Relectures: Diumenge vinent, 17 de durant l'any A

Relectures: Diumenge vinent, 17 de durant l'any A:   EVANGELI. (Mateu 13,44-52). (En blau allò que correspon a la versió llarga )   En aquell temps, Jesús digué a la gent: “Amb el R...

Diumenge vinent, 16è. de durant l'any A.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

VOCABULARI.

Casa (Llar).   Jull.     Paràboles.    Regne de Déu.

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”. 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Paràbola.  

 

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 16. A. 

 

→ Veure també Relectures (Historietes):  Diumenge 16 de l’any A. 

  

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Saviesa 12,13,16-19).

Fora de vós, que vetlleu sobre tothom,

no hi ha cap Déu a qui hàgiu de convèncer

que la vostra sentència és justa.

La vostra força és font de justícia,

i el mateix domini que teniu sobre tothom

fa que tracteu amb tota consideració.

 

Demostreu només  la vostra força

si algú no creu que ho podeu tot,

o bé quan humilieu aquells que,

sabent que sou fort, es mostren arrogants.

 

Vós, que disposeu de la força,

sou moderat en les sentències

i ens governeu amb tota consideració.

El poder, si volguéssiu, sempre el teniu a mà.

 

Obrant així, heu ensenyat al vostre poble

que els justos han de ser humans amb tothom,

i heu omplert d’esperança els vostres fills,

en veure que doneu l’ocasió de penedir-se

dels pecats.

 

2ª LECTURA (Romans 8,26-27).

Germans,

és l’Esperit mateix el qui,

per ajudar la nostra feblesa,

intercedeix amb gemecs que no es poden expressar.

Perquè nosaltres no sabem què hem de demanar,

per pregar com cal,

però és ell, l’Esperit, qui es posa en lloc nostre.

I, ni que els seus gemecs no es puguin expressar,

el qui penetra l’interior dels cors

sap prou bé quin és el deler de l’Esperit:

ell intercedeix a favor del poble sant,

com Déu ho vol.

 

EVANGELI. (Mateu 13,24-43).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

 

En aquell temps,

Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb un home

que havia sembrat bona llavor al seu camp,

però a la nit, mentre tothom dormia,

vingué el seu enemic,

sembrà jull enmig del blat, i se n’anà.

Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà,

aparegué també el jull.

Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren:

¿No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp?

¿Com és, doncs, que hi ha jull?

Ell els respongué:

Això ho ha fet algú que em vol mal.

Els mossos li digueren:

¿Voleu que anem a collir-lo?

Ell els diu: no ho feu pas:

si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat.

Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega,

i llavors diré als segadors:

colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo;

després colliu el blat i porteu-lo al meu graner”.

 

Els proposà encara una altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa

que un home va sembrar al seu camp:

és la més petita de totes les llavors,

però, a mesura que creix,

es fa més gran que totes les hortalisses

i arriba a ser com un arbre,

tant que els ocells hi vam

per ajocar-se a les seves branques”.

 

Els digué també una altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb el llevat

que una dona amaga dintre la pasta

de mig sac de farina,

i espera, fins que tota ha fermentat”.

 

Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles,

i no els deia res sense paràboles.

Així es complia allò que havia anunciat el profeta:

“Els meus llavis parlaran en paràboles;

exposaré coses que han estat secretes

des de la creació del món”.

 

Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa.

Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués

la paràbola del jull sembrat en el camp.

Ell els digué:

“El que sembra la bona llavor és el Fill de l’home.

El camp és el món.

La bona llavor són els del Regne.

El jull són els del Maligne.

l’enemic que els ha sembrat és el diable.

La sega és la fi del món;

i els segadors són els àngels.

 

Així com cullen el jull i el cremen,

passarà igual a la fi del món:

el Fill de l’home enviarà els seus àngels,

recolliran del seu Regne tots els escandalosos

i els qui obren el mal,

i els llençaran al forn encès:

allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Llavors, els justos en el Regne del seu Pare

resplendiran com el sol.

 

Qui tingui orelles, que ho senti”.

