Diumenge vinent, 22è. de durant l'any A.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

VOCABULARI. 

Creu.     Jerusalem.      Pensar.     Pere.      Satanàs.      Tercer dia.  

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

 

 

→ Veure també
       - Entrevistes amb Fid’ho:  Diumenge 22. A.

       - Relectures (Historietes):  Diumenge 22 de l’any A. 

 

 

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Jeremies 20,7-9).

M’heu afalagat, Senyor, i m’he deixat seduir;

us heu apoderat de mi i m’heu dominat,

però ara passen el dia divertint-se a costa meva,

tothom es riu de mi.

Sempre que parlo, dono el crit d’alarma;

el meu clam anuncia invasions i devastació.

Tot el dia la paraula del Senyor

m’és un motiu d’escarnis i de burles.

A la fi pensava: no en vull parlar més;

no diré res més en nom d’Ell.

Però llavors sentia en el meu cor un foc que cremava;

sentia un incendi dintre els meus ossos.

Estic rendit de tant aguantar; ja no puc més. 

 

2ª LECTURA (Romans 12,1-2).

Germans,

per l’amor entranyable que Déu ens té,

us demano que li oferiu tot el que sou,

com una víctima viva, santa i agradable.

 

No us emmotlleu al món present;

transformeu-vos

renovellant la vostra manera de veure les coses,

perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu:

reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte. 

 

EVANGELI. (Mateu 16,21-27). 

En aquell temps...

Jesús començà a deixar entendre als deixebles

que havia d’anar a Jerusalem,

que havia de patir molt de part dels notables,

els grans sacerdots i els mestres de la Llei,

i que havia de ser mort

i de ressuscitar el tercer dia.

 

Pere, pensant fer-li un favor,

es posà a renyar-lo:

“De cap manera, Senyor:

a vós això no us pot passar!”

Però Jesús es girà i li digué:

“Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure,

perquè no penses com Déu, sinó com els homes.

 

Llavors Jesús digué als deixebles:

“Si algú vol venir amb mi,

que es negui ell mateix,

que prengui la seva creu i m’acompanyi

Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà,

però el qui la perdi per mi, la retrobarà.

 

¿Què en trauria l’home

de guanyar tot el món si perdia la vida?

¿Què podria pagar l’home

per rescatar la seva vida?

Perquè el Fill de l’home ha de venir

en la glòria del seu Pare,

voltat dels seus àngels,

i ell pagarà cadascú segons les seves obres”.

 

 

LLENGUATGE.

 

Nota.
En part, els Apunts sobre el llenguatge d’aquest evangeli d’avui els podeu trobar a la festa de St. Pere, i al diumenge passat (Diumenge 21 A). Aquí em fixaré més en el significat de la "Creu".

 

1. “... que prengui la seva creu...”

La Creu té dos significats diferents però complementaris.

En primer lloc representa allò més propi i característic dels deixebles de Jesús: la seva decisió de viure la vida en forma de vida-que-es-dóna.

En aquest sentit, la Creu és vista com un arbre, i representa la recuperació del mític Arbre de la Vida, el fruit del qual permet gaudir d’una vida de debò, aquella que no sucumbeix a la mort.

 

Repassem el meravellós mite del Paradís terrenal (Gènesi 2,8-25). Al “centre” del Jardí hi havia "dos arbres". En realitat era només un, i depèn de cadascú que sigui o “l’Arbre de la Vida”, o l’Arbre del coneixement (de la determinació) del Bé i del Mal.

L’Home queda advertit que si en cull com a “fruit” la determinació del Bé i del Mal, morirà sense remei. La mort no serà un "càstig" per desobediència sinó l’efecte directe d’un fruit mortalment verinós per als Humans, abans de arribar a la seva adultesa.

 

De fet, els Humans no hem resistit la temptació de buscar-hi el “fruit” que ens faci “com déus”...
Així hem fet aparèixer en el nostra “jardí” el Reialme de la Mort, quedant “perdut” l’Arbre de la Vida.

 

2. La decisió de “determinar el Bé i el Mal” converteix la Humanitat en una gran sala de judicis on tots ens enfrontem a tots com a “acusadors” i “acusats”, jutges i jutjats, condemnadors i condemnats.

