Diumenge vinent, "Corpus Christi". Any A.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

VOCABULARI.  (> Índex general). 

Baixat del cel.     Carn.     Fill de l’home.    Menjar... Beguda.     Pa.     Pare.    Ressuscitar.    Vida eterna.

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Jueus.

 

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Corpus.

 

 

LECTURES.

 

1ª LECTURA. (Deuteronomi 8, 2-16.

Moisès digué al poble:

”Recorda’t del camí que el Senyor t’ha fet fer

pel desert des de fa quaranta anys per afligir-te,

per provar-te, per conèixer els sentiments del teu cor

i veure si observaries o no els seus manaments.

T’afligí fent-te passar fam,

però després t’alimentà amb el mannà,

que ni tu ni els teus pares no coneixíeu,

perquè aprenguessis que l’home no viu només de pa;

viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.

Recorda’t del Senyor, el teu Déu,

que et va fer sortir de la terra d’esclavatge;

que t’ha fet passar per aquest desert immens i terrible,

infestat de serps verinoses i d’escorpins,

una terra eixuta, sense aigua,

on per a tu va fer saltar un doll d’aigua de la roca dura,

i t’alimentava amb el mannà,

que els teus pares no coneixien”.

 

2ª LECTURA (1ª Corintis 10, 16-17).

Germans,
el calze de la benedicció que nosaltres beneïm,

¿no és, potser, comunió amb la sang de Crist?

El pa que nosaltres partim,

¿no és, potser, comunió amb el cos de Crist?

El pa és un de sol.

Per això tots nosaltres, ni que siguem molts,

formem un sol cos,

ja que tots participem del mateix pa.

 

EVANGELI. (Joan 6, 51-58).

En aquell temps Jesús digué als jueus:

”Jo sóc el pa viu baixat del cel.

Qui menja pa d’aquest viurà per sempre.

Més encara: el pa que jo donaré és la meva carn,

perquè doni vida al món”.
Els jueus es posaren a discutir.

Deien: “¿Com s’ho pot fer aquest,

per donar-nos la seva carn per menjar?”

Jesús els respongué:

“Us ho dic amb tota veritat:

si no mengeu la carn del Fill de l’home

i no beveu la seva sang,

no podeu tenir vida en vosaltres.

Qui menja la meva carn i beu la meva sang

té vida eterna,

i jo el ressuscitaré el darrer dia.

Ben cert:

la meva carn és un veritable menjar,

i la meva sang és una veritable beguda.

Qui menja la meva carn i beu la meva sang

està en mi i jo en ell.

A mi m’ha enviat el Pare que viu,

i jo visc gràcies al Pare;

igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi.

Aquest és el pa baixat del cel.

No és com el que van menjar els vostres pares.

Ells van morir.

Però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre”.

         

 

LLENGUATGE.

 

1. Aquesta festa té un nom realment estrany. Potser per això popularment continua usant-se el seu nom llatí “Corpus”, ja que així no fa tan mal d’orelles.

El llenguatge entorn del “cos i la sang de Crist” ha passat a ser tan retorçat que o no diu res o provoca rebuig. Encara recordo el gest revulsiu d’un nen que la seva mare va portar a la parròquia amb l’objectiu de convèncer-lo de fer la 1ª Comunió. Davant meu, i amb llenguatge manllevat pel fet d’estar parlant davant el “mossèn”, la mare li va dir: “Fent la comunió, Jesús vindrà al teu cor”. El nen va creuar de seguida els braços davant el pit per “protegir-se’n”.

 

2. La festa del Corpus constitueix una repetició del Dijous Sant. Per això en les discussions del concili Vaticà II alguns van proposar de suprimir-la, però es va mantenir en atenció a la seva gran popularitat (era el 1962).

 

3. Els orígens de la festa cal buscar-los ja al s. XII com a reacció a alguns teòlegs que posaven en dubte la “presència real” de Jesús en el pa i el vi de la missa. Van optar per l’exuberància de les formes, considerant que així, impactant els sentits, s’ajudaria a creure-hi.
Per això, allò més popular de la Diada del Corpus era la Processó, com més espectacular millor i amb la presència dels prohoms de la ciutat.

