Diumenge vinent, 24 de durant l'any A.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

VOCABULARI:

Compadir-se.    Perdonar.     Pere. 

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”. 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

 

 

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho: Diumenge 24. A. 

 

→ Veure també Relectures (Historietes):  Diumenge 24 de l’any A. 

  

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Siràcida 27,30 – 28,7).

És odiós irritar-se i guardar rancúnia,

però el pecador ho fa i no vol apaivagar-se.

El venjatiu toparà amb la venjança del Senyor,

que li demanarà compte rigorós dels seus pecats.

 

Perdona als altres el mal que t’han fet,

i Déu et perdonarà els pecats quan tu el preguis.

L’home que s’irrita contra un altre home,

¿com pot esperar que el Senyor li retorni la salut?

No s’ha compadit d’un home com ell,

i ara ¿s’atreveix a pregar pels seus propis pecats?

Si ell, que és de carn i ossos, guarda rancúnia,

¿qui li obtindrà el perdó quan haurà pecat?

 

Recorda la fi que t’espera

i amainarà la teva enemistat;

pensa en la mort,

i guardaràs fidelment el manaments.

Recorda’t dels manaments,

i no seràs rancorós amb els altres;

pensa en l’aliança de l’Altíssim,

i no tindràs en compte l’ofensa rebuda.

 

2ª LECTURA (Romans 14,7-9).

Germans,

cap de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix:

mentre vivim, vivim per al Senyor,

i quan morim, morim per al Senyor.

Per això, tant si vivim com si morim,

som del Senyor;

ja que, si Crist va morir i va tornar a la vida,

va ser justament perquè havia de ser

sobirà de morts i de vius.

 

EVANGELI. (Mateu 18,21-35).

En aquell temps,

Pere preguntà a Jesús:

“Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar

al meu germà el mal que m’haurà fet?

¿Set vegades?”

Jesús li respon: “No et dic set vegades,

sinó setanta vegades set”.

 

Per això passa amb el Regne del cel

com amb un rei que va voler demanar comptes

als qui ocupaven els llocs de govern.

Tot just començava,

ja li van presentar un dels seus ministres

que li devia deu mil milions.

Com que no tenia res per pagar,

el rei va manar que venguessin tots els seus béns,

i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills,

els venguessin com esclaus,

per poder pagar el deute.

Però ell se li llançà als peus i li deia:

Tingueu paciència i us ho pagaré tot.

Llavors el rei se’n compadí,

el deixà lliure i li perdonà el deute.

 

Quan sortia, trobà un dels seus col·legues

que li devia uns quants diners.

L’agafà i l’escanyava dient-li:

Paga’m tot el que em deus.

L’altre se li llança als peus i li suplicava:

Tingues paciència i ja t’ho pagaré.

Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó

fins que li pagués el deute.

 

El altres col·legues, en veure-ho,

se n’entristiren molt

i anaren a informar el rei de tot el que havia passat.

El rei el cridà i li digué:

Que n’ets de mal home!

Quan tu em vas suplicar,

et vaig perdonar tot aquell deute.

¿No t’havies de compadir del teu col·lega,

com jo m’havia compadit de tu?

 

Llavors el rei el posà en mans dels botxins

perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.

Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial

si cadascú no perdona de tot cor el seu germà”. 

 

LLENGUATGE. 

1. L’evangeli d’avui comença amb una pregunta de Pere: “Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet? ¿Set vegades?”. 

(Recordem-ho: sembla que en els Evangelis, i sobretot en el de Mateu, “Pere” personifica aquells deixebles que, havent decidit en ferm seguir Jesús, encara no l’entenen ni han assumit el seu missatge. Diríem que són deixebles que veuen en Jesús el "líder" (messies) que pot guiar-los per aconseguir els seus objectius: els d’ells, no els de Jesús. Però finalment acabaran “convertint-se”.) 

Pere, amb la pregunta, ofereix també una resposta que ell suposa correcta i generosa. Perdonar “set vegades” significa perdonar sempre, ja que el número “set” indica plenitud. Set són els dies de la setmana. Perdonar “set vegades” és com dir “perdonar cada dia”. 

