Diumenge vinent, 32è. e durant l'any A.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

VOCABULARI. 

Hora  (L’hora menys pensada).   Paràbola.   

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Paràbola.

 

→ Veure també:
                   - Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 32. A.

 

                   - Relectures (Historietes):  Diumenge 32 de l’any A. 

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Saviesa 6:12-16).

La saviesa és resplendent i no s’apaga mai.

Els qui l’estimen, arriben fàcilment a contemplar-la;

la troben tots els qui la cerquen:

ella mateixa es fa conèixer als qui la desitgen.

 

Si algú matineja per sortir a buscar-la,

no s’hi haurà de cansar:

la trobarà asseguda a les portes de casa.

Pensar-hi sempre,

ja és tenir l’enteniment madur,

i, si per trobar-la, hi ha qui passa nits en vetlla,

aviat perd el desfici,

perquè ella ronda sempre buscant els qui se la mereixen;

generosament se’ls apareix pels camins

i els surt al pas en tot el que es proposen.

 

2ª LECTURA (1ª Tessalonicencs 4:13-18).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

Germans:

no podeu desconèixer què serà dels difunts:

no voldríem pas que us entristíssiu,

com ho fan els altres que no tenen esperança.

 

Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità,

creiem també que Déu s’endurà amb Jesús

els qui han mort en ell.

 

D’acord amb la paraula del Senyor, us diem que nosaltres,

si encara quedàvem amb vida quan arribarà el Senyor,

no serem primers que els qui han mort,

perquè, a un senyal de comandament,

al crit d’un arcàngel, al toc del corn de Déu,

el Senyor mateix baixarà del cel,

i els qui han mort en Crist ressuscitaran primer;

llavors, els qui d’entre nosaltres quedem en vida,

serem enduts juntament amb ells pels aires,

en els núvols,

per sortir a rebre el Senyor,

i així estarem amb ell per sempre.

Consoleu-vos, doncs, els uns als altres,

amb aquestes paraules.

 

EVANGELI. (Mateu 25:1-13).

En aquell temps,

Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:

“Passarà amb el Regne del cel com en deu noies,

que sortiren amb torxes a rebre l’espòs.

N’hi havia cinc de prudents,

i les altres cinc eren desassenyades.

Les desassenyades no s’emportaren oli per les torxes,

però cadascuna de les prudents

se’n proveí d’una ampolla.

 

Com que el nuvi trigava, els vingué son,

i totes s’adormiren.

 

Ja era mitjanit quan se sentí cridar:

L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l.

Aquelles noies es despertaren

i començaren a preparar les seves torxes.

Les que no tenien oli digueren a les altres:

Doneu-nos oli del vostre,

que les nostres torxes no s’encenen.

Però les prudents els respongueren:

Potser no n’hi hauria prou per a totes;

val més que aneu a comprar-ne.

 

Mentre hi eren, arribà el nuvi,

i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa.

I la porta quedà tancada.

Finalment arribaren també les altres,

i deien des de fora:

Senyor, Senyor, obriu-nos.

Però ell els respongué:

Us dic amb tota veritat que no us conec.

Vetlleu, doncs,

perquè no sabeu ni el dia ni l’hora.

 

LLENGUATGE.

 

1. Sorprèn la duresa del nuvi en aquesta paràbola.
És cert que tota ella està pensada per posar de relleu una de les coses que més ens demana l’Evangeli: “estar apunt”.
Però, no voler obrir la porta a aquelles cinc noies una mica despistades, sembla una actitud massa intolerant.
Aquesta intolerància resulta més sorprenent si tenim en compte que aquí s’està parlant d’unes “noces” que representen les noces de Crist amb la Humanitat.

Segons paràbola, aquelles noies no han fet cap mal; simplement han estat massa “distretes”. Fins i tot diríem que són precisament les altres cinc les que han estat males companyes en no voler compartir la seva “ampolla d’oli”.
No obstant això, aquestes no són censurades i poden entrar a la “Festa de noces”.

 

2. Fa quatre diumenges ens vam trobar amb un cas semblant: aquell invitat que va anar a les noces del fill del rei sense el vestit de noces, i que el rei el va treure fora, expulsant-lo del convit.

També l'evangeli de diumenge que ve mostra una gran “duresa”.

¿Podríem dir que els Evangelis comencen presentant-nos un Jesús molt bona persona, però que, al final, es torna una persona dura, molt dura?
¿I aquesta “duresa” podria aplicar-se també a Déu mateix, ja que Jesús ens fa visible la manera de fer de Déu?

