Diumenge vinent, 12è. de durant l'any A.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI. 

Cos.    Por.  

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Infern.

 

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 12. A. 

  

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Jeremies 20, 10 - 13) 

Digué Jeremies:

“Sento com parla la gent,

em veig amenaçat de tots costats;

diuen: Vosaltres que teniu amb ell un pacte d’amistat,

denuncieu-nos-el, perquè el puguem denunciar;

seguiu-lo de prop: potser es deixarà enganyar.

Llavors podrem apoderar-nos-en i venjar-nos d’ell.

 

Però el Senyor em fa costat com un guerrer invencible;

per això els qui em persegueixen cauran,

no podran apoderar-se de mi.

Quedaran tan confosos del seu fracàs,

que ningú no oblidarà mai més la seva vergonya.

 

Senyor de l’univers que coneixeu a fons els justos,

que penetreu tot l’interior dels homes:

feu-me veure com feu justícia,

ja que és a Vós que jo he confiat la meva causa.

 

Canteu al Senyor, lloeu el Senyor:

Ell salva la vida del pobre

de les mans dels qui volen fer-li mal”. 

 

2ª LECTURA (Romans 5, 12 - 15). 

Germans,

per obra d’un sol home entrà el pecat al món,

i amb el pecat hi entrà també la mort,

que s’estengué a tots els homes,

donat que tots van pecar.

 

Abans que la Llei fos donada,

el pecat ja existia en el món,

encara que, mentre no hi ha llei,

no consta quina és la pena dels pecats.

Així i tot, la mort ja imperava

durant tot el temps que va d’Adam fins a Moisès,

fins sobre aquells homes

que no havien transgredit cap precepte,

com ho havia fet Adam.

I Adam prefigurava l’home que havia de venir més tard.

 

Però el do no té comparació amb la caiguda,

perquè, si tants han mort per haver fallat aquell tot sol,

molt més ha abundat la gràcia de Déu

i el do generós que s’ha estès a tants,

per la gràcia d’un sol home, Jesucrist. 

 

EVANGELI. (Mateu 10,26 - 33). 

En aquell temps...

Jesús digué als seus apòstols:

“No tingueu por dels homes.

No hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat;

no hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut.

Allò que us dic a la fosca,

digueu-ho a plena llum;

allò que us he dit a cau d’orella,

proclameu-ho des dels terrats.

 

I no tingueu por dels qui maten només el cos,

però no poden matar l’ànima.

Tingueu por més aviat del qui pot perdre a l’infern.

tant l’ànima com el cos.

¿No es venen dos pardals per pocs diners?

Doncs, ni un d’ells no cau a terra

si no ho permet el vostre Pare.

Però a vosaltres,

Déu us té comptats cada un dels cabells.

No tingueu por:

valeu molt més que tots els ocells plegats.

 

A tothom que em reconegui davant dels homes,

també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel;

però a tothom que em negui davant els homes,

també jo el negaré davant el Pare del cel. 

 

LLENGUATGE. 

1. Optar per la Llibertat en un món com el nostre, és optar per alguna classe de “martiri”.

Martiri en el seu doble sentit: ser testimonis de la Llibertat, i ser perseguit pels que no poden o no volen acceptar-la.

Els nombrosíssims presos polítics que hi ha en moltíssims països en són una prova vergonyant. 

Ser perseguit fa por. Si Jesús diu als seus enviats (apòstols) “no tingueu por”, és perquè tenien motius per tenir-ne.

 

2. Però, posats a tenir por, val més que en tinguem “de qui ens pot fer mal de debò”.

¿Ens amenaça, Jesús?

‒Això sembla.

‒¿És propi de Jesús, amenaçar?

‒Ben cert que no!

‒Doncs, què passa?

 

3. Imaginem les fulles d’un arbre:

- o estan enganxades a l’arbre, i així viuen i col·laboren a la vida de l’arbre,

- o es desenganxen de l’arbre perquè no volen participar de la seva vida. Aleshores s’assequen, moren i “cauen”.

Però “cauen” acollides per la mare-terra. I es converteixen en “adob” de l’arbre que havien “menyspreat”!

Això és “l’infern”!

Les fulles depenen totalment de l’arbre per viure; però si una fulla es desentén de l’arbre, no és l’arbre qui la “castiga”, sinó ella mateixa separant-se’n.

 

4. En el llenguatge dels Evangelis, Jesús personifica l’HOME.

Cada un de nosaltres es troba davant aquesta disjuntiva:

- o fa Humanitat (“em confessa davant els homes...”)

