33 de durant l’any.
Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
VOCABULARI.
Anar-se’n. Celebrar-ho. Paràbola.
→ ÍNDEX
ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.
→ ÍNDEX
BÍBLIC
dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana interconfessional). Paràbola.
→ Veure també:
-Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 33. A.
-Relectures (Historietes 3): Diumenge 3 de l’any A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Proverbis 31:10-13, 19-20, 30-31).
Que en té de valor una bona esposa!
És molt més preuada que les perles.
El cor del seu marit hi confia,
no són escassos els guanys que en
traurà.
Durant tota la vida el farà feliç i no
desgraciat.
Es procura la llana i el lli,
que les seves mans transformen com vol.
Pren a les mans la filosa,
i els seus dits agafen el fus.
Obre les mans als pobres,
allarga el braç als indigents.
L’encant és aparença;
la bellesa s’esvaeix;
l’esposa que creu en el Senyor
és la que val tots els elogis.
Dediqueu-li cants pels fruits del seu
treball:
que la seva obra l’elogiï davant de tot
el poble.
2ª LECTURA (1ª Tessalonicencs
5:1-6).
Germans,
no cal que us escrivim quan i a quins
moments
arribarà el Dia del Senyor:
vosaltres mateixos ja sabeu prou bé
que vindrà com un lladre a la nit.
La gent es pensaran que tot està en pau
i ben assegurat,
quan de sobte vindrà la devastació,
com els dolors a la dona que ha de
tenir un fill,
i no se n’escaparà ningú.
Però a vosaltres, germans,
que no viviu en la foscor,
aquell dia no us podrà sorprendre com
un lladre,
ja que tots sou fills de la llum i del
dia.
No som pas de la nit ni de la foscor.
Per això no hem de dormir, com els
altres,
sinó vetllar i viure sòbriament.
EVANGELI. (Mateu 25:14-30).
(En blau, allò que correspon a la versió llarga).
En aquell temps,
Jesús digué als deixebles aquesta
paràbola:
«Un home que se n’anava fora del país,
cridà els seus administradors i els
confià els seus béns.
A un li donà cinc milions,
a l’altre dos
i a l’altre un,
segons la capacitat de cadascú,
i se n’anà.
El qui n’havia rebut cinc anà de
seguida a negociar-hi,
i en guanyà cinc més.
També el qui n’havia rebut dos en
guanyà dos més.
Però el qui n’havia rebut un
guardà en un amagatall els diners del
seu amo.
Al cap de molt temps l’amo tornà
i els demanà comptes.
Es presentà primer el qui havia rebut
cinc milions,
portà també els cinc que havia guanyat
i digué:
Senyor, m’havíeu confiat cinc
milions
i n’he guanyat cinc més.
L’amo li va dir: Molt bé.
Ets un administrador bo i de tota confiança.
El que t’havia encomanat ho has administrat
fidelment.
Ara t’encomanaré molt més.
Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.
Es presentà després el qui n’havia
rebut dos i digué:
Senyor, m’havíeu confiat dos milions
i n’he guanyat dos més.
L’amo li va dir: Molt bé.
Ets un administrador bo i de tota
confiança.
El que t’havia encomanat, ho has
administrat fidelment.
Ara t’encomanaré molt més.
Entra a celebrar-ho amb el teu
Senyor.
Es presentà també el que n’havia
rebut un, i digué:
Senyor, sé que sou un home exigent,
que voleu collir on no havíeu sembrat
i aplegar on no havíeu escampat.
Per això vaig tenir por
i vaig amagar els vostres diners.
Aquí teniu allò que és vostre.
L’amo li contestà:
Ets un administrador dolent i gandul.
¿Tu sabies que vull collir on no he
sembrat
i aplegar on no he escampat?
Doncs havies de posar al banc els
meus diners,
i ara podria recobrar allò que és meu
amb els interessos.
Preneu-li aquest milió i doneu-lo al
qui en té deu,
perquè als qui tenen,
els donaré encara més i en tindran a
vessar,
però als qui no en tenen,
els prendré fins allò que els queda.
I aquest administrador inútil,
traieu-lo fora, a la fosca.
Allà hi haurà els plors i el cruixir
de dents.»
