Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data
que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8
dies abans.
→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).
→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.
→ Veure també: Entrevistes amb Fid’ho: Els difunts
Nota:
Per a les Lectures de la Diada
dels Difunts, el Missal ofereix un bon nombre de textos. Cada Comunitat pot seleccionar els que cregui
més oportuns.
També hi ha diferents ofertes per l’evangeli.
Aquí en teniu alguns dels que ja han estat comentats en altres ocasions:
-De l’Evangeli de
Mateu:
Tots Sants.
(Benaurances de Mateu).
diumenge
14A. (Veniu
a mi tots els qui esteu cansats...)
diumenge
32A. (Les 10 noies; 5 de prudents i 5 desassenyades...)
-De l’Evangeli de Lluc:
3er de Pasqua A. (Els
deixebles d’Emaús...)
Diumenge 10C. (Resurrecció del fill únic de la viuda de
Naïm...)
-De l’Evangeli de Joan:
5è
Quaresma A. (Resurrecció de Llàtzer...)
5è
Quaresma B. (...si el gra de blat, quan cau a terra, no mor,...)
5è
Pasqua A. (A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots...)
Corpus
A. (Qui menja pa d’aquest viurà per sempre.)
Diumenge
20B. (“Jo sóc el pa viu, baixat del cel...”)
(LLENGUATGE).
Nota. Avui el Llenguatge no serà sobre l’evangeli
que es pugui llegir (segons elecció) sinó sobre el “llenguatge” de la Diada de Difunts en si mateixa.
1. Hi ha una primera cosa que sorprèn:
de les dues celebracions -Tots Sants i Diada de Difunts- aquella que és realment “popular” és la segona;
en canvi, el calendari laboral declara festiva la primera. Sembla
incongruent...
Aquesta “incongruència” és un reflex de
la contradicció en què es troba la nostra Societat en relació a la Mort.
Per una banda, la Mort és una
realitat profundament present en la nostra vida, no solament perquè tots morirem
sinó sobretot perquè tots anem “vivint” la
mort de persones amb qui convivim.
2. Per altra banda, apartem de la
nostra vida tot allò que tingui relació amb la Mort. Els cementiris són com una “ciutat apartada”, la ciutat dels morts. Els “tanatoris” ens faciliten separar el “mon
dels vius” del “món dels morts”. Als nostres infants els amaguem la Mort tant
com podem.
3. En l’àmbit mediterrani, la “separació” d’aquests dos “mons” -el món
dels Vius i el món dels Morts- ve
significada per la llosa que
cobreix les sepultures o per la làpida
que tanca els nínxols. La cosa ve de lluny i ha influït també en el llenguatge fins i tot dels Evangelis.
Però el missatge cristià, en aquest punt, és radical. “Traieu la llosa”, mana Jesús a les “germanes” del difunt Llàtzer. “Deixeu-lo anar” (Joan
11,39-44).
La llosa que separa els “dos mons”,
és només “obra nostra”. Quan els Evangelis ens parlen de “morts” no es
refereixen als difunts sinó a aquells
que no viuen l’autèntica vida, que és
Amor. “Deixa que els morts enterrin els seus morts”, respon Jesús a un
candidat a “deixeble” (Mateu 8,22). (Vegeu també 1ª Carta de Joan 3,14).
4. El “món dels morts” no és creat per Déu sinó que és “obra nostra”.
Quan demanen a Jesús que visiti una família on ha “mort” la filla, els diu: “La noia no és morta sinó que dorm” (Mateu 9,24).
Del mateix Jesús ens diuen els Evangelis
que, un cop mort, van introduir i tancar el seu cos al “món dels morts”, fent
rodolar a la “entrada” una “gran pedra” (Mateu 27,60).
Però quan les “dones” hi van per
ungir el cadàver de Jesús, es troben
amb la sorpresa que la gran pedra estava
treta (Marc 16,3). I dos
homes amb vestits resplendents que
els pregunten: “Per què busqueu entre els
morts aquell qui viu?” (Lluc
24,5). (Els “dos homes” eren Moisès i
Elies, que aquí personifiquen la “Llei religiosa” d’Israel. Nomenats ja, abans, en la Transfiguració de Jesús ‒Lluc: 9,30s‒ i després, en
la seva “Ascensió” ‒Actes
1,10‒).