 

3. Estem a finals de l’any litúrgic.
L’any litúrgic va resseguint el camí de Jesús, que és també el camí dels seus seguidors.
Els relats evangèlics ens deixen clara una cosa: el camí de Jesús porta a participar de la vida-festa-felicitat de Déu mateix.

Aquesta “participació” en la vida-felicitat de Déu és un do gratuït. Podem acceptar-lo o no.
Però, què passa si no l’acceptem?

Segurament aquesta és la gran pregunta que pot ajudar-nos a entendre la “duresa” d’aquest Déu bo que ens invita a participar de la seva mateixa Vida.

 

4. Què passa si no acceptem la invitació de Déu?

“No passa res!”.
Perquè, al marge de l’Obra de Déu, no hi ha res de res.

Solem pensar que som o tenim alguna classe de realitat al marge de Déu. Però, com diu l’Evangeli de Joan: “Per ell tot ha vingut a l’existència, i res no hi ha vingut sense ell” (Joan 1,3).

 

‒Què passa si el rierol refusa l’aigua que li ofereix la font?
‒No passaria res. Simplement, no hi hauria rierol.

‒Què passa si una bombeta es nega a connectar amb l’electricitat? −No passaria res. Simplement, no hi hauria bombeta.

‒Què passa si un ocell no es deixa sostenir per l’aire?
−No passaria res. Simplement, no hi hauria ocell.

La nostra relació amb Déu no és una qüestió de “tracte” sinó “d’existència”. No és una relació bilateral sinó una seqüència de Vida generosa.

 

5. Parlo d’aquella experiència directa i profunda que ens fa sentir com a “realitats” que no tenim en nosaltres mateixos la base de la nostra existència.
“Podríem no existir”.
“Si existim és perquè “algú ens aguanta en l'existència”.
 
Per això el missatge de l’Evangeli és:
-Deixeu-vos aguantar. O,
-Deixeu-vos estimar. O,
-Deixeu-vos acollir. O,
-Deixeu-vos afillar. O,

...

 

6. “Deixar-se aguantar” significa estar oberts a aquell que ens aguanta. “Aguantar-nos” és un acte d’amor. Qui ens aguanta, ens aguanta per amor i amb amor. I nosaltres ens deixem aguantar acceptant ser estimats i fent-nos amadors.
Si no, no passa res: simplement quedem “a fora”, a la “fosca”, al “no-res”.

 

7. L’acció de Déu és com un “estira i arronsa” entre Vida i no-vida; entre Ser i no-ser; entre Llum i foscor (Joan 1,5).

Déu no fa el seu “do” a algú que ja existeix. L’existència és el do. Només des d’una “existència rebuda” podem continuar existint. Només des d’una “existència rebuda” podem negar-nos a existir.
 
Si ens neguem a “existir”, només ens queda anar-nos pansint com una branca que es desprèn de l’arbre.

En la “duresa de Déu”, els Evangelis ens mostren el perill de la nostra pròpia “duresa de cor”:
No acceptar ser “aguantats”.
No acceptar de ser estimats.
No acceptar de ser acollits.
No acceptar de ser afillats.

 

8. En els Evangelis, Jesús (l’Home-mostra, perquè ha donat un sí total al Pare) ens ho diu servint-se de diferents llenguatges:

‒Fa quatre diumenges, amb el símbol del vestit de noces.
‒En l’evangeli d’avui, amb el símbol de l’oli per les torxes.
‒Diumenge que ve, amb el símbol d’un talent "enterrat".
‒A l’últim diumenge de l’any litúrgic, amb l’anunci del resultat final. (Mateu 25,31-46).

 

Què passa si una torxa no s’impregna d’oli?
No passa res. Simplement, no hi ha “torxa”, perquè és “l’oli” de cadascú allò que converteix en “torxa” el pal que l’aguanta. 

Què passa si unes noies “no estan a punt” per entrar a la Sala de Festes?
No-res. Simplement, estaven "fora”.

 

9. I si canvien? I si es converteixen i corregeixen la seva “distracció”? 

Tot el missatge de Jesús és una crida a la conversió.
Tots estem invitats a la conversió, fins i tot aquells que ho han deixat per a “la última hora” (Mateu 20,5).