2. No obstant, Jesús no troba suficient la (generosa) resposta de Pere. En realitat Jesús no accepta la pregunta: “Quantes vegades he de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet?”.
Aquesta pregunta manifesta una actitud força pretensiosa.

“Perdonar” és una acció de “benèvola” superioritat. El ric pot "perdonar" el pobre, no; el superior perdona l’inferior, no a l’inrevés; el mestre a l’alumne; el pare al fill; l’adult al nen petit;...

¿No havíem quedat que, per entrar el Regne del cel, cal fer-se com els infants? (Mateu 18:3)... ¿A què ve ara aquesta pretensió de “perdonar” un germà?

 

3. La paràbola amb què Jesús explica l’actitud pròpia de l’autèntic deixeble és d’una gran claredat. Canviant “ofensa” per “deute”, deixa clar que entre companys no es pot parlar realment de deutes a reclamar, perquè cap deute mereix aquest nom si tenim en compte el do de la vida, rebut gratuïtament.

 

4. Els autèntics deixebles són ben conscients de com n’és de gran el do de la vida, i l’herència meravellosa que porta adjunta. En comparació d’aquest do gratuït, parlar dels possibles deutes entre nosaltres, és pura ridiculesa.

Suposant que algú es consideri “ofès”, el mínim que pot fer és “compadir-se del seu col·lega, com Déu s’ha compadit d’ell”. Però li resultarà complicat perquè, posats a parlar de deutes, haurem de començar parlant del nostre "deute" amb Déu. I ¿qui seria capaç de "retornar-lo"?

 

5. Per això, l’única actitud realment coherent és no ofendre’s.

Si ens ofenem, cal perdonar sense límit; però l’autèntic deixeble no s’ofèn. Com Jesús que no “perdona” als qui l’han crucificat sinó que els excusa “perquè no saben el que fan” (Lluc 23,34). Jesús implora per a ells el perdó del Pare, que és l’únic que té dret a "reclamar”. I que sempre acaba perdonant si acceptem d’entrar en l’òrbita del Perdó.

 

6. Aquí cal notar el doble significat que, en els Evangelis, té la paraula “Perdonar”:

- Una cosa és perdonar els “pecats” o “el pecat”, entenent per “pecat” aquella situació que impedeix "rebre" l’acció bondadosa i amorosa de Déu. En aquest sentit, Jesús va dedicar tota la seva vida a treure el pecat del món. Aquesta és també la missió que confia als seus deixebles.

 - Una altra cosa ben diferent és (la pretensió de) “perdonar l’ofensa que m’ha fet un germà. Això s’hauria d’evitar perquè, entre companys, l’única relació correcta és el servei mutu. Una actitud de servei exclou enfadar-se amb els altres o pensar que ens deuen realment alguna cosa. Tots ho hem rebut tot de Déu, que ho ha distribuït "diferentment" perquè aprenguem a compartir.

7. La 1ª lectura, amb un llenguatge concret i sapiencial, ja ens introdueix en aquesta manera d’entendre les relacions entre nosaltres, com a conseqüència d’haver acollit el do de Déu. Acaba dient: “Pensa en l’aliança de l’Altíssim, i no tindràs en compte l’ofensa rebuda” (Siràcida 28:7). 

 

MISSATGE. 

8. Quan ens enfadem contra els companys perquè “ens han ofès” o “ens han fet mal”, allò que realment posem de manifest és que ens hem tornat uns “mira’m i no em toquis”. És a dir, que som massa “trencadissos”. 

 

RESPOSTA. 

9. Entre companys (i tots ho som!) cal perdonar sempre. Millor: cal no ofendre’s mai. 

Però, compte!
Això no vol dir “passar del company” sinó portar els amortidors ben calibrats perquè la trobada amb els companys no ens “trenqui” massa fàcilment.