 

 

LLENGUATGE.

1. Com diumenge passat, també aquest diumenge ens presenta una versió curta i una de llarga del fragment de l’evangeli.

També com diumenge passat, només la versió llarga ens presenta el relat complet i ens permet copsar el seu missatge més directe.

En la versió llarga s’hi poden distingir tres parts. També en aquesta ocasió, la tercera part és com una repetició de la primera: així s’aconsegueix destacar allò que queda al centre del relat.

 

2. Al centre de la part central hi trobem una paràbola molt curta i sorprenent. Resulta sorprenent que Jesús compari el Regne del cel amb el llevat que una dona “amaga” dintre una quantitat considerable de farina.

En la valoració religioso-popular d’Israel el llevat és considerat un agent de corrupció. ¿Vol dir-nos, doncs, Jesús, amb aquesta paràbola que ocupa el “centre” del relat, que el Regne de Déu corromp el nostre món?
Evidentment, no!

Entendre bé aquesta paràbola seria difícil si no es trobés “envoltada” per una altra paràbola que ens prepara per entendre-la.

La primera i la tercera part del relat enter ens presenten la paràbola del jull. Diumenge passat llegíem la paràbola del sembrador en la qual els oients eren el terreny, bo o no tant bo per a rebre la bona llavor.
En el relat d’avui el “terreny” és el món sencer. I no hi ha estat sembrada només llavor bona sinó que algú (“l’home enemic”) hi ha sembrat també llavor dolenta (el jull).

 

3. Així és el nostre món: amb molta llavor bona, i també amb llavor dolenta.
Què fer?

El propietari del camp rebutja del tot la proposta dels mossos de “arrencar el jull”, perquè “si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat”.

 

Abans de la collita final ningú no és capaç de separar el jull del blat perquè les seves arrels estan imbricades. Per això, no es pot arrencar l’un sense arrencar també l’altre.

 

4. Ara entenem la intenció, i fins i tot la “ironia”, de la paràbola del llevat.
¿La força del llevat és “corruptora” o “transformadora”?
Hi ha coses que quan “fermenten” es fan malbé; però n’hi ha d’altres que es fan millors.

Per al culte, el pa havia de ser àzim (sense llevat).  
En canvi, per menjar-lo, la dona el millora posant-hi llevat, i espera que tota la massa fermenti.

 

5. Immediatament abans de la paràbola del llevat hi ha la paràbola del gra de mostassa. També és sorprenent; i també té la seva “ironia”.

D’acord amb les profecies, s’esperava el “restabliment del Poble d’Israel” per obra del Messies, considerant com un “rebrot” de Cedre del Líban” (Ezequiel 17,23).
Els cedres del Líban eren famosos per la seva majestuosa grandària.

En canvi Jesús compara el Regne de Déu no amb un “cedre” sinó amb la “mostassa”, un arbust que surt de la més petita de totes les llavors, i que es fa “més gros que les hortalisses”. No s’hi parla de res semblant als “cedres del Líban”.

La mostassa, als horts, hi feia més nosa que servei, perquè no dóna fruits ni rendeix el cent per u com el blat.
De fet, serveix o destorba?

-Serveix, però perquè puguin ajocar-s’hi els petits ocellets que es mouen pels horts!

Així és el “Regne de Déu”. Qui ho diria!

Els mateixos deixebles senten (sentim) la necessitat de que Jesús ho aclareixi una mica,... i li demanen una “explicació”.

   

 

MISSATGE.

6. El Regne de Déu no s’imposa; s’ofereix.
Els “ciutadans” hi conviuen amb qui podria semblar-nos que són “ciutadans del Maligne”; però... ves a saber!

Potser allò que sembla jull, és una altra classe de blat...

Potser allò que sembla corrupció, és transformació que millora...

Potser aquells que semblen inútils, serveixen per acollir els ocells del cel...

 

7. “No els deia res sense paràboles...”. Perquè les paràboles ajuden a “anar entenent”, sense permetre mai de creure’ns prou savis com per arrencar algú del “camp” en què tots naixem i vivim, i creixem tan bé com sabem...

