Diumenge 31. Any B.

Pere Torras.

 

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Deuteronomi 6,2-6).

En aquells dies, Moisès digué al poble:

«Reverencia el Senyor, el teu Déu,

compleix durant tota la vida els manaments que et dono,

tant tu, com els teus fills i els fills dels teus fills.

Així viureu anys i més anys.

Escolta, Israel,

mira de posar en pràctica això que et mano;

així seràs un poble feliç i nombrós

en un país que regalima llet i mel,

tal com el Senyor ho va prometre als teus pares.

Escolta, Israel:

El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic.

Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima, amb totes les forces.
»Guarda en el teu cor les paraules dels manaments
que avui et dono.»

2ª LECTURA (Hebreus 7,23-28).

Germans,

els sacerdots de l’antiga aliança van ser molts,

perquè la mort els impedia de continuar en les seves funcions.

Però Jesús, que viu per sempre,

no traspassa a ningú les funcions sacerdotals.

Per això té el poder de salvar definitivament

tots els qui per ell s’acosten a Déu,

ja que viu intercedint per sempre a favor d’ells.
Un sacerdot així és el que ens calia:

sant, innocent i sense taca;

per això va ser tret d’enmig dels pecadors

i enlairat més amunt del cel.

Ell no necessita, com els altres, oferir víctimes cada dia

tant pels seus propis pecats com pels pecats del poble:

es va oferir a si mateix una sola vegada.

La Llei havia fet sacerdots uns homes plens de febleses,

però els termes del jurament que ha substituït la Llei

han consagrat el Fill,

que serà per sempre un sacerdot perfecte.

EVANGELI. (Marc 12,28b-34).

En aquell temps,

un dels mestres de la Llei anà a trobar Jesús

i li va fer aquesta pregunta:

«Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?»

Jesús li respongué:

«El primer és aquest:

“Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu,

el Senyor és l’únic.

Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima,

amb tot el pensament,

amb totes les forces.”

El segon és:

“Estima els altres com a tu mateix.”

No hi ha cap altre manament més gran que aquests.»

El mestre de la Llei li digué:

«Molt bé, mestre.

És veritat que Déu és un de sol

i que no n’hi ha cap altre fora d’ell.

I que estimar-lo amb tot el cor,

amb tot el pensament i amb totes les forces,

i estimar els altres com a si mateix

és millor que tots els sacrificis

i totes les ofrenes cremades a l’altar.»

Jesús, en sentir aquesta resposta tan assenyada li digué:

«No ets lluny del regne de Déu.»

I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta.

B. LLENGUATGE.

1. L’episodi que hem llegit, situat en aquest lloc de l’Evangeli de Marc, resulta sorprenent. Jesús, seguint el seu camí, ha arribat a Jerusalem on s’ha hagut d’enfrontar a tot el sistema de Poder político-religiós que estava esclavitzant el poble en nom de Déu. L’enfrontament ha estat radical: per part de Jesús: expulsió dels “mercaders” del Temple; per part dels grans sacerdots i mestres de la Llei: decisió de matar Jesús (Marc 11,15ss). I precisament en aquest ambient tan tens, l’evangelista ens presenta un mestre de la Llei que fa a Jesús, sense segones intencions, una pregunta clau: “Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?”

Certament la pregunta no és per veure si Jesús coneixia o no la resposta. La resposta a aquesta pregunta la saben de memòria tots els jueus ja que constitueix la pregària bàsica de cada dia: “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces”.

2. Però la pregunta demana més del que sembla, i a més, Jesús respon més del que la pregunta demana.

Aquí “primer manament” no vol dir només aquell que està posat en primer lloc en relació als altres, sinó que és refereix al manament font i origen de tots els altres. És com si la pregunta fos: “Quin és el fet o la situació de la qual provenen tots els manaments?”.

Aquest fet, origen de tots els manaments, és que “el Senyor és el nostre Déu”. Però ho és de tal manera que tots els humans quedem convertits en mútuament germans.

3. Per això Jesús formula no solament el “primer dels manaments” sinó també el segon: “Estima els altres com a tu mateix”. En realitat, el que fa Jesús és destacar que aquests “dos manaments” són les dues cares d’un únic manament, que, en la pràctica, pren diferents formes (que seran els altres manaments).

