Diumenge vinent, 2on. de Quaresma. Any A.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

VOCABULARI.  (> Índex general).

(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli que ha provocat el comentari que s’hi fa).

Dir.    Fill de Déu.     Fill de l’home.      Joan.     Moisès i Elies.   Mort (traspàs).   Muntanya.    Pere.    Por.    Ressuscitar.    Vestit.

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Nuvol.

 

 

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Quaresma‒2on. 

1ª LECTURA.  (Gènesi 12,1-4a).

En aquells dies, el Senyor digué a Abram:

«Vés-te’n del teu país,

del teu clan i de la casa del teu pare,

cap al país que jo t’indicaré.

Et convertiré en un gran poble,

et beneiré i faré gran el teu nom,

que servirà per beneir.

Beneiré els qui et beneeixin,

però els qui et maleeixin, els maleiré.

Totes les famílies del país

es valdran de tu per beneir-se.»

Abram se n’anà tal com el Senyor li havia dit.

 

 

2ª LECTURA (2ª Timoteu 1,8b-10).

Estimat:

Tot el que has de sofrir

juntament amb l’obra de l’evangeli,

suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna.

Ell ens ha salvat

i ens ha cridat a una vocació santa,

no perquè les nostres obres ho hagin merescut,

sinó per la seva pròpia decisió,

per la gràcia que ens havia concedit per Jesucrist

abans dels segles,

i que ara ha estat revelada amb l’aparició de Jesucrist,

el nostre salvador,

que ha desposseït la mort del poder que tenia i,

amb la bona nova de l’evangeli,

ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat.

 

 

EVANGELI. (Mateu 17,1-9).

En aquell temps,

Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume,

els dugué dalt una muntanya alta

i es transfigurà davant d’ells.

La seva cara es tornà resplendent com el sol,

i els seus vestits, blancs com la llum.

També se’ls aparegueren Moisès i Elies,

que conversaven amb ell.

Pere va dir a Jesús:

«Senyor, que n’estem, de bé, aquí dalt!

Si voleu, hi faré tres cabanes,

una per a vós, una per a Moisès

i una altra per a Elies.»

Encara no havia acabat de dir això

quan els cobrí un núvol lluminós,

i del núvol estant una veu digué:

«Aquest és el meu Fill, el meu estimat,

en qui m’he complagut;

escolteu-lo.»

En sentir-ho, els deixebles, esglaiats,

es prosternaren de front a terra.

Jesús s’acostà, els tocà i els digué:

«Aixequeu-vos, no tingueu por.»

Ells alçaren els ulls

i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol.

Mentre baixaven de la muntanya,

Jesús els manà

que no diguessin res a ningú d’aquella visió

fins que el Fill de l’home

no hagués ressuscitat d’entre els morts.

 

 

LLENGUATGE.

 

NOTA:

El relat de la Transfiguració és llegit cada segon diumenge de Quaresma en la versió de l’evangelista que toca. Com que estem a l’Any A, hi correspon la versió de Mateu. Però les tres versions, en aquest cas, són tan semblants que el llenguatge és més o menys el mateix. Així, doncs, podeu llegir també els comentaris que ja vaig fer per a Marc, Any B, i per a Lluc, Any C.

Aquí només hi faré una reflexió afegida.

 

1. Sembla clar que, en la intenció dels tres Evangelis Sinòptics, la Transfiguració és una escenificació avançada de l’esclat de la Resurrecció. Ho suggereix clarament la indicació feta als deixebles de que “no diguessin res a ningú d’aquella visió fins que el Fill de l’home no hagués ressuscitat d’entre els morts. Hi ha una certa relació de continuïtat entre l’escena de la transfiguració i la de l’aparició del Ressuscitat als deixebles (Mateu 28,16ss). Les dues escenes tenen lloc a la muntanya. En la transfiguració els deixebles es prosternen de front a terra; en l’aparició, l’adoren. En la transfiguració es diu als deixebles que escoltin Jesús; en l’aparició se’ls diu que ensenyin a tothom el missatge “escoltat”. En la transfiguració, Jesús s’acosta als deixebles; en l’aparició, també se’ls acosta i els diu que estarà amb ells fins a la fi del món.