 

 

RESPOSTA.

8. La resposta sembla clara: els dogmes bons són, però res tan contrari a l’Evangeli com el dogmatisme.

Al camp del món (i en cada un de nosaltres) la llavor bona i llavor dolenta hi estan imbricades entre si.

Destriar el Bé del Mal; assenyalar qui destrueix l’Església o la fa avançar; determinar qui són sembrats pel Maligne i qui són sembrats pel Fill de l’home... no és cosa nostra. Està reservat “als àngels de Déu”, i a la fi del món quan els “fruits” seran visibles.

Però aquesta és la tragèdia del nostre món. Els “Poders” s’hi doten de “lleis” que converteixen en “jull” (en “delinqüents”) els qui valoren les coses diferentment que ells. I són “arrencats”. Estan a les presons, als centres de reclusió, en pateres en ple mare nostrum, en centres d’internament o en “camps de refugiats”, apartats del “món real”.
 
Lleis que assenyalen qui és “ciutadà” i qui és “un migrant”; qui és “turista” i qui és “un il·legal”.
Gastem milionades perquè vinguin turistes, i deixem “sense papers” als qui arriben disposats a treballar i fer-se “dels nostres”.

 

9. ¿Qui és blat i qui és jull?
Recordo una frase, sorprenent per qui la deia i pel lloc on la deia, José Mª Díez Alegria, jesuïta i professor de la Universitat Gregoriana de Roma.
Deia: Karl Marx ha estat l’últim "gran pare de l’Església”.
 

Marx va ser considerat en els àmbits eclesiàstics un dels homes-enemic més radicals de l’Església i de la Religió.
Però, cent anys després, ningú que conegui l'evolució renovadora que ha tingut l'Església des de la segona meitat del S.XX, pot ignorar que, en bona part, ha estat possible gràcies als "enemics” més grans que ha tingut", com Marx, Freud, Nietzsche, i tants d’altres...

 

10. Cal frenar la nostra tendència a “arrencar” el mal. Bellament ho diuen uns versos valents d’un científic-poeta actual, David Jou, en el poema: Déu parla dels àngels: (→ Audio)

 

No es pot deixar tot en mans dels àngels:

ells voldrien intervenir a cada instant,

corregir contínuament,

interposar-se entre el pit i la bala,

evitar l’accident,

eliminar la malaltia,

imposar la veritat...:

cal creure molt en l’home per poder aturar els àngels.

 

Ells prou que m’ho demanen:

es revolten en veure la maldat,

es migren als capçals dels llits dels hospitals,

clamen en el camp de batalla,

s’encenen per cada nen que mor,

s’indignen amb els núvols que no ragen

sobre els camps assedegats...

 

Cal creure molt en l’home per poder aturar els àngels:

no tenen prou paciència per consentir l’error,

no tenen prou sang freda per sofrir la llibertat,

no són prou forts per morir amb prou esperança,

 

no comprenen un Messies mort en creu;

m’exhorten a mostrar-me amb majestat irrefutable

sense veure com seria irresistible

aquest excés de fulgurant realitat

per a uns ulls que no han passat

per l’aigua fresca de la mort.

 

I em costa contenir-los;

de vegades jo mateix els enviaria a posar ordre:

m’ho demanen els seus aürts anhelants,

el seu panteix impacient,

els seus precs desesperats i freturosos;

m’ho demanen els humans

en els renecs i en les pregàries,

 

però m’esglaia

el seu món d’autòmats infal·libles,

de joguines reverents,

de mecanismes impecables,

d’amors obligatoris.

 

Oh, sí: cal creure molt en l’home

(més del que ells creuen en mi)

per poder aturar els àngels.

Potser m’he equivocat.

 

 

(El ressaltat és meu).

 

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Si, segons demostra la Història, els enemics han fet tant de bé a l’Església, com en serà de gran el bé que podem fer-li els amics! ¿Com a grup o comunitat, quin bé, us sembla, podríeu fer a l’Església actual?