Avui, en el marc d’una societat molt diferent, costa de trobar sentit a aquesta festa. Segurament ha estat un bon encert convertir-la en el “Dia de Càritas”. (→ Més avall: missatge).

 

4. El llenguatge de l’evangeli d’avui és volgudament provocador, com reflecteix el mateix relat quan diu: “Els jueus es posaren a discutir...”. ”Menjar la carn i beure la sang”...

A vegades s’ha insistit tant en el “realisme” de les paraules de Jesús que s’han entès en un sentit quasi antropofàgic o canibalesc.

D’entrada, cal fer-hi una doble consideració:

1ª. Aquestes paraules van ser escrites més de 50 anys després de la mort de Jesús. Per tant, és impossible donar-los un significat literal (menjar la seva carn, ...).

 

2ª. És pràcticament segur que no es tracta d’unes paraules de Jesús, recollides a l’Evangeli de Joan, sinó d’unes paraules que l’evangelista posa en boca de Jesús per expressar allò que és la realitat més profunda de la VIDA humana. Jesús és l’Home. I la vida de qualsevol “humà” no és plenament “humana” fins que no es fa “aliment” per els altres.

 

5. També l’Evangeli de Lluc usa un llenguatge semblant quan diu que, en néixer Jesús, Maria el va posar en un menjadora. No es tracta de cap forma de canibalisme. Es tracta d’afirmar, amb un llenguatge extremadament clar, que els Humans podem fer de la nostra vida un aliment per als altres. De fet, qualsevol pare o mare, assegut a taula, podria agafar el pa i, ensenyant-lo als seus fills, dir-los: això és la meva vida. Teniu: mengeu-ne.

Els pares “gasten” o “donen” la seva vida convertint-la en tot allò que necessiten els seus fills per viure i créixer. No és cap “miracle”; és amor. O, si voleu, és “el miracle de l’amor”.

 

6. ”La meva carn és un veritable menjar”. Això és veritat en qualsevol persona que estima de debò.

Expressa l’experiència de com la nostra vida pot passar de “vida tinguda” a “vida donada”, i que aquesta és la vida autèntica que transforma la “mort”, i la “empelta” a la VIDA  mateixa de Déu.

La vida donada de Jesús és fa “visible” en aquells que la reben; convertint-se així en el nou “cos de Crist”.

 

7. La Comunitat cristiana no ha de voler retenir només per a ella mateixa la vida donada de Jesús. La raó de ser de la Comunitat cristiana és gaudir, celebrar i ser testimoni de la bondat i de la meravella de la VIDA, que pot “passar” de ser “rebuda i tinguda” a ser “donada i compatida”.

 

Els deixebles de Jesús ens trobem cada setmana per menjar aquest aliment. “Menjar”, aquí, vol dir assumir, fer nostra, aquesta manera de viure.
Anar a combregar sense assumir que la nostra vida es faci també aliment per als altres, seria un engany perillós, com ja ho va advertir Sant Pau als cristians de Corinti (→1ª Corintis 11:27).

 

 

MISSATGE. 

8. Prescindint dels textos i tornant a la “festa del Corpus”, el seu missatge tradicional era molt “humà” per l’exhibició que comportava, però no era gaire cristià.

Actualment, la vinculació d’aquesta Festa amb allò que representa CÀRITAS ens permet recuperar el missatge profund i radical de l’Eucaristia.

9. CÀRITAS ens porta a redescobrir el significat real del “Cos de Crist”.
”Déu estima tant el món que li ha donat el seu Fill Únic”. En Jesús es fa visible l’amor de Déu. S’ha fet “carn de la nostra carn”. En l’home-Jesús, tota la humanitat és “cos de Crist”. Només en quedem exclosos si ens “desmarquem de la Humanitat”, situant-nos per sobre d’ella. Tot el que signifiqui “domini sobre els altres” queda exclòs del “cos de Crist”.

