diumenge, 3 de maig del 2026

Diumenge vinent, 6è. de Pasqua. Any A. (2026)

 


 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

 

VOCABULARI.

 

Conèixer.   Defensor.        Món (des del Glossari)      Manament.       Orfes.     Pare.     Tornada.     Veritat.     Veure.   

 

 

ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

 

Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).


Veure també Entrevistes amb Fid’ho.  6è. diumenge de Pasqua. A  


LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Actes 8,5-8.14-17).

En aquells dies,

Felip baixà a la província de Samaria,

i predicava el Messies als de la regió.

Unànimement la gent feia cas de Felip,

després de sentir-lo i de veure els prodigis que feia:

els esperits malignes sortien de molts posseïts,

xisclant tant com podien,

i molts invàlids o paralítics recobraven la salut.

La gent d’aquella província se n’alegrà molt.

Quan els apòstols, a Jerusalem,

sentiren dir que Samaria havia acceptat la paraula de Déu,

els enviaren Pere i Joan.

Hi anaren, doncs, i pregaven per ells,

perquè rebessin l’Esperit Sant,

que encara no havia vingut sobre cap d’entre ells;

només havien estat batejats en el nom de Jesús, el Senyor.

Pere i Joan els imposaven les mans, i rebien l’Esperit Sant.

 

 

2ª LECTURA (1ª Pere 3,15-18).

Estimats,

reverencieu de tot cor el Crist com a Senyor.

Estigueu sempre a punt per donar una resposta

a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu;

però feu-ho serenament i amb respecte.

Guardeu neta la vostra consciència;

així els qui critiquen la vostra bona conducta de cristians

s’hauran d’avergonyir d’haver-ne malparlat.

Si és voler de Déu,

val més sofrir per haver obrat bé

que per haver obrat malament.

També Crist morí una vegada per raó dels pecats.

Ell, el just, va morir pels injustos, per conduir-nos a Déu.

El seu cos va ser mort,

però per l’Esperit va ser retornat a la vida.


 

EVANGELI. (Joan 14,15-21).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Si m’estimeu, guardareu els meus manaments;

jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor,

l’Esperit de la veritat,

perquè es quedi amb vosaltres per sempre.

El món no el pot rebre,

perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo,

però vosaltres sí que el coneixeu,

perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres.

No us deixaré orfes: tornaré a venir.

D’aquí a poc, el món ja no em veurà,

però vosaltres sí que em veureu,

perquè jo visc, i vosaltres també viureu.

Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare,

i vosaltres en mi, i jo en vosaltres.

El qui m’estima

és aquell que té els meus manaments i els compleix;

el meu Pare l’estimarà,

i jo també l’estimaré i me li faré conèixer clarament.»

 

Nota.
Quan l’Ascensió del Senyor es celebra el diumenge, la 2ª lectura i l’evangeli precedents poden ser substituïts pels que corresponen al
diumenge 7è.

 

LLENGUATGE.

1. L’evangeli d’avui és continuació del fragment que vam llegir diumenge passat. Aquí Jesús parla d’un altre Defensor.
Per als deixebles, Jesús era el (primer) Defensor, donat que seguir-lo comporta sovint anar contracorrent, i això és perillós. Però ara “se’n va”, i els promet un altre Defensor.
 
La paraula original “paràclit”, segons els entesos, pot tenir diferents traduccions: defensor, advocatconsolador, acompanyant, guia, revelador, amic... Però, sigui quina sigui la traducció més correcta, una cosa sembla clara: aquest nou defensor no és un “substitut” de Jesús, sinó una seva nova "forma de presència".

És cert que la mort de Jesús farà que Ell sigui experimentat com a absent. Però, en realitat, es tracta d’un canvi de presència.
Fins ara Jesús era “present” entre ells com a mestre i senyor. Era un més: si ells eren dotze, amb Jesús eren tretze.

2. Però, què pensaríeu d’un mestre que es mantingués sempre present i necessari? El millor mestre és aquell que aconsegueix que els seus alumnes arribin a no necessitar-lo.
Jesús mateix ja els havia advertit: “Us convé que jo me'n vagi, perquè, si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres; en canvi, si me'n vaig, us l'enviaré” (Joan 16,7).
La presència” del nou Defensor només és possible si Jesús es fa “absent” com a mestre, d’una manera semblant a com un hereu no esdevé realment “hereu” fins que el pare no es “retira”.

