Apunts d'homilia. Diumenge 10è. de durant l'any. C.

Lectura primera (1er. llibre dels Reis 17,17-24)

En aquells dies,

el fill d'una dona, mestressa de casa, es posà malalt,

i la malaltia s'agreujà tant que el noi expirà.

La dona digué a Elies:

«Per què et ficaves amb mi, home de Déu?

Veig que has vingut a casa meva

per fer presents a Déu les meves culpes i fer morir el meu fill».

Ell li digué: «Dóna-me'l».

Elies el prengué dels braços de la mare,

el pujà a l'habitació de dalt, on ell vivia, el posà al seu llit

i cridà al Senyor:

«Senyor, Déu meu, fins a la viuda que m'acull,

li feu aquest mal de fer morir el seu fill?».

Després s'estirà tres vegades sobre el noi i cridà al Senyor: «Senyor, Déu meu:

feu, si us plau, que l'ànima d'aquest noi torni dintre d'ell».

El Senyor escoltà el crit d'Elies:

l'ànima del noi tornà dintre d'ell, i recobrà la vida.

Elies el prengué,

el dugué de l'habitació de dalt a la planta baixa de la casa,

el donà a la seva mare i li digué:

«Mira, el teu fill és viu».

La dona digué a Elies:

«Ara sé de cert que ets un home de Déu

i que són del Senyor les paraules que anuncies».

Lectura segona (Gàlates 1,11-19).

Germans,

vull que ho sapigueu:

la Bona Nova que us vaig anunciar no ve dels homes,

perquè no l'he rebuda de cap home ni l'he apresa de ningú:

l'he rebuda per una revelació de Jesucrist.

Ja heu sentit parlar del meu comportament en el judaisme:

amb quina fúria jo perseguia l'Església de Déu i l'atropellava;

sobrepassava dins el judaisme molts compatricis de la meva edat, ja que era molt més zelós de les tradicions dels meus pares. Però Déu m'havia escollit des de les entranyes de la mare

i m'havia cridat per la seva gràcia.

Quan a ell, doncs, li semblà bé,

em revelà el seu Fill,

perquè jo l'anunciés als qui no són jueus.

Tot seguit, sense haver consultat cap home de carn i sang,

sense haver pujat a Jerusalem,

a trobar els qui ja eren apòstols abans que jo,

me'n vaig anar a Aràbia, i d'allà vaig tornar a Damasc.

Només tres anys més tard vaig pujar a Jerusalem

per conèixer Quefes, i vaig passar quinze dies amb ell.

Dels altres apòstols no en vaig veure cap,

fora de Jaume, el germà del Senyor.

Evangeli (Lluc 7,11-17)

En aquell temps

Jesús se n'anà a un poblet anomenat Naïm.

L'acompanyaven els deixebles i molta gent.

Quan s'acostaven a l'entrada del poble

es trobà que duien a enterrar un mort,

fill únic d'una mare viuda.

Molta gent del poble acompanyava la mare.

Així que el Senyor la veié, se'n compadí i li digué:

«No ploris».

El Senyor s'acostà al fèretre i li posà la mà al damunt.

Els qui el portaven s'aturaren,

i ell digué: «Jove, aixeca't».

El mort es posà assegut i començà a parlar.

I el Senyor el donà a la seva mare.

Tots quedaren esglaiats i glorificaven Déu.

La gent deia:

«Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta».

Deien també: «Déu ha visitat el seu poble».

Per tot el país dels jueus i per tota la rodalia

s'escampà aquesta anomenada de Jesús.

LLENGUATGE.

1. Una vegada vaig pujar al Pedraforca des de Gósol. Arribat a la carena vaig veure un cim davant meu. Em vaig animar pensant que aviat arribaria. Però, un cop sobre aquell cim, vaig veure davant meu un altre cim més alt. Era evident que encara no havia arribat. Vaig haver de travessar la vall que em separava del puig de davant, que havia de ser, per força, el Palleró Gros del Pedraforca. Però no: enfilat al nou puig, vaig descobrir que s'alçava davant meu un altre pic encara més alt: l'autèntic Pedraforça que jo buscava. No vaig tenir més remei que tornar a baixar i pujar, cansat com estava, si volia aconseguir la meva fita. Per la seva proximitat, cada puig m'havia tapat la visió del que estava al darrere, tot i ser més alt.

2. En el procés d'Humanització passa una cosa semblant. En certs moments podem tenir la sensació d'haver arribat ja a la pica del nostre creixement. Però, just aleshores, descobrim que "som cridats" a seguir creixent.
Els Evangelis ens presenten Jesús de Natzaret com el fill de l'home, o simplement com l'Home. És en ell que els humans descobrim l'últim pic a què estem cridats. La descoberta de Jesucrist ens fa adonar que els cims conquerits abans no eren els definitius. Més encara: la trobada amb la VIDA de Jesús ens fa entendre que la situació anterior no era pròpiament "vida" sinó que estàvem encara en els dominis de la mort (entesa no pas com el contrari de la vida, sinó com encara no vida).

3. En l'evangeli de Lluc, el relat que hem llegit forma parella amb el relat anterior, que hauríem llegit diumenge passat si no hagués sigut la festa del Corpus. Aquests dos relats ens presenten la realitat humana, però vista ja des de l'experiència vital cristiana; des de l'últim cim. El relat corresponent a diumenge passat ens hauria presentat el criat del centurió romà que estava a punt de morir. S'hi vol representar la situació del paganisme, el qual troba en Jesús la solució a la seva malaltia mortal (Lluc 7:1).

