Relectures: Diumenge 29è. de durant l'any A.

Relectures: Diumenge 29è. de durant l'any A.:   EVANGELI. (Mateu 22:15-21).   En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula compromet...

Relectures: Diumenge 29è. de durant l'any A.

Relectures: Diumenge 29è. de durant l'any A.:   EVANGELI. (Mateu 22:15-21).   En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula compromet...

Diumenge vinent, 28è de durant l'Any A.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI. 

Casament.     Festa.      Regne de Déu.      Vestit. 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”. 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Deixeble.

 

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 28. A.

 

→ Veure també Relectures (Historietes):  Diumenge 28 de l’any A. 

 

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 25:6-9).

En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers

prepararà per a tots els pobles

un convit de plats gustosos i suculents,

de vins rancis clarificats.

Farà desaparèixer en aquesta muntanya

el vel del dol que cobreix tots els pobles,

el sudari que amortalla les nacions;

engolirà per sempre la mort.

 

El Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes

i esborrarà l’oprobi del seu poble arreu de la terra.

Ha parlat el Senyor.

Aquell dia diran:

aquí teniu el nostre Déu

de qui esperàvem que ens salvaria:

alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat,

perquè amb tota certesa la mà del Senyor

reposarà sobre aquesta muntanya. 

 

2ª LECTURA (Filipencs 4:12-14 19-20).

Germans,

sé viure enmig de privacions,

i sé viure igualment en l’abundància.

Estic avesat a tot:

a menjar bé i a passar fam,

a tenir de tot i a trobar-me mancat d’allò que necessito.

Em veig amb cor per a tot,

gràcies a aquell que em dóna forces.

Però heu fet molt bé d’ajudar-me,

ara que vivia en l’estretor.

El meu Déu satisfarà les vostres necessitats

d’acord amb l’esplendidesa de la seva glòria en Jesucrist.

A Déu, Pare nostre,

sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén. 

 

EVANGELI. (Mateu 22:1-14).  

Nota.

En la versió catalana que ofereix el Missal de l’evangeli d’avui es realitza allò de “traduttore traditore”.

La versió del Missal, gramaticalment possible, no transmet el significat real del relat.

Els “convidats” no són “convidats” a la festa de casament sinó a ser l’altra part en el “casament del Fill del Rei”. És a dir: globalment, ells són la núbia. Per això porten (han de portar) “vestit de noces”.

 

He escrit el text conservant la versió del Missal. Però escrivint en vermell les paraules que no estan en el text original o que són mal traduïdes, i en taronja la seva correcció.
(Mireu també, si voleu, en versió de la BCI).

 

(Està posat en blau allò que correspon a la versió llarga de Missal).

 

En aquell temps,

Jesús proposà aquesta altra paràbola

als grans sacerdots i als notables del poble.

“Passa amb el Regne del cel

com amb un rei que celebrava el casament del seu fill:

envià els seus homes a avisar els convidats,

però no hi volien anar.

Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats:

Ja tinc preparat el banquet,

he fet matar els vedells i l’aviram.

Tot és apunt: veniu a la festa (al casament).

 

Però ells no en feren cas:

l’un se n’anà al seu camp,

l’altre als seus negocis,

i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren.

 

El rei, en veure això, s’indignà,

i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins

i incendiar-los la ciutat.

Mentrestant, digué als seus homes:

El banquet de casament és a punt,

però els convidats no se’l mereixien.

Per tant, aneu a les sortides dels camins

i convideu a la festa (al casament) tothom que trobeu.

 

Ells hi anaren,

i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents.

I la sala del banquet s’omplí dels convidats.

 

Quan el rei entrà a veure els convidats,

s’adonà que un home dels que eren allí

no duia el vestit de festa (de noces), i li digué:

Company, ¿com és que has entrat sense vestit de festa (de noces)?

Ell va callar.

Llavors el rei digué als qui servien:

Lligueu-lo de mans i peus i traieu-lo fora, a la fosca.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Els cridats són molts, però no tants els elegits”.

 

 

LLENGUATGE. 

1. Hi ha en l’evangeli d’avui diferents matisos que demostren que es tracta d’un text molt elaborat.

 

2. - El banquet de noces.

