Diumenge 5è. Any A.

1ª LECTURA.  (Isaïes 58,7-10).

Diu el Senyor:

«Comparteix el teu pa amb els qui passen fam,

acull a casa teva els pobres vagabunds,

si algú no té roba, vesteix-lo;

no els defugis, que són germans teus.

Llavors esclatarà en la teva vida

una llum com la del matí,

i es tancaran a l’instant les teves ferides;

tindràs per avantguarda la teva bondat,

i per rereguarda, la glòria del Senyor.

Quan invoquis el Senyor, ell et respondrà,

quan cridis auxili, ell et dirà: «Aquí em tens.»

Si no intentes de fer caure els altres,

ni els assenyales amb el dit pronunciant un malefici,

si dónes el teu pa als qui passen gana

i satisfàs la fam dels indigents,

s’omplirà de llum la teva foscor,

i el teu capvespre serà clar com el migdia.»

2ª LECTURA (1Corintis 2,1-5).

Germans,

quan vaig venir a vosaltres

no us vaig anunciar el misteri de Déu

amb el prestigi de l’eloqüència i de la saviesa.

Entre vosaltres

no vaig voler saber res més que Jesucrist,

i encara clavat a la creu.

I em vaig presentar davant vostre

feble, esporuguit i tremolós.

En tot allò que us deia i us predicava

no hi entraven paraules que s’imposessin

per la seva saviesa,

sinó pel poder convincent de l’Esperit,

perquè la vostra fe no es fonamentés

en la saviesa dels homes,

sinó en el poder de Déu.

EVANGELI. (Mateu 5,13-16).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Vosaltres sou la sal de la terra.

Si la sal ha perdut el gust,

amb què la tornarien salada?

No serà bona per a res.

La llençaran al carrer i que la gent la trepitgi.

»Vosaltres sou la llum del món.

Un poble dalt d’una muntanya no es pot amagar.

Tampoc, quan algú encén un llum,

no el posa sota una mesura, sinó en un lloc alt,

i fa llum a tots els qui són a casa.

Igualment ha de resplendir la vostra llum

davant la gent.

Llavors, en veure el bé que heu obrat,

glorificaran el vostre Pare del cel.»

LLENGUATGE.

1. L’evangeli d’avui forma part del Sermó de la muntanya, que comença amb les Benaurances. Recordem l’escenari: “En veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s’assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient...”

Jesús ensenya a les multituds. Qui són, aquestes multituds? L’evangelista ho diu immediatament abans: “li portaven tots els qui estaven malalts, els afectats per diverses malalties i sofriments: endimoniats, epilèptics i paralítics; i ell els curava. I el va seguir molta gent de Galilea, de la Decàpolis, de Jerusalem, de Judea i de l'altra banda del Jordà” (Mateu 4,24).

2. Així doncs, les multituds estan formades per tota classe de malalts, per les persones que els acompanyen i per altres que s’hi afegeixen. Les paraules de Jesús són realment sorprenents i, fins i tot, escandaloses. Primer diu que els pobres, els afamats, els perseguits… són feliços. Després, dirigint-se directament als qui té davant, els diu: Vosaltres sou la sal de la terra i la llum del món. Increïble! Segurament molts d’ells abans havien hagut de sentir-se que eren “la vergonya de la societat”, “una taca en la família” o una “càrrega per a la comunitat”,… I ara resulta que aquest home que ha pujat a la muntanya (lloc de la presència humanitzadora de Déu) els diu que ells són la sal de la terra i la llum del món!

3. Sou la sal…

No els diu: “Hauríeu de ser la sal de la terra” sinó “Sou la sal de la terra” . Hi ha una diferència important entre les dues afirmacions. Recordo que, en una conversa, un company feia notar les moltes injustícies i mals que hi ha en la nostra societat; un altre va fer notar que també hi ha moltíssimes persones bones, senzilles, que es desviuen pels altres. Aleshores un tercer va afegir: i són aquestes les que aguanten el món.

Vosaltres sou la sal de la terra. Hi ha molta corrupció en el nostre món; però si encara és habitable és gràcies a la multitud d’empobrits i menyspreats que, abnegadament, han fet de la seva vida un servei als altres.

Hi ha molta amargor i mal gust en les relacions humanes; però si encara no s’han col·lapsat és perquè hi ha una multitud de perseguits que, a pesar de tot, hi posen dolçor i bon gust.