Sembla que en la nostra societat s’ha posat de moda “anar de dur” per la vida. Sovint sembla com si portéssim carrega elèctrica que fa saltar la guspira del nostre orgull a la més mínima. Forma part de l’espectacle actual.
Però tots sabem que “no n’hi ha per tant”.
Comportar-se com una “persona bona” davant els altres no està de moda. Fer-ho, demana un plus de valentia i d seny. 

 

PREGUNTES per al diàleg. 

1. Quan hi ha alguna situació tensa entre companys, ¿com ens “situem”? ¿Sabem trobar la paraula que amoroseixi la situació, o hi posem “més llenya”?

 

2. Es diu: Una paraula inoportuna fa més mal que un cop de puny. Podeu comentar-ho amb algun exemple viscut?

 

3. Segons alguns comentaristes polítics, guerres molt cruels van tenir els seus inicis en paraules provocadores d’alguna emissora de ràdio. Si escolteu la ràdio o veieu la televisió ¿sou crítics amb les notícies i informacions que s’hi donen, suggereixen o vomiten?

 

Diumenge vinent, 23 de durant l'any A.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.

Pecar. 

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”. 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Judici

 

→ Veure també:

 
     - Entrevistes amb Fid’ho:  Diumenge 23. A.

 

       - Relectures (Historietes):  Diumenge 23 de l’any A. 

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Ezequiel 33,7-9).

El Senyor em digué:

“Fill d’home, t’he fet sentinella

perquè vetllis sobre el poble d’Israel.

Quan sentis dels meus llavis una paraula,

els has d’advertir de part meva.

Si jo amenaço el pecador amb la mort,

i tu no li dius res

i no l’adverteixes que s’aparti del camí del mal,

ell morirà per culpa seva,

però jo et faré responsable de la seva sang.

Ara,

si tu l’havies advertit

que s’apartés del mal camí i es convertís,

ell morirà per culpa seva,

i tu hauràs salvat la teva vida”.

 

2ª LECTURA (Romans 13,8-10).

Germans,

no quedeu a deure res a ningú.

L’únic deute vostre ha de ser

el d’estimar-vos els uns als altres.

Qui estima els altres, ha complert la Llei.

No cometre adulteri, no matar, no robar,

no desitjar allò que és d’un altre,

i qualsevol altre manament,

es troba en aquestes paraules:

estima els altres com a tu mateix.

 

Qui estima no fa cap mal als altres.

Estimar és tota la Llei.

 

EVANGELI. (Mateu 18,15-20).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

“Si el teu germà peca,

vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols.

Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà.

Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més,

perquè la causa sigui judicada

per la paraula de dos o tres testimonis.

Si tampoc no feia cas d’ells,

parla’n a la comunitat reunida.

Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas,

considera’l com un pagà o un publicà.

Us ho dic amb tota veritat:

Tot allò que lligareu a la terra,

quedarà lligat al cel;

i tot allò que deslligareu a la terra,

quedarà deslligat al cel.

 

Us asseguro també que si dos de vosaltres

aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa,

el meu Pare del cel els la concedirà,

perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom,

jo estic enmig d’ells”. 

 

LLENGUATGE. 

1. L’evangeli d’avui és el final d’un breu discurs amb què Jesús respon una pregunta dels deixebles.

Els deixebles li havien fet una pregunta estranya: per si mateixa ja demostra que no havien entès res del missatge de Jesús. Jesús els havia deixat clar que a ell el jutjarien i el matarien. I, a pesar de que també els havia dit que ressuscitaria al tercer dia, ara a ells allò que els preocupa una altra cosa, i és el que li van preguntar: “Qui és el mes important en el Regne del cel?”.

La resposta de Jesús és clara: crida un infant, el posa al mig i els diu: “... si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel. Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant és el més important en el Regne del cel” (Mateu 18,2).

El discurs continua insistint en la importància dels més petits i de com cal respectar-los.
En aquest context s’han d’entendre el relat que hem llegit.