 

3. La “retirada” de Jesús no és un simple anar-se’n per deixar el protagonisme als seus deixebles. L’acció de Jesús s’assembla a la d’aquells pares que reparteixen l’herència als seus fills no pas quan moren sinó quan els fills ja són “capaços” de rebre-la, administrar-la i gaudir-ne. En aquests casos, el repartiment de l’herència es converteix en l’acte d’amor més important i definitiu dels pares envers els fills. Aquests esdevenen hereus perquè els pares els donen tot el que són i tenen, en un acte suprem d’amor.

 

4. El nou Defensor que Jesús promet als deixebles és precisament el desvetllament en ells mateixos d’allò que ell els ha donat: la seva pròpia vida de comunió amb el Pare.
Recordem-ho una vegada més: la mort de Jesús al Calvari és la visualització de la seva vida donada. I “deixebles” ho són tots aquells que acullen aquesta donació.


Perquè aquesta vida donada sigui plenament activa en ells, Jesús marxa “com a Mestre i Senyor”. Aleshores la vida donada que els deixebles han acollit es fa plenament activa. “Marxar com a Mestre i Senyor” serà la manifestació més clara i definitiva de l’amor de Jesús als deixebles. “Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem” (Joan 13,1).

 

5. Però el Calvari no és només la manifestació màxima de l’amor de Jesús a l’Home, sinó també la manifestació màxima de la inhumanitat del Poder i els seus sequaços: el “Món”.
Aquí “Món” significa el conjunt d’humans que, creient en l’eficàcia del Poder, han creat una “societat” que està basada en relacions de domini-subordinació. Aquest és el “Món” que ha dictat sentència contra Jesús, i que no pot rebre l’Esperit de la Veritat perquè ha proclamat com a “veritat” la seva pròpia mentida.

 

6. En la nostra vida de cada dia, conviuen la mentida del Poder i la veritat de l’Home. En els Dotze ha quedat ben clar com l’ésser humà sent l’impuls del món de mentida i sent també l’esperit de veritat.
Acceptar ser deixeble de Jesús comporta optar per l’esperit de veritat, que permet vèncer l’impuls del “món”. “D’aquí a poc, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu”.

“Viure” és sempre fruit de la veritat.  El Poder sempre és mentida, i genera “vida falsa" (“mort”).

 

7. Hi ha una única font de tota realitatel Pare. I, en Ell, l’Home. I, en l’Home, cada un dels humans en la mesura que són solidaris de la Humanitat. Fora d’aquí, cap altra cosa és realment real. “Per Ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense Ell” (Joan 1,3).
La foscor i la mort existeixen només com a contrapunt de la Llum i de la Vida, com una ombra, que no té altra “realitat” que el fet d’assenyalar l’espai on no arriba la Llum per l’opacitat d’un cos il·luminat. 

I no obstant...

8. El Pare us donarà un altre Defensor...

Per a què el necessitem un altre Defensor?
L’existència de l’amor provoca, per contrast, l’experiència del des-amor. I podem caure en la temptació de donar consistència a aquest des-amor.
Donar consistència al des-amor: heus aquí el perill del qual hem de ser defensats, sobretot quan el des-amor pren formes tan seductores com el domini sobre els altres, el triomf, la fama, el prestigi, l’arrogància,...

 

9. “Pregueu per no caure en la temptació”, havia insistit Jesús als seus deixebles (Lluc 22,40). Però hi van caure. La seva fe encara era massa “infantil”.
El nou Defensor els permetrà fer-se adults. L’Esperit de Jesús donat als deixebless’encarna en ells, i en cada ésser humà que l’acull (“que guarda els seus manaments”). Aquesta nova situació comporta la rica i joiosa experiència de saber que “jo (Jesús) estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres”. Tot i haver-hi una sola i única realitat, és una realitat viva, diferenciada i vinculada per les relacions de comunió que es van construint. Existim en forma d’història.

