Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
“Aquell que estimeu”. Betània. Creure. Llàtzer. Llosa (Pedra). Marta
i Maria. Messies. Mort. Tomàs
(Costat).
→ ÍNDEX
ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.
→ ÍNDEX
BÍBLIC
dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana interconfessional). País dels morts.
→ Veure també Entrevistes
amb Fid’ho. Diumenge
5è de Quaresma. A
LECTURES.
1ª LECTURA. (Ezequiel 37,12-14).
Això diu el Senyor Déu:
«Mira, poble meu,
jo obriré els vostres sepulcres,
us en faré sortir
i us faré entrar en el territori d’Israel.
Llavors, poble meu,
quan obriré els vostres sepulcres
i us en faré sortir,
sabreu que jo sóc el Senyor.
Us infondré el meu esperit i recobrareu la vida,
i us deixaré en el vostre territori.
Llavors sabreu que jo, el Senyor,
ho he anunciat i ho he complert.» Diu el Senyor Déu.
2ª LECTURA (Romans 8,8-11).
Germans,
els qui viuen d’acord amb les mires naturals
no poden agradar a Déu.
Però vosaltres no viviu segons les mires naturals
sinó segons les de l’esperit,
perquè l’Esperit de Déu habita en vosaltres,
i si algú de vosaltres no tingués l’Esperit de Crist,
no seria de Crist.
Però si Crist està en vosaltres,
encara que el cos hagi de morir per culpa del pecat,
com que sou justos, l’Esperit és la vostra vida.
I si habita en vosaltres l’Esperit d’aquell
que va ressuscitar Jesús d’entre els morts,
també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres,
aquell que va ressuscitar el Crist d’entre els morts
donarà la vida als vostres cossos mortals.
EVANGELI. (Joan 11,1-45 ). (Hi afegeixo, en vermell, fins al final del capítol perquè, formant part del mateix relat,
ajuda a entendre’l millor).
(En blau allò que correspon a la versió llarga.)
En aquell temps,
caigué malalt un home que es deia Llàtzer.
Era de Bet-Hània, el poble de Maria
i de la seva germana Marta.
Maria era la qui, més endavant,
ungí el Senyor amb perfum
i li eixugà els peus amb els cabells.
Llàtzer, el malalt, era el seu germà.
Les dues germanes enviaren a dir a Jesús:
«Senyor, aquell que estimeu està malalt.»
Jesús, en sentir això, digué:
«Aquesta malaltia no és mortal;
és per a donar glòria a Déu:
el Fill de Déu en serà glorificat.»
Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer.
Després de rebre la notícia de la malaltia,
es quedà encara dos dies al lloc on era.
Després, passats aquests dies, digué als deixebles:
«Tornem a Judea.»
Ells
li digueren:
«Rabí, fa poc que els jueus us volien apedregar,
i ara hi torneu?»
Jesús contestà:
«La claror del dia dura dotze hores.
Els qui caminen de dia no ensopeguen,
perquè veuen la claror d’aquest món,
però els qui caminen de nit sí que ensopeguen,
perquè els manca la claror.»
Després afegí:
«Llàtzer, el nostre amic, s’ha adormit;
vaig a despertar-lo.»
Els deixebles li digueren:
«Senyor, si s’ha adormit, es posarà bo.»
Jesús es referia a la seva mort,
però els deixebles es pensaven
que parlava del son ordinari.
Llavors Jesús els digué clarament:
«Llàtzer és mort.
M’alegro de no haver estat allà;
serà en profit vostre, perquè cregueu.
Però ara anem-hi.»
Tomàs, el Bessó, digué als seus companys:
«Anem-hi també nosaltres, morirem amb ell.»
Quan Jesús arribà,
ja feia quatre dies que Llàtzer era al sepulcre.
Bet-Hània
és a prop de Jerusalem,
cosa de tres quilòmetres,
i molts dels jueus havien vingut a donar el condol
a Marta i a Maria per la mort del seu germà.
Marta, quan va saber que Jesús arribava,
sortí a rebre’l.
Maria es quedà a casa.
Marta digué a Jesús:
«Senyor, si haguéssiu estat aquí,
el meu germà no s’hauria mort.
Però fins i tot ara jo sé
que Déu us concedirà tot el que li demaneu.»
Jesús li diu:
«El teu germà ressuscitarà.»
Marta li respon:
«Ja sé que ressuscitarà
quan tothom ressusciti el darrer dia.»
Li diu Jesús:
«Jo sóc la resurrecció i la vida.
Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran,
i tots els qui viuen i creuen en mi,
no moriran mai més.
Ho creus, això?»
