Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
→ VOCABULARI.
Creure. Dona. Esperit. Jerusalem. Messies. ( El Messies
des del Glossari). Profeta. Veritat.
→ ÍNDEX
ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.
→ ÍNDEX
BÍBLIC
dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana interconfessional). Esperit.
Messies. Profeta. Samaritans.
Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Quaresma 3. Any A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Èxode 17,3-71).
En aquells dies,
el poble passava tanta set que deia,
murmurant contra Moisès:
«Per què ens has fet pujar d’Egipte!
Vols matar-nos de set
amb els nostres fills i el nostre bestiar?»
Moisès s’exclamà al Senyor:
«Què puc fer per aquest poble?
Una mica més i m’apedregaran.»
El Senyor li respongué:
«Passa al davant del poble
i emporta’t alguns ancians d’Israel;
pren la vara amb què vas tocar el Nil
i posa’t en camí.
Jo estaré allà davant teu dalt la roca, a l’Horeb.
Tu dóna un cop a la roca i en sortirà aigua,
i tot el poble podrà beure.»
Moisès ho va fer així davant els ancians d’Israel.
I donà a aquell lloc els noms de Massà i de Meribà,
perquè els israelites havien discutit
i havien posat a prova el Senyor quan deien:
«El Senyor, és amb nosaltres o no hi és?»
2ª LECTURA (Romans 5,1-2.5-8).
Germans,
ara que ja som justos,
com a creients que som, estem en pau amb Déu,
gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor.
És per ell que la fe ens ha donat entrada
en aquesta gràcia que posseïm tan en ferm,
i és per ell que tenim la satisfacció
d’esperar la glòria de Déu.
I l’esperança no pot defraudar ningú,
després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant,
ha vessat en els nostres cors el seu amor.
Adoneu-vos bé d’això:
Quan nosaltres érem encara incapaços de tot,
Crist va morir pels qui érem dolents.
Qui trobaríem disposat a morir per un home honrat?
Potser sí que per un home bo
trobaríem qui tingués la valentia de donar la vida.
Doncs bé,
Déu donà prova de l’amor que ens té
quan Crist morí per nosaltres,
que érem encara pecadors.
EVANGELI. (Joan 4,5-42).
Nota: En blau allò que correspon a la
versió llarga.
En aquell temps,
Jesús arribà a una població samaritana
que s’anomena Sicar,
prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep.
Allà hi ha el pou de Jacob.
Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar,
s’estava assegut bonament a la vora del pou.
Els deixebles havien anat al poble
a comprar provisions.
Arribà una dona samaritana,
que venia a treure aigua.
Jesús li diu: «Dóna’m aigua.»
Li diu la samaritana:
«Com? Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi,
que sóc una dona samaritana?»
Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans.
Jesús li respongué:
«Si sabessis què vol donar-te Déu
i qui és el qui et demana que li donis aigua,
ets tu qui li hauries demanat aigua viva,
i ell te l’hauria donada.»
Ella li diu:
«Senyor, aquest pou és fondo
i no teniu res per treure aigua.
D’on la traieu, l’aigua viva?
Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou
i en bevia tant ell,
com els seus fills, com el seu bestiar.
Sou més gran vós que no pas ell?»
Jesús li respongué:
«Els qui beuen aigua d’aquesta
tornen a tenir set,
però el qui begui de la que jo li donaré,
mai més no tindrà set;
l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font
que brollarà sempre dintre d’ell
per donar-li vida eterna.»
Li diu la dona:
«Senyor, doneu-me aigua d’aquesta:
que no tingui mai més set
ni hagi de tornar mai més aquí
a treure aigua del pou.»
Ell li diu:
«Vés a cridar el teu marit i torna.»
La dona li contesta: «No en tinc, de marit.»
Li diu Jesús:
«Tens raó: n’has tingut cinc,
i l’home que ara tens no és el teu marit.
Això que has dit: “No en tinc, de marit”, és veritat.»
Ella li diu:
«Senyor, veig que sou un profeta.
Els nostres pares adoraren Déu en aquesta muntanya,
però vosaltres, els jueus,
dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem.»