El llenguatge de les “noces” ha servit sovint als profetes per designar l’Aliança de Déu amb el Poble elegit. Cal, però, tenir en compte que, en aquell temps, el matrimoni no tenia el mateix significat d’ara.
Actualment, entre nosaltres, és un pacte entre persones iguals en llibertat, drets, autonomia... En canvi, en aquell temps, a Israel, d’alguna manera el baró “salvava la dona” en acceptar-la com a esposa i mare dels seus fills. La dona anomenava “senyor” al marit, i havia de guardar-li fidelitat i obediència. Evidentment això no excloïa l’amor ni la intimitat entre ells.

 

Així com l’esposa era la dona que havia estat escollida per a ser estimada, honorada i defensada (donat que sola, era molt dèbil) pel seu marit, així també Déu havia escollit el Poble d’Israel per a ser estimat, honorat i defensat (donat que era un poble petit, dèbil i esclavitzat. (Èxode 3,7).

 

3. No podem descuidar que la paràbola va dirigida als grans sacerdots i notables del “Poble”. La seva negativa a participar en el “banquet de noces del fill del rei” representa un menyspreu a l’elecció i amor de Déu al poble d’Israel.
L’esposa no podia abandonar el seu marit, i, en cas de fer-ho, es quedava sola, feble, indefensa, abandonada i a mercè dels aprofitats. Si Israel, per obra dels seus representants, refusa l’Aliança que Déu li ofereix, es queda sol, abandonat i a mercè dels seus enemics.

 

L’Evangeli de Mateu va ser escrit després de la destrucció de Jerusalem, amb el seu temple, l’any 70. És possible que aquí es faci al·lusió a aquesta ruïna total, suggerint, en la línia dels profetes, que era la conseqüència directa d’haver “trencat” l’Aliança amb Déu. No es tractaria d’un “càstig diví” sinó del “resultat normal” d’haver abandonat aquell que era el seu escut i la seva força (2Samuel 22,3).

 

4. - Les noces “del Fill del Rei”.
És un matís propi de l’Evangeli de Mateu. És una al·lusió clara i directa al mateix Jesús.

Jesús, fill de Déu i fill d’Israel (Mateu 1,1), personifica en si mateix l’Aliança entre Déu i el Poble elegit. No obstant, el refús dels “convidats” a participar en les “noces del Fill”, serà l’ocasió per a estendre l’Aliança a tota la Humanitat.
Jesús no és només el “fill d’Israel” sinó també el “fill de l’Home”, i com a tal personifica la Nova Aliança, prefigurada en la primera.
“Convideu tothom qui trobeu”.
La Nova Aliança no és “substitució” de la Primera, sinó la seva “ampliació” a tota la Humanitat.

 

5, - El vestit (de noces).

L’evangeli d’avui té una segona part, de lectura optativa en el Missal, i també exclusiva de Mateu, que resulta sorprenent: l’home que no portava el vestit noces (el Missal diu vestit de festa).

Sorprèn la duresa del rei amb aquest “convidat”.
Per què tanta duresa?

Segurament Mateu vol fer al·lusió a alguna “situació provocadora” que deuria donar-se en algunes Comunitats cristianes.
Ja en la 1ª carta de St. Pau a les Comunitats de Corint (1Corintis 11,17ss) se’ns parla d’abusos en el compartir la taula.
El “vestit” per a aquesta Nova Aliança és la pròpia vida feta “pa i vi” (vida donada i compartida) (Mateu 26,26ss). També podria ser una al·lusió a la permanent presència dels “Judes” en els “banquets de germanor” (Mateu 26, 20ss).

Tothom és invitat a les noces.
Per celebrar la festa, cal estar disposat a gaudir de l’alegria del compartir. Pensar en els altres. El “vestit de noces” no és una “qüestió d’etiqueta” sinó de “vida rebuda, donada i compartida”. No hi ha “noces” o “casament”, sense aportar-hi la pròpia persona.

En aquesta Nova Aliança, “l’esposa” és la HUMANITAT. Per això s’insisteix en què hi era “tothom”: bons i dolents.
Tothom, per participar-hi, ha de portar “vestit de noces”. Tots constituïm “la núbia” d’aquest “Casament” o “Aliança”!

 

Les noces són la festa de la mútua donació. Presentar-se a la festa i no participar-hi, seria enganyar tothom (com el bes de Judes a Jesús: Mateu 26,48ss).
Per fer-ho així, seria millor “quedar-se fora”...

 

6. “Traieu-lo fora: allà hi haurà els plors i el cruixir de dents”.