Com passa amb la sal, les persones que fan viable el nostre món no es veuen ni surten a la tele ni són notícia als diaris; però aguanten el món, com les ocultes arrels aguanten els arbres.

4. Sou la llum...

Tampoc no es diu, d’entrada, que “han de ser la llum del món”, encara que després sí que s’insinua.

La metàfora de la llum, en el nostre món de tants llums, podria ser malentesa. En català distingim entre “la llum” i “els llums”. Els llums són objectes o instruments per fer llum. Els llums es veuen i, si els mires, t’enlluernen. En canvi la llum no es veu, però ens permet veure els altres i les coses.

Jesús diu a les multituds: vosaltres sou la llum de món. La multitud no és una gran quantitat de llums; és la realitat il·luminada on tot es fa visible; i on les bones obres mostren la presència sempre activa de Déu.

5. Un poble dalt d’una muntanya…

Literalment, una “ciutat dalt d’una muntanya”. És una referència directa a Jerusalem, la ciutat construïda sobre la muntanya de Sió.

Igualment, el “llum que algú encén”, a part de ser una acció domèstica diària, és també una al·lusió a la Menorà, canelobre de set braços que cremava contínuament al temple de Jerusalem. D’ells (de la ciutat i el seu temple) es deia que eren la “llum dels pobles” (Isaïes 60,3). La torre del santuari era daurada per reflectir amb força els raigs del sol (com passa encara avui amb la cúpula daurada de la Mesquita d’Omar, construïda al mateix lloc de l’antic Temple).

Les paraules de Jesús són realment provocadores perquè suggereixen un canvi en allò que de debò és la Sal i la Llum del món: ja no és la religió amb el temple sinó la multitud. O millor: la comunitat, que és la mateixa multitud quan els seus membres accepten ser sal i llum.

MISSATGE.

6. Si la sal no sala...

Ser sal i ser llum no és ni un privilegi ni una cosa que ens desmarqui de la multitud. La multitud és l’àmbit de la seva acció. Cada un de nosaltres deixaria de ser “sal” si abandonava la multitud; deixaria de ser "llum" si pretenia convertir-se en llum per sobre dels altres. Aquí serà bo recordar que el mateix Jesús rep l’Esperit Sant precisament quan es fa “multitud” barrejant-se amb els qui feien cua per ser batejats per Joan (Mateu 3,13).

RESPOSTA.

7. Ser multitud, o millor, ser comunitat comporta no posar-se ni per sobre ni per sota ni al marge de ningú. Dintre la comunitat humana tots som mútuament, els uns per als altres, sal i llum. I no pretenguem ser llum per a ningú si a la vegada no ens deixem il·luminar per ell.

I si les circumstàncies ens porten a viure la comunió formant comunitats concretes més petites, cal estar molt atents perquè això sigui per a viure i servir millor a la comunió, que sempre és universal. Si ens situéssim fora d’aquesta comunió, només podríem ser “sal que no sala” o “llum posada sota una mesura que la tapa”.

PREGUNTES per al diàleg.

1. És possible que en la nostra societat, i en la nostra Església, hi hagi un excés d’exhibicionisme, que enlluerna per comptes d’ajudar a veure-hi?

2. És possible que en la nostra societat, i en la nostra Església, hi hagi un excés d’inhibicionisme, que es tradueixi en mancança de llum?

Diumeng 4rt. Any A.

1ª LECTURA.  (Sofonies 2,3.3,12-13).

Busqueu el Senyor,

tots els humils del país

que compliu els seus preceptes;

busqueu la bondat,

busqueu la humilitat.

Potser així quedareu protegits el dia rigorós del Senyor.

Deixaré en el teu país un poble humil i pobre.

La resta d’Israel buscarà refugi en el nom del Senyor.

No faran injustícies ni mentiran,

no tindran una llengua enganyadora.

Podran pasturar i reposar sense que els inquieti ningú.

2ª LECTURA (Corintis 1,26-31).

Germans,

mireu qui sou els qui heu estat cridats:

als ulls dels homes, sou pocs els instruïts,

sou pocs els poderosos o de família noble.

Déu, per confondre els savis,

ha escollit els qui el món té per ignorants;

per confondre els forts,

ha escollit els qui el món té per dèbils

i els qui, als ulls del món, són gent de classe baixa,

gent de qui ningú no fa cas;

per destituir els qui són alguna cosa,

ha escollit els qui no valen per a res;

així ningú no pot gloriar-se davant Déu.