 

2. En el relat de la transfiguració s’hi evoca també, ja al començament, la creació de l’Home amb l’expressió “Passats sis dies” (que el Missal no recull). El “dia sisè” fa referència a la Creació de l’Home segons el relat del Gènesi (Gènesi 1,26). Així doncs, la transfiguració de Jesús s’ha d’entendre també com una previsualització de la resurrecció i transfiguració de l’Home.

 

3. Això també s’insinua en la manera com és descrit Jesús transfigurat: s’hi fa distinció entre el cap, resplendent com el sol, i els vestits (el cos), blancs com la llum. Segurament s’hi vol indicar allò mateix que diu sant Pau: Crist és el cap del cos, que és l'Església (Colossencs 1,18). Aquí “Església” significa la comunitat de tots els humans que no han decidit separar-se’n col·locant-se per sobre o al marge dels germans.

 

MISSATGE.

4. Si el que acabo de dir és correcte, la transfiguració no és només una previsualització de Jesús ressuscitat sinó també de l’Home esdevingut plenament imatge de Déu. Així ho suggereix també la reacció, aparentment tan inoportuna, de Pere quan diu: “Senyor, que n’estem de bé, aquí dalt!”.

La transfiguració de Jesús previsualitza la transfiguració de la Humanitat; una situació en què “ens hi sentirem molt bé”.

 

RESPOSTA.

5. Pere proposa construir tres cabanes per instal·lar-se allà dalt. Potser sigui una bona proposta, però és precipitada. La veu que ve del núvol l’interromp quan encara no havia acabat de dir això. Abans d’actuar, cal escoltar; escoltar Jesús que ha començat el camí cap a Jerusalem. “Des d'aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia” (Mateu 16,21).

 

6. Amb ocasió de la dedicació del temple de la Sda. Família de Barcelona, un company comentava: “Tenim una litúrgia de Tabor” (El Tabor és la muntanya de Galilea que la tradició ha unit a la Transfiguració perquè ofereix una panoràmica espectacular).

Una litúrgia de Tabor pot tenir sentit en ocasions i ambients molt especials. Però l’habitual ha de ser una litúrgia de Camí. La dedicació del temple de la Sda. Família potser fou una litúrgia de Tabor per a alguns, però per a una gran majoria deuria ser un espectacle incomprensible, i gairebé escandalós. ¿Preveia, Jesús, situacions d’aquesta classe quan, baixant de la muntanya, “els manà que no diguessin res a ningú d’aquella visió fins que el Fill de l’home no hagués ressuscitat d’entre els morts”?

PREGUNTES per al diàleg.

1. Com es fa una litúrgia de Camí? Amb quins símbols? En quins espais? Quin llenguatge seria adequat? Amb quins participants? Podria ser uniforme?

              

2. L’experiència de la transfiguració va ser “reservada” a tres deixebles especialment durs a l’hora d’entendre i acceptar el camí de Jesús. Per a ells va resultar una experiència espantosa. “En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra”. Què deuria ser allò que tant els va espantar? Per què només aquests tres? A qui representen?

 

  

Diumenge vinent, 1er. de Quaresma. Any A

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

VOCABULARI.  (> Índex general).

(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli que ha provocat el comentari que s’hi fa).

 Escriptura.     Fam.     Fill de Déu.     Satanàs.      Temple.      Temptació.  

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional):

Diable.   Escriptura.   Nombre (Quaranta).    Temple.   Temptació.  

 

 

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 1 de Quaresma. A

 

1ª LECTURA.  (Gènesi 2,7-9.3,1-7a).

El Senyor-Déu modelà l’home amb pols de la terra,

li bufà a la cara per fer-li entrar un alè de vida,

i es convertí en un ésser animat.

Llavors el Senyor-Déu plantà un jardí

a Edèn, a la regió d’orient,

i va posar-hi l’home que havia modelat.

El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil

totes les varietats d’arbres que fan goig de veure

i donen fruits gustosos.

Al mig del jardí hi havia l’arbre de la vida

i l’arbre del coneixement del bé i del mal.

