DIVENDRES SANT.
Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
→ VOCABULARI.
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).
Compliment. Costat. Creu
(clavat a la -). Dona. Deixeble
que Jesús estimava (El). Escriptures. Fill
(de Déu). Fill
de l’home. Hort. Llei. Mantell. Maria. Natzaret. Nicodem. Nuesa. Poble. Rei. “Jo
sóc”. Túnica. Veritat.
→ ÍNDEX
ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts
d’homilia”.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana interconfessional).
→ÍNDEX
BÍBLIC
dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.
1.
Estem al centre del Tríduum Pasqual.
Entre el símbol (“Sopar” del vespre del Dijous) i la nostra “resposta”
en forma de Comunitat (Dissabte nit),
avui se’ns fa present la realitat visible del Crucificat, alçat com una senyera
de contradicció (Lluc 2,34).
Davant
l’espectacle dels “crucificats”, som interpel·lats a decidir-nos entre la
solidaritat amb ells, o la connivència amb els poderosos, o la simple indiferència.
Cada ésser humà, cristià o no, fidel d’una religió o d’una altra o sense
religió, és posat davant l’home que pateix, que és torturat o
menystingut.
Davant
cada “crucificat” només existeixen dues classes de persones: les que es posen a favor de l’home, i les que, sovint
amb l’excusa de la Llei, estan en contra de l’home o passen de llarg (Mateu 25,33ss. Lluc 10,30).
La condemna de Jesús va ser “legal”, dictada per l’autoritat “competent”. “Nosaltres
tenim una Llei, i segons aquesta Llei, aquest home ha de morir” (Joan 19,7).
És l’excusa d’ahir, d’avui i de sempre. S’hi fa evident la perversitat dels Poderosos en la interpretació de la Llei. No tenen en compte aquella sentència de
Jesús: No és l’home per al dissabte (per a la Llei) sinó el dissabte per a
l’home (Marc 2,27).
2. La litúrgia d’avui no ens situa davant un “crucificat” de fa dos mil anys sinó davant milers de
“crucificats” de tots els temps, i sobretot
d’avui.
Potser hi queda poc clara aquesta dimensió perquè sovint ens
quedem en la Passió de Jesús com un fet passat que recordem. Tot podria
quedar en un simple ritus: avui
recordem la mort, i demà celebrarem
la resurrecció. Podria semblar quasi
un joc.
3. Però la celebració del divendres
no és un joc, ni un simple ritus ni
un simple record. Jesús hi
personifica l’Home. I la passió de l’Home continua present en
cada ésser humà jutjat i condemnat.
Però diguem de seguida que tampoc no s’ha acabat la resurrecció.
Aquesta dimensió oberta ve clarament
suggerida per un “detall” que posen tots els Evangelis: Jesús hi és amb (tots)
els altres condemnats.
4. És possible que també nosaltres, en algunes situacions, ens
sentim jutjats, condemnats o turmentats.
Amb tot, hem de ser conscients que, quan es tracta de nosaltres mateixos, és
fàcil equivocar-se. Els psicòlegs parlen del “complex de perseguit”. És un complex
força freqüent.
En cas d’una persecució
real, l’exemple de Jesús assenyala el camí a seguir. “Pare: perdona’ls perquè no saben el que fan” (Lluc 23,34). O allò que
anota Mateu: “Jesús, tornà a cridar amb
tota la força, i va expirar” (Mateu 27,50).
Aquest “cridar i expirar” tenen un significat fort: vol dir donar la vida del tot, fins a l’últim alè; fins a
l’últim bri de vida.
L’Evangeli de Joan diu això mateix amb una “acció” encara més gràfica: un
llança obrí el costat de Jesús i de seguida en
va sortir sang i aigua (Joan
19,34).
Són descripcions “dures” que posen de manifest el significat de la mort de
Jesús: Jesús “s’entrega” fins i tot a qui vol vendre’l (Joan
13,26).
5. Viscuda des de Jesús mateix, la “vida donada” constitueix la seva resurrecció; viscuda des de nosaltres, aquesta vida donada, quan és acollida, fa néixer La Comunitat.
