diumenge, 15 de novembre del 2026

Diumenge vinent, Festa de "Crist rei" (Últim de l'Any A).

 


Festa de la Plenitud humana (o de “Crist Rei”).

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

VOCABULARI. 

Fill de l’home.    Rei.    “Veniu” - “Lluny de mi”.   

  

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

  

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

  

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Judici.

 

 

→ Veure també:
                -Entrevistes amb Fid’ho.
Diumenge 34. A. (Crist Rei).

 

                      -Relectures (Historietes):  Diumenge 34 de l’any A. 

 

LECTURES. 

1ª LECTURA.  (Ezequiel 34:11-12, 15-17).

Això diu el Senyor Déu:

«Jo mateix buscaré les meves ovelles

i en faré el recompte.

Les comptaré com el pastor recompta el seu ramat

el dia que es troba amb les ovelles dispersades,

i les recolliré de tots els llocs

on s’havien dispersat el dia de núvols i boira.

Jo mateix faré pasturar les meves ovelles,

i jo mateix les duré a reposar,

diu l’oracle del Senyor Déu.

Buscaré l’ovella perduda,

faré tornar la que s’havia allunyat,

embenaré la que s’havia fet mal,

faré posar bona la malalta,

mantindré les grasses i robustes,

les pasturaré totes amb justícia.»

I a vosaltres, el ramat,

el Senyor Déu us diu això:

«Judicaré entre l’un i altre, moltons i cabrits». 

 

2ª LECTURA (1ª Corintis 15:20-26, 28).

Germans,

Crist ha ressuscitat d’entre els morts,

el primer d’entre tots els qui han mort.

Ja que la mort vingué per un home,

també per un home vindrà la resurrecció dels morts:

tots són d’Adam, i per això tots moren,

però tots viuran gràcies al Crist.

Cadascun al moment que li correspon:

Crist el primer,

després, a l’hora que ell vindrà,

els qui són de Crist;

a la fi, quan ell destituirà

tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder,

com a coronament de tot,

posarà el Regne en mans de Déu, el Pare.

Perquè ell ha de regnar

fins que Déu haurà sotmès

tots els enemics sota els seus peus.

El darrer enemic destituït serà la Mort.

I quan tot li haurà estat sotmès,

el Fill mateix se sotmetrà a Déu

que li ho haurà sotmès tot.

Així Déu serà tot en tots. 

 

EVANGELI. (Mateu 25:31-46).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder,

acompanyat de tots els àngels,

s’asseurà al seu tron gloriós

i es reuniran davant d’ell tots els pobles.

Llavors els separarà entre ells

com un pastor separa les ovelles i les cabres,

i posarà les ovelles a la dreta,

i les cabres a l’esquerra.

Després el Rei dirà als de la seva dreta:

Veniu beneïts del meu Pare:

preneu possessió del Regne

que ell us tenia preparat des de la creació del món.

Vosaltres quan jo tenia fam, em donàreu menjar,

quan tenia set em donàreu beure,

quan era foraster em vau acollir,

quan em veiéreu despullat, em vau vestir,

quan estava malalt em vau visitar,

quan era a la presó, vinguéreu a veure’m.

Els justos li respondran:

Senyor, ¿quan us vam veure afamat

i us vam donar menjar,

o que passàveu set, i us vam donar beure?

¿Quan us vam veure foraster i us vam acollir,

o despullat, i us vam vestir?

¿Quan us vam veure malalt o a la presó,

i vinguérem a veure-us?

El Rei els respondrà:

Us ho dic amb tota veritat:

Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus,

per petit que fos,

m’ho fèieu a mi.

Després dirà als de la seva esquerra:

Lluny de mi, maleïts:

aneu-vos-en al foc etern

preparat per al diable i els seus àngels.

Vosaltres, quan jo tenia fam,

no em donàreu menjar,

quan tenia set, no em donàreu beure,

quan era foraster, no em vau acollir,

quan em veiéreu despullat, no em vau vestir,

quan estava malalt o a la presó,

no em vau visitar.

Ells li respondran:

Senyor, ¿quan us vam veure afamat

o que passàveu set, foraster,

despullat, malalt o a la presó,

i no vam fer res per vós?