Ella li diu:
«Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies,
el Fill de Déu que havia de venir al món.»
Havent dit això
se n’anà a cridar la seva germana Maria
i li digué en veu baixa:
«El mestre és aquí i et crida.»
Quan ella sentí això s’aixecà tot seguit
i anà a trobar-lo.
Jesús encara no havia entrat al poble,
sinó que era a l’indret on Marta l’havia trobat.
Els jueus que eren amb ella a casa
per donar-li el condol,
en veure que s’aixecava així i se n’anava,
la seguiren, pensant-se que anava a plorar vora el sepulcre.
Maria arribà on era Jesús i, en veure’l,
es llançà als seus peus i li digué:
«Senyor, si haguéssiu estat aquí
el meu germà no s’hauria mort.»
Quan Jesús veié com plorava,
i com ploraven també els jueus
que l’havien acompanyada,
es commogué profundament i es contorbà.
Llavors preguntà:
«On l’heu posat?»
Li diuen: «Veniu a veure-ho, Senyor».
A Jesús se li negaren els ulls.
Els jueus deien: «Mireu com l’estimava.»
Altres deien:
«Aquest home que obrí els ulls al cec,
no hauria pogut fer que Llàtzer no morís?»
Jesús, commogut altra vegada,
arribà on era el sepulcre.
Era una cova tancada amb una llosa.
Jesús digué:
«Traieu la llosa.»
Marta, la germana del difunt, diu a Jesús:
«Senyor, ja es descompon;
fa quatre dies que és mort.»
Li respon Jesús:
«No t’he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?»
Llavors van treure la llosa.
Després Jesús alçà els ulls al cel i digué:
«Pare, us dono gràcies perquè m’heu escoltat.
Ja sé que sempre m’escolteu,
però dic això
perquè ho sàpiga la gent que em rodeja
i creguin que sou vós qui m’heu enviat.»
Havent dit això cridà fort:
«Llàtzer, vine a fora.»
I el mort sortí.
Tenia els peus i les mans lligats
amb les benes d’amortallar
i la cara lligada amb un mocador.
Jesús els diu:
«Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar.»
Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria
i veieren el que va fer Jesús, cregueren en ell.
(Joan 11,46-57): (L'hi afegeixo per completar el relat)
Però alguns d’ells anaren a explicar
als fariseus el que Jesús havia fet.
Llavors els grans
sacerdots i els fariseus van convocar el Sanedrí i es preguntaven:
—Què podem fer?
Aquest home fa molts senyals. Si el deixem continuar, tothom creurà en ell, vindran els
romans i destruiran el nostre lloc sant i el nostre poble.
Llavors un d’ells, Caifàs,
que aquell any era el gran sacerdot, els digué:
—Vosaltres
no enteneu res.
¿No us adoneu que
us convé que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el
poble?
Això, Caifàs no ho va dir
pel seu compte.
Era gran sacerdot, aquell any,
i per això va poder profetitzar que Jesús havia de morir pel poble.
I no tan sols pel poble,
sinó també per reunir els fills de Déu dispersos.
Així, doncs, aquell dia van decidir que el matarien.
Per això Jesús ja no es deixava
veure públicament entre els jueus. Se n’anà d’allí cap a la regió de vora el
desert,
en una població anomenada
Efraïm,
i s’hi va quedar amb els seus
deixebles.
Era a prop la Pasqua dels
jueus, i molta gent de la regió va pujar a Jerusalem ja abans de la Pasqua
per complir els ritus de purificació.
Buscaven Jesús i, en el recinte
del temple, es deien els uns als altres:
—Què
us sembla? No vindrà pas a la festa.
Els grans sacerdots i els
fariseus, per la seva banda, havien donat ordres que, si algú sabia on era, el
denunciés perquè el poguessin agafar.
LLENGUATGE.
1. Una vegada, a cal dentista, la infermera que tractava el meu queixal em va preguntar si jo, que sóc capellà, també feia (misses de) enterraments. Abans que li podés respondre res, ella em digué que estava molt enfadada amb el mossèn que havia fet l’enterrament d’una amiga seva molt estimada. Era irritant que el mossèn, en una situació tan dramàtica com aquella, s’emboliqués parlant-nos d’un mort que sortia de no sé on... i corria per allà... Va ser una gran falta de respecte per a tots els que estàvem plorant, va acabar dient la irritada infermera.