Jesús li respongué:
«Creu-me, dona:
s’acosta l’hora que el lloc on adorareu el Pare
no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem.
Vosaltres no sabeu qui adoreu;
nosaltres sí que ho sabem,
perquè la salvació ve dels jueus.
Però s’acosta l’hora,
més ben dit, és ara mateix,
que els bons adoradors adoraran el Pare
en esperit i en veritat.
Aquests són els adoradors que vol el Pare.
Déu és esperit.
Per això els qui l’adoren
han de fer-ho en esperit i en veritat.»
Li diu la dona:
«Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit.
Quan ell vingui, ens ho explicarà tot.»
Ell li respon:
«El Messies sóc jo, que parlo amb tu.»
Llavors
mateix arribaren els deixebles.
S’estranyaren que parlés amb una dona,
però cap d’ells no gosà preguntar-li
què volia o de què parlava amb ella.
La dona deixà estar la gerra
i se n’anà al poble a dir a la gent:
«Veniu a veure un home
que m’ha dit tot el que he fet.
No serà el Messies?»
La gent sortí del poble i anà a trobar-lo.
Mentrestant els deixebles li deien invitant-lo:
«Mengeu, rabí.»
Però ell els contestà:
«Jo, per menjar, tinc un altre aliment
que vosaltres no sabeu.»
Els deixebles es preguntaven entre ells:
«És que algú li ha portat menjar?»
Jesús els diu:
«El meu aliment és
fer la voluntat del qui m’ha enviat
i acomplir la seva obra.
Vosaltres dieu:
“Quatre mesos més i ja serem a la sega.”
Doncs jo us dic:
Alceu els ulls i mireu els camps:
ja són rossos, a punt de segar.
El segador ja rep la part que li toca
i recull el gra per a la vida eterna,
perquè s’alegrin plegats el sembrador i el segador.
En aquest cas té raó la dita
«un és el qui sembra i un altre el qui sega».
Jo us he enviat a segar
on vosaltres no havíeu treballat.
Són altres, que van treballar-hi;
vosaltres sou sobrevinguts,
en el treball que ells havien fet.»
Molts samaritans d’aquell poble
van creure en ell
per la paraula de la dona que assegurava:
«M’ha dit tot el que he fet.»
Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo,
li pregaven que es quedés amb ells.
I s’hi va quedar dos dies.
Després de sentir-lo parlar a ell mateix,
encara molts més van creure,
i deien a la dona:
«Ara ja no creiem només pel que tu deies;
nosaltres mateixos l’hem sentit,
i sabem que aquest és de debò el Salvador del món.»
LLENGUATGE.
1. Passem de l’Evangeli de Mateu a l’Evangeli de Joan en
aquests diumenges que queden de Quaresma i els diumenges de Pasqua.
L’Evangeli de Joan ens presenta Jesús a través de l’aliança:
l’aliança de Déu amb la Humanitat,
prefigurada en l’aliança amb el Poble d’Israel.
El llenguatge d’aquesta aliança
s’inspira en el llenguatge de l’aliança
matrimonial. Déu seria l’espòs, i
la Comunitat del “Poble Elegit” seria l’esposa.
(Aquí cal tenir en compte que l’aliança
matrimonial en aquell temps era força diferent de com és avui entre
nosaltres. La dona anomenava “senyor” al seu marit, qui, d’alguna manera, “salvava” la dona quan l’escollia o
l’acceptava per esposa. Hi havia
amor, però també dependència. Era una societat patriarcal en la qual el marit prenia tota la iniciativa).
2. Així, doncs, la relació de dependència i d’amor entre Déu i
l’Home solia expressar-se amb el llenguatge propi de l’aliança matrimonial.
Evangeli de Joan, en part, fa seu aquest llenguatge. Per
això fa començar l’obra de Jesús amb les Noces
de Canà de Galilea (Joan 2,1). Amb
tot, en aquestes noces, Jesús encara
no és l'espòs. De moment només hi està com a convidat, i declara explícitament que “encara no ha arribat la meva hora”.