 

MISSATGE.

10. Com en la vida natural es va passant de la infantesa a l’adultesa, així també la comunió amb el Pare va passant d’una situació “infantil” a una adultesa creixent per l’acció de l’Esperit, vessat abundosament sobre nosaltres (Titus 3,6). Comencem petits, necessitats de Lleis i Manaments. El compliment d’aquests mostra la nostra disponibilitat a rebre la vida donada de Jesús, fins que aquesta es fa “activa” en nosaltres. És el nou Defensor, aquell que ens defensa de la mentida de donar consistència al Poder.

 

RESPOSTA.

11. Actualment moltes persones s’han situat al marge de l’Església. ¿És perquè no necessiten cap nou Defensor o perquè no troben en l’Església el clima adequat on aquest nou Defensor pugui actuar en ells? ¿No podria ser que molts hagin abandonat l’Església precisament impulsats per l’Esperit de veritat que els mou a buscar una Llibertat que no troben en l’Església-institució?

 

12. En relació a les anomenades societats cristianes, ¿no podria ser que hagués arribat el moment en què la “Església” hagi de canviar la seva forma de presència retirant-se “com a mestra i senyora”, i fent-se present com a ferment (segurament no gaire visible) d’Humanitat? ¿La presència institucional de l’Església no resulta sovint massa pesada, formant part d’un Sistema bàsicament opressor? ¿La anomenada crisi de valors, no serà una reacció contra la mentida del nostre “món”? ¿No serà que l’altre Defensor  que Jesús ha promès continua actuant en més persones de les que imaginem, també “fora” de l’Església?

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. La superació de la situació de cristiandat pren formes i maneres molt diferents segons cada lloc i cada àmbit sociològic. En el vostre ambient ¿queden trets de Cristiandat que, en la vostra opinió, haurien de canviar?

2. Com a persones, experimenteu la vostra pertinença a l’Església com un ajut o com un obstacle per a la Llibertat?

3. ¿Coneixeu persones que diguin, de paraula o de fet: Des que he deixat l’Església (o la Religió) em sento més lliure?
Què en penseu?


diumenge, 26 d’abril del 2026

Diumenge vinent, 5è. de Pasqua. Any A (2026)

 


 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

VOCABULARI. 

Camí.   Casa.   Conèixer.   Creure.     Estada.     Pare.     Tomàs (Costat).    Veritat.   Veure.    Vida.  

 

 

ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

 

ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

 

Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

 

 

Veure també Entrevistes amb Fid’ho:   5è. diumenge de Pasqua. A 

  

LECTURES. 

 

1ª LECTURA.  (Actes 6,1-7).

Per aquells dies,

anava augmentant el nombre dels creients,

i els immigrats de llengua grega

es queixaven dels nadius perquè,

en la distribució diària d’ajuda als pobres,

les seves viudes no eren ateses.

Llavors els dotze

convocaren una reunió de tots els creients i els digueren:

«No estaria bé que nosaltres deixéssim

la predicació de la paraula de Déu

i ens poséssim a distribuir l’ajuda als pobres.

Per això, germans, busqueu entre vosaltres mateixos

set homes fiats, plens de l’Esperit Sant i de seny,

i els encarregarem aquesta feina;

nosaltres continuarem ocupant-nos de la pregària

i del ministeri de la paraula.»

Tothom trobà bé aquesta proposta,

i elegiren Esteve, un home ple de fe i de l’Esperit Sant,

Felip, Pròcor, Nicànor, Tímon, Parmenàs

i Nicolau, un antioquè convertit al judaisme.

Els presentaren als apòstols,

i aquests, després de pregar, els imposaren les mans.
La paraula de Déu s’anava estenent,

i a Jerusalem creixia molt el nombre dels creients;

fins i tot molts sacerdots acceptaven la fe.

 

 

2ª LECTURA (1ª Pere 2,4-9).

Estimats,

acosteu-vos al Senyor, que és la pedra viva.

Els homes l’havien rebutjada,

però als ulls de Déu és «escollida, de gran valor».

