Primer diumenge d’Advent.
Any B
→ Nou Any litúrgic.
Any B. Basat en l’Evangeli de Marc.
“Introducció
a l’Evangeli de Marc”
→ VOCABULARI.
→ ÍNDEX
ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.
→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana interconfessional).
“Vinguda de Crist”,
→ Veure també RELECTURES:
1er. Diumenge
d’Advent. Any B.
A. LECTURES.
1ª LECTURA. (Isaïes 63,16b-17.19b.64,2b-7).
Vós, Senyor, sou el nostre pare,
el vostre nom és, des de sempre, El-nostre-redemptor.
Senyor,
per què deixeu que ens desviem dels vostres camins,
que els nostres cors s’obstinin a no creure en vós?
Reconcilieu-vos amb nosaltres
per amor dels vostres servents,
per amor de les tribus que heu pres per heretat.
Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu,
si davant vostre es fonguessin les muntanyes!
Cap orella no ha sentit
ni cap ull no ha vist mai un Déu, fora de vós,
que salvés els qui esperen en ell.
Vós veníeu a trobar els qui feien el bé
i es recordaven dels vostres camins.
Però ara us heu disgustat amb nosaltres,
que hem pecat i ens hem rebel·lat sempre contra vós.
Tots som semblants a persones impures,
cap de les nostres bones obres
no és més que la roba tacada d’impureses.
Ens marcim tots nosaltres com la fulla caiguda
i les nostres culpes se’ns emporten com el vent.
No hi ha ningú que invoqui el vostre nom,
que es recolzi en vós en desvetllar-se,
perquè ens heu amagat la vostra mirada
i ens abandoneu a les nostres culpes.
Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare;
nosaltres som l’argila, i vós, el terrisser;
tots som obra de les vostres mans.
2ª LECTURA (1ª als Corintis 1,3-9).
Germans,
us desitjo la gràcia i la pau de Déu, el nostre Pare,
i de Jesucrist, el Senyor.
Sempre beneeixo Déu per vosaltres,
pensant en la gràcia que us ha donat en Jesucrist.
De tot us ha enriquit en ell:
de tot do de paraula i de coneixement.
El testimoniatge que doneu de Crist
s’ha refermat tant entre vosaltres
que no us manca cap mena de do,
mentre viviu esperant la manifestació
de Jesucrist, el nostre Senyor.
Ell també us mantindrà ferms fins a la fi,
perquè el dia de Jesucrist, el nostre Senyor,
sigueu trobats irreprensibles.
Déu és fidel,
i és ell qui us ha cridat
a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist.
EVANGELI. (Marc 13,33-37).
En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles:
«Estigueu atents, vetlleu.
No sabeu quan vindrà el temps decisiu.
L’home que se’n va a terres llunyanes,
sortint de casa deixa els seus criats
responsables de les tasques que confia a cadascun,
i al porter li recomana que vetlli.
Igual heu de vetllar vosaltres,
perquè no sabeu quan tornarà l’amo de casa;
no sabeu si vindrà al vespre,
a mitjanit, al cant del gall, a la matinada.
El tindreu aquí a l’hora menys pensada:
mireu que no us trobi dormint.
I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom:
Vetlleu.»
B. LLENGUATGE.
1. “Vetlleu”, ens diu repetidament l’Evangeli.
Estigueu atents, que
l’amo de casa pot arribar a l’hora menys pensada.
Sobre què hem de vetllar?
A què hem d’estar atents?
Qui és aquest “amo de casa”
que ha d’arribar?
2. Podríem dir que qui arriba és “el Fill de l’Home”.
També podríem dir que, com que s’acosta Nadal, qui arriba és Jesús.
Però Jesús ja fa dos mil anys que va “venir”.
Si se’ns parla de “El Fill de l’home”
o del “Amo de casa”,... què se’ns vol
dir?
3. El tros llegit és un fragment del Discurs Escatològic tal com ens l’ofereix l’Evangeli de Marc
(Recordeu que els diumenges anteriors en vam llegir diversos fragments, però de
l’Evangeli de Mateu. Podeu repassar-los, sobretot el del diumenge
33, que ens ofereix el text paral·lel
al d’avui).
4. Per “començar” el nou any litúrgic, l’evangeli escollit ens proposa donar un cop d’ull al “Final”, on
se’ns parla de la Vinguda del Fill de
l’Home; és a dir: de la Vinguda de “l’Home”.
