Diumenge vinent, 30è de durant l'any A.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI. 

Els altres (Pròxim).       Llei.        Manament (Primer).        Profetes. 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”. 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).  Fariseus.  Llei.  Manaments.    Mestre de la Llei.   Profetes.   Saduceus.

 

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 30. A.

→ Veure també Relectures (Historietes):  Diumenge 30 de l’any A. 

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Èxode 22:20-26).

El Senyor diu:

«No maltractis ni oprimeixis els immigrats,

que també vosaltres vau ser immigrats al país d’Egipte.

No maltractis cap viuda ni cap orfe:

si els maltractes i alcen a mi el seu clam,

jo l’escoltaré i,

encès d’indignació, us mataré amb l’espasa:

les vostres dones quedaran viudes,

i orfes els vostres fills.

Si prestes diners a algú del meu poble,

als pobres que viuen amb tu,

no facis com els usurers:

no li exigeixis els interessos.

Si et quedes com a penyora el mantell d’algú,

torna-l’hi abans no es pongui el sol.

És tot el que té per abrigar-se,

el mantell que l’embolcalla.

¿Amb què dormiria?

Si ell alçava a mi el seu clam,

jo l’escoltaria, perquè sóc compassiu.»

 

2ª LECTURA (1ª Tessalonicencs 1:5-10).

Germans,

ja sabeu el que fèiem per vosaltres

mentre érem a la vostra ciutat.

També vosaltres heu imitat

el nostre exemple i el del Senyor,

acollint la paraula de Déu

enmig de moltes adversitats,

plens del goig de l’Esperit Sant.

Així heu estat un model

per a tots els creients de Macedònia i d’Acaia,

perquè, des de la vostra ciutat,

s’ha estès el ressò de la paraula del Senyor.

I no solament a Macedònia i a Acaia;

pertot arreu parlen de la vostra conversió

de manera que no ens cal afegir-hi res:

ells mateixos conten com va ser

la nostra arribada entre vosaltres

i com abandonàreu els ídols

i us convertíreu a Déu

per adorar només el Déu viu i veritable

i esperar del cel Jesús, el seu Fill,

que ell ressuscità d’entre els morts

i que ens salvarà de la pena

en el judici que ha de venir.

 

EVANGELI. (Mateu 22:34-40).

En aquell temps,

quan els fariseus s’assabentaren

que Jesús havia fet callar els saduceus,

es tornaren a reunir,

i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo,

li va fer aquesta pregunta:

«Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?»

 

Jesús li contestà:

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima, amb tot el pensament.

 

Aquest és el manament més gran i el primer de tots.

El segon és molt semblant:

Estima els altres com a tu mateix.

 

Tots els manaments escrits

en els llibres de la Llei i dels Profetes

vénen d’aquests dos.»

 

LLENGUATGE. 

1. L’electricitat no es veu. Una manera de saber si hi ha corrent és veure els seus efectes. (Si una bombeta s’encén,...).

El primer dels manaments és estimar Déu. Però Déu no el veiem. La millor manera per saber si estimem Déu (que no veiem) és veure si estimem els altres (que sí veiem) (1Joan 4,20).

 

2. A Jesús li pregunten quin és el manament més gran de la Llei.

Aquesta pregunta li fan conjuntament els fariseus i els saduceus “per posar-lo a prova”. Resulta estrany que vulguin posar-lo a prova amb una pregunta la resposta de la qual sabien de memòria tots els Jueus.

L’Evangeli de Mateu ens descriu el clima tens entre Jesús i els responsables religiosos. Aquests ja han decidit eliminar-lo, però, per por al poble, necessiten que Jesús es fiqui de peus a la galleda amb alguna resposta comprometedora.

Aquesta és la tercera pregunta que li fan. En les dues anteriors no l’havien pogut “sorprendre”.

Però, on està el parany d’aquesta pregunta mal intencionada?

 

3. Sorprèn la solemnitat que Mateu posa en aquesta escena: reunits tots junts fariseus i saduceus, i, per fer-li la pregunta, busquen tot un “doctor de la Llei”. És una exhibició d’autoritat i simulen sotmetre Jesús a un examen. “Quin és el manament més gran”.