 

2. Evidentment, la pregunta (que no hem llegit) i la resposta (de la qual se n’ofereix només el final) se situen en el marc d’una comunitat particular i concreta.
S’hi dóna per suposat que dintre la comunitat també hi ha pecat. Per la pregunta que fan, ja es veu que els deixebles, tot i formar part del Regne del cel, encara tenen les preocupacions pròpies dels Regnes d’aquest món. Per això Jesús els invita a ajudar-se mútuament per a una “conversió” progressiva. Si el teu germà peca... no el jutgis, no el condemnis..., sinó vés a trobar-lo i parleu-ne de tu a tu. Si amb això no n’hi ha prou, parleu-ne dos o tres. Si convé, parleu-ne tota la comunitat reunida. Si no fes cas de la Comunitat, la qüestió canvia, perquè ell mateix “s’exclou” d’aquest àmbit que el podria ajudar.

 

3. Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera’l com un pagà o un publicà.

Aquí convé no caure en el perill d’absolutitzar la comunitat.

 

Per als éssers humans, la COMUNIÓ és un ABSOLUT, ja que la vida no és viable sense comunió.

La comunió ens porta a constituir comunitats concretes. Aquestes ja no tenen res d’absolut, sinó que són relatives, temporals, variables i, en molts casos, elegibles i voluntàries.

Per això és possible que en un moment determinat, en una circumstància concreta, per diferències no assumibles,... una persona o vàries canviïn la seva manera de fer o de formar part d’una comunitat, o se n’autoexcloguin, o participin en una altra de diferent de la nostra...
La comunitat, i sobretot la comunitat cristiana, no pot ser entesa mai com una àrea de Poder.
 
Aquí cal reconèixer que, en aquest punt, massa sovint l’Església ha imitat els Regnes d’aquest món.
En tot cas, considerar algú “pagà o publicà” no té mai un sentit condemnatori. Simplement es tracta de superar tota idea “possessiva” en la pròpia Comunitat (Joan 10,7).    

 

 

4. Si el teu germà peca...

Aquí “pecat” no s’ha d’entendre en el sentit individualista que solem donar-li molt sovint. Pel seu context, es refereix a aquell “pecat” que fa caure els més petits (que són els més importants!). Es tracta del pecat que corromp la comunió de la Comunitat. En relació els suposats “pecats personals”, millor que “ningú s’hi fiqui”, ni tampoc la “comunitat”. Són “coses personals”...

 

5. Compte amb la paraula “comunió”.

En la nostra església jerarquitzada, sovint es parla de comunió dins d’una “relació vertical”. Així se sol dir que els fidels d’una parròquia viuen la comunió si estan en sintonia amb el seu rector; que els mossens vivim la comunió si estem en sintonia amb el bisbe;  i els bisbes viuen la comunió si estan en sintonia amb el papa... No va per aquí l’Evangeli.

 

6. “Si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo estic enmig d’ells” (Mateu 18,20).

Veiem que la “comunió” no és vertical sinó horitzontal, entre els considerats “germans”.
I Jesús ens diu que Déu és pren seriosament aquesta comunió: “Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel; i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel” (Mateu 18,18).

 

“Cel” i “terra” no són dos mons inconnexos: el món de Déu i el món dels homes.
En Jesús se’ns mostra que Déu assumeix el món dels Humans: el món real on vivim i donem sentit a la nostra vida. I és aquesta vida en el món la que és assumida per Déu (“al cel”). Diríem que Déu posa “verticalitat” a la nostra relació “horitzontal” (sense descuidar que, en Jesús, Déu s’ha fet “un dels nostres” (Mateu 1,22).

 

7. Aquí a la terra, tenim dues opcions:

- o dedicar la vida a ser “dels més importants”,

- o dedicar-la a servir els altres.

Entendre la vida com un servei és viure-la en comunió.
I la comunió viscuda dóna com a fruit les comunitats: àmbits d’experiència i de creixement de la vida vida: aquella que connecta amb la Vida mateixa de Déu. En aquest cas, el cel comença ja a la terra.

 

8. "Fer comunitat" és un servei, sense deixar de ser també una fruïció. Per això, quan un germà peca, cal anar-lo a trobar amb actitud de servei, i no esperar que primer torni ell. 

 

MISSATGE. 

