Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
VOCABULARI. (> Índex
general).
(Nota. Cada
paraula ve precedida del context
o fragment d’Evangeli que ha provocat el comentari que s’hi fa).
Adulteri. Compliment. Llei. Profetes. Regne del cel.
→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.
→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Fariseus. Jurament. Llei. Mestres de la Llei.
→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho: Diumenge 6. Any A.
1ª LECTURA. (Jesús Fill de Sira 15,15-20).
Si tu vols, guardaràs els manaments;
ets tu qui has de decidir si et mantindràs fidel.
Tens al davant foc i aigua: pren el que tu vulguis.
L’home té al davant la vida i la mort:
li donaran allò que voldrà.
La saviesa del Senyor és gran;
el Senyor és molt poderós i tot ho veu.
Els ulls de Déu veuen el que ell ha creat;
ell coneix tot el que fa cadascú.
No mana a ningú que faci el mal
ni autoritza ningú a pecar.
2ª LECTURA (1Corintis 2,6-10).
Germans,
als qui tenen una fe prou madura,
sí que els ensenyem una saviesa,
però una saviesa
que no és del món present ni dels dirigents,
que estan a punt de ser destituïts,
sinó la saviesa enclosa
en el pla que Déu s’ha proposat,
amagada fins ara,
però que abans de tots els temps
Déu ja tenia decidida,
perquè sigui la nostra glòria.
Cap dels dirigents del món present
no l’havia coneguda,
perquè, si l’haguessin coneguda,
mai no haurien clavat a la creu el Senyor de la glòria.
Però, tal com diu l’Escriptura:
«Cap ull no ha vist mai,
ni cap orella no ha sentit,
ni el cor de l’home somniava
això que Déu té preparat per als qui l’estimen»,
però a nosaltres,
Déu ens ho ha revelat per obra de l’Esperit,
ja que l’Esperit tot ho penetra,
fins al més profund de Déu.
EVANGELI. (Mateu 5,17-37).
(En blau, allò que correspon a la versió
llarga).
En aquell temps,
Jesús digué als seus deixebles:
«No us penseu que jo vinc a desautoritzar
els llibres de la Llei i dels Profetes.
No vinc a desautoritzar-los sinó a completar-los.
Us ho dic amb tota veritat:
Mentre durin el cel i la terra,
no passarà per alt ni la lletra més menuda,
ni el tret més insignificant dels llibres de la Llei.
Tot es complirà.
Per tant,
aquell que deixi de complir
un dels manaments més petits,
i ensenyi els altres a fer el mateix,
serà tingut pel més petit en el Regne del cel;
però aquell que els compleixi
i ensenyi a fer-ho,
serà tingut per gran en el Regne del cel.
Jo us dic que si no sou més justos
del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus,
no entrareu pas al Regne del cel.
»Ja sabeu que als antics els van manar:
“No matis”,
i tothom que mati, serà reu davant el tribunal.
Doncs jo us dic:
El qui s’enfadi amb el seu germà,
serà reu davant el tribunal.
El qui digui al seu germà una paraula de menyspreu,
serà reu davant el Sanedrí,
i el qui l’insulti, acabarà al foc de l’infern.
Per això, ni que et trobis ja a l’altar,
a punt de presentar l’ofrena,
si allà et recordes
que un teu germà té alguna cosa contra tu,
deixa allà mateix la teva ofrena,
i vés primer a fer les paus amb ell.
Ja tornaràs després, a presentar la teva ofrena.
Si algú et portar al jutjat,
mentre hi aneu, enteneu-vos de seguida,
abans no et posi en mans del jutge,
i el jutge en mans dels guardes,
i et tanquin a la presó.
T’ho dic amb tota veritat:
Un cop allà, no en sortiries
que no haguessis pagat fins l’últim cèntim.
»Ja sabeu que està manat: “No cometis adulteri.”
Doncs jo us dic:
Tothom que mira una dona amb mal desig,
en el fons del cor ja ha comès adulteri.
Per això,
si el teu ull dret et fa caure en pecat,
arrenca-te’l i llença’l;
val més que es perdi un dels teus membres,
i que no sigui llençat a l’infern tot el teu cos.
I si la teva mà dreta et fa caure en pecat,
talla-te-la i llença-la;
val més que es perdi un dels teus membres,
i que no sigui llençat a l’infern tot el teu cos.
»També està manat:
“Si algú es divorcia de la seva dona,
que li doni un document on consti el divorci.”