Ell els contestarà:

Us ho dic amb tota veritat:

Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests,

per petit que fos,

m’ho negàveu a mi.

I aniran als suplicis eterns,

mentre que els justos entraran a la vida eterna.»

 

 

1.) La Festa.  

Heus aquí una “bona FESTA” amb un “mal LLENGUATGE”.


1). F
esta instituïda per Pius XI, l’any 1925, celebrada inicialment l’últim diumenge d’octubre. El concili Vaticà II la va posar com a cloenda de tot l’Any litúrgic.

És una “Bona Festa” perquè és reconfortant poder acabar l’Any litúrgic celebrant l’èxit de la Humanitat.
 

Des del primer capítol de la Bíblia se’ns presenta el propòsit de Déu de crear l’Home a imatge i semblança seva. I aquest Home, a imatge i semblança de Déu, està destinat a ser “Rei de la creació” (Gènesi, 1,26-29).

Però quan mirem la història de la Humanitat comprovem que una immensa majoria dels humans ha viscut i viu sota el pes de l’opressió, del dolor i de la mort.
Semblaria, doncs, que el Projecte de Déu ha fracassat.

 

2. Però en Jesús de Natzaret, que forma part dels “condemnats a mort”, descobrim que aquesta nostra “vida d’ara” no és pas encara la Vida a què estem cridats, sinó només el camí que ens hi porta, si el volem seguir.
Això canvia radicalment el significat del “sofriment” i de la “mort”.
La mort ja no és necessàriament el “fracàs” de la Vida sinó el “terme del camí” que hi porta.

 

3. La “mort resurrecciosa” de Jesús ens mostra que no és en els que moren o són assassinats que la Vida “fracassa”, sinó en els seus assassins.
En canvi, aquells en els quals la Vida ha reeixit són “una multitud tan gran que ningú no l'hauria poguda comptar... Gent de totes les nacions, tribus, pobles i llengües”, com llegíem el dia de Tots Sants (Apocalipsi 7,9).
Tothom qui estima, recorre amb èxit el “camí” cap a la Vida, i esdevé imatge i semblança de Déu, perquè Déu és amor (1Joan 4,8).
  

4. Un “mal llenguatge”.

Perquè l’expressió “Jesucrist, Rei de tot el món”, en una Societat plural, pot ser entesa en sentit fonamentalista, tant pels no cristians com per molts dels mateixos cristians.
Passa el mateix que amb la paraula “messies” en temps de Jesús. Els Evangelis diuen i repeteixen que Jesús va prohibir severament als seus deixebles que diguessin a ningú que ell era el “messies” (Marc 8,30).
 
Jesús només accepta el qualificatiu de “messies” o de “rei” en el context de la Creu. És a dir: quan no hi ha la més mínima possibilitat d’interpretar erròniament la seva “reialesa”. Una reialesa que té la Creu per tron, (Mateu 27,37) mostra el Regne de la VIDA DONADA.

 

5. Però, després que el Missatge cristià hagi esdevingut una “Religió” amb més de mil milions de “seguidors”, i que el “Vicari de Crist” sigui considerat un “Cap d’Estat” amb ambaixadors a la majoria de països... una “Festa” que se’n digui “Crist, rei de tot el món” comporta, com a mínim, una ambigüitat “perillosa i provocativa”.

¿Com pot ser “interpretada” aquesta “festa” pels companys musulmans, budistes o simplement no religiosos?

¿Com reaccionaríem nosaltres si a les mesquites de casa nostra s’hi celebrés una festa semblant, però des del punt de vista de l’Islam? 

 

 

2.) EL TEXT.

LLENGUATGE.


6. L’evangeli d’avui ens situa en la perspectiva correcta. Parla de Jesús fent servir l’expressió “el Fill de l’home”. És a dir: l’Home.

Els Evangelis ens presenten les “relacions humanes” com a “Criteri d’avaluació” per a cada ésser humà.
L’escenificació que en fa Mateu és solemne i radical.
Només hi ha dues classes de Humans:

- els qui s’han humanitzat atenen els altres, i

- els qui no s’han humanitzat per no haver atès els altres.