Però en la paràbola que hem llegit avui, el nuvi ha esperat fins a l’últim moment per arribar. Fins a la “mitjanit”.
Abans, hi havia hagut tot el temps per preparar les torxes.
Hi havia hagut temps per esperar i, fins i tot, per adormir-se.
(En els Evangelis “adormir-se” significa el “final” de la jornada de cadascú. “Totes s’adormiren”).

 

10. Dóna la impressió que aquelles noies realment no esperaven ningú. Ni tan sols s’havien adonat que hi havia una festa (“vida”) a la qual eren esperades per ser-hi llum. Les altres no els poden donar oli del seu perquè cada “torxa” necessita el seu “oli”, aquell en què la pròpia vida s'ha anat convertint.

 

MISSATGE.

11. La nostra vida és el temps que se’ns ofereix per dir “sí” a la Vida. També podem dir “no”, i quedar-nos “fora”, perquè, arribat el nuvi a la mitjanit (o sigui: al final del nostre temps), la “porta queda tancada”.

 

RESPOSTA.

12. Estiguem a punt.

Estar a punt no és encendre les torxes al moment en què arriba el nuvi sinó haver-se proveït d’oli abans que ell arribi.

“Proveir-se d’oli” no vol dir dedicar uns minuts de la vida per anar a comprar-lo, i ja està. No. Proveir-se d’oli és entendre i viure la vida tensionada per l’espera del nuvi. La Festa amb el Nuvi és l’horitzó, el sentit, el mòbil, la fita de la vida. Proveir-se d’oli vol dir “fer-se oli”, fer-se aroma, perfum, llum, obsequi, do. “Rebem la vida com un do, i la mereixem donant-la” (R. Tagore).

Proveir-se d’oli és “fer-se oli” anant amb l’ampolla destapada; de manera que una ferida s’hi pugui amorosir; un alè ressec s’hi pugui perfumar; un esquelet que grinyola s’hi pugui untar...
Aquest és “l’oli” que el nuvi pren per fer-ne “torxa”.

 

PREGUNTES per al diàleg. 

1. La paràbola acaba amb aquestes paraules “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”. A quin “dia i hora” es refereixen? Al moment de la mort? A algun moment molt especial de la nostra vida?

Es podria tractar de “moments imprevistos” que només descobrirem si vetllem contínuament?

 

2. Això de “el dia i la hora” va només per a les persones individuals o convé entendre-ho també de les comunitats, de l’Església i, fins i tot, de la Humanitat? En aquest cas, com interpreteu el moment actual de la Humanitat i de l’Església?

 

3. Sentiu la vostra vida “marcada” per la invitació a “entrar a la Festa?”

 

Dilluns vinent, 2 de novembre, Diada de Difunts.

Diada de Difunts. 
2 novembre.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

  

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”. 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

→ Veure també: Entrevistes amb Fid’ho:  Els difunts 

Nota:

Per a les Lectures de la Diada dels Difunts, el Missal ofereix un bon nombre de textos. Cada Comunitat pot seleccionar els que cregui més oportuns.
També hi ha diferents ofertes per l’evangeli. Aquí en teniu alguns dels que ja han estat comentats en altres ocasions:

-De l’Evangeli de Mateu:
Tots Sants. (Benaurances de Mateu).
diumenge 14A. (Veniu a mi tots els qui esteu cansats...)
diumenge 32A. (Les 10 noies; 5 de prudents i 5 desassenyades...)

 

-De l’Evangeli de Lluc:
3er de Pasqua A. (Els deixebles d’Emaús...) 
Diumenge 10C. (Resurrecció del fill únic de la viuda de Naïm...)

-De l’Evangeli de Joan:
5è Quaresma A. (Resurrecció de Llàtzer...)
5è Quaresma B. (...si el gra de blat, quan cau a terra, no mor,...)
5è Pasqua A. (A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots...)
Corpus A. (Qui menja pa d’aquest viurà per sempre.)
Diumenge 20B. (“Jo sóc el pa viu, baixat del cel...”)

  

(LLENGUATGE).

Nota. Avui el Llenguatge no serà sobre l’evangeli que es pugui llegir (segons elecció) sinó sobre el “llenguatge” de la Diada de Difunts en si mateixa.

 

1. Hi ha una primera cosa que sorprèn: de les dues celebracions  -Tots Sants i Diada de Difunts- aquella que és realment “popular” és la segona; en canvi, el calendari laboral declara festiva la primera. Sembla incongruent...