3. Una dona samaritana...
L’evangeli d’avui també ha de ser entès en el marc d’aquest llenguatge
de l’Aliança. La Samaritana personifica una altra “comunitat”, separada de la comunitat
jueva. Probablement, en la intenció del Quart Evangeli, representi tota
la Humanitat per contrast amb el “particularisme” del Poble elegit.
El relat insisteix en anomenar a la Samaritana “dona”. És la dona que, després d’haver tingut cinc marits (“marit=senyor”) finalment
ha assolit la llibertat suficient per trobar-se amb el vertader i definitiu espòs: Déu, que se li fa present en la
persona del “Messies”.
L’expressió “cinc marits” podria fer referència a la pluralitat de déus en la Humanitat o a l’experiència
religiosa de la Comunitat Samaritana
amb pluralitat de temples o santuaris.
4. S’acosta l’hora...
Quin és el temple o santuari on Déu vol ser adorat? Cada “déu”
tenia el seu temple, i cada poble
tenia el seu “Déu” o déus. Però, quin
és el vertader? En quin temple Déu està realment?
La resposta de Jesús és realment sorprenent perquè supera la
qüestió sobre quin lloc o quin temple és l’adequat per donar culte a
Déu. “Creu-me, dona: s’acosta
l’hora que el lloc on adorareu el Pare
no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres no sabeu qui adoreu;
nosaltres sí que ho sabem, perquè la salvació ve dels jueus. Però s’acosta
l’hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat”.
5. A pesar de dirigir-se a la Samaritana dient-li “dona”, Jesús,
quan es refereix a Déu no parla del “Déu-Espós” sinó del “Déu-Pare”. Aquest
canvi de llenguatge és significatiu. L’aliança matrimonial es queda curta a
l’hora d’expressar les relacions que Déu vol establir amb la Humanitat. El culte que Déu vol no s’inspira en les
relacions marit-muller, les quals,
encara que podien ser “d’amor”, no excloïen, la servitud. El culte que Déu vol s’assembla sobretot a
la relació Pare↔Fill hereu que, a més de
l’amor, inclou la participació en una mateixa activitat i vida. “Déu és esperit. Per això els qui l’adoren
han de fer-ho en esperit i en veritat”.
6. En les Noces de Canà
Jesús havia declarat que “encara no ha
arribat la meva hora”. Israel
encara no estava preparat per anar més enllà d’una aliança fonamentada en la Llei (representada en l’aigua de les gerres destinades a les purificacions legals. Joan 2,6ss).
En canvi a la Samaritana se li diu que “ja
ha arribat l’hora”.
L’Evangeli de Joan fa servir la mateixa paraula, en grec, per
designar la gerra de la
Samaritana i les gerres de les
purificacions legals. Allà, en les Noces de Canà, les gerres “de pedra” encara van ser necessàries, si bé ja anunciaven
la “nova hora” (aigua convertida en vi); en canvi aquí, la Samaritana
simplement “deixa allà la gerra” (Joan 4,28) i se’n
va a anunciar a la gent del seu Poble la trobada amb el Messies. No els porta “l’aigua
del pou de Jacob que ella ha pouat” sinó “l’aigua viva” (=l’Esperit) que ha
rebut del Messies.
7. En Esperit i Veritat...
Hi ha una gran diferència entre l’aigua del pou de Jacob i l’aigua
viva que dóna Jesús. L’aigua viva es
torna una font dins nostre. L’Esperit
desperta en nosaltres la nostra pròpia resposta.
Encara que la dona ha trobat el
Messies, no ho diu a la gent directament sinó només en forma de pregunta (No serà el Messies?), perquè la resposta ha de brollar d’ells
mateixos; com de fet diran després explícitament: “Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l’hem
sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món” (Joan 4,42).
L’expressió “en Esperit i
Veritat” assenyala un important pas endavant. En els seus inicis, el culte és sobretot un acte d’obediència.