Però vosaltres, per obra de Déu,

teniu en Jesucrist tot el que sou,

ja que Déu ha fet d’ell la nostra saviesa,

la nostra justícia,

la nostra santedat

i la nostra redempció,

perquè, tal com diu l’Escriptura:

«Si algú es gloria, s’haurà de gloriar del Senyor.»

EVANGELI. (Mateu 5,1-12).

En aquell temps,

en veure Jesús les multituds,

pujà a la muntanya,

s’assegué

i els deixebles se li acostaren.

Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l’esperit:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços els qui estan de dol:

vindrà el dia que seran consolats.

Feliços els humils:

són ells els qui posseiran el país.

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:

vindrà el dia que seran saciats.

Feliços els compassius:

Déu els compadirà.

Feliços els nets de cor:

són ells els qui veuran Déu.

Feliços els qui posen pau:

Déu els reconeixerà com a fills.

Feliços els perseguits pel fet de ser justos:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços vosaltres

quan, per causa meva, us ofendran,

us perseguiran

i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:

alegreu-vos-en i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel

LLENGUATGE.

Nota.

Les benaurances són també llegides en la festa de Tots Sants. Allà hi podeu trobar més comentaris.

1. Litúrgicament estem a l’any A, que té com a evangelista preferent Mateu.

L’evangeli de Mateu, segons els experts, va ser escrit en l’àmbit d’unes comunitats cristianes formades sobretot per jueus. Potser per això, la figura de Jesús hi és presentada com un nou Moisès, el promotor (en nom de Déu) d’Israel com a Poble Escollit. 

L’evangeli d’avui és el de les Benaurances, que són preàmbul del sermó de la muntanya.

En l’evangeli de Mateu les Benaurances ocupen el mateix lloc que ocupaven els 10 Manaments que va promulgar Moisès per al Poble d’Israel. Com Moisès, també Jesús “puja a la muntanya”, la qual representa el “lloc de la trobada amb Déu”.

Hi ha, però, importants diferències entre Moisès i Jesús:

-Moisès puja tot sol a la muntanya per rebre de Déu les “taules de la Llei” (Èxode 19,20 i 20,18); en canvi Jesús puja a la muntanya “i els deixebles se li acostaren”.

-Moisès “baixa de la muntanya” després de rebre la Llei per donar-la al Poble que esperava a baix; en canvi Jesús “s’asseu a la muntanya” i dóna el seu Missatge a la multitud que, se suposa, està també a la muntanya.

-Sobretot canvia el llenguatge: ja no es tracta de “manaments” sinó de “benaurances”.

2. Cal reconèixer que les Benaurances usen un llenguatge contradictori ja que en el fons venen a dir: “Feliços els infeliços”.

No obstant, aquesta contradicció és la resposta a una altra contradicció; i si, en matemàtiques, “dues negacions, afirmen”, també podem dir que “dues contradiccions, es complementen”. Aquí serveixen per anunciar una bona notícia.

3. El missatge de Jesús no va dirigit a una societat neutra, sinó a una societat contradictòria: està feta de pobres i de rics; d’esclaus i de dominadors; de persones “dignes” i de persones “indignes”; de bons i de dolents;... I la contradicció està en que, tot i haver-hi riqueses per a tothom, hi ha pobres perquè hi ha rics massa rics. Tot i que la llibertat és per a tots, alguns fan servir la seva llibertat per esclavitzar els seus companys. Tot i que la dignitat pertany a tots els éssers humans, n’hi que són declarats indignes pels que estableixen criteris injustos de valoració.

És en aquest món contradictori que Jesús declara que Déu es mostra només entre els desafavorits.

I, és clar, amb el pes de Déu al platet dels insignificants, la balança es capgira. Com ens diu St. Pau en la segona Lectura: Déu “ha escollit els qui el món té per dèbils i els qui, als ulls del món, són gent de classe baixa, gent de qui ningú no fa cas, per destituir els qui són alguna cosa...” (Corintis 1,27). També Maria ho havia ja proclamat: “Derroca els poderosos del soli i exalta els humils” (Lluc 1,52).

I aquesta és el “bona notícia” de Jesús. És així com “funciona” el Regne que ell anuncia i fa present.