- o desfà Humanitat (“em nega davant els homes...”).

Però qui desfà Humanitat es trobarà que Déu convertirà en bé per a tota la Humanitat la seva rebel·lia, com va passar amb “Judes”, que va “vendre l’Home”. Però precisament aquesta seva acció va servir perquè l’Home arribés a la plenitud: ser VIDA TOTALMENT DONADA, que és la VIDA mateixa de Déu.

 

5. “Cos“ i “ànima“.

En els Evangelis aquestes paraules no indiquen dues parts de l’ésser humà, cada una amb la seva “porció” de vida: vida material i vida espiritual. Aquesta manera d’entendre l’Home és aliena a la Bíblia.

Només hi ha una única vida humana que té diferents dimensions o nivells. El cos manifesta la dimensió exterior, de relacions amb els altres. L’ànima manifesta la dimensió profunda, relacionada directament amb l’autoconsciència i les opcions de vida.

Si ho comparéssim amb un arbre podríem dir que les branques seriem el “cos”, i les arrels, amb les seves connexions profundes entre elles i amb l’entorn, serien “l’ànima”.

Algú pot trencar les branques, però no mata l’arbre perquè la seva vida ve sobretot de les arrels. Per això pot rebrotar.

 

6. És possible que la traducció que ens ofereix el Missal de les paraules de Jesús no sigui la més clara. Segurament seria millor traduir així: “No tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar la vida” (Mateu 10,28).

La vida depèn directament de Déu. Ningú no la pot “matar”, només Déu. Però Déu no “mata”, ja que Ell és precisament la FONT de tota vida.

No obstant, cada un de nosaltres pot tenir la temptació de desvincular-se de la Font de la Vida. De “caure” en aquesta temptació, sí que n’hem de “tenir por” (Mateu 6,13).

 

7. “A qui em negui... jo el negaré”...

¿És que Jesús és venjatiu?
¿És que l’amor de Jesús depèn de la nostra fidelitat a Ell?
¿Vol dir això que, en definitiva, tot depèn de nosaltres perquè Déu (o Jesús) es limita a “reaccionar” a allò que nosaltres fem?

En certa manera, sí.
No pas perquè la iniciativa amorosa de Déu depengui del nostre comportament sinó perquè Déu ha volgut que els seus dons fossin també mèrits nostres.

Si només hi hagués els “dons” de Déu, nosaltres seríem bons i perfectes, però seríem simples robots. No seríem lliures, ni podríem ser “a imatge de Déu”.

 

8. En la seva saviesa, Déu ha trobat la manera de fer compatibles la seva gràcia i la nostra llibertat. Tot el que tenim és do de Déu, però Ell ha volgut que fos també mèrit nostre.

Per això St. Pau va poder escriure als Romans: “Gràcies a Jesucrist... tenim l’honor de gloriar-nos en Déu” (Romans 5,11).

El risc d’això és que podem refusar els seus dons. 

 

9. A la 2ª Lectura d’avui d’aquest diumenge, St. Pau ofereix un raonament difícil per nosaltres perquè partim d’esquemes mentals força diferents.

“Adam” no representa un individu concret sinó la naturalesa humana. Una naturalesa que tendeix a no acceptar la vida com un do sinó a conquerir-la pel nostre compte lluitant contra el Donant.
Aquest “orgull humà” és descrit en forma de relat mitològic, bellíssim i molt intuïtiu: el famós “Relat d’Adam i Eva al paradís” (Gènesi 2  i  3).

 

10. “Sereu com déus”, diu la serp a Adam i Eva (Gènesi 3,4). I van trobar que això els “interessava”, tot i el seriós advertiment que els havia estat donat: “No mengis del fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal, perquè el dia que en mengis, tingues per cert que moriràs” (Gènesi 2,17).

 

11. La mort.

La mort no és pas un càstig per desobediència sinó la conseqüència directa de menjar el fruit d’un arbre verinós per als Humans: l’Arbre del “coneixement del bé i del mal”.

Aquí “coneixementl” vol dir la pretensió de decidir què està bé i què està malament en la nostra relació amb els altres, com si fóssim els seus “déus”.

 

12. L’autodivinització porta a arrogar-se el dret de decidir per als altres el Bé i el Mal. Això porta a jutjar i condemnar a qui no pensa com nosaltres.

La conseqüència més directa d’això és la entrada de la “mort” en el nostre món. Només cal repassar la Història.
L’home autodivinitzat ha sembrat la terra de morts, assassinats, tortures, violacions, exterminis, guerres santes, condemnes per rebel·lió o sedició, ...