També vosaltres, com pedres vives,

deixeu que Déu faci de vosaltres un temple espiritual,

un sacerdoci sant, que oferirà víctimes espirituals,

acceptables a Déu per Jesucrist.

Per això diu l’Escriptura:

«Jo poso a Sió una pedra angular, de gran valor, escollida:

el qui creu, no quedarà defraudat.»

És de gran valor per a vosaltres, els qui heu cregut,

però per als qui no creuen

«la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici»,

i «s’ha convertit en pedra d’ensopec, en roc que fa caure».

Ensopeguen quan no fan cas de la predicació.

Sempre n’hi haurà, que no en fan cas.

Però vosaltres sou «un poble escollit,

un reialme sacerdotal, una nació sagrada,

la possessió personal de Déu»,

perquè «proclamo la lloança» d’aquell

que us ha cridat del país de tenebres

a la seva llum admirable.

 

 

EVANGELI. (Joan 14,1-12).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Que els vostres cors s’asserenin.

Confieu en Déu, confieu també en mi.

A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots:

si no n’hi hagués,

us podria dir que vaig a preparar-vos estada?

I quan hauré anat a preparar-vos-la,

tornaré i us prendré a casa meva,

perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic.

I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig.»

Tomàs li diu:

«Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?»

Jesús li diu: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi.
Si m’heu conegut a mi, heu de conèixer igualment el meu Pare:
des d’ara ja el coneixeu i ja l’heu vist.»

Li diu Felip: «Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més.»

Jesús li diu:«Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres,
i encara no em coneixes?
Qui em veu a mi, veu el Pare.
Com pots dir que us mostri el Pare?
No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi?

Les paraules que jo us dic no vénen de mi mateix.
És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres.
Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi;
si no, creieu-ho per aquestes obres.

Us ho dic amb tota veritat:
Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig,
i fins en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare.» 

 

LLENGUATGE. 

1. Aquest fragment de l’evangeli que hem llegit avui, d’entrada, sembla el joc dels disbarats. Jesús diu als seus deixebles coses del tot incomprensibles i, a sobre, ell mateix els diu “que ho entenen”. Tomàs replica: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?».
 
Al final sembla que els deixebles intueixen que Jesús els està parlant del Pare. Per això Felip s’atreveix a demanar una cosa: «Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més»...
Però tampoc l’encerta. Amb aquesta petició només posa de manifest que no han entès res de res! Ara és Jesús qui replica a Felip: “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?”.

Realment, sembla el joc dels disbarats!

 

2. La veritat és que l’Evangeli de Joan ja ens té acostumats a aquesta manera de fer. I és que allò que l’Evangeli de Joan ens vol fer descobrir només es pot entendre des d’una certa experiència. Abans de fer-ne l’experiència, seria com pretendre que un cec desitgi els colors, o que algú pre-gusti la llibertat quan encara té cor d’esclau.

 

3. Confieu en Déu, confieu també en mi.

En una societat religiosa les persones confien en Déu, tot i no haver-lo vist mai. En realitat és fàcil “confiar” en algú que no s’ha vist mai i que te’l pots imaginar a la teva manera...
En canvi, “Jesús” demana als seus deixebles una cosa més difícil: que confiïn en ell. Això és més difícil perquè a ell el “veiem” però encara no “l’entenen”.

 

4. Si bé la litúrgia ens proposa aquest relat com una preparació per la propera festa de l’Ascensió, la veritat és que l’Evangeli de Joan el situa en el marc del sopar de comiat que Jesús va fer amb els seus deixebles abans de la seva passió-mort-resurrecció.

 

En aquell moment la situació era tensa. Jesús acabava de dir que seria traït per un d’ells, i que Pere el negaria tres vegades aquella mateixa nit. És sorprenent la “tranquil·litat” amb què comenten entre ells aquests “comportaments”, i la “no-reacció” dels altres...
¿Es vol suggerir amb això una certa “normalitat de fet” en l’acció de trair l’Home i de negar-lo?

 

5. El relat té com dues parts:
la 1ª centrada en la idea del “camí”.
La 2ª està centrada en la idea del “Pare”. O sigui: es parla del camí que porta al Pare.