A les benaurances contradictòries, Mateu n’hi afegeix tres de normals (que no es troben en el text paral·lel de Lluc 6,20): Feliços els compassius... Feliços els nets de cor... Feliços els qui posen pau... Possiblement s’intenti així que el número de les Benaurances suggereixi millor el paral·lelisme buscat amb els 10 Manaments.  

4. Feliços els pobres en l’esperit...

L’expressió “pobres en l’esperit” es presta a interpretacions diverses. Potser aquí Mateu vol donar un toc de realisme: en un món dividit entre pobres i rics, pot passar que un pertanyi a la classe dels pobres, però cobejant ser ric. Serien pobres “amb esperit de rics”. En aquests casos, no es pot sentir la felicitat que Jesús proclama.

MISSATGE.

El missatge es podria resumir en una frase més o menys així: Feliços els infeliços, perquè, si l’accepten, tenen Déu de part seva.

RESPOSTA.

Acollir un missatge com aquest no és fàcil, ja que contradiu directament les nostres tendències més primàries. No obstant, ens obre horitzons engrescadors un cop hem descobert els projectes de Déu sobre la Humanitat. És impossible comportar-se com a fill quan encara un té esperit de servent. Però quan s’ha descobert i acceptat el do de la filiació, ja no es pot viure com a servent, i és fàcil i joiós ser fills en el Fill, encara que comporti ser feliços en un món contradictori. “Ser feliç i escampar felicitat” és la resposta lògica al fet de participar en la Felicitat de Déu.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Vius feliçment, d’acord amb la teva participació en la Felicitat de Déu?

2. Ben mirat, hi ha realment alguna cosa que ens pugui impedir de debò ser feliços i escampar felicitat? Quina cosa? Per què?

 

3er. Diumenge. A.

1ª LECTURA.  (Isaïes 8,23b-9,31).

En temps passat,

el Senyor humilià el país de Zabuló i de Neftalí,

però a la fi dels temps enaltirà el camí del Mar,

l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans.

El poble que avançava a les fosques

ha vist una gran llum,

una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós.

Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa;

s’alegren davant vostre com la gent a la sega,

com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí.

Heu trossejat el jou que li pesava,

la barra que duia a l’espatlla

i l’agulló del qui l’arriava;

tot ho heu trossejat com al dia de Madian.

2ª LECTURA (1Corintis 1,10-13.17).

Germans,

pel nom de Jesucrist, el nostre Senyor,

us demano que aneu d’acord

i que no hi hagi divisions entre vosaltres;

estigueu ben units

en una sola manera de pensar i en un sol parer.

Perquè alguns de la casa de Cloa m’han parlat

de les desavinences que hi ha entre vosaltres.

Vull dir que cadascú de vosaltres afirma:

«Jo sóc partidari de Pau»,

«Doncs jo, d’Apol·ló»,

«Jo, de Quefes»,

«Jo, de Crist».

Com és això? El Crist està dividit?

És que Pau ha estat crucificat per vosaltres

o heu estat batejats en el nom de Pau?

Crist no m’ha enviat a batejar,

sinó a anunciar l’evangeli,

i a fer-ho sense recórrer a un llenguatge de savis,

perquè la creu de Crist no perdi el seu valor.

EVANGELI. (Mateu 4,12-23).

(En blau allò que correspon a la Versió Llarga)

Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat,

se’n tornà a Galilea,

però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafar-Naüm,

vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí,

perquè s’havia de complir

allò que anunciava el profeta Isaïes:

«País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar,

l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans:

El poble que vivia a les fosques

ha vist una gran llum,

una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós.»

Des d’aquell temps Jesús començà a predicar així:

«Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.»

Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans,

Simó, l’anomenat Pere, i Andreu.

Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors,

i els digué:

«Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes.»

Immediatament abandonaren les xarxes

i se n’anaren amb ell.

Més enllà veié altres dos germans,

Jaume i Joan, fills de Zebedeu.

Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes,

i Jesús els cridà.

Ells abandonaren immediatament la barca i el pare,

i se n’anaren amb ell.

I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues,

predicant la bona nova del Regne

i guarint entre la gent tota malaltia.

LLENGUATGE.

1. L’evangeli d’avui té dues parts ben diferenciades (El Missal dóna opció a llegir només la primera  <versió curta>  o totes dues  <versió llarga>).