L’Arbre de la determinació del Bé i del Mal no és cap invent literari sinó el reflex, en forma de mite, de l’experiència més tràgica que generem i sofrim els Humans.
En nom del Bé o el Mal que cadascú determina segons el “Poder” de què disposa, hem fet guerres (fins i tot "santes"), genocidis, sacrificis humans, matances, tortures, violacions, esclavituds, neteges ètniques, empresonaments,...

 

3. Només renunciant al fruit verinós de l’Arbre del bé i del mal és possible recuperar l’Arbre de la vida.
Aquest és el significat de la “vida de Jesús”, el Nou Adam, primogènit d’una nova Humanitat. La seva “Creu” esdevé el nou Arbre de la vida. Jesús n’és el fruit que en penja oferint-se com aliment.

“Prendre la pròpia Creu” vol dir alimentar-se de l’Arbre de la vida i, a la vegada, fer-se’n “fruit” per als altres.

 

 

4. Però la Creu pot rebre un segon significat.
L'Arbre de la vida també pot ser pres per intentar ser “com déus”, i  continuar jutjant, condemnant i matant.
La Creu, en Jesús, va ser el compliment d’una sentència de mort: “Nosaltres tenim una Llei i, segons aquesta Llei, home aquest ha de morir” (Joan 19,7). També a l’Església, adoptant estructures de “Poder”, s’ha jutjat, condemnant i matat en "nom del Bé i del Mal”.
Ha estat la "corrupció de la Creu". Prendre la Creu com a "espasa".

 

5. “Prendre la Creu” significa a vegades pot significar ser condemnat. I, a pesar d’això, continuar mantenint-se fidel a la Humanitat. “Si ets Fill de Déu baixa de la creu, ... i creurem en tu”, els grans sacerdots, amb els mestres de la Llei i els notables, digueren a Jesús (Mateu 27,40-42). Si Jesús hagués “baixat de la Creu” hauria corroborat el Reialme de la Mort i la seva manera de fer. Si hagués baixat de la Creu ¿en quin “Messies” haurien cregut els qui l’increpaven?
Baixant de la Creu per salvar-se, Jesús s’hauria fet, ell també, súbdit del Reialme de la Mort.

 

“Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà.” Per això Jesús es va mantenir fidel a donar la vida. I aquí apareix la gran novetat: aquesta vida donada és acollida per Déu, que és Vida-que-es-dóna.  En Déu la vida donada és “resurrecció”.
Gràcies a Jesús el mític Arbre de la Vida torna a estar en el nostre “horitzó” per si volem “alimentar-nos-en.

 

6. “Prendre la Creu” no comporta conformar-se estoicament al “sofriment”. El sofriment sempre forma part del “encara no...” en una vida que s’està fent. 
“Prendre la Creu” és obrir-se a l’horitzó que il·lumina la vida, i transforma el dolor en solidaritat amb tots els qui pateixen, i converteix la “mort” en donació plena. És el “pas” (“pasqua”) a la Vida compartida o Resurrecció. 

 

MISSATGE. 

7. L’evangeli d’avui apunta directament al nucli del missatge cristià: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi.

Aquest missatge queda ressaltat, per contrast, en l’actitud dels deixebles, evidenciada en la intervenció de Pere: “De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar”.

Pere acabava de proclamar que Jesús és el Messies, fill del Déu viu; però ell pensa encara com a “súbdit” del Reialme de la Mort. Ell encara confia més en l’espasa que en la vida-que-es-dóna (Joan 18,10).
Pere personifica el “deixeble que encara no segueix Jesús, però que acabarà entenent-lo, i el seguirà”. 
En la figura de "Pere" queda clara la necessitat d'una actitud permanent de conversió. 

 

RESPOSTA. 

8. El missatge és fa proposta. I la nostra resposta a aquesta proposta és acceptar-la.

L’actitud de Pere és un toc d’atenció: tan pròxim a Jesús i, no obstant, la seva “resposta” és no acceptar la proposta.
Hi ha el perill de que ens passi també a nosaltres.