Però el Pare no està pas lluny, i el camí per arribar-hi no es fa pas caminant sinó creient. Quatre vegades s’hi repeteix el verb “creure”. Aquí està el desllorigador de tot.

 

6. Tot l’Evangeli de Joan té com a eix unificador la invitació a creure. El seu autor ho afirma de manera explícita a l’acabament: Allò que s’ha escrit “ha estat escrit perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom” (Joan 20,31).

En l’Evangeli de Joan, “creure” és una descoberta i una resposta progressives. Passa com en la vida normal: quan naixem ja som éssers humans, però encara no som plenament humans. Vivim creixent. Així també en la fe: creiem creixent. Els deixebles ja creuen en Jesús, però no suficientment com per no abandonar-lo aquella mateixa nit, i després tornar amb ell.

 

7. “A casa del meu Pare...”

Quan Jesús diu als deixebles que se’n va “a casa del seu Pare” s’està referint al Calvari. Serà al Calvari, donant del tot la seva vida, quan Jesús entrarà en l’àmbit de l’amor total, que ell anomena “casa del meu Pare”.
Per això, és en el Crucificat, amb la vida del tot donada, on els deixebles podran veure el Pare. “Déu no l’ha vist mai ningú” (Joan 1,18), però se’ns fa visible en Jesús i en cada ésser humà segons la mesura del nostre amor. Ser deixeble significa haver acceptat de viure “on Jesús viu”, és a dir: en l’àmbit de l’Amor.

 

8. Qui és Jesús?

Podria semblar que aquesta és la pregunta més important, i, no obstant, aquesta pregunta pot convertir-se en l’obstacle que més impedeixi creure en Jesús.

“Qui és Jesús?” és una mala pregunta perquè pot fer que ens quedem ancorats en la idea d’un Jesús individual, singular, únic, extraordinari... però separat de la resta dels humans, aliè a les nostres vides.

Imagineu-vos que algú pregunta quina forma té l’aigua. Seria una mala pregunta perquè l’aigua no té forma pròpia sinó que sempre pren la forma d’allò que la conté. Una cosa semblant passa amb Jesús: ell és segons cada persona i segons cada situació personal. Jesús, com l’aigua, pren la “forma” que respon a la nostra situació: és aliment per a qui té gana, és llum per a qui no hi veu; és porta per qui està tancat; és pastor per a qui és “ovella”;...

 

9. Notem que això passa també amb les persones que estimem; per exemple amb els propis pares. Per al fill petit i dèbil, els pares són força; si el fill està malalt, li són metge; si no parla, li són paraula; si està sol, li són company; li són contrapunt quan és adolescent; són les seves arrels quan està en la plenitud;...
 
Per això, l’amor entre persones que s’estimen no es basa en “qui és” cadascú sinó en què es fa per a mi ara i aquí.
Quedar-se en “qui és” l’altre, faria impossible el vertader amor.

Definir l’altre, seria congelar-lo, endurir-lo, cosificar-lo... Seria com l’aigua convertida en glaç.

Creure en Jesús no és definir-lo sinó acollir la seva presència feta resposta a la nostra situació.

 
Però això no és tot: la presència-resposta de Jesús fa visible la presència-resposta del Pare Invisible.

 

10. “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”.

L’Evangeli de Joan no “defineix” Jesús sinó que ens porta progressivament a “sentir” la seva presència amorosa (“Creure”). L’expressió “Jo sóc el camí, la veritat i la vida” expressa la relació de Jesús amb els deixebles.
-Jesús ens és camí perquè la crida del Pare ens invita a fer-nos caminants;
-Jesús ens és veritat perquè el projecte del Pare sobre els humans, visualitzat en Jesús, és l’horitzó real que s’obre davant nostre, i tot altre projecte seria mentida i alienació;
-Jesús ens és vida perquè amb ell connectem amb l’única “font” de Vida: el PARE.

L’expressió “Jo sóc” no “defineix” Jesús sinó que indica la  forma que pren la seva presència per nosaltres.