Aquesta “incongruència” és un reflex de la contradicció en què es troba la nostra Societat en relació a la Mort.
Per una banda, la Mort és una realitat profundament present en la nostra vida, no solament perquè tots morirem sinó sobretot perquè tots anem “vivint” la mort de persones amb qui convivim.

 

2. Per altra banda, apartem de la nostra vida tot allò que tingui relació amb la Mort. Els cementiris són com una “ciutat apartada”, la ciutat dels morts. Els “tanatoris” ens faciliten separar el “mon dels vius” del “món dels morts”. Als nostres infants els amaguem la Mort tant com podem.

3. En l’àmbit mediterrani, la “separació” d’aquests dos “mons”  -el món dels Vius i el món dels Morts- ve significada per la llosa que cobreix les sepultures o per la làpida que tanca els nínxols. La cosa ve de lluny i ha influït també en el llenguatge fins i tot dels Evangelis.

Però el missatge cristià, en aquest punt, és radical. “Traieu la llosa”, mana Jesús a les “germanes” del difunt Llàtzer. “Deixeu-lo anar” (Joan 11,39-44).

La llosa que separa els “dos mons”, és només “obra nostra”. Quan els Evangelis ens parlen de “morts” no es refereixen als difunts sinó a aquells que no viuen l’autèntica vida, que és Amor. “Deixa que els morts enterrin els seus morts”, respon Jesús a un candidat a “deixeble” (Mateu 8,22). (Vegeu també 1ª Carta de Joan 3,14).

 

4. El “món dels morts” no és creat per Déu sinó que és “obra nostra”.
Quan demanen a Jesús que visiti una família on ha “mort” la filla, els diu: “La noia no és morta sinó que dorm” (Mateu 9,24).

Del mateix Jesús ens diuen els Evangelis que, un cop mort, van introduir i tancar el seu cos al “món dels morts”, fent rodolar a la “entrada” una “gran pedra” (Mateu 27,60).
Però quan les “dones” hi van per ungir el cadàver de Jesús, es troben amb la sorpresa que la gran pedra estava treta (Marc 16,3). I dos homes amb vestits resplendents que els pregunten: “Per què busqueu entre els morts aquell qui viu?” (Lluc 24,5). (Els “dos homes” eren Moisès i Elies, que aquí personifiquen la “Llei religiosa” d’Israel. Nomenats ja, abans, en la Transfiguració de Jesús ‒Lluc: 9,30s‒ i després, en la seva “Ascensió” ‒Actes 1,10‒).
 
No és que Jesús no hagués “mort” de debò, sinó que la “mort”, en els Evangelis, no és pas el contrari de la “vida”, ni s’exclouen entre si.

En el missatge cristià la “llosa” per separar els dos mons “desapareix”. No hi ha dos mons sinó un de sol, el de la Vida, en el qual podem fer l’experiència de “passar” de la vida tinguda a la vida donada, i compartida.

 

5. En la Litúrgia cristiana, aquesta Memòria dels Difunts, enganxada a la festa de Tots Sants, implica una idea difícil d’assumir, i més difícil d’explicar en una societat com la nostra, tan centrada en la “individualitat” de cada persona.

En la Litúrgia cristiana la Diada de Difunts té per objectiu sobretot sentir personalment i explicitar comunitàriament la nostra solidaritat amb aquells que ja han estat cridats a participar plenament en la Vida, en Déu.

= = = = = = =
 
Aquí, potser ens podríem preguntar: serveix d’alguna cosa pregar per als difunts?
Quan mor un familiar pròxim, “se li fan dir misses” per ajudar-lo.
L’ajuden realment?
És possible fer alguna cosa a favor d’una persona ja “morta”?

 

6. “Cristianament” parlant, aquesta no és una “pregunta adequada”, perquè, per al cristià, no hi ha “morts”.
 
És cert que, en el nostre món, s’experimenta la “mort” d’una persona estimada com un mal; i fins i tot pot envair-nos un cert “sentiment de culpa”: no l’hem atès prou bé... No l’hem estimat prou... No hem fet per a ell tot el que podíem...
És la “revolta dels vincles”.

 
Per més que la Cultura actual vagi dient i repetint que “cadascú és cadascú”, la veritat és que sentim la nostra “vida individual” vinculada amb les vides d’aquells amb qui convivim, i més enllà.
Cada un de nosaltres és com un nus en una gran xarxa. Els fils que formen el “nostre” jo no comencen ni acaben en nosaltres.