 

Sortosament, “si tants han mort per haver fallat aquell “Adam”,

molt més ha abundat la gràcia de Déu” (la Vida de Déu) ( 2ª Lectura)  (Romans 5,15).

 

 

MISSATGE.

 

13. “No tingueu por. No cau a terra un simple ocell sense el permís del vostre Pare. I vosaltres valeu molt més que tots els ocells plegats” (Mateu 10,26).

 

 

RESPOSTA.

 

14. ¿És cert, aquest Missatge?

¿El podem creure, quan veiem tantes injustícies i desgràcies com pateixen, o patim, innumerables persones innocents?

És possible no tenir por davant tanta crueltat?

 

L’Evangeli de Mateu ens presenta la llista dels 12 apòstols (Mateu 10,1ss). Eren una colla de porucs. Quan van anar maldades, tots van fugir. Pere, el més cregut, va negar rotundament haver conegut mai aquell Home (Mateu 26,69).

 

Curiosament, com em feia notar un bon amic, Jesús ressuscitat no els va retreure això en cap moment. En canvi, sí que els va reprendre per la seva manca de fe per creure en la seva b resurrecció (Marc 16,14.  Lluc 24,25).

 

15. La resposta que se’ns demana només pot venir de la fe en Déu que ressuscita els morts. Després d’acollir la resurrecció, aquells apòstols covards i porucs, se’ns presenten valents i decidits.
Què havia passat? Simplement: havien assumit que “Déu està amb nosaltres”. I, “si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra?” (Romans 8,31).

 

Certament fan por els que poden “matar el cos”. Però, mirant-ho amb serenitat, ens adonem que la nostra vida només la podem viure realment si la donem. “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'Evangeli, la salvarà” (Marc 8,35). Com diu bellament R. Tagore:

 

Em rebut la vida com un do,

i la mereixem fent-ne un do.

 

I, si vivim donant la vida, tampoc és tan tràgic que algú ens la prengui, fent com Judes amb Jesús. 

 

PREGUNTES per al diàleg. 

1. Al nostre món hi ha molta mort provocada pels homes. ¿Som dels que “maten”?

Dit d’una altra manera: jutgem i condemnem algú? Hem dit alguna vegada: tal persona, per mi, és morta?

 

2. Quines conseqüències té en la nostra vida de cada dia saber que Déu es preocupa tant de nosaltres que “fins els cabells del cap ens té comptats”?

 

3. Què en penseu de la frase popular: “La por guarda la vinya”?

 

Diumenge vivent, 11è. de durant l'any A.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

 

→ VOCABULARI.

Deixebles.     Dotze, Els.      Esperit.    Joan.     Judes.     Multitud.      Pere.    Regne de Déu. 

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”. 

 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Apòstol.   Deixeble.   Pagans.    Samaritans.   

 

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho.  Diumenge 11. A. 

 

  

LECTURES.

  

1ª LECTURA.  (Èxode 19, 2-6)

 

En aquells dies,

els israelites arribaren al desert del Sinaí,

i acamparen allà, davant la muntanya.

Moisès pujà a la muntanya de Déu.

El Senyor el cridà des de la muntanya i li digué:

“Parla a la casa de Jacob; comunica això als israelites:

Vosaltres heu vist el que he fet als egipcis,

i com us he pres sobre les ales igual que una àguila,

i us he portat fins a mi.

Ara, doncs,

si vosaltres m’escolteu

i observeu les condicions de la meva aliança,

sereu la meva possessió personal,

a part de tots els pobles,

encara que tota la terra sigui meva.

Vosaltres sereu el meu reialme sacerdotal,

la meva nació sagrada”.

 

 

2ª LECTURA (Romans 5, 6-11).

 

Germans,

quan nosaltres érem encara incapaços de tot,

Crist va morir pels qui érem dolents.

¿Qui trobaríem disposat a morir per un home honrat?

Potser sí que per un home bo

trobaríem qui tingués la valentia de donar la vida.

Doncs, bé:

Déu donà prova de l’amor que ens té

quan Crist morí per nosaltres,

que érem encara pecadors.

Però després que ell ens ha fet justos per la sang de Crist,

amb molta més raó,

per Crist, ell ens salvarà de la pena.

Perquè si vam ser reconciliats amb Déu

al preu de la mort del seu Fill

quan érem encara enemics,

molt més ara que ja estem reconciliats,

serem salvats gràcies a la seva vida.