9. La comunitat (cristiana), assumida per Déu, es fa des d’una radical actitud de servei o de comunió. En la comunitat cristiana la vida donada de Jesús pren forma corporal i ben visible en la vida de la Comunitat, que continua la donació. “On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo estic enmig d’ells”. Per això St. Pau podia dir que som el cos de Crist (1ª Corintis 12,27. També Efesis 5,23). 

 

RESPOSTA. 

10. Donat que, en temps de Jesús, totes les “Societats” eren “religioses”, lògicament el seu missatge va anar prenent també la forma d’una (nova) Religió. I així ha arribat a nosaltres.
Però, en si mateix, el missatge de Jesús és anterior i va més enllà de la forma religiosa que ha pres. I mira directament a la manera humana de viure i de conviure.
 

En front de les relacions de domini (normalment legitimades en nom de Déu en les societats religioses), Jesús ens descobreix que l’únic projecte de vida que Déu assumeix i en garanteix l’èxit, és aquell que comporta fer de la pròpia vida i de la vida de la Comunitat un servei als altres, des de l’amor

 

11. Segurament això comporta, sobretot avui que estem en una societat laica, canviar el funcionament intern de les Comunitats Cristianes (com les Parròquies).
El vincle de la Comunitat ja no ha d’estar sobretot en un culte mediatitzat per un sacerdot o persona sagrada que fa de “pont” o “pontífex” entre Déu i els fidels reunits, sinó que el vincle principal ha de ser el comportament fraternal amb tothom.

 

12. Pròpiament, la Comunitat cristiana no és una comunitat de culte, sinó una comunitat de fraternitat i de servei (servei a la Humanitat, present en cada persona que està prop nostre: “proisme”. Lluc 10,36).
 
En tot cas, aquesta “fraternitat” és el “culte” que Déu demana i accepta. 

Sembla que això és també el que hem llegit a la 2ª Lectura d’avui: “Estimar és tota la Llei”.

La providencial manca de “sacerdots” ens ofereix una bona situació per anar fent aquest canvi. 

 

PREGUNTES per al diàleg. 

1. Quan sortim de casa per anar a missa, què ens mou: el desig d’anar al temple per donar culte a Déu, o el desig de fer comunitat sabent que, si no hi anéssim, els altres ens trobarien a faltar, i nosaltres a ells?

 

2. Considereu que és indiferent anar a missa cada diumenge a una església o celebració distinta, o penseu que és millor participar habitualment en una comunitat determinada? Per què?

 

3. Si un dia a la vostra parròquia es fa una “celebració sense prevere”, preferiu anar fora, a una missa amb sacerdot, perquè considereu que és “més missa”? Per què?

  

Diumenge vinent, 22è. de durant l'any A.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

VOCABULARI. 

Creu.     Jerusalem.      Pensar.     Pere.      Satanàs.      Tercer dia.  

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

 

 

→ Veure també
       - Entrevistes amb Fid’ho:  Diumenge 22. A.

       - Relectures (Historietes):  Diumenge 22 de l’any A. 

 

 

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Jeremies 20,7-9).

M’heu afalagat, Senyor, i m’he deixat seduir;

us heu apoderat de mi i m’heu dominat,

però ara passen el dia divertint-se a costa meva,

tothom es riu de mi.

Sempre que parlo, dono el crit d’alarma;

el meu clam anuncia invasions i devastació.

Tot el dia la paraula del Senyor

m’és un motiu d’escarnis i de burles.

A la fi pensava: no en vull parlar més;

no diré res més en nom d’Ell.

Però llavors sentia en el meu cor un foc que cremava;

sentia un incendi dintre els meus ossos.

Estic rendit de tant aguantar; ja no puc més. 

 

2ª LECTURA (Romans 12,1-2).

Germans,

per l’amor entranyable que Déu ens té,

us demano que li oferiu tot el que sou,

com una víctima viva, santa i agradable.

 

No us emmotlleu al món present;

transformeu-vos

renovellant la vostra manera de veure les coses,

perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu:

reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte. 

 

EVANGELI. (Mateu 16,21-27). 

