a Galilea, Jesús no s’instal·la al seu poble, Natzaret, sinó a Cafarnaüm perquè era “vora el llac” (literalment “vora el mar”). El “rebrot”  (“natzarè”) abandona l’àmbit de cultiu on havia crescut i es trasplanta vora el mar. Aquí "mar" significa horitzó obert. Jesús s’instal·la als límits: entre el Poble escollit i l’ampla Humanitat de l’altra banda del Jordà. El riu Jordà es fa servir per significar el límit entre Jueus i Pagans. És significativa la referència al País de Zabuló i Neftalí, que geogràficament estaven en aquesta banda del Jordà, però teològicament estan a l’altra banda, perquè són regions frontereres paganitzades (“Galilea del Pagans”). Jesús, entre Jueus i Pagans, serà per a tots llum que resplendeix...

3. Convertiu-vos...
Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”. Aquestes paraules coincideixen amb les que proclamava Joan Baptista (Mateu 3,2). Les paraules són les mateixes, però el lloc és diferent. Joan les proclamava a Judea, per als Jueus; Jesús les proclama als límits, vora el mar obert, per a tothom.

4. Quan Joan havia estat empresonat...
Mateu “juga” amb la paraula empresonat. “Quan Joan havia estat empresonat indica el moment en què la Religió fonamentada en el Temple de Jerusalem queda ella mateixa presonera, i convertida en presó per als seus fidels, reproduint l’esclavitud que el poble havia patit en l’antic Egipte. Per això Mateu ens presenta Jesús com un nou Moisès que inicia un nou Èxode. Els “beneficiaris” d’aquest nou Èxode ja no serà un poble concret que surt del país on eren esclaus, sinó tots els oprimits que busquin la llibertat.

5. La SEGONA PART de l’evangeli d’avui ens presenta el primer nucli que farà visible el Regne que arriba. Són “pescadors” cridats a ser pescadors d’homes. Dues parelles de germans. Mateu torna a jugar amb les paraules per indicar que el nou Regne està constituït per “germans”.
Possiblement també es vol una fer pensar en el número “5” (4 deixebles + Jesús), que és la xifra de l’Esperit i de la Universalitat, en contrast amb el “12”, xifra d’Israel, Poble elegit particular. Amb tot, aquest “Poble particular” més tard també serà reconstituït, perquè el nou Regne universal no exclou de cap manera el regne preparatori (Mateu 10,2).

6. Pescadors d’homes...
Aquesta expressió resulta sospitosa avui dia: són tants els grups que intenten pescar clients i fidelitzar-los! Però en l’evangeli aquesta expressió té un significat totalment diferent i, fins i tot contrari. En realitat “pescar homes” vol dir alliberar-los de la mar de servituds on s’ofeguen tants i tants éssers humans: servituds religioses, socials, econòmiques, familiars, burocràtiques, de protocol... El significat de “pescar homes” ve indicat per allò que es diu tot seguit: (Jesús) anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la bona nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia.

7. I si continuéssim llegint, les paraules que segueixen són encara més explícites: “La seva anomenada es va escampar per tot Síria. Li portaven tots els qui estaven malalts, els afectats per diverses malalties i sofriments: endimoniats, epilèptics i paralítics; i ell els curava. I el va seguir molta gent de Galilea, de la Decàpolis, de Jerusalem, de Judea i de l'altra banda del Jordà”. Aquests són els “homes pescats”. I són “pescats” per a ser “batejats”.
Hi ha una gran inclusió invertida entre les primeres paraules que Jesús dirigeix als seus deixebles i les últimes al final de l’evangeli. Les primeres parlen de "pescar" (treure de la mar de servituds). Les últimes parlen de “batejar” (literalment “submergir”). Submergir tots els pobles en el nom (en la Vida) del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant (Mateu 28,20).
Veiem més clarament els dos extrems d’aquesta inclusió invertida:

Primeres paraules de Jesús als deixebles:
a) Veniu amb mi,
b) i us faré pescadors d’homes”.

Últimes paraules de Jesús als deixebles:
b) Aneu a tots els pobles... batejant-los...
a) Jo sóc amb vosaltres...

Fent un joc de paraules, diríem: Som “pescats” d’una mar d’esclavituds per a ser “immergits” en la mar de la Vida divina.