No és que Jesús no hagués “mort” de debò,
sinó que la “mort”, en els
Evangelis, no és pas el contrari de la “vida”,
ni s’exclouen entre si.
En el missatge cristià la “llosa”
per separar els dos mons “desapareix”.
No hi ha dos mons sinó un de sol, el de
la Vida, en el qual podem fer l’experiència de “passar” de la vida tinguda a la vida donada, i compartida.
5. En la Litúrgia cristiana, aquesta Memòria
dels Difunts, enganxada a la festa de Tots
Sants, implica una idea difícil d’assumir, i més difícil d’explicar en una
societat com la nostra, tan centrada en la “individualitat” de cada persona.
En la Litúrgia cristiana la Diada
de Difunts té per objectiu sobretot sentir personalment i explicitar
comunitàriament la nostra solidaritat
amb aquells que ja han estat cridats a participar plenament en la Vida, en Déu.
= = = = = = =
Aquí, potser ens podríem preguntar: serveix
d’alguna cosa pregar per als difunts?
Quan mor un familiar pròxim, “se li fan dir misses” per ajudar-lo.
L’ajuden realment?
És possible fer alguna cosa a favor d’una persona ja “morta”?
6. “Cristianament” parlant, aquesta no
és una “pregunta adequada”, perquè, per
al cristià, no hi ha “morts”.
És cert que, en el nostre món, s’experimenta la “mort” d’una persona estimada
com un mal; i fins i tot pot envair-nos un cert “sentiment de culpa”: no l’hem atès prou bé... No l’hem estimat
prou... No hem fet per a ell tot el que podíem...
És la “revolta dels vincles”.
Per més que la Cultura actual vagi
dient i repetint que “cadascú és cadascú”, la veritat és que sentim la
nostra “vida individual” vinculada amb les vides d’aquells amb qui convivim,
i més enllà.
Cada un de nosaltres és com un nus en una gran xarxa. Els fils
que formen el “nostre” jo no
comencen ni acaben en nosaltres.
Per més que ens assegurin que cadascú té el seu ADN únic i diferent, tots experimentem
que la nostra vida, la nostra manera de ser, de fer, de respondre... “depèn” en
gran part de la vida dels altres; i la vida dels altres “depèn” en part de la
nostra.
La solidaritat de les vides no és
només una actitud moral. És
també una experiència existencial, fins i tot biològica.
7. No existeixen moltes “vides” sinó
una única VIDA, participada per tots
els vivents. “Un home mor en mi sempre
que un home mor”, diu la cançó. I també podríem dir: Un home neix en mi
sempre que un home neix.
Sempre que algú estima, una alenada
d’amor “toca” la nostra vida. Un impuls
vital ens anima sempre que algú es regenera. Patim amb els que pateixen.
Ens alegrem amb els que estan contents.
“Tot l’estany “tremola” quan en algun
lloc hi cau una petita pedra”.
8. Els éssers humans som intel·ligència
i som cor. Dos nivells de “coneixement”.
És famosa la sentència del gran intel·lectual
Blaise Pascal: “El cor té raons que la
intel·ligència no comprèn”.
Davant la Mort, la intel·ligència ens impulsa a voler comprendre, però sense massa èxit...
El cor ens permet "experimentar".
Cal evitar el perill de quedar-nos en la “intel·lectualització”
de la Vida. També cal evitar “l’entotsolament” en allò que “experimentem”.
La mort
comporta sempre una certa crisi. En moments de crisi, cal fer servir la intel·ligència
perquè ens ajuda a objectivar-la, conceptualitzar-la i entendre-la més o menys.
Però també cal el cor, perquè
ens permet “viure-la”; i així, “superar-la".