En aquell temps...

Jesús començà a deixar entendre als deixebles

que havia d’anar a Jerusalem,

que havia de patir molt de part dels notables,

els grans sacerdots i els mestres de la Llei,

i que havia de ser mort

i de ressuscitar el tercer dia.

 

Pere, pensant fer-li un favor,

es posà a renyar-lo:

“De cap manera, Senyor:

a vós això no us pot passar!”

Però Jesús es girà i li digué:

“Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure,

perquè no penses com Déu, sinó com els homes.

 

Llavors Jesús digué als deixebles:

“Si algú vol venir amb mi,

que es negui ell mateix,

que prengui la seva creu i m’acompanyi

Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà,

però el qui la perdi per mi, la retrobarà.

 

¿Què en trauria l’home

de guanyar tot el món si perdia la vida?

¿Què podria pagar l’home

per rescatar la seva vida?

Perquè el Fill de l’home ha de venir

en la glòria del seu Pare,

voltat dels seus àngels,

i ell pagarà cadascú segons les seves obres”.

 

 

LLENGUATGE.

 

Nota.
En part, els Apunts sobre el llenguatge d’aquest evangeli d’avui els podeu trobar a la festa de St. Pere, i al diumenge passat (Diumenge 21 A). Aquí em fixaré més en el significat de la "Creu".

 

1. “... que prengui la seva creu...”

La Creu té dos significats diferents però complementaris.

En primer lloc representa allò més propi i característic dels deixebles de Jesús: la seva decisió de viure la vida en forma de vida-que-es-dóna.

En aquest sentit, la Creu és vista com un arbre, i representa la recuperació del mític Arbre de la Vida, el fruit del qual permet gaudir d’una vida de debò, aquella que no sucumbeix a la mort.

 

Repassem el meravellós mite del Paradís terrenal (Gènesi 2,8-25). Al “centre” del Jardí hi havia "dos arbres". En realitat era només un, i depèn de cadascú que sigui o “l’Arbre de la Vida”, o l’Arbre del coneixement (de la determinació) del Bé i del Mal.

L’Home queda advertit que si en cull com a “fruit” la determinació del Bé i del Mal, morirà sense remei. La mort no serà un "càstig" per desobediència sinó l’efecte directe d’un fruit mortalment verinós per als Humans, abans de arribar a la seva adultesa.

 

De fet, els Humans no hem resistit la temptació de buscar-hi el “fruit” que ens faci “com déus”...
Així hem fet aparèixer en el nostra “jardí” el Reialme de la Mort, quedant “perdut” l’Arbre de la Vida.

 

2. La decisió de “determinar el Bé i el Mal” converteix la Humanitat en una gran sala de judicis on tots ens enfrontem a tots com a “acusadors” i “acusats”, jutges i jutjats, condemnadors i condemnats.

L’Arbre de la determinació del Bé i del Mal no és cap invent literari sinó el reflex, en forma de mite, de l’experiència més tràgica que generem i sofrim els Humans.
En nom del Bé o el Mal que cadascú determina segons el “Poder” de què disposa, hem fet guerres (fins i tot "santes"), genocidis, sacrificis humans, matances, tortures, violacions, esclavituds, neteges ètniques, empresonaments,...

 

3. Només renunciant al fruit verinós de l’Arbre del bé i del mal és possible recuperar l’Arbre de la vida.
Aquest és el significat de la “vida de Jesús”, el Nou Adam, primogènit d’una nova Humanitat. La seva “Creu” esdevé el nou Arbre de la vida. Jesús n’és el fruit que en penja oferint-se com aliment.

“Prendre la pròpia Creu” vol dir alimentar-se de l’Arbre de la vida i, a la vegada, fer-se’n “fruit” per als altres.

 

 

4. Però la Creu pot rebre un segon significat.
L'Arbre de la vida també pot ser pres per intentar ser “com déus”, i  continuar jutjant, condemnant i matant.
La Creu, en Jesús, va ser el compliment d’una sentència de mort: “Nosaltres tenim una Llei i, segons aquesta Llei, home aquest ha de morir” (Joan 19,7). També a l’Església, adoptant estructures de “Poder”, s’ha jutjat, condemnant i matat en "nom del Bé i del Mal”.
Ha estat la "corrupció de la Creu". Prendre la Creu com a "espasa".