8. Immediatament abandonaren les xarxes...
Sorprèn la promptitud de la resposta dels quatre primers “pescats”. És per posar de manifest l’anhel de ser pescats que hi havia en temps de Jesús (i sempre). Són tantes les servituds que ofeguen la nostra vida! Davant l’oferta de Jesús, la primera parella de germans abandona immediatament les xarxes a la mar, i segueix Jesús.
També la segona parella de germans. D’ells se’ns diu que estaven repassant les xarxes. Per això no les abandonen. Aquestes xarxes al·legòricament són “repassades” i preparades per a la nova pesca. En canvi, abandonen la barca amb el pare. Aquí “el pare amb la barca” representa la vinculació amb el passat, amb la Tradició inhibidora del propi Poble. El Regne que formaran els qui es deixin “pescar” serà una realitat nova, una nova Humanitat amb Déu mateix per “pare”. I una nova barca on hi càpiga tothom.

MISSATGE.
9. El missatge ve directament expressat per les paraules de Jesús: “El Regne del cel és a prop”. El Regne del cel s’apropa quan la religió institucional se’ns torna presó. L’empresonament de Joan provoca que Jesús comenci a actuar. Joan anunciava l’acció de Jesús, però també la retardava, com el paternalisme retarda l’emancipació.
  
10. Sembla que avui hi ha una situació força semblant a la del temps de Jesús. Es respira en l’ambient l’anhel d’un Regne Nou. Les Religions (i altres Institucions clàssiques) se’ns han fet petites i ens oprimeixen com un vestit que s’ha encongit. La societat, a pesar de la seva gran capacitat per oferir tota classe de béns, s’està convertint per a molts en una mar que ens mareja i esclavitza, de la qual volem ser alliberats. Tantes llibertats, i tan poca Llibertat! Tantes possibilitats de viure bé, i tantes agressions a la convivència!

RESPOSTA.
10. També la resposta ens ve directament indicada en el missatge de Jesús: “Convertiu-vos!”.
Convertir-nos? I això, què vol dir en la pràctica?
Cadascú ho haurà d’anar descobrint. Però, d'una manera o altra, comporta passar del “temps de Joan” al “temps de Jesús”. O dit d’un altra manera: d’una religió centrada en la Llei a una fe centrada en la Llibertat que fa possible l’Amor. Possiblement això ens demani repassar les xarxes com tenim tirades i abandonar la barca amb el pare, que se’ns ha fet petita.


PREGUNTES per al diàleg.

1. Aplicada al nostre ambient, què inclou i què exclou la frase de Jesús: “Us faré pescadors d’homes”?

2. Com actualitzaríeu la resposta dels deixebles: “Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n’anaren amb Jesús”?

3. De Jesús es diu que “guaria tota malaltia”. Quina explicació de les següents us sembla més encertada?
- Era un metge extraordinari.
- Tenia poder sobre les persones i les seves malalties.
- Convencia els malalts de que ja estaven curats (suggestió).
- Il·luminava la vida. Així els “mals”, dins el conjunt de la vida, ja no eren mals.
- Una altra explicació.

diumenge, 12 de gener del 2014

Diumenge 2 de durant l'Any A.



1ª LECTURA.  (Isaïes 49,3.5-6).
El Senyor em digué:
«Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu.»
El Senyor m’ha format des del si de la mare
perquè fos el seu servent
i fes tornar el poble de Jacob,
li reunís el poble d’Israel;
m’he sentit honorat davant el Senyor,
i el meu Déu ha estat la meva glòria;
però ara ell em diu:
«És massa poc que siguis el meu servent
per restablir les tribus de Jacob
i fer tornar els supervivents d’Israel;
t’he fet llum de tots els pobles
perquè la nova salvació arribi
d’un cap a l’altre de la terra.»

2ª LECTURA (1Corintis 1,1-3).
Pau,
que per voler de Déu ha estat cridat
a ser apòstol de Jesucrist,
i el seu germà Sòstenes,
a la comunitat de Déu que és a Corint,
als santificats en Jesucrist, cridats a ser-li consagrats,
en unió amb tots els qui pertot arreu invoquen
el nom de Jesucrist, el nostre Senyor i el d’ells.
Us desitjo la gràcia i la pau de Déu, el nostre Pare,
i de Jesucrist, el Senyor.