En La Comunitat, el Ressuscitat
s’hi fa present i visible, de tal
manera que St. Pau pot escriure als cristians de Corinti: Vosaltres formeu el “cos de
Crist”, i cadascú n'és un membre (1ª Corintis 12,27). I també: Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en
mi (Gàlates 2,20).
LECTURES.
1ª. Lectura (Isaïes 52,13 - 53,12).
Mireu,
el meu servent prosperarà,
s’elevarà i serà posat molt amunt.
Així com tothom s’esglaià de veure’l,
ja que, de tan desfigurat,
ni tan sols semblava un home,
no tenia res d’humana la seva presència,
així també se n’admiraran tots els pobles,
els reis no badaran boca quan veuran amb els ulls
allò que mai no s’havia contat,
i sabran del cert la cosa més inaudita.
¿Qui ho pot creure, allò que hem sentit?
¿A qui s’ha revelat la potència del braç del Senyor?
El servent ha crescut davant d’ell com un rebrot,
com la soca tallada que reviu en una terra eixuta;
no tenia ni figura, ni res que es fes admirar,
no tenia l’aspecte atractiu,
era menyspreat, rebuig entre els homes,
home fet al dolor i acostumat a la malaltia,
semblant a aquells que ens repugna de mirar,
el menyspreàvem i el teníem per no-res.
Tanmateix, ell portava les nostres malalties,
i havia pres damunt seu els nostres dolors;
nosaltres el teníem per un home castigat que Déu assota i humilia. Mentre
ell, per les nostres faltes,
moria malferit, fet pols per les nostres culpes,
complia la pena que ens torna la pau,
i les seves ferides ens curaven.
Tots anàvem errants com un ramat que es dispersa,
cadascú seguia el seu camí,
mentre el Senyor li infligia la pena
que tots nosaltres havíem merescut.
Quan era maltractat, ell s’humiliava i no obria la boca;
com els anyells portats a matar,
o les ovelles mentre les esquilen,
ell callava i no obria ni tan sols la boca.
Se l’han endut de la presó i del tribunal,
i, ¿qui es preocupa de la seva sort?
Perquè fou segat d’entre els qui viuen,
en pena de la infidelitat del meu poble.
L’han sepultat amb els injustos,
l’han enterrat amb els malfactors,
a ell que no obrava amb violència ni tenia mai als llavis la perfídia.
El Senyor volgué que el sofriment el triturés.
Quan haurà donat la vida per expiar les culpes,
veurà una descendència, viurà llargament,
i per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme.
Gràcies al sofriment de la seva ànima ara veu la llum;
el just, amb les penes que ha sofert,
ha fet justos els altres,
després de prendre damunt seu les culpes d’ells;
per això li dono els altres per herència
i tots seran el seu botí,
ell que s’ha entregat a la mort i ha estat comptat entre els infidels, quan
de fet prenia damunt seu el pecat de tots
i intercedia a favor d’ells.
2ªLectura (Hebreus 4,14-16.5,7-9)
Germans,
mantinguem ferma la fe que professem,
ja que en Jesús, el Fill de Déu,
tenim el gran sacerdot que,
travessant els cels, ha entrat davant Déu.
Perquè el gran sacerdot que tenim
no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses:
ell, igual que nosaltres, ha estat provat en tot,
encara que sense pecar.
Per tant, acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu
perquè es compadeixi de nosaltres,
ens aculli i ens concedeixi, quan sigui l’hora,
l’auxili que necessitem.
Ell, Jesús, durant la seva vida mortal,
s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort,
pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i amb llàgrimes.
Déu l’escoltà per la seva submissió.
Així, tot i que era el Fill,
aprengué en els sofriments què és obeir,
i un cop consagrat sacerdot,
es convertí en font de salvació eterna
per a tots els qui se li sotmeten.
Passió de nostre Senyor Jesucrist (Joan 18,1 - 19,42).