 

2. Us ha passat alguna vegada que una cosa que us pensàveu que era “jull” va resultar ser “blat”, o al revés?

 

3. L’Església que somnieu per al futur, s’assembla més als Cedres del Líban o a la Mostassa del horts?
O us agradaria combinar les dues coses?

 

Diumenge vinent, 15 de durant l'any A.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

VOCABULARI.

Barca.     Casa.      Mar (Llac).      Paràboles.     Regne de Déu.     Veure. 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

  

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

 

 → Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Paràbola.

 

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 15 A                                 

 

→ Veure també Relectures (Historietes):  Diumenge 15 de l’any A.

  

LECTURES.

  

1ª LECTURA.  (Isaïes 55,10-11)

Diu el Senyor:

“Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen,

sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar,

fins que dóna el gra per a la sembra i el pa per a menjar,

així serà la paraula que surt dels meus llavis:

no tornarà infecunda,

sense fer el que jo volia

i haver complert la missió que jo li havia confiat”.

 

2ª LECTURA (Romans 8,18-23).

Germans,

jo penso que els sofriments del món present

no són res comparats amb la felicitat de la glòria

que més tard s’ha de revelar en nosaltres.

 

Perquè tot l’univers creat està atent,

esperant que es reveli d’una vegada

la glorificació dels fills de Déu.

 

L’univers creat s’ha trobat sotmès a una situació absurda,

no perquè ell ho hagi volgut,

sinó que un altre l’hi ha sotmès,

donant-li, però, l’esperança

que un dia serà alliberat

de l’esclavatge d’aquesta situació desgraciada,

per obtenir la llibertat,

que és la glorificació dels fills de Déu.

 

Sabem prou bé que fins ara

tot l’univers creat gemega

i sofreix dolors com la dona quan infanta.

 

Però no és ell tot sol.

També nosaltres, els qui posseïm l’Esperit

com a primers fruits de la collita que vindrà,

gemeguem igualment dins nostre,

esperant l’hora que serem plenament fills,

quan el nostre cos serà redimit.

 

EVANGELI. (Mateu 13,1-23).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

 

Aquell dia, Jesús sortí de casa

i s’assegué vora el llac.

Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell,

que pujà a una barca i s’hi assegué.

Tota la gent es quedà vora l’aigua

i ell els parlà llargament en paràboles.

Digué:

“El sembrador va sortir a sembrar.

Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí;

vingueren els ocells i se la menjaren.

Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra;

de seguida va néixer,

ja que la terra era poc fonda,

però, com que no tenia arrels,

quan sortí el sol, amb la calor s’assecà.

Una part caigué entre els cards;

però els cards van créixer i l’ofegaren.

Una part caigué a la terra bona, i donà fruit:

o cent, o seixanta o trenta.

Qui tingui orelles, que ho senti”.

 

Els deixebles s’acostaren i li preguntaren:

¿Per què els parleu en paràboles?

Ell respongué:

“Déu us fa a vosaltres el do

de conèixer els secrets del Regne,

però a ells, no.

 

Als qui tenen,

Déu els donarà encara més i en tindran a vessar;

però als qui no tenen,

els prendrà fins allò que els queda.

 

Jo els parlo en paràboles perquè,

tot hi veure-hi, no veuen res;

tot i sentir-hi, no senten ni entenen res.

 

En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia:

Per més que escolteu, no entendreu res;

per més que mireu no veureu res.

El cor d’aquest poble s’ha fet insensible;

s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls,

no fos cas que,

si els seus ulls hi veien,

les seves orelles hi sentien

i els seu cor arribava a entendre,

es convertissin, i jo els retornés la salut.

 

Però els vostres ulls i les vostres orelles

si que són feliços de poder veure i poder sentir.

 

Us ho dic amb tota veritat:

molts profetes i justos

desitjaven veure el que vosaltres veieu,

però no ho veieren;

desitjaven sentir el que vosaltres sentiu,

però no ho sentiren.

 

Escolteu, doncs, vosaltres

què vol dir la paràbola del sembrador.

La llavor sembrada arran del camí

vol dir que,

a tots aquells que escolten la predicació del Regne

però no l’entenen,

el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.