La PRIMERA PART constitueix el final de la presentació que Mateu fa de Jesús. La identitat de Jesús ve assenyalada per la seva missió, i aquesta missió-identitat s’expressa sobretot amb el llenguatge dels llocs. Se’ns desvela qui és Jesús dient que va néixer a Betlem, que va ser cridat d’Egipte, que es va instal·lar a Natzaret, que va anar al Jordà i al desert de Judea. També en el relat d’avui són diverses les referències a llocs, i sempre amb un comentari semblant a “perquè s’havia de complir allò que anunciava el profeta...”.

Aquest llenguatge dels llocs serveix per presentar un Jesús íntimament vinculat a la vida i a la història del seu Poble i de la Humanitat. És una manera ben eloqüent de presentar Jesús com a personificació de la Humanitat (“fill de l’Home”).

2. Les referències locals d’aquesta primera part resulten ben estranyes geogràficament parlant. Primer se’ns diu que, tot i tornar a Galilea, Jesús no s’instal·la al seu poble, Natzaret, sinó a Cafarnaüm perquè era “vora el llac” (literalment “vora el mar”). El “rebrot”  (“natzarè”) abandona l’àmbit de cultiu on havia crescut i es trasplanta vora el mar. Aquí "mar" significa horitzó obert. Jesús s’instal·la als límits: entre el Poble escollit i l’ampla Humanitat de l’altra banda del Jordà. El riu Jordà es fa servir per significar el límit entre Jueus i Pagans. És significativa la referència al País de Zabuló i Neftalí, que geogràficament estaven en aquesta banda del Jordà, però teològicament estan a l’altra banda, perquè són regions frontereres paganitzades (“Galilea del Pagans”). Jesús, entre Jueus i Pagans, serà per a tots llum que resplendeix...

3. Convertiu-vos...

“Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”. Aquestes paraules coincideixen amb les que proclamava Joan Baptista (Mateu 3,2). Les paraules són les mateixes, però el lloc és diferent. Joan les proclamava a Judea, per als Jueus; Jesús les proclama als límits, vora el mar obert, per a tothom.

4. Quan Joan havia estat empresonat...

Mateu “juga” amb la paraula empresonat. “Quan Joan havia estat empresonat”  indica el moment en què la Religió fonamentada en el Temple de Jerusalem queda ella mateixa presonera, i convertida en presó per als seus fidels, reproduint l’esclavitud que el poble havia patit en l’antic Egipte. Per això Mateu ens presenta Jesús com un nou Moisès que inicia un nou Èxode. Els “beneficiaris” d’aquest nou Èxode ja no serà un poble concret que surt del país on eren esclaus, sinó tots els oprimits que busquin la llibertat.

5. La SEGONA PART de l’evangeli d’avui ens presenta el primer nucli que farà visible el Regne que arriba. Són “pescadors” cridats a ser pescadors d’homes. Dues parelles de germans. Mateu torna a jugar amb les paraules per indicar que el nou Regne està constituït per “germans”.

Possiblement també es vol una fer pensar en el número “5” (4 deixebles + Jesús), que és la xifra de l’Esperit i de la Universalitat, en contrast amb el “12”, xifra d’Israel, Poble elegit particular. Amb tot, aquest “Poble particular” més tard també serà reconstituït, perquè el nou Regne universal no exclou de cap manera el regne preparatori (Mateu 10,2).

6. Pescadors d’homes...

Aquesta expressió resulta sospitosa avui dia: són tants els grups que intenten pescar clients i fidelitzar-los! Però en l’evangeli aquesta expressió té un significat totalment diferent i, fins i tot contrari. En realitat “pescar homes” vol dir alliberar-los de la mar de servituds on s’ofeguen tants i tants éssers humans: servituds religioses, socials, econòmiques, familiars, burocràtiques, de protocol... El significat de “pescar homes” ve indicat per allò que es diu tot seguit: (Jesús) anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la bona nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia.

7. I si continuéssim llegint, les paraules que segueixen són encara més explícites: “La seva anomenada es va escampar per tot Síria. Li portaven tots els qui estaven malalts, els afectats per diverses malalties i sofriments: endimoniats, epilèptics i paralítics; i ell els curava. I el va seguir molta gent de Galilea, de la Decàpolis, de Jerusalem, de Judea i de l'altra banda del Jordà” (Mateu 4:23). Aquests són els “homes pescats”. I són “pescats” per a ser “batejats”.

Hi ha una gran inclusió invertida entre les primeres paraules que Jesús dirigeix als seus deixebles i les últimes al final de l’evangeli. Les primeres parlen de "pescar" (treure de la mar de servituds). Les últimes parlen de “batejar” (literalment “submergir”). Submergir tots els pobles en el nom (en la Vida) del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant (Mateu 28,20).