Encara més:

gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor,

que ens ha reconciliat,

tenim l’honor de gloriar-nos en Déu.

 

 

EVANGELI. (Mateu 9,36 - 10,8).

 

En aquell temps...

Jesús, en veure aquella multitud de gent,

malmenada i desesperançada com ovelles sense pastor,

se n’apiadà,

i digué als seus deixebles:

“La collita és abundant, però hi ha pocs segadors.

Demaneu a l’amo dels sembrats

que hi faci anar més segadors”.

Llavors cridà els seus dotze deixebles

i els donà poder de treure els esperits malignes

i de guarir tota malaltia.

Els noms dels dotze apòstols són,

primer Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà;

Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà;

Felip i Bartomeu;

Tomàs i Mateu, el cobrador d’impostos;

Jaume, fill d’Alfeu i Tadeu;

Simó, el zelota i Judes, l’Iscariot, que el va trair.

 

Jesús envià aquests dotze,

tot fent-los aquestes recomanacions:

“No us encamineu a les terres dels pagans

ni entreu a la província dels samaritans.

Aneu més aviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel.

Pel camí prediqueu, anunciant que el Regne de Déu és a prop.

Cureu malalts, ressusciteu morts,

purifiqueu leprosos, traieu dimonis.

No heu pagat res per rebre aquest poder;

doneu-lo també sense pagar”.

 

 

LLENGUATGE.

 

1. A l’evangeli d’avui destaca la llista amb els noms dels apòstols. Això assenyala un paral·lelisme intencionat amb el començament del mateix Evangeli on Mateu hi posa la llista dels noms de la genealogia de Jesús (Mateu 1,1). Segurament, en les dues llistes, els noms d’entremig són sobretot per emplenar. En canvi els “números totals” i els noms dels dos “extrems” (el primer i l’últim, de la llista) hi tenen un significat “expressament buscat” (Mateu 1,17 i Mateu 28,16).

 

En la Genealogia de Jesús s’hi destaca el número 14 ( és a dir: dues vegades “7”) repetit 3 vegades: (7+7)x3. Aquests números indiquen que, amb Jesús, Israel arriba a la seva “última setmana”, aquella que marcarà la “plenitud dels temps”, representada per la plenitud del “7”.  (7x7) (Mateu 5,18 i Gàlates 4,4).
A partir d’aquí, comença la Universalitat. El “Poble elegit” passarà a ser tota la Humanitat.

 

2. En la llista dels Apòstols s’hi remarca pel número “12”, formant 6 parelles, i que és la xifra indicativa del Poble Elegit (Israel).

El Regne de Déu que Jesús anuncia i ell mateix ja fa present, està en continuïtat amb el Poble de les 12 Tribus del qual n’és l’acompliment. Acomplerta la “missió d’Israel”, desapareix el “12”. En l’última trobada Jesús parlarà dels “11”. No sé si aquest nombre manifestava alguna “relació” amb la universalitat (Mateu 28,19). En tot cas el Nou Regne ja no serà d’un Poble “particular” (1ª Lectura) sinó obert a tots els Pobles.

 

3. Un detall ben significatiu: tots els noms queden col·locats entre dos personatges” negatius: el primer, Simó, anomenat Pere (que significa pedra o “cap dur”) i l’últim, Judes, que el va trair. (De Judà; i d’aquí, Jueus). La resta, d’alguna manera, queden “compresos” entre aquests dos.

 

Així, doncs, no es tracta de cap llista “gloriosa”, com tampoc no era gloriosa la llista dels ascendents de Jesús, on s’hi destaquen les generacions “irregulars” (Mateu 1,6). Sobretot la “irregularitat del personatge central, David, del que es diu que va engendrar Salomó “de la muller d’Uries”.

 

4. En els “12” i en els “11” s’hi manifesta la pedagogia de Déu que escull persones totalment “incapaces” per dur a terme les seves obres “meravelloses”, com reconeix i “celebra” de manera explícita Maria, en l’Evangeli de Lluc, en el seu cant a l’Obra de Déu (Lluc 1,48).
És una manera clara de dir que la creació total de l’Home, la seva llibertat i plenitud, tiraran endavant perquè és obra de Déu i no només fruit del “creixement humà”, que també (Lluc 3,23).

 

5. Recordem breument alguns exemples.

- Déu escull dos vellets estèrils (Abraham i Sara) perquè siguin els pares del Poble elegit (Gènesi 11,30 i 17,17).
 