Per més que ens assegurin que cadascú té el seu ADN únic i diferent, tots experimentem que la nostra vida, la nostra manera de ser, de fer, de respondre... “depèn” en gran part de la vida dels altres; i la vida dels altres “depèn” en part de la nostra.

La solidaritat de les vides no és només una actitud moral. És també una experiència existencial, fins i tot biològica.

 

7. No existeixen moltes “vides” sinó una única VIDA, participada per tots els vivents. “Un home mor en mi sempre que un home mor”, diu la cançó. I també podríem dir: Un home neix en mi sempre que un home neix.

Sempre que algú estima, una alenada d’amor “toca” la nostra vida. Un impuls vital ens anima sempre que algú es regenera. Patim amb els que pateixen. Ens alegrem amb els que estan contents.
“Tot l’estany “tremola” quan en algun lloc hi cau una petita pedra”.

  

8. Els éssers humans som intel·ligència i som cor. Dos nivells de “coneixement”. És famosa la sentència del gran intel·lectual Blaise Pascal: “El cor té raons que la intel·ligència no comprèn”.
Davant la Mort, la intel·ligència ens impulsa a voler comprendre, però sense massa èxit...
El cor ens permet "experimentar".
Cal evitar el perill de quedar-nos en la “intel·lectualització” de la Vida. També cal evitar “l’entotsolament” en allò que “experimentem”.

La mort comporta sempre una certa crisi. En moments de crisi, cal fer servir la intel·ligència perquè ens ajuda a objectivar-la, conceptualitzar-la i entendre-la més o menys.
Però també cal el cor, perquè ens permet “viure-la”; i així, “superar-la".

 

9. Penso que no serveix de res “fer dir misses per als difunts” si són simples ritus, i no són vivències de comunió. No serveix de res “pregar per als difunts” si això no comporta una experiència de solidaritat.
La missa és fer-se “aliment per als altres”, i en aquests “altres” hi estan inclosos també els difunts, sobretot aquells amb qui les nostres vides estan més vinculades.
Els “vincles” continuen, encara que hagi canviat el “llenguatge”.

Els Difunts han esdevingut ja del tot “vida donada”. I com a vida donada esdevenen també “vida compartida” amb la vida de Jesús, feta present i visible en el pa i el vi posats sobre la taula. Per tant: vida compartida també pels qui mengin en veritat d’aquell “aliment”, fent-se també ells “aliment”.

Hi ha un misteri de comunió entre tots els vivents. Qualsevol bé, fa bé a tots; qualsevol mal, fa mal a tots. Igualment com hi ha un “misteri de connexió” entre tot allò “que passa”.

 

10. Cada Cultura i cada Religió ha anat creant els seus llenguatges (ritus, gestos, festes, celebracions, pregàries...) per expressar i viure aquesta solidaritat. Allò que importa és que no quedin en un llenguatge “buit”.

Simple ritualització o màgia seria pensar que els ritus són eficaços per si mateixos, com si hi hagués en ells o en la persona que els realitza, alguna classe de “poder sobrenatural”.

Per això és necessari anar “purificant i adequant” contínuament el nostre “llenguatge ritual”.

 

MISSATGE.

11. La Diada de Difunts porta un missatge diferent segons la situació de cada persona.
Les persones molt estimades, quan "moren", s’emporten un bon tros de la "nostra vida", i això fa que els vincles amb elles es facin més intensos. La seva “absència” esdevé una nova forma de “presència”.
 
Els records no són només “moments passats”, sinó que tornen a fer-nos “presents”, d’una manera més íntima, profunda i pacificadora, les persones recordades. Sobretot si deixem que la seva pau se’ns encomani. Notem la “força” de la paraula “re-cord”. “Recordar” és “tornar a portar al cor”
Per això, l’experiència de la mort ens ajuda a entendre la Vida, ja que, com es diu sovint, la mort és llei de Vida.

Podríem dir que el missatge del Dia de Difunts vol ser una invitació a aprofundir en la Vida.

 

RESPOSTA.

12. Estem en una societat molt “vitalista”, però que “creu” més en la “Mort” que en la “Vida”, almenys “intel·lectualment”.
 
