Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
→ VOCABULARI.
→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.
→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana interconfessional). Judici
→ Veure també:
- Entrevistes amb Fid’ho: Diumenge
23. A.
- Relectures (Historietes): Diumenge 23 de l’any A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Ezequiel 33,7-9).
El Senyor em
digué:
“Fill
d’home, t’he fet sentinella
perquè
vetllis sobre el poble d’Israel.
Quan sentis
dels meus llavis una paraula,
els has d’advertir
de part meva.
Si jo
amenaço el pecador amb la mort,
i tu no li
dius res
i no
l’adverteixes que s’aparti del camí del mal,
ell morirà
per culpa seva,
però jo et
faré responsable de la seva sang.
Ara,
si tu
l’havies advertit
que
s’apartés del mal camí i es convertís,
ell morirà
per culpa seva,
i tu hauràs
salvat la teva vida”.
2ª LECTURA (Romans 13,8-10).
Germans,
no quedeu a
deure res a ningú.
L’únic deute
vostre ha de ser
el
d’estimar-vos els uns als altres.
Qui estima
els altres, ha complert la Llei.
No cometre
adulteri, no matar, no robar,
no desitjar
allò que és d’un altre,
i qualsevol
altre manament,
es troba en
aquestes paraules:
estima els
altres com a tu mateix.
Qui estima
no fa cap mal als altres.
Estimar és
tota la Llei.
EVANGELI. (Mateu 18,15-20).
En aquell
temps,
Jesús digué
als seus deixebles:
“Si el teu
germà peca,
vés a
trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols.
Si te’n fa
cas, t’hauràs guanyat el germà.
Si no te’n
fa cas, crida’n un altre o dos més,
perquè la
causa sigui judicada
per la
paraula de dos o tres testimonis.
Si tampoc no
feia cas d’ells,
parla’n a la
comunitat reunida.
Si ni tan
sols de la comunitat no volia fer cas,
considera’l
com un pagà o un publicà.
Us ho dic
amb tota veritat:
Tot allò que
lligareu a la terra,
quedarà
lligat al cel;
i tot allò
que deslligareu a la terra,
quedarà
deslligat al cel.
Us asseguro
també que si dos de vosaltres
aquí a la
terra s’avenen a demanar alguna cosa,
el meu Pare
del cel els la concedirà,
perquè on
n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom,
jo estic enmig d’ells”.
LLENGUATGE.
1. L’evangeli
d’avui és el final d’un breu discurs amb què Jesús respon una pregunta dels
deixebles.
Els
deixebles li havien fet una pregunta estranya:
per si mateixa ja demostra que no havien entès res del missatge de Jesús. Jesús els havia deixat clar que a ell el jutjarien i el matarien. I, a pesar
de que també els havia dit que ressuscitaria
al tercer dia, ara a ells allò que els preocupa una altra cosa, i és el que
li van preguntar: “Qui és el mes
important en el Regne del cel?”.
La resposta
de Jesús és clara: crida un infant, el posa al mig i els diu: “... si no torneu a ser com els infants, no
entrareu pas al Regne del cel. Així, doncs, el qui es faci petit com aquest
infant és el més important en el Regne del cel” (Mateu 18,2).
El discurs
continua insistint en la importància
dels més petits i de com cal respectar-los.
En aquest context s’han d’entendre el relat que hem llegit.
2. Evidentment,
la pregunta (que no hem llegit) i la resposta (de la qual se
n’ofereix només el final) se situen en el marc d’una comunitat particular i
concreta.
S’hi dóna per suposat que dintre la
comunitat també hi ha pecat. Per
la pregunta que fan, ja es veu que els deixebles, tot i formar part del Regne del cel, encara tenen les
preocupacions pròpies dels Regnes d’aquest
món. Per això Jesús els invita a ajudar-se mútuament per a una “conversió” progressiva. Si el teu germà peca... no el jutgis, no
el condemnis..., sinó vés a trobar-lo i parleu-ne de tu a tu. Si amb això no
n’hi ha prou, parleu-ne dos o tres. Si convé, parleu-ne tota la comunitat reunida. Si no fes cas de la Comunitat, la qüestió canvia,
perquè ell mateix “s’exclou” d’aquest àmbit que el podria ajudar.
3. Si ni tan sols de la comunitat no volia
fer cas, considera’l com un pagà o un
publicà.
Aquí convé
no caure en el perill d’absolutitzar la comunitat.
Per als
éssers humans, la COMUNIÓ és un ABSOLUT, ja que la vida no és viable sense comunió.
La comunió ens porta a constituir comunitats concretes. Aquestes ja no tenen
res d’absolut, sinó que són relatives,
temporals, variables i, en molts casos, elegibles i voluntàries.
Per això és
possible que en un moment determinat, en una circumstància concreta, per
diferències no assumibles,... una persona o vàries canviïn la seva manera de fer o de formar part d’una comunitat, o se n’autoexcloguin, o
participin en una altra de diferent de la nostra...
La comunitat, i sobretot la comunitat
cristiana, no pot ser entesa mai com una
àrea de Poder.
Aquí cal reconèixer que, en aquest punt, massa sovint l’Església ha imitat els Regnes d’aquest món.