Ells saben que Jesús respondrà correctament. I pensen que precisament la seva “resposta correcta” podrà ser “utilitzada” per mostrar a tothom que Jesús no compleix el “manament més gran”. Li podran replicar: si l’amor a Déu és el més gran dels Manaments, ¿com és que tu no el compleixis quan trenques el “sagrat” repòs del dissabte curant malalts, o quan no respectes el Temple de Déu, o toques leprosos impurs, o menges amb pecadors? I, a sobre, ens critiques a nosaltres que complim amb tot això?

 

4. Aquestes, de fet, van ser les acusacions que li van fer en el Judici, i per les quals va ser condemnat a mort.
Però, en la seva resposta, Jesús mostra l’autèntic significat del “manament més gran”, i també del seu comportament.
 
Ells li han preguntat només pel primer i més gran dels Manaments, però Jesús els respon dient-los també el segon. El “segon” no es pot separar del “primer” ja que és la “semblança” o “visualització” del compliment del primer.

 

5. Ningú “estima Déu” (a qui no veu) si no estima els altres que veu (1Joan 4,20).
Per això, curar també en dissabte, fa visible l’amor a Déu.
Acollir els “pecadors” visualitza l’amor a Déu.
Alliberar el poble d’un “Temple” que s’ha tornat “opressiu”, fa visible l’amor a Déu;...

 

MISSATGE.

6. El missatge d’aquest evangeli el podríem expressar amb unes paraules del mateix Jesús a la gent, escrites un xic més endavant: “Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit (Mateu 23,1-4).

El primer i el segon manament no són pas dos manaments sinó les “dues cares” d’un sol i únic manament.
No es pot parlar d’un sense incloure-hi l’altre. I, en tot cas, el compliment del segon és l’única prova de la fidelitat al primer.

RESPOSTA.

7. No hi ha mai incompetència entre “amor a Déu” i “amor als altres”.
Igualment “complir amb Déu” no pot ser mai excusa per no “complir amb els altres”. (Mateu 15,1-20).

Segons es Evangelis, els autèntics actes “religiosos”, d’una manera o altra han de ser actes “d’amor als altres”.

 

L’Amor pren formes diferents segons qui estimem i les circumstàncies. A Déu l’estimem rebent i acollint el seu amor. Als altres els estimem acollint el seu amor i també donant-los un amor que pren forma de resposta a allò que necessiten o els pot fer créixer.

 

8. A vegades, “estimar els altres” ens demanarà “deixar-nos estimar per ells”, i veure en l’amor rebut una expressió de l’amor amb què Déu ens estima. De fet, Déu fa “experimentable” el seu amor per a cada un de nosaltres sobretot a través de les persones que ens estimen.

 
9. Per això el “Matrimoni” és un “sagrament”.
En la parella, cada un és per l’altre “sagrament de l’amor de Déu cap a ell o ella”.
 

Estimar vol dir entrar en el circuit de l’Amor. Una bombeta no s’encén si està “desconnectat” qualsevol dels fils per on “entra” i “surt” el corrent elèctric. Semblantment, el circuit de l’amor es “trenca” si queda “desconnectat” en qualsevol punt.

 

PREGUNTES per al diàleg. 

1. En les nostres misses i actes religiosos, s’hi fa suficientment explícit l’amor als altres?

 

2. Quan es diu d’una persona que és “practicant”, què es vol dir: que assisteix als “actes religiosos” o que “estima els altres”?

 

Diumenge vinent, 29è. de durant l'any A.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

VOCABULARI.

       Cèsar.

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

  

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

  

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Cèsar.    Fariseus.     Herodes.

→ Veure també:
            -Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 29. A.

 

            -Relectures (Historietes):  Diumenge 29 de l’any A.

 

 

LECTURES. 

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 45:1.4-6).

El Senyor pren Cir, el seu ungit, per la mà dreta,

i el condueix per sotmetre-li les nacions

i deixar desarmats els reis;

per obrir-li les ciutats,

perquè no trobi tancades les portes.