Doncs jo us dic:
Tothom qui es divorcia de la seva dona,
fora del cas d’una unió il·legal,
en fa una adúltera,
i el qui es casa amb una repudiada, comet adulteri.
»També sabeu que als antics els van manar:
“No trenquis els juraments.”
I també:
“Compleix tot allò que has jurat en nom del Senyor.”
Doncs jo et dic: No juris mai:
ni pel cel, que és el tron de Déu,
ni per la terra, que és l’escambell dels seus peus,
ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran Rei,
ni pel teu cap,
ja que tu no pots ni fer tornar blanc o negre un sol cabell.
Digueu senzillament sí quan és sí,
i no quan és no.
Tot allò que dieu de més, ve del Maligne.»
LLENGUATGE.
1. “Completar” (o
“Acomplir”) ...
“No us penseu que jo vinc a
desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. No vinc a
desautoritzar-los sinó a completar-los”.
“Completar la Llei”. Segurament la traducció que ens ofereix el
Missal és correcta, però l’entendríem malament si penséssim que la Llei i els Profetes són incomplets,
de manera que Jesús hauria vingut a completar-los
en el sentit d’afegir-hi nous
preceptes o exigències.
El que Mateu vol dir, amb les paraules que posa en boca de Jesús,
és que la Llei (qualsevol Llei) és
només un instrument, i no un valor en si mateixa; per això no acaba
en si mateixa.
Tenim un exemple d’això en les lleis
que els pares imposen als seus fills petits. Amb les seves normes, els pares no pretenen que el nen sigui obedient sinó que
creixi i es faci adult fins a
poder decidir per si mateix sense
necessitar normes dels pares.
Igualment passa amb les normes que el
mestre o l’escola donen als alumnes: tenen per finalitat que els alumnes
madurin, i puguin conviure en llibertat després del període
escolar.
2. Per això, en la Bíblia, la Llei
té forma de promesa. L’observança de
la Llei té per finalitat entrar en un estadi que està més enllà de la Llei.
Potser seria més exacte fer servir la paraula “acomplir”, per comptes de
“completar”. Jesús porta la Llei al seu acompliment. Més encara: Ell visualitza en si mateix l’acompliment de la Llei, ja que ell
personalitza l’home adult i lliure.
En ell s’acompleixen les promeses fetes per Déu al poble d’Israel
en forma de Llei, i a tota la Humanitat en forma de Benaurança. (￫ Diumenge
4rt. A).
3. De “servents” a “fills”.
En l’Evangeli de Mateu, quan Joan Baptista es resisteix a batejar
Jesús, aquest li respon: “Accedeix per
ara a batejar-me. Convé que complim d’aquesta manera tot el que és bo
de fer.”
Aquest compliment de la Llei provoca
el seu acompliment: el cel s’obre i
Jesús és declarat “Fill estimat” (Mateu 3,17). En el
baptisme de Jesús es visualitza
allò que ens diu l’evangeli d’avui: l’acompliment
de la Llei.
Complir la Llei ens permet
passar de la consciència de servents a la consciència de fills, no
pas per l’eficàcia de la Llei, sinó perquè Déu ens adopta com a fills.
Cal reconèixer que ser fills
resulta molt més exigent que ser
simplement servents. Però això
és així només quan es mira des de
la consciència de servents. Vist des
de la situació de fills, les exigències són Vida.
4. Jesús, el nou Moisès,
ens crida a passar de servents
a fills, i això comporta uns
canvis importants en la manera de relacionar-nos amb el Pare i amb els germans. “Ja sabeu que als antics els van manar...
Doncs jo us dic...”. Aquí “antics” vol dir tots i cada un de nosaltres abans de sentir-nos fills.
En l’evangeli d’avui es repeteix quatre vegades aquesta expressió. Diumenge que ve es repetirà encara dues vegades més. S’hi assenyala la diferència entre la situació de servitud i la situació de filiació.
5. “No matis”. Doncs jo us dic...
Entre conciutadans, com
a mínim està prohibit matar. Però, ser fills del Pare ens converteix en germans; i entre germans
el mínim és no insultar-se. El llenguatge està tret de l’àmbit de les “lleis per a la convivència”, però el
contingut ens parla de la vivència de la
germanor.
6. “No cometis adulteri”. Doncs jo us dic...
Les relacions home–dona
sovint s’han regulat amb criteris de possessió o de “propietat privada”. Això
ha donat lloc a abusos prou dolents com perquè les diferents Cultures hagin
hagut de crear normes per limitar-los
d’alguna manera: contractes, certificats, expedients, dots, inscripcions,
anells,... En la Llei de Moisès (i en moltes d’altres) l’adulteri està prohibit perquè va contra la “propietat privada”.