Veiem més clarament els dos extrems d’aquesta inclusió invertida:

Primeres paraules de Jesús als deixebles:

a) Veniu amb mi,

b) i us faré pescadors d’homes”.

Últimes paraules de Jesús als deixebles:

b) Aneu a tots els pobles... batejant-los...

a) Jo sóc amb vosaltres...

Fent un joc de paraules, diríem: Som “pescats” d’una mar d’esclavituds per a ser “immergits” en la mar de la Vida divina.

8. Immediatament abandonaren les xarxes...

Sorprèn la promptitud de la resposta dels quatre primers “pescats”. És per posar de manifest l’anhel de ser pescats que hi havia en temps de Jesús (i sempre). Són tantes les servituds que ofeguen la nostra vida! Davant l’oferta de Jesús, la primera parella de germans abandona immediatament les xarxes a la mar, i segueix Jesús.

També la segona parella de germans. D’ells se’ns diu que estaven repassant les xarxes. Per això no les abandonen. Aquestes xarxes al·legòricament són “repassades” i preparades per a la nova pesca. En canvi, abandonen la barca amb el pare. Aquí “el pare amb la barca” representa la vinculació amb el passat, amb la Tradició inhibidora del propi Poble. El Regne que formaran els qui es deixin “pescar” serà una realitat nova, una nova Humanitat amb Déu mateix per “pare”. I una nova barca on hi càpiga tothom.

MISSATGE.

9. El missatge ve directament expressat per les paraules de Jesús: “El Regne del cel és a prop”. El Regne del cel s’apropa quan la religió institucional se’ns torna presó. L’empresonament de Joan provoca que Jesús comenci a actuar. Joan anunciava l’acció de Jesús, però també la retardava, com el paternalisme retarda l’emancipació.

  

10. Sembla que avui hi ha una situació força semblant a la del temps de Jesús. Es respira en l’ambient l’anhel d’un Regne Nou. Les Religions (i altres Institucions clàssiques) se’ns han fet petites i ens oprimeixen com un vestit que s’ha encongit. La societat, a pesar de la seva gran capacitat per oferir tota classe de béns, s’està convertint per a molts en una mar que ens mareja i esclavitza, de la qual volem ser alliberats. Tantes llibertats, i tan poca Llibertat! Tantes possibilitats de viure bé, i tantes agressions a la convivència!

RESPOSTA.

10. També la resposta ens ve directament indicada en el missatge de Jesús: “Convertiu-vos!”.

Convertir-nos? I això, què vol dir en la pràctica?

Cadascú ho haurà d’anar descobrint. Però, d'una manera o altra, comporta passar del “temps de Joan” al “temps de Jesús”. O dit d’un altra manera: d’una religió centrada en la Llei a una fe centrada en la Llibertat que fa possible l’Amor. Possiblement això ens demani repassar les xarxes que tenim tirades i abandonar la barca amb el pare, que se’ns ha fet petita.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Aplicada al nostre ambient, què inclou i què exclou la frase de Jesús: “Us faré pescadors d’homes”?

2. Com actualitzaríeu la resposta dels deixebles: “Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n’anaren amb Jesús”?

3. De Jesús es diu que “guaria tota malaltia”. Quina explicació de les següents us sembla més encertada?

- Era un metge extraordinari.

- Tenia poder sobre les persones i les seves malalties.

- Convencia els malalts de que ja estaven curats (suggestió).

- Il·luminava la vida. Així els “mals”, dins el conjunt de la vida, ja no eren mals.

- Una altra explicació.

2on. Diumenge. Any A.

1ª LECTURA.  (Isaïes 49,3.5-6).

El Senyor em digué:

«Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu.»

El Senyor m’ha format des del si de la mare

perquè fos el seu servent

i fes tornar el poble de Jacob,

li reunís el poble d’Israel;

m’he sentit honorat davant el Senyor,

i el meu Déu ha estat la meva glòria;

però ara ell em diu:

«És massa poc que siguis el meu servent

per restablir les tribus de Jacob

i fer tornar els supervivents d’Israel;

t’he fet llum de tots els pobles

perquè la nova salvació arribi

d’un cap a l’altre de la terra.»

2ª LECTURA (1Corintis 1,1-3).