És una expressió repetida en l’Evangeli de Mateu (Mateu 8,12; 13,42;  13,50;  22,13;  24,51;  25,30).
Segurament manifesta la situació de qui s’adona d’allò que ha perdut estúpidament. És la barreja de ràbia, enveja i frustració que ens envaeix quan comprovem que d’altres gaudeixen d’un Bé destinat també a nosaltres, i que hem perdut per haver-lo menyspreat.

 

MISSATGE.

7. La Vida pren forma de festa.
La “festa” no és un afegit. No són dues ofertes, com si fos possible “viure’n una” sense “participar en l’altra”. Déu Pare és “l’única font” de la Vida. Una Vida que ens és oferta com un do festiu.
Rebutjar-lo vol dir quedar-se fora, a les tenebres, al “ves a saber”. D’alguna manera els Evangelis ens descriuen la possibilitat positiva. De la “negativa”, ens “avisen” de la seva “possibilitat”...

 

RESPOSTA.

8. Usant el llenguatge de la mateixa paràbola, la “resposta” que se’ns demana és doble:
‒a) acceptar la invitació, i
‒b) portar el vestit de noces.

 

‒Acceptar la invitació de Déu comporta també acceptar la companyia dels altres convidats. Els convidats, com a conjunt, però amb diversitat de comunitats, som la “núbia” de les “Noces del Fill del Rei”, prefiguració de les Noces definitives, en el Fill, de Déu amb la Humanitat.

Insistint en la Resposta, potser convindria revisar això en els “banquets de noces” que les comunitats cristianes celebrem cada diumenge (missa), per fer-hi les adaptacions oportunes.
 
‒Portar vestit de noces vol dir “anar a missa” pensant en els convidats. No es “va a missa” per “alimentar” la nostra ànima. La missa no pot ser reduïda a un acte de pietat individual. Ha de mantenir el caràcter de “fer festa de tots i entre tots”. Encara que, si és festa “cada dia”, ja no és “festa”...

 
Potser el costum de la missa diària en les Esglésies Occidentasl no sigui gaire congruent amb allò que vol significar la missa... Els cristians de l’Església Oriental ens ho critiquen. Segurament, amb raó.
 
Participar a la missa significa acceptar la invitació de Déu a viure i celebrar la germanor en l’àmbit d’una comunitat concreta. Per això es fa (o s’hauria de fer) “a taula” (i no davant o darrere d’un “altar”, objecte destinat als “sacrificis”, més aviat exclosos en el missatge cristià).
 
Tampoc, segons els Evangelis, s’hi necessita de cap “intermediari” o “sacerdot”, ja que Déu mateix, en Jesús, s’hi fa present en forma de “vida donada per a ser compartida” (Mateu 18,20). En realitat, la presumpta necessitat d’un sacerdot desvirtua el “significat” de la presència real del Ressuscitat.

També cal estar atents a que la “missa” no esdevingui, de fet, un “signe de divisió”, quan, en una Comunitat real, és per a uns i no per a uns altres...
Sembla com si una excessiva ritualització de la “missa” hagi facilitat també un ús excessiu d’aquesta “celebració” en situacions que no són “expressió de comunió”...

 

9. “Ell va callar”...

Per què l’evangelista hi posa aquest “detall”, que sembla superflu

per al “significat” de la Paràbola?

 

Tractant-se d’un relat tan elaborat, és segur que aquest detall vol indicar alguna cosa especialment “significativa” per a les primitives Comunitats Cristianes...

En tot cas, pot tenir un significat important, i no pas positiu, si pensem en les nostres reunions. Penso en el gran i empobridor “silenci” en les nostres “misses”, després de la lectura de la Paraula de Déu; i sobretot, de l’evangeli.

Per poc que ens hi fixem, ens adonarem que els relats evangèlics, d’una senzillesa extrema, ens fan “present” una Paraula que demana “respostes personals”.
Posar en comú, segons el desig o la necessitat de cadascú i de Comunitat, (algunes de) aquestes “respostes”, ajudaria molt a la maduresa personal.
 
Els relats evangèlics demanen de ser interpretats des de l’experiència de cadascú. En si mateixos, “diuen” només el 50% de la “Paraula” que rebem. L’altre 50% està ja al nostre interior.

Que només el “mossèn” o “responsable” interpreti per a tots la Paraula escoltada ha portat, segurament, a l’actual i greu “anorèxia” de moltes de les Comunitats Parroquials, mantenint-les en un infantilisme impropi de la situació actual.

Recordem la situació de la “Filla de Jaire” quan va arribar “als 12 anys” (Marc 5,42). Jesús els diu “que donessin menjar a la noia”... Se sobreentén: Perquè ja no era una “nena” sinó una “noia”, necessitada de l’aliment dels adults. Veure també (Hebreus 5,12s). 