Text
preparat per a tres lectors
+ = Jesús
C. = Cronista.
S. = La resta de personatges.
Les paraules en vermell, entre parèntesis, no s’han de
llegir. Són només per acompanyar la Lectura oferint abans un breu resum.
(Agafaren Jesús i l’encadenaren)
C. En aquell temps, Jesús sortí amb
els seus deixebles cap a l’altra banda del torrent Cedró. Allà hi havia un
hort, i Jesús hi entrà amb els seus deixebles. Judes, el qui el traïa, coneixia
bé aquell indret, perquè Jesús s’hi havia reunit sovint amb els seus deixebles.
Per això Judes prengué un destacament de soldats romans i alguns homes de la
guàrdia del temple, que li havien proporcionat els grans sacerdots i els
fariseus, i se n’hi anà. Venien amb llanternes i torxes i tots armats. Jesús,
que sabia prou tot el que li venia al damunt, s’avançà i els preguntà:
+. «¿Qui busqueu?»
C. Li respongueren:
S. «Jesús de Natzaret.»
C. Els diu:
+. «Soc jo.»
C. També hi havia amb ells Judes, el
qui el traïa. Així que Jesús els digué: «Soc jo», retrocediren i caigueren per
terra. Jesús tornà a preguntar-los:
+. «Qui busqueu?»
C. Li digueren:
S. «Jesús de Natzaret.»
C. Ell els respongué:
+. «Ja us he dit que soc jo. Però
si és a mi que busqueu, deixeu que aquests se’n vagin lliurement.»
C. S’havia de complir el que havia
dit Jesús: «No n’he perdut ni un dels que vós m’heu donat.»
Simó Pere es tragué una espasa que
portava, atacà el criat del gran sacerdot i li tallà l’orella dreta. Aquell
criat es deia Malcus. Jesús digué a Pere:
+. «Guarda’t l’espasa a la beina.
¿No he de beure el calze que el Pare m’ha donat?»
(Dugueren Jesús a la casa d’Anàs)
C. Llavors el destacament de soldats,
amb el tribú que el comandava i amb la guàrdia dels jueus, agafaren Jesús,
l’encadenaren i el dugueren a la casa d’Anàs, que era sogre de Caifàs, el gran
sacerdot d’aquell any. Caifàs era el qui havia donat als jueus aquest consell:
«Més val que un sol home mori pel poble.» Simó Pere i un altre deixeble seguien
Jesús. Aquell deixeble, que era conegut del gran sacerdot, entrà amb Jesús al
pati del palau del gran sacerdot, mentre Pere es quedava fora, a l’entrada. Per
això l’altre deixeble, conegut del gran sacerdot, sortí a fora, parlà amb la
criada que guardava la porta i feu entrar Pere. La criada digué llavors a Pere:
S. «¿Vols dir que tu no ets també
deixeble d’aquest home?»
C. Ell li diu:
S. «No, no ho soc pas.»
C. Com que feia fred, els criats i la
guàrdia del temple havien encès un caliu de brasa i s’estaven allà drets,
escalfant-se. Pere també s’escalfava amb ells. Mentrestant el gran sacerdot
interrogà Jesús sobre els seus deixebles i sobre la doctrina que ensenyava.
Jesús li contestà:
+. «Jo he parlat a tot el món
obertament. Sempre ensenyava a les sinagogues o en el temple, on es reuneixen tots els jueus, i no he parlat
mai d’amagat. ¿Per què em pregunteu a mi? Interrogueu els qui m’han escoltat; ells
saben quines coses he dit.»
C. Així que Jesús hagué dit això, un
dels guardes que tenia al costat li donà una bufetada i l’escridassà dient-li:
S. «¿És aquesta la manera de contestar
al gran sacerdot?»
C. Jesús li respongué:
+. «Si he parlat malament, digues
en què; però si he parlat com cal, ¿per què em pegues? »
(¿Vols dir que tu no ets també deixeble d’ell? No, no ho soc)
C. Llavors Anàs l’envià encadenat a
Caifàs, el gran sacerdot. Mentrestant Simó s’estava dret escalfant-se. Li
digueren:
S. «¿Vols dir que tu no ets també
deixeble d’ell?»