10. Cal recordar aquí aquell text meravellós del Concili Vaticà II: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors.” (Inici de la Constitució pastoral).
 

L’Evangeli de Mateu és encara més contundent: “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” (Mateu 25, 40). 

 

 

RESPOSTA. 

11. El canvi que ha experimentat la festa del Corpus pot orientar la nostra pròpia Resposta i la de les parròquies.

Es tracta d’anar-nos apartant del freqüent i variat exhibicionisme religiós i anar redescobrint l’única imatge de Déu i de Jesús que el mateix Evangeli ens proposa: el rostre de l’altre, sobretot quan aquest “altre” és víctima d’alguna forma de injustícia.

Els Evangelis han volgut que la imatge venerable de Jesús a la Creu fos, per sempre més, inseparable de la dels altres “condemnats” que l’acompanyaven (Mateu 27:38).

 

 

PREGUNTES per al diàleg. 

1. Quan sento l’expressió: “El cos de Crist”, què m’imagino realment?

 

2. Si coneixeu o recordeu el llenguatge que es fa servir per la 1ª Comunió dels nens, creieu que és adequat per dir el que vol dir?

 

3. Quan la nostra era una societat  “cristiana”, eren considerades normals certes formes d’exhibicionisme religiós. ¿Quina dosi d’exhibicionisme queda encara entre nosaltres especialment inadequat en una societat “laica”?

 

Diumenge vinent, Festa de la SANTÍSSIMA TRINITAT.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

VOCABULARI.

Condemnar ... salvar.        Creure.         Fill.        Vida eterna.           Vida eterna (des del Glossari).   

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

  

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Trinitat. 

 

LECTURES.

 

1ª LECTURA. (Exode 34, 4-9).

En aquells dies,

Moisès es llevà a la matinada i pujà a la muntanya del Sinaí,

tal com el Senyor li havia manat.

Portava a les mans les dues tauletes de pedra.

El Senyor baixà enmig del núvol i proclamà el seu nom.

Moisès s’estigué allà amb ell.

Llavors el Senyor passà davant d’ell tot cridant:

«Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne,

lent per al càstig, fidel en l’amor».

Moisès es prosternà tot seguit,

l’adorà amb el front fins a terra, i digué:

«Senyor, si m’heu concedit el vostre favor,

vingueu vós mateix a acompanyar-nos.

És veritat que és un poble rebel al jou,

però vós ens perdonareu les culpes i els pecats,

i fareu de nosaltres la vostra heretat».

   

2ª LECTURA (2ª Corintis 13, 11-13).

Germans,

estigueu contents,

refermeu-vos, animeu-vos, viviu en pau i ben avinguts,

i el Déu de l’amor i de la pau serà amb vosaltres.

Saludeu-vos els uns als altres amb el bes de la pau.

Us saluda tot el poble sant.

Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor,

l’amor de Déu i el do de l’Esperit Sant

 siguin amb tots vosaltres.

          

EVANGELI. (Joan 3, 16-18).

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic,

perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell,

sinó que tinguin vida eterna.

Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés,

sinó per salvar el món gràcies a ell.

Els qui creuen en ell, no seran condemnats.

Els qui no creuen, ja han estat condemnats,

per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu. 

       

LLENGUATGE. 

1. Amb la Pentecosta s’acaba el Temps Pasqual i es reprèn el nomenat Temps de durant l’any. Però, per als dos diumenges següents a la Pentecosta, la litúrgia ens proposa encara dues altres festes que són com el “resum final” de tot el temps pasqual: La Santíssima Trinitat i el “Corpus Christi”.
= = = = = = = =

 

2. Parlar de la SS. Trinitat no és fàcil.
Podríem recordar una anècdota ja clàssica: un mossèn pregunta a un fidel si creu que en Déu hi ha “tres persones realment distintes”. 
─Sí, mossèn, ho crec, mentre no les hagi de mantenir, jo...

L’anècdota vol mostrar-nos com el “misteri” de la SS. Trinitat sol quedar a la “superfície” de la nostra fe, tot i ser-ne el punt central.