Així, ja des del principi, se’ns indica que els éssers humans no som una realitat ja feta i acabada sinó que som una “història”, començada però encara no acabada.
Ja som “humans” però encara no hem arribat a ser l’Home. Se’ns ofereix la plenitud humana com horitzó, i un camí per acostar-nos-hi. Un
“horitzó” es va definint a mesura que hi caminem.
5. Per arribar al terme cal estar molt atents a
l’horitzó i al camí. Per aconseguir que es vagi realitzant la nostra història, ens cal vetllar per no
desviar-nos-en.
No s’arriba a la plenitud
humana per simple evolució biològica
o sociològica. Déu, que ens ha creat sense nosaltres, no ens porta a
la plenitud sense nosaltres, perquè
la plenitud a què ens convida, a més de ser un do seu, comporta també la lliure
resposta nostra.
El camí on estem no ens porta, per si sol, al terme. Cal anar “escollint” entre trencants, bifurcacions i temptacions
a canviar de camí...
Podríem pensar: Per què complicar-nos tant la vida? Per què
considerar-nos una “història”?
Per què hem d’entendre la nostra vida com un “camí”?
És veritat: podríem no ser una història; podríem no estar
en cap camí. Els gats, o els lleons, o les formigues,... tots els
animals, no són cap història vistos des de si mateixos, ni els cal cap “camí” per arribar a ser el que són.
Nosaltres podríem ser com ells, i tot ens resultaria més fàcil!
Però, no som com ells!
Hem rebut la capacitat d’esdevenir semblants
a Déu. És una invitació. Una invitació a participar de la Vida de Déu. Aquest és l’horitzó
ofert a la nostra vida. Podríem no haver-lo rebut; però sortosament l’hem
rebut...
I podem refusar-lo. És cosa nostra decidir-ho.
6. El primer diumenge de l’any
litúrgic és també el primer diumenge d’Advent, que ens prepara per al Nadal. Jesús és el “regal” que Déu ens
fa per moure’ns a acceptar la seva invitació. Amb Jesús, Déu intenta “seduir-nos”.
Hi ha persones que viuen soles
perquè “tenen mandra d’enamorar-se”,...
fins que es troben amb aquella altra persona que els sedueix de tal manera que ja no són
capaces d’entendre la pròpia vida sense la persona que els ha captivat, i les fa felices amb una felicitat que mai no havien somniat.
7. Déu coneix la nostra “mandra per enamorar-nos d’Ell”.
Per això ens vol seduir, ja que
coneix la inèrcia cap al no-res
que, inicialment fa niu en el cor
humà...
I la “veritat és que, en moments lúcids, també nosaltres ens adonem que val la
pena deixar-nos captivar.
St. Agustí ho reconeix explícitament al començament de la seva famosa
autobiografia (“Confessions”): “Ens vau fer per a Vós, Senyor, i el nostre
cor està inquiet fins que reposi en Vós”.
I el profeta Isaïes, en la 1ª
lectura d’aquest diumenge, sospira: Oh,
si esquincéssiu el cel i baixéssiu...
Qui ha d’arribar és Déu mateix que, fent-se un de nosaltres en “Jesús”,
ve a seduir-nos.
8. “Advent” vol dir “vinguda”.
Què vol dir que “Déu ve”? ¿No hem dit sempre que Déu està a tot
arreu?
Ben cert. També el Sol està permanentment il·luminant la Terra, i no obstant
sovint és de nit: no ha marxat el Sol: és la nostra part de la Terra que s’hi
ha posat d’esquenes.
La “vinguda de Déu” no és un viatge
de Déu sinó nostre. Però, vist des de nosaltres mateixos, sovint ens sembla com
si Déu ens fos absent, igualment com, des de la Terra, tenim la impressió que
és el Sol que se n’ha anat.
9. “Estar atents i vigilar”
significa adonar-nos que de mil maneres Déu sol·licita
la nostra resposta al seu amor. Déu, que és “invisible” per nosaltres, ens
“parla” a través de les coses i persones que veiem. Però només si hi estem
atents, perquè no ens vol “forçar”...
El “fill de l’Home” que ha de venir (la nostra Plenitud) no és pas algú que ens arriba des de fora sinó que es va generant en
nosaltres mateixos quan responem positivament a la invitació de Déu.
Jesús, “l’home”, continua naixent en
cada un de nosaltres en la mesura que responem positivament a la oferta de
Déu de participar de la seva Vida,
que és Amor.