 

La serp era el més astut

de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet.

Digué, doncs, a la dona:

«Així Déu us ha dit que no mengeu dels fruits

de cap arbre del jardí?»

La dona li respongué:

«Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí,

però dels fruits de l’arbre que hi ha al mig,

Déu ha dit que no en mengem ni els toquem,

perquè moriríem.»

La serp digué a la dona:

«No moriríeu pas!

Déu sap que si un dia en menjàveu

se us obririen els ulls

i seríeu iguals que els àngels:

coneixeríeu el bé i el mal.»

 

La dona,

veient que el fruit de l’arbre era bo per a menjar,

que donava gust de veure

i que era temptador això d’adquirir coneixement,

en collí i en menjà;

en donà també al seu marit, que en menjà com ella,

i se’ls obriren a tots dos els ulls.

Llavors s’adonaren que anaven nus

i cosiren fulles de figuera per fer-se’n faldars.

 

2ª LECTURA (Romans 5,12-19).

Nota: En blau allò que correspon a la versió llarga.

 

Germans,

per obra d’un sol home entrà el pecat al món,

i amb el pecat hi entrà també la mort,

que s’estengué a tots els homes,

donat que tots van pecar.

 

Abans que la Llei fos donada,

el pecat ja existia en el món,

encara que, mentre no hi ha llei,

no consta quina és la pena dels pecats.

Així i tot,

la mort ja imperava durant tot el temps

que va d’Adam fins a Moisès,

fins sobre aquells homes

que no havien transgredit cap precepte,

com ho havia fet Adam.

I Adam prefigurava l’home

que havia de venir més tard.

 

Però el do no té comparació amb la caiguda,

perquè si tants han mort per haver fallat aquell tot sol,

molt més ha abundat la gràcia de Déu

i el do generós que s’ha estès a tants

per la gràcia d’un sol home, Jesucrist.

És veritat:

el do de Déu no es pot ni comparar

amb tot allò que va venir

per haver pecat un sol home:

el judici d’un de sol tingué per desenllaç una condemna,

mentre que el do de la gràcia fa justos els homes

després de moltes caigudes.

 

Així, doncs,

si per haver fallat aquell tot sol

va imperar la mort per culpa d’ell,

amb molt més motiu els qui reben

aquesta sobreabundància de gràcia

i el do generós que els fa justos

viuran i regnaran gràcies a un de sol, que és Jesucrist.

Per tant,

així com per haver fallat un sol home

es va estendre a tots la condemna,

també per haver estat just un de sol

tots els homes són absolts i obtenen la vida;

així com, per haver desobeït aquell home sol,

els altres van esdevenir pecadors,

també per haver obeït un de sol,

esdevindran justos els altres.

 

 

EVANGELI. (Mateu 4,1-11).

En aquell temps,

l’Esperit conduí Jesús al desert

perquè el diable el temptés.

Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava,

i quedà extenuat de fam.

El temptador se li acostà i li digué:

«Si ets Fill de Déu,

digues que aquestes pedres es tornin pans.»

Jesús li respongué:

«Diu l’Escriptura:

“L’home no viu només de pa;

viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”.»

 

Llavors el diable se l’enduu a la ciutat santa,

el deixa dalt la cornisa del temple i li diu:

«Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix;

l’Escriptura diu: “Ha donat ordre als seus àngels

que et duguin a les palmes de les mans,

perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”.»

Jesús li contesta:

«També diu l’Escriptura:

“No temptis el Senyor, el teu Déu”.»

 

Després el diable se l’enduu dalt una muntanya altíssima,

li fa veure tots els reialmes del món

i la seva glòria i li diu:

«Tot això t’ho donaré si et prosternes i m’adores.»

Llavors li diu Jesús:

«Vés-te’n d’aquí, Satanàs!

L’Escriptura diu:

“Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol”.»

 

Llavors el diable el deixà estar,

i vingueren uns àngels per proveir-lo.

 

 

LLENGUATGE.

NOTA:

Sobre la Quaresma, podeu llegir la introducció als apunts del 1er. diumenge de Quaresma de l’Any B.