Aquí seria bo insistir en un punt: per molt “misteri” que sigui Déu, si en parlem, el “llenguatge” ha de tenir per a nosaltres algun sentit. Si no, és preferible un silenci total.

 

3. Les primeres comunitats cristianes aviat van adonar-se de com n’era d’important i novadora l’experiència de Déu que Jesús tenia i ens oferia. Per això, ja des dels inicis, els cristians sabien que tot ho podien fer “en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, i acabar-ho tot amb el “glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant”.

No obstant, ens hem acostumat tant a dir que la Trinitat és un “misteri”, que ja d’entrada renunciem  a entendre-hi res. Continuem usant el llenguatge, però acceptant que no ens diu res de res ... “perquè és un misteri”.

Ara bé: si un llenguatge no diu res de res, no és ni tan sols “llenguatge”; i la nostra professió de fe en la Trinitat resultaria totalment buida.

 

4. L’evangeli d’avui ens situa en el bon camí: “Déu estima tant el món...”.

Déu estima. És famosa la frase de Blaise Pascal: “El cor té raons que la intel·ligència no comprèn”.

Tothom qui estima autènticament sap que el “centre” de la seva vida està “en la persona estimada”.
Tots som conscients de que aquesta afirmació és del tot absurda i intel·lectualment contradictòria, i, no obstant, qui està enamorat l’experimenta amb tanta força que no pot dubtar-ne.

Certament: “enamorar-se” comporta que el centre de la nostra vida està fora de nosaltres mateixos. I sentir-se estimat per algú comporta adonar-se i acceptar que ens hem convertit en el centre de qui ens estima.

Amb l’amor, la vida continua essent individual, però pren forma de comunió i de comunitat.

5. Dintre aquesta comunitat adquirim un vigor tan extraordinari que ens “supera” a nosaltres mateixos.
Imaginem una mare, potser dèbil i malaltissa, però amb un fillet a la falda. Si s’acosta a aquest fillet seu alguna classe d’amenaça, veureu quina valentia i força (esperit) envaeix la mare.
Ve d’ella mateixa aquesta força inesperada? Pregunteu-li i veureu què us dirà...

 

6. Jesús experimentava, i ens ho va comunicar, que “Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic”. Déu ens ha convertit en el “centre” de la seva “Vida”, i, si ho acceptem, entrem en comunió amb Ell; formem comunitat amb Ell i participem de la seva “Vida Eterna”.

 

7. Però, per absurd que sembli, també podem no acceptar-ho...

Cal evitar d’entendre les paraules “els qui no creuen ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu” (Joan 3,18) en un sentit merament intel·lectual. Aquí “creure” manifesta sobretot una actitud del cor.

 

A nosaltres, el missatge de Jesús ens ha arribat en forma de “religió” amb dogmes i doctrines. Les doctrines i els dogmes són un llenguatge intel·lectual que ens pot ajudar a “entendre alguna cosa” perquè l’home és també intel·ligència, però també pot ser-nos un obstacle.

 

8. El missatge de Jesús es dirigeix “al cor”; és a dir: al més íntim i profund de nosaltres mateixos: allà on cadascú es troba amb el dilema de “ser bo” o de “ser bo, si em va bé”.

Cada ésser humà va trobant-se progressivament amb aquesta disjuntiva radical. Si accepta “creure” (“ser bo”), sigui quina sigui la seva religió, el seu llenguatge conceptual, els seus dogmes, el seu caràcter... entra en sintonia amb la vida mateixa del Déu-Bo, que, en el nostre llenguatge, és Comunió, Filiació, Trinitat, Pare, Pare-Mare... 

 

MISSATGE. 

9. El missatge d’aquesta festa i de les Lectures que s’hi llegeixen és tan simple com radical. Podríem expressar-lo amb les mateixes paraules de St. Pau als Corintis, llegides a la 2ª Lectura: “Saludeu-vos els uns als altres amb el bes de la Pau” (2Corintis 13,12).

Déu ens ha convertit en el “centre” de la seva Vida. Si ho acceptem, passem a ser fills en el Fill i germans en el Germà. La resta ve per si sola.