“Estimar els altres com a tu mateix” era un manament ja conegut entre els jueus (Levític 22,39), però no era considerat “el segon” unit amb el primer. L’evangeli de Mateu ho diu més explícitament quan afegeix: “El segon és semblant al primer”; o millor: el segon és la semblança del primer (Mateu 22,39).

4. El mestre de la Llei reconeix la bona resposta de Jesús i, fins i tot, en fa una aplicació sorprenent quan diu que l’amor als altres és més important que les pràctiques cultuals d’amor a Déu. La sintonia entre Jesús i el mestre de la Llei és total, i Jesús en deixa constància: “No ets lluny del Regne de Déu”.

Que l’evangeli de Marc posi de manifest aquesta sintonia en un moment de gran tensió entre Jesús i els mestres de la Llei és molt significatiu. Vol dir que Jesús no s’oposa als mestres de la Llei com a col·lectiu. Pertànyer al grup dels mestres de la Llei no comporta automàticament estar enfrontat a Jesús. Depèn de la decisió de cadascú. Els evangelis ens presenten “bones persones” pertanyents a col·lectius adversos; com també “males persones” pertanyents a col·lectius favorables. Així ens presenta la bondat d’aquest mestre de la Llei; o de Josep d’Arimatea, membre destacat del Sanedrí (Marc 15,43); o del Centurió romà que acaba confessant la divinitat de Jesús (Marc 15,39). Per contra, també diu explícitament que el traïdor era un dels Dotze (Marc 14,34).

 

C. MISSATGE.

5. El MISSATGE d’aquest evangeli és doble, segons es miri el contingut de les paraules o les circumstàncies del fet en si.

a). Missatge del contingut. Tota la Llei neix de “dues” fonts, que en realitat són dos aspectes d’una sola: l’amor de Déu, el qual genera en nosaltres l’amor als altres. Aquí “els altres” no han de ser entesos d’una manera teòrica i genèrica sinó ben concreta. Literalment: “amor al pròxim”.

b). Missatge de les circumstàncies. No s’ha de valorar una persona només pel col·lectiu a què pertany.

D: RESPOSTA.

6. També la resposta pot ser doble:

a). Tenint en compte el contingut. Cal no separar el primer manament del segon, ni el segon del primer. Només podem estimar Déu estimant el proïsme; i només estimem realment el proïsme si ho fem en l’horitzó de l’amor a Déu.

L’expressió “en l’horitzó de l’amor a Déu” es pot entendre malament en una societat com la nostra. No és necessari entendre-la en sentit religiós o confessional. Cal entendre-la en sentit existencial: valorar la realitat de l’altre com una realitat digna en si mateixa i independent dels nostres conceptes, judicis, valoracions,... L'estimació crea vincles. En l’amor verdader, qui estima no usa mai aquests vincles per lligar l’estimat sinó que són un compromís a favor de la seva plena i creixent llibertat. Amb un llenguatge no religiós diríem: estimar l’altre per si mateix.

“Estimar algú per si mateix” comporta considerar-lo digne de dedicar-li la nostra pròpia vida. En aquest sentit el considerem més important que nosaltres mateixos. Aquest “plus” que l’amor ens fa veure en la persona estimada, en el llenguatge religiós pot ser anomenat perfectament “amor a Déu”. Déu no l’ha vist mai ningú; l’estimem en els altres. Així doncs, pot donar-se el cas de persones que afirmen que no creuen en Déu, i que, no obstant, estimin realment els altres. Aquest amor, vist per un creient, pot ser considerat “amor a Déu”, encara que haurà d’abstenir-se de dir-ho per respecte a qui vol ser tingut per ateu o no creient.

b). Tenint en compte les circumstàncies. Ens cal valorar cada persona anant més enllà del col·lectiu a què pertany o en què l’incloem. De fet, potser és precisament això el que vol significar la paraula “proïsme”. La “proximitat” consisteix en mirar la persona en si mateixa, retallant-la, com si diguéssim, del marc en què prèviament l’havíem posat o que ell mateix fa servir per definir-se. (Aquí podria ser un bon moment per llegir la Paràbola del Bon Samarità (Lluc 10,25. Diumenge 15 de l’Any C).

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Quina incidència tenen els prejudicis en la teva relació amb les persones amb qui et trobes o amb qui convius?

2. Què penses de les lleis discriminatòries que hi ha a l’Església, sobretot relacionades amb el culte (litúrgia)? (Dones, altres religions, separats,...)