C. Ell ho negà:
S. «No, no ho soc.»
C. Un dels criats del gran sacerdot,
parent d’aquell a qui Pere havia tallat l’orella, insistí:
S. «Però si jo t’he vist a l’hort amb
ell.»
C. Pere tornà a negar-ho, i en aquell
moment el gall cantà.
(La meva reialesa no és cosa d’aquest món)
C. Llavors dugueren Jesús des del
palau de Caifàs al pretori. Era la matinada. Ells no entraren a l’edifici pagà
del pretori, perquè, si es contaminaven, aquell vespre no haurien pogut menjar
l’anyell pasqual. Per això sortí Pilat a trobar-los fora del pretori i els
preguntà:
S. «¿Quina acusació porteu contra
aquest home?»
C. Ells li contestaren:
S. «Si aquest home no fes res de mal,
ja no l’entregaríem.»
C. Pilat els digué:
S. «Emporteu-vos-el i judiqueu-lo
vosaltres mateixos d’acord amb la vostra
Llei.»
C. Els jueus li respongueren:
S. «Nosaltres no estem autoritzats per
a executar ningú.»
C. S’havia de complir el que havia
dit Jesús, indicant com havia de morir. Pilat se’n tornà a l’interior del
pretori, feu cridar Jesús i li digué:
S. «¿Ets tu el rei dels jueus?»
C. Jesús contestà:
+. «¿Surt de vós, això que em
pregunteu, o són d’altres els qui us ho han dit de mi?»
C. Respongué Pilat:
S. «Jo, no sóc pas jueu. És el teu
poble i els mateixos grans sacerdots, els qui t’han entregat a les meves mans.
He de saber què has fet.»
C. Jesús respongué:
+. «La meva reialesa no és cosa
d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no
fos entregat als jueus. I és que la meva reialesa no és d’aquí.»
C. Pilat li digué:
S. «Per tant, vols dir que ets rei.»
C. Jesús contestà:
+. «Teniu raó: jo sóc rei. La meva
missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això
he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.»
C. Li diu Pilat:
S. «I la veritat, ¿què és?»
C. I després de fer aquesta pregunta,
Pilat se n’anà altra vegada a fora, a
trobar els jueus per dir-los:
S. «Jo no li trobo res per poder-lo
inculpar. Però ja que és costum d’indultar-vos algú en ocasió de la Pasqua, si
voleu, us indultaré el rei dels jueus.»
C. Ells tornaren a cridar:
S. «Aquest no: volem Bar-Abàs.»
C. Bar-Abàs era un bandoler.
(Salve, rei dels jueus)
C. Llavors Pilat féu assotar Jesús.
Els soldats li posaren al front una corona d’espines que havien teixit i el
cobriren amb un mantell de porpra, anaven passant davant d’ell i li deien:
S. «Salve, rei dels jueus.»
C. I li donaven bufetades. Pilat
tornà a sortir i els digué:
S. «Ara us el trauré a fora i veureu
que no li trobo res per poder-lo inculpar.»
C. Llavors sortí Jesús portant la
corona d’espines i el mantell de porpra. Pilat els diu:
S. «Aquí teniu l’home.»
C. Quan els grans sacerdots i la
guàrdia del temple el veieren, cridaren:
S. «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo.»
C. Pilat els diu:
S. «Emporteu-vos-el i crucifiqueu-lo
vosaltres: jo no li trobo res per poder-lo inculpar.»
C. Els jueus li contestaren:
S. «Nosaltres tenim una Llei, i segons
aquesta Llei mereix pena de mort, perquè s’ha volgut fer Fill de Déu.»
C. Quan Pilat sentí això agafà encara
més por. Se’n tornà dins el pretori i digué a Jesús:
S. «¿D’on ets tu?»
C. Però Jesús no li tornà contesta.
Li diu Pilat:
S. «¿A mi no em parles? ¿No saps que
tinc autoritat per deixar-te lliure o per crucificar-te?»
