Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.
→ VOCABULARI. (> Índex general).
Creure. Diumenge. Dona. Escriptures. Fe. Joan. Maria. Pedra (sepulcral). Pere. Ressuscitar. Sepulcre. Tres dies. Veure.
→ Veure també: RELECTURES: Pasqua.
Nota.
L’Associació Bíblica de Catalunya ha
canviat el format de la seva Bíblia on
line. Això ha comportat que, en tots els meus escrits anteriors al
febrer del 2021, els enllaços quedin
canviats. Ara, clicant l’enllaç d’una
cita bíblica, anireu a la Pàgina
d’Inici. Després escolliu → Llegir la
Bíblia. → Llibre → Capítol
LECTURES.
1ª LECTURA. (Fets dels Apòstols 10, 34a. 37-43).
En aquells dies,
Pere prengué la paraula i digué:
«Ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus,
començant per la Galilea,
després que Joan havia predicat a la gent
que es fessin batejar.
Parlo de Jesús de Natzaret.
Ja sabeu com Déu el consagrà
ungint-lo amb l’Esperit Sant i amb poder,
com passà pertot arreu fent el bé
i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable,
perquè Déu era amb ell.
Nosaltres som testimonis de tot el que va fer
en el país dels jueus i a Jerusalem.
Després el mataren penjant-lo en un patíbul.
Ara bé: Déu el ressuscità el tercer dia,
i concedí que s’aparegués, no a tot el poble,
sinó a uns testimonis que, des d’abans,
Déu havia escollit, és a dir, a nosaltres,
que hem menjat i hem begut amb ell
després que ell hagué ressuscitat d’entre els morts.
Ell ens ordenà que prediquéssim al poble
assegurant que ell és
el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts.
Tots els profetes donen testimoni a favor seu
anunciant que tothom qui creu en ell
rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom.»
2ª LECTURA (Colossencs 3, 1-4).
Germans,
ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist,
cerqueu allò que és de dalt,
on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu;
estimeu allò que és de dalt,
no allò que és de la terra.
Vosaltres vau morir,
i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist.
Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida,
també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.
O bé (1Corintis 5, 6b-8)
Germans,
¿no sabeu que una engruna de llevat fa pujar tota la pasta?
Netegeu-vos bé del llevat que éreu abans
perquè sigueu una pasta nova.
Vosaltres heu de ser com pans sense fermentar,
ara que Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat.
Per això, celebrem Pasqua cada dia,
no amb el llevat que érem abans,
el llevat de la dolenteria i de la malícia,
sinó amb pans sense fermentar,
vivint amb sinceritat i veritat.
EVANGELI. (Joan 20, 1-9).
Nota:
La visita al sepulcre, de Pere i de l’altre deixeble forma part d’un relat més llarg centrat en la figura de Maria Magdalena, i és molt difícil entendre el seu significat si se separa d’aquest relat més ampli. Per això aquí hi afegeixo en vermell el tros del relat que no es troba en el missal.
El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí,
quan encara era fosc,
i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre.
Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble,
aquell que Jesús estimava tant, i els diu:
«S’han endut el Senyor fora del sepulcre
i no sabem on l’han posat.»
Llavors, Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre.
Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà
i arribà primer al sepulcre,
s’ajupí per mirar dintre
i veié aplanat el llençol d’amortallar,
però no hi entrà.
Darrera d’ell arribà Simó Pere,
entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar,
però el mocador que li havien posat al cap
no estava aplanat com el llençol,
sinó lligat encara al mateix lloc.
Llavors entrà també l’altre deixeble
que havia arribat primer al sepulcre,
ho veié i cregué.
Fins aquell moment encara no havien entès que,
segons les Escriptures,
Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.
I els dos deixebles se’n tornaren a casa.
Maria es va quedar plorant a fora, a la vora del sepulcre.