Hi ha moltes maneres de “prendre la creu”. No totes són vàlides.
A vegades s’ha “pres” perquè tenia forma d’espasa. A vegades s’ha “pres” com un amulet o talismà: A vegades s’ha “pres” com a bandera per anar a la guerra; o per dictar sentències a mort. A vegades s’ha “pres” per fer-ne un penjoll d’or o plata lluït al coll;...

 

9. Durant dos mil anys els deixebles de Jesús hem comès tantes barbaritats en nom de la Creu... Ens cal estar molt atents per no tornar a caure en errors o pecats passats...

Potser ens feria bé anar contraposant la nostra “creu” amb l’Arbre de la vida i amb l’Arbre de la mort: si dóna Vida, és la Creu de Jesús; si dóna mort, és la creu que Pilat imposa.

PREGUNTES per al diàleg. 

1. El Cristianisme és un missatge “trist” perquè parla de la Creu?

 

2. L’actitud de Pere que Jesús refusa, creieu que encara està present en l’Església? En quins aspectes?

 

3. Hi ha moltes classes i estils de santcristos. Com a suport simbòlic i expressió de fe, segurament n’hi ha de més adequats i de no tant. Què opineu del santcrist de la vostra parròquia, de la vostra església, de la vostra habitació,...?

 

Diumenge vinent, 21è de durant A.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.

Claus.      Deixebles.       Fill (de Déu).       Fill de l’home.        Messies.       Messies, El (Del Glossari).     Mort. Reialme de la.     Pere.     Regne de Déu. 

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”. 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Messies.

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 21. A.

 

→ Veure també Relectures (Historietes):  Diumenge 21 de l’any A. 

  

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 22,19-23).

El Senyor diu a Sobnà, cap del palau del rei:

“Et faré caure del pedestal,

et derrocaré del lloc que ocupes.

Aquell dia cridaré el meu servent Eljaquim, fill d’Helquies,

el vestiré amb la roba que portes,

li posaré les teves insígnies,

li donaré l’autoritat que tens,

i serà un pare per als habitants de Jerusalem,

i per als homes de Judà.

Li posaré a l’espatlla la clau del palau de David:

quan ell haurà obert, ningú no tancarà,

i quan ell haurà tancat, ningú no podrà obrir.

El fixaré com un clau en un indret segur,

i serà un tron gloriós per a la família del seu pare”.

 

2ª LECTURA (Romans 11,33-36).

Quina profunditat i riquesa

en la saviesa i el coneixement de Déu!

Que en són d’incomprensibles els seus judicis

i d’impenetrables els seus camins!

¿Qui pot conèixer el pensament del Senyor?

¿Qui l’ha assessorat com a conseller?

Qui s’ha avançat mai a donar-li res

perquè li ho pugui recompensar?

 

Tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell.

Glòria a ell per sempre, amén.

 

 

EVANGELI. (Mateu 16,13-20).

En aquell temps...

Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip,

i un cop allà, preguntava als seus deixebles:

“Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?”

Ells li respongueren:

“Uns diuen que és Joan Baptista,

altres, que és Elies,

altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes”.

 

Ell els diu: “I vosaltres, ¿qui dieu que soc?”

Simó Pere li contestà:

“Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”.

Jesús li va respondre:

“Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs:

això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang,

sinó el meu Pare del cel.

 

I ara, també jo et dic que tu ets Pere.

Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església,

i les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir.

Et donaré les claus del Regne del cel,

i tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel,

i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel”.

Després prohibí severament als deixebles

de dir a ningú que ell era el Messies. 

 

LLENGUATGE. 

L’evangeli d’aquest diumenge XXI de durant l’any A també el vam llegir en la festa de St. Pere i St. Pau. En el Llenguatge d’aquella festa s’hi comenta sobretot la resposta donada per Pere a la pregunta de Jesús. Avui em fixaré sobretot en la pregunta mateixa que fa Jesús. I és que fer-nos la pregunta que Jesús va fer als seus deixebles també pot ser una manera d’acollir el seu missatge.