Cadascú veurà com canvia la seva vida. Cada Comunitat Cristiana veurà com celebra i exhibeix aquesta sorprenent i benaurada “realitat”. 

 

RESPOSTA. 

10. La resposta positiva de cada un de nosaltres a l’amor de Déu no sempre es visualitza amb claredat en l’estil i en les formes que prenen les reunions de la Comunitat Cristiana.

Si algú no iniciat entrés a les nostres esglésies quan hi està reunida la Comunitat, ¿podria intuir-hi que Déu és comunió, i que nosaltres estem celebrant i participant d’aquesta meravella?

 

11. ¿Una assemblea en què ningú no es mira la cara (excepte el mossèn que “presideix”), podria ser entesa com una trobada de germanor?

El clatell i el trasero són parts ben dignes del cos humà; però quan volem comunicar-nos, ens hi posem de cares!

Potser no seria tan difícil girar els bancs de la meitat de davant de l’església o els de l’altre costat perquè ens veiéssim els uns els altres. Així, almenys una meitat dels “germans” estaria de cares a l’altra meitat. 

 

PREGUNTES per al diàleg. 

1. Quan anem a missa, és per “trobar-nos amb Déu” o per “experimentar i afavorir la seva Presència en l’amor mutu”?    (Tenir en compte també → Mateu 6,6).

 

2. Alguna vegada en què no teníeu ganes d’anar a missa, heu acabat anant-hi per atenció als altres, pensant que us trobarien a faltar?

 

3. Voldríeu explicar i compartir amb els altres algun moment o ocasió en què us heu sentit “estimats de Déu”?

  

Diumenge vinent, Pentecosta. Any A.

  

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

VOCABULARI.

 

Defensor (Paràclit).   Esperit (Sant).   Pentecosta.   Tots (Tots i totes).   Veritat.

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

 

  

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Esperit.   Pentecosta.  

 

→ Veure també:   Entrevistes amb Fid’ho: Pentecosta. 

 

LECTURES.

 

Nota.

La festa de la Pentecosta es bassa en el relat de Lluc en Fets dels Apòstols. Per això, la 1ª Lectura és comú als tres anys del cicle litúrgic: A.B.C.
En canvi, la 2ª Lectura i l’Evangeli són pròpies de cada any: Any A (aquí), Any B o Any C. 

 

  

1ª LECTURA. (Fets dels Apòstols 2,1-11).

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta,

es trobaven tots junts en un mateix lloc,

quan, de sobte,  se sentí venir del cel un so

com si es girés una ventada violenta,

i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.

Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc,

que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells.

Tots quedaren plens de l’Esperit Sant

i començaren a expressar-se en diversos llenguatges,

tal com l’Esperit els concedia de parlar.

 

Residien a Jerusalem jueus piadosos

provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel.

Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats,

perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.

Estranyats i fora de si deien:

«No són galileus tots aquests que parlen?

Doncs, ¿com és que cadascú de nosaltres

els sentim en la nostra llengua materna?

Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites,

hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia,

al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília,

a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena,

hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits,

hi ha cretencs i àrabs,

però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu

en les nostres pròpies llengües.»

 

2ª LECTURA (1ª Corintis 12, 3-13).

Germans,

ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor

si no és per un do de l’Esperit Sant.

Els dons que rebem són diversos,

però l’Esperit que els distribueix és un de sol.

Són diversos els serveis,

però és un de sol el Senyor a qui servim.

Són diversos els miracles,

però tots són obra d’un sol Déu,

que els fa valent-se de cadascun de nosaltres.

Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú

són en bé de tots.

Perquè el Crist és com el cos humà:

és un, encara que tingui molts membres,

ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos.

Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures,

hem estat batejats en un sol esperit per formar un sol cos,

i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.

 

EVANGELI. (Joan 20, 19-23).

El vespre d’aquell mateix diumenge,

els deixebles eren a casa

amb les portes tancades per por dels jueus;

Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.»

Després els ensenyà les mans i el costat.

Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor.

Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres.

Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.»