En la Bíblia, també Déu es presenta amb el nom de “Jo sóc” (Jahvé, en hebreu). Tampoc no és una “definició” de Déu (que és indefinible) sinó l’afirmació de la seva presència salvadora. En català segurament la traducció més correcte del nom “Jahvé” podria ser “Jo sóc el qui hi sóc”.

 

MISSATGE.

11. El relat d’avui de cap manera no és el joc dels disbarats. Es tracta d’un llenguatge molt elaborat a través del qual l’Evangelista ens va preparant gradualment per descobrir i gaudir la presència del Pare, visualitzada en la presència de Jesús i en la de tothom qui viu com ell: vida que es dóna.
 
Per això el Calvari ens és presentat per tots els evangelistes com el moment del “gran espectacle” que fa visible l’amor de Déu als tots els humans. La vida donada (“mort resurrecciosa”) de Jesús ens afecta directament, ja que ens és donada a nosaltres, i per a nosaltres es fa camí, veritat, vida, porta, pastor, llum, pa, aigua,... I tot això no comença en Jesús sinó en la Font de tot: el PARE. “Les paraules que jo us dic no vénen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres”.

 

RESPOSTA.

12. Déu se’ns presenta fet resposta. No és que Déu depengui de nosaltres; som nosaltres que som fruit del seu projecte. I en aquest projecte hi estem “dissenyats” com a persones lliures. Això comporta que podem acceptar l’oferta, o refusar-la.
Acceptar-la ens permet sentir-nos fills, gràcies a que Déu se’ns presenta com a Pare. Només Ell pot ser l’aigua per a la set que Ell mateix ha generat en nosaltres. L’oferta a participar de la seva VIDA fa néixer en nosaltres desig d’Ell. “Ens heu fet per a Vós, i el nostre cor està inquiet fins que no reposa en Vós (Confessions, de St. Agustí).

 

13.
-Però, per als Humans del segle XXI, no solament el Pare és invisible sinó també Jesús...
 

-Jesús, invisible? Ben cert que no. Jesús és l’Home. Allà on hi ha un ésser humà, allà “veiem” Jesús. Recordem el relat dels deixebles d’Emaús que llegíem fa dos diumenges: ells no reconeixen Jesús fins que no acullen a casa seva un foraster. Per “veure” Jesús ens cal acollir l’Home, ni que ens resulti foraster.

 

PREGUNTES per al diàleg. 

1. Quina d’aquestes dues frases sembla més coherent amb els Evangelis:

- Hem de ser bons, i així Déu ens premiarà amb el Cel.

- Déu és bo, i ens invita a gaudir de la seva Vida.

 

2. Jesús diu a Felip: Qui em veu a mi, veu el Pare.
Això val només per als qui van veure Jesús fa dos mil anys, o val també per a nosaltres? Com?

 

diumenge, 19 d’abril del 2026

Diumenge vinent, 4rt de Pasqua. Any A (2026)

 


Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

VOCABULARI. 

Pastor i Ovelles.      Porta de les ovelles.     Sortir.      Vida.  

 

ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

  

ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Pastor.

  

Veure també Entrevistes amb Fid’ho.  Diumenge 4rt. de Pasqua 

 

LECTURES. 

1ª LECTURA.  (Actes 2,14a.36-41).

El dia de la Pentecosta,

Pere es posà dret amb els onze,

alçà la veu i digué a la gent:

«Tot el poble d’Israel ha de saber sense cap dubte

que aquest Jesús que vosaltres vau crucificar,

Déu l’ha constituït Senyor i Messies.»

En sentir això, es van penedir de tot cor,

i deien a Pere i als altres apòstols:

«Germans, digueu-nos què hem de fer.»

Pere els va respondre:

«Convertiu-vos,

i que cadascun de vosaltres es faci batejar

en el nom de Jesús, el Messies,

per obtenir el perdó dels pecats.

Així rebreu el do de l’Esperit Sant,

ja que la promesa és per a vosaltres i els vostres fills,

i per a tots aquells que ara són lluny,

però que el Senyor, el nostre Déu, cridarà.»

Pere continuava confirmant això mateix

amb moltes altres paraules

i els feia aquesta recomanació:

«Aparteu-vos d’aquesta gent innoble.»