4. El relat d'avui ens presenta la situació del poble elegit, vist també des de la perspectiva cristiana. Té forma de cadàver. És tètrica la figura d'aquesta mare viuda acompanyant, amb tot el poble, el seu fill únic "mort". Però el relat fa que es trobin les dues comitives: la comitiva al voltant del noi-cadàver i la comitiva al voltant de Jesús, el (nou) rebrot ("el natzarè") de la vella soca. Jesús s'hi acosta, toca el fèretre i pronuncia la paraula vivificadora: "Jove, aixeca't". Nou nivell de vida per a la vella soca. (Pel significat de “natzarè”, mireu “Natzaret”, a Paraules i parauletes).

5. Els dos gestos són ben significatius. Es tracte d'un jove, però cadàver perquè la "soca" a què està unit ja no li pot donar la qualitat de vida que un jove necessita. Jesús el "toca" per comunicar-li la nova vida. La Llei judaica prohibia tocar un cadàver. Qui ho feia, quedava impur. En el judaisme-llei aquest jove no té solució possible; és cadàver. Però Jesús, rebrot "primogènit" de l'antiga soca, obre per al judaisme nous horitzons. Jesús toca el cadàver; i ja no és la impuresa del cadàver que contamina Jesús, sinó que és la vida de Jesús que vivifica la vella soca i el seu fill.
Als evangelis es parla sovint d'aquesta acció de Jesús. El tacte és el més íntim del sentits; el més pròxim; el més apte per a transvasar força, vitalitat, salut. "Jove, aixeca't". La comitiva funerària descobreix els nous horitzons, més enllà de la Llei. "Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta". "Déu ha visitat el seu poble". Jesús apareix com el nou cimal.
Nota: Per a Lluc, aquest missatge és tan important que l'expressa també en versió femenina en el relat de la Filla de Jaire (Lluc 8:42). El Missal no recull aquest relat en la versió de Lluc sinó en la versió de Marc, i podeu llegir-lo, amb el comentari corresponent, al diumenge 13 de l'Any B.

MISSATGE.

En el creixement vers la plena humanització, es van obrint progressivament nous horitzons. A la situació inicial, la Llei aporta una certa llum. Però, per perfecta que fos (tot i ser entesa com a Llei de Déu), la Llei no és la plenitud. En Jesús descobrim que som cridats a participar de la VIDA mateixa de Déu en qualitat de fills. Fills en el Fill. Tampoc la tan celebrada "Pau Romana" del Paganisme era una situació definitiva ja que les relacions humanes no poden quedar-se en una bona entesa entre criats i senyors. Som invitats a assolir la germanor.

RESPOSTA.

Quasi de cop i volta ens hem adonat que la democràcia que, amb gran optimisme, vam instituir fa uns anys, no és de cap manera la situació definitiva. La Constitució que una certa majoria de votants va aprovar com a solució a molts problemes, ara ha esdevingut una important font de problemes. Igualment, l'Economia que a molts havia enriquit, ara n'empobreix molts més. També la vella Europa, tan cofoia d'ella mateixa, ha deixat de ser un model a imitar. És que han aparegut nous horitzons, des dels quals veiem la situació precedent carregada d'esclavituds.
És per això que ara cal repensar les velles categories de Democràcia, Legalitat, Economia, Justícia, Llibertat, Poble... i cal construir un nou ordre social mundial.
També com Església hem de repensar el nostre encaix en el món. L'Església no existeix per a si mateixa sinó per al món. Cal "tocar el cadàver i donar-lo a la seva mare". Ha passat l'època de la Cristiandat. Ja no hi ha dues societats, la civil i la religiosa, sinó una única societat que entre tots hem de construir: plural, lliure, justa, humana, amb horitzons oberts.

PREGUNTES PER AL DIÀLEG.

1. Quins són, en la vostra opinió, els horitzons que la fe en Jesús obre a les comunitats cristianes d'avui?

2. Què poden aportar, aquests horitzons, a la construcció de la Societat Humana?

3. Com ha de ser la presència de les comunitats cristianes en la Societat actual:
- explícita, i socialment reconeguda?
- efectiva des de les mateixes institucions socials?
- submergida i encoberta per no generar refús?

- ...

Festa del Corpus Christi. C.

1ª LECTURA.  (Gènesi 14,18-20).

En aquells dies,

Melquisedec, rei de Salem, portà pa i vi.

Com que era sacerdot del Déu Altíssim,

beneí Abram amb aquestes paraules:

«Que el Déu Altíssim, creador del cel i de la terra,

beneeixi Abram.

Beneït sigui el Déu Altíssim,

que ha posat a les teves mans els teus adversaris.»

I Abram li donà el delme de tot el botí.

2ª LECTURA (Corintis 11,23-26).

Germans,

aquesta tradició que jo he rebut

i que us he transmès a vosaltres

ve del Senyor;

Jesús, el Senyor,

la nit que havia de ser entregat

prengué el pa,

i, dient l’acció de gràcies, el partí i digué:

«Això és el meu cos, ofert per vosaltres.

Feu això per celebrar el meu memorial.»

Igualment prengué el calze, havent sopat, i digué:

«Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang.

Cada vegada que en beureu,

feu-ho per celebrar el meu memorial.»