Pau,

que per voler de Déu ha estat cridat

a ser apòstol de Jesucrist,

i el seu germà Sòstenes,

a la comunitat de Déu que és a Corint,

als santificats en Jesucrist, cridats a ser-li consagrats,

en unió amb tots els qui pertot arreu invoquen

el nom de Jesucrist, el nostre Senyor i el d’ells.
Us desitjo la gràcia i la pau de Déu, el nostre Pare,

i de Jesucrist, el Senyor.

EVANGELI. (Joan 1,29-34).

En aquell temps,

Joan veié que Jesús venia i digué:

«Mireu l’anyell de Déu,

que pren damunt seu el pecat del món.

És aquell de qui jo deia:

Després de mi ve un home que m’ha passat davant,

perquè, abans que jo, ell ja existia.

Jo no sabia qui era,

però vaig venir a batejar amb aigua

perquè ell es manifestés a Israel.»

Després Joan testificà:

«He vist que l’Esperit baixava del cel com un colom

i es posava damunt d’ell.

Jo no sabia qui era,

però el qui m’envià a batejar amb aigua em digué:

«Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa

és el qui bateja amb l’Esperit Sant.»

Jo ho he vist,

i dono testimoniatge que aquest és el Fill de Déu.»

LLENGUATGE.

1. Abans de començar la primera sèrie de diumenges de durant l’any amb la lectura contínua de l’Evangeli de Mateu (Any A), el Missal intercala un fragment de l’evangeli de Joan. Recordem que el Quart evangeli no té any propi perquè és massa diferent dels altres tres, anomenats Sinòptics (>Any litúrgic).

2. El Quart evangeli, com els Sinòptics, fa començar la vida pública de Jesús amb el testimoniatge de Joan Baptista; però, a diferència dels Sinòptics, no estableix cap contacte directe entre Joan i Jesús. És la seva manera d’expressar allò mateix que ja vam veure en l’evangeli de Mateu: el contrast, dintre la continuïtat, entre el Precursor i Jesús.

3. En el fragment que hem llegit destaca el verb "veure". S’hi repeteix quatre vegades, sempre referides a Joan Baptista. Així, segons el Quart evangeli, el Baptista és també el “vident”. Però no veu per veure, sinó per mostrar Jesús. Per això la seva primera paraula sobre Jesús és “Mireu...”.

4. Mireu l’Anyell de Déu...

El Quart evangeli va ser escrit als inicis del segle segon, quan les comunitats cristianes ja havien assolit una certa consolidació i havien anat creant un llenguatge propi per expressar i celebrar la seva fe. Presentar Jesús com l’anyell de Déu suposa haver ja entès i assumit el significat de la seva mort resurrecciosa.

5. Però cal no entendre aquesta expressió “Anyell de Déu” en un sentit expiatori, com si Jesús s’hagués “carregat” els pecats del món per expiar-los davant Déu. La traducció que ens ofereix el Missal és molt ambigua, i es presta a aquesta mala interpretació. Entendre Jesús d’aquesta manera el convertiria en un testimoni de la severitat de Déu, i no pas del seu Amor.

L’expressió “Anyell de Déu”, en l’evangeli de Joan, s’ha d’entendre en el sentit de l'Anyell pasqual. L’anyell pasqual no és un “boc expiatori” sinó l’anyell que es fa aliment per a un poble que ha acceptat caminar vers la Llibertat.

Jesús no és “carrega” el pecat del món sinó que el “treu”. Treu el pecat perquè ha rebut la plenitud de l’Esperit. Pecat i Esperit es contraposen com la Foscor i la Llum. Així com la simple presència de la Llum treu la foscor, també la simple presència de l’Esperit treu el pecat. Jesús és el primogènit de la Humanitat adulta perquè té la plenitud de l’Esperit. Aquesta plenitud no és un privilegi personal. Ell no té l’Esperit per quedar-se’l en exclusiva sinó per donar-lo. És ell qui bateja amb l'Esperit.

6. L’Esperit és l’Amor. I la naturalesa de l’Amor és donar-se. Per això aquells que rebin l’Esperit, el reben per donar-lo, i així treure el pecat. El testimoni de Joan al començament del Quart evangeli fa inclusió amb les paraules de Jesús al final: “Rebeu l’Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui els desactiveu, li quedaran desactivats” (Joan 20,23). Traducció corregida). (Vegeu els Apunts del 2on. Diumenge de Pasqua, 7. Any B).

