Diumenge 27 A.

1ª LECTURA.  (Isaïes 5,1-7).

Dedico aquest cant al meu estimat,

cant d’enamorat a la seva vinya.

El meu estimat tenia una vinya al turó de Ben-Samen.

La cavà, la netejà de pedres, hi plantà els millors ceps,

construí al mig una torre de guàrdia

i hi va fer un cup tallat a la roca.

Esperava que li donaria bon raïm,

però li va donar raïms agres.

I ara, si us plau,

habitants de Jerusalem i homes de Judà,

feu de jutges entre jo i la meva vinya.

¿què podia fer per ella que no hagi fet?

¿Per què em dóna raïms agres

quan jo n’esperava bon raïm?

Doncs ara us diré què penso fer a la meva vinya:

li trauré la tanca, i que els ramats la brostegin;

enderrocaré el seu clos, i que el bestiar la trepitgi.

La deixaré abandonada.

No la podaran ni la cavaran,

hi creixeran argelagues i cards,

i manaré als núvols que no hi deixin caure la pluja.

La vinya del Senyor de l’univers és el poble d’Israel,

i els homes de Judà són els ceps que ell havia preferit.

N’esperava justícia, però no hi veu sinó injustícies;

n’esperava bondat, però hi sent el clam dels oprimits. 

2ª LECTURA (Filipencs 4,6-9).

Germans,

no us inquieteu per res.

A cada ocasió acudiu a la pregària i a la súplica,

i presenteu a Déu les vostres peticions

amb accions de gràcies.

Així la pau de Déu,

que sobrepassa el que podem entendre,

guardarà els vostres cors i els vostres pensaments

en Jesucrist.

Finalment, germans,

interesseu-vos per tot allò que és veritat,

respectable, just, net, amable, de bona reputació,

virtuós i digne d’elogi.

Practiqueu allò que jo us he transmès

i vosaltres heu rebut,

que heu sentit i vist en mi;

i el Déu de la pau serà en vosaltres.

EVANGELI. (Mateu 21,33-43).

En aquell temps,

Jesús digué als grans sacerdots i notables del poble:

“Escolteu una altra paràbola:

Un propietari plantà una vinya,

la voltà d’una tanca,

hi cavà un cup,

hi construí una torre de guàrdia,

la deixà a uns vinyaters que la cultivessin,

i se’n anà del país.

Quan s’acostava el temps de la verema,

envià els seus homes per recollir-ne els fruits,

però els vinyaters els van agafar,

i, a un, li van pegar,

a un altre, el van matar,

a un altre el van treure a cops de pedra.

Ell envià més homes que la primera vegada,

però els tractaren igual.

Finalment els envià el seu fill

pensant que, al menys el fill, el respectarien.

Però ells, en veure’l, es digueren:

Aquest és l’hereu:

matem-lo i ens quedarem l’heretat.

I l’agafaren, el van treure fora de la vinya,

i el van matar.

Quan torni l’amo de la vinya,

¿què farà amb aquells vinyaters?”.

Li responen:

“Farà matar aquells mals homes

i passarà la vinya a uns altres

que li donin els fruits al temps de la verema”.

Jesús el diu:

“¿No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura:

La pedra que rebutjaven els constructors

ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet

i els nostres ulls se’n meravellen?

Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres

i serà donat a un poble que el farà fructificar”.

LLENGUATGE.

1. La paràbola d’avui té el perill de ser mal interpretada; cosa que ha passat moltes vegades.

La interpretació incorrecta està en creure que l’Església substitueix Israel com a “poble de Déu”, com si Jesús fos una frontera que separa “el temps d’Israel” i “el temps de l’Església”; com si Israel hagués estat el “poble de Déu” fins a Jesús, però no després d’ell; com si, després de Jesús, la “vertadera religió” (?) ja no fos el Judaisme sinó el Cristianisme.

2. Cal reconèixer que els primers deixebles de Jesús, en bona part jueus perseguits per les autoritats del temple i expulsats de les sinagogues, van començar a formar i a sentir-se com una nova religió. De fet, no podien fer altra cosa donat que vivien en una societat estructuralment religiosa.