La “Vida” és considerada per molts com una “aventura”, apareguda per casualitat; un “caprici” de la Natura, sense cap altre horitzó que retornar al no-res.
“Recordem” els difunts que hem estimat, però solem recordar-los com a “morts”. Si bé, solem fer servir “eufemismes” de tota classe, ja que mai podem deixar del tot de sentir-nos “dissenyats per a la vida”...
"Per què busqueu entre els morts aquell qui viu?" (Lluc 24,5)

La fe en la Vida és el moll de l’os del Missatge cristià.
Segurament, en una Societat tan “laica” com la nostra, el “millor servei” que puguem oferir sigui ser testimonis de l’èxit de la Vida.

 

13. En altres temps, quan la Societat era “religiosa”, a la Religió se li havien encomanat moltes coses que avui ha assumit la mateixa Societat civil, com, per exemple, la promoció i la defensa de la Moral, l’Educació dels nens i de la joventut, l’atenció als pobres i als  malalts...
Però actualment, Societat ha pres per a si mateixa aquests "serveis". I està molt bé que sigui així. I com a ciutadans som invitats a col·laborar-hi, com tothom i amb tothom, perquè siguin cada dia millors...
 
Això permet que puguem dedicar-nos també i més plenament a allò que podria ser, com a “deixebles de Jesús”, la missió que Ell mateix ens va indicant a través de les circumstàncies: Predicar i celebrar la VIDA, perquè tothom qui vulgui “tingui Vida, i en tingui a desdir” (Joan 10,10).

 

  

Diumenge vinent, 1 de novembre, festa de TOTS SANTS.

 

Tots Sants.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

  

→ VOCABULARI.

(Jesús) Assegut.     Deixebles.     Feliços.     Justos.     Multitud.      Muntanya. 

Recompensa.     Regne de Déu (del Cel).     

 

→ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”. 

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

 

 

→ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

 

→ Veure també   - Entrevistes amb Fid’ho:  Tots Sants.  

 

NOTA.
Aquest any 2026, Tots Sants cau en “diumenge”. Litúrgicament es dona preferència als textos de Tots Sants, encara que, de fet, no es tracta d’una “preferència” sinó més aviat d’un “afegit de significació” al significat fonamental dels “diumenges”: la nostra participació en la RESURRECCIÓ de Jesús.

La Festa de Tots Sants hi afegeix explícitament la idea de “mult¡tud salvada”, o millor, d’HUMANITAT REEIXIDA.

  

LECTURES

(Anys A, B, i C).

  

1ª LECTURA.  (Apocalipsi 7:2-4, 9-14).

Jo, Joan,

vaig veure un àngel que pujava de sol ixent

i tenia la marca del Déu viu,

i cridà amb totes les forces

als quatre àngels que havien rebut

el poder de fer mal a la terra i al mar:

«No feu cap mal a la terra,

ni al mar, ni als arbres,

fins que haurem marcat al front

els servents del nostre Déu».

 

Llavors vaig sentir el nombre

dels qui havien estat marcats:

eren cent quaranta-quatre mil

de totes les tribus d’Israel...

 

... Després vaig veure una multitud tan gran

que ningú no l’hauria poguda comptar.

Eren gent de tota nacionalitat,

de totes les races, i de tots els pobles i llengües.

S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell,

vestits de blanc i amb palmes a les mans,

i cridaven amb totes les forces:

«Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell».

I tots els àngels s’estaven drets al voltant del tron,

dels ancians i dels quatre  vivents, 

i es  prosternaren davant el tron

amb el front fins a terra, adorant Déu,

i deien: «Amén.

Lloança, glòria, saviesa,

acció de gràcies, honor, poder i força

al nostre Déu pels segles dels segles. Amén». 
 

Llavors un dels ancians em va preguntar:

«Aquests que van vestits de blanc, ¿qui són i d’on vénen?»  

Jo li vaig respondre:  «Senyor meu, vós ho sabeu». 

Ell em digué: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació.

Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell,

i els han quedat blancs».

 

2ª LECTURA (1ª Joan 3:1-3).

Estimats,

mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare:

Déu ens reconeix com a fills seus,

i ho som.

Per això el món no ens reconeix,

com no l’ha reconegut a ell.

 

Sí, estimats:

ara ja som fills de Déu,

però encara no s’ha manifestat com serem;

sabem que, quan es manifestarà,

serem semblants a ell,

perquè el veurem tal com és.

I tothom que té aquesta esperança en ell, 

es purifica, tal com Jesucrist és pur.