En tot cas, considerar algú “pagà o publicà” no té mai un sentit condemnatori. Simplement es tracta de
superar tota idea “possessiva” en la
pròpia Comunitat (Joan 10,7).
4. Si el teu germà peca...
Aquí “pecat”
no s’ha d’entendre en el sentit individualista
que solem donar-li molt sovint. Pel seu context, es refereix a aquell “pecat”
que fa caure els més petits (que són els més importants!).
Es tracta del pecat que corromp la comunió
de la Comunitat. En relació els suposats “pecats personals”, millor que
“ningú s’hi fiqui”, ni tampoc la “comunitat”. Són “coses personals”...
5. Compte
amb la paraula “comunió”.
En la nostra
església jerarquitzada, sovint es parla de comunió
dins d’una “relació vertical”. Així se sol dir que els fidels d’una parròquia viuen la comunió si estan en
sintonia amb el seu rector; que els mossens vivim la comunió si estem en sintonia amb el bisbe; i els bisbes
viuen la comunió si estan en
sintonia amb el papa... No va per
aquí l’Evangeli.
6. “Si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen
a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n’hi ha
dos o tres de reunits en el meu nom, jo estic enmig d’ells” (Mateu 18,20).
Veiem que la
“comunió” no és vertical sinó horitzontal, entre els considerats “germans”.
I Jesús ens diu que Déu és pren
seriosament aquesta comunió: “Tot allò que lligareu a la terra, quedarà
lligat al cel; i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel”
(Mateu 18,18).
“Cel” i
“terra” no són dos mons inconnexos: el món
de Déu i el món dels homes.
En Jesús se’ns mostra que Déu assumeix el món dels Humans: el món real on vivim i donem sentit a la nostra
vida. I és aquesta vida en el món la que és assumida per Déu (“al
cel”). Diríem que Déu posa “verticalitat” a la nostra relació “horitzontal”
(sense descuidar que, en Jesús, Déu
s’ha fet “un dels nostres” (Mateu
1,22).
7. Aquí a la
terra, tenim dues opcions:
- o dedicar
la vida a ser “dels més importants”,
- o
dedicar-la a servir els altres.
Entendre la
vida com un servei és viure-la en
comunió.
I la comunió viscuda dóna com a fruit
les comunitats: àmbits d’experiència i de creixement de la vida vida: aquella que connecta
amb la Vida mateixa de Déu. En
aquest cas, el cel comença ja a la terra.
8. "Fer comunitat" és un servei, sense deixar de ser també una fruïció. Per això, quan un germà peca, cal anar-lo a trobar amb actitud de servei, i no esperar que primer torni ell.
MISSATGE.
9. La comunitat (cristiana), assumida per Déu, es fa des d’una radical actitud de servei o de comunió. En la comunitat cristiana la vida donada de Jesús pren forma corporal i ben visible en la vida de la Comunitat, que continua la donació. “On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo estic enmig d’ells”. Per això St. Pau podia dir que som el cos de Crist (1ª Corintis 12,27. També Efesis 5,23).
RESPOSTA.
10. Donat
que, en temps de Jesús, totes les “Societats” eren “religioses”, lògicament el
seu missatge va anar prenent també la
forma d’una (nova) Religió. I així ha
arribat a nosaltres.
Però, en si mateix, el missatge de Jesús és anterior i va més enllà de la forma religiosa que ha pres. I mira
directament a la manera humana de viure i de conviure.
En front de
les relacions de domini (normalment
legitimades en nom de Déu en les societats
religioses), Jesús ens descobreix que
l’únic projecte de vida que Déu assumeix i en garanteix l’èxit, és
aquell que comporta fer de la pròpia vida
i de la vida de la Comunitat un servei als altres, des de l’amor
11. Segurament
això comporta, sobretot avui que estem en una societat laica, canviar el funcionament intern de les Comunitats
Cristianes (com les Parròquies).
El vincle de la Comunitat ja no ha d’estar sobretot en un culte
mediatitzat per un sacerdot o persona sagrada que fa de “pont” o
“pontífex” entre Déu i els fidels reunits,
sinó que el vincle principal ha de ser el comportament
fraternal amb tothom.
12. Pròpiament,
la Comunitat cristiana no és una comunitat
de culte, sinó una comunitat
de fraternitat i de servei (servei a la Humanitat, present en cada persona que està prop nostre: “proisme”. Lluc 10,36).
En tot cas, aquesta “fraternitat” és el “culte”
que Déu demana i accepta.
Sembla que
això és també el que hem llegit a la 2ª
Lectura d’avui: “Estimar és tota la
Llei”.
La providencial manca de “sacerdots” ens ofereix una bona situació per anar fent aquest canvi.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Quan
sortim de casa per anar a missa, què ens mou: el desig d’anar al temple per
donar culte a Déu, o el desig de fer comunitat sabent que, si no hi
anéssim, els altres ens trobarien a faltar, i nosaltres a ells?
2.
Considereu que és indiferent anar a missa cada diumenge a una església o
celebració distinta, o penseu que és millor participar habitualment en
una comunitat determinada? Per què?
3. Si un dia
a la vostra parròquia es fa una “celebració
sense prevere”, preferiu anar fora, a una
missa amb sacerdot, perquè considereu que és “més missa”? Per què?