 

El Senyor li diu:

«Per amor de Jacob, el meu servent,

d’Israel, el meu elegit,

et crido pel teu nom, et dono un títol honrós,

tot i que no em coneixes.

Jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre.

Fora de mi no hi ha cap Déu.

Sense que em coneguessis,

t’he fet prendre les armes perquè sàpiguen

de llevant fins a ponent

que no hi ha ningú fora de mi.

Jo sóc el Senyor. No n’hi ha d’altre»

 

2ª LECTURA (1ª Tessalonicencs 1:1-5).

Comença la primera carta de sant Pau

als cristians de Tessalònica.

 

Pau, Silvà i Timoteu, a la comunitat de Tessalònica,

reunida per Déu Pare i per Jesucrist, el Senyor.

Us desitgem la gràcia i la pau.

 

Sempre donem gràcies a Déu per tots vosaltres

i us recordem en les nostres pregàries.

No deixem mai de recordar davant Déu, Pare nostre,

com la vostra fe treballa per propagar-se,

la vostra caritat no es cansa de fer el bé,

i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor,

aguanta les adversitats.

Germans, estimats de Déu:

sabem de cert que ell us ha elegit,

perquè quan us anunciàvem l’evangeli,

no predicàvem només de paraula,

sinó amb obres poderoses,

amb dons de l’Esperit Sant,

i amb molta convicció.

 

EVANGELI. (Mateu 22:15-21).

En aquell temps,

els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús

en alguna paraula comprometedora,

i li enviaren alguns dels seus

i dels partidaris d’Herodes a dir-li:

«Mestre, sabem que dieu sempre la veritat,

i que ensenyeu de debò els camins de Déu,

sense miraments per ningú, sigui qui sigui,

ja que no obreu per complaure els homes.

Digueu-nos, doncs, ¿què penseu d’això?:

¿És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?».

Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia,

els respongué:

«Hipòcrites, ¿per què proveu de comprometre’m?

Ensenyeu-me la moneda del tribut».

Ells li ensenyaren una moneda romana,

i Jesús els preguntà:

«De qui és aquesta figura

i el nom que hi ha escrit?».

Li diuen: «Del Cèsar».

Jesús els respon:

«Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar,

i a Déu, allò que és de Déu». 

 

LLENGUATGE. 

1. Quan Jesús va fer la seva entrada messiànica a Jerusalem i va “purificar” el temple, les autoritats religioses li van preguntar amb quina autoritat feia tot allò.
Jesús no va respondre aquella pregunta, però els va fer adonar de quina era la “situació”, explicant-los tres paràboles (vistes els diumenges passats), i responent a diverses situacions com aquesta d’avui.
El resultat va ser que les autoritats religioses i socials van decidir eliminar-lo.

 

2. Jesús representa l’Home (el fill de l’home), i gaudia de l’estimació espontània del Poble. Això feia perillós eliminar-lo per les bones, i els Poderosos van preferir l’estratègia de fer-lo parlar sobre qüestions comprometedores.
L’Evangeli de Mateu recull tres d’aquestes qüestions: la primera (llegida en aquest evangeli) la posen els fariseus, que en aquest cas s'alien amb els seus competidors herodians; la segona, els saduceus (El Missal la recull en la versió de Lluc. Diumenge 32 de l’any C); i la tercera, conjuntament fariseus i saduceus (La llegirem l’altre diumenge després d’aquest).
 

3. La qüestió d’avui és realment comprometedora dins l’àmbit jueu.
En la religió jueva, el pecat més greu, permanentment denunciat pels profetes, és la idolatria. “Pagar tribut al Cèsar” o Emperador romà, era considerat per molts un acte idolàtric ja que la inscripció que hi havia a les monedes romanes tractava explícitament el Cèsar de “diví”. Pagar-li tribut seria com donar culte a un “déu” fals, rival del “vertader” d’Israel.

Per altra part, el tribut al Cèsar era l’expressió més clara, odiosa i humiliant de la subjecció d’Israel a un Poder estranger.

