Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
VOCABULARI.
→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.
→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Mestres de la Llei.
→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 17. A.
→ Veure també Relectures (Historietes): Diumenge 17 de l’any A.
1ª LECTURA. (Primer Llibre dels Reis 3,5.7-12).
En aquells
dies,
el Senyor
s’aparegué a Salomó,
en un somni
durant la nit,
en el
santuari de Gabaon,
i li digué:
“Digue’m que
vols que et doni”.
Salomó li
respongué:
Senyor, Déu
meu, vós m’heu fet rei a mi,
servent
vostre,
perquè
ocupés el tron de David, el meu pare;
però sóc
encara un jove que no sé conduir la gent,
i em trobo
enmig del poble que vós heu elegit,
un poble que
ningú no és capaç de comptar,
de tan
nombrós com és.
Feu al
vostre servent la gràcia de saber escoltar,
perquè pugui
fer justícia al vostre poble
i destriar
el bé del mal.
Sense això,
¿qui seria
capaç de governar
aquest poble
vostre tan considerable?
Al Senyor li
agradà que Salomó
li hagués
demanat això, i li digué:
“Ja que no
demanes molts anys de vida,
ni riquesa,
ni la vida
dels teus enemics,
sinó
discerniment per saber escoltar
i fer
justícia,
jo et donaré
això que demanes:
et faré tan
prudent i sagaç que,
ni abans de
tu ni després,
ningú no
se’t podrà comparar”.
2ª LECTURA (Romans 8,28-30).
Germans,
nosaltres
sabem que Déu ho disposa tot
en bé dels
qui l’estimen,
dels qui ell
ha cridat per decisió seva.
Perquè ell,
que els
coneixia d’abans que existissin,
els destinà
a ser imatges vives del seu Fill,
que ha estat
així el primer d’una multitud de germans.
Ell, que els
havia destinat,
els crida,
els fa justos i els glorifica.
EVANGELI. (Mateu 13,44-52).
(En blau allò
que correspon a la versió llarga)
En aquell
temps, Jesús digué a la gent:
“Amb el
Regne del cel passa
com amb un
tresor amagat en un camp.
L’home que
el troba, el deixa amagat i,
content de
la troballa,
se’n va a
vendre tot el que té
i compra
aquell camp.
També passa
amb el Regne del cel
com amb un
comerciant que buscava perles fines.
El dia que
en trobà una de molt preu,
anà a vendre
tot el que tenia
i la comprà.
També passa
amb el Regne del cel
com amb
aquelles grans xarxes que,
tirades a
l’aigua,
arrepleguen
de tot.
Quan són
plenes, les treuen a la platja,
s’asseuen i
recullen en coves tot allò que és bo,
i llencen
allò que és dolent.
Igualment
passarà a la fi del món:
sortiran els
àngels,
destriaran
els dolents d’entre els justos
i els
llençaran al forn encès:
allà hi haurà
els plors i el cruixir de dents.
¿Ho heu entès
tot això?
Li responen:
sí que ho hem entès.
Ell els
digué: Mireu, doncs:
els mestres
de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel
són com
aquells caps de casa que treuen del seu cofre
joies
modernes i antigues.
LLENGUATGE.
1. Alguns solen dir i lamentar que els principals plaers
de la vida o són "cars" o són "pecat"... Potser sí.
També hi ha persones que diuen que, si Déu no existís,
seria bo d'inventar-lo pels molts "avantatges" que
proporciona “creure en Ell”... Potser també se’ls pot donar raó.
2. En tot cas, dues de les tres paràboles de l’evangeli
d’avui sintonitzen amb aquells que pensem que el Regne del cel és
una sort, com seria trobar, en un camp, un tresor prou gran com
per vendre-s’ho tot i comprar aquell camp; o bé trobar
una perla tant valuosa que valgui la pena de vendre-s’ho
tot per adquirir-la.
3. Com és que, per a uns, formar part del Regne
del cel resulti difícil i complicat, mentre que, per a altres, sigui
com haver trobat un gran tresor?
Com és que, per a uns, la paraula de Déu (la llavor del
Regne) es torna una llei empipadora, i en canvi, per a
altres, esdevé "evangeli", és a dir: bona notícia?
4. Això té a veure amb l’actitud més profunda del cor
humà. Un cor calculador no
pot veure clar això de "vendre-s’ho tot" per comprar el
camp o adquirir la perla.
En canvi, un cor generós no
dubta ni un moment, perquè no busca pas el tresor per “tenir-lo” sinó
pensant en “compartir-lo”; i la perla no és
buscada per a la pròpia “col·lecció” sinó per “regalar-la” a la persona
estimada.