C. Jesús respongué:
+. «No tindríeu cap mena
d’autoritat sobre mi si no us l’haguessin concedida de més amunt. Per això el
qui m’ha entregat a les vostres mans és més culpable.»
(Fora, fora, crucifiqueu-lo)
C. A partir d’aquell moment, Pilat
intentà de deixar-lo lliure. Però els jueus cridaren:
S. «Si deixeu lliure aquest home és
que no aneu a favor del Cèsar, perquè tothom qui vol fer-se rei va en contra
del Cèsar.»
C. Quan Pilat sentí aquestes paraules
feu sortir a fora Jesús, l’assegué en una estrada al lloc conegut amb el nom
d’Empedrat, en hebreu Gabata. Era el divendres, vigília de la Pasqua, cap al
migdia. Llavors diu als jueus:
S. «Aquí teniu el vostre rei.»
C. Ells cridaren:
S. «Fora, fora, crucifiqueu-lo.»
C. Pilat els diu:
S. «¿Jo haig de crucificar el vostre
rei?»
C. Els grans sacerdots respongueren:
S. «No tenim cap rei fora del Cèsar.»
C. Llavors Pilat els l’entregà per a
crucificar-lo.
(El crucificaren i amb ell en crucificaren dos
més)
C. Prengueren Jesús, i sortí,
portant-se ell mateix la creu, cap a l’indret conegut amb el nom de lloc de la
Calavera, en hebreu Gólgota. Allà el crucificaren. Juntament amb ell en
crucificaren dos més, posats a banda i banda amb Jesús al mig. Pilat feu
escriure un rètol i el feu posar a la creu. Duia escrit: «Jesús, el Natzarè, el
rei dels jueus.» Molts dels jueus el llegiren, perquè l’indret on havia estat
crucificat Jesús queia vora mateix de la ciutat, i el rètol era escrit en
hebreu, en llatí i en grec. Els grans sacerdots digueren a Pilat:
S. «No hi poseu: “El rei dels jueus”,
sinó: “Aquest deia que era el rei dels
jueus”.»
C. Pilat contestà:
S. «Això que he escrit, ja està
escrit.»
(Es reparteixen entre ells els meus vestits)
C. Els soldats, quan hagueren
crucificat Jesús, recolliren el seu mantell i en feren quatre parts, una per a
cada soldat. Quedava la túnica, que era sense costura, teixida d’una peça de
dalt a baix. I es digueren entre ells:
S. «No l’esquincem; sortegem-la a
veure a qui toca.»
C. S’havia de complir allò que diu
l’Escriptura: «Es reparteixen entre ells els meus vestits, es juguen als daus
la meva roba.» I els soldats ho feren així.
(Aquí tens el teu fill. Aquí tens la teva mare)
C. Vora la creu de Jesús hi havia la
seva mare i la germana de la seva mare, Maria, la dona de Cleofàs, i Maria
Magdalena. Jesús veié la seva mare i, al costat d’ella, el deixeble que ell
estimava, i digué a la mare:
+. «Mare, aquí tens el teu fill.»
C. Després digué al deixeble:
+. «Aquí tens la teva mare.»
C. I d’aleshores ençà el deixeble
l’acollí a casa seva.
(Tot s’ha complert)
C. Després d’això, Jesús, conscient
que ja s’havia realitzat tot el que calia, perquè s’acabés de complir el que
anunciava l’Escriptura digué:
+. «Tinc set.»
C. Hi havia allà un gerro ple de
vinagre. Llavors cobriren la punta d’un manat d’hisop amb una esponja xopa de
vinagre i la hi acostaren als llavis. Jesús, després de prendre el vinagre,
digué:
+. «Tot s’ha complert.»