Llavors alenà damunt d’ells i els digué:

«Rebeu l’Esperit Sant.

A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats,

però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó»

(Versió alternativa: Als qui els hi reprimiu, els quedaran reprimits).

 

 

LLENGUATGE.

 

NOTA:
Aquesta Festa, juntament amb la festa de l’Ascensió, no té com a text inspirador un relat dels Evangelis sinó de Fets dels Apòstols. Però, com que la Lectura de l’Evangeli sempre és central en les Trobades del diumenge, el llenguatge d’avui serà sobre les dues Lectures.

En relació a l’Evangeli, diferent cada any, podeu trobar altres apunts per l’any b, any c (i també diumenge 2 de Pasqua. Any A, Any B i Any C.).

 
Sobre Fets dels Apòstols. (1ª Lectura)

1. El llibre Fets (o Actes) dels Apòstols ens presenta la vinguda de l’esperit sant en el marc de la festa jueva de Pentecosta, (d’una manera semblant a com els Evangelis ens presenten la mort-resurrecciosa de Jesús en el marc de la festa jueva de Pasqua).

Això vol dir que el relat que hem llegit no és la crònica d’un fet objectiu sinó un relat simbòlic que, aprofitant el significat ja conegut d’aquesta festa jueva, és utilitzat com a llenguatge per afegir-hi i explicitar-hi un nou significat .

Aquest nou significat vol ajudar-nos a entendre que, en Jesús, l’Obra de Déu (el “Procés d’Humanització”) ha arribat ja a la seva PLENITUD, i ara continua per arribar a TOTS els Humans que vulguin adherir-s’hi.

2. Com a festa jueva, la Pentecosta és la festa dels fruits o de la recol·lecció; i també la festa de la  Recepció de la Llei (Aliança) que els constituïa en “Poble de Déu”.
 
St. Lluc vol fer-nos adonar que la Recepció de l’Esperit Sant és l’autèntic i definitiu “fruit” de l’Obra de Jesús. O dit d’una altra manera: la vida de Jesús no s’ha d’entendre només com una experiència individual sinó com una experiència que es “projecta” sobre tota la Humanitat, constituint-la “Poble de Déu” definitiu.

3. “Pentecosta” significa “50”. En el llenguatge popular, els números estan carregats de simbolisme. “50” manifesta el nou començament que segueix a una certa plenitud ja adquirida. És una cosa semblant a allò que passa amb els fruits: quan arriben a la maduresa, esdevenen també llavors de noves vides.

El número “50” suggereix la “continuació” de la plenitud expressada pel número “7”.   7x7=49. És una forma de PLENITUD. Després ve el “50”, que és com un “reinici” cap una nova PLENITUD.
Ja en la mateixa Llei de Moisès, a Israel, cada 50 anys s’havia de celebrar l’Any jubilar, que era un any de renovació (Levític, 25,10).

En el relat de fets dels apòstols, Israel, com a “Poble Elegit”, arriba a la seva plenitud en l’home Jesús.
A partir d’ell, “entregat a la Humanitat” per “un dels 12”, TOTS ELS HUMANS són invitats a esdevenir “Poble de Déu” definitiu.

4. La universalitat és una característica destacada del nou Poble. Ve indicada pel simbolisme de les llengües. “Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel”. Amb la recepció de l’Esperit Sant “tots s’entenen”.
 
Això anul·la allò que la Humanitat havia experimentat prèviament quan els Humans, en el seu afany de ser “com déu”, volien construir una torre “que arribés fins al cel”. (Relat de la Torre de Babel →Gènesi 11,5. També →Gènesi 3,5).
 
La “Torre” simbolitza el “Poder”. El Poder sempre busca ser “més poderós”. Això el posa en “competència” amb altres Poders, i més concretament, segons aquest relat, amb la sobirania mateixa de Déu. Per això Déu els dispersa fent que parlin llengües diferents i no s’entenguin.
La Torre de Babel és un relat mític per expressar l’origen de les desavinences entre els Humans, ocasionades per l’afany de Poder. Una cosa sempre del tot actual.