Així, doncs,

cada vegada que mengeu aquest pa

i beveu aquest calze

anuncieu la mort del Senyor fins que torni.

EVANGELI. (Lluc 9,11b-17).

Un dia Jesús parlava del regne de Déu a la gent

i curava els qui en tenien necessitat.

Veient que començava a fer-se tard,

els dotze anaren a dir-li:

«Acomiadeu la gent.

Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies del voltant,

i puguin trobar-hi queviures;

aquí és un lloc despoblat.»

Jesús els digué:

«Doneu-los menjar vosaltres mateixos.»

Ells respongueren:

«Només tenim cinc pans i dos peixos.

¿Hem d’anar nosaltres mateixos a comprar menjar

per tota aquesta gentada?»

Tots plegats eren uns cinc mil homes.

Ell digué als deixebles:

«Feu-los seure en grups de cinquanta.»

Els deixebles ho feren i tothom s’assegué.

Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos,

alçà els ulls al cel,

els beneí,

els partí

i els donava als deixebles perquè els servissin a la gent.

Tothom en menjà tant com volgué

i recolliren dotze coves de les sobres.

B. LLENGUATGE.

Nota.

Sobre la festa del Corpus trobareu altres apunts a l’any a.

1. Lluc posa el relat que hem llegit dintre un marc més ampli que es pot resumir així: Jesús ha enviat els Dotze a predicar el Regne i a guarir. Com a resultat d’aquesta predicació, neix entre la gent la pregunta de qui és aquest Jesús de qui parlen els Dotze. Fins i tot s’ho pregunta Herodes (Lluc 9,7). El mateix Jesús acaba preguntant als deixebles: “Qui diuen la gent que sóc jo?” i “I vosaltres, qui dieu que sóc” (Lluc 9,18).

Quan els Apòstols estan de tornada, Jesús intenta parlar a soles amb ells, però no pot perquè s’hi han aplegat les multituds que els Apòstols havien entusiasmat. Jesús les atén parlant-los del Regne i curant els qui en tenien necessitat. La gent l’escolta.

2. Però la gent és molta gent, i els Dotze s’adonen que es fa tard i estan en un lloc despoblat. Tenen, doncs, un problema: han despertat l’entusiasme de la multitud, però ara no saben què fer amb ella. Ho fan notar a Jesús.

La resposta de Jesús és del tot desconcertant: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Els deixebles expressen la seva total incapacitat: només tenen 5 pans i 2 peixos, per a 5000 homes! Però per a Jesús això és més que suficient, i diu als deixebles que organitzin l’àpat... I van sobrar-ne 12 coves!

Què ha passat? Un miracle? O potser la multitud va perdre la gana? Diu el relat que tothom en menjà tant com volgué.

3. ...tant com volgué”.

Potser aquí està l’explicació del que va passar.

Una vegada, en motiu d’una nevada, els mitjans de comunicació van parlar d’un possible problema del transport. I els supermercats, signe màxim de la nostra societat de l’opulència, van quedar buits. Buits, no pas per carència d’aliments sinó perquè molta gent va dedicar-se a acaparar tot el que podia.

4. En el relat que hem llegit són significatius els números. Destaca el número “5”:   5 pans; 50 persones en cada grup de comensals; 5000 homes en total. En la Bíblia, el “5” és el número de l’Esperit. Recordem la “Pentecosta”, que significa “50”.

Això vol dir que el relat es refereix a una multitud que ha escoltat el missatge de Jesús i l’ha cregut. És una “multitud” que ha esdevingut “comunitat”. Ara són “comunitat de l’Esperit”. Per això es diu que són “5000”. I es reuneixen en comunitats segons l’Esperit. Per això es diu que són grups de “50”. També s’insisteix en que mengen asseguts (reclinats), que era la posició que, en els àpats, prenien els homes adults i lliures. Com a comunitat de l’Esperit no es mouen per l’afany d’acaparar. Al contrari: han posat en comú tot el que tenien. (5 pans i 2 peixos. 5+2 = 7.  El 7 significa totalitat).

Van menjar tant com en volien i en va sobrar per als altres: 12 coves. “12” és la xifra d’Israel. No es tracta de cap miracle obrat per la divinitat de Jesús, sinó que és el fruit del compartir.  Han compartit els “aliments”, que, en la comunitat, sempre són rebuts per ser compartits, com explícitament manifesta el gest de Jesús: alçà els ulls al cel, els beneí, els partí...

5. Aquest relat és una escenificació avançada d’allò que és i representa la trobada setmanal de la Comunitat (Missa). S’hi posa en comú tot el que es té. Això vol dir que s’hi posa en comú fins i tot la pròpia vida, com farà explícitament Jesús en l’Últim Sopar (Lluc 22,19). Maria ja havia prefigurat tot això quan, segons el relat de Lluc, va posar en una menjadora el seu fill acabat de néixer (Lluc 2,7).

Potser no és gaire correcte parlar de “multiplicació” dels pans i dels peixos. Jesús no multiplica res, sinó que invita a compartir.

Quan entenem la pròpia vida no tant com un conjunt de necessitats sinó com un do a compartir, els 5 pans i 2 peixos són més que suficients perquè tothom quedi satisfet.

C. MISSATGE.

7. El relat que hem llegit està emmarcat per una pregunta que hi ha abans i després: Qui és, Jesús? En realitat aquesta pregunta porta a una altra: Qui és l’Home? O també: Què és la vida humana?