 

La llavor sembrada en un terreny rocós

vol dir aquells que reben amb alegria

la predicació del Regne així que la senten,

però només per un moment.

No arrela dintre d’ells,

i tan bon punt es troben amb dificultats

o amb persecucions per la paraula que havien rebut,

sucumbeixen de seguida.

 

La llavor sembrada en mig dels cards

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne,

però les preocupacions del món present

i la seducció de les riqueses

l’ofeguen i no dóna fruit.

 

La llavor sembrada en terra bona

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne

i l’han entesa;

i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta”. 

 

LLENGUATGE. 

1. La litúrgia ens presenta l’evangeli d’avui amb una versió curta i una altra de llarga. Només la versió llarga conté el relat complet, i ens permet descobrir el seu missatge central.

El relat total d’avui està molt ben estructurat. Consta de tres parts: la primera i la tercera són repetides (La Paràbola del sembrador). És una “estratègia literària” per ressaltar la part central, on es troba el nucli del missatge.

 

2. Se’n sol dir La Paràbola del Sembrador. Però, en realitat, no està centrada en el sembrador sinó en el terreny que rep la llavor semblada.
No ens presenta un sembrador inexpert que sembra on no pot collir. L’única cosa que ens vol dir sobre el sembrador és que sembra amb abundància i arreu; i que sembra una llavor òptima.
Però la intenció és parlar-nos del terreny que rep la llavor: és a dir: dels oients.

 

3. Cada oient és el terreny que rep la llavor que és bona, i que donarà o no fruit segons la manera de ser rebuda.

 

I aquí està el missatge d’aquesta paràbola.
En relació a la “llavor-paraula”, cada oient pot ser-hi impermeable, com la terra del camí; superficial, com el terreny pedregós; atabalat per mil altres coses, com el terreny ple de cards; o receptiu, com la terra bona.

 

4. A la part central del relat hi trobem tres frases:

 

- (A tothom i ara:)  “Qui tingui orelles (per escoltar) que ho senti”.

 

- (Als deixebles, ara:) “Les vostres orelles sí que són felices de sentir...”

 

- (Abans d’ara:) “Molts profetes i justos desitjaven poder sentir... i no sentiren”.

 

5. Ulls i orelles. Veure i sentir.

Per estrany que sembli, és freqüent, molt freqüent, no fer servir els ulls per veure-hi, sinó per “mirar-se”; ni les orelles per sentir-hi, sinó per “escoltar-se”.
I és que “veure-hi i sentir-hi” pot resultar força “perillós”. “Veure-hi” i “sentir-hi” pot transformar-nos, com passa amb la llavor quan es deixa prendre pel terreny que la rep.

 

Però sovint no volem ser transformats. Resulta “perillós” perquè ja tenim els nostres “propis i boníssims” plans.

La duresa del camí o el terreny pedregós són una estratègia per defensar-nos de la paraula-llavor. Les moltes ocupacions i preocupacions són una estratègia per contrarestar la dinàmica de la llavor.

 

6. Déu ens parla de mil maneres.

En Jesús descobrim que ens parla sobretot a través de les persones que ens trobem en el camí de la vida.
De manera intensa i insistent ens parla a través dels gemecs dels oprimits. No és gens còmode de sentir-los. Ens “desinstal·la”, sobretot si formem part del món dels opressors, o d’alguna manera som “beneficiaris” de l’opressió existent.
“Qui tingui orelles per sentir, que hi senti”.

 

7. El centre del relat d’avui és una benaurança per als “deixebles”: “... els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i poder sentir”.

 

En diverses ocasions els Evangelis deixen clar que “els deixebles” eren gent ben poca-cosa: porucs, incapaços d’entendre, envejosos, busca-raons... Però tenien una virtut: els seus ulls eren per veure-hi i les seves orelles eren per sentir-hi.
Aquesta virtut va permetre que la paraula-llavor fos eficaç en ells, i els anés transformant fins a fer-los capaços de donar el trenta, el seixanta o el cent per u (Encara que no tots).