L’aliança de Déu amb Israel
inicialment pren forma de Llei (Llei
de Moisès). Però no és aquest el propòsit de Déu. La Llei no
respon al projecte de Déu sinó a la nostra incapacitat inicial de
viure plenament com a fills. Passa
com en l’ordre natural: els fills, mentre són petits, viuen l’educació com una llei que demana obediència. Però
la plenitud no està en l’obediència sinó en la filiació
adulta que dóna lloc a una altra forma de relació: la comunió en
l’amor i en l’acció. “Tot allò que és meu
és teu, i allò que és teu és meu” (Joan 17,10).
Déu, en crear l’Home, no busca súbdits sinó fills
que rebin la seva vida fins arribar a compartir-la plenament. “De la seva plenitud tots en rebem dons i més
dons” (Joan
1,16).
8. “S’estranyaren que parlés amb una dona”...
Els deixebles de Jesús, jueus,
s’estranyen de que parli amb una dona.
Anava contra les normes. Amb la
"dona" hi parlava el seu marit. També inicialment la dona s’estranya de que un home jueu parli amb ella, una dona, i samaritana. Anava contra les normes...
Però Jesús actua mogut per l’Esperit. “El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i acomplir la
seva obra”. Les normes tenen per
finalitat preparar-nos a acollir l’Esperit; després, queden superades.
L’obra de Déu, vista des de nosaltres, és la Humanitat. Als
deixebles jueus, ancorats encara en
la Llei, els és difícil fer el pas
des de l’obediència a la filiació adulta. En aquest relat serveixen sobretot de contrapunt per a posar en relleu la
disponibilitat i la resposta dels Samaritans
i dels Pagans. “Alceu els ulls i mireu els camps: ja són
rossos, a punt de segar” (Joan 4,35).
MISSATGE.
9. Tots comencem, d’una manera o altra, en la “religió-Llei”; però
estem cridats a la Filiació.
Les religions ens separen els uns
dels altres per la rivalitat de
cultes, normes, temples, dogmes, sacerdots, ritus... En canvi la Filiació ens uneix en la germanor: la col·laboració filial en la
construcció de la Humanitat,
fins a la seva plenitud, quan la vida
és també gaudi o comunió.
Jesús marca l’hora de passar de ser adoradors
de Déu en l’obediència religiosa (Llei) (Filipencs 2,8) a
ser adoradors del Pare en la col·laboració filial i fraternal (Llibertat creativa).
RESPOSTA.
10. Sortosament, sembla que va desapareixent d’entre nosaltres la rivalitat religiosa.
La majoria trobem bé el dret a la
llibertat religiosa i el diàleg
interreligiós. Acceptem Jerusalem, la Muntanya de Samaria, La Meca, Roma,
Benarés, la Mare Terra, el Gran Esperit, el Yin-Yang...
Però sembla que l’Evangeli ens invita a anar més enllà: “Ve l’hora que ni
a Jerusalem ni en aquesta Muntanya”...
De les Religions a la Filiació-Germanor.
Això no vol pas dir necessàriament abandonar les religions sinó viure-les com a llenguatge
de filiació i de fraternitat universal. Som cridats a no
“ancorar-nos” en la pròpia religió i a
obrir-nos per oferir a tothom l’horitzó d’una
Humanitat en construcció,
bastida entre tots els Humans.
Cadascú amb les seves eines, amb el
seu llenguatge, religiós o no, amb la
seva aportació específica. Cal passar de la “tolerància” a la col·laboració. Cal “polir” els nostres llenguatges perquè la seva legítima i
necessària varietat no impedeixi ni amagui la comunió de fons de
tots els humans.
PREGUNTES per al diàleg.
1. L’església o l’espai on ens reunim, fins a quin punt és un temple? Dit d’una altra manera: Quan ens
reunim, és per “trobar” Déu al seu temple,
o per trobar els altres, que ens fan “present” Déu?
2. "L'arribada de l’hora” que Jesús anuncia, ens ajuda a
entendre una mica millor allò que està passant en la Societat (i, per tant, en
l’Església) actual?
3. Més en concret, “l'arribada
de l’hora”, ens ajuda a entendre i
valorar la “crisi” de l’Església actual? Com?