 

1. Jesús pregunta als deixebles: “I vosaltres, qui dieu que sóc jo?” Potser seria bo que, dintre les comunitats cristianes, cada cristià es fes també aquesta pregunta: I vosaltres, qui dieu que sóc jo? Perquè una cosa és allò que som i una altra allò que els altres diuen de nosaltres. Allò que els altres diuen de nosaltres pot ajudar o destorbar per a saber allò que som. No es tracta de convertir-se en el centre de referència; però la nostra fidelitat a Déu i a l’Evangeli comença per saber i assumir allò que som.

 

2. Aquest exercici de saber i assumir allò que som ha pres avui una urgència extrema degut a que vivim en una societat en què “altres” pretenen injustament decidir allò que som.

Els Estats moderns tenen tanta influència sobre els ciutadans que marquen i determinen què i qui som cada un de nosaltres. Els Estats dicten la nostra identitat, i la fixen en uns  papers, que només ells ens donen i sense els quals ni tan sols “existim”.

 

El Poder sempre ha intentat ser l’amo de la identitat dels seus súbdits. La diferència entre ara i abans està en l’augment, quasi fins a l’infinit, d’aquesta capacitat d’imposar identitat, anul·lant la pròpia de cada persona i de cada poble.

 

3. Si imposar la identitat és “normal” (per injust que sigui!) quan es tracta dels Estats o dels Poderosos, resulta molt més sorprenent i decebedor quan pretén de fre-ho l’Església, ja que això va directament contra l’Evangeli en què creiem i que volem encarnar. És una mostra més de com, a pesar de les declaracions en sentit contrari, continuem envoltant-nos d’estructures de poder.
Potser no es tracti tant de mala voluntat com de “seguir com sempre”, dintre un lamentable mimetisme de l’administració civil.

 

4. Sortosament, a l’Església actual hi ha una gran riquesa d’identitats. Però, lamentablement, moltes d’aquestes identitats no són assumides pels altres ni per la jerarquia. La jerarquia continua proposant per a tothom una espècie “d’identitat oficial” en forma d’una sola Moral, una sola Teologia, un sol Dret, una única Pastoral, una sola “Comunió”...

És cert que, en la pràctica, bona part de les identitats no oficials són tolerades i, fins i tot acceptades com a excepció. “Acceptar com a excepció” pot donar una “imatge de tolerància” (molt de moda), però és una manera subtil i eficaç d’anul·lar la identitat de tot aquell que no coincideix amb una pretesa “normalitat oficial”.

 

5. “I vosaltres, qui dieu que sóc jo?”

Diumenge que ve, a l’evangeli, llegirem que Jesús va haver d’enfrontar-se amb Pere perquè aquest intentava imposar-li, amb tota la seva “bona voluntat”, una identitat que no era la seva. Jesús compara Pere amb el mateix Satanàs (= el “temptador”) que, també, al començament mateix de la missió de Jesús, volia indicar-li quina havia de ser la seva “identitat”: “Si ets Fill de Déu”...
 

“Si ets Fill de Déu”... digues que aquestes pedres es tornin pans” (Mateu 4:3).

“Si ets Fill de Déu”... tira’t daltabaix (Mateu 4:6)

“Si ets Fill de Déu”... a tu això no et pot passar (Mateu 16:22) 

“Si ets Fill de Déu”... baixa de la creu (Mateu 27:40).

Durant tota la seva vida pública, Jesús va haver superar la temptació d'apartar-se de la seva identitat-servei. 

 

MISSATGE. 

6. La situació jerarquitzada de l’Església ha portat sovint a entendre aquest relat de l’Evangeli de Mateu en un sentit contrari a allò que ens vol dir. Això explicaria que s’hagi escollit com a 1ª Lectura per “acompanyar” aquest relat un fragment de l’Antic Testament que no hi té res a veure.

A la 1ª Lectura s’hi contraposen “dos poders”, i s’afirma que el segon substituirà el primer. En canvi en l’Evangeli hi ha només “un poder” del qual es diu que no aconseguirà impedir la instauració del Regne de Déu. El Regne de Déu no és cap “poder alternatiu” sinó un àmbit de llibertat ofert a tothom. (Llegiu >Mateu 20:24-28).