 

8. No sempre és “temps de sembra”...

Estem en una Gran Història: la Història sagrada de la realització d’un projecte amorós de Déu: el Projecte “Home”.

El fet "Jesús" marca el moment en què la paraula creadora de Déu, després d’haver-se fet “Llei” (Moisès) i d’haver-se fet “Promesa” (Profetes), s’ha fet “carn”, i ha habitat entre nosaltres (Joan 1, 14).

Abans d’això, molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren; desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.

 

9. Casualment, la 2ª Lectura d’aquest diumenge es presta a ser vista com una aplicació solemne de la paràbola de l’Evangeli. L’Univers creat és com un terreny fecundat per la Paraula de Déu. Els seus dolors són dolors de part.

 

Veiem com la vella societat fa fallida per tots costats; però mai havíem tingut tants mitjans per fer-la nova.

Si no construïm el món nou des de la generositat, l’haurem de construir des de la necessitat. Però la renovació no faltarà.

 

10. Això també val per a l’Església. Tot i que ja posseïm l’Esperit com a primers fruits de la collita que vindrà, gemeguem igualment dins nostre (Romans 8, 23). També l’Església està gràvida i pateix dolors de part. Com més retardem el nou naixement, més sofriment... Però, sortosament, no sembla possible impedir-ne l’esclat renovador.

 

 

MISSATGE.

 

11. Nosaltres vivim quan “ja ha arribat el temps de poder veure-hi i sentir-hi” perquè el projecte “Home” ha pres ja forma visible en Jesús de Natzaret. Ja disposem de “l’home mostra” en qui podem descobrir a què som cridats.

Feliços si acceptem que els nostres ulls hi vegin i les nostres oïdes hi sentin. 

 

RESPOSTA. 

12. Tot fa pensar que avui vivim un moment fort de la sembra de la paraula de Déu.

Nosaltres no som el sembrador sinó el terreny que la rep!

És possible que el futur de l’Església no estigui en grans (i ambivalents) “concentracions”, sinó en petites trobades de diàleg.
És temps d’escoltar i d’escoltar-nos.
Escoltar el Món, la Humanitat, cada ésser humà, i sobretot cada un dels innumerables “crucificats” actuals, que se’ns fan paraula a escoltar i imatge a mirar.

 

13. Diàleg.

Tots podem comprovar, als debats de la tele o a les tertúlies de la ràdio, com n’és de difícil tenir orelles per escoltar.
Segurament també en fem experiència en molts dels “grups de diàleg” que, sortosament, s’estan posant de moda.

Saber escoltar. Deixar parlar els altres sense interrompre’ls. Estar atents a allò que diuen perquè la nostra paraula pugui ser “resposta” a la seva; i la seva, a la nostra.
Com el Centurió de la Passió, que no va dir res fins que no va veure com moria Jesús... (Marc 15,39).

 

14. Massa sovint les tertúlies a la ràdio o de la televisió semblen una exhibició de prepotència i d’intolerància més o menys “civilitzada” (?).
Sovint és lamentable i denunciable el “clima de competició” que exhibeixen alguns “representants del Poble” al Parlament o al Congrés. La presència de la tele els està convertint en “actors” d’un “espectacle indigne i ofensiu”. Com a ciutadà, ho denuncio.
En (alguns) Esports, l’Espectacle ja no és l’esport en si mateix sinó l’agressivitat que s’hi exhibeix. La celebració de la “victòria” pot prendre formes del tot absurdes i destructives. 

 

PREGUNTES per al diàleg. 

1. El dogmatisme ha desbordat el tradicional àmbit de la “religió” i ha inundat molts altres camps: Política, Economia, Cultura, Esport,...  ¿Us creieu capaços d’ajudar a convertir el vostre Grup en un espai de diàleg,  contrarestant l’espectacular embranzida del dogmatisme creixent?

 

2. Si participeu en grups de diàleg, després de la reunió, us pregunteu si heu estat dialogants, o passius, o avassalladors? És a dir: feu, sols o en grup, revisió del vostre nivell de diàleg?