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. Com es concreta, en el vostre cas, això de “anar a missa” amb vestit de noces?

 

2. L’espai físic i material, la disposició dels bancs, els llums,... ¿són adequats perquè la missa sigui realment un “banquet de noces”? Com s’hi fan “presents i visibles”, els dos nubis?

 

3. El llenguatge parlat és important, ja que “pensem amb paraules”. Comenteu quina mentalitat apareix en frases tan habituals com: “Oir missa”. 
“¿A quina hora fa la missa, mossèn?”  
“He arribat tard a missa. Em val?” 
“¿Val, la missa, sense capellà?”
“M’acuso de no haver anat a missa, diumenge passat”.
“Quan val, perquè em diguin una missa per al meu pare?” 
...
...

 

Diumenge vinent, 27è. de durant l'any A

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

VOCABULARI. 

Hereu.   Regne de Déu.    Vinya.

  

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

 → ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

  

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Deixeble.

→ Veure també :

                  -Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 27. A.

 

                  -Relectures (Historietes):  Diumenge 27 de l’any A.

  

RELECTURES.

1ª LECTURA.  (Isaïes 5,1-7).

Dedico aquest cant al meu estimat,

cant d’enamorat a la seva vinya.

El meu estimat tenia una vinya al turó de Ben-Samen.

La cavà, la netejà de pedres, hi plantà els millors ceps,

construí al mig una torre de guàrdia

i hi va fer un cup tallat a la roca.

 

Esperava que li donaria bon raïm,

però li va donar raïms agres.

 

I ara, si us plau,

habitants de Jerusalem i homes de Judà,

feu de jutges entre jo i la meva vinya.

¿què podia fer per ella que no hagi fet?

¿Per què em dóna raïms agres

quan jo n’esperava bon raïm?

 

Doncs ara us diré què penso fer a la meva vinya:

li trauré la tanca, i que els ramats la brostegin;

enderrocaré el seu clos, i que el bestiar la trepitgi.

La deixaré abandonada.

No la podaran ni la cavaran,

hi creixeran argelagues i cards,

i manaré als núvols que no hi deixin caure la pluja.

 

La vinya del Senyor de l’univers és el poble d’Israel,

i els homes de Judà són els ceps que ell havia preferit.

N’esperava justícia, però no hi veu sinó injustícies;

n’esperava bondat, però hi sent el clam dels oprimits. 

 

2ª LECTURA (Filipencs 4,6-9).

Germans,

no us inquieteu per res.

A cada ocasió acudiu a la pregària i a la súplica,

i presenteu a Déu les vostres peticions

amb accions de gràcies.

Així la pau de Déu,

que sobrepassa el que podem entendre,

guardarà els vostres cors i els vostres pensaments

en Jesucrist.

 

Finalment, germans,

interesseu-vos per tot allò que és veritat,

respectable, just, net, amable, de bona reputació,

virtuós i digne d’elogi.

 

Practiqueu allò que jo us he transmès

i vosaltres heu rebut,

que heu sentit i vist en mi;

i el Déu de la pau serà en vosaltres. 

 

EVANGELI. (Mateu 21,33-43). 

Nota.
He afegit en vermell la reacció dels grans sacerdots i notables del poble, que no recull el Missal per a l'evangeli d'avui, però que forma part de la paràbola. 

En aquell temps,

Jesús digué als grans sacerdots i notables del poble:

“Escolteu una altra paràbola:

Un propietari plantà una vinya,

la voltà d’una tanca,

hi cavà un cup,

hi construí una torre de guàrdia,

la deixà a uns vinyaters que la cultivessin,

i se’n anà del país.

Quan s’acostava el temps de la verema,

envià els seus homes per recollir-ne els fruits,

però els vinyaters els van agafar,

i, a un, li van pegar,

a un altre, el van matar,

a un altre el van treure a cops de pedra.

Ell envià més homes que la primera vegada,

però els tractaren igual.

Finalment els envià el seu fill

pensant que, al menys el fill, el respectarien.

Però ells, en veure’l, es digueren:

Aquest és l’hereu:

matem-lo i ens quedarem l’heretat.

I l’agafaren, el van treure fora de la vinya,

i el van matar.

 

Quan torni l’amo de la vinya,

¿què farà amb aquells vinyaters?”.

 

Li responen:

“Farà matar aquells mals homes

i passarà la vinya a uns altres

que li donin els fruits al temps de la verema”.