EVANGELI. (Joan 1,29-34).
En aquell temps,
Joan veié que Jesús venia i digué:
«Mireu l’anyell de Déu,
que pren damunt seu el pecat del món.
És aquell de qui jo deia:
Després de mi ve un home que m’ha passat davant,
perquè, abans que jo, ell ja existia.
Jo no sabia qui era,
però vaig venir a batejar amb aigua
perquè ell es manifestés a Israel.»

Després Joan testificà:
«He vist que l’Esperit baixava del cel com un colom
i es posava damunt d’ell.
Jo no sabia qui era,
però el qui m’envià a batejar amb aigua em digué:
«Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa
és el qui bateja amb l’Esperit Sant.»
Jo ho he vist,
i dono testimoniatge que aquest és el Fill de Déu.»


LLENGUATGE.

1. Abans de començar la primera sèrie de diumenges de durant l’any amb la lectura contínua de l’Evangeli de Mateu (Any A), el Missal intercala un fragment de l’evangeli de Joan. Recordem que el Quart evangeli no té any propi perquè és massa diferent dels altres tres, anomenats Sinòptics (>Any litúrgic).

2. El Quart evangeli, com els Sinòptics, fa començar la vida pública de Jesús amb el testimoniatge de Joan Baptista; però, a diferència dels Sinòptics, no estableix cap contacte directe entre Joan i Jesús. És la seva manera d’expressar allò mateix que ja vam veure en l’evangeli de Mateu: el contrast, dintre la continuïtat, entre el Precursor i Jesús.

3. En el fragment que hem llegit destaca el verb "veure". S’hi repeteix quatre vegades, sempre referides a Joan Baptista. Així, segons el Quart evangeli, el Baptista és també el “vident”. Però no veu per veure, sinó per mostrar Jesús. Per això la seva primera paraula sobre Jesús és “Mireu...”.

4. Mireu l’Anyell de Déu...
El Quart evangeli va ser escrit als inicis del segle segon, quan les comunitats cristianes ja havien assolit una certa consolidació i havien anat creant un llenguatge propi per expressar i celebrar la seva fe. Presentar Jesús com l’anyell de Déu suposa haver ja entès i assumit el significat de la seva mort resurrecciosa.

5. Però cal no entendre aquesta expressió “Anyell de Déu” en un sentit expiatori, com si Jesús s’hagués “carregat” els pecats del món per expiar-los davant Déu. La traducció que ens ofereix el Missal és molt ambigua, i es presta a aquesta mala interpretació. Entendre Jesús d’aquesta manera el convertiria en un testimoni de la severitat de Déu, i no pas del seu Amor.
L’expressió “Anyell de Déu”, en l’evangeli de Joan, s’ha d’entendre en el sentit de l'Anyell pasqual. L’anyell pasqual no és un “boc expiatori” sinó l’anyell que es fa aliment per a un poble que ha acceptat caminar vers la Llibertat.
Jesús no és “carrega” el pecat del món sinó que el “treu”. Treu el pecat perquè ha rebut la plenitud de l’Esperit. Pecat i Esperit es contraposen com la Foscor i la Llum. Així com la simple presència de la Llum treu la foscor, també la simple presència de l’Esperit treu el pecat. Jesús és el primogènit de la Humanitat adulta perquè té la plenitud de l’Esperit. Aquesta plenitud no és un privilegi personal. Ell no té l’Esperit per quedar-se’l en exclusiva sinó per donar-lo. És ell qui bateja amb l'Esperit.

6. L’Esperit és l’Amor. I la naturalesa de l’Amor és donar-se. Per això aquells que rebin l’Esperit, el reben per donar-lo, i així treure el pecat. El testimoni de Joan al començament del Quart evangeli fa inclusió amb les paraules de Jesús al final: “Rebeu l’Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui els desactiveu, li quedaran desactivats” (Joan 20,23. Traducció corregida). (Vegeu els Apunts del segon Diumenge de Pasqua, 7. Any B).