I la resposta que se’ns dóna és clara: La vida no és tant una necessitat a satisfer com un do a compartir. Així, l’ésser humà deixa de ser un simple “sac de necessitats” i esdevé un “comensal” en la gran festa de la vida compartida. L’àpat és signe de Vida i de Festa.

D: RESPOSTA.

8. Estem en plena crisi. (Això va ser escrit el 2010). Es tracta d’una crisi ben estranya; també és ben vergonyosa. No està produïda per escassetat d’aliments (i d’altres béns necessaris) sinó per “escassetat” de diners. Primer hem sotmès els aliments al diner; després hem liquat el diner perquè corri. Però en la “ruta del diner” han aparegut els acaparadors, i ara a molts els falta “líquid”, com en un cos amb hemorràgies, que deixa sense sang òrgans vitals.

De fet, sobren aliments, però molts no els poden adquirir per falta de diners. També sobren diners, però per a molts han “desaparegut” en les hemorràgies provocades per uns pocs en benefici propi. Realment vergonyós!

9. La crisi empobrirà a molts, i enriquirà moltíssim a uns pocs. És la “llei del Sistema”; un sistema que, primer, s’ha fet “indispensable per a tothom”, amb la connivència de la majoria.

Podem alliberar-nos del Sistema? O potser és que ha arribat l’hora dels marginats? Ara resulten més clares aquelles famoses paraules de Jesús: Benaurats els pobres. No pas perquè són pobres sinó perquè estan fora del Sistema.

10. Per superar la crisi no necessitem màsters en Economia sinó màsters en Humanitat. I això ho podem ser una mica tots en la mesura que decidim anar-nos alliberant del Sistema per fidelitat als Humans. Després, que vinguin nous economistes que vulguin i sàpiguen dissenyar una Economia humana: l’Economia del compartir.

Entretant, qui pugui ajudar que ajudi, conscients de que hi ha infinites maneres de fer-ho (a pesar del Sistema!).

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. El nostre sistema econòmic es fonamenta en el consum. Per això necessita crear constantment noves necessitats. Heu pensat mai quantes de les nostres “necessitats” podrien ser innecessàries?

2. La festa de Corpus, que litúrgicament és una repetició del Dijous Sant, ha passat a ser el “Dia de Càritas”. Càritas, sense abandonar la beneficència puntual, va entrant cada vegada més en la denúncia del Sistema. Què en penseu? Trobaríeu noves maneres de col·laborar-hi? Us hi apunteu?

3. Alguns, per superar la crisi, prediquen que es faci més consum. Què en penseu, des del punt de vista econòmic i des del punt de vista humanitari?

Diumenge de la SS. Trinitat. C.

1ª LECTURA.  (Proverbis 8,22-31).

Això diu la Saviesa de Déu:

«De molt abans de començar les seves obres

el Senyor m’infantà

com a primícia de tot el que ha fet.

He estat configurada des de sempre,

des del començament,

abans que la terra existís.

No hi havia encara els oceans,

no existien les fonts d’on brollen les aigües,

i jo havia nascut.

He nascut abans que les muntanyes,

abans que fossin plantades les altures;

encara no havia fet la terra ni els llacs,

ni la massa terrosa dels continents;

quan ell instal·lava la volta del cel,

jo hi era;

quan traçava el cercle de l’horitzó sobre els oceans,

quan fixava allà dalt el cobricel dels núvols,

quan contenia les fonts de l’oceà,

quan posava límits al mar que no desobeeix les seves ordres,

quan construïa els fonaments de la terra,

jo era al seu costat com un deixeble preferit,

feia les seves delícies cada dia,

jugava contínuament a la seva presència,

jugava per tota la terra,

i compartia amb els homes les meves delícies.»

2ª LECTURA (Romans 5,1-5).

Germans,

ara que ja som justos,

com a creients que som,

estem en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor.

És per ell que la fe ens ha donat entrada

en aquesta gràcia que posseïm tan en ferm,

i és per ell que tenim la satisfacció d’esperar la glòria de Déu.

Encara més:

fins enmig de les proves trobem motiu de satisfacció,

perquè sabem que les proves ens fan constants en el sofriment,

la constància obté l’aprovació de Déu,

l’aprovació de Déu dóna esperança,

i l’esperança no pot defraudar ningú,

després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant,

ha vessat en els nostres cors el seu amor.

EVANGELI. (Joan 16,12-15).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Encara tinc moltes coses per dir-vos,

però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada.

Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat,

us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera,

perquè ell no parlarà pel seu compte:

dirà tot el que sentirà dir

i us anunciarà l’esdevenidor.

Ell em donarà glòria,

perquè tot allò que anunciarà

ho haurà rebut d’allò que és meu.

Tot el que és del Pare és meu;

per això dic que tot allò que us anunciarà,

ho rep d’allò que és meu.»

B. LLENGUATGE.

NOTA.

Sobre la festa fe la SS. Trinitat, podeu trobar altres apunts a  l’Any A  i  a  l’Any B..

1.  “...una càrrega massa pesada...”

¿Aquesta carrega és “massa pesada” en si mateixa, o és degut a la situació en què es troben els deixebles? De fet es diu explícitament que això que ara seria una carrega massa pesada, serà perfectament suportable, i amb goig, després que hagin rebut l’Esperit Sant. Per tant, és la situació actual dels deixebles allò que els fa incapaços de suportar el missatge complet de Jesús. Quan vingui l’Esperit Sant, no els dirà res de nou ja que no parlarà pel seu compte; però els ajudarà a canviar la seva situació.