3. Com influeix l’amor a Déu en la teva manera d’estimar el proïsme?

Vocabulari.

Els altres (Pròxim).     Manament (Primer). 

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Mestre de la Llei.

Fidels Difunts.

LECTURES.

Nota: Per a les lectures d’avui el Missal ofereix un bon nombre de textos. Cada comunitat pot seleccionar els que cregui més oportuns.

LLENGUATGE.

Avui aquest apartat no serà sobre el text de l'evangeli sinó sobre el llenguatge de la Diada dels difunts en si mateixa.

1. Hi ha una primera cosa que sorprèn: de les dues celebracions  -Tots Sants i Diada dels Difunts-  aquella que és realment popular és la segona; en canvi, el calendari laboral declara festiva la primera. Sembla un contrasentit.

Aquesta incongruència és un reflex de la contradicció en què es troba la nostra societat en relació a la Mort. Per una banda, la Mort és una realitat profundament present en la nostra vida, no solament perquè tots morim sinó sobretot perquè experimentem la mort de les persones amb qui convivim.

2. Per altra banda, apartem de la nostra vida tot allò que tingui relació amb la Mort. Els cementiris són com una “ciutat apart”, la ciutat dels morts. Els tanatoris ens faciliten separar el “mon dels vius” del “món dels morts”. Als nostres infants els amaguen la realitat de la Mort tant com podem.

Potser per això normalment recordem els nostres avantpassats no tant en la Diada dels Difunts com en la Festa de Tots Sants. (Aquest any 2014, però, que coincideix amb diumenge, potser sigui diferent).

3. En l’àmbit mediterrani, la separació d’aquests dos mons  -el món dels Vius i el món dels Morts-  ve significada per la llosa que cobreix els sepulcres o per la làpida que tanca els nínxols. La cosa ve de lluny i ha influït també en el llenguatge dels Evangelis.

Però el missatge cristià, en aquest punt, té una posició radical. “Traieu la llosa”, mana Jesús a les germanes del difunt Llàtzer. “Deixeu-lo anar” (Joan 11,39-44). La llosa que separa els “dos mons”, és obra nostra. Quan els Evangelis ens parlen de “morts” no es refereixen tant als difunts com a aquells que no viuen l’autèntica vida, que és l’Amor. “Deixa que els morts enterrin els seus morts”, respon Jesús a un candidat a deixeble (Mateu 8,22). (Vegeu també 1ª Carta de Joan 3,14).

4. El “món dels morts” no és creat per Déu. Déu ha creat només el món dels vius, i aquest és l’únic món real. Quan demanen a Jesús que visiti una família on ha mort una filla, Jesús els diu: “la noia no és morta sinó que dorm” (Mateu 9,24).

Del mateix Jesús ens diuen els Evangelis que, un cop mort, van introduir i tancar el seu cos al món dels morts, fent rodolar a la entrada una “gran pedra” (Mateu 27,60). Quan les dones hi van per ungir el cadàver de Jesús, el seu problema és: “qui ens traurà la pedra?”. La “gran pedra” que separa els dos mons la hi posem els humans, i, un cop posada, ens costa molt de treure-la...  La sorpresa de les dones va ser comprovar que la gran pedra estava treta (Marc 16,3), i l’àngel que els diu: Per què busqueu entre els morts aquell qui viu? (Lluc 24,5). No és que Jesús no hagués mort, sinó que la mort no és pas el contrari de la vida, ni l’exclou.

En el missatge cristià desapareix la llosa que separa els dos mons. No hi ha dos mons sinó un de sol, creat per a la Vida.

5. En l’esperit de la Litúrgia, aquesta Memòria dels Difunts, enganxada a la festa de Tots Sants, implica una idea difícil d’assumir i més difícil d’explicar en una societat com la nostra tan centrada en la persona individual.

En la litúrgia catòlica la Diada dels Difunts té, sobretot, l’objectiu de pregar per aquells que encara no estan del tot preparats per poder gaudir plenament de la Vida en Déu. I aquí podem preguntar-nos: serveix d’alguna cosa pregar per als difunts?

Força gent, quan mor un familiar pròxim, “li fan dir misses” per ajudar-lo. L’ajuden realment? És possible fer alguna cosa a favor d’una persona morta?