LLENGUATGE.
1. Estem arribant al final de l’Any
Litúrgic.
L’Evangeli de Mateu ens ha anat
presentant el “camí de la Vida” a través del “camí de Jesús”.
El Natzarè, que havia començat el seu
camí a Betlem (una manera
d’indicar que el seu camí connecta
amb tota la Història anterior, i la
continua), al final ha arribat a Jerusalem,
la ciutat on l’aliança de Déu amb Israel
havia estat segrestada pels grans
sacerdots i notables del poble.
Jesús ha denunciat aquesta situació. S’ha enfrontat a les autoritats i ha
reconstituït el “poble elegit”,
personificat primer, sense èxit, en els “12
apòstols”; i després en “la Comunitat
dels germans”, reeixida,
però encara no del tot”.
2. Després que les autoritats ja han
decidit matar Jesús, Mateu posa en boca d’ell un llarg discurs, anomenat discurs escatològic perquè parla de la fi dels “temps”, o del final del camí (eskhatos = final).
És el cinquè i últim dels grans “discursos” que articulen l’Evangeli de Mateu, en paral·lelisme amb els cinc discursos de Moisès en
el Deuteronomi (que significa “Segona Llei”).
Moisès, abans de morir, s’acomiada del seu Poble donant-los les últimes instruccions per la nova etapa que començaran quan entrin a
la Terra
Promesa.
3. També Jesús, Nou Moisès en el llenguatge de Mateu,
es dirigeix a tots els deixebles, abans
de morir, els explica la nova situació en què es trobaran, i la manera
d’encarar-la.
En la paràbola d’aquest diumenge (que
forma part d’aquest Discurs escatològic)
Jesús parla d’un home que va fer “un llarg
viatge”, en clara referència a la seva mort, i a l’absència
que experimentaran els deixebles “abans no torni” (abans no facin experiència de la seva “resurrecció”).
4. El Discurs complet inclou
també el “judici final” presidit pel
Fill de l’Home. (Ho llegirem diumenge que ve,
que marcarà l’acabament de l’Any Litúrgic
A).
Cal tenir en compte que aquest Discurs escatològic és la resposta que Mateu posa en boca de Jesús a una pregunta dels deixebles.
Els deixebles havien mostrat a Jesús
les meravelloses construccions del Temple, vistes des de la Muntanya de
les Oliveres. Però Jesús els adverteix que de tot allò “no en quedarà pedra sobre pedra” (Mateu 24,2). És aleshores
quan els deixebles li pregunten quan passarà això i quin serà el senyal de
la teva vinguda i de la fi del món?
Els deixebles,
com la majoria dels Jueus, consideraven que serien simultanis aquests tres esdeveniments:
‒la Vinguda definitiva del Messies, que
faria “innecessari” el Temple, i que
per això seria “destruït”;
‒La destrucció del temple, ja
innecessari,
‒la Fi d’aquest món present per deixar lloc al Nou
Món definitiu, protagonitzat
pel Poble d’Israel, “reconstituït” en
els 12 (suposaven ells).
5. Les diferents seccions d’aquest
llarg discurs estan centrades en el personatge que arriba: el “Fill
de l’Home”, que és anomenat “l’espòs”
(Mateu 25,1), o “l’amo” en aquesta paràbola d’avui, i
el Fill de l’Home (Rei), en la paràbola de diumenge que ve.
En el Relat d’aquest diumenge se’ns parla un “home” que marxa
per fer un llarg viatge (al·lusió, com ja he dit, a la mort de Jesús,
experimentada pels deixebles com una
“absència”).
Per això confia els seus bens als seus servents (deixebles), oferint a cadascú segons la seva capacitat.
6.
Quan torna, després de molt temps, es mostra molt generós amb els servents que han fet rendir els talents rebuts.
(El Relat parla de “talents”, una mesura de pes corresponent a uns 25 kgs. de plata. El Missal català ho tradueix per “milions”.
Potser en aquest cas hauria estat millor mantenir la paraula “talent”, donat el
seu significat simbòlic).
La generositat de l’amo es manifesta no
solament perquè augmenta els bens confiats als servents bons sinó, i sobretot, perquè els invita a participar de
la seva mateixa vida: “Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor”,
tradueix el Missal. El text original diu literalment: “Entra al
goig del teu Senyor”.