 

7. I aquí està precisament el missatge: enfront del “reialme del Poder”, que sempre és un “reialme de la mort” on les persones i els pobles hi perden la seva identitat, s’ofereix un “àmbit de llibertat”, que ens porta a preguntar-nos: Qui sóc, jo? Qui som, nosaltres? Preguntes que permeten desvetllar i construir la nostra identitat, en la certesa de ser assumits com a ciutadans del Regne.

Les “claus” del Regne de Déu es contraposen a les “portes” del Reialme de la Mort. Les claus ens són donades, i no pas per tancar o obrir sinó per lligar o deslligar (unir o deslliurar). En canvi les portes són imposades, i s’obren només per empresonar; mai per alliberar. 

 

RESPOSTA. 

8. Encara que comporti anar contracorrent, és d’una gran urgència que ens “atrevim a pensar”, i a tenir la nostra pròpia identitat personal i de grup.
I no acceptar de ser simplement “tolerats com a excepció”, perquè una comunitat (“església”) no es fa d’excepcions sinó d’aportacions en la comunió entre tots.

La llibertat, i la identitat que en neix, no són per a nosaltres mateixos sinó que són un servei: són l’aportació que cadascú fa per anar construint la comunitat.

 

9. Qui soc, jo? Quina és la identitat de la nostra comunitat?

La resposta no és indiferent. A Jesús, ser-hi fidel va portar-lo a la creu. A moltes comunitats cristianes, ser-hi fidels les està portant a ser tingudes per sectes, grups tancats, parròquies una mica especials,... Excepcions!

Aquest perill també pot arribar a parròquies petites o perifèriques. Acostumats a que la identitat de cada parròquia vingués marcada per la “personalitat” del mossèn de torn, ara la manca de capellans podria deixar moltes parròquies sense “suport” a la seva identitat, si és que en tenen...

 

10. La manca de capellans és un moment propici perquè les comunitats o parròquies petites redescobreixin la seva identitat, conscients de que fan un bon servei als companys del propi grup, i a l’Església (i a la Humanitat).

 

11. Recuperar la identitat de cada comunitat ajudaria als companys escollits per al “servei comunitari” a descobrir quina ha de ser la seva missió més pròpia: assumir les diferents i variades identitats per a una comunió més ampla. No pas imitant l’estil de la societat civil sinó segons l’estil de l’Evangeli.

En un altre lloc Jesús diu a Pere: “Simó, Simó, mira que Satanàs us ha reclamat per sacsejar-vos com es garbella el blat, però jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu, quan t’hauràs convertit, confirma els teus germans” (Lluc 22:31).

 

12. La Còvid-19 potser hagi estat “providencial” per la seva capacitat de desmuntar l’estructura encarcara de la “Jerarquia” de l’Església. De cop i volta, cada “fidel” s’ha hagut de fer i respondre la pregunta “Qui sóc jo?” Els resultats podrien ser sorprenents i magnífics. 

 

PREGUNTES per al diàleg. 

1. Atreviu-vos a pensar, i pregunteu-vos amb actitud de servei: Qui sóc? Qui som? Quina és la nostra aportació específica a la Comunitat i al Poble?

 

2. ¿Dintre del vostre mateix grup o comunitat, descobriu intents de sacrificar la identitat de cadascú a una pretesa identitat de grup?  Dit d’una altra manera: ¿Les “exigències d’una estratègia de grup” són utilitzades per no atendre les ofertes de comunió de cadascú?

 

3. Quines diferències hi veieu entre “secta” i “comunitat”?

Diumenge vinent, 20è. de durant l'any A.

  

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

 → VOCABULARI.

Cananea (dona).    David, fill de.     Deixebles (de Jesús).     Dimoni.       Fe. 

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”. 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).   Canaan.      Cananeus.   Diable.     Dimoni. 

  

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho:  Diumenge 20. A.

 

→ Veure també Relectures (Historietes):  Diumenge 20 de l’any A.

LECTURES. 

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 56,1,6-7).

 

Diu el Senyor:

“Compliu els vostres manaments, obreu el bé,

que està a punt d’arribar la meva salvació,

i de revelar-se la meva bondat.