2. El canvi de situació consisteix en passar d’una vida per mantenir a una vida per donar.

La nostra primera experiència de la vida és sentir-la com una realitat fràgil i insegura. Fàcilment podem morir o ser engolits per una altra vida més poderosa. En aquesta situació, viure significa tenir i mantenir la pròpia vida.

Mentre estem en aquesta situació, el missatge complet de Jesús és incomprensible i insuportable. Aquest missatge s’expressa amb frases com “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà” (Lluc 9,24). Una sentència que resulta totalment contradictòria si és  vista des de la nostra primera situació. Com podem salvar la nostra vida perdent-la?! Des d’aquesta situació, la vida donada és vista com una vida perduda.

3. Però després que els deixebles hagin anat descobrint el caràcter resurreccional de la mort de Jesús, el seu missatge i les seves paraules “desperten” en ells la certesa que l’autèntica vida no té forma de vida que es manté sinó de vida que es dóna. És aleshores quan l’absència física de Jesús deixa pas a la seva presència espiritual (en forma de esperit o energia). És aleshores quan descobrim que en la mort-resurrecciosa de Jesús se’ns ha fet visible la Vida del Pare. I els humans som invitats a entrar en aquest corrent vital que s’inicia en la Vida que es dóna (Pare), passa per la Vida rebuda que eixampla la donació (Fill), i arriba fins a nosaltres en forma d’Amor rebut que ens transforma en amants (Esperit).

4. La mateixa Bíblia ens proposa una comparació per ajudar-nos a entendre això: “Tal com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra i la fecunden, i la fan germinar fins que dóna llavor als sembradors i pa per a aliment, així serà la paraula que surt dels meus llavis” (Isaïes 55,10). El cel representa el Pare; les pluges i la neu que ens ofereixen l’aigua de vida, són el Fill; la humitat que en els camps genera boscos i conreus, és l’Esperit Sant, amor escampat i compartit.

5. “Déu no l’ha vist mai ningú”. Ben cert. Però la multitud innumerable de persones que viuen donant la vida arreu de la Terra són un testimoni solemne i gratificant de que el do de l’Esperit ha estat “sembrat” en els nostres cors.

C. MISSATGE.

6. Som invitats a passar de la vida que es manté a la vida que es dóna, i, en la mesura que aquest pas es vagi fent realitat, ens acostarem a la veritat sencera i s’anirà aclarint l’horitzó de la nostra vida. “Us anunciarà l’esdevenidor”.

D: RESPOSTA.

7. Acceptar la invitació que ens ve de Déu i deixar que il·lumini la nostra existència en el marc il·luminat de l’existència de tota la Humanitat.

En aquest temps de crisi, poder i saber fer el pas de la vida per mantenir a la vida per donar genera una pau profunda. És cert: no és la pau que la societat directament busca; però això no vol dir que no sigui la que necessita. Per això, no seria just guardar-nos-la només per a nosaltres.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. La crisi actual ve de la por a no poder mantenir el nostre nivell de vida. Podríem rebaixar aquest nivell de vida per compartir-la millor?

2. En el camí que va des de la vida per mantenir fins a la vida per donar, en quina situació ens trobem? Hem començat ja el camí? Ens fa por avançar-hi? Es pot mantenir, la vida, si no la donem?

3. Les vacances que s’acosten, com les programem: més per mantenir o per compartir la pròpia vida? 

Diumenge de la Pentecosta. C.

1ª LECTURA.  (Actes 2,1-11). (Anys A,B,C)

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta

es trobaven tots junts en un mateix lloc quan, de sobte,

se sentí venir del cel un so

com si es girés una ventada violenta,

i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.
Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc

que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells.

Tots quedaren plens de l’Esperit Sant

i començaren a expressar-se en diversos llenguatges,

tal com l’Esperit els concedia de parlar.

Residien a Jerusalem jueus piadosos

provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel.

Quan se sentí aquell so,

la gent hi anà i quedaren desconcertats,

perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.

Estranyats i fora de si deien:

«No són galileus, tots aquests que parlen?

Doncs, com és que cadascun de nosaltres

els sentim en la nostra llengua materna?

Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites,

hi ha residents a Mesopotàmia,

al país dels jueus i a Capadòcia,

al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte

i a les regions de Líbia, tocant a Cirena,

hi ha forasters de Roma,

hi ha jueus i prosèlits,

hi ha cretencs i àrabs,

però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu

en les nostres pròpies llengües.»

2ª LECTURA (1Corintis 12,3b-7,12-13). (Pot variar en algun Leccionari).

Germans, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor

si no és per un do de l’Esperit Sant.

Els dons que rebem són diversos,

però l’Esperit que els distribueix és un de sol.

Són diversos els serveis

però és un de sol el Senyor a qui servim.

Són diversos els miracles,

però tots són obra d’un sol Déu

que els fa valent-se de cadascun de nosaltres.

Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú

són en bé de tots.
Perquè el Crist és com el cos humà:

és un, encara que tingui molts membres,

ja que tots els membres, ni que siguin molts,

formen un sol cos.

Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures,

hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos,

i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.

EVANGELI. (Joan 14,15-16.23b-26).