C. Llavors inclinà el cap i expirà.
(A l’instant en sortí sang i aigua)
C. Era divendres, i els jueus no
volien que els cossos quedessin a les creus durant el repòs del dissabte, tant
més que aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això demanaren a Pilat
que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els cossos. Els soldats
hi anaren i trencaren les cames del primer, i després, de l’altre que havia
estat crucificat amb Jesús. Però quan arribaren a Jesús i s’adonaren que ja era
mort, no li trencaren les cames, sinó que un dels soldats li donà una llançada
al costat i a l’instant en sortí sang i aigua. En dona testimoni el qui ho
veié. La seva paraula és digna de fe, i Déu sap que això que diu és veritat,
perquè també vosaltres cregueu. Efectivament: tot això succeí perquè s’havia de
complir allò que diu l’Escriptura: «No li han de trencar cap os.» I un altre lloc
de l’Escriptura diu: «Miraran aquell que han traspassat.»
(Amortallaren el cos de Jesús amb un llençol de
lli i les espècies aromàtiques)
Després d’això, Josep d’Arimatea, que
era dels seguidors de Jesús, però d’amagat per por dels jueus, demanà a Pilat l’autorització
per endur-se’n el cos. Pilat ho permeté. Josep hi anà i tragué el cos de la
creu. També hi anà Nicodem, aquell que temps enrere havia visitat Jesús de nit,
i portà unes cent lliures d’espècies, barreja de mirra i àloes. Tots dos
prengueren el cos de Jesús i l’amortallaren amb un llençol de lli i les
espècies aromàtiques, com és costum entre els jueus d’enterrar els difunts. En
un hort vora l’indret on havien crucificat Jesús, hi havia un sepulcre nou, on
encara no havia estat enterrat ningú. Com que el sepulcre era a prop, van
posar-hi Jesús, ja que al capvespre del divendres començava el repòs entre els
jueus.
LLENGUATGE.
1.
Aquest relat està dintre una gran inclusió
que ens permet descobrir el seu significat més profund: comença a l’hort de Getsemaní, i acaba a l’hort
que hi havia vora el Calvari. Els
“horts” poden ser considerats “sepulcres” perquè s’hi enterren les
llavors, però són “sepulcres” al servei de la vida.
Posant en un hort el “cadàver”
de Jesús es vol indicar que ell és la llavor de VIDA NOVA COMPARTIDA.
2.
És possible que, relacionada amb aquesta inclusió,
n’hi hagi una altra formada per la paraula “natzarè”.
Els evangelistes “juguen” amb el fet que la pronunciació de la paraula
aramea corresponent a “natzarè” soni igual que la paraula que significa “rebrot”.
Els soldats que han anat a agafar Jesús insisteixen en que busquen “Jesús de Natzaret” (literalment: Jesús “el
natzarè”). La Bíblia parla sovint del Messies com el “rebrot” de Jessé, pare de David (Isaïes 11,10).
Jesús és el “rebrot” arrencat
de l’hort de Getsemaní, que després Josep d’Arimatea i Nicodem (deixebles de Jesús) enterren en un hort que
hi havia al Calvari (Joan 19,41).
Aquest “rebrot”, en la nova creació
(el diumenge, “primer dia d’una nova setmana”), “morint” es fa adult. Maria Magdalena, la Nova Eva, el confondrà inicialment amb “l’hortolà”
(Joan 20,15).
3.
La Passió segons St. Joan està
marcada per diverses afirmacions que tenen un doble nivell de significat:
-
un nivell superficial, a vegades burlesc o de fracàs,
-
un nivell profund en el qual s’hi expressa la realitat més profunda de
Jesús.
El Relat de la Passió és on es manifesta amb més força la “identitat” de Jesús, com a primogènit
de la Nova Humanitat (Lluc
2,7)
Aquest
nivell profund apareix en molts detalls:
a.
Comença amb els soldats que busquen “Jesús de Natzaret”, i Jesús els diu: “Sóc
jo”. “Jo sóc” (= “jahvé”) és el Nom de Déu. Per això es diu que “retrocediren i caigueren per terra” (Joan 18,6).
b.
Caifàs, com a “Summe Sacerdot”, declara Jesús “salvador del Poble” quan afirma que més val que un home sol mori
per tot poble (Joan 11,51).
c.
Els soldats (que entronitzaven i proclamaven
els Emperadors Romans) “vesteixen i saluden Jesús com a Rei”. Ells ho fan com a burla, però expressen, sense saber-ho, la seva
realitat profunda (Joan 19,1).
d.