Així, doncs: si Jesús declarava no lícit pagar aquest tribut, els herodians podrien denunciar-lo a les autoritats romanes que, en aquestes qüestions, no gastaven gaires “miraments”.
Si responia que era lícit pagar el tribut, els fariseus podien acusar-lo d'idolatria, i així desprestigiar-lo davant el Poble.

 

4. Jesús no va respondre la pregunta sinó que va obligar als inquisidors a posar-se en evidència ells mateixos demanant-los que li ensenyessin una moneda de les que servien per pagar el tribut al Cèsar. Perquè resulta que Jesús no en tenia cap d'aquestes monedes. En canvi ells sí que en tenien i se’n beneficiaven. Jesús fa que siguin ells mateixos que reconeguin de quina part estan. Les mateixes monedes que ells fan servir indiquen que ells són “del Cèsar”. La conclusió és clara: “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar”.

 

5. Queda clar allò que “és del Cèsar”, perquè “les coses del Cèsar” porten la seva marca.
Del Cèsar són el poder, el diner, les lleis,... I resulta que ells, amb el seu temple, també tenien poder, diner, lleis...
I aquest era l’autèntic conflicte: diner contra diner; poder contra poder; lleis contra lleis...

 

6. Jesús posa de relleu el vertader conflicte, i el “soluciona” d’una altra manera.
Ell vol salvar l’home, i això significa alliberar-lo de qualsevol classe de Poder.

El Poder és l’antihome. Quan diu: “doneu a Déu el que és de Déu” no vol dir que hi hagi unes coses que “pertanyen” a Déu de la mateixa manera que n’hi ha d’altres que pertanyen al Cèsar.
No.
Déu, que és creador de tot, té un projecte sobre l’Home. I el Projecte del li és contrari.

El projecte de Déu és la Vida. En canvi, l’obra del Poder és dominar la vida, eliminant-la si no es deixa “posseir”.
 
El projecte de Déu és la Llibertat. En canvi, el “projecte” del Poder porta a l’esclavitud, significada, aquí, pel “tribut exigit”.

 

7. Els que fan la pregunta tenen i fan servir monedes amb la marca del Cèsar. Vol dir que ells “pertanyen al Cèsar”.
Per això Jesús els diu, no sense ironia: “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar”. Com si els digués: “Ja que heu escollit l’Esclavitud, serviu el vostre amo.
Però sapigueu que ja és aquí el Regne de Déu, que podria fer-vos lliures”.

 

MISSATGE.

8. El Regne del Cèsar i el Regne de Déu no són dos regnes que es reparteixen el món, sinó que l’un és la negació de l’altre. El diner, els impostos i tributs (sempre que no venen de serveis pactats), pertanyen al Cèsar.
 
Només si ens fem ciutadans del Regne de Déu assumirem uns “altres valors” que ens permetran relativitzar de tal manera els “valors del Cèsar” que ja no ens privaran ni de la Llibertat ni de l’autèntica Vida, aquella que no depèn “dels que només poden matar el cos” (Mateu 10,28. Vegeu també Joan 14,30).

 

(Aquest any el Diumenge 29è. de durant l’any coincideix amb el penúltim diumenge d’octubre, quan hi ha la “Col·lecta per a les Missions”.
Estem jugant amb foc quan unim tan estretament “Missions” i “Diners”, perquè  −no ho oblidem− el diner sempre porta la “marca del Cèsar”).

 

RESPOSTA.

9. Aquest “evangeli” és llegit en una Església que, des de fa molt de temps, està “casada amb el Poder”.
Des d’aquesta situació, a vegades s’ha volgut veure en les paraules de Jesús el “criteri” per dilucidar què pertany al Cèsar (al Poder civil) i què pertany a Déu (al “Poder” religiós).
Ha estat i és una greu equivocació.

 

10. En la mesura que en l’Església hi ha Poder (diner, lleis, burocràcia,...), ella mateixa forma part de allò que és “del Cèsar”, i, a més, entra en la rivalitat amb els altres “Cèsars”.

Cal reconèixer que, en diferents aspectes i sovint, la imatge externa i pública de l’Església porta la “marca de Cèsar”. Per això, la resposta urgent que se’ns demana és la conversió.