5. Potser per això, a les dues primeres paràboles de
l’evangeli d’avui en segueix una tercera, que és un toc d’atenció: el Regne del
cel és semblant a una xarxa de pescar on s’hi recull de tot,
bo i dolent, i al final, es fa la tria (com ja es va dir en la paràbola
del jull, llegida diumenge
passat).
6. Tot aquest capítol de les paràboles del Regne es
troba entre dos relats que li serveixen de marc i ens permeten
entendre-les millor (Mateu
12, 46-49 i 13,53-58).
Aquests dos relats ens parlen, el primer, de la “Mare de
Jesús i els seus germans”, i el segon, ens parla directament de “el seu Poble”.
7. Aquests relats, en el Missal, no
s’hi recullen des de l’Evangeli de Mateu (Any A) sinó des de l’Evangeli de Marc
(Any B. Diumenges 10 i 14).
El “Poble” a què pertany Jesús, representat al principi per “la seva Mare i
germans”, ha estat fins ara el camp amb un tresor
amagat. Però aquest tresor no era pas per
mantenir-lo amagat, com a “propietat” d’un sol Poble
(Israel), sinó com un “tresor” per a tota
la Humanitat. Va ser donat en custòdia a Israel fins al moment
oportú.
8. Dintre la Història d’Israel, Jesús
representa el moment oportú. Encara que ell és l’hereu de
les Promeses del seu Poble (Mateu
1,1ss), haurà de “comprar el camp” per oferir a tothom el “tresor” que s‘hi
troba, ja que, com en la gran majoria de casos, els “Poderosos” se
n’havien apropiat "en
exclusiva". (Mateu
21,38).
L’Evangeli diu clarament que Jesús “topa” amb el seu
poble per aquesta qüestió. ¿Qui és la meva mare i qui són els
meus germans? I, assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: aquests són
la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel,
aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare (Mateu
12,49).
9. Jesús, i cada deixeble, és com el “mestre de la Llei”
que treu del seu cofre joies modernes i antigues. El tresor és "amagat" perquè
no està destinat a ser "posseït" en exclusiva sinó compartit
amb tothom que sàpiga i
vulgui gaudir-lo.
MISSATGE.
10. El regne de Déu és com trobar un tresor.
Pertànyer al Regne del cel és gratificant quan
és compartit. Si no és així, vol dir que el nostre cor no és
prou generós.
RESPOSTA.
11. Podria semblar que avui dia ja no hi ha “tresors
amagats o perduts”. Avui totes les "riqueses" estan ben controlades.
O, potser no?
Potser les millors riqueses queden
sempre fora control? Hi ha tantes classes de riqueses!
Les comunitats cristianes d’avui estem
formades sobretot per persones madures, amb llargs anys de fidelitat, amb una
vida de generositat a tota prova. ¿No hi haurà aquí immensos tresors de
saviesa humana, però que queden "amagats"?.
Per què?
A causa del clericalisme generat
com el “jull” en les diferents comunitats,
quants “grans tresors” queden “amagats”!
Quantes “perles” queden per poder ser regalades!
Amb el clericalisme,
el Regne s’ha convertit en una religió
“moralista i ritualista”, amagant el gran tresor,
destinat a tots els Humans.
12. És cert: descobrir el tresor amagat
i la perla valuosa no depèn nomes de
nosaltres. És un do de Déu. Però també depèn de nosaltres. Cal
"comprar el camp", i sentir-se'n "amo" per compartir-lo.
Saber que tenim ulls per veure-hi i orelles per sentir-hi.
És convenient optar per una actitud activa en la
recerca i en el coneixement. Exercir la nostra capacitat personal de valorar tresors i perles, i no
deixar que això sigui exclusiu de “mossens” o “directors espirituals”.
13. Preocupats per trobar “vocacions clericals”,
deixem perdre una gran quantitat de tresors amagats en
les comunitats cristianes i en tantes i tantes altres
persones.
En les comunitats, el mossèn no “supleix” la valoració que
pot fer cada persona sobre la qualitat del tresor trobat. Tots som
“buscadors” i tots estem a l’expectativa... I amb la seguretat de que “qui
busca, troba” (Mateu
7,8).
PREGUNTES per al
diàleg.
1. Comenteu
si ser “membres de l’Església” és com si haguéssiu trobat un tresor o és
més aviat una obligació que pesa?
2. Com
“gestionem” el nostre tresor,
tant a nivell personal com a nivell comunitari?
3. Quins
canvis proposeu en l’Església perquè el tresor de l’Evangeli no quedi “amagat”, i pugui ser trobat per “tothom
qui busca”?