 

Jesús el diu:

“¿No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura:

La pedra que rebutjaven els constructors

ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet

i els nostres ulls se’n meravellen?

Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres

i serà donat a un poble que el farà fructificar”.

 

Tothom qui caigui sobre aquella pedra quedarà trossejat,

i aquell sobre qui la pedra caigui quedarà fet miques.»

Quan els grans sacerdots i els fariseus sentiren les seves paràboles, van comprendre que es referia a ells, i volien agafar-lo,
però van tenir por de la gent, que el considerava un profeta.

 

 

LLENGUATGE.

 

1. La paràbola d’avui té el perill de ser mal interpretada; cosa que ha passat moltes vegades.

La interpretació incorrecta consisteix en creure que l’Església substitueix Israel com a “poble de Déu”, com si Jesús fos una “frontera” que separa “el temps d’Israel” i “el temps de l’Església”; com si Israel hagués estat el “poble de Déu” fins a Jesús, però no després d’ell; com si, després de Jesús, la “vertadera religió” (?) ja no fos el Judaisme sinó el Cristianisme.

 

2. Cal reconèixer que els primers deixebles de Jesús, en bona part jueus perseguits per les autoritats religioses i expulsats de les sinagogues, van tendir a sentir-se com una “nova religió”. De fet, no podien fer altra cosa donat que vivien en una societat estructuralment religiosa.

 

3. Però Jesús es va mantenir sempre cent per cent jueu; i els cristians jueus no havien de renunciar gens ni mica a la seva religió per poder ser bons deixebles de Jesús. El problema no era la “religió jueva” sinó “els grans sacerdots i notables del poble”, que s’havien fet els amos de la “vinya del Senyor”, o sigui, de la Comunitat religiosa jueva.

 

4. És a ells que va dirigida la paràbola que hem llegit. És a ells que Jesús acusa de “matar l’hereu” per quedar-se amb la vinya. És a ells que “l’Amo” els “treu” la vinya per donar-la a un poble que la farà fructificar.

Aquest “poble” a qui és donada la vinya no es contraposa a Israel sinó als grans sacerdots i notables del poble, els quals roben els fruits de la vinya (convertint-la en “cova de lladres”. Mateu 21:13).

 

5. L’Església no substitueix Israel sinó que n’és la continuació tot formant “el cos de Crist”, cent per cent jueu. L’Evangeli de Joan ho expressa amb un llenguatge clar i profund quan posa en boca de Jesús, a la creu, unes paraules entranyables:
“Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: Dona, aquí tens el teu fill. Després digué al deixeble: Aquí tens la teva mare. I d’aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva” (Joan 19,26).
Maria representa l’Israel fidel, d’on prové Jesús.
El “deixeble que Jesús estimava” representa l’Església.

Com a religió, el Cristianisme és fill del Judaisme, no pas “substituint-lo” sinó com a la seva plenitud.

 

6. I cal fer un pas més en aquesta reflexió.

En si mateix, el missatge de Jesús no és cap religió. Es pot acollir des de qualsevol “religió” o des de la “no religió”.
Les Religions no són ni “vertaderes” ni “falses”.

Habitualment han format part de la Cultura dels Pobles, als quals donen llenguatge i identitat. En aquest sentit, totes són sagrades.

 
Sembla que avui, en alguns casos, apareix una Cultura no religiosa, no oposada necessàriament al missatge de Jesús.
Allò que és necessari en tots els casos és “convertir-se”, renunciant a aquells punts, religiosos o no, que són utilitzats per anar contra els altres, i sobretot, contra els més “petits”. 

 

7. La pedra que rebutjaven els constructors, ara corona l’edifici...

En el relat d’avui hi ha tres expressions interessants: 

A. La vinya, que en un primer moment representa Israel, com a “poble elegit”, especialment mimat per Déu (1ª Lectura).
Després de Jesús, ens adonem que representa tots aquells que estan disposats a “donar fruit”, associats a l’Israel fidel, del qual n’és “fruit madur” el mateix Jesús.

 

B. Un edifici en construcció.
Hi ha constructors que rebutgen sempre aquella “pedra” que acabarà essent la clau de volta. Aquesta “pedra” és Jesús, el qual, a pesar de ser rebutjat i mort pels “constructors”, amb la seva resurrecció passa a ser automàticament la “pedra principal” que dóna cohesió, solidesa i unitat a tot l’edifici.

