Diumenge 2on. d’Advent.
A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Baruc 5, 1-9).
Jerusalem,
treu-te
el vestit de dol i d’aflicció,
i
engalana’t per sempre amb la glòria de Déu.
Vesteix-te
amb el mantell de la bondat de Déu,
posa’t al
front per diadema la glòria de l’Etern.
Déu farà
que sota el cel
es vegi
pertot arreu la teva resplendor
i tindràs
per sempre aquest nom, que Déu t’imposarà:
Possessió-pacífica-del-bé
i Glòria-del-culte-a-Déu.
Alça’t,
Jerusalem,
guaita
des del cim cap a l’orient
i veuràs
com, per ordre del Sant,
es
reuneixen els teus fills de llevant i de ponent;
canten
d’alegria recordant l’obra de Déu.
Quan van
sortir de tu,
caminaven
escortats d’enemics,
però ara
Déu te’ls retorna
portats
gloriosament com en un tron reial.
Déu
ordena que s’abaixin els turons més alts
i les
muntanyes perpètues,
que
s’omplin les fondalades i s’anivelli la terra,
perquè
Israel camini segur sota la glòria de Déu.
Fins els
boscos i tots els arbres aromàtics
faran
ombra a Israel per manament de Déu.
Déu
conduirà Israel, ple d’alegria,
a la llum
de la seva glòria,
amb
aquella bondat i aquell amor
que li
són propis.
2ª LECTURA (Filipencs 1, 4-6.8-11).
Germans,
sempre
que prego per vosaltres,
la meva
oració és plena de goig
pensant
en tot el que heu contribuït
a la
causa de l’evangeli des del primer dia fins avui.
Estic
segur d’una cosa:
Déu, que
ha començat en vosaltres un bon treball,
acabarà
de dur-lo a terme fins al dia de Jesucrist.
Déu és
testimoni de com us enyoro, a tots vosaltres,
per
l’amor entranyable que us té Jesucrist.
I el que
jo demano en la pregària
és que el
vostre amor s’enriqueixi més i més,
fins a
vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit,
perquè
sapigueu apreciar els valors autèntics
i arribeu
purs i sense entrebancs al dia de Crist,
carregats
d’aquells fruits de justícia
que donem
per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu.
EVANGELI. (Lluc 3, 1-6).
L’any
quinzè del regnat de l’emperador Tiberi,
mentre
Ponç Pilat era procurador romà de la Judea,
Herodes
era tetrarca de Galilea,
Felip, el
seu germà, ho era d’Iturea i de la regió de Traconítida
i
Lisànies ho era d’Abilena,
durant el
pontificat d’Anàs i Caifàs,
Joan,
fill de Zacaries,
rebé la
paraula de Déu al desert,
i anà per
tota la comarca del Jordà
predicant
un baptisme de conversió
per
obtenir el perdó dels pecats.
Complia
el que hi ha escrit al llibre del profeta Isaïes:
«Una veu
crida en el desert:
Obriu una
ruta al Senyor, aplaneu-li el camí.
S’alçaran
les fondalades
i
s’abaixaran les muntanyes i els turons;
la
serralada es tornarà una plana,
i el
terreny escabrós serà una vall,
i tothom
veurà la salvació de Déu».
B.
LLENGUATGE
NOTA.
Per a preparar el Nadal, la Litúrgia ens proposa la figura de Joan
Baptista, el precursor. Però la
missió de Joan com a precursor es
situa en la vida pública de Jesús.
Aquesta barreja de moments (naixement
– vida pública) pot crear una certa confusió. És un dels inconvenients d’una lectura fragmentària i desordenada dels
diferents evangelis.
Però aquest inconvenient pot tenir un efecte positiu: comprendre
millor els anomenats Relats d’infantesa, que es llegeixen en
les festes de Nadal.
1. S’alçaran
les fondalades i s’abaixaran les muntanyes...
No es
tracta de l’acció de les màquines gegants que destrossen els nostres paisatges
sinó d’alçar els “homes-fondalada” i
d’abaixar els “homes-muntanya”.
2. Com
els ordinadors que usem cada dia, també el cervell humà, des de fa milers
d’anys, ha creat molta realitat virtual; però en
bona mesura ha estat una realitat virtual
“infectada” pel virus del domini.
En la realitat real apareix clar que
tots els humans som iguals en dignitat. Com sol dir una bona amiga meva,
professora de matemàtiques, “d’home a
home hi va zero”.
A pesar
d’això, entre tots hem anat creant una realitat
virtual fonamentada en relacions de superioritat-inferioritat.
D’aquí que la nostra societat, de fet, no pugui “funcionar” si prescindim del domini
d’uns sobre els altres.
3. Cada
Poble ha tingut els seus profetes que
han denunciat aquesta situació injusta. Però estem tan “posseïts” pel virus del
domini que ni tan sols se’ns ha acudit de treure’l, sinó que, com a
màxim, hem intentat transformar-lo
(cosa que s’adiu moltíssim amb la naturalesa dels virus!).
- Uns
intenten invertir-lo, passant
de dominats a dominadors.
- Altres
intenten compensar el domini
que pateixen exercint un domini sobre
altres de més dèbils.