Sobre les Temptacions, podeu veure també els comentaris corresponents a Any B  i  Any C.

 

1. Comencem la Quaresma, i la litúrgia ens fa recular en la lectura de l’Evangeli de Mateu: passem dels capítols 5-7 (Sermó de la muntanya) al capítol 4, al final del que podríem dir-ne la presentació de Jesús. Aquí Jesús ens és presentat com el Nou Adam.

 

2. El llenguatge estableix un paral·lelisme amb el Relat bíblic dels “inicis” de la Humanitat personificada en Adam i Eva (= home i dona. Gènesi 3,1ss). Segons el Gènesi, les primeres paraules pronunciades pels Humans són un diàleg amb el Temptador (Serp). També, en l’Evangeli de Mateu, les primeres paraules pronunciades per Jesús són un diàleg amb el Temptador (Diable). En els dos casos es parla de “menjar”, però la situació hi és invertida: Adam i Eva mengen un fruit per arribar a ser com déus (La traducció del Missal, en la 1ª Lectura d’avui, no és gaire encertada quan diu “iguals als àngels”); en canvi Jesús no menja el que li ofereix el diable perquè “l’home... viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”.

 

3. En el Baptisme Jesús ha rebut la plenitud de l’Esperit. I el primer impuls de l’Esperit és portar-lo al desert per corregir la situació de separació en què es trobava la Humanitat. La Humanitat, que havia acceptat la proposta del Temptador, es trobava separada de la Font de la vida o de l’Arbre de la Vida. El jardí s’havia tornat desert.

La fidelitat de Jesús, el Nou Adam, reconverteix el desert en jardí, la qual cosa permet recuperar l’accés a la font de la vida. “Vingueren uns àngels per proveir-lo”.

 

4. L’home no viu només de pa...

La manera com Mateu redacta la 1ª temptació és força sorprenent: dóna a entendre que Jesús experimenta fam només després dels 40 dies de dejuni al desert. La traducció del Missal diu que “va quedar extenuat de fam”, però, literalment, el text original diu: “al final va tenir fam”. Mateu vol donar a entendre que Jesús viu de la força de l’Esperit, i per això no sent necessitat de l’aliment corporal.

Però passats 40 dies… Aquí el número “40” és important: significa plenitud i totalitat. Evoca l’estada de 40 anys al desert durant els quals els Israelites van murmurar contra Déu reclamant un menjar material perquè no es fiaven de la paraula de Déu (Èxode 16:1ss). En canvi Jesús, nou Israel, es fia totalment de Déu i, per això, no té fam. Però al final... sent la gana, i apareix la temptació.

No es tracta només del menjar material. Mateu, establint un paral·lelisme amb la temptació d’Adam i Eva, ens fa anar més a fons.

 

5. “Adam i Eva” representen tots els Humans. La “gana” dels Humans és voler ser com déus, “coneixedors” (dictaminadors) del Bé i del Mal. És la temptació de voler desfer-nos dels vincles amb Déu i anar per les nostres. Emancipar-nos de Déu i convertir-nos en (petits) déus per a nosaltres mateixos i sobretot per als altres.

En les relacions humanes, els fills s’han d’emancipar dels pares perquè la paternitat d’aquests és finita i imperfecta. Però en relació a Déu, als Humans no ens cal emancipar-nos. La paternitat de Déu és perfecta i permanent. La plenitud del fill no passa per l’emancipació sinó per l’acceptació-participació en la Vida del Pare (filiació).

 

6. Jesús, cent per cent humà, també experimenta la temptació de l’emancipació. Si ets Fill de Déu...soluciona el problema pel teu compte convertint les pedres en pans… Si ets Fill de Déu... aprofita els poders que això et dóna, i actua amb independència...

Però Jesús, precisament perquè es sent de debò “fill”, sap, accepta i gaudeix de la seva filiació. Per això, sense dubtar, declara: L’home viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. És la seva resposta filial a la declaració que havia fet el Pare: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut” (Mateu 3,17). L’Home, que va ser creat per la paraula de Déu, també es manté en l’existència i creix gràcies a la paraula de Déu.