5. La nova Pentecosta capgira aquesta situació. Congrega tothom. Les llengües “de foc”, purificadores, es posen sobre cada persona de la nova Comunitat.
Gràcies a aquestes llengües tothom s’entenia, i sentia “proclamar en les seves pròpies llengües les grandeses de Déu”. 
Allò que abans impedia d’entendre’s, no era la varietat de llengües sinó l’afany de Poder (simbolitzat en la “torre” que volien construir).
 
Quan l’Esperit Sant, superant les estructures de Poder, ens obre a l’Amor, la varietat de llengües no impedeix d’entendre’s, sinó que mostra l’extraordinària riquesa de les diferències.

 

Sobre l’Evangeli.

1. En aquest Any A, el Missal ens proposa un fragment de l’Evangeli de Joan. Si en l’Evangeli de Lluc, amb el llenguatge de la Pentecosta, es vol indicar un “nou començament” des d’una certa “plenitud”, en l’Evangeli de Joan es fa servir la l’expressió “el primer dia de la setmana” (el nostre “diumenge”). Comença, doncs, una nova setmana de la “Creació”
 

La Bíblia comença amb l’acció creadora de Déu, encaixada en el marc d’una “setmana”. El dia 6è (el nostre “divendres”) és el de la creació de l’Home a imatge i semblança de Déu (Gènesi 1,26s).

La “creació” de l’Home no quedarà acabada fins que Jesús, a la creu, no diu “Tot s’ha complert” (Joan 19,30). Aquestes paraules indiquen el “pas” o “pasqua” de la vida-tinguda a la vida plenament donada i compartida.

 

2. Després del repòs del dissabte, comença la Nova Setmana: la vida-donada de Jesús capacita a aquells qui la acullen, a continuar la Humanitat, amb l’Esperit de Jesús, fins a la seva plenitud.

El relat posa de manifest el vincle directe entre la crucifixió (vida donada) i la resurrecció (vida rebuda).
En la crucifixió Jesús “expira”, “dóna l’esperit” (Joan 19,30).
En la resurrecció Jesús “els va mostrar les mans i el costat.... Llavors “va alenar” damunt d'ells i els digué: Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui els retingueu els quedaran retinguts” (Joan 20,22)

“Esperit Sant” vol dir “impuls vital”. És el contrari de “l’esperit maligne”, que és esperit de mort. Per això, els qui reben l’Esperit Sant o l’Esperit de Jesús tenen la capacitat de “perdonar els pecats”, que són el “producte” de l’acció de l’esperit maligne.

 

3. Aquí trobem una frase conflictiva.

La traducció que ofereix el Missal, seguint una interpretació molt estesa, diu: “a qui no els perdoneu (els pecats), li quedaran sense perdó”.
 

Però, des de l’Evangeli, és inimaginable la possibilitat de no perdonar. Amb tot, el mateix Jesús declara als fariseus que “si fóssiu cecs, no tindríeu pecat. Però, com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix” (→ Joan 9:41). Seria allò que en l’Evangeli de Marc se’n diu “pecat contra l’Esperit Sant”, que no pot ser perdonat (Marc, 3:28), perquè és el pecat d’oposar-se directament al perdó.
Mantenint aquesta traducció, els deixebles rebrien de Jesús la missió de perdonar els pecats com a conseqüència directa d’haver rebut l’Esperit Sant. L’Esperit Sant i l’esperit maligne es “relacionen” com la llum i la foscor: la llum anul·la automàticament la foscor.
Però, a pesar de que “la llum resplendeix en la foscor, i la foscor no hagi pogut ofegar-la” (Joan 1:5), és possible rebutjar la Llum. En aquest cas, la Llum posa de manifest la “taca tenebrosa” d’aquells “que no volen la llum” (“els pecats queden sense perdó”).