 

No és suficient que el papa Pau VI renunciés a la tiara pontifícia, la triple corona que era símbol d’un (suposat) “triple Poder” (!).
El mimetisme amb la Societat civil manté l’Església en una situació en què costa descobrir-hi la seva pertinença al Regne de Déu.
El papa Vergoglio, prenent el nom de “Francesc”, es va convertir en una “invitació a una conversió” absolutament urgent i necessària. En aquests moments de revifalla “religiosa” caldrà mantenir molt afinat el sentit crític a fi de no repetir els ja coneguts errors del passat...

 

11. És una tasca difícil, perquè estem tan acostumats a entendre l’Església com una “societat travada amb vincles jeràrquics”, que no sabem ni imaginar-la d’una altra manera.

La veritat és que si hem de ser una “Societat paral·lela” a la Societat civil, fem més nosa que servei en el món actual.
Ja en tenim prou  (i de sobres!) amb el “Poder civil”!!!

No és missió de l’Església ser “Poder” ni “Contrapoder”.
L'Església és servei. Només servei. Des de l’amor, des de la llibertat que permet donar també la túnica a qui ens reclami el mantell (Lluc 6,29).

 

12. Com seria una Església sense “Poder”?

Pot semblar una pregunta que haurien de respondre els especialistes, o la jerarquia.
Ben cert; però no només ells. En realitat, qui està en la millor situació per a “viure” una Església sense Poder, són les Comunitats de base.

Cada parròquia, cada comunitat, ha de trobar i escollir la seva manera més pròpia.
“Costa molt fer girar un gran transatlàntic; però una barqueta, es mou amb un simple cop de rem ben donat”.

Cal donar el cop de rem! Sense por; per fidelitat a l’estil de Jesús de Natzaret; per fidelitat a la missió rebuda; per amor al nostre món que necessita veure altres maneres d’entendre la CONVIVÈNCIA; per solidaritat amb els germans que els costa alliberar-se del “culte al Poder”.

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Considereu que Estat i Església són, com a vegades es diu, dues societats independents, autònomes, paral·leles, amb àrees pròpies de cadascuna?

 

2. En el funcionament de la vostra comunitat, ¿hi ha “mimetismes” en relació a l’Administració civil? Què n’opineu?

 

3. Què opineu sobre la “dualitat” que hi ha en alguns punts:
Llibre de Naixements i Llibre de Bateigs,
Matrimoni Civil i Matrimoni Religiós.
Serveis socials i Càritas.

Autoritats Civils i Autoritats Religioses.

...  ...

 

Diumenge vinent, 28è de durant l'Any A.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI. 

Casament.     Festa.      Regne de Déu.      Vestit. 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”. 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Deixeble.

 

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 28. A.

 

→ Veure també Relectures (Historietes):  Diumenge 28 de l’any A. 

 

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 25:6-9).

En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers

prepararà per a tots els pobles

un convit de plats gustosos i suculents,

de vins rancis clarificats.

Farà desaparèixer en aquesta muntanya

el vel del dol que cobreix tots els pobles,

el sudari que amortalla les nacions;

engolirà per sempre la mort.

 

El Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes

i esborrarà l’oprobi del seu poble arreu de la terra.

Ha parlat el Senyor.

Aquell dia diran:

aquí teniu el nostre Déu

de qui esperàvem que ens salvaria:

alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat,

perquè amb tota certesa la mà del Senyor

reposarà sobre aquesta muntanya. 

 

2ª LECTURA (Filipencs 4:12-14 19-20).

Germans,

sé viure enmig de privacions,

i sé viure igualment en l’abundància.

Estic avesat a tot:

a menjar bé i a passar fam,

a tenir de tot i a trobar-me mancat d’allò que necessito.

Em veig amb cor per a tot,

gràcies a aquell que em dóna forces.

Però heu fet molt bé d’ajudar-me,

ara que vivia en l’estretor.

El meu Déu satisfarà les vostres necessitats

d’acord amb l’esplendidesa de la seva glòria en Jesucrist.

A Déu, Pare nostre,

sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén. 

 

EVANGELI. (Mateu 22:1-14).  

Nota.