Els estrangers que s’han adherit al Senyor,

que es posen al seu servei per amor del seu nom

i volen ser els seus servidors,

si es guarden de violar el repòs del dissabte

i es mantenen fidels a la meva aliança,

els deixaré entrar a la muntanya sagrada

i celebrar les seves festes en la meva casa d’oració;

acceptaré en el meu altar el seus holocaustos

i les altres víctimes,

perquè tots els pobles anomenaran el meu temple

casa d’oració.

 

 

2ª LECTURA (Romans 11,13-15,29-32). 

Germans,

tinc una cosa a dir-vos a vosaltres, els qui no sou jueus:

Ja que sóc el vostre apòstol,

miro de posar ben alt el meu servei,

esperant que els jueus, que són del meu llinatge,

n’estaran gelosos i podré salvar-ne alguns.

 

Si del fet d’haver estat ells exclosos

n’ha vingut la reconciliació del món,

¿què no vindrà quan ells s’incorporin?

¿No serà un pas de mort a vida?

 

Quan Déu ha concedit a algú els seus favors i l’ha cridat,

no es fa mai enrere.

 

Vosaltres, en altre temps, no éreu obedients a Déu,

però ara que ells l’han desobeït,

Déu s’ha compadit de vosaltres;

Igualment Déu es vol compadir d’ells, que ara,

mentre es compadia de vosaltres,

no li han estat obedients.

 

Déu ha deixat els uns i els altres

captius de la desobediència,

per compadir-se finalment de tots. 

 

EVANGELI. (Mateu 15,21-28). 

En aquell temps,

Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó,

i sortí d’allà una dona cananea cridant:

“Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi:

la meva filla està endimoniada”.

 

Jesús no li contestà ni una paraula,

però els deixebles li demanaven:

“Despatxeu-la d’una vegada:

només fa que seguir-nos i cridar”.

Jesús els respongué:

“Únicament he estat enviat

a les ovelles perdudes del poble d’Israel”.

 

Ella vingué, es prosternà i digué:

“Senyor, ajudeu-me”.

Jesús li respon:

“No està bé de prendre el pa dels fills

per tirar-lo als cadells”.

 

Ella li contestà:

“És veritat, Senyor;

però també els cadells mengen les engrunes

que cauen de la taula dels amos”.

 

Llavors Jesús respongué:

“Dona, quina fe que tens!

Que sigui com tu vols”.

I a l’instant es posà bona la seva filla.

 

 

LLENGUATGE. 

1. En el relat d’avui hi destaca l’actitud d’una Dona Cananea descrita de tal manera que desperta la nostra admiració, però també un cert rebuig.

Tant ella com la seva filla, sense nom, tenen un paper representatiu.
Solien ser anomenats Cananeus els habitants de Palestina que no pertanyien al “Poble Escollit”. Convivien amb els Jueus que sovint eren considerats, des del punt de vista religiós (que era el més important en aquell temps), superiors.
En el llenguatge d’avui diríem que la dona cananea i la seva filla representen el “paganisme”, vist des de l’òptica dels que es consideren “posseïdors” de la verdadera religió.

 

2. Les paraules de Jesús a la Dona cananea són realment sorprenents i, fins i tot, escandaloses. A més, estan en contradicció directa amb el missatge de l’Evangeli.

Segurament posen de manifest una “estratègia” per poder alliberar la filla (i la mare!) del dimoni que les domina. Un “dimoni” difícil d’identificar perquè sovint queda amagat en suposades “situacions d’inferioritat”.

 

3. Ser “posseït” per un dimoni significa, si ho diguéssim en llenguatge actual, “ser posseït” per una ideologia alienant; d’aquelles que “destrueixen” la persona des de dintre.
En aquest cas es tractaria del sentiment d’inferioritat que posa de manifest la dona “acceptant” la “inferioritat” de l’expressió del “jueu” Jesús. 

El “dimoni” que emmalalteix la filla l’ha “rebut de la mare, i sol transmetre’s de pares a fills (i sobretot de mares a filles). Aquesta “transmissió” no és fa per generació biològica sinó per contaminació mental.