 

Per això hi ha només “dues” sentències:
- Veniu, beneïts del meu Pare, als primers; i
- Lluny de mi, maleïts, als segons.

Cal notar una diferència important entre les dues sentències: 

−“Veniu, beneïts del meu Pare... perquè, quan jo tenia fam, em donàreu menjar, quan tenia set em donàreu beure,... (Mateu 25,34)

 − “Lluny de mi, maleïts (sense dir “del meu Pare”)... quan jo tenia fam, no em donàreu menjar, quan tenia set, no em donàreu beure,...” (Mateu 25,41).

De Déu en rebem només “benedicció”. “Déu” no “maleeix” mai.
Els “maleïts” s’han “maleït” ells mateixos en refusar la “benedicció del Pare”. Recordem, en l’evangeli de diumenge passat, aquell “treballador” que havia “enterrat” el “talent” rebut.
 

7. Cap referència a si eren d’una religió o d’una altra o sense religió. Cap al·lusió a “altres coses” que no siguin el comportament generós i solidari envers els altres.

I no hi valen les excuses:
“Senyor, ¿quan us vam veure afamat o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la presó, i no vam fer res per vós?
Ell els contestarà:
Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests, per petit que fos, m’ho negàveu a mi”
(Mateu 25,44).

No s’hi parla de Jesús com a fundador, iniciador o centre d’una Religió. S’hi parla només de l’ésser humà, per petit que sigui. 

8. Seguint el “llenguatge” d’aquest Relat Evangeli, potser seria més oportú anomenar aquesta celebració Final de l’Any litúrgic: “Festa de l’Home, Rei de la Creació”.
Però, donat que la paraula “rei” està tan devaluada, potser en podríem dir-ne simplement: Festa de la Plenitud humana.

  

MISSATGE.

9. L’ésser humà, creat a imatge i semblança de Déu, arriba a la seva plenitud aprenent a estimar els altres. Per fer aquest aprenentatge ha rebut el do de la vida terrena com a camí vers la Vida. “Veniu beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món” (Mateu 25,34).

 

RESPOSTA.
 
10. A) Esforçar-nos per adequar el llenguatge a la nova situació de pluralisme.
El llenguatge serveix per comprendre i expressar-se un mateix; però també per a comunicar-se amb els altres.
Els altres entendran allò que els diem des de la seva pròpia experiència i manera de pensar.

Quan parlem per als altres, el nostre llenguatge ha de ser apte per esdevenir diàleg. I perquè el diàleg sigui possible, cal tenir sempre en compte com serà entès.

 

B) Sigui quina sigui la nostra religió o no-religió, cal tenir en compte l’altre, per petit que sigui.

Vivim en una societat en què el missatge de Jesús ha entrat suficientment com perquè la “Atenció als altres” hagi pres, en molts casos, la forma de “Serveis Socials”.
Cal alegrar-se d’aquesta situació, i és necessari col·laborar-hi des de la pròpia situació. Per exemple: pagant els impostos que fan possibles aquests serveis; controlant el seu ús, destinació i gestió; suplint deficiències;...
 
Igualment cal no abusar d'aquests serveis. Els abusos d'uns impedeixen que se'n beneficiïn d’altres que potser els necessiten més.

Avui en molts llocs, els serveis socials estan col·lapsats o tan “erosionats” per persones que no els necessiten realment, per empreses poderoses que n’abusen o per una gestió incorrecta, que sovint no arriben als qui els necessiten de debò.
No ho podem tolerar, ni excusar les seves causes.

I a tot això encara cal afegir una incorrecta distribució de les riqueses entre els diferents països.
No hi ha “països pobres” i “països rics”, sinó països empobrits i països enriquits.

 

PREGUNTES per al diàleg. 

1. El missatge central de la festa d’avui coincideix força amb les diferents declaracions de l’ONU sobre “Drets Humans”,  “Drets dels Infants”, ... Busqueu-hi diferències i coincidències.