 

EVANGELI. (Mateu 5:1-12).

En aquell temps,

en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya,

s’assegué i els deixebles se li acostaren.

Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

 

Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells.
 

Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats.
 

Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país.
 

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats.
 

Feliços els compassius: Déu els compadirà.
 

Feliços els nets de cor:  són ells els qui veuran Déu.

 

Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells.
 

Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran 

i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:

alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel».

 

LLENGUATGE. 

1. Tots Sants és una de les celebracions religioses que també el nostre Calendari laboral manté com a festiva pel fet d’estar unida a la Diada dels Difunts, molt popular, i que ja comença la tarda abans.

En tot cas, per a l’Església, és una festivitat important i molt antiga. A Occident, aquesta festa ve relacionada amb la “cristianització” d’un important i significatiu temple romà: El Panteó, dedicat a “tots els déus”, (pan (tots) + theos (déus).
L’any 609 va ser dedicat a Santa Maria i Tots els Màrtirs (Sants).

 

2. De les tres Lectures d’avui, la més pròpia d’aquesta Festa és la primera, presa del llibre de l’Apocalipsi, en la qual se’ns descriu, amb un llenguatge simbòlic i solemne, una “Litúrgia Celestial”, presidida per l’Anyell (que representa Jesús mort, ressuscitat i ressuscitador) i amb la participació de tots els ressuscitats: gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües, a més dels 144.000 (12 x 12 x 1000. 12=xifra del “Poble elegit”) de totes les tribus d’Israel. que s’estaven drets, davant el tron i davant l’Anyell... (Apocalipsi 7,4-9)  

 

3. Convé no entendre aquesta festa com un intent de “no descuidar-se de ningú” en la Memòria que l’Església Catòlica fa de determinades persones declarades “santes”. Més aviat cal entendre-la com la visió i degustació “anticipades” de la festa permanent a la qual Déu convida tota la Humanitat.

Estem arribant al final de l’Any litúrgic. Com si diguéssim, a “final de Curs” (en el Calendari litúrgic).
També, en el Ritme de les Estacions, estem en plena tardor (en l’hemisferi Nord), pressentint l’hivern.

Aquesta “revelació” (“apocalipsi”) serveix per refermar-nos en l’èxit final de la Humanitat, i confortar-nos en èpoques de persecucions o de crisis. 

 

4. L’evangeli d’avui és el de les Benaurances (llegides també el diumenge 4rt.de l’any A, on podeu trobar-hi altres Apunts).

En l’Evangeli de Mateu “les Benaurances” ocupen el “lloc” que ocupava “la Llei” per al Poble d’Israel (Els 10 Manaments). Per això, també Jesús, com Moisès, “puja a la muntanya”, la qual representa el “lloc de la trobada amb Déu”.

Hi ha, però, importants diferències entre Moisès i Jesús. Moisès puja a la muntanya per “rebre de Déu” les Taules de la Llei ell tot sol. En canvi Jesús hi puja “i els deixebles se li acostaren”.
 
Jesús “s’asseu” a la muntanya i dóna el seu MISSATGE per a tothom.
Sobretot canvia el llenguatge: ja no es tracta de “Manaments” sinó de “Benaurances”.

 

5. Amb tot, convé no posar oposició entre els Manaments i les Benaurances. Al contrari: les Benaurances són la visualització en nosaltres de l’acceptació dels Manaments. Les Benaurances són els mateixos Manaments vistos des de l’experiència de qui els acull.
I així com els Manaments es poden resumir en un de sol: rebre l’amor de Déu estimant els altres, així també les Benaurances es poden resumir en una sola: feliç el qui es refia del Senyor perquè res no podrà separar-lo d’Ell.

 

6. Aquesta era la finalitat dels Manaments.
Déu no mana per manar, sinó que amb els seus manaments ens va guiant perquè puguem participar de la seva mateixa Benaurança o Felicitat.
L’objectiu dels Manaments és la felicitat de qui els rep i se’ls fa seus, encara que no aconsegueixi “complir-los del tot”. (Llegiu Gàlates, 3,23ss).

 

Cal entendre les Benaurances a partir dels Manaments.
Igualment, hem d’entendre els Manaments amb l’esperit de les Benaurances.
Per això Mateu estableix un paral·lelisme tan marcat entre ells i elles.