- Déu escull un tartamut perquè sigui el seu portantveu davant el Faraó i de tot el poble (Èxode 4,10).
 

- Déu elegeix un vailet desarmat per lluitar i vèncer el gegant Goliat, armat fins a les dents (1Samuel 17,45).
 

- Fins i tot Maria, la mare de Jesús, deixa clara la seva incapacitat per ser mare del Fill que indica l’àngel: “Fill de l’Altíssim” (Lluc 1,34).

 

6. En tots aquests casos, les persones elegides són totalment incapaces de portar a terme la missió que se’ls encomana. No obstant, totes ho aconseguiran “perquè el Senyor està amb elles” (Mateu 28,20).

 

També els Dotze apòstols són del tot incapaços d’entendre i tirar endavant el Regne de Déu. No ho aconseguiran com a “Dotze” (continuadors de la singularitat d’un Poble Elegit), però ho aconseguiran com a “Onze” (numero sense cap altra “singularitat” fora la d’indicar que ja “no són els “Dotze”. La seva “missió” ja no és la de “Moisès” sinó la de “el Fill de Home”:  Jo estaré amb vosaltres fins a la fi del món” (Mateu 28,20).

També seran “capaços”, com a representants d’Israel, “d’entregar” al Món (universalitzar) el “Regne de Déu”, concedit a ells com a preparació. És veritat que ho faran molt malament, però “ho faran” (Mateu 10,4. En la traducció es fa servir el verb “trair”, que significa també “entregar”. L’original grec és: “paradídomi”).

 

7. El relat d’avui comença amb un espectacle trist: en veure aquella multitud de gent, malmenada i desesperançada com ovelles sense pastor...

Tenien pastors (autoritats) i sacerdots i mestres de la Llei... Però eren com ovelles sense pastor.

Per això Déu, per Jesús, anuncia el projecte d’un nou Regne.

Aquest nou Regne no és pas com els Regnes d’aquest món, inclòs el del “Poble Elegit”. Aquests compten “només” amb “Lleis”...
Tampoc no es tracta de portar les multituds a una nova Terra Promesa, com havia fet Moisès. Tampoc és qüestió de buscar nous “pastors” que substitueixin les autoritats religioses jueves...

 

8. “El Regne de Déu està dintre vostre” (Lluc 17,21).

Es tracta de que la gent que ara forma una “multitud malmenada” puguin convertir-se en “comunitat” de persones lliures i madures. “Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis”.

El poder que reben és el poder d’alliberar i de deixar lliures als alliberats.

No han de fer adeptes, ni súbdits, ni clients, ni seguidors... No han de “conquerir” ningú.
Els camps ja estan apunt per a la recol·lecció. I la collita és abundant.

La multitud ja està anhelosa de ser Comunitat, de ser ciutadans lliures en el Regne de la Llibertat.

“Hi ha pocs segadors”. Amb llenguatge d’avui diríem: per a la gran quantitat de gent que ja està apunt, hi ha pocs creadors i impulsors de Llibertat.

La “solució” de Jesús, donada i beneïda del Pare, és que cada “alliberat” es converteixi també en “alliberador”.
La tasca dels “12 apòstols” no els és exclusiva d’Ells, que són els qui més necessiten de “ser alliberats”.  Alliberaran associant els alliberats a la seva “feina” de alliberadors (Marc 9,39).

 

9. A la 2ª Lectura, St. Pau ens diu una cosa semblant, encara que amb un llenguatge ben diferent, un xic difícil d’entendre. Els conceptes de “just” i “pecador”, que estan a la base del seu raonament, tenen un significat força diferent d’aquell que solem donar-los nosaltres.

 

El “pecat” no és només principalment un “mal que cometem” sinó i sobretot una situació que patim, i que ens impedeix d’obrar el bé. Tots comencem “petits”. Tots comencem en situació de “encara no”. Crist mateix va passar pel seu “encara no” (Joan 2,4).

 
És la situació de “multitud malmenada i desesperançada”. Quan nosaltres érem encara “incapaços de tot”, Crist va morir per als qui de fet no podíem res.

Gratuïtat. Gratis ho heu rebut, doneu-ho també gratuïtament.

 

 

MISSATGE.

 

10. El nou “Regne de Déu” ja no és un àmbit geogràfic, ni un àmbit social, ni un àmbit jurídic, ni un àmbit religiós... Va directament a cada persona. Cada persona rep l’anunci i la invitació que li possibilita superar malalties, sortir de la mort, alliberar-se de dimonis.