7. Jo no sabia qui era...

És sorprenent aquesta declaració repetida que l’evangelista posa en boca del Baptista. Conté un missatge extraordinàriament profund, sovint oblidat. Jesús no té trets humans especials que l’identifiquin. D’entrada és “desconegut”. Especialment després de la seva mort, el Ressuscitat es presenta en forma de “desconegut” (Lluc 24,16. Joan 21,4). Per reconèixer-lo cal practicar l’acolliment envers desconeguts.

En el relat d’avui, Joan Baptista afirma i repeteix: “Jo no sabia qui era”. Literalment: “jo tampoc no sabia qui era”. Aquest “tampoc” fa referència al profeta Samuel que havia rebut l’encàrrec d’ungir (messies = ungit) com a rei d’Israel un dels fills de Jessé, però no sabia quin. Van desfilar tots els germans davant el profeta, però no hi trobava l’escollit. Per això Samuel va haver de preguntar: No hi ha cap més germà? Aleshores li van parlar del més petit, que era a pasturar el ramat. I resulta que precisament ell, David, era l’elegit (1 Samuel 16, 1-13). El mateix relat diu: “Des d'aquell dia l'esperit del Senyor s'apoderà de David”. David va ser “l’ungit” per antonomàsia. Per això de Jesús es dirà que és fill de David.

8. Com Samuel, també Joan va ser enviat per a identificar al qui havia de batejar en Esperit Sant. “...vaig venir a batejar amb aigua perquè ell es manifestés a Israel”. “Jo no sabia qui era, però el qui m’envià a batejar amb aigua em digué: «Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb l’Esperit Sant”. Segons això, la “missió” del Baptista no és pas “batejar” sinó, practicant un bateig d’aigua, descobrir i assenyalar aquell que bateja en Esperit. 

9. Aquest és el Fill de Déu.

L’expressió és forta; però cal no entendre-la ni en un sentit mitològic ni en un sentit purament individual. Els déus de la Mitologia són versions engrandides de sentiments, passions i capacitats humanes. Ells, com nosaltres, tenen fills, i esposes, i gelosia i amor o rancor.  Però el Déu de l’Evangeli “no l’ha vist mai ningú”, ni ens en podem fer cap imatge.

És la convivència allò que ens permet fer de la realitat humana una vivència de comunió. Cada presència humana és una invitació a fer en nosaltres un “forat” per acollir-la. La presència acollida trenca els nostres “límits” i ens fa sentir connectats. Com diu un vers extraordinàriament suggerent de David Jou, en el seu Cant Espiritual, “Limito amb Tu, i no m’acabo enlloc”. Cada tu, quan ens hi obrim, se’ns torna TU.  

Fill de Déu vol dir que, en Jesús, la Humanitat se sent inundada per la Vida; una Vida que “viu” vessant-se enfora, com tan materialment s’expressa en el pa i el vi posats sobre la taula. És la “vida” de l’aliment, la qual és visible en la vitalitat dels qui en mengen.

MISSATGE.

10. “Jo no sabia qui era”. En l’àmbit de l’Església, els qui tenen encomanat un servei concret són ben coneguts: capellans, bisbes, papes,... Però aquell a través del qual ens pot arribar l’Esperit no és conegut per endavant, i pot ser qualsevol persona, sigui quina sigui la valoració que d’ella en faci la societat o la mateixa Església: un pobre o un ric; un savi o un ignorant; un infant o un adult; un dèbil o un fort; un religiós o un ateu;... L’Esperit és imprevisible.

RESPOSTA.

11. Estar atents per a saber veure i acceptar aquell sobre qui va davallant l’Esperit.

Com es fa, això? Cadascú s’hi va entrenant. L’experiència ens diu que, si tenim bona voluntat, el nostre “nas” es va afinant progressivament per descobrir la presència activa de l’Esperit en les persones. Confiança en les capacitats rebudes, juntament amb la humilitat per corregir, si intuïm que ens hem equivocat.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Creieu possible que l’anomenada manca de vocacions sacerdotals sigui una gran oportunitat per a la renovació de les nostres esglésies i de la nostra Església?

2. Repassant la vostra vida, hi trobeu persones concretes que han sigut per a vosaltres vehicles de l’Esperit?

3. Què deu voler dir l’expressió de Joan “Després de mi ve un home que m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia”?

Abans i Després tenen un significat cronològic o es refereixen a la missió de cadascú?