No podien rebre una recompensa millor! De servents passen a ser amics
i socis.
7. Però sorprèn la “duresa” amb el “servent
dolent i peresós”.
Com en el cas de les Cinc Noies que
no havien pres “oli” per les
seves torxes (diumenge
passat), aquest servent peresós és llançat fora, a les tenebres.
¿No és massa dura la reacció d’aquest “amo”,
que representa Déu mateix?
El servent
peresós, en realitat no ha fet cap “mal”; només ha estat “peresós i covard”...
8. Com ja vaig comentar diumenge
passat, “estar fora, a la fosca”, no
és cap càstig sobreafegit. És simplement
el resultat negatiu de no haver acceptat
el do ofert.
Si acluquem els ulls, ens quedem a les fosques. No és un càstig; és només la conseqüència de tancar els ulls, ja que els
ulls humans, per veure-hi, han d’estar oberts.
9. Però, a més: què vol dir en aquest cas ser un bon servent? Què vol dir administrar
bé els “talents” rebuts?
Encara que això depèn dels “dons” que
cadascú ha rebut, en definitiva el bon
servei consisteix en això: “tenia
gana i em donàreu menjar, tenia set i em donàreu de beure...”. Per contra,
el mal servei consisteix en això: “tenia gana i no em donàreu menjar, tenia set
i no em donàreu de beure...” (com llegirem diumenge
que ve).
En realitat els “talents rebuts” es concreten en la “capacitat de tirar endavant la “Hisenda” de l’Amo. D’un Amo que no té la “Hisenda” per fer negoci, sinó per “compartir el seu goig”. Un Amo que no necessita ni busca “treballadors” sinó “amics per compartir”.(Diumenge passat, aquest “Amo” ens era presentat com “Espòs de la Humanitat”).
Si estimem, haurem estat uns bons administradors i serem invitats a
participar en el goig de l’Amor. Si
no estimem, el “cor” rebut queda
malaguanyat...
Per “entrar en el goig del teu
Senyor” cal acceptar una relació
d’Amor.
En l’Amor, la VIDA és GAUDI, i el
GAUDI és VIDA.
Això permet en nosaltres fins i tot el “creixement”: Als qui tenen, els donaré encara més i en
tindran a vessar, però als qui no en tenen, els prendré fins allò que els queda”.
En canvi, fora de l’Amor, l’única possible “relació” seria la de “dependència/submissió”.
Però aquesta classe de “relació” queda explícitament exclosa en el “Regne
de Déu” (Lluc 22,24ss).
MISSATGE.
10. Els “talents rebuts” són “oportunitats” per a “donar fruit”.
En l’Evangeli de Joan s’expressa això
mateix amb una comparança diferent: “Les
sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les
neteja perquè encara en donin més” (Joan 15,2).
En realitat, això de “donar fruit” no
és pas un afegit a la Vida,
sinó la Vida en si mateixa.
“Viure és donar Vida”, com “llum”
és “allò que dona llum”.
RESPOSTA.
11. En la nostra societat no està de
moda preguntar-se sobre el “significat” de la Vida. En canvi, s’ha posat de moda
una espècie de “vitalisme”, com si viure
fos només “viure”.
Això de “viure és
només viure”, teòricament pot
semblar la cosa més “normal”... Però, en la pràctica, no funciona. Resulta “avorrit”!
En la pràctica, l’ésser humà
experimenta que viure vol dir “viure
per”. “Viure per” comporta dedicar la vida a algú o a una cosa.
De fet, també aquells que intenten només
“viure”, en la pràctica “viuen per”: per
divertir-se, per passar-ho bé,
per ser rics, per fer experiències,... o simplement per “matar el temps”.
És ben cert: tots desitgem el plaer i la felicitat. Però el plaer
i la felicitat no són “objectius”
que s’aconsegueixen “buscant-los directament”. Ens arriben només com a “fruit”.
Són “fruit” d’experiències que per nosaltres, “valguin la pena”.