En aquell temps Jesús digué als seus deixebles:

«Si m’estimeu, guardareu els meus manaments;

jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor,

l’Esperit de la veritat,

perquè es quedi amb vosaltres per sempre.
»Qui m’estima farà cas del que jo dic;

el meu Pare l’estimarà

i vindrem a viure amb ell.

Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules,

que no són meves, sinó del Pare que m’ha enviat.

Us he dit tot això mentre era amb vosaltres,

però el Defensor,

l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu,

us farà recordar tot el que us he dit

i us ho farà entendre.»

B. LLENGUATGE.

NOTA:

Aquest diumenge, juntament amb el de l’Ascensió, no té com a nucli inspirador un relat o text dels Evangelis sinó dels Fets dels Apòstols. Però, com que la lectura de l’Evangeli sempre és central en les trobades del diumenge, el llenguatge d’avui serà sobre les dues Lectures.

Fets dels Apòstols.

1. El llibre dels Fets (o Actes) dels Apòstols ens presenta la vinguda de l’esperit sant dintre el marc de la festa jueva de Pentecosta, (d’una manera semblant a com els Evangelis ens presenten la mort-resurrecciosa de Jesús utilitzant el marc de la festa jueva de Pasqua). Això vol dir que el relat que hem llegit no és la crònica d’un fet objectiu sinó un relat simbòlic que aprofita el significat d’aquesta festa. És a dir: la festa jueva de la Pentecosta és utilitzada com a llenguatge; un llenguatge que era ben conegut per la gent. Amb aquest llenguatge se’ns vol ajudar a entendre millor l’obra de Jesús.

2. La festa de la Pentecosta era la festa dels fruits o de la recol·lecció. Els jueus hi celebren també la recepció de la llei (Aliança) que els constitueix en “Poble de Déu”. St. Lluc vol fer-nos adonar que la recepció de l’Esperit Sant és l’autèntic i definitiu “fruit” de l’Obra de Jesús. O dit d’una altra manera: la vida de Jesús no s’ha d’entendre només com una experiència purament individual seva sinó com una experiència que es “projecta” sobre tota la Humanitat, constituint-la en el definitiu “Poble de Déu”.

3. “Pentecosta” significa “50”. En el llenguatge popular, els números estan carregats de simbolisme. “50” manifesta un nou començament, aquell que segueix a una plenitud ja adquirida. És una cosa semblant a allò que passa amb el fruits: quan arriben a la maduresa, recomencen com a “llavors”.

El número “50” suggereix la continuació de la plenitud expressada amb el número “7”.   7x7=49: és la plenitud. Després ve el “50”, que torna a començar des de la plenitud. A Israel, cada 50 anys es celebrava l’Any jubilar, que era un any de renovació (Levític, 25,10).

Segons el relat de fets dels apòstols, Israel, com a “Poble Elegit”, arriba a la seva plenitud en Jesucrist. Amb la Nova Pentecosta recomença el “Poble Elegit”, ara ja universal i definitiu.

4. La universalitat és una característica destacada d’aquest nou Poble. Ve indicada també pel simbolisme de les llengües. “Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel”. Amb la recepció de l’Esperit Sant “tots s’entenen”. Això anul·la allò que la humanitat havia experimentat quan els homes, en el seu afany de “ser com déus”, volien construir una torre “que arribés fins al cel”. (Relat de la Torre de Babel →Gènesi 11,5. També →Gènesi 3,5). La “Torre” simbolitza “Poder”; i el Poder  no serveix per “entendre’s”. La Torre de Babel és un relat mític per expressar l’origen de les desavinences entre els humans, simbolitzades en la diversitat de les llengües. Com que no s’entenien, es van dispersar.

5. La nova Pentecosta capgira aquesta situació. Congrega tothom. Les llengües es posen sobre cada persona de la nova comunitat. Són llengües vives, de foc. Gràcies a aquestes llengües tothom s’entenia, i sentia “proclamar en les nostres pròpies llengües les grandeses de Déu”.  Allò que impedia entendre’s no era la varietat de llengües sinó la recerca del Poder (“Torre”). Si l’Esperit ens obre a l’Amor, la varietat de llengües no impedeix entendre’s, sinó que mostra l’extraordinària riquesa que aporten les diferències.

Evangeli.  (Podeu trobar altres apunts a any a; any b, i diumenge 6.C de pasqua).

6. Un altre Defensor...

Si, en període escolar, passeu pels carrers de les nostres ciutats al voltant de les 9 del matí, veureu molts pares o avis acompanyant els nens fins a l’entrada d’escola. La ciutat actual ha esdevingut per als nostres infants una mica perillosa. Acompanyar-los comporta també defensar-los dels perills.

Però tot allò que es fa amb els nens té una altra finalitat: que es vagin fent adults, la qual cosa comporta la capacitat de protegir-se per si mateixos dels perills habituals. L’acompanyament, l’educació, el creixement propi de la vida que els hem donat... tot porta a que progressivament vagin experimentant un altre “defensor”, el definitiu, que ja no està fora d’ells sinó que és com una força interior que ha anat creixent dintre seu.