I, com que Jesús és la personificació de l’Home, allò que es vol significar és que tota “construcció”, o tota “religió” que no tingui l’ésser humà com a “clau de volta”, està mal construïda, i acabarà desplomant-se.

 

C. El Regne de Déu.
La vinya i l’edifici són imatges per expressar visiblement allò que és el gran tema de la predicació de Jesús: el Regne de Déu. Les característiques del qual han estat profusament explicades en les paràboles del Regne i en els signes del Regne ( Capítols 13, 14 i 15 de Mateu). El Regne és el "bon fruit" que el Senyor espera recollir de la seva vinya per compartir-lo tots junts.

 

8. Tot això és ubicat a Jerusalem, al centre del Poder religiós, a on ha arribat Jesús, seguint el seu camí, com un nou Moisès, per alliberar el seu Poble, que és la HUMANITAT.

L’enfrontament entre Jesús i el Poder religiós va creixent.
Els deixebles estan absents d’aquesta situació perquè ells, tot i haver acompanyat Jesús físicament, no assumeixen encara el seu camí. Per això, quan Jesús ressusciti, ells, per a poder veure’l, hauran de “tornar a Galilea”; és a dir, al “començament”, per tornar a connectar amb el “camí” que feu Jesús (Mateu 28,10).

 

 

MISSATGE. 

9. Ningú no està legitimat a fer-se l’amo de la Vinya. La Vinya, el Regne de Déu, és només propietat del Senyor. Tots els altres som a la vegada “treballadors de la vinya” i “vinya treballada”; “constructors del Regne” i “ciutadans del Regne".

 

 

RESPOSTA. 

10. Una vegada més se’ns demana superar tota forma de clericalisme. També se’ns demana no caure en la temptació de pensar que tenim el “monopoli” del Regne o del “missatge” de Jesús.
Jesús no és propietat privada de ningú, ni de cap Església.
Jesús, en els Evangelis, “personifica” l’home adult, primogènit de la HUMANITAT ADULTA, “model” i “guia” de tota persona que accepti de ser plenament humana, sigui de la “Religió” que sigui, o sense Religió.

 

11. Això té importants conseqüències en la nova situació que vivim actualment.

L’Església ha passat per l’experiència de ser perseguida (Església de Catacumbes) i per l’experiència de formar part de l’estructura de la Societat (Església de Cristiandat).

 

Fa temps que, entre nosaltres, la “situació de Cristiandat” s’ha anat superant gràcies al “dinamisme” propi del Missatge de Jesús, com, també, a l’esforç de molta gent.
És bo adonar-se que la situació de Cristiandat era ben poc coherent amb el missatge de Jesús.
De fet, l'Església, en situació de cristiandat, històricament apareix més com "d'abans de Crist" que "cristiana", sobretot quan ens fixem en la seva "jerarquia". 

 

12. Avui, per primera vegada, ens trobem en una Societat laica, en la qual ens hauria de ser més fàcil retrobar les essències de l’Evangeli.
Però primer ens hem de convèncer de que una Societat autènticament laica és més coherent amb el missatge de Jesús que la situació de Cristiandat.

No ens ha d’enganyar el fet que la “Societat laica” hagi nascut i s’afirmi sovint per oposició a la Religió. Recordem que qui es va oposar frontalment a la “Religió oficial”, seguint en això ja els antics profetes, va ser Jesús mateix.
 
En aquesta nova Situació, les persones religioses no ens hi hauríem de sentir incòmodes. Al revés: una Societat laica fa més difícil convertir la Religió en “Poder”, que ha estat sempre la gran temptació, mai del tot superada.

 
Els mateixos Evangelis posen aquesta temptació a l’inici de la vida pública de Jesús. Només després d’haver-la superat en les seves diverses formes (Mateu 4,1-11), Jesús portarà a terme la seva missió alliberadora.

 

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Com que l’Església ha perdut el “monopoli de Jesús”, ens arribaran sobre Ell noves i sorprenents maneres d’entendre’l i d’interpretar-lo.
¿Hi ha algun punt referent a Jesús sobre el qual us agradaria dialogar? Com penseu fer-ho?

 

2. Força persones pensem que la situació de Cristiandat, que en molts llocs encara perdura en diverses manifestacions, té trets poc coherents amb el missatge de Jesús. Hi esteu d’acord? En què no és coherent?

 

3. Sempre s’havia dit entre nosaltres que el Cristianisme era la única religió "vertadera".
Com ho veieu això, avui?
Heu canviat la manera de pensar?
Com es podria entendre?