 

7. No temptis el Senyor, el teu Déu.

La 2ª temptació és especialment significativa per als qui ja han decidit fiar-se de Déu. Sobretot quan s’està vivint el pas d’una societat religiosa a una societat laica, es pot sentir la temptació de considerar-s’hi “defensors de Déu”. Això podria incitar a un cert exhibicionisme religiós. És una temptació que es presenta disfressada de fidelitat. “Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix”. Seria una manera de mostrar a tothom la “confiança en Déu”.
Aquesta serà la temptació que repetiran, en forma de provocació, els grans sacerdots en el Calvari: “Si ets Fill de Déu, baixa de la creu” (Mateu 27,40).

La resposta de Jesús és clara: No temptaràs el Senyor, el teu Déu.

 

8. Tot això t’ho donaré... si m’adores.

Aquesta 3ª Temptació és la més directa. Ja no es fa recurs al “si ets Fill de Déu” sinó que proposa clarament l’alternativa a Déu. És la temptació del Poder.
La acció del Poder com a substitut de l’acció creadora de Déu. Qualsevol forma de Poder: militar, polític, religiós, judicial (com estem patint ara aquí). Jesús reacciona amb força: Vés-te’n d’aquí, Satanàs!

Mateu vol establir un cap-i-cua entre el començament i el final de tota l’obra de Jesús. Les últimes paraules de Jesús, dirigides als Onze, seran: “M’ha estat donat tot Poder al cel i a la terra…” (Mateu 28,18).

Hi ha dues classes de Poder:

- aquell que ens atribuïm en competició amb el “Poder” de Déu, i

- aquell que és participació del Poder creador (humanitzador) de Déu.

Els evangelistes ens presenten Jesús dotat d’un gran Poder en sintonia amb l’acció humanitzadora de Déu. Això es fa palès en les curacions i en la missió confiada als apòstols: “Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant”. En el baptisme som immergits (“batejats”) en la Vida del Pare, Fill i Esperit Sant; és a dir: en la vida-comunió de Déu mateix.

 

9. Vingueren uns àngels per proveir-lo.

“Però a mi, si no treballo, no venen els àngels a portar-me el pa a casa!”, deia un company, un dia que comentàvem aquest evangeli. I tenia raó.

Aquest final resulta provocador. És molt fàcil vèncer les temptacions si després venen els àngels a solucionar-te el problema!...

Però de fet, els àngels no degueren proveir-lo de la manera que solem pensar, ja que, poc temps després, veiem aquest mateix Jesús, assedegat, morint a la creu... (Mateu 27,45ss).
Acabant el relat d’aquesta manera, Mateu vol dir-nos alguna cosa més profunda:

 

10. Recordem-ho una vegada més: els Evangelis no són la crònica d’uns fets objectius ni una biografia de Jesús. Més aviat serien una espècie de radiografia del procés d’humanització. En Jesús se’ns visualitza la realitat més profunda dels Humans: som creats per Déu i cridats a participar de la seva mateixa Vida.

Mateu posa les temptacions després de “40” dies de dejuni. Aquest “40” vol indicar la totalitat de la vida de Jesús posada a les mans de Déu. I això li permet viure en pau i esperança tots i cada un dels seus moments, sobretot els més difícils, i el mateix de la mort biològica. Aquí l’expressió “vingueren uns àngels per proveir-lo” indica la resposta de Déu-Pare que acull la confiança filial de Jesús. No li “ofereixen” un banquet, sinó molt més: la vida en plenitud (Resurrecció).

 

MISSATGE.

11. En les relacions humanes, la paternitat, d’alguna manera, arriba al seu terme quan el fill és capaç d’emancipar-se. L’emancipació permet compensar d’alguna manera la imperfecció i brevetat de la paternitat humana.
Però la paternitat de Déu és infinita i permanent. És innecessària tota emancipació, i això ens permet créixer progressivament en la nostra filiació.

Els relats evangèlics ens ofereixen l’exemple de Jesús. Però Jesús no és només un exemple. Ell és el nou Adam: “L’home-fill” en qui tots els humans som també fills. Fills en el Fill.