6. Sovint entenem la mort com un mal. Quan mor un familiar o persona pròxima a nosaltres, sol envair-nos un cert sentiment de culpa: no l’hem atès prou bé... No l’hem estimat prou... No hem fet per a ell tot el que podíem...

És la “revolta dels vincles”. Per més que la cultura actual vagi dient i repetint que “cadascú és cadascú”, la veritat és que sentim la nostra vida personal vinculada amb les vides d’aquells amb qui convivim. Cada un de nosaltres és com un nus d’una gran xarxa. Els fils que formen el nus no comencen ni acaben en nosaltres. Per més que la ciència ens asseguri que cadascú té un ADN únic i diferent, tots experimentem que la nostra vida, la nostra manera de ser, de fer, de respondre... depèn en gran part de la vida dels altres; i la vida dels altres també depèn en part de la nostra. La solidaritat entre les vides no és només una actitud moral sinó una experiència existencial.

7. No existeixen moltes vides sinó una VIDA única, participada per tots els vivents. “Un home mor en mi sempre que un home mor”, diu la cançó. I també: un home neix en mi sempre que un home neix. Un amor m’arriba sempre que algú estima. Un impuls vital m’anima sempre que algú es regenera. Patim amb els que pateixen. Ens alegrem amb els que estan contents. “Tot l’estany “tremola” quan en algun lloc hi cau una petita pedra”.

8. Els éssers humans som intel·ligència i som cor. Són dos nivells de coneixement. És famosa la sentència d’un gran intel·lectual, Blaise Pascal: “El cor té raons que la intel·ligència no comprèn”. Davant la Mort, la intel·ligència ens impulsa a comprendre, però sense massa èxit. El cor ens permet experimentar. Cal evitar el perill de la intel·lectualització; també cal evitar el perill de l’entotsolament en allò que experimentem.

La mort comporta sempre una certa crisi. En moments de crisi, ens cal fer servir la intel·ligència perquè ens ajuda a objectivar-la, conceptualitzar-la i entendre-la més o menys. Però també ens cal el cor perquè ens permet de viure-la per superar-la.

9. Penso que no serveix de res “fer dir misses per als difunts” si són simples ritus, i no són vivències de comunió. No serveix de res “pregar per als difunts” si això no comporta una experiència de solidaritat. Però si la missa és fer-se aliment per als altres, en aquests “altres” hi estan inclosos també els difunts, perquè ells no formen pas un món apart.

Hi ha un misteri de comunió entre tots els vivents que fa que res no sigui indiferent per a la resta. Qualsevol bé fa bé a tots; qualsevol mal fa mal a tots.

10. Cada Cultura i cada Religió té el seu llenguatge (ritus, festes, celebracions, pregàries...) per expressar i viure aquesta solidaritat. Allò que importa és que no sigui un llenguatge buit.

Amb tot, cal reconèixer que sovint és difícil no barrejar en un mateix llenguatge solidaritat i ritualització.

La ritualització, o màgia, és pensar que els ritus són eficaços per la seva pròpia força, com si hi hagués en ells o en la persona que els realitza, alguna classe de poder sobrenatural.

Per això el llenguatge és una cosa que cal anar purificat constantment.

MISSATGE.

11. La Diada dels Difunts porta un missatge diferent segons la situació de cada persona. Les persones molts estimades, quan moren s’emporten amb elles una bona part de la nostra vida, i això fa que els nostres vincles amb elles es facin molt més intensos. Sentim amb força la seva nova presència. No es tracta només de un record sinó d’una vertadera presència, íntima, profunda i pacificadora. La seva pau se’ns encomana. En aquests casos l’experiència de la mort ajuda a entendre la Vida. Com es diu sovint, la mort és llei de Vida.

Podríem dir que el missatge de la Diada dels difunts és una invitació a creure en la Vida.

RESPOSTA.

12. Estem en una societat molt “vitalista”, però que creu més en la Mort que en la Vida, almenys intel·lectualment. La vida és considerada per molts com una simple aventura, apareguda per casualitat; un caprici de la natura, sense cap altre horitzó que ser engolida per la Mort.

I no obstant, la fe en la Vida és el moll de l’os del missatge cristià. I, segurament, una societat laica com la nostra, el servei que més necessita sigui trobar-se amb testimonis de “l’èxit de la vida”.

13. En altres temps, quan la societat era religiosa, a la Religió se li encomanaven moltes coses que avui ha assumit la mateixa societat civil, com, per exemple, la promoció i