Pilat en persona presentarà Jesús com a rei, assegut en una
estrada, en un lloc elevat (Gàbata) dient: “Aquí teniu el vostre Rei”, després d’haver-lo ja presentat com l’Home:
“Aquí teniu l’Home” (Joan 19,5 i 14)
També
ho proclama el rètol de la Creu: “Jesús
el Natzarè, el Rei dels jueus”.
És “escrit” com una sentència de mort,
però en realitat és la nova “Escriptura”. Per això el mateix Pilat sentenciarà:
“Això que “és escrit”, ja està escrit”
(Joan 19,19).
e.
L’última paraula la té Jesús quan al final diu: “Tot s’ha acabat”. (Joan 19,30).
Superficialment, indica la seva mort; però, en un nivell profund, indica que,
amb Jesús “donant la seva vida”, s’acaba
la creació-generació de l’home-imatge-de-Déu.
És ara quan s’acaba realment el dia
sisè (dia de la Creació de l’Home com a Imatge de Déu) (Gènesi
1,26) i comença el gran repòs del
dissabte, preparant la Nova Setmana: el Diumenge (Primer dia
de la Setmana) (Gènesi 2,2).
f.
“El tercer dia” de la mort de Jesús coincideix amb el començament de la nova setmana. Tot és nou: el gra
de blat ja ha tret brotada; i el
“rebrot del rei David” ha inaugurat
el seu Nou Regne, obert a tothom qui
vulgui apuntar-s’hi (Joan
20,1ss).
“Dona, aquí tens el teu fill”.
4.
Amb l’expressió “la mare de Jesús”,
l’Evangeli de Joan estableix una altra gran inclusió. Només s’hi parla
de la “mare de Jesús” al començament (Joan 2,1) i al final (Joan 19,26). En els dos llocs,
Jesús es dirigeix a seva mare dient-li “dona”.
La Bíblia representa la relació de Déu amb el seu Poble usant el llenguatge
de l’aliança matrimonial. Segons el model matrimonial d’aquell temps,
l’home salva la dona quan l’elegeix
per l’estimar-la com a esposa. En la
pedagogia de la Bíblia, Déu, en un primer moment, estableix una aliança
matrimonial amb la Comunitat
del Poble d’Israel. El signe d’aquesta aliança és la Llei. Vista des de la
novetat de Jesús, és una aliança
sense gaire alegria: “No tenen vi” (Joan 2,3). Aquesta aliança té per finalitat “preparar” la Aliança
definitiva amb tota la
Humanitat.
Maria,
la “mare de Jesús”, personifica
la Comunitat del Poble Elegit que és fidel a la Primera Aliança. Per això Jesús l’anomena “dona”. A les noces
de Canà de Galilea, Maria diu als
servidors allò que han de fer per preparar l’Aliança Definitiva i Universal simbolitzada
en l’aigua convertida en vi.
Al Calvari, aquesta aigua surt del costat de Jesús, com Eva havia sortit del costat d’Adam (Gènesi 2.21s). És “sang i aigua”: símbols de la vida que es dóna.
Ha començat la Humanitat adulta, feta a imatge i
semblança de Déu (Gènesi
1,26).
5.
Al peu de la Creu, Maria és incorporada i acollida a la comunitat de la nova aliança, representada ara pel “deixeble que Jesús estimava”. “Dona, aquí tens el teu fill”. I al
deixeble: “Aquí tens la teva mare”.
La Nova Aliança no exclou pas la Primera Aliança sinó que la realitza plenament. Per això la 1ª
Aliança tenia forma de promesa.
A la Creu, en Jesús fill d’Israel,
s’acompleix la promesa, i comença l’Aliança definitiva que incorpora també
la Primera.
En el llenguatge dels Evangelis, l’Israel
de les Promeses és la “mare” de les noves Comunitats Cristianes, que també acullen l’antiga. “...d’aleshores
ençà, el deixeble la va acollir a casa seva” (Joan 19,27).