Mentre plorava, s’ajupí per mirar dins el sepulcre
i veié dos àngels vestits de blanc,
asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús,
l’un al cap i l’altre als peus.
Ells li diuen:
-Dona, per què plores?
Ella els respon:
-S’han endut el meu Senyor i no sé on l’han posat.
Així que acabà de dir aquestes paraules,
es girà enrere i veié Jesús allà dret,
però no s’adonava que fos ell.
Jesús li diu:
-Dona, per què plores? Qui busques?
Ella, pensant-se que era l’hortolà, li respon:
-Si te l’has emportat tu, digues-me on l’has posat,
i jo mateixa me l’enduré.
Li diu Jesús:
-Maria!
Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus:
-Rabuni -que vol dir «mestre».
Jesús li diu:
-Deixa’m anar, que encara no he pujat al Pare.
Vés a trobar els meus germans i digues-los:
“Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare,
al meu Déu, que és el vostre Déu.”
Maria Magdalena anà a trobar els deixebles
i els anunciava: «He vist el Senyor.»
També els va contar el que ell li havia dit.
2 COMENTARIS COMPLEMENTARIS.
1er. Comentari.
LLENGUATGE.
1. Com tot l’Evangeli de Joan, també el relat del Crucificat-vivent té dos nivells de llenguatge: un de superficial, sorprenent, increïble i tan absurd que mou el lector a descobrir-hi un altre nivell profund. Quan es descobreix, resulta extraordinàriament humanitzador. És un llenguatge essencialment simbòlic.
El llenguatge simbòlic és entès diferentment per cada persona, ja que cada persona l’ha de completar des de la seva pròpia experiència. És, per tant, un llenguatge sobretot subjectiu.
2. Com és el llenguatge subjectiu?
Imaginem un endoll qualsevol de casa nostra: si hi connectem una bombeta, fa llum; si hi connectem un ventilador, fa aire; si hi connectem una nevera, fa fred; si hi connectem una estufa, fa calor... L’electricitat és sempre la mateixa, però els seus efectes depenen de l’aparell que hi connectem.
Així també, el missatge de la resurrecció té efectes diferents segons el subjecte que el rep. És una bona notícia, però pot entendre’s també com un absurd, un engany, un problema...; fins hi tot pot ser vist com una notícia perillosa que cal prohibir severament!
3. A partir de la mort de Jesús, els diferents evangelistes continuen el relat de maneres ben diverses. Cada evangelista s’expressa amb el llenguatge del seu entorn i segons les vivències de la seva Comunitat. Amb aquests relats no ens volen dir allò que va passar materialment amb el cadàver de Jesús. Això ja ho podem imaginar des de l’experiència de cada dia. Allò que pretenen els diferents relats evangèlics és fer-nos descobrir i celebrar la realitat més profunda de la vida humana: que la vida-donada no és perd sinó que “s’endolla” en la VIDA mateixa de Déu, que se’ns presenta com a VIDA QUE ES DONA.
4. ... el mocador estava lligat al "lloc "...
En el relat d’avui hi ha un “detall” estrany. S’hi diu que el llençol d’amortallar estava aplanat; és a dir: no hi havia cap cadàver a sota. En canvi el mocador que lligava el cap no estava aplanat sinó que continuava ple, lligant un “lloc” (Noteu que la traducció que ens ofereix el Missal és força deficient en aquest punt quan parla del “mateix” lloc. “mateix” és un afegit que no està al text original.
Quin “lloc”?
Segons alguns comentaristes (Evangelio de Juan, de J. Mateos y J. Barreto. pag. 848), “lloc” era una paraula usual per designar, entre els Jueus, el temple de Jerusalem. De manera que el significat d’aquest “detall” seria que el sudari mortuori amb què s’havia pretès lligar el “cap” de Jesús, ara lligava el “lloc”. Amb això es vol dir que la resurrecció de Jesús posa de manifest que allò que “està mort” de debò és el “cap” de la institució que el va condemnar: el temple. Els grans sacerdots, condemnant a mort l’Home, han provocat la “mort” de la seva pròpia institució.