12. Hi ha diferents nivells de plaer i de felicitat.
‒Un primer nivell de plaer (que
compartim amb els animals) és el resultat
de satisfer les pròpies necessitats, físiques o psíquiques. Menjar és
plaent quan tenim gana; però ens repugna quan estem tips. Un bany d’aigua
fresca ens ve molt bé quan estem acalorats; però no ens agrada si estem
enfredorits. També ens dona plaer la companyia d’una persona estimada quan ens
sentim sols; o el plaer d’aprendre quan ens sentim ignorants.
13. Hi ha un segon nivell de plaer o de felicitat, més específicament humà, i que no depèn de les nostres “necessitats”
sinó del desenvolupament de les nostres capacitats
en l’exercici de la creativitat.
Les capacitats humanes són moltíssimes, i en cada un de nosaltres poden créixer,
però també decréixer. Depèn en part de si les cultiven o no. Les arts,
els esports, la ciència, la comunicació, ... en són un clar exemple.
14. Però els
Humans podem experimentar encara una altra forma de felicitat que podríem dir-ne
de tercer nivell.
Quan ens trobem amb altres persones, quan les atenem, quan les tenim en compte, quan hi
“sintonitzem”, quan responem amb gust a la seva “presència”...
En aquestes situacions, és possible que
vagi naixent i creixent una “felicitat” que ens porta a sentir aquella “presència”
com un do, i fa de la nostra vida
una “resposta generosa” a aquest “do”.
És cert que aquesta situació també pot generar frustració quan no és corresposta. Però,
si la “resposta” és mútua, genera una
felicitat profunda, difícil
d’explicar, i fins i tot difícil de “conceptualitzar”.
És una forma de felicitat que neix de la generositat.
Ens ve de la mútua presència i de la mútua resposta experimentades com a do mutu i gratuït.
Com a “do”, aquesta felicitat ja no depèn de la realització
de les nostres “capacitats” o “necessitats”. És un “do rebut”, que, a més, desperta
i activa en nosaltres moltes i noves capacitats. El “do rebut”
converteix la nostra generositat en una “generositat
creativa”, extremadament plaent.
Les nostres “necessitats” són les que
són, i queden molt lluny de la nostra llibertat.
En canvi la “generositat” neix de la llibertat,
i la seva pràctica ens fa progressivament més
lliures, i més capaços de felicitat; d’una felicitat
encomanadissa.
15. Aquesta felicitat ens prepara per “entrar” en la FELICITAT MATEIXA DE
DÉU.
L’Evangeli que hem llegit s’hi refereix quan diu “Entra al goig del teu Senyor”.
No és una expressió metafòrica sinó ben real.
En canvi, quan algú descarta la generositat, es manté incapaç de gaudir de la “Festa” de què tant
ens parlen els Evangeli; com per exemple, en la paràbola de diumenge
passat.
Per al “no-generós”, entrar a la Festa de
la Generositat seria desagradable.
S’hi trobaria com un os fora de lloc. L’Evangeli ho descriu parlant de “plors
i cruixir de dents”.
16. La 1ª Lectura d’aquest
diumenge ens presenta la “bona esposa”
com un exemple de vida generosa.
És de justícia reconèixer el bé extraordinari que la generositat femenina ha estat i és per a la Vida Humana.
Amb tot, caldria superar la visió encara
masclista d’aquesta Lectura (de més de 2500 anys d’antiguitat).
Encara avui, sovint es considera que la “igualtat”
entre “dona” i “home” ha de portar les “dones”
a ser “com els homes”. Però són molts els camps en els quals aquesta “igualtat”
hauria de portar els “homes” a ser “com les dones”.
La generositat és un d’aquests
camps.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Segur que haureu experimentat la felicitat de la generositat. Mireu de
recordar algun moment especial i, si ho creieu oportú, compartiu-ho amb la
resta del grup.
2. El contrari de la “convivència generosa” és l’entotsolament en el propi JO. El
contrari de la comunió és la soledat.
Però no és el mateix “estar sol” que “sentir-se sol”.
Comenteu les diferències, sobretot en relació al goig de la comunió.
3. La trobada de la comunitat és un tast avançat del goig
del Senyor, que ens arriba com un do
rebut.
¿Sentim agraïment envers els altres per aquest do rebut? (“Eucaristia”
significa “Acció de gràcies”).
