Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
→ VOCABULARI.
Escriptures. Moisès. Natzaret. Onze
(Els). Profeta. Resurrecció. Ressuscitar. Ulls.
→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.
→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Escriptures. Israel. Jerusalem
→ Mapes de la BCI: Emaús (Mapa 7).
→ Veure també Entrevistes
amb Fid’ho. 3
de Pasqua. A
LECTURES.
1ª LECTURA. (Actes 2:14, 22b-33).
El dia de Pentecosta,
Pere es posà dret amb els onze,
alçà la seva veu i digué a la gent:
«Homes de Judea i tots els qui viviu a Jerusalem:
Escolteu bé i sapigueu això que us dic:
Jesús de Natzaret era un home
que Déu acredità davant vostre
obrant entre vosaltres, per mà d’ell,
miracles, prodigis i senyals.
Tots ho sabem prou.
Doncs bé,
d’acord amb la decisió
que Déu havia pres i coneixia per endavant,
Jesús de Natzaret va ser traït,
i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu
per uns homes sense llei.
Però Déu l’ha ressuscitat
i l’ha alliberat dels llaços de la mort,
que de cap manera podia retenir-lo captiu.
Perquè David, referint-se a ell, deia:
“Sempre tinc present el Senyor;
amb ell a la dreta, mai no cauré.
El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo,
fins el meu cos reposa confiat:
no abandonareu la meva vida enmig dels morts,
ni deixareu que es corrompi el qui us estima.
M’ensenyareu el camí que duu a la vida:
joia i festa a desdir a la vostra presència”.»
«Germans, us he de parlar clar.
El patriarca David va morir
i va ser enterrat en un sepulcre
que avui encara podem veure.
Però ell, que era profeta
i coneixia el jurament de Déu
de fer pujar al seu tron un dels seus descendents,
havia contemplat en visió profètica
la resurrecció de Crist,
i en parlava quan deia
que “Déu no l’havia abandonat enmig dels morts
ni havia deixat que es corrompés el seu cos’.
Aquest Jesús, doncs, Déu l’ha ressuscitat.
Tots nosaltres en som testimonis.
I ara que la dreta de Déu l’ha glorificat,
ha rebut del Pare l’Esperit Sant com estava promès,
i l’ha donat amb profusió.
Això és el que vosaltres veieu i sentiu.»
2ª LECTURA (1ª Pere 1:17-21).
Estimats:
vosaltres invoqueu com a Pare
aquell que judica cadascú segons les seves obres,
sense fer distincions.
Per tant, vetlleu sobre la vostra conducta
durant l’estada en aquest món.
Penseu que heu estat rescatats
de la manera absurda de viure
que havíeu heretat dels vostres pares,
no pagant un preu que pot perdre valor,
com serien la plata o l’or,
sinó amb una sang preciosa, la de Crist,
sacrificat com un anyell sense tara ni defecte.
Abans de crear el món,
Déu havia decidit el seu destí,
i ara, a la fi dels temps,
l’ha manifestat per a vosaltres,
els qui, per ell, heu cregut en Déu,
que l’ha ressuscitat d’entre els morts i l’ha glorificat.
Per això teniu posada en Déu la fe i l’esperança.
EVANGELI. (Lluc 24:13-35).
Aquell mateix diumenge
dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble
anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem,
i conversaven entre ells comentant aquests incidents.
Mentre conversaven i discutien,
Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells,
però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin.
Ell els preguntà:
«De què discutiu entre vosaltres tot caminant?»
Ells s’aturaren amb un posat trist
i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué:
«De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem,
¿ets l’únic que no saps el que hi ha passat?»
Els preguntà: «Què?»
Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret.
S’havia revelat com un profeta
poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble.
Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble
l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat.
Nosaltres esperàvem que ell seria
el qui hauria alliberat Israel.
Ara, de tot això ja fa tres dies.
És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat:
han anat de bon matí al sepulcre,
no hi han trobat el cos,
i han vingut a dir-nos que fins i tot
se’ls han aparegut uns àngels
i els han assegurat que ell és viu.
Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre
i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit,
però a ell, no l’han vist pas.»
Ell els digué:
«Sí que us costa d’entendre!
Quins cors tan indecisos a creure
tot allò que havien anunciat els profetes.
No havia de patir tot això el Messies
abans d’entrar en la seva glòria?»
Llavors, començant pels llibres de Moisès
i seguint els de tots els profetes,
els exposava tots els llocs de les Escriptures
que es referien a ell.
Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien
i ell va fer com si seguís més enllà.
Però ells el forçaren pregant-lo:
«Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard
i el dia ha començat a declinar.»
Jesús entrà per quedar-se amb ells.
Quan s’hagué posat amb ells a taula,
prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava.
En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren,
però ell desaparegué.
I es deien l’un a l’altre:
«No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre
mentre ens parlava pel camí
i ens obria el sentit de les Escriptures?»
Llavors mateix s’alçaren de taula
i se’n tornaren a Jerusalem.