Normalment és la dona la que és considerada propietat
privada de l’home. L’adúlter obra
malament perquè roba la dona al seu propietari.
L’adúltera és condemnada perquè, donant-se
a un altre, va contra la propietat
exclusiva que el marit té sobre d’ella.
7. Ser fills de Déu i,
conseqüentment germans, comporta una
forma de relació home–dona dins un àmbit privilegiat de comunió.
“Ja no són dos, sinó una sola carn” (Mateu 19,16).
8. La comunió mútuament ens fa persones; i persones
lliures, respectades, independents, nobles. En canvi, la possessió ens
fa coses, objectes,
instruments... La “Llei” neix de la necessitat de frenar els abusos del desig
de posseir l’altre. Aquest desig és especialment pervers en la relació home-dona
perquè precisament ells estan fets per viure
en comunió mútua, i no pas en dependència.
Notem que el “desig de possessió” o el “sentiment de propietat”
també pot ser especialment greu en relació als fills petits o als ancians.
Ningú és propietat de
ningú. La “propietat” sobre les persones és deshumanitzadora,
encara que fos acceptada per la persona “posseïda”.
9. Si algú es divorcia...
El sentiment de possessió o de propietat pot prendre
forma de contracte. I els contractes es fan i es desfan.
Jesús ens porta més enllà d’aquesta casuística. No accepta com a
vàlid cap nivell de possessió, se’n
digui com se’n digui. Tot allò que inclogui “possessió”, en les relacions
humanes és “pornèia”. Aquesta és la
paraula grega que fa servir l’Evangeli, i no cal buscar-li significats tècnics
o jurídics especials. La traducció que se'n fa aquí és "unió
il·legal", i no resulta gaire clara. Cal entendre-la en relació a
qualsevol classe d'unió “deshumanitzadora” (encara que fos “legal”!).
Els humans estem dissenyats
per realitzar-nos amb relacions mútues de comunió.
Això és anterior a qualsevol “Llei”, incloses les lleis religioses o “cristianes” (Mateu 19,8). Tota
relació possessiva (se’n digui com
se’n digui) trenca la comunió interpersonal, és inhumana i no s’ha de mantenir.
10. “No trenquis els juraments”. Doncs jo et dic...
En el nostre afany possessiu, podem caure en la pretensió
de fer-nos “nostre” fins i tot el nom de
Déu, i utilitzar-lo com a garant de les nostres afirmacions. El jurament és un intent d’utilitzar Déu.
No es pot fer. “Digueu senzillament sí quan
és sí, i no quan és no. Tot allò que dieu de més, ve del Maligne”.
MISSATGE.
11. Diversos són els missatges
del llarg evangeli d’avui. Potser es podrien resumir així: La Llei és per ajudar-nos a arribar
a la plenitud, on la vida es fa comunió.
En la comunió, la comunicació és normal i espontània: sí, quan és sí; no, quan és no. Fins i
tot el culte està sotmès a aquesta
exigència. “A punt de presentar l’ofrena,
si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà
mateix la teva ofrena, i vés primer a fer les paus amb ell”.
RESPOSTA.
12. En una família poden haver-hi pares, infants, adolescents,
avis... Les vides de cadascú són molt diferents entre elles, però entre tots creen un espai on els petits poden créixer,
els adolescents poden afirmar-se, els pares poden donar-se, els avis poden
destil·lar-se en dolçor,...
Sembla que així hauria de ser també a l’Església, amb petits que necessiten lleis, amb adults que ja les han superades en molts aspectes, amb ancians que exhalen el perfum de la llibertat,...
Des d’aquest punt de vista, és urgent un canvi: no entendre l’Església en funció dels capellans o
dels religiosos sinó en funció de la vida
de les comunitats i de la seva gran varietat. Les comunitats concretes, grans o petites, simples o complexes, han de
poder ser àmbits de vida, i no tant àmbits de pràctiques religioses.
En la nostra societat laica quasi s’han
extingit les vocacions a ser capellà; en
canvi, són moltíssimes i variadíssimes les vocacions
a servir la Vida. Això pot facilitar les reformes necessàries i urgents en
la nostra Església, si ho sabem aprofitar.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Repassant el procés
de la vostra fe, podeu dir que ja heu passat de servents a fills?
Trobeu més difícil ser fill que ser servent? Preferiríeu
tornar enrere?
2. En les vostres relacions més pròximes (parella, família,
treball, parròquia...), què hi té més força: les lleis o la comunió?