 

RESPOSTA.

12. Les temptacions de Jesús són les temptacions de l’Home; són, doncs, les nostres temptacions. I la resposta que se’ns demana és intentar anar superant-les aprenent de la resposta de Jesús, i sabent que sempre prenen formes noves i més subtils. No es tracta de cap lluita per a obtenir una victòria sinó simplement de no tancar el cor al do que se’ns ofereix. La lluita, en tot cas, ha de ser contra la nostra tendència a fiar-nos només de nosaltres mateixos, o contra el nostre orgull, o contra la por a la Vida.

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1. En la vostra opinió, quines són les temptacions no del tot superades en la nostra societat i en les comunitats cristianes actuals?

 

2. Heu sentit alguna vegada la temptació de fer alguna pràctica religiosa amb la intenció d’afirmar la pròpia religió davant la societat o altres religions?

 

3. Sovint es presenta la laïcitat com una “emancipació” en relació a Déu. Però, ¿es tracta sempre “d’emancipar-se de Déu” o d’una Església piramidal i paternalista? ¿En aquest cas, seria negativa l’emancipació?

 

Diumenge vinent, 7è. de durant l'any A.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

VOCABULARI.  (> Índex general).

(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli que ha provocat el comentari que s’hi fa).

Bons (bons del tot).   Pare del cel.  

  

 
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Aliança.

 
 

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho: Diumenge 7. A.

  

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Levític 19,1-2.17-18).

El Senyor digué a Moisès:

«Digues a tota la comunitat dels israelites:

sigueu sants,

perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant.

»No tinguis malícia als teus germans dins el teu cor.

Reprèn els altres, si cal;

així no et faràs responsable del seu pecat.

No et vengis ni guardis rancúnia

contra ningú del teu poble.

Estima els altres com a tu mateix.

Jo sóc el Senyor.»

 

 

2ª LECTURA (1Corintis 3,16-23).

Germans,

¿no sabeu que sou un temple de Déu

i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres?

Si algú profana el temple de Déu,

Déu li’n demanarà compte,

perquè el temple de Déu és sagrat,

i aquest temple sou vosaltres.

Que ningú no s’enganyi ell mateix.

Si entre vosaltres algú es té per savi

segons la saviesa del món present,

que es faci ignorant,

per poder arribar a ser savi de veritat.

Perquè, davant de Déu,

la saviesa d’aquest món és ignorància.

L’Escriptura diu:

«Fa caure els savis en els seus propis paranys.»

I també:

«El Senyor sap què valen els pensaments dels savis:

no s’aguanten més que el fum.»

Per tant,

que ningú no es gloriï de ser seguidor de cap home.

Tot és vostre:

Pau, Apol·ló, Quefes,

el món, la vida, la mort, el present, el futur.

Tot és vostre,

però vosaltres sou de Crist,

i Crist és de Déu.

 

EVANGELI. (Mateu 5,38-48).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Ja sabeu que, als antics, els van dir:

“Ull per ull, dent per dent.”

Doncs jo us dic:

No us hi torneu, contra els qui us fan mal.

Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra.

»Si algú et vol posar un plet per quedar-se el teu vestit,

dóna-li també el mantell.

Si algú t’obliga a portar una càrrega

un quart d’hora de camí,

porta-li mitja hora.

Dóna a tothom qui et demani,

no et desentenguis del qui et vol manllevar.

 

»Ja sabeu que van dir:

“Estima els altres”, però no els enemics.

Doncs jo us dic:

Estimeu els enemics,

pregueu per aquells que us persegueixen.

Així sereu fills del vostre Pare del cel:

ell fa sortir el sol sobre bons i dolents,

i fa ploure sobre justos i injustos.

Perquè si estimeu només els qui us estimen,

quina recompensa mereixeu?

Els publicans, no fan també el mateix?

I si només saludeu els germans,

què feu d’extraordinari?

Els pagans, no fan també el mateix?

Sigueu bons del tot,

com ho és el vostre Pare celestial.»

 

 

LLENGUATGE.