9. Penso que no serveix de res “fer dir
misses per als difunts” si són simples ritus,
i no són vivències de comunió. No serveix de res “pregar per als
difunts” si això no comporta una experiència
de solidaritat.
La missa és fer-se “aliment per als
altres”, i en aquests “altres” hi estan inclosos també els difunts, sobretot aquells amb qui les
nostres vides estan més vinculades.
Els “vincles” continuen, encara que
hagi canviat el “llenguatge”.
Els Difunts han esdevingut ja del tot
“vida donada”. I com a vida donada esdevenen també “vida compartida” amb la vida de Jesús, feta present i visible en
el pa i el vi posats sobre la taula.
Per tant: vida compartida també pels
qui mengin en veritat d’aquell “aliment”, fent-se també ells “aliment”.
Hi ha un misteri de comunió
entre tots els vivents. Qualsevol bé,
fa bé a tots; qualsevol mal, fa mal a tots. Igualment com hi ha un “misteri de
connexió” entre tot allò “que passa”.
10. Cada Cultura i cada Religió ha anat
creant els seus llenguatges (ritus, gestos,
festes, celebracions, pregàries...) per expressar i viure aquesta solidaritat.
Allò que importa és que no quedin en un llenguatge
“buit”.
Simple ritualització o màgia
seria pensar que els ritus són
eficaços per si mateixos, com si hi hagués en ells o en la persona que els
realitza, alguna classe de “poder sobrenatural”.
Per això és necessari anar “purificant i adequant” contínuament el
nostre “llenguatge ritual”.
MISSATGE.
11. La Diada de Difunts porta un
missatge diferent segons la situació de cada persona.
Les persones molt estimades, quan "moren", s’emporten un bon tros de la "nostra
vida", i això fa que els vincles amb
elles es facin més intensos. La seva “absència”
esdevé una nova
forma de “presència”.
Els records no són només “moments passats”, sinó que tornen a fer-nos “presents”,
d’una manera més íntima, profunda i pacificadora, les persones recordades. Sobretot
si deixem que la seva pau se’ns
encomani. Notem la “força” de la paraula “re-cord”.
“Recordar” és “tornar a portar al cor”
Per això, l’experiència de la mort ens ajuda a entendre la Vida, ja que, com
es diu sovint, la mort és llei de Vida.
Podríem dir que el missatge del Dia de Difunts vol ser una invitació a aprofundir
en la Vida.
RESPOSTA.
12. Estem en una societat molt
“vitalista”, però que “creu” més en la “Mort” que en la “Vida”, almenys “intel·lectualment”.
La “Vida” és considerada per
molts com una “aventura”, apareguda
per casualitat; un “caprici” de la Natura, sense cap altre horitzó que retornar
al no-res.
“Recordem” els difunts que hem
estimat, però solem recordar-los com
a “morts”. Si bé, solem fer servir “eufemismes” de tota classe, ja que mai podem
deixar del tot de sentir-nos
“dissenyats per a la vida”...
"Per què busqueu entre els morts aquell qui viu?" (Lluc 24,5)
La fe
en la Vida és el moll de l’os del Missatge
cristià.
Segurament, en una Societat tan “laica” com la nostra, el “millor servei” que puguem oferir sigui ser testimonis de l’èxit de la Vida.
13. En altres temps, quan la Societat
era “religiosa”, a la Religió se li havien encomanat moltes coses que avui ha
assumit la mateixa Societat civil, com, per exemple, la promoció i la defensa de la
Moral, l’Educació dels nens i de la joventut, l’atenció als pobres i als malalts...
Però actualment, Societat ha pres per
a si mateixa aquests "serveis". I està molt bé que
sigui així. I com a ciutadans som invitats a col·laborar-hi, com tothom i amb tothom, perquè
siguin cada dia millors...
Això permet que puguem dedicar-nos també i més plenament a allò que podria ser,
com a “deixebles de Jesús”, la missió que Ell mateix ens va indicant a través de les circumstàncies: Predicar i celebrar la VIDA, perquè tothom qui vulgui “tingui Vida, i en tingui a
desdir” (Joan 10,10).