3. Però Jesús es va mantenir sempre cent per cent jueu; i els cristians jueus no havien de renunciar gens ni mica a la seva religió per poder ser bons deixebles de Jesús. El problema no era la “religió jueva” sinó “els grans sacerdots i notables del poble”, que s’havien fet els amos de la “vinya del Senyor”, o sigui, de la Comunitat religiosa jueva.

4. És a ells que va dirigida la paràbola que hem llegit. És a ells que Jesús acusa de “matar l’hereu” per quedar-se amb la vinya. És a ells que “l’Amo” els pren la vinya per donar-la a un poble que la farà fructificar.

Aquest “poble” a qui és donada la vinya no es contraposa a Israel sinó als grans sacerdots i notables del poble i als seus seguidors.

5. L’Església no substitueix Israel sinó que n’és la continuació tot formant “el cos de Crist”, cent per cent jueu. L’evangeli de Joan ho expressa amb un llenguatge clar i profund quan posa en boca de Jesús, a la creu, unes paraules entranyables: “Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: Dona, aquí tens el teu fill. Després digué al deixeble: Aquí tens la teva mare. I d’aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva” (Joan 19, 26). Maria representa l’Israel fidel, d’on prové Jesús. El “deixeble que Jesús estimava” representa l’Església.

Com a religió, el Cristianisme és fill del Judaisme, no pas per substituir-lo sinó perquè marqui la seva plenitud.

6. Però, cal fer un pas més en aquesta reflexió.

En si mateix, el missatge de Jesús no és cap religió. Es pot acollir perfectament el missatge de Jesús, sense necessitat d’abandonar la pròpia religió, sigui la que sigui. Les Religions no són ni “vertaderes” ni “falses”. Formen part de la Cultura que ens dóna llenguatge i identitat. En aquest sentit, totes són sagrades.

Només és necessari canviar (“convertir-se”) en aquells aspectes en què la pròpia religió (també la “cristiana”) és utilitzada per anar contra els altres, i sobretot, contra els més petits.

7. La pedra que rebutjaven els constructors, ara corona l’edifici...

En el relat d’avui hi ha tres expressions interessants:

A. La vinya, que en un primer moment representa Israel com a “poble elegit i especialment mimat” per Déu (1ª Lectura). Després representa tots aquells que estan disposats a “donar fruit”, associant-se a l’Israel fidel del qual n’és “fruit excel·lent” el mateix Jesús.

B. Un edifici en construcció. Hi ha constructors que rebutgen sempre aquella “pedra” que està destinada a coronar l’edifici. Aquesta pedra és Jesús, el qual, a pesar de ser rebutjat i mort pels “constructors”, amb la seva resurrecció passa a ser automàticament la “pedra principal” que dóna cohesió i unitat a tot l’edifici.

I, com que Jesús és la personificació de l’Home, allò que es vol significar és que tota construcció, o tota religió, que no tingui l’ésser humà com a “pedra principal”, està mal construïda, i acabarà desplomant-se.

C. El Regne de Déu. La vinya i l’edifici són imatges per expressar visiblement allò que és el gran tema de l’obra de Jesús: el regne de Déu, les característiques del qual han estat profusament explicades en les paràboles del Regne i en els signes del Regne ( Capítols 13,14 i 15 de Mateu). El Regne és el bon fruit que el Senyor espera recollir de la seva vinya.

8. Tot això és ubicat a Jerusalem, el centre del Poder religiós, a on ha arribat Jesús, seguint el seu camí, com un nou Moisès, per alliberar el seu poble. L’enfrontament entre Jesús i el Poder religiós va creixent. Els deixebles estan absents d’aquest relat perquè ells, tot i haver-lo acompanyat físicament, no assumeixen encara el seu camí. Per això, quan Jesús ressusciti, ells, per poder veure’l, hauran de “tornar a Galilea”; és a dir, al començament, per recomençar el camí (Mateu 28,10).

MISSATGE.

9. Ningú no està legitimat a fer-se l’amo de la vinya. La vinya, el Regne de Déu, és només propietat del Senyor. Tots els altres som “treballadors” i “vinya” a la vegada; “constructors” i “ciutadans" del Regne.

RESPOSTA.

10. Una vegada més se’ns demana superar tota forma de clericalisme. També se’ns demana no caure en la temptació de pensar que tenim el monopoli del Regne o del missatge de Jesús. Jesús no és propietat de l’Església, sinó, en tot cas, al revés: l’Església som propietat de Jesús, sense pretendre ser ni l’única ni la principal.

11. Això té importants conseqüències en la nova situació que viu l’Església actualment.

L’Església ha passat per l’experiència de ser perseguida (Església de Catacumbes) i per l’experiència de formar part de l’estructura de la societat (Església de Cristiandat).

Fa temps que la situació de cristiandat s’ha anat superant gràcies a l’esforç de molta gent. És bo adonar-se que la situació de cristiandat no era gaire coherent amb el missatge de Jesús.

12. Avui, per primera vegada, ens trobem en una societat laica, en la qual ens hauria de ser més fàcil retrobar les essències de l’Evangeli. Però primer ens hem de convèncer de que una societat autènticament laica és millor i més coherent amb el missatge de Jesús que la situació de cristiandat que anem deixant enrere. No ens ha d’enganyar el fet que la “societat laica” hagi nascut i s’afirmi sovint per oposició a la religió. No passa res... Les persones religioses no ens hi hem de sentir incòmodes. Al revés: una societat laica fa més difícil convertir la Religió en Poder, que ha estat sempre la gran temptació, mai del tot superada. Els mateixos Evangelis posen aquesta temptació a l’inici de la vida pública de Jesús. Només després d’haver superat aquesta temptació en les seves diverses formes (Mateu 4,1-11), Jesús portarà a terme la seva missió alliberadora.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Com que l’església ha perdut el “monopoli de Jesús”, ens arribaran sobre Ell noves maneres d’entendre’l i d’interpretar-lo que ens poden sorprendre. ¿Hi ha algun punt referent a Jesús sobre el qual us agradaria dialogar? Com penseu fer-ho?

2. Força persones pensem que la situació de cristiandat, que en molts llocs encara perdura d’alguna manera, té trets poc coherents amb el missatge de Jesús. Hi esteu d’acord? En què no és coherent?

3. Sempre s’havia dit entre nosaltres que el Cristianisme era la vertadera religió. Com ho veieu això avui? Heu canviat la manera de pensar? Com es podria entendre?

Diumenge 26. Any A.

1ª LECTURA.  (Ezequiel 18,25-28).

El Senyor diu:

“Vosaltres penseu:

No va ben encaminada la manera de pensar del Senyor.

Poble d’Israel, escolta bé això que et dic:

¿No és la vostra manera d’obrar, i no la meva,

la que va desencaminada?

Si el just deixa d’obrar el bé,

comet el mal i mor,

morirà per culpa seva.

Però si el pecador es converteix,

deixa de fer el mal i obra amb justícia i bondat,

salvarà la seva vida.

Només que reconegui el mal que havia fet

i es converteixi,

viurà i se salvarà de la mort.

2ª LECTURA (Filipencs 2,1-11).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

Germans,

per tot el que trobeu en Crist,

de fortalesa d’ànima,

d’amor que consola,

de dons de l’Esperit,

d’afecte entranyable i de compassió,

us suplico que em doneu plenament el goig

de veure-us units per uns mateixos sentiments

i per una mateixa estimació dels uns pels altres,

unànimes i ben avinguts.

No feu res per vanitat ni per vanaglòria.

Mireu els altres amb humilitat

i considereu-los superiors a vosaltres mateixos.

Que ningú no es guiï pels propis interessos,

sinó que miri pels altres.

Tingueu els mateixos sentiments

que heu vist en Jesucrist:

Ell,

que era de condició divina,

no es volgué guardar gelosament

la seva igualtat amb Déu,

sinó que es va fer no-res,

fins a prendre la condició esclau.

Havent-se fet semblant als homes,

i començant a captenir-se com un home qualsevol,

s’abaixà i es feu obedient fins a acceptar la mort,

i una mort de creu.

Per això Déu l’ha exaltat

i li ha concedit aquell nom

que està per damunt de tot altre nom,

perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra,

doblegui el genoll al nom de Jesús,

i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor,

a glòria de Déu Pare.

EVANGELI. (Mateu 21,28-32).

En aquell temps,

Jesús digué als grans sacerdots i notables del poble:

“¿Què us en sembla?

Un home que tenia dos fills,

va dir al primer:

Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui.

Ell respongué: No hi vull anar.

Però després, se’n penedí i hi anà.

El pare digué això mateix al segon

i aquest li respongué:

Hi vaig de seguida, pare. Però no hi anà.

¿Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia?”

Li responen: “El primer”.

Jesús els diu:

“Us dic amb tota veritat

que els publicans i les dones de mala vida

us passen al davant cap el regne de Déu,

perquè ha vingut Joan

amb la missió d’ensenyar-vos el bon camí,

però vosaltres no l’heu cregut,

mentre que els publicans i les dones de mala vida

sí que l’han cregut.

I vosaltres, ni després de veure això,

encara no us en penediu ni voleu creure’l.

LLENGUATGE.

1. Els evangelis presenten el missatge de Jesús no només amb paraules sinó també amb accions que concreten el sentit de les paraules. Així, per exemple, els tres evangelis sinòptics presenten el missatge de Jesús com un caminar de Galilea a Jerusalem. D’aquí que “acollir el missatge de Jesús” vol dir fer el camí que ell va fer.

2. A més, l’evangeli de Mateu ens presenta Jesús com a Nou Moisès. Moisès va haver de fer un camí: anar al centre del Poder (anar a trobar el faraó) per alliberar el seu Poble i guiar-lo cap a la Terra Promesa.

Igualment Jesús ha d’anar al centre del Poder, que en aquest cas està representat pel Temple de Jerusalem, per alliberar el Poble.

El temple, segrestat i ocupat pels Poderosos, s’havia convertit en la principal font d’esclavitud.

3. Quan Jesús, seguint el seu camí, arriba a Jerusalem, deixa clar que entra a la capital com a messies, i el primer que fa és anar a “purificar el Temple” i expulsar-ne tots els que hi estaven comprant i venent, i que l’havien convertit en una cova de lladres (Mateu 21,12ss).

Evidentment, els que s’havien fet els amos del temple li demanen explicacions, i li pregunten: “Amb quina autoritat fas tot això?”.

Jesús no respon aquesta pregunta perquè sap que només és una pregunta retòrica. Ells s’havien fet els amos del temple, i es consideraven els únics que tenien “autoritat”. No obstant Jesús els recorda quina és la situació real, i ho fa amb tres paràboles, la primera de les quals és aquesta que hem llegit.

4. El mateix Jesús en fa l’aplicació: ells -els sacerdots i notables del poble-  estan representats pel fill que respon al pare dient que anirà de seguida a treballar a la vinya, però que no hi va. En canvi els “pecadors i pecadores”, venen representats pel fill que va dir que no hi volia anar, però que al final se’n penedí i hi va anar.

De la paràbola se’n dedueix una lliçó evident, però estranya: “Els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap el regne de Déu”.

5. L’alliberament liderat per Moisès va acabar en fracàs perquè el “poble elegit” no va ser capaç d’assumir la llibertat. Els antics esclaus a Egipte, arribats a la Terra Promesa, van continuar esclaus dels seus propis jerarques. I la causa principal estava precisament en el Temple i el seu entorn de sacerdots i notables, els quals se’n servien per enriquir-se i per crear marginacions, condemnes i esclavituds.

Calia purificar el temple! Aquesta era una de les feines del Messies esperat.

I Jesús, com a Messies, fa neteja (Mateu 21,12).

6. Però Jesús no s’instal·la en el temple ni el rehabilita.

El temple, tal que s’entenia aleshores, necessitava de sacerdots que estaven per sobre del poble.

Jesús no “recupera” el temple sinó que predica una altra cosa molt més interessant i nova: el Regne de Déu. En el regne de Déu tothom és igual. Hi queda exclosa qualsevol forma de Poder. Ja ha quedat prou clar que el Poder sempre és usat contra del Poble i contra els més dèbils del poble. Ha arribat el moment de prescindir dels grans i solemnes temples com a “llocs de la presència de Déu” (Joan 4,20-24). Déu ha decidit fer-se present en cada persona, sobretot aquelles en qui no hi ha ni rastre de Poder.

7. Déu s’ha instal·lat en l’home.

Des d’ara, l’home és el centre del regne de Déu.

Si Déu ens esperés al Temple, els sacerdots no necessitarien convertir-se. Al contrari: els altres s’haurien de convertir a ells. Ells anirien al davant i serien “els primers”. Però el “Temple” ha resultat un camí pervertit. Així doncs, tothom s’ha de convertir; i els qui ho tenen més planer són aquells que la societat té per “pecadors”. D'aquí la sorpresa: “Els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap el regne de Déu”.

8. Jesús, nou Moisès, té per missió alliberar el Poble, però ho farà d’una manera molt diferent i molt més radical de com ho va fer Moisès. Moisès va fer sortir el Poble del país on era esclau; però el Poble portava la seva esclavitud encastada al cor.

Jesús busca alliberar la persona alliberant el seu “cor”. Per això és indispensable convertir-se.

9. Jesús no pretén un Èxode físic (sortir del país d’esclavitud) sinó un Èxode espiritual: superar les idees i els sentiments que ens impedeixen tenir el cor obert, els braços oberts, els ulls oberts; abandonar les idees i sentiments que ens impedeixen veure el món i estimar-lo.

10. Jesús, per tirar endavant l’alliberament del cor, no anuncia “plagues” contra ningú (com va fer Moisès contra el faraó), però és ben conscient que l’enfrontament amb el poder central del Temple és inevitable.

En aquest “enfrontament”, la seva missió no és pas derrotar l’adversari. Per a Jesús, no hi ha “adversaris” sinó éssers humans cridats a convertir-se i ser salvats.

MISSATGE.

11. El Temple s’ha corromput i s’ha tornat una cova de lladres, i s’ha convertit en l’eina que permet als poderosos dominar la consciència del poble.

Més encara: les situacions de poder religiós són perilloses fins i tot per als propis interessats: incapaciten per entendre allò que passa i respondre-hi correctament. Així, a l’hora de convertir-se, ho tenen més fàcil els “pecadors i pecadores”. Aquests, convertint-se, acaben passant davant cap al Regne de Déu.

RESPOSTA.

12. Sembla que en l’església s’ha copiat aquella situació que Jesús va denunciar amb tanta força. El clericalisme i les diferències de poder religiós no són només una greu equivocació sinó també un autèntic perill.

L’Església globalment, i cadascú en allò que li correspongui, ens hem de convertir. Amb urgència. I calen gestos: gestos sincers i significatius.

PREGUNTES per al diàleg.

1. D’alguna manera, Jesús contraposa “sacerdots i notables del poble” a “publicans i dones de mala vida”. ¿Continua vàlida aquesta contraposició en les nostres comunitats?

2. Una societat laica ajuda les Religions a superar el perill de caure en el Poder religiós i sacralitzar altres formes de Poder. És una situació nova, i això obliga les comunitats cristianes a inventar noves formes de presència i noves formes de servei a la societat. ¿Teniu alguna intuïció sobre aquest punt? ¿Com ho viviu en la vostra comunitat?

3. Avui es parla de “laics en l’església”, de “societat laica” i, fins i tot, de “laïcisme”. ¿Té el mateix significat aquesta paraula en els seus diferents usos? Quines són les diferencies?

Diumenge 25. A

1ª LECTURA.  (Isaïes 55,6-9).

Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar;

invoqueu-lo, ara que és a prop.

Que els injustos abandonin els seus camins,

i els homes malèfics, els seus propòsits;

que es converteixin al Senyor i s’apiadarà d’ells;

que tornin al nostre Déu, tan generós a perdonar.

“Perquè el meus pensaments no són els vostres,

i els vostres camins no són els meus”,

diu l’oracle del Senyor.

“Els meus camins i els meus pensaments

estan per damunt dels vostres

tant com la distància del cel a la terra”.

2ª LECTURA (Filipencs 1,20,24,27).

Germans,

tant si surto en vida d’aquesta presó,

com si he de morir,

sé que Crist serà glorificat en el meu cos.

Perquè per a mi, viure és Crist,

i morir em seria un guany.

Però quan penso que,

mentre continua la meva vida,

puc fer un treball profitós,

no sé pas què escollir.

Em trobo pres per aquesta alternativa:

d’una banda el meu desig de morir ja

per estar en Crist, cosa incomparablement millor;

però d’altra banda, pensant en vosaltres,

veig més necessari que continuï la meva vida corporal.

Ara, a vosaltres, us demano solament això:

que porteu una vida digna de l’evangeli del Crist.

EVANGELI. (Mateu 20,1-16).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles aquesta paràbola:

“Amb el Regne del cel passa

com amb un propietari que sortí de bon matí

a llogar treballadors per a la seva vinya:

va fer tractes per un jornal,

i els envià a la seva tasca.

Sortí altra vegada a mig matí,

en trobà d’altres a la plaça sense feina i els digué:

Aneu també vosaltres a la meva vinya;

us pagaré el que sigui just.

I ells hi van anar.

Pels vols de migdia i a mitja tarda,

tornà a sortir i va fer el mateix.

Una hora abans de pondre’s el sol

encara en trobà d’altres, i els digué:

¿Què feu aquí tot el dia desvagats?

Ells li contesten:

És que ningú no ens ha llogat!

Els diu: aneu també vosaltres a la meva vinya.

Al capvespre, l’amo de la vinya digué a l’encarregat:

Crida els treballadors i paga’ls el jornal.

Comença pels que han vingut més tard,

i acaba pels primers.

Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven,

i cobraren el jornal sencer.

Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més,

però van cobrar el mateix jornal.

En veure això rondinaven i deien al propietari:

Aquests darrers han treballat només una hora

i els pagues igual que a nosaltres,

que hem hagut de suportar

tot el pes de la jornada i la calor.

Ell va respondre a un d’aquests:

Company, ¿quin mal t’he fet?

¿No havíem fet tractes per un jornal?

Doncs, pren el que et toca i ves-te’n.

A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu.

¿Que no puc fer el que vull a casa meva?

¿Tens enveja perquè jo sóc generós?

Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers”.

LLENGUATGE.

1. Sempre que hem comentat aquesta paràbola en les homilies dialogades o ens grups d’estudi de la Bíblia, força dels participants s’han decantat a favor dels treballadors que es queixen d’aquest propietari, pretesament generós, que no compleix amb les exigències mínimes de la convivència humana. Perquè, donat que vol ser generós, ho hauria de ser sobretot amb els que més s’ho mereixen, que, en aquest cas, són precisament els que han estat treballant tot el dia per ell.

2. Com a mínim, ja que “a casa seva pot fer el que vulgui”, a l’hora de pagar el sou, hauria hagut de començar pels treballadors de primera hora, i, quan aquests ja fossin fora, pagar el jornal sencer a la resta, si és que volia ser generós amb ells. Així, la seva “generositat” no hauria fet mal d’ulls als qui més se la mereixien. Però, començar pels darrers i pagar el mateix a tots, són ganes de provocar amb l’exhibició d’un greuge comparatiu.

3. Un greuge comparatiu.

Potser aquí està la clau per entendre què ens vol dir Jesús amb aquesta paràbola estranya.

Tot el problema ve de comparar el treball d’uns amb el treball dels altres.

4. Imaginem per un moment que els llogats a última hora fossin fills d’alguns dels treballadors de primera hora. ¿Creieu que els pares s’haurien queixat del propietari?

Evidentment que no se n’haurien queixat sinó que li estarien agraïts. Segurament tampoc els altres companys no s’haurien queixat, sinó que més aviat, amb sorna i ironia, haurien dir als darrers vinguts: “Au, vinga! A veure si una altra vegada us ho mereixeu això que us donen!

I és que un pare, quan es tracta del fill, fa servir uns altres criteris. I els companys del pare, també.

5. Aquesta paràbola la va dir Jesús com a resposta a una pregunta que li havia fet Pere. Pere (que personifica aquells deixebles que encara no han assumit el missatge de Jesús) havia dit a Jesús: “Mira: nosaltres ho hem deixat tot per venir amb tu. Què ens tocarà?”

Jesús, després de contestar-li que la paga serà generosa, afegeix unes paraules misterioses, que es repeteixen també al final de la lectura d’avui: “Els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers”.

Posant aquesta paràbola com a resposta a una pregunta de Pere, Mateu ens indica que hi havia un problema important en les comunitats (cristianes).

6. Una comunitat està formada per persones molt diferents. Passa com en una família: entre els seus membres n’hi ha uns que treballen i d’altres que no; n’hi ha que ajuden i d’altres que són ajudats; uns que guanyen diners i d’altres que ho fan tot gratuït; n’hi ha de petits que només juguen, i de vells que sembla que no hi fan res;... I, en tot cas, els últims (com l'infant acabat de néixer) són els primers (en les atencions de tots).

El vincle d’una comunitat no és la justícia sinó la generositat.

7. La justícia fa comparacions; la generositat, no.

En les autèntiques comunitats, el perill més gran és fer comparacions entre el que “fan”, “aporten” o “gasten” uns i altres.

Els pares que tenen més d’un fill ho saben perfectament. Quantes discussions familiars a causa de les comparacions que fan els germans entre ells!

També l’evangeli de Lluc recull aquest problema quan explica la reacció del fill gran davant el fill petit que torna a casa (Paràbola del Fill pròdig. Lluc 15,25-32).

8. Treballar a la vinya...

La vinya no era una camp qualsevol. Era el tros de terra preferit; el més cuidat i mimat. “Anar a treballar a la vinya d’algú” era com invitar-lo a participar de la vida familiar.

Per això els profetes a vegades es refereixen al poble elegit com a la Vinya del Senyor (per exemple Isaïes 5,7)

MISSATGE.

9. La paràbola d’avui ens adverteix que per “fer comunitat” cal excloure les comparacions entre nosaltres. Esdevenir comunitat és impossible sense una actitud de generositat inspirada en l’amor.

Fer comunitat és bonic i gratificant, però demana una generositat creixent. No s’improvisa.

RESPOSTA.

10. No sé si a la nostra Església aconseguirem superar el clericalisme i viure el missatge de Jesús en forma de comunitats, nascudes d’una actitud de comunió. En tot cas hem de ser conscients que viure la comunió demana una autèntica conversió; un canvi radical en la manera de relacionar-nos amb els altres, sense comparar els serveis ni passar factura pels comportaments generosos.

11. És possible que parròquies, enteses des de fa molts segles com les comunitats bàsiques, ja no siguin en la nostra societat els principals àmbits de comunió, sobretot a les ciutats. La comunió és permanent, però les comunitats són ocasionals.

12. També és possible que vagin apareixent noves i molts diverses formes de fer comunitat no basades en l'estructura territorial clàssica sinó en altres coses com un espai compartit, un carisma inspirador, una persona aglutinadora, uns serveis a compartir, un problema a solucionar, una oportunitat, un ideal...

13. En tot cas sembla convenient que la diversitat de comunitats no neixi de la diversitat de gustos, sinó de circumstàncies objectives, i sempre com a servei mutu i a la societat on es viu. Hi ha moltes formes de comunitat. La comunitat de comunió que ens proposa l'evangeli comporta sempre compartir algun aspecte de la pròpia vida i obertura a la vida de l'entorn.

A la vinya del Senyor tothom és invitat a treballar-hi sense que això generi "drets d'uns sobre dels altres".
Si no és així, podria passar que alguns “treballadors” de la Vinya se’n fessin “propietaris”. (És el problema que denuncia la paràbola que segueix, i que llegirem diumenge que ve). 

PREGUNTES per al diàleg.

1. A la vostra comunitat, ¿heu aconseguit no fer comparacions entre les diferents maneres que cadascú té de “fer comunió”?

2. Sovint s’ha considerat que el mossèn és l’ànima de la parròquia. D’aquí que, per a molts, col·laborar a la parròquia vol dir ajudar el mossèn. Que en penseu d’aquesta situació? 

3. En una societat laica com la nostra, la religió no forma part de l’estructura de la societat. No obstant, una comunitat cristiana s’ha d’entendre a si mateixa com un servei a la societat de què forma part. ¿Com hauria de ser el servei de les comunitats cristianes a una societat no-confessional?