Els qui acceptaren la predicació de Pere es feren batejar,

i aquell dia s’afegiren a la comunitat

unes tres mil persones. 

 

2ª LECTURA (1ª Pere 2,20b-25). 

Estimats:

Si després d’obrar bé us toca sofrir,

i ho suporteu amb paciència,

això sí que té mèrit davant de Déu.

Aquesta és la vostra vocació,

ja que també Crist patí per vosaltres,

i així us deixà el seu exemple

perquè seguiu les seves petjades.

«Ell no obrava amb violència

ni tenia mai als llavis la perfídia.»

Quan l’insultaven, no responia insultant;

quan el turmentaven, no responia amb amenaces;

sinó que confiava la seva causa

a aquell que judica amb justícia.

A la creu, ell «portà» en el seu cos «les nostres culpes»,

perquè no visquem com a pecadors, sinó com a justos.

«Les seves ferides ens curaven.»

Tots vosaltres «anàveu errants

com un ramat que es dispersa»,

però ara heu tornat a aquell

que és el vostre pastor i guardià.

 

 

EVANGELI. (Joan 10,1-10).

En aquell temps, Jesús parlà així:

«Us ho dic amb tota veritat:

el qui no entra per la porta al corral de les ovelles,

sinó que salta per un altre indret,

és un lladre o un bandoler.

El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles:

el guarda li obre la porta,

i les ovelles reconeixen la seva veu;

crida les que són seves, cadascuna pel seu nom,

i les fa sortir.

Quan té a fora totes les seves, camina al davant,

i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu.

Però si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen,

perquè no reconeixen la veu dels estranys.»

Jesús els parlà amb aquest llenguatge,

però ells no entengueren què volia dir.

 

Jesús continuà:

«Us ho dic amb tota veritat:

Jo sóc la porta de les ovelles.

Tots els qui havien vingut abans que jo

eren lladres o bandolers,

però les ovelles no en feien cas.

Jo sóc la porta.

Els qui entrin passant per mi,

se salvaran de tot perill,

podran entrar i sortir lliurement

i trobaran pasturatges.

Els lladres només vénen per robar, matar i fer destrossa.

Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida,

i en tinguin a desdir.»

 

LLENGUATGE. 

1. A vegades el missatge dels Evangelis és tan radical que no tenim altra sortida que canviar-ne el sentit o dir que no l’entenem. Això ha passat sovint amb les paraules que hem llegit avui.
 

El mateix evangelista fa notar que els oients no entengueren què volia dir, tot i que Jesús havia fet servir un llenguatge molt concret, i basat en l’experiència diària. Tothom sabia que “El qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler”.
Evidentment! Un lladre o un bandoler busca el punt dèbil, inesperat, desprotegit...

 

2. Pel simple fet d’existir, ja entrem en la vida dels altres, i els altres entren en la nostra vida. Vivim convivint.
Ara es tracta de veure si hi entrem “per la porta” o som “assaltants”. I també veure si qui “entra en la nostra vida” ho per la porta o ens “assalta per algun cantó”.
 

Assaltar vol dir que algú “entra en la nostra vida” usant la força o l’engany, amb segones intencions, buscant només el propi interès. També es pot “assaltar” utilitzant lleis o drets amb què es pretén “avalar” la intromissió.

 

3. Que Jesús sigui la porta de les ovelles vol dir que tenim com dos espais:

- l’exterior, comú a tots; i

- l’interior, particular, personal, reservat, al qual només s’hi pot entrar amb permís de la pròpia persona i en la mesura que ella el vulgui compartir. És un espai que ha de ser vist com a “sagrat” per tots els altres.

 

4. Que Jesús sigui la porta de les ovelles també vol dir que cada ovella té llibertat de obrir i tancar. També de entrar i sortir de si mateixa, del món en què pot estar reclosa per les pròpies manies o per valoracions alienes.
Tenir porta” fa possible no ofegar-nos en l’aire resclosit de la nostra closca, o d’una “identitat” imposada.  

 

5. “Tots els qui havien vingut abans que jo eren lladres o bandolers”.
Aquestes paraules de Jesús són duríssimes. Abans de Jesús havien vingut Moisès, els “Profetes”, els Reis, els Cabdills “salvadors”, els “mestres” de la Llei... De tots ells s’afirma que eren lladres o bandolers. Terrible!