 

7. Però també deixa clara la gran diferència:
‒els Manaments eren com la “Constitució” per a un Poble concret: els descendents de Jacob i d’Abraham. Amb aquest “Poble” Déu fa una aliança, i li dóna la Llei (Manaments) com a signe i garantia d’aquesta aliança.
 

‒En canvi les Benaurances són ofertes a tothom, sigui del Poble que sigui. Tots els pobres (en esperit: és a dir: aquells que no anhelen “ser com els rics”) són cridats a ser “ciutadans del Regne de la Felicitat”. Tots els qui estan de dol, tots els qui ploren, tots els qui tenen fam...

 

Nota. Llegint en profunditat el Missatge de la Bíblia, veiem que Déu va fer aliança amb “Israel” perquè “va veure la opressió que patia” (Èxode 3,7). D’aquí pot deduir-se que, segons la Bíblia, Déu fa aliança alliberadora amb cada Poble que sofreix opressió. 
Per això, en aquest moment concret en què l’Estat Israelià exhibeix crueltat envers el Poble dels Palestins, és difícil continuar parlant d’Israel com a “Poble Elegit”.
En aquesta situació, el “Poble Elegit” és, sens dubte, el Poble dels Palestins (i tants d’altres!).

 

8. L’Evangeli de Mateu estableix una clara inclusió entre les Benaurances (Mateu 5,1-14) i l’escena del Judici final (Mateu 25,31-46). Tota la predicació de Jesús queda inclosa entre aquestes dues escenes que tenen per centre Jesús (el Fill de l’Home) “assegut”, primer com a mestre i després com a jutge.
La “llista” de les  Benaurances està al començament de l’activitat pública de Jesús; la “llista” dels Comportaments que determinen ser o no ser del Regne es troba al final (just abans del Relat de la Passió).

Per això és convenient llegir les Benaurances juntament amb el capítol 25 de Mateu. 

 

Nota:
La inclusió entre "Benaurances” i  “Judici final" es fa dintre una inclusió encara més gran formada pel concepte “l’Amo d’aquest món”, que, al començament se l’apropia “Satanàs”, i que al final l’exhibeix Jesús ressuscitat (Mateu 4,8 ↔ Mateu 28,18).

 

MISSATGE.

9. El missatge de la festa de Tots Sants és d’esperança.
El “projecte d’amor” que Déu té sobre els Humans no quedarà frustrat, si bé assumir-lo o no, és responsabilitat de cadascú.

Com es llegeix a la segona Lectura: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som (1Joan 3,1) “si ho acceptem”.

 

RESPOSTA.

10. Déu dóna per a tothom les riqueses de la Terra. Hem estat creats “per a ser rics”. Si, a pesar d’això, resulta que hi ha pobres, és que en alguna cosa no ho fem bé. Si hi ha persones pobres deu ser perquè n’hi ha de massa riques. Això és injust i contrari al pla de Déu. En aquesta situació, Déu està de la part dels pobres perquè siguin “rics” (no “com els rics”).

Déu ens ha creat per a la Vida. Si hi ha gent que està de dol, és que d’alguna manera generem mort.
Si hi ha mort, és que hi ha algú que “mata”. Déu està de la part dels “matats” i dels que estan de dol perquè puguin gaudir de la Vida (no “com els que maten”).
...

 

11. Les Benaurances neixen per contrast amb una realitat que no ve de Déu; neixen d’una humanitat partida: hi ha pobres perquè hi ha rics massa rics; hi ha qui plora perquè hi ha qui ofèn; hi ha perseguits perquè hi ha qui persegueix; ...

Donada aquesta “situació real”, no volguda per Déu, cadascú ha de decidir on se situa; de quina part està...

 

12. En tot cas se'ns fa saber de quina part està Déu: “Veniu, beneïts del meu Pare... perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m...” (Mateu 25, 31ss).
I en preguntar-li concretament quan el van tractar així, Ell respondrà clarament: En veritat us ho dic: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi.

 

PREGUNTES per al diàleg.
 

1. No solament les persones es divideixen en “pobres” i “riques”; també els països. Com valorem i assumim el fet de pertànyer a “països rics”?

 

2. Les Benaurances són “benaurances”. Les heu utilitzades alguna vegada per “imposar-les” o exhibir-les com si fossin “manaments”?

 

3. En la 2ª Lectura es contraposa “ser fills de Déu” i “ser del món”. ¿Com experimenteu aquesta contraposició en “el món actual”? Què s’entén, aquí, per “món”?