5. “... havia de ressuscitar d’entre els morts”.
“Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts”.
Ara, el deixeble estimat ja ho ha entès; Pere encara no (Joan 20,8ss).
No hi ha resurrecció sense passar per l’experiència de la mort. Això no s’ha d’entendre com un inconvenient perquè “resurrecció” significa “vida plenament donada”.
Ho descobrim en la nostra mateixa vida de cada dia: gaudim de la vida sobretot quan la donem (quan actuem per amor). “Qui busca la seva vida, la perd” (Mateu 16,25). Ho diu l’Evangeli, però és també una experiència comuna. La vida es viu donant-la, i només des d’una “vida que es dóna” (“que va morint”) és possible fer l’experiència d’una vida plena (Resurrecció).
El simbolisme del “sepulcre buit” no ens ha de fer pensar com si el cos físic de Jesús “recuperés” la vida que havia donat. La resurrecció no és el contrari de la mort, com la mort no és el contrari de la vida. El cos físic és el suport de la nostra “vida tinguda”; però, quan es tracta d’una “vida donada”, la comunitat dels qui la "reben" esdevé el seu nou “suport” o cos.
6. Per la comunió, els humans formem una única gran comunitat de tots. Hi estan inclosos, evidentment, tots aquells que ens han precedit, i dels quals hem rebut la vida corporal que ara tenim, i ells ja són “vida del tot donada”.
La resurrecció de Jesús no té un significat purament individual sinó també i sobretot representatiu: representa la vida donada de tots els qui ens han precedit. Així Jesús esdevé “el fill de l’Home”, cap de la vella i de la nova Humanitat. Com a fill de l'Home, ell acull l’amor creador de Déu, i, responent-hi filialment, porta la Vida Humana a la Plenitud.
MISSATGE.
7. “Jo no crec en la resurrecció de la carn“, deia una vegada una bona companya en una homilia dialogada. Ella donava per suposat que, dient això, estava negant una de les creences més comunes de la Doctrina cristiana. Però una altra companya li va contestar: “Això que tu dius que no creus, els altres tampoc no ho creiem”.
L’expressió “Resurrecció de la carn” s'ha tornat poc adequada per expressar allò que els Evangelis volen dir quan parlen de la resurrecció. En realitat, cap llenguatge no és del tot adequat. Però, parlant-ne, ens podem ajudar a trobar paraules i expressions que ens portin a entendre-ho cada dia una mica més. Anem comprenent la VIDA en la mesura que la vivim i creixem. I això ens obliga a canviar també el llenguatge. El llenguatge és fonamental, però l’hem d’anar renovant al ritme del nostre creixement personal i de l’evolució de la Societat.
RESPOSTA.
8. “Dona, per què plores?”, pregunta Jesús a Maria Magdalena.
Hi ha molt de plor en la Humanitat. I són molts els intents per apaivagar aquest plor. Com a deixebles de Jesús, la nostra manera d’ajudar a treure tant de plor és viure i anunciar a tothom allò mateix que va “consolar” Maria Magdalena permetent-li dir: “He vist el Senyor!”. És com si digués: “He descobert que la vida humana té horitzó de plenitud, i val la pena dedicar-se a la seva realització. Tothom hi és convidat, i l’èxit està assegurat per Déu mateix”.
9. La nostra Església, amb els seus dos mil anys d’història, ha anat acumulant molta crosta: arts, llenguatges, ritus, dogmes, papers, festes, temples, vestidures,... Moltes coses que potser podrien servir per fer un bon museu, però que avui sovint són obstacle per portar endavant la “feina” que se’ns ha encomanat.
“Llàtzer, surt a fora!”, va cridar Jesús al seu amic (Joan 11,43). “Església, surt a fora!”, crida una infinitat de persones avui dia. Hi ha molta més fe de la podria semblar; una fe que demana créixer, fer-se adulta, alliberada i alliberadora.