Cada “ovella” de la multitud malmenada ha de rebre la Bona Notícia de que el Regne de Déu ja està al seu abast, i això li permet sortir d’un “regne” que l’esclavitza.

És cert que això provocarà les ires cruels dels antics dominadors, com va passar a la Terra d’esclavitud (Èxode 5,7) o amb Jesús mateix (Marc 3,6).
Però, com podem comprovar també en Jesús, la mort no impedeix entrar al nou Regne; al contrari: permet la seva plenitud: l’Amor (vida donada i compartida).

 

11. Potser hi podríem veure també un missatge per al nostre temps. Avui, a l’Església catalana, és freqüent dir que falten “pastors”...

Potser sí. Però segurament seria més evangèlic no buscar tant “pastors” que “guiïn els altres”, com acceptar l’autonomia i la creativitat pròpies de les Comunitats “adultes”.

 

 

RESPOSTA.

 

12. Segurament, la primera “resposta” davant aquest missatge és dir: “massa bonic perquè sigui veritat”, i continuar sentint-nos “ovelles”, més o menys abandonades i malmenades. I no obstant, aquesta és la Bona Notícia que se’ns comunica.

 

13. L’espectacle de les multituds malmenades continua essent ben actual; més del que sembla a primera vista. Països amb governs totalitaris; països “democràtics” on la democràcia és una manera de legitimar el domini d’uns sobre d’altres; tantes persones que utilitzen la religió per sacralitzar el propi Poder o el Poder dels seus; tantes formes subtils i dissimulades de manipulació; tanta gent tinguda per ningú, “ningunejada”, ...

 

14. Els camps estan madurs. Certament falten segadors que cridin als quatre vents: el Regne de Déu està al vostre abast i ha arribat el temps de ser-hi recollits!
No accepteu de continuar essent ovelles malmenades! No accepteu més de pensar com volen que penseu! No accepteu més d’estar sotmesos a les “noves necessitats” (esclavituds) que ens van imposant!...

 

15. L’experiència de l’Èxode d’Israel va quedar frustrada perquè els Israelites, tot i sortir del País on eren esclaus, van continuar mantenint el “cor d’esclaus”. Per això van fer de la Terra Promesa una nova terra d’esclavitud.

 

16. El Regne de la Llibertat comença quan permetem que la Llibertat faci niu al propi cor. “S’ha acomplert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova” (Marc 1,15).

 

17. Fan falta segadors...

Aquestes paraules sovint s’interpreten dient que fan falta preveres. Sembla una broma de mal gust si tenim en compte que la paraula “prevere” significa “ancià”...
¿Realment algú pot pensar que a les nostres Comunitats hi falten “ancians”?! No serà més aviat que continuem acceptant que les Comunitats cristianes es mantinguin infantils?
I tant, que són infantils! O millor dit: infantilitzades.

 
La solució no està en enviar-los ancians (preveres) sinó en voler i promoure que siguin adultes i lliures. Una comunitat adulta té en si mateixa tot el que necessita per “funcionar”; per passar del “encara no” al “ja”. Ella mateixa es proveirà dels “servidors” que necessita. “...perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells” (Mateu 18,20).
Si se’ls envien “servidors” des de les “altes esferes”, fàcilment podran ser vistos com a “funcionaris”.

 

18. Avui les Comunitats cristianes, en una gran majoria, som també “collites que estem a punt”. ¿Es continuarà pensant que encara som “verdes”?

Dir que no hi ha vocacions és com dir que la “primavera no té flors” perquè l’arboç (que floreix a la tardor) no està florit!

 

És cert: no hi ha “vocacions” per a l’ofici de capellà, propi d’una situació de cristiandat, que ja no és la nostra. Però una bona colla de les comunitats cristianes d’avui són exuberants en vocacions que fan Regne de Déu. ¿Deixarem de “recollir-les” perquè no són les flors que tenim previstes per al “nostre jardí”?

 

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1. L’evangeli parla de “treure dimonis”. Segons molts comentaristes, això vol dir “alliberar d’ideologies alienants”.

De les ideologies dominants en l’Església i en la Societat d’avui, ¿quines creieu que malmenen més la multitud?

 

2. La nostra pràctica religiosa, particular o comunitària, ajuda a ser persones en plenitud i llibertat?

 

3. Com a deixebles de Jesús, també nosaltres hem rebut la missió de “curar malalts“, “ressuscitar morts“ i “treure dimonis“. Com ens va aquesta feina en relació a nosaltres mateixos i en relació als altres?