 

4. De totes maneres hi ha una altra traducció proposada, entre d’altres, pel biblista Miquel Gallart, i que sembla molt més coherent amb la resta de l’Evangeli.
En l’Evangeli de Joan, el “pecat” és una realitat dinàmica que “mou a pecar” (“esperit maligne”). Però Jesús “expulsava els esperits malignes”. És a dir: l’Esperit de Jesús bloqueja, reprimeix  o anul·la la dinàmica dels esperits malignes.
Per això, segons Miquel Gallart, la traducció correcta seria: “... als qui perdoneu els pecats els queden perdonats; als qui els reprimiu els queden reprimits”.

 

Per tant, no es tractaria de dues possibilitats (perdonar o no) sinó de posar en relleu una única i mateixa acció (perdonar) afirmant-la dues vegades amb paraules diferents.
En la Bíblia, el paral·lelisme retòric és relativament freqüent.

 

 

MISSATGE.

 

5. Si no hi ha prejudicis que distorsionin el llenguatge, el missatge dels textos d’avui resulta força clar: així com la Creació va començar per obra de l’Esperit de Déu que planava sobre les aigües (Gènesi 1:1 “Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l'oceà, i l'Esperit de Déu planava sobre les aigües”), així també la Creació avança vers la plenitud per obra del mateix Esperit, “difós en els nostres cors”, si l’acollim (Gàlates 4,6).

Els Humans, que ja érem “creatures” de Déu, ara passem, acollint el seu Esperit, a ser “fills”.
Fills en el Fill. I, per tant, també hereus. I, com “hereus”, som invitats a continuar la “Creació” iniciada per Déu-Pare (que ja ha fet la “feina” que li “tocava” i viu en el “repòs”. Un “repòs actiu” perquè ens acompanya en el nostre “treball”, i com a garantia del nostre propi “repòs” (Gènesi 3,2) i (Joan 5,17).

Ha començat la Comunitat Universal dels fills de Déu dintre la qual “tots s’entenen” perquè s’hi parla el llenguatge de l’Amor, tot i pertànyer a diferents llengües, races, cultures, religions,...

 

 

RESPOSTA.

 

6. Sovint es poden sentir persones que diuen: “Jo crec en Déu, però no crec en l’Església”.
Segurament això és una mostra d’una gran deformació de l’Església Estructura, que ha deixat de manifestar-se com un àmbit de comunió i apareix com la “Comunitat d’una determinada religió”.

En una Comunitat “religiosa”, Déu hi és experimentat d’una manera “filtrada” per moltes coses: sacerdots, ritus, temples, altars, doctrines, inculturacions, interessos, ... En canvi, en la “Comunitat de comunió”, la presència de Déu hi és experimentada en la mateixa vivència de la comunió, ja que Déu mateix és COMUNIÓ. (Com celebrarem Diumenge vinent en la Festa de la Santíssima Trinitat).

 

7. És urgent redescobrir i optar altra vegada per COMUNITATS que siguin “espais de comunió”.

Ens cal anar més enllà de moltes “comunitats cristianes” sense comunió, sense llengües, sense vida, massa “religioses” i poc fraternals.

Seria important aprofitar la “manca de vocacions sacerdotals” per superar d’una vegada un dels defectes que més han empobrit les nostres parròquies i comunitats: el clericalisme, tant de clergues com de laics.

¿Ens creiem realment aquelles paraules de Jesús: “on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells” (→Mateu 18:20)?

 

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1  1. L’actual disposició dels bancs i de la taula (“altar”) de la nostra església o capella, facilita que la nostra trobada setmanal sigui una trobada de comunió? Seria possible millorar-ho?

 

2  2. L’Esperit Sant que hem rebut, quins fruits dóna en la manera de relacionar-nos entre nosaltres, i amb els altres? Ens converteix en mútuament perdonadors del “pecat”?

 

33 3. Què podríem fer perquè en les nostres trobades i reunions sigui possible “parlar-nos,  escoltar-nos, i entendre’ns"?

 

4.   Què podríem fer perquè la nostra comunitat s’assemblés al cos humà, com ens suggereix sant Pau a la 2ª Lectura d’avui? (Corintis 12,12ss). No és veritat que sovint ens assemblem més als vagons d’un tren moguts per algú que hi fa de “màquina”?