2. El mossèn de qui es queixava la noia era un company que jo
coneixia molt bé. Sé que les seves homilies
eren molt ben preparades, sempre ben dites, delicades i riques de contingut evangèlic. Pel que vaig poder deduir,
la gran “equivocació” del meu admirat company havia estat parlar de resurrecció
en una celebració en què l’adolorida infermera estava aclaparada per la mort de l’amiga, i que no podia suportar
sentir parlar de Vida.
3. Allò que tant va irritar aquella noia era una part del relat que hem llegit avui. Un relat
realment estrany, quasi absurd si no sabéssim que l’Evangeli de Joan, a través d’historietes,
sorprenents i estranyes com aquesta, vol oferir-nos un missatge profundament humanitzador.
4. Per entendre el missatge
profund d’aquest relat convé, abans que tot, no
considerar-lo un “miracle” (en el sentit modern
de la paraula). En el seu Evangeli, Joan
no ens parla mai de “miracles” sinó de “signes”, que són coses molt diferents.
Els “miracles” són, d’una manera o altra, “obra de Déu”.
En canvi els “signes” serveixen per a suggerir-nos accions que hem de fer “nosaltres”.
Aquest relat parla de l’experiència de la mort dintre el marc
d’una comunitat cristiana.
Que es tracta de la comunitat cristiana
es dedueix clarament per la relació de “germanor”
entre ells, a més de l’afirmació repetida de l’amor de Jesús. “Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer”.
El relat ens vol ajudar
a “corregir” uns comportaments que ens impedeixen de viure la “mort” com un “pas”
d’una forma de vida a una altra, que ens introdueix a la Plenitud.
5. Si haguéssiu estat aquí...
Destaca en aquest relat “l’acusació”
que, primer Marta i després Maria, fan a Jesús. “Senyor, si haguéssiu estat aquí el meu germà no s’hauria mort”. És
una acusació ben estranya perquè neix
d’un gran acte de fe.
Jesús és acusat de la mort del germà per “no haver estat allà”.
¿És que Jesús està absent de la
“comunitat cristiana” quan aquesta més el necessita?
I la cosa és encara més greu si abans s’ha dit que Jesús, en rebre
la notícia de la malaltia d’aquell que
ell estima, va decidir no presentar-s’hi de seguida. “Després de rebre la notícia de la malaltia,
es quedà encara dos dies al lloc on era” (Joan 11,5).
6. També resulta sorprenent el plor de Jesús, si tenim en
compte allò que segueix. Aquest plor
provoca dos comentaris entre la gent: Els jueus deien: Mireu com l’estimava.
Altres deien: Aquest home que obrí
els ulls al cec, no hauria pogut fer que Llàtzer no morís? (Relat llegit diumenge
passat).
Els dos comentaris es
complementen. El punt de partida és l’amor de Jesús a Llàtzer; però un amor
que no el porta a evitar que mori.
En canvi s’hi destaca que Jesús “pot obrir els ulls als cecs”. Ajuntant els dos comentaris,
diríem que Jesús no evita la mort dels “deixebles” sinó que ens obre els ulls perquè puguem veure la Vida que s’amaga
darrera l’experiència de mort.
Ell fa que veiem el significat
real d’allò que nosaltres en diem “morir”,
però que Jesús en diu “adormir-se”.
Es recorda explícitament a Marta: “No
t’he dit que si creus, veuràs la
glòria de Déu?” (Joan
11,40).
7. La “mort-resurrecció” de Llàtzer anuncia la mort
resurrecciosa de Jesús, com posa de manifest la reacció dels deixebles,
i en concret de Tomàs: “Tomàs, “el bessó”,
digué als seus companys: Anem-hi també nosaltres; morirem amb ell” (Joan 11,16).
Però hi ha un detall important: els deixebles i Tomàs parlen només de “mort”
com un destí fatal i definitiu. En canvi Jesús posa de manifest l’estreta
vinculació entre mort i resurrecció. “Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran”. Jesús “desvincula”
l’experiència de la “mort” del “deixar de viure”.
8. Jesús corregeix els nostres punts de vista en relació a la Mort.
En l’àmbit de la nostra Cultura,
solem veure la Mort només com un mal,
i intentem protegir-nos-en separant-la del “món
dels vius”. Per això separem “el món
dels vius” del “món dels morts”
amb la llosa o pedra sepulcral.
Jesús mana als seus deixebles de
“superar” aquesta mentalitat: “Traieu la llosa”. L’obediència de les
germanes permet anul·lar la “separació” entre els dos “mons”.
Jesús agraeix al Pare (“font”
de la Vida) la capacitat per fer treure la “llosa”.
Aquesta “llosa” o “gran pedra” tornarà a ser esmentada en la sepultura del
mateix Jesús quan Maria Magdalena va
al sepulcre i veu que "la pedra havia estat treta”.
En el cas de Jesús, ningú no la treu; simplement està treta (Joan 20:1), perquè
en realitat, no existeixen “dos mons” sinó exclusivament el “món de la VIDA”.
9. Deslligueu-lo
i deixeu-lo caminar...
Després, Jesús crida Llàtzer perquè “surti” de l’imaginari “món dels morts” on l’havien reclús, i torna
a manar als deixebles: “Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”.
En certa manera s’han invertit els papers: Jesús, que era acusat de la mort del
germà, ara corregeix les germaens que han “lligat” el germà difunt i l’han reclòs a l’imaginari “Món dels morts”.
Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”...
La “mort” no és cap final: ni el final de la Vida ni el final del Camí.
La “mort” no existeix com a “contrària a la Vida”. Només existeix com a camí
vers la Plenitud.
Vers on camina, Llàtzer? Aquí, en
aquest relat, no es diu. Però si
continuem llegint l’Evangeli de Joan,
trobarem de seguida un nou relat en
què Llàtzer hi és com a “comensal” en el “Sopar
de la comunitat”. Aquí ja s’hi pot fer una “experiència inicial” de vida compartida. Però que encara
inclou la mort corporal (Joan
12,2ss).
MISSATGE.
10. Traieu la llosa...
Vida i Mort no s’exclouen. Com diu la saviesa popular: La mort és llei de vida.
La mort és el pas (“pasqua”) d’una vida inicial a la Vida
en plenitud. La vida inicial és
rebuda com un regal posat a les nostres mans, i que podem merèixer fent-ne també regal (vida donada).
Així la Vida en plenitud és a la
vegada do rebut i mèrit nostre.
Una vida donada no cau
en el buit (No existeix “el buit”) sinó que és acollida en la Comunió
de Vida en Déu.
“Deixeu-lo caminar”, diu
Jesús referint-se a Llàtzer. “Deixa’m
anar”, repeteix Jesús a Maria Magdalena quan aquesta, abraçada a Ell, volia
retenir-lo com a “possessió” seva.
La nostra vida no acaba en si mateixa sinó que té un horitzó obert: la Vida en el Pare. “Jesús diu a Maria
Magdalena: Deixa'm anar, que encara no he
pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digues-los: Pujo al meu Pare, que
és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu” (Joan 20,17).
La “resurrecció” té forma de “comunió”.
És a dir: de “vida compartida”.
RESPOSTA.
11. La mort d’una persona estimada és sempre també un trencament
en la nostra pròpia vida. Hi mor una part de nosaltres mateixos. A vegades
podem experimentar-ho com una cosa injusta,
sobretot quan es tracta d’una persona jove. I sembla que ens consoli poder assenyalar un “culpable”.
La “fe en Déu” pot portar-nos a fer-lo “culpable”. I ho seria, si la mort fos només
allò que “nosaltres” experimentem.
És cert: la Mort, vista i experimentada només des de si mateixa,
és incomprensible. En realitat, també la Vida és incomprensible quan l’analitzem
només des de la nostra realitat individual.
Però la vida, en el nostre cos individual, és l’ocasió per aprendre a compartir-la. Per a compartir-la
realment, també cal aprendre a “donar-la”. O millor: donar-se.
I això comporta “morir” a l’individualisme
tancat.
El mateix Evangeli de Joan, per ajudar-nos a entendre això, ens
parla d’un segon naixement (Joan 3,1-10).
El primer naixement comporta “passar”
de la vida rebuda, en el ventre de
la mare, a la vida tinguda, posada a
les nostres mans. El segon naixement
comporta passar de la vida tinguda a
la vida compartida.
Però, a fer aquest segon naixement ja
no ens hi porta la “biologia”, sinó que cal “participar-hi” amb llibertat i generositat.
Però compte!
Això no treu la injustícia i la culpabilitat de quan anem contra la Vida i el seu creixement.
Som injustos sempre que atemptem contra
la Vida de persones i de Pobles.
La “donació de la vida” només pot
ser fruit d’una decisió personal
absolutament lliure. Ningú la pot imposar, exigir o provocar.
PREGUNTES
per al diàleg.
1. Penseu que la nostra societat continua posant una gran “llosa” entre el món dels vius i el món dels morts. Quins “avantatges” i inconvenients té, això?
2. Diumenge que ve començarem la Setmana Santa “polaritzada” en la mort resurrecciosa de Jesús. Heu pensat què fareu per
sintonitzar-hi?
3. El llenguatge popular i folklòric de la Setmana Santa ajuda més a entendre la Vida o a plànyer la
mort?