 

5. “Prendre la Creu” significa a vegades pot significar ser condemnat. I, a pesar d’això, continuar mantenint-se fidel a la Humanitat. “Si ets Fill de Déu baixa de la creu, ... i creurem en tu”, els grans sacerdots, amb els mestres de la Llei i els notables, digueren a Jesús (Mateu 27,40-42). Si Jesús hagués “baixat de la Creu” hauria corroborat el Reialme de la Mort i la seva manera de fer. Si hagués baixat de la Creu ¿en quin “Messies” haurien cregut els qui l’increpaven?
Baixant de la Creu per salvar-se, Jesús s’hauria fet, ell també, súbdit del Reialme de la Mort.

 

“Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà.” Per això Jesús es va mantenir fidel a donar la vida. I aquí apareix la gran novetat: aquesta vida donada és acollida per Déu, que és Vida-que-es-dóna.  En Déu la vida donada és “resurrecció”.
Gràcies a Jesús el mític Arbre de la Vida torna a estar en el nostre “horitzó” per si volem “alimentar-nos-en.

 

6. “Prendre la Creu” no comporta conformar-se estoicament al “sofriment”. El sofriment sempre forma part del “encara no...” en una vida que s’està fent. 
“Prendre la Creu” és obrir-se a l’horitzó que il·lumina la vida, i transforma el dolor en solidaritat amb tots els qui pateixen, i converteix la “mort” en donació plena. És el “pas” (“pasqua”) a la Vida compartida o Resurrecció. 

 

MISSATGE. 

7. L’evangeli d’avui apunta directament al nucli del missatge cristià: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi.

Aquest missatge queda ressaltat, per contrast, en l’actitud dels deixebles, evidenciada en la intervenció de Pere: “De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar”.

Pere acabava de proclamar que Jesús és el Messies, fill del Déu viu; però ell pensa encara com a “súbdit” del Reialme de la Mort. Ell encara confia més en l’espasa que en la vida-que-es-dóna (Joan 18,10).
Pere personifica el “deixeble que encara no segueix Jesús, però que acabarà entenent-lo, i el seguirà”. 
En la figura de "Pere" queda clara la necessitat d'una actitud permanent de conversió. 

 

RESPOSTA. 

8. El missatge és fa proposta. I la nostra resposta a aquesta proposta és acceptar-la.

L’actitud de Pere és un toc d’atenció: tan pròxim a Jesús i, no obstant, la seva “resposta” és no acceptar la proposta.
Hi ha el perill de que ens passi també a nosaltres.

Hi ha moltes maneres de “prendre la creu”. No totes són vàlides.
A vegades s’ha “pres” perquè tenia forma d’espasa. A vegades s’ha “pres” com un amulet o talismà: A vegades s’ha “pres” com a bandera per anar a la guerra; o per dictar sentències a mort. A vegades s’ha “pres” per fer-ne un penjoll d’or o plata lluït al coll;...

 

9. Durant dos mil anys els deixebles de Jesús hem comès tantes barbaritats en nom de la Creu... Ens cal estar molt atents per no tornar a caure en errors o pecats passats...

Potser ens feria bé anar contraposant la nostra “creu” amb l’Arbre de la vida i amb l’Arbre de la mort: si dóna Vida, és la Creu de Jesús; si dóna mort, és la creu que Pilat imposa.

PREGUNTES per al diàleg. 

1. El Cristianisme és un missatge “trist” perquè parla de la Creu?

 

2. L’actitud de Pere que Jesús refusa, creieu que encara està present en l’Església? En quins aspectes?

 

3. Hi ha moltes classes i estils de santcristos. Com a suport simbòlic i expressió de fe, segurament n’hi ha de més adequats i de no tant. Què opineu del santcrist de la vostra parròquia, de la vostra església, de la vostra habitació,...?