 

1. Es va dir: Ull per ull... (Deuteronomi 19,21).

L’expressió “espiral de la violència” indica que l’agressivitat tendeix a respondre a la violència amb una violència més gran. Això acaba fent impossible la convivència. “Ull per ull” seria una norma aparentment justa, bona per “controlar” la resposta a les agressions. Però, en la pràctica, ni tan sols aquesta norma sol ser respectada perquè els poderosos s’han reservat el monopoli de la violència, i sovint l’exerceixen sense cap classe de control ni mesura. La nostra història humana, des d’aquest punt de vista, és extremadament inhumana, i vergonyant comparada amb altres espècies animals.

 

2. Doncs jo us dic...  (Mateu 5,22).

La proposta de Jesús també sembla inhumana, però per l’altre extrem. Proposar que si et peguen a una galta paris també l’altra, o que si algú et vol robar el vestit li donis també el mantell, és realment demanar massa. És inhumà per excés. Els humans hem de viure “humanament”.

Però, pensem-hi una mica més.

Per viure “humanament” primer ens hem de preguntar què és l’home?

És aquí quan ens trobem amb la gran revelació - bona notícia de Jesús de Natzaret.

Ja des dels començaments de la Bíblia se’ns diu que l’Home (baró i dona) va ser fet a imatge de Déu.
En la plenitud del temps, els Evangelis ens desvelen que Déu ens invita a ser fills seus, i ens mostren Jesús de Natzaret com a exemple i camí de Home - Fill de Déu.

 

3. El que ens proposa l’evangeli d’avui és certament “sobrehumà” (o sobrenatural, si fem servir el llenguatge clàssic). Però no és “inhumà”, perquè créixer i superar-se forma part de la naturalesa humana. És un do que se’ns ofereix.

 

4. Des de sempre Déu, que és Amor, ens ha cridat a ser fills. Però això només ho anem descobrint a poc a poc. Passa igual que en la vida natural: naixem petits, dèbils i ignorants, i fins que no hem crescut degudament, no descobrim què vol dir realment ser fills i tenir pares.

 

És admirable la saviesa de la Natura fent-nos néixer petits! Només així podem créixer d’una manera que ens permet ser, en bona part, autors de la nostra vida. Així podem esdevenir persones. Si els nostres pares ens engendressin “adults”, podríem ser molt “perfectes”, però seríem robots. Naixent petits ens anem fent a nosaltres mateixos, i podem experimentar i respondre a l’amor d’aquells que van decidir viure per a nosaltres fent-se els nostres pares.

 

MISSATGE.

5. Som una història. Comencem petits, però estem cridats a ser fills de Déu. No estem ancorats en una naturalesa humana fixa. No hi ha “inhumanitat” per defecte o per accés. Només seria inhumà no voler créixer o pretendre impedir el creixement d’algú altre, o de la humanitat. Allò extremadament inhumà és la violència que destrueix vida humana.
En canvi, el vertader amor no pot ser mai inhumà. Al contrari: l’amor és l’única cosa que ens fa créixer humanament: creix qui estima, i creixen els qui es deixen estimar.

 

RESPOSTA.

6. Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial. Això implica estimar tothom, fins i tot els “enemics”.

Estimar els enemics comporta perdonar les seves ofenses i, per tant, deixar de considerar-los enemics.

Això no sempre impedeix que ells continuïn considerant-vos enemics seus i usin violència contra vosaltres. L’amor cap a ells pot portar a entomar aquesta violència com una manera de neutralitzar-la. “Les bombes que han esclatat són bombes vençudes”. Altres vegades, l’amor cap a ells i cap als altres inspirarà altres maneres de reaccionar, que poden ser molt variades segons les circumstàncies.

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1. La violència pot ser física o psicològica. Una simple paraula pot fer més mal que deu bufetades. ¿Noteu si progressivament heu anat superant allò de “Ull per ull”?

 

2. Suposant que ja no tinguis ningú com a enemic ¿progresses en l’amor cap aquells que et consideren enemic seu? Com els mostres aquest amor?

 

3. Sovint es donen notícies o xafarderies que generen violència en el cor. Com tracteu aquestes notícies? Les repetiu, ajudant així a generar més violència?