7. Jesús parla als seus deixebles d’un altre defensor. Ell ha estat defensor per als temps inicials, mentre som espiritualment “nens”. Però és propi de tota vida créixer i madurar, com es fa evident en els arbres fruiters. Un arbre fruiter guarda, fa créixer i defensa els seus fruits, fins que, ja madurs, s’han convertit en llavors. Quan ja són llavors, els deixa anar perquè puguin esplaiar la seva maduresa en noves vides. Semblantment els deixebles, ara que ja han assumit les paraules i el missatge de Jesús, poden descobrir que tenen un altre defensor, el definitiu. No és algú que els acompanya des de fora sinó que és una força que actua des de dintre d’ells mateixos. És la mateixa força o esperit que han vist i comprovat en Jesús.

C. MISSATGE.

8. En llenguatge actual, la festa de la pentecosta és la festa de la adultesa en la vida cristiana. La comunitat adulta, composta bàsicament de persones cristianament adultes, no està vinculada per la dependència d’un líder sinó per la maduresa dels seus membres i per la llibertat que això comporta. I sobretot està vinculada per aquell amor lliure i creatiu de què és capaç tot home en la mesura que acull la seva pròpia llibertat.

D: RESPOSTA.

9. Així com a vegades hi ha pares que s’empenyen en continuar acompanyant el seu fill quan aquest ja no ho vol ni ho necessita, també veiem que en la nostra Església, des de fa molt temps, es manté un marc infantil per a les comunitats eclesials.

La terrible anorèxia espiritual de moltes de les nostres comunitats, considerades incapaces de ser adultes sense la presència d’un pastor que les guiï, ens urgeix a creure una mica més en l’Esperit Sant difós en els nostres cors (2 Corintis 1,22).

Però un persona esdevé adulta no pas perquè els seus pares li ho concedeixin, sinó perquè la vida mateixa, i la seva resposta a la vida, la fan adulta. I es manté adulta encara que no li ho reconeguin.

Fins quan ens tindrem per menors d’edat essent adults? Fins quan esperarem rebre com un “favor” allò que ja posseïm per maduresa?

L’anomenada crisi de vocacions sacerdotals, no podria ser una invitació de l’Esperit a reconèixer d’una vegada l’adultesa de les nostres comunitats?

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Teniu por a ser adults en l’Església?

2. Fent un esforç de reflexió espiritual, imagineu en concret què comportaria, per a la vostra comunitat (parròquia, grup, moviment...), ser adults en la fe?

3. En la Pentecosta original, tothom parlava i tots s’entenien. Una cosa realment molt difícil!!! Però, és millor només callar i escoltar?

L'Ascensió del Senyor. C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Actes 1,1-11).

En la primera part del meu llibre, Teòfil,

he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar,

des del principi fins al dia que fou endut al cel,

després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant,

la seva missió als apòstols que ell havia elegit.

Després de la passió, se’ls presentà viu,

i ho comprovaren de moltes maneres,

ja que durant quaranta dies se’ls aparegué,

i els parlava del regne de Déu.
Estant reunit amb ells,

els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué:

«Espereu aquí la promesa del Pare

que vau sentir dels meus llavis

quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua;

vosaltres, d’aquí a pocs dies,

sereu batejats amb l’Esperit Sant.»

Els qui es trobaven reunits li preguntaven:

«Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?»

Ell els contestà:

«No és cosa vostra de saber quins temps

i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare,

però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres

rebreu una força que us farà testimonis meus

a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria

i fins als límits més llunyans de la terra.»

Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells,

i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista.

Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava,

quan es presentaren dos homes vestits de blanc,

que els digueren:

«Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel?

Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel

tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar

que se n’anava al cel.»

2ª LECTURA (Hebreus 9,24-28.10,9-23).

Crist no ha entrat en aquell santuari,

a imatge del veritable,

fet per mà d’homes,

sinó que ha entrat al cel mateix,

i s’ha presentat davant Déu per nosaltres.

El gran sacerdot entra cada any al santuari

amb una sang que no és la seva.

Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades,

altrament hauria hagut d’anar sofrint la seva passió

des de la creació del món.

De fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps,

a oferir-se ell mateix una sola vegada

com a víctima per abolir el pecat.

Els homes morim una sola vegada,

i després de la mort ve el judici.

Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada,

quan va prendre damunt seu els pecats de tots.

Després tornarà a revelar-se, no ja per raó dels pecats,

sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.

Germans,

la sang de Jesús

ens permet d’entrar confiadament al lloc santíssim.

Ell n’ha inaugurat l’entrada, obrint-nos un camí nou i viu

en el cortinatge d’accés, que és el seu propi cos.

Tenim un gran sacerdot a la casa de Déu.

Per tant, presentem-nos-hi

amb tota la fe d’un cor que no enganya,

ja que el nostre cos ha estat rentat amb l’aigua del baptisme,

i els nostres cors, netejats de tota consciència de culpa.

Mantinguem ferma l’esperança

que ens dóna la fe que professem:

Déu compleix fidelment les seves promeses.

EVANGELI. (Lluc 24,46-53).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Així ho diuen les Escriptures:

El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia,

i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles,

començant per Jerusalem,

la conversió i el perdó dels pecats.

Vosaltres en sou testimonis.

Ara, jo us enviaré el do que el Pare ha promès,

i vindrà sobre vosaltres;

no us mogueu de la ciutat

fins que haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt.»

Després se’ls endugué fora, fins a prop de Bet-Hània,

alçà les mans i els beneí.

Mentre els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel;

ells es prosternaren adorant-lo.

Després, plens d’una alegria immensa,

se’n tornaren a Jerusalem.

I contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.

B. LLENGUATGE.

Nota.

Podeu trobar altres apunts per a la festa d’avui en el comentari a l’Ascensió de l’any b.

1. Una vegada hi havia un grup de músics profundament decebuts. Tot havia començat quan s’havien anat reunint al voltant d’un mestre especial. Abans no havien sigut músics, però cada un d’ells s’havia trobat amb aquell home singular que els havia engrescat de debò.

Aquest home, musicalment parlant, constituïa una autèntica revolució perquè la seva música no tenia per objectiu recrear les oïdes sinó anar directament al cor i fer esclatar tota la persona.

Molts professionals de la música el criticaven perquè ─deien─ allò seu no era música sinó una profanació de la música. Però a ells, els qui s’hi havien engrescat, no els preocupava gaire si allò era música o no; a ells, aquell conjunt sincopat de sons, ritme, vibracions, silencis, gestos, paraules, represes... els feia sentir la vida com un esclat de primavera. Potser no era música, però per a ells era vida, creativitat, vigor, plenitud.

Ara estan tristos i decebuts. Els músics professionals han acusat el seu mestre d’intrusisme, i han aconseguit de fer-lo condemnar a un exili total i definitiu.

Després del primer ensurt, aquella colla d’amics va tornar a trobar-se tímidament. Passaven llargues estones enyorant i recordant el mestre: els assaigs, les converses, les lliçons... anècdotes, experiències,... Algú va recordar que deia sovint: La música és la meva vida. Era ben cert: ells també ho havien experimentat: aquella música del mestre era la seva vida: la d’ell i la d’ells.

Un va prendre el seu instrument i va amanyagar-lo amb tendresa. Suaument va començar a tocar-lo com qui evoca un record.

A poc a poc, l’un darrera l’altre, s’hi van anar afegint. Lentament van anar descobrint, admirats, que estaven creant una melodia que els absorbia: va créixer la tensió, va inundar-los el record, va captivar-los la melodia, va aparèixer el desig de fer present el mestre,... i el veien realment allà, dirigint-los amb la seva mirada, amb els seus gestos, amb el seu alè, amb el seu èxtasi,... Qui podia dir que no hi era realment?! Qui podia dir que ells mateixos, amb aquella música que els sortia com un sospir, no el feien realment present, a ell per a qui la música era la seva vida?!

2. En un Món que gira i es capgira contínuament; en un Univers que, segons molts entesos, s’expandeix constantment creant nous espais en totes direccions, parlar de Jesús “pujant enlaire” pot resultar un llenguatge sense cap significat. Per això m’he atrevit a passar de l’Astronomia a la Música (i que em perdonin músics i astrònoms).

No sé si el llenguatge resulta encertat. En tot cas voldria que expressés aquella experiència vital de tants humans per als quals la figura de Jesús, el mestre, és a la vegada fortament absent i profundament present.

3. St. Lluc escenifica amb el relat de l’ascensió el final d’una presència que prepara i provoca la descoberta d’una altra presència més subtil i més profunda. “Us convé que jo me’n vagi, perquè, si no me’n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres” (Joan 16,7), havia dit Jesús als seus deixebles. Marxa com a mestre i senyor perquè el descobreixin com a llum i força. Força i llum que els uneix, els reuneix, els transforma i els projecta cap als altres. Serà l’experiència de la pentecosta, que celebrarem diumenge que ve.

“Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel”. No és tracta de que Jesús tornarà de la mateixa manera com ha marxat sinó que, així com ha marxat, tornarà. La sortida és en funció de la seva tornada; i la tornada consisteix en la descoberta que faran els deixebles d’una altra classe de presència: una presència gens ni mica avassalladora ni dominant, com una llum que ja no enlluerna perquè es fa visible només en les coses il·luminades. “Per què us esteu mirant al cel?”. Jesús desapareix com a “objectiu de la nostra mirada”;  i tornarà capacitant els nostres ulls per veure-hi amb el cor.

C. MISSATGE.

És quan els fills s’emancipen que apareixen en ells els fruits de l’educació rebuda. És l’absència de Jesús allò que ens permet comprovar els efectes transformadors de la seva acció en nosaltres.

D: RESPOSTA.

Què hi feu aquí, mirant el cel? Ara Jesús no és per ser contemplat, polaritzant les nostres mirades. Ni ell ni cap altra home que pretengui “substituir-lo”. Jesús és força, estímul, iniciativa, resposta... dintre cada un de nosaltres. Pretendre “substituir” la seva presència física amb altres “presències físiques” comportaria el bloqueig de la seva presència al cor. ¿No serà aquesta la causa de la tràgica pobresa d’impuls cristià en tantíssimes comunitats cristianes? Ocupats mirant el Papa, o els bisbes, o els mossens o tants i tants “líders religiosos”, no podem experimentar aquella presència transformadora que ens convertiria en vertaders homes adults, capaços de veure, escoltar i respondre al nostre món. La llum no és per ser vista sinó per fer visibles les altres coses. Ho entendrem algun dia? 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Entre nosaltres, el mossèn està al servei de la vida de la comunitat o, més aviat, les persones actives de la comunitat es posen al servei de l’obra del mossèn? Com ho veieu?

2. Podria ser convenient que les parròquies passessin per l’experiència de quedar-se per un temps sense mossèn? Què passaria? Desapareixerien? S’espavilarien? Madurarien com a comunitat?