 

2. El Relat d’aquest diumenge fa inclusió amb el Relat de les Benaurances (Mateu 5, 1ss). A la paraula “feliços”, en les Benaurances, aquí correspon l’expressió “veniu beneïts del meu Pare”. Compareu els dos textos. 

 

Amb aquest diumenge acaba l’actual Any A del Calendari litúrgic. Diumenge que ve començarem, amb l’Advent, l’Any B. Hi llegirem preferentment l’Evangeli de Marc.


diumenge, 8 de novembre del 2026

Diumenge vinent, 33è. de durant l'any A.

 

33 de durant l’any.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

VOCABULARI.

Anar-se’n.     Celebrar-ho.    Paràbola.

 

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).            Paràbola.
 

→ Veure també: 

                   -Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 33. A. 

                   -Relectures (Historietes 3):  Diumenge 3 de l’any A. 

    

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Proverbis 31:10-13, 19-20, 30-31).

Que en té de valor una bona esposa!

És molt més preuada que les perles.

El cor del seu marit hi confia,

no són escassos els guanys que en traurà.

Durant tota la vida el farà feliç i no desgraciat.

 

Es procura la llana i el lli,

que les seves mans transformen com vol.

Pren a les mans la filosa,

i els seus dits agafen el fus.

Obre les mans als pobres,

allarga el braç als indigents.

 

L’encant és aparença;

la bellesa s’esvaeix;

l’esposa que creu en el Senyor

és la que val tots els elogis.

 

Dediqueu-li cants pels fruits del seu treball:

que la seva obra l’elogiï davant de tot el poble.

 

 

2ª LECTURA (1ª Tessalonicencs 5:1-6).

Germans,

no cal que us escrivim quan i a quins moments

arribarà el Dia del Senyor:

vosaltres mateixos ja sabeu prou bé

que vindrà com un lladre a la nit.

 

La gent es pensaran que tot està en pau i ben assegurat,

quan de sobte vindrà la devastació,

com els dolors a la dona que ha de tenir un fill,

i no se n’escaparà ningú.

 

Però a vosaltres, germans,

que no viviu en la foscor,

aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre,

ja que tots sou fills de la llum i del dia.

No som pas de la nit ni de la foscor.

 

Per això no hem de dormir, com els altres,

sinó vetllar i viure sòbriament.

 

 

EVANGELI. (Mateu 25:14-30).

(En blau, allò que correspon a la versió llarga).

 

En aquell temps,

Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:

«Un home que se n’anava fora del país,

cridà els seus administradors i els confià els seus béns.

A un li donà cinc milions,

a l’altre dos

i a l’altre un,

segons la capacitat de cadascú,

i se n’anà.

 

El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi,

i en guanyà cinc més.

També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més.

Però el qui n’havia rebut un

guardà en un amagatall els diners del seu amo.

 

Al cap de molt temps l’amo tornà

i els demanà comptes.

Es presentà primer el qui havia rebut cinc milions,

portà també els cinc que havia guanyat i digué:

Senyor, m’havíeu confiat cinc milions

i n’he guanyat cinc més.

L’amo li va dir: Molt bé.

Ets un administrador bo i de tota confiança.

El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment.

Ara t’encomanaré molt més.

Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

 

Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué:

Senyor, m’havíeu confiat dos milions

i n’he guanyat dos més.

L’amo li va dir: Molt bé.

Ets un administrador bo i de tota confiança.

El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment.

Ara t’encomanaré molt més.

Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

 

Es presentà també el que n’havia rebut un, i digué:

Senyor, sé que sou un home exigent,

que voleu collir on no havíeu sembrat

i aplegar on no havíeu escampat.

Per això vaig tenir por

i vaig amagar els vostres diners.

Aquí teniu allò que és vostre.

L’amo li contestà:

Ets un administrador dolent i gandul.

¿Tu sabies que vull collir on no he sembrat

i aplegar on no he escampat?

Doncs havies de posar al banc els meus diners,

i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos.

Preneu-li aquest milió i doneu-lo al qui en té deu,

perquè als qui tenen,

els donaré encara més i en tindran a vessar,

però als qui no tenen,

els prendré fins allò que els queda.

I aquest administrador inútil,

traieu-lo fora, a la fosca.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.»