“Déu és Amor”; i ens invita constantment a deixar-nos estimar.
Per això som “reals”, els Humans. Allò que ens fa ser és la nostra “capacitat
rebuda” de deixar-nos estimar.
Podem dir que no, i quedar-nos “fora”. I esdevenir irreals...
C.
MISSATGE.
10. “Advent”,”vinguda”. Déu se’ns acosta. O millor: Déu se’ns fa trobadís en cada persona que acollim; en
cada esdeveniment que se’ns fa “paraula” i hi responem.
Nadal comporta “naixement”, no pas
fora de nosaltres sinó en nosaltres, fins arribar a la plenitud a què som invitats.
Per cada un de nosaltres, la “progressiva arribada” del fill de l’Home dóna com a resultat ser
una mica més humans; una mica més a
imatge
de Déu.
Per al conjunt de la Humanitat, la “progressiva arribada” del Fill de l’Home ens va acostant al
“terme” de la Història”, la Plenitud de Crist i en Crist, com ho
celebràvem diumenge passat, final de l’any litúrgic A
D:
RESPOSTA.
11. L’evangeli d’avui ens diu ben explícitament quina és la
“resposta” que s’espera de nosaltres: Estigueu
atents. Vetlleu.
Els fets i esdeveniments no són només “fets i coses que passen”.
Són també signes que ens parlen si hi estem atents. Els “signes dels temps” de què parlava el
Concili Vaticà II.
12. Per interpretar els signes
dels temps ens cal, abans de tot, confiar en la nostra capacitat personal
de llegir-los i entendre’ls.
Potser aquesta confiança en la nostra capacitat de llegir i
entendre els signes del temps sigui
la primera i més urgent resposta que
se’ns demana avui. En l’Església Catòlica estem massa acostumats a pensar que
això és feina de la jerarquia o dels mossens.
L’Evangeli, per prevenir-nos d’aquest error, diu ben explícitament: “I
això que us dic a vosaltres, ho dic a
tothom: Vetlleu” (Marc 13,37).
13. Si hem de vetllar,
és perquè som capaços de descobrir.
Si descobrim, és perquè som capaços
de respostes personals.
Potser la manca actual de vocacions
“sacerdotals”, com a signe del temps”, sigui una invitació
directa a superar el clericalisme de
la nostra Església.
Com que el “clericalisme” forma part de l’estructura actual de la nostra Església, és possible que tinguem
la sensació que “sense capellans” l’Església s’enfonsa. També s’ho pensaven els
deixebles quan Jesús els deia que “havia
de marxar”...
La resposta de Jesús al temor dels deixebles va ser, i és, insistir-hi: “Us convé que me'n vagi, perquè, si no me'n
vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres” (Joan 16,7).
14. El nostre món no necessita “ministres sagrats” sinó espais
de comunió. En la nostra societat, l’Església, convertida en “religió”, va esdevenint un objecte
de consum dintre l’escandalosa crescuda d’aquesta classe de “objectes”.
Sense “sacerdots”, seria molt més
fàcil per a l’Església de Jesús retrobar la seva identitat: ser ferment, llum, camí de llibertat, celebració de
la Vida, alternativa a l’individualisme,... I sobretot, consciència de “adultesa” en Humanitat.
15. En ple segle XXI, una vulgar pandèmia ens fa adonar
d’una cosa important: Cal decidir per nosaltres mateixos en moltes
coses. També en Religió.
Les restriccions que hem hagut d’assumir en les “pràctiques
religioses” ens han ajudat a “connectar” fe i vida; i vida
amb VIDA.
La Covid-19 ens va fe adonar que, com a “vivents”, som con‑vivents.
I la con‑vivència demana, cada vegada
més, adultesa personal.
... “Vosaltres no us feu dir “rabí”,
perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans”... (Mateu 23,8s).
L’únic “mestre” de què ens parla l’Evangeli és “el Crist” que exerceix el seu “mestratge”
en forma d’esperit de germanor difós als nostres cors (Gàlates 4,6)
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. ¿Considereu que la vostra comunitat desapareixeria si no hi
hagués capellà? ¿No us sentiu cridats de tirar-la endavant i anar
“madurant” d’acord amb els signes del
temps?
2. Què pot fer el mossèn
que no pugueu fer vosaltres?
3. Examinant la vida de les comunitats que formeu (parella,
família, parròquia, poble...), hi ha anat arribant el fill de l’Home?
És a dir: noteu si heu crescut en humanitat?