10. Potser no cal perdre temps desmuntant velles carcasses. Els apòstols, un cop convertits, no van dedicar-se a reformar el temple. “Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu”, havia dit Jesús a un que convidava a seguir-lo (Lluc 9,60).
PREGUNTES per al diàleg.
1. Segurament sense pretendre-ho, els mitjans de comunicació estant aconseguint posar de moda la mort. Si creieu en la vida, heu pensat de reaccionar-hi d’alguna manera? De quina?
2. El missatge de la resurrecció pot ajudar-nos a entendre aquesta crisi de què tant es parla, i a donar-hi respostes vàlides? Quines podrien ser, segons vosaltres, aquestes respostes vàlides? O potser no té res a veure una cosa amb l’altra?
2on. Comentari.
LLENGUATGE.
1. Aquest relat, en el seu conjunt, és tan inversemblant que això sol ja ens indica clarament que no es tracta de la crònica d’un fet objectiu sinó d’un llenguatge plenament simbòlic que expressa una realitat tan profunda que no pot ser dita amb llenguatge directe. Els diferents relats de l’anunci de la “resurrecció” no ens volen dir allò que va passar objectivament amb el cadàver de Jesús. Això ja ho sabem per l’experiència diària. Els relats evangèlics són per fer-nos descobrir i celebrar allò que constitueix la realitat més profunda i joiosa de la vida humana: que la vida-donada no és perd sinó que “s’endolla” en la VIDA mateixa de Déu.
Cada evangelista ho expressa amb un llenguatge simbòlic tret del seu entorn i de la vivència que en fa la seva Comunitat. Dos mil anys després, és bo que ens ajudem mútuament a entrar en el significat d’aquests símbols i, així, poder gaudir, també nosaltres, de la bona notícia que contenen, i celebrar-la.
2. En primer lloc, és convenient llegir tot el relat; és a dir: llegir també el tros que segueix al fragment que ens ofereix el Missal ( i que he afegit en vermell).
3. La Bíblia expressa la relació de Déu amb la Humanitat usant el llenguatge de l’aliança matrimonial: Déu és l’espòs i la Humanitat és l’esposa. En l’evangeli de Joan, Déu-espòs ve personificat en Jesús, i l’Humanitat-esposa ve personificada en Maria Magdalena (￫Maria), la qual “complementa” Maria, mare de Jesús, que hi personifica l’aliança preliminar de Déu amb Israel.
El relat d’avui ens presenta la resurrecció de Jesús com el trobament de l’esposa amb l’espòs, inspirant-se sobretot en el poema bíblic del càntic dels càntics ( Càntic 3,1-4).
4. Maria Magdalena, com tota bona esposa, va al “sepulcre” a plorar la mort del seu Senyor, però veu que ha estat treta la pedra de l’entrada, aquella que separa el “món dels morts” del “món dels vius”. Ella ho interpreta pensant que han robat el cos del seu espòs. Com a esposa, busca i reclama el cadàver, i avisa de seguida els amics de l’espòs. La presència de Pere i l’altre deixeble suggereix que la cambra sepulcral, sense la pedra que la separa del món dels vius, ja no és un lloc de mort sinó que s’ha esdevingut la cambra nupcial, a punt per a la Nova Aliança. El “llençol” ja no és per amortallar un cadàver sinó per a l’abillament propi de la cambra nupcial. En canvi el “sudari”, símbol de mort, que havien posat sobre el cap de Jesús, ara està embolicant un “lloc” a part (La traducció del Missal és molt ambigua).
En el llenguatge dels jueus, l’expressió “el lloc” designava el temple de Jerusalem. Així, doncs, simbòlicament, es diu que el sudari no cobreix el cap de Jesús sinó que embolica el temple. És com si digués: el temple ha mort i continuarà mort perquè ja no és necessari. L’Aliança preliminar ha deixat pas a la definitiva.