En la versió catalana que ofereix el Missal de l’evangeli d’avui es realitza allò de “traduttore traditore”.

La versió del Missal, gramaticalment possible, no transmet el significat real del relat.

Els “convidats” no són “convidats” a la festa de casament sinó a ser l’altra part en el “casament del Fill del Rei”. És a dir: globalment, ells són la núbia. Per això porten (han de portar) “vestit de noces”.

 

He escrit el text conservant la versió del Missal. Però escrivint en vermell les paraules que no estan en el text original o que són mal traduïdes, i en taronja la seva correcció.
(Mireu també, si voleu, en versió de la BCI).

 

(Està posat en blau allò que correspon a la versió llarga de Missal).

 

En aquell temps,

Jesús proposà aquesta altra paràbola

als grans sacerdots i als notables del poble.

“Passa amb el Regne del cel

com amb un rei que celebrava el casament del seu fill:

envià els seus homes a avisar els convidats,

però no hi volien anar.

Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats:

Ja tinc preparat el banquet,

he fet matar els vedells i l’aviram.

Tot és apunt: veniu a la festa (al casament).

 

Però ells no en feren cas:

l’un se n’anà al seu camp,

l’altre als seus negocis,

i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren.

 

El rei, en veure això, s’indignà,

i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins

i incendiar-los la ciutat.

Mentrestant, digué als seus homes:

El banquet de casament és a punt,

però els convidats no se’l mereixien.

Per tant, aneu a les sortides dels camins

i convideu a la festa (al casament) tothom que trobeu.

 

Ells hi anaren,

i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents.

I la sala del banquet s’omplí dels convidats.

 

Quan el rei entrà a veure els convidats,

s’adonà que un home dels que eren allí

no duia el vestit de festa (de noces), i li digué:

Company, ¿com és que has entrat sense vestit de festa (de noces)?

Ell va callar.

Llavors el rei digué als qui servien:

Lligueu-lo de mans i peus i traieu-lo fora, a la fosca.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Els cridats són molts, però no tants els elegits”.

 

 

LLENGUATGE. 

1. Hi ha en l’evangeli d’avui diferents matisos que demostren que es tracta d’un text molt elaborat.

 

2. - El banquet de noces.

El llenguatge de les “noces” ha servit sovint als profetes per designar l’Aliança de Déu amb el Poble elegit. Cal, però, tenir en compte que, en aquell temps, el matrimoni no tenia el mateix significat d’ara.
Actualment, entre nosaltres, és un pacte entre persones iguals en llibertat, drets, autonomia... En canvi, en aquell temps, a Israel, d’alguna manera el baró “salvava la dona” en acceptar-la com a esposa i mare dels seus fills. La dona anomenava “senyor” al marit, i havia de guardar-li fidelitat i obediència. Evidentment això no excloïa l’amor ni la intimitat entre ells.

 

Així com l’esposa era la dona que havia estat escollida per a ser estimada, honorada i defensada (donat que sola, era molt dèbil) pel seu marit, així també Déu havia escollit el Poble d’Israel per a ser estimat, honorat i defensat (donat que era un poble petit, dèbil i esclavitzat. (Èxode 3,7).

 

3. No podem descuidar que la paràbola va dirigida als grans sacerdots i notables del “Poble”. La seva negativa a participar en el “banquet de noces del fill del rei” representa un menyspreu a l’elecció i amor de Déu al poble d’Israel.
L’esposa no podia abandonar el seu marit, i, en cas de fer-ho, es quedava sola, feble, indefensa, abandonada i a mercè dels aprofitats. Si Israel, per obra dels seus representants, refusa l’Aliança que Déu li ofereix, es queda sol, abandonat i a mercè dels seus enemics.

 

L’Evangeli de Mateu va ser escrit després de la destrucció de Jerusalem, amb el seu temple, l’any 70. És possible que aquí es faci al·lusió a aquesta ruïna total, suggerint, en la línia dels profetes, que era la conseqüència directa d’haver “trencat” l’Aliança amb Déu. No es tractaria d’un “càstig diví” sinó del “resultat normal” d’haver abandonat aquell que era el seu escut i la seva força (2Samuel 22,3).