7. Jo no sabia qui era...
És sorprenent aquesta declaració repetida que l’evangelista posa en boca del Baptista. Conté un missatge extraordinàriament profund, sovint oblidat. Jesús no té trets humans especials que l’identifiquin. D’entrada és “desconegut”. Especialment després de la seva mort, el Ressuscitat es presenta en forma de “desconegut” (Lluc 24,16. Joan 21,4). Per reconèixer-lo cal practicar l’acolliment envers desconeguts.
En el relat d’avui, Joan Baptista afirma i repeteix: “Jo no sabia qui era”. Literalment: “jo tampoc no sabia qui era”. Aquest “tampoc” fa referència al profeta Samuel que havia rebut l’encàrrec d’ungir (messies = ungit) com a rei d’Israel un dels fills de Jessé, però no sabia quin era. Van desfilar tots els germans davant el profeta, però no hi trobava l’escollit. Per això Samuel va haver de preguntar: No hi ha cap més germà? Aleshores li van parlar del més petit, que era a pasturar el ramat. I resulta que precisament ell, David, era l’elegit (1 Samuel 16, 1-13). El mateix relat diu: “Des d'aquell dia l'esperit del Senyor s'apoderà de David”. David va ser “l’ungit” per antonomàsia. Per això de Jesús es dirà que és fill de David.

8. Com Samuel, també Joan va ser enviat per a identificar al qui havia de batejar en Esperit Sant. “...vaig venir a batejar amb aigua perquè ell es manifestés a Israel”. “Jo no sabia qui era, però el qui m’envià a batejar amb aigua em digué: «Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb l’Esperit Sant”. Segons això, la “missió” del Baptista no és pas batejar sinó, practicant un bateig d’aigua, descobrir i assenyalar aquell que bateja en Esperit. 

9. Aquest és el Fill de Déu.
L’expressió és forta; però cal no entendre-la ni en un sentit mitològic ni en un sentit purament individual. Els déus de la Mitologia són versions engrandides de sentiments, passions i capacitats humanes. Ells, com nosaltres, tenen fills, i esposes, i gelosia i amor o rancor.  Però el Déu de l’Evangeli “no l’ha vist mai ningú”, ni ens en podem fer cap imatge.
És la convivència allò que ens permet fer de la realitat humana una vivència de comunió. Cada presència humana és una invitació a fer en nosaltres un “forat” per acollir-la. La presència acollida trenca els nostres “límits” i ens fa sentir connectats. Com diu un vers extraordinàriament suggerent de David Jou, en el seu Cant Espiritual, “Limito amb Tu, i no m’acabo enlloc”. Cada tu, quan ens hi obrim, se’ns torna TU.  
Fill de Déu vol dir que, en Jesús, la Humanitat se sent inundada per la Vida; una Vida que “viu” vessant-se enfora, com tan materialment s’expressa en el pa i el vi posats sobre la taula. És la “vida” de l’aliment, la qual és visible en la vitalitat dels qui en mengen.

MISSATGE.
10. “Jo no sabia qui era”. En l’àmbit de l’Església, els qui tenen encomanat un servei concret són ben coneguts: capellans, bisbes, papes,... Però aquell a través del qual ens pot arribar l’Esperit no és conegut per endavant, i pot ser qualsevol persona, sigui quina sigui la valoració que d’ella en faci la societat o la mateixa Església: un pobre o un ric; un savi o un ignorant; un infant o un adult; un dèbil o un fort; un religiós o un ateu;... L’Esperit és imprevisible quan funcionem amb criteris socials.

RESPOSTA.
11. Estar atents per a saber veure i acceptar aquell sobre qui va davallant l’Esperit.
Com es fa, això? Cadascú s’hi va entrenant. L’experiència ens diu que, si tenim bona voluntat, el nostre “nas” es va afinant progressivament per descobrir la presència activa de l’Esperit en les persones. Confiança en les capacitats rebudes, juntament amb la humilitat per corregir, si intuïm que ens hem equivocat.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Creieu possible que l’anomenada manca de vocacions sacerdotals sigui una gran oportunitat per a la renovació de les nostres esglésies i de la nostra Església?

2. Repassant la vostra vida, hi trobeu persones concretes que han sigut per a vosaltres vehicles de l’Esperit?

3. Què deu voler dir l’expressió de Joan “Després de mi ve un home que m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia”?
Abans i Després tenen un significat cronològic o es refereixen a la missió de cadascú?