Els Evangelis sinòptics expressen la mateixa idea dient que, en la mort de Jesús, la cortina del santuari s’esquinçà en dos trossos de dalt a baix (Mateu 27,51 Recordar també les paraules de Jesús a la Samaritana. Joan 4,21).
5. Cal notar la delicadesa del deixeble que Jesús estimava de no “entrar” directament a la cambra nupcial, i, per contrast, la barroeria de Pere que hi entra de seguida, sense el degut respecte. El significat d’aquestes accions potser es podria entendre millor si coneguéssim bé els costums nupcials d’aquell temps i el paper que hi jugaven els amics del nuvi.
6. Pere i l’altre deixeble no es diuen res perquè, sense Jesús, no tenen res en comú fora del desig de descobrir què ha passat. Només del segon s’afirma que “veié i cregué”, tot i que “fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts”. Als deixebles, com a tots els humans, ens costa d’entendre que la mort no sigui la última realitat.
“Havia de ressuscitar d’entre els morts”.
7. Per què Jesús va morir, si havia de ressuscitar? Per què els evangelistes no apliquen a Jesús el model bíblic del profeta Elies, que va ser endut directament al cel? (2 dels Reis 2,11).
Sovint entenem malament la resurrecció. L’entenem com un pas enrere: tornar a la situació d’abans de morir. Imaginem la vida com un camí, i la mort seria com caure en un pou. Aleshores, ressuscitar consistiria en sortir del pou i retornar al camí de la vida. Dintre d’aquesta manera d’imaginar les coses, seria lògic preguntar-se per què Jesús va morir si havia de ressuscitar.
8. Segons els Evangelis (i el sentit comú) les coses no van així. L’espiga és la plenitud del gra de blat enterrat, no pas el retorn a allò que era abans. La vida és la mateixa però canvia el “cos” que li serveix de suport. En el petit gra de blat no hi cabria la plenitud i exuberància de la nova espiga. Tampoc la resurrecció no és un retorn a la situació anterior, sinó el pas a la plenitud. S’arriba a la plenitud passant per la donació total (“mort”). Per això Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts. En la mort no perd la vida sinó que la dóna plenament. A partir d’ara viurà com a vida-que-es-dóna.
9. La resurrecció de Jesús no és només una “qüestió seva individual”. No és el privilegi d’un home extraordinari, fill de Déu. Cada ésser humà, en la mesura que és “vida-que-es-dóna”, entra a formar part d’aquesta “Nova Aliança” de la qual Jesús n’és el Cap, o el Primogènit, o l’Espòs (En aquell temps, l’espòs era considerat el Cap de la família que formava amb l’esposa). És la vida de cada persona que adquireix la capacitat de respondre a la crida de Déu a ser fills seus: fills en el Fill; ressuscitats en el Ressuscitat.
Ni per a Jesús ni per a nosaltres la resurrecció no és un fet purament individual, ja que una “vida donada” seria una “vida perduda” si ningú no la rebés. Per això, no hi ha realment comunitat si abans no hi ha comunió, una comunió oberta a tothom; i difícilment hi ha comunió sense unes persones concretes que l’encarnin en alguna forma comunitat.
Les comunitats seran múltiples i diferents. La comunió és única, i abraça tots els Humans, àdhuc tots els vivents.
“Dona (esposa), per què plores?”...
10. Sembla una pregunta innecessària. ¿Com no ha de plorar l’esposa que ha perdut el seu espòs i Senyor? I, no obstant, la pregunta es repeteix dues vegades perquè Maria Magdalena s’adoni que ja no hi ha motiu per plorar sinó que ha arribat l’hora d’alegrar-se. Si ella encara “no veu l’espòs” és perquè el busca com a cadàver. El qui ella pren com “l’hortolà” li permetrà recordar que Jesús ha estat “enterrat” en un “hort”, com es fa amb les llavors.