 

LLENGUATGE. 

1. Estem arribant al final de l’Any Litúrgic.

L’Evangeli de Mateu ens ha anat presentant el “camí de la Vida” a través del “camí de Jesús”.
El Natzarè, que havia començat el seu camí a Betlem (una manera d’indicar que el seu camí connecta amb tota la Història anterior, i la continua), al final ha arribat a Jerusalem, la ciutat on l’aliança de Déu amb Israel havia estat segrestada pels grans sacerdots i notables del poble.
 
Jesús ha denunciat aquesta situació. S’ha enfrontat a les autoritats i ha reconstituït el “poble elegit”, personificat primer, sense èxit, en els “12 apòstols”; i després en “la Comunitat dels germans”, reeixida, però encara no del tot”.

 

2. Després que les autoritats ja han decidit matar Jesús, Mateu posa en boca d’ell un llarg discurs, anomenat discurs escatològic perquè parla de la fi dels “temps”, o del final del camí (eskhatos = final).

 

És el cinquè i últim dels grans “discursos” que articulen l’Evangeli de Mateu, en paral·lelisme amb els cinc discursos de Moisès en el Deuteronomi (que significa “Segona Llei”).
Moisès, abans de morir, s’acomiada del seu Poble donant-los les últimes instruccions per la nova etapa que començaran quan entrin a la Terra Promesa.

 

3. També Jesús, Nou Moisès en el llenguatge de Mateu, es dirigeix a tots els deixebles, abans de morir, els explica la nova situació en què es trobaran, i la manera d’encarar-la.

En la paràbola d’aquest diumenge (que forma part d’aquest Discurs escatològic) Jesús parla d’un home que va fer “un llarg viatge”, en clara referència a la seva mort, i a l’absència que experimentaran els deixebles “abans no torni” (abans no facin experiència de la seva “resurrecció”).

 

4. El Discurs complet inclou també el “judici final” presidit pel Fill de l’Home. (Ho llegirem diumenge que ve, que marcarà l’acabament de l’Any Litúrgic A).
 

Cal tenir en compte que aquest Discurs escatològic és la resposta que Mateu posa en boca de Jesús a una pregunta dels deixebles.

Els deixebles havien mostrat a Jesús les meravelloses construccions del Temple, vistes des de la Muntanya de les Oliveres. Però Jesús els adverteix que de tot allò “no en quedarà pedra sobre pedra” (Mateu 24,2). És aleshores quan els deixebles li pregunten quan passarà això i quin serà el senyal de la teva vinguda i de la fi del món?

Els deixebles, com la majoria dels Jueus, consideraven que serien simultanis aquests tres esdeveniments:
‒la Vinguda definitiva del Messies, que faria “innecessari” el Temple, i que per això seria “destruït”;
­­
­­‒La destrucció del temple, ja innecessari,

‒la Fi d’aquest món present per deixar lloc al Nou Món definitiu, protagonitzat pel Poble d’Israel, “reconstituït” en els 12 (suposaven ells).
 

 

5. Les diferents seccions d’aquest llarg discurs estan centrades en el personatge que arriba: el “Fill de l’Home”, que és anomenat “l’espòs” (Mateu 25,1), o “l’amo” en aquesta paràbola d’avui, i el Fill de l’Home (Rei), en la paràbola de diumenge que ve.

En el Relat d’aquest diumenge se’ns parla un “home” que marxa per fer un llarg viatge (al·lusió, com ja he dit, a la mort de Jesús, experimentada pels deixebles com una “absència”).
Per això confia els seus bens als seus servents (deixebles), oferint a cadascú segons la seva capacitat.

 

6. Quan torna, després de molt temps, es mostra molt generós amb els servents que han fet rendir els talents rebuts.

 
(El Relat parla de “talents”, una mesura de pes corresponent a uns 25 kgs. de plata. El Missal català ho tradueix per “milions”. Potser en aquest cas hauria estat millor mantenir la paraula “talent”, donat el seu significat simbòlic).