Allà trobaren reunits els onze
i tots els qui anaven amb ells, que deien:
«Realment el Senyor ha ressuscitat
i s’ha aparegut a Simó.»
Ells també contaven el que els havia passat pel camí,
i com l’havien reconegut quan partia el pa.
LLENGUATGE.
1. La manera en què el Crucificat
és experimentat com a vivent per les Comunitats cristianes és presentada
diferentment en cada un dels Quatre
Evangelis. Avui hem llegit aquest preciós relat dels Deixebles d’Emaús, exclusiu de Lluc. Es tracta d’una petita perla
literària: amb un llenguatge àgil, tocat de fina ironia, l’evangelista
aconsegueix transmetre’ns un missatge extraordinàriament positiu, però també
trasbalsador pel canvi de perspectiva que comporta.
2. És possible que, llegit dos mil anys després de la seva
redacció, se’ns escapi el significat d’algun “detall”. Per exemple: segur que
els noms de “Emaús” o de “Cleofas” volen dir alguna cosa que nosaltres
no copsem del tot; igualment, el número exacte (“11 kilòmetres”; literalment
“60 estadis”) per expressar una distància aproximada de Jerusalem.
3. Amb tot, sembla clar que el conjunt d’aquests detalls vol presentar-nos la situació
d’uns membres de la comunitat cristiana
(ho indicaria l’expressió “dos deixebles”), d’origen jueu (parlen
de les autoritats del “nostre” poble),
tan decebuts per tot el que va passar, que han decidit abandonar el judaisme i
també el cristianisme; però no del
tot. Es senten tan frustrats que se’n van de Jerusalem, la seva ciutat de referència, cap a Emaús, lloc associat al record de velles victòries (1Macabeus
3,40ss).
4. Els seus ulls no el podien reconèixer...
La seva trobada amb Jesús està expressada amb un llenguatge
finament irònic per accentuar el contrast entre la situació anímica dels dos deixebles i la realitat que de fet estan vivint. Dels dos deixebles només es diu
el nom d’un, Cleofàs, l’únic que parla amb Jesús. És una manera subtil i
delicada de suggerir-nos que l’altre
deixeble podria ser cada un de nosaltres.
Allò que diu Cleofàs sobre Jesús és el mateix que també sap i podria dir cada
un de nosaltres, i que ja abans hem pogut llegir en el mateix Evangeli
de Lluc. La perplexitat dels dos deixebles és la nostra perplexitat davant la
realitat de la mort de l’Home. L’Evangeli de Joan que llegíem
diumenge passat ens suggeria això mateix servint-se de la figura de “Tomàs”, que significa “bessó”. El “bessó” de cada un de
nosaltres.
5. Se’ns diu que els ulls d’aquests deixebles estaven
impedits de reconèixer Jesús (Noteu la traducció no gaire encertada del Missal
quan diu que “Déu impedia que els seus
ulls el reconeguessin”). Els seus ulls
el veuen, però hi veuen només un foraster.
Resulta sorprenent que aquells deixebles no reconeguin Jesús. Què els passa? Ho
explica el mateix Cleofàs: “Nosaltres esperàvem que ell seria el qui
hauria alliberat Israel”.
Jesús va alliberar realment Israel, però
d’una manera molt diferent de com ells s’esperaven. Ells havien “vist” Jesús com
un “profeta poderós davant Déu i el poble”.
Per això, només eren capaços de reconèixer
Jesús com a “messies vencedor”. En
canvi, l’han vist condemnat a mort i
crucificat! Res de “vencedor” ni de “alliberador”.
A causa de les seves idees preconcebudes, quan es troben amb el Crucificat-vivent, no hi veuen res més
que un foraster.
I tant foraster! Ell és
l’únic que “no sap allò que ha
passat a Jerusalem”, si ho comparem amb la manera equivocada de
veure-ho dels deixebles i de tothom. Jesús se’ls fa trobadís precisament per
ajudar-los a descobrir allò que de debò
ha passat...
6. Se’ls obriren els ulls...
La trobada amb Jesús queda emmarcada per la situació dels ulls
dels dos deixebles (i nostra). Durant el camí, el foraster ha anat fent-los veure que calia ampliar horitzons: ells
han parlat de les seves esperances en relació al seu Poble; el foraster
els proposa mirar la Humanitat. Ells
parlen del que havia passat a Jerusalem “aquests dies”; el foraster els posa davant “tota la Història humana”.
Començant pels llibres de Moisès i
seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les
Escriptures que es referien a ell (que es referien a “l’Home”) (Lluc 24,27).
7. Jesús és realment alliberador,
i no només del seu poble sinó de la vida humana. Ens allibera fent-nos descobrir que la vida humana no és domini (generador de tanta
esclavitud) sinó servei de comunió; mostrant que la vida no
és per imposar-se sinó per donar-se. Era allò que els havia
ensenyat fent del seu propi cos un aliment
per als altres. Ara ho ha repetit davant seu. “En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren”.
8. ... però ell desaparegué.
El gest de partir i
compartir el pa ha fet que el reconeguin.