Quan Jesús la crida pel seu propi nom “Maria”, ella el reconeix immediatament i s’hi abraça. Ara són el Nou Adam i la Nova Eva, els nous “pares” de la Humanitat plenament Vivent.
Però encara no és l’hora de l’abraçada plena i definitiva. Aquesta serà entre Déu i la Humanitat. Abans, Jesús ha de pujar al Pare, i Maria ha de convocar els germans.
En la Nova Aliança, el model ja no serà el matrimoni (sobretot tal com era en aquell temps!) sinó la relació Pare - Fills.
11.
La nostra dificultat per entendre la resurrecció
ve del fet de no entendre la vida. Ens costa d’adonar-nos de la qualitat
de la VIDA que hem rebut i de la plenitud a què estem cridats. La resurrecció no és un “miracle”. La vida és el miracle!
12. Potser resulta una mica sorprenent que alguns directors de cinema o
novel·listes actuals hagin estat més perspicaços
que molts estudiosos dels Evangelis per adonar-se de la intensitat amorosa
del llenguatge del Quart Evangeli. Llàstima que a vegades ho hagin utilitzat
per barrejar-hi una certa morbositat.
MISSATGE.
13.
Maria Magdalena representa la (nova) humanitat. Per això a l’abraçada segueix immediatament la
missió. “Vés a trobar els meus germans i digues-los: "Pujo al meu
Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu" (Joan 20,17)
L’abraçada de Jesús és l’abraçada de Déu a la Humanitat i a cada un dels seus membres. A cada un de nosaltres, posats davant l’experiència de la mort, són dites aquestes paraules: “Dona, per què plores?”. Quin gra de blat ploraria pel fet d’esdevenir espiga?!
14. La resurrecció de Jesús ens fa visible sobretot l’abraçada de Déu a la Humanitat sofrent. “Avui estaràs amb mi al Paradís” (Lluc 23,43).
I és també un advertiment per a tots els “Poderosos”: “Que sàpiga de cert tothom que Déu ha constituït Senyor i Messies aquest Jesús que vosaltres vau crucificar” (Fets dels Apòstols 2,36).
La resurrecció, experimentada ja en Jesús, ho capgira tot. Sense resurrecció, la última paraula seria dels qui tenen el poder de jutjar, condemnar i matar. Res ens podria deslliurar d’ells. Però, si Crist ha ressuscitat, és que hi ha resurrecció (1ª Corintis 15,12ss), i la última paraula no la tenen els poderosos sinó Déu-Amor.
Així, doncs, “no cal tenir por dels qui, després de matar el cos, ja no poden fer res més” (Lluc 12,4). Més encara: els crucificats es converteixen en els “jutges” definitius. Al final serem examinats d’amor (Mateu 25,40-46).
RESPOSTA.
15. La resposta ens ve indicada per la mateixa Maria Magdalena: “Rabuni!” (que vol dir “mestre meu!”). “I anà a trobar els deixebles i els anunciava: «He vist el Senyor.» També els va contar el que ell li havia dit”.
Jesús diu a Maria Magdalena: “Deixa’m anar” que encara no he pujat al meu Pare (Joan 20,17). Qui ha fet l’experiència del Ressuscitat no s’ha d’abraçar a Ell amb actitud possessiva. El Ressuscitat no és “propietat privada” de ningú, ni tan sols de la Comunitat. “Vés a anunciar als meus germans...”. És de tots els Humans que Jesús és germà.
PREGUNTES per al
diàleg.
1. La resurrecció plena comporta una vida plenament donada. Però, podem començar a viure la resurrecció abans de morir?
2. La resurrecció de Jesús fa néixer la comunitat com a “nou lloc” on es visualitza la presència de Déu, quedant “superats” els temples o santuaris (Joan 4,20s). En la pràctica, com ho vivim això els cristians?