 

4. La resposta de Jesús a la Dona cananea és una autèntica provocació, que l’obliga a reaccionar. “No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells”.

Aquestes paraules no reflecteixen el pensament de Jesús sinó la ideologia de la dona, i fan adonar-li de com n’és de destructiu per a la filla el sentiment d’inferioritat que li ha transmès.

 
Però la “forta provocació” de Jesús l’obliga a corregir-lo. L’amor a la seva filla fa descobrir-li la “alienació perniciosa” que comporta la seva manera de pensar. I reclama, almenys per a la filla, el dret a participar de la taula del regne, ni que sigui com a gosset.

 

5. En aquesta rèplica a les paraules provocadores de Jesús, la dona manifesta humilitat, però també dignitat. I Jesús aprofita de seguida aquest aflorament de dignitat per posar en relleu la gran fe de la Dona “cananea”.
La fe era precisament el “motiu” de la “suposada i acceptada” superioritat del “Poble Elegit”.
Doncs bé: la fe està també present, i de forma eminent, entre els Cananeus (o pagans).

 

(6. Són molts els Missioners que testifiquen que havien anat a les Missions per a “convertir” els no-cristians. Notem que això implica una important dosi de “sentiment de superioritat”. Després, molts d’ells confessen que han estat ells mateixos qui han estat evangelitzats pels no-cristians).

 

7. La provocació rebuda ha forçat la Dona cananea a passar del sentiment d’inferioritat a la fe en Jesús (és a dir: en l’Home). Aquesta fe és la que allibera la mare i, a través d’ella, també la filla. “Dona, quina fe que tens! Que sigui com tu vols”.

 

8. També és important la resposta de Jesús als deixebles, tot i que aquí es tracta d’una qüestió “protocol·lària” (que a nosaltres no ens afecta directament, encara que sí de rebot). 

Diu Jesús: “Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel”. Sorprenent! Sempre s’havia entès que les coses anaven al revés...

 

9. Aquí cal tenir en compte una cosa: la “universalitat” formava part de la “vocació” d’Israel. El Poble Elegit tenia com a missió custodiar un tresor amagat (Mateu 13,44) destinat, quan arribés el temps, a tota la Humanitat. El do de l’elecció no comporta cap mena de superioritat, sinó que és un servei a la Humanitat.

 

10. Les “incomprensions” que aviat van sorgir entre les primeres comunitats cristianes i el judaisme oficial podien fer pensar que l’Església pretenia “substituir” la Sinagoga considerant-se “superior”. De fet, és difícil trobar un llenguatge que, sense expressar “superioritat”, indiqui necessitat de “passar” del judaisme al cristianisme. (De fet, aquesta mateixa “expressió” podria ser ja “mal entesa”).

L'Evangeli de Mateu fa tots els possibles perquè el missatge de Jesús no sigui interpretat així. Per això deixa clar que l’universalisme de Jesús era una simple conseqüència de la “missió universal” d’Israel. L’Evangeli de Mateu (destinat sobretot a comunitats judeocristianes) va repetint sempre que pot: ... això va passar perquè es complís el que havia anunciat el profeta... (→Compliment).

 

11. Però molts dels que havien governat el “Poble Elegit” no van ser fidels a guiar-lo cap a l’acompliment de la seva missió; al contrari: van convertir en superioritat allò que havia de ser servei, arribant a considerar els no-jueus com a “gossos”. Els Profetes ja havien anat dient al Poble Elegit que li calia convertir-se. També ho va fer el Profeta de Natzaret, sobretot “després” del començament.

 

12. Diríem que la missió de Jesús té dos moments ben diferenciats: un primer moment en què predica la conversió d’Israel. Aquest és el significat de la “reconstitució” de “el Poble de les dotze Tribus”, amb els “Dotze Apòstols”.

Però davant la negativa d’Israel a convertir-se, arribant fins a matar Jesús per iniciativa “d’un dels Dotze” (Judes = Judà = jueus), ell mateix, amb els qui l’accepten, acompleix la missió d’Israel d’oferir a tothom els “tresors del Regne”, perquè “ja s’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop” (Marc 1,15).