La generositat de l’amo es manifesta no solament perquè augmenta els bens confiats als servents bons sinó, i sobretot, perquè els invita a participar de la seva mateixa vida: “Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor”, tradueix el Missal. El text original diu literalment:  “Entra al goig del teu Senyor”.
No podien rebre una recompensa millor! De servents passen a ser amics i socis.

 

 

7. Però sorprèn la “duresa” amb el “servent dolent i peresós”.
Com en el cas de les Cinc Noies que no havien pres “oli” per les seves torxes (
diumenge passat), aquest servent peresós és llançat fora, a les tenebres.

¿No és massa dura la reacció d’aquest “amo”, que representa Déu mateix?

El servent peresós, en realitat no ha fet cap “mal”; només ha estat “peresós i covard”...

 

8. Com ja vaig comentar diumenge passat, “estar fora, a la fosca”, no és cap càstig sobreafegit. És simplement el resultat negatiu de no haver acceptat el do ofert.
Si acluquem els ulls, ens quedem a les fosques. No és un càstig; és només la conseqüència de tancar els ulls, ja que els ulls humans, per veure-hi, han d’estar oberts.

 


9. Però, a més: què vol dir en aquest cas ser un bon servent? Què vol dir administrar bé els “talents” rebuts?

Encara que això depèn dels “dons” que cadascú ha rebut, en definitiva el bon servei consisteix en això: “tenia gana i em donàreu menjar, tenia set i em donàreu de beure...”. Per contra, el mal servei consisteix en això: “tenia gana i no em donàreu menjar, tenia set i no em donàreu de beure...” (com llegirem diumenge que ve).

En realitat els “talents rebuts” es concreten en la “capacitat de tirar endavant la “Hisenda” de l’Amo. D’un Amo que no té la “Hisenda” per fer negoci, sinó per “compartir el seu goig”. Un Amo que no necessita ni busca “treballadors” sinó “amics per compartir”.(Diumenge passat, aquest “Amo” ens era presentat com “Espòs de la Humanitat”).

 

Si estimem, haurem estat uns bons administradors i serem invitats a participar en el goig de l’Amor. Si no estimem, el “cor” rebut queda malaguanyat...

Per “entrar en el goig del teu Senyor” cal acceptar una relació d’Amor.
En l’Amor, la VIDA és GAUDI, i el GAUDI és VIDA.

Això permet en nosaltres fins i tot el “creixement”: Als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no en tenen, els prendré fins allò que els queda”.


En canvi, fora de l’Amor, l’única possible “relació” seria la de “dependència/submissió”. Però aquesta classe de “relació” queda explícitament exclosa en el “Regne de Déu” (Lluc 22,24ss).

 

MISSATGE.

10. Els “talents rebuts” són “oportunitats” per a “donar fruit”.
En l’Evangeli de Joan s’expressa això mateix amb una comparança diferent: “Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més” (Joan 15,2).

En realitat, això de “donar fruit” no és pas un afegit a la Vida, sinó la Vida en si mateixa.
“Viure és donar Vida”, com “llum” és “allò que dona llum”.


RESPOSTA.

11. En la nostra societat no està de moda preguntar-se sobre el “significat” de la Vida. En canvi, s’ha posat de moda una espècie de “vitalisme”, com si viure fos només “viure”.

Això de “viure és només viure”, teòricament pot semblar la cosa més “normal”... Però, en la pràctica, no funciona. Resulta “avorrit”!

En la pràctica, l’ésser humà experimenta que viure vol dir “viure per”. “Viure per” comporta dedicar la vida a algú o a una cosa.

De fet, també aquells que intenten només “viure”, en la pràctica “viuen per”: per divertir-se, per passar-ho bé, per ser rics, per fer experiències,... o simplement per “matar el temps”.

 

És ben cert: tots desitgem el plaer i la felicitat. Però el plaer i la felicitat no són “objectius” que s’aconsegueixen “buscant-los directament”. Ens arriben només com a “fruit”. Són “fruit” d’experiències que per nosaltres, “valguin la pena”.