 

4. - Les noces “del Fill del Rei”.
És un matís propi de l’Evangeli de Mateu. És una al·lusió clara i directa al mateix Jesús.

Jesús, fill de Déu i fill d’Israel (Mateu 1,1), personifica en si mateix l’Aliança entre Déu i el Poble elegit. No obstant, el refús dels “convidats” a participar en les “noces del Fill”, serà l’ocasió per a estendre l’Aliança a tota la Humanitat.
Jesús no és només el “fill d’Israel” sinó també el “fill de l’Home”, i com a tal personifica la Nova Aliança, prefigurada en la primera.
“Convideu tothom qui trobeu”.
La Nova Aliança no és “substitució” de la Primera, sinó la seva “ampliació” a tota la Humanitat.

 

5, - El vestit (de noces).

L’evangeli d’avui té una segona part, de lectura optativa en el Missal, i també exclusiva de Mateu, que resulta sorprenent: l’home que no portava el vestit noces (el Missal diu vestit de festa).

Sorprèn la duresa del rei amb aquest “convidat”.
Per què tanta duresa?

Segurament Mateu vol fer al·lusió a alguna “situació provocadora” que deuria donar-se en algunes Comunitats cristianes.
Ja en la 1ª carta de St. Pau a les Comunitats de Corint (1Corintis 11,17ss) se’ns parla d’abusos en el compartir la taula.
El “vestit” per a aquesta Nova Aliança és la pròpia vida feta “pa i vi” (vida donada i compartida) (Mateu 26,26ss). També podria ser una al·lusió a la permanent presència dels “Judes” en els “banquets de germanor” (Mateu 26, 20ss).

Tothom és invitat a les noces.
Per celebrar la festa, cal estar disposat a gaudir de l’alegria del compartir. Pensar en els altres. El “vestit de noces” no és una “qüestió d’etiqueta” sinó de “vida rebuda, donada i compartida”. No hi ha “noces” o “casament”, sense aportar-hi la pròpia persona.

En aquesta Nova Aliança, “l’esposa” és la HUMANITAT. Per això s’insisteix en què hi era “tothom”: bons i dolents.
Tothom, per participar-hi, ha de portar “vestit de noces”. Tots constituïm “la núbia” d’aquest “Casament” o “Aliança”!

 

Les noces són la festa de la mútua donació. Presentar-se a la festa i no participar-hi, seria enganyar tothom (com el bes de Judes a Jesús: Mateu 26,48ss).
Per fer-ho així, seria millor “quedar-se fora”...

 

6. “Traieu-lo fora: allà hi haurà els plors i el cruixir de dents”.

És una expressió repetida en l’Evangeli de Mateu (Mateu 8,12; 13,42;  13,50;  22,13;  24,51;  25,30).
Segurament manifesta la situació de qui s’adona d’allò que ha perdut estúpidament. És la barreja de ràbia, enveja i frustració que ens envaeix quan comprovem que d’altres gaudeixen d’un Bé destinat també a nosaltres, i que hem perdut per haver-lo menyspreat.

 

MISSATGE.

7. La Vida pren forma de festa.
La “festa” no és un afegit. No són dues ofertes, com si fos possible “viure’n una” sense “participar en l’altra”. Déu Pare és “l’única font” de la Vida. Una Vida que ens és oferta com un do festiu.
Rebutjar-lo vol dir quedar-se fora, a les tenebres, al “ves a saber”. D’alguna manera els Evangelis ens descriuen la possibilitat positiva. De la “negativa”, ens “avisen” de la seva “possibilitat”...

 

RESPOSTA.

8. Usant el llenguatge de la mateixa paràbola, la “resposta” que se’ns demana és doble:
‒a) acceptar la invitació, i
‒b) portar el vestit de noces.

 

‒Acceptar la invitació de Déu comporta també acceptar la companyia dels altres convidats. Els convidats, com a conjunt, però amb diversitat de comunitats, som la “núbia” de les “Noces del Fill del Rei”, prefiguració de les Noces definitives, en el Fill, de Déu amb la Humanitat.