 

13. El rebuig que els dirigents del Poble Elegit fan de Jesús es convertirà en “l’ocasió” perquè “l’Israel fidel”, personalitzat en el mateix Jesús, acompleixi la seva missió universal essent “entregat als pagans” (>Paràboles dels Treballadors de la vinya o dels Convidats al banquet. Mateu 21:33-45 i 22:1-10. Diumenges 27 i 28 de l’any A).

 

 

MISSATGE. 

14. Si aquesta interpretació és correcta, el missatge d’avui seria que no hi ha religions superiors o inferiors; ni cultures, pobles o races inferiors o superiors. Ni persones, sexes, classes socials o llengües... superiors o inferiors.

Tant el sentiment de superioritat com el d’inferioritat destrueixen la persona humana, (encara que el sentiment de superioritat genera molta més injustícia).

 

El Cristianisme no és “superior” al Judaisme (ni a cap altra religió). L’Església no fa el “relleu de la sinagoga” perquè sigui “superior”, sinó perquè n’és “el fruit”.

El “pas” del Judaisme al Cristianisme no és una qüestió de “inferioritat o de superioritat” sinó de “encara no” i de “ja”.
La Humanitat, i cada un de nosaltres, som una “història”. Tots naixem “infants”, i tots estem cridats a fer-nos “adults”.

 

15. Jesús va ser i es va mantenir cent per cent jueu. A la Creu no hi havia el fundador d’una nova religió sinó el rei dels Jueus, portant a terme la missió sagrada del Poble Elegit: revelar a tothom que viure és estimar. I estimar és donar la vida pels altres; i donar la vida pels altres (morir) és entrar en la Vida compartida; la Vida mateixa de Déu (Resurrecció).

 

16. La 2ª Lectura d’avui expressa aquest mateix argument, en paraules de St. Pau:

“Si del fet d’haver estat ells (els jueus) exclosos n’ha vingut la reconciliació del món, ¿què no vindrà quan ells s’incorporin? ¿No serà un pas de mort a vida?” (Romans 11:13).

 

 

RESPOSTA. 

17. Si la interpretació donada és correcta, una bona resposta seria intentar “no fer el joc” a tant sentiment de superioritat o d’inferioritat com hi ha en la nostra societat i en la nostra mateixa Església: des del “demoníac” culte a la personalitat fins a les injustes valoracions amagades en expressions com “tercer món” o “quart món”; o “ciutadans i estrangers”;...

També l’actual proliferació “d’ídols” és ben sospitosa. Ídols de tota classe: polítics, religiosos, esportius, cantants... Fins i tot “ídols” per la seva vulgaritat i mal gust.

Segurament es tracta d’un simple mecanisme psicològic que consisteix en crear-se “ídols superiors”, per després, d’alguna manera, poder identificar-se amb ells i participar del seu “èxit”. Necessitem “ídols” per compensar el sentiment de ser “poca cosa”.
Necessitem no quedar submergits en el mar de l’anonimat, i ens creem ídols per poder surar, arrapats als seus peus, encara que ens trepitgin.

El pedestal dels dictadors no s’aguanta per si mateix; només és aguantat pels que es presten a ser-ne “material de suport”. 

 

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. El sentiment d’inferioritat de molts alimenta i aguanta la pretesa superioritat d’uns pocs. ¿Descobriu en el vostre entorn, i potser també en el vostre comportament, exemples d’això?

 

2. Tots som iguals. Per això, qui vol ser “superior” necessita “excuses”. En les societats religioses, se sol usar i abusar del nom de Déu.
¿En les nostres societats laiques, quines “excuses” es fan servir per legitimar la suposada “superioritat” dels poderosos?

 

3. És evident que el missatge de Jesús ens ha arribat després d’haver pres forma d’una nova religió, amb els seus temples, sacerdots, ritus i dogmes. En l’actual situació de pluralisme religiós, ¿penseu que el missatge de Jesús continua lligat a una “religió determinada”?

Dit d’una altra manera: ¿Si un fidel d’una altra religió vol acollir el missatge de Jesús, necessita canviar de “religió”?