12. Hi ha diferents nivells de plaer i de felicitat.
‒Un primer nivell de plaer (que compartim amb els animals) és el resultat de satisfer les pròpies necessitats, físiques o psíquiques. Menjar és plaent quan tenim gana; però ens repugna quan estem tips. Un bany d’aigua fresca ens ve molt bé quan estem acalorats; però no ens agrada si estem enfredorits. També ens dona plaer la companyia d’una persona estimada quan ens sentim sols; o el plaer d’aprendre quan ens sentim ignorants.

 

13. Hi ha un segon nivell de plaer o de felicitat, més específicament humà, i que no depèn de les nostres “necessitats” sinó del desenvolupament de les nostres capacitats en l’exercici de la creativitat.
Les capacitats humanes són moltíssimes, i en cada un de nosaltres poden créixer, però també decréixer. Depèn en part de si les cultiven o no. Les arts, els esports, la ciència, la comunicació, ... en són un clar exemple.

 

14. Però els Humans podem experimentar encara una altra forma de felicitat que podríem dir-ne de tercer nivell.
Quan ens trobem amb altres persones, quan les atenem, quan les tenim en compte, quan hi “sintonitzem”, quan responem amb gust a la seva “presència”...
 
En aquestes situacions, és possible que vagi naixent i creixent una “felicitat” que ens porta a sentir aquella “presència” com un do, i fa de la nostra vida una “resposta generosa” a aquest “do”.

És cert que aquesta situació també pot generar frustració quan no és corresposta. Però, si la “resposta” és mútua, genera una felicitat profunda, difícil d’explicar, i fins i tot difícil de “conceptualitzar”.

 

És una forma de felicitat que neix de la generositat. Ens ve de la mútua presència i de la mútua resposta experimentades com a do mutu i gratuït.
 
Com a “do”, aquesta felicitat ja no depèn de la realització de les nostres “capacitats” o “necessitats”. És un “do rebut”, que, a més, desperta i activa en nosaltres moltes i noves capacitats. El “do rebut” converteix la nostra generositat en una “generositat creativa”, extremadament plaent.
 

 

Les nostres “necessitats” són les que són, i queden molt lluny de la nostra llibertat.

En canvi la “generositat” neix de la llibertat, i la seva pràctica ens fa progressivament més lliures,  i més capaços de felicitat; d’una felicitat encomanadissa.
 

 

15. Aquesta felicitat ens prepara per “entrar” en la FELICITAT MATEIXA DE DÉU.
L’Evangeli que hem llegit s’hi refereix quan diu “Entra al goig del teu Senyor”. No és una expressió metafòrica sinó ben real.


 
En canvi, quan algú descarta la generositat, es manté incapaç de gaudir de la “Festa” de què tant ens parlen els Evangeli; com per exemple, en la paràbola de diumenge passat.

Per al “no-generós”, entrar a la Festa de la Generositat seria desagradable. S’hi trobaria com un os fora de lloc. L’Evangeli ho descriu parlant de
“plors i cruixir de dents”.

 

16. La 1ª Lectura d’aquest diumenge ens presenta la “bona esposa” com un exemple de vida generosa.
És de justícia reconèixer el bé extraordinari que la generositat femenina ha estat i és per a la Vida Humana.
Amb tot, caldria superar la visió encara masclista d’aquesta Lectura (de més de 2500 anys d’antiguitat).
 
Encara avui, sovint es considera que la “igualtat” entre “dona” i “home” ha de portar les “dones” a ser “com els homes”. Però són molts els camps en els quals aquesta “igualtat” hauria de portar els “homes” a ser “com les dones”.
La generositat és un d’aquests camps.

 


PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Segur que haureu experimentat la felicitat de la generositat. Mireu de recordar algun moment especial i, si ho creieu oportú, compartiu-ho amb la resta del grup.

 

2. El contrari de la “convivència generosa” és l’entotsolament en el propi JO. El contrari de la comunió és la soledat.
Però no és el mateix “estar sol” que “sentir-se sol”.
Comenteu les diferències, sobretot en relació al goig de la comunió.

 

3. La trobada de la comunitat és un tast avançat del goig del Senyor, que ens arriba com un do rebut.
¿Sentim agraïment envers els altres per aquest do rebut? (“Eucaristia” significa “Acció de gràcies”).