Insistint en la Resposta, potser convindria revisar això en els “banquets de noces” que les comunitats cristianes celebrem cada diumenge (missa), per fer-hi les adaptacions oportunes.
 
‒Portar vestit de noces vol dir “anar a missa” pensant en els convidats. No es “va a missa” per “alimentar” la nostra ànima. La missa no pot ser reduïda a un acte de pietat individual. Ha de mantenir el caràcter de “fer festa de tots i entre tots”. Encara que, si és festa “cada dia”, ja no és “festa”...

 
Potser el costum de la missa diària en les Esglésies Occidentasl no sigui gaire congruent amb allò que vol significar la missa... Els cristians de l’Església Oriental ens ho critiquen. Segurament, amb raó.
 
Participar a la missa significa acceptar la invitació de Déu a viure i celebrar la germanor en l’àmbit d’una comunitat concreta. Per això es fa (o s’hauria de fer) “a taula” (i no davant o darrere d’un “altar”, objecte destinat als “sacrificis”, més aviat exclosos en el missatge cristià).
 
Tampoc, segons els Evangelis, s’hi necessita de cap “intermediari” o “sacerdot”, ja que Déu mateix, en Jesús, s’hi fa present en forma de “vida donada per a ser compartida” (Mateu 18,20). En realitat, la presumpta necessitat d’un sacerdot desvirtua el “significat” de la presència real del Ressuscitat.

També cal estar atents a que la “missa” no esdevingui, de fet, un “signe de divisió”, quan, en una Comunitat real, és per a uns i no per a uns altres...
Sembla com si una excessiva ritualització de la “missa” hagi facilitat també un ús excessiu d’aquesta “celebració” en situacions que no són “expressió de comunió”...

 

9. “Ell va callar”...

Per què l’evangelista hi posa aquest “detall”, que sembla superflu

per al “significat” de la Paràbola?

 

Tractant-se d’un relat tan elaborat, és segur que aquest detall vol indicar alguna cosa especialment “significativa” per a les primitives Comunitats Cristianes...

En tot cas, pot tenir un significat important, i no pas positiu, si pensem en les nostres reunions. Penso en el gran i empobridor “silenci” en les nostres “misses”, després de la lectura de la Paraula de Déu; i sobretot, de l’evangeli.

Per poc que ens hi fixem, ens adonarem que els relats evangèlics, d’una senzillesa extrema, ens fan “present” una Paraula que demana “respostes personals”.
Posar en comú, segons el desig o la necessitat de cadascú i de Comunitat, (algunes de) aquestes “respostes”, ajudaria molt a la maduresa personal.
 
Els relats evangèlics demanen de ser interpretats des de l’experiència de cadascú. En si mateixos, “diuen” només el 50% de la “Paraula” que rebem. L’altre 50% està ja al nostre interior.

Que només el “mossèn” o “responsable” interpreti per a tots la Paraula escoltada ha portat, segurament, a l’actual i greu “anorèxia” de moltes de les Comunitats Parroquials, mantenint-les en un infantilisme impropi de la situació actual.

Recordem la situació de la “Filla de Jaire” quan va arribar “als 12 anys” (Marc 5,42). Jesús els diu “que donessin menjar a la noia”... Se sobreentén: Perquè ja no era una “nena” sinó una “noia”, necessitada de l’aliment dels adults. Veure també (Hebreus 5,12s). 

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. Com es concreta, en el vostre cas, això de “anar a missa” amb vestit de noces?

 

2. L’espai físic i material, la disposició dels bancs, els llums,... ¿són adequats perquè la missa sigui realment un “banquet de noces”? Com s’hi fan “presents i visibles”, els dos nubis?

 

3. El llenguatge parlat és important, ja que “pensem amb paraules”. Comenteu quina mentalitat apareix en frases tan habituals com: “Oir missa”. 
“¿A quina hora fa la missa, mossèn?”  
“He arribat tard a missa. Em val?” 
“¿Val, la missa, sense capellà?”
“M’acuso de no haver anat a missa, diumenge passat”.
“Quan val, perquè em diguin una missa per al meu pare?” 
...
...