Amb tot, no el poden veure. Com és,
això? És que Jesús juga a cuit i amagar
amb ells? Com pot ser que els seus ulls
el reconeguin, però no el puguin veure?
Amb aquest detall
sorprenent, Lluc ens vol dir una cosa realment important i nova: Jesús només el
podem veure fet comunitat. La seva vida
és donada de debò. La vida donada
només és realment visible en la comunitat
dels qui l’han rebuda, d’una
manera semblant a com la humitat (l’aigua) de la terra se’ns fa visible
en la verdor dels camps.
Els dos deixebles, per poder “veure” Jesús, hauran de tornar a
Jerusalem i retrobar-se amb els altres deixebles reunits (com també va
haver de fer Tomàs, segons el relat
de l’Evangeli de Joan llegit diumenge
passat.). Només la “comunitat” pot fer de “cos visible” d’una vida
donada.
9. ...havia de patir...
Els diu el foraster: “No havia de patir tot això el Messies abans
d’entrar en la seva glòria?” Aquestes paraules, tretes del seu context,
podrien ser enteses molt erròniament.
Si el Messies havia de patir abans d’entrar al seu Regne, no serà
que Déu és un sàdic que es complau en
el sofriment, i l’exigeix? O és que el sofriment
és una cosa bona? És indispensable “patir”
per anar al cel?
Cal respondre aquestes preguntes amb una negativa total i rotunda.
L’Home ha estat creat per ser feliç, cridat a participar en la
felicitat mateixa de Déu. Per contra, tot sofriment manifesta una situació inhumana contra la qual cal
lluitar.
10. Com lluitar contra el sofriment?
Poden ser moltes i molt variades les causes del sofriment, i
contra cada una d’elles caldrà lluitar-hi adequadament. Aquí es parla del
sofriment que ve de la violència humana.
Heus aquí un dels grans misteris de l’ésser humà! És incomprensible que hi hagi humans que vulguin torturar altres humans o vivents, i ho trobin
legítim, útil o excusable!
Naixem petits, dèbils i insegurs, amb el mínim indispensable per
poder esdevenir verdaders autors de
la nostra pròpia vida. Però quan no som prou generosos o prou valents per
esdevenir humans, podem sentir la temptació de compensar o dissimular la
nostra debilitat intentant deshumanitzar els altres. És absurd
i incomprensible; però és real. La violència és la manifestació solapada de la
incapacitat d’acceptar la pròpia debilitat.
11. La primera manera de lluitar contra la violència és no respondre-hi amb més violència. Això que, segons sembla, contradiu les tendències
més primàries dels humans, és
precisament l’única manera de trencar l’espiral
de la violència. I és indispensable fer-ho per poder crear i entrar en el
nou Regne.
Jesús, l’Home, no pateix “perquè
s’hagi de patir”. Pateix per culpa dels turmentadors.
I allò que Déu ens demana, i que Jesús va complir exemplarment, és mantenir-se fidel a l’Home, encara que això comporti
haver de suportar la violència dels inhumans.
MISSATGE.
12. “Prengué el pa... i els
el donava... En aquell moment se’ls obriren
els ulls...”. Aquell que fins aleshores havia estat per als dos
deixebles un foraster, de cop i volta
és reconegut com el que era realment: Jesús:
l’home de la vida donada.
Tot plegat va ser conseqüència d’haver acollit un foraster.
Per això aquest relat també es podria escriure d’aquesta altra
manera: “Qui viu compartint la seva vida (el seu “pa”) fa possible que els ulls humans s’obrin”.
Aleshores, amb sorpresa però també amb gran alegria, descobrirem que són
infinits els “forasters” que parteixen i comparteixen el seu pa, i
que el nostre món es va humanitzant precisament gràcies a
ells.
RESPOSTA.
13. Tothom ens resulta “foraster” mentre ens mantenim tancats en la
nostra closca protectora. Com va
passar als dos deixebles, potser també nosaltres, decebuts del nostre món i de les nostres autoritats, marxem de la nostra
“Jerusalem” particular. Germans i
amics poden esdevenir-nos forasters.
Però sempre ens queda la possibilitat de dir-los: “Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar”.
La nit que s’acosta és la nostra
nit, que només ell, el foraster
de torn, ens podrà il·luminar.
14. Si això és així, podem fer-nos una pregunta: És possible ser a
la vegada deixeble de Jesús i ciutadà normal d’aquesta nostra societat de propietats privades i de recels
creixents?
En tot cas he de confessar que, a la vista d’aquests dos deixebles, noto que em manca encara
molt de recorregut en el camí d’Emaús.
I és una sort poder fer-lo acompanyat, ni que sigui d’un foraster.
PREGUNTES
per al diàleg.
1. Cleofàs (que
significa “fill de pare gloriós”) és un dels dos deixebles. Us imagineu a
vosaltres mateixos com si fóssiu l’altre
deixeble? Què hauríeu dit? Què hauríeu fet?
2. Jesús es presenta en forma de desconegut. Us suggereix algun comentari especial, aquest fet?
3. El sofriment fa que una acció bona sigui més meritòria? Meritòria, davant qui?