 

Però, quina diferència hi ha entre ells i Jesús?
Doncs, que tots ells van “pasturar” el Poble situant-se per sobre del Poble.
Resultat? La destrossa de les ovelles. Només cal repassar la Història; només calia conèixer la situació en què es trobava el Poble.

En canvi Jesús és cent per cent poble; i es manté fidel al Poble fins i tot quan el Poble, enganyat pels poderosos, demana la seva mort (Lluc 23,13ss).

 

6. Amb aquesta afirmació tan dura, Jesús ens indica que hi ha una única porta de les ovelles. No hi ha cap altra manera justa de “entrar” en la vida d’una altra persona que no sigui d’igual a igual, d’humà a humà.
 
Jesús és l’Home. En ell “veiem” que ser “humans” vol dir entendre la convivència com un servei mutu per créixer junts en humanitat.

Ningú està per sobre ni per sota. La trobada amb els altres ha de ser des de la llibertat, i alliberadora per les dues parts. “Podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges”.

 

MISSATGE.

7. Cada ovella, cada comunitat (grup espontani d’ovelles), disposa d’un espai íntim, sagrat, inviolable, al qual es pot “entrar i sortir” només passant per la “porta”, el respecte de la llibertat.
 

Es tracta d’un missatge tremendament crític amb les nostres societats; un missatge que declara injustes moltes de les relacions humanes anomenades “institucionals” (Estat, Religió, Família...).

Però és també un missatge extraordinàriament alliberador per a tots aquells que no tinguin por a la llibertat i hagin decidit mantenir-se fidels als humans.

 

RESPOSTA.

8. Podríem pensar en la manera de funcionar de les nostres societats, “desenvolupades” o no.
És cert que hi ha societats dites “democràtiques”. De moment, la seva democràcia és purament formal, utilitzada sobretot per legitimar el “poder” dels Poderosos.
 
En la nostra societat, pretesament “laica” i “democràtica”, entre tots estem divinitzant el Poder.
És una gravíssima equivocació; i la Història ens ensenya que els “resultats” solen ser perversos.

 

9. Aquestes paraules de Jesús haurien de ser escoltades sobretot pels qui ens tenim per deixebles de Jesús. És possible que sovint ens sentim assaltats pels propis germans. Potser també nosaltres, a vegades, som “assaltants”. Per això aquest punt hauria de ser de revisió constant, tant a nivell personal com a nivell comunitari.

 

10. A nivell comunitari som corresponsables de la manera com funciona la nostra Església. Sembla evident que s’hi han incorporat formes pròpies de les societats autoritàries, ja que considerem normal que “s’entri” en la vida de les persones o de les comunitats utilitzant lleis, decrets, costums, tradicions, ritus, organització,... A vegades, fins i tot, bloquejant la consciència i la llibertat...
 

Ens cal fer un gir de 180 graus. Si parlem d’ovelles, ha de ser perquè tots som ovelles. Si parlem de pastors, ha de ser perquè tots som pastors. Però sempre, ovelles o pastors, alliberats i alliberadors, imitadors del Pastor-model, que dóna la pròpia vida pels altres convertit en anyell pasqual. Tot el que no sigui això és “ser lladre o bandoler”.

 

PREGUNTES per al diàleg. 

1. Repassant la relació amb les persones més pròximes, considereu que a vegades s’ha abusat d’aquesta “proximitat”?
Dit d’una altra manera: L’amor i l’afecte vers una persona són raó suficient per “entrar” en la seva vida més enllà del que ella vol?

 

2. En coses religioses, heu renunciat a reflexionar des de la “vostra pròpia” consciència?
Dit d’una altra manera: Religiosament parlant, us considereu persones adultes, o necessiteu que us diguin com s’ha d’actuar?

 

3. Us sentiu mentalment reclosos en alguna idea o sentiment que no podeu superar?
Dit d’una altra manera: Experimenteu la religió com un “pany” posat a la vostra porta, la clau del qual no teniu vosaltres?