- Altres
intenten contrarestar el
domini que pateixen creient en un Déu
que destruirà els seus dominadors...
Però res
de tot això és vàlid. El “baptisme de conversió” que predica Joan contempla
només una possibilitat vàlida: treure el virus. Treure el virus del domini dels nostres ordinadors cerebrals!!!. És a dir: abaixar les muntanyes i alçar les fondalades.
Tota la resta és pura trampa.
4. ...la
paraula de Déu al desert...
Sorprèn
la “solemnitat” amb què Lluc ens presenta la predicació de Joan Baptista, el precursor, indicant amb exactitud les
circumstàncies de temps i de lloc. Aquesta solemnitat
és una manera de remarcar un contrast. Els temps i els llocs venien
determinats pels Poderosos de cada
moment. No hi havia calendaris domèstics
(com actualment) ni plànols dels
diferents espais. El “temps” es comptava segons els anys de regnat del propi
emperador o del rei a qui cadascú estava sotmès; i el “lloc” venia assenyalat
per l’extensió dels dominis de l’amo de
torn.
Doncs bé:
després de fer-nos una detallada i solemne presentació dels Poderosos, ens diu que la Paraula de Déu
ressona precisament al desert, on els Poderosos no hi busquen res (Encara no es coneixia el petroli...),
i va dirigida a un pobre homenot, marginat de tothom, que hi fa la
viu-viu.
C.
MISSATGE.
5. El desert
és un territori, però significa principalment una situació del cor i de la ment. Al desert hom es troba cara a cara amb si mateix i amb les seves
possibilitats i limitacions. La carència de tot dóna importància a qualsevol
cosa: una font, una pedra, un bri d’herba, un animal silvestre, una cova,
l’ombra d’un arbre, un company... Qualsevol troballa
pot ser sentida com un do de Déu o com una conquesta pròpia. Per això el desert és també el “lloc de
la prova”: cal decidir-se entre fidelitat i rebel·lia; entre germanor i
traïdoria; entre esperança o desesperació; entre fe o solitud.
Tot ésser
humà que hagi decidit viure “fidel a la Vida” es trobarà un moment o altre, i
potser en molts moments, en situació de
desert, i per tant també en situació
de prova; i haurà de decidir. I
a vegades “decidir” es pot convertir en la prova
més difícil!
Al
desert, Joan hi ha fet l’experiència de la generositat de Déu, i ara va per la
regió del Jordà (el límit del desert)
i l’ofereix a tots. “Tothom veurà la
salvació de Déu” si accepta que s’alcin les “fondalades” i s’abaixin les
“muntanyes”.
D:
RESPOSTA.
6. Cal
renunciar a ser “homes muntanya” i “homes fondalada”. També cal ser
conscients que no hi hauria “homes muntanya” si no fossin enlairats per “homes fondalada”; ni hi hauria “homes fondalada” si
ningú no acceptés de ser convertit en “muntanya”. D’home a home hi va zero. Només assumint aquesta equació matemàtica podem anar preparant
el naixement de l’Home en plenitud.
7. Aquest
aplanament és molt necessari i urgent
en tots els camps, i sobretot en l’Economia, o en la Política, la qual ha
tornat a convertir-se en la “religió del
Poder” amb els seus ídols i grans
sacerdots, amb les seves festes sagrades i dogmes, i,
dissortadament, també amb les seves víctimes.
No
obstant, aquí ens toca fixar-nos especialment en la nostra Església, perquè
actualment (i ja fa temps) s’hi dóna una gran contradicció: mentre per un cantó
ens fa arribar el missatge radicalment “aplanador”
de Joan (i de Jesús), per un altre cantó crea “muntanyes” quan ens “invita” a veure alguns companys nostres com a
“representants de Déu”; O “enfonsa” d’altres (“fondalades”) que el millor que
se’ls ofereix és “obeir”.
És urgent
detectar la dosi immensa de falsa obediència
que ha aflorat i està aflorant en la nostra Església. Una mala conseqüència
d’aquesta obediència nefasta és,
entre nosaltres, l’esmorteïment de les Comunitats, convertides sovint en “fondalades” sense dignitat ni
iniciativa, a mercè d’un protagonista “muntanya”.
La “jerarquització” de la vida eclesial dóna
per suposat que la vida arriba “de dalt”. Però això s’oposa
directament al missatge de la “encarnació”.
En les Comunitats, la vida es genera per l’eficàcia de la comunió interna. “On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu
nom, jo sóc allí enmig d'ells” (Mateu 18,20). Cal respectar aquesta vida.
Només respectant la dinàmica de la comunió interna anirà sorgint la Comunió
de tots amb tots.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Dintre
l’ambient de Nadal propi d’aquests
dies, què pot significar, en concret, per vosaltres, “fer desert”?
2. Muntanya, en l’evangeli d’avui, vol dir superioritat. Quines superioritats us abasseguen més en aquestes
Festes de Nadal?
3. La
manera com estan organitzades les nostres esglésies (bancs, taula o altar, presbiteri,...) fa visible
que s’han alçat les “fondalades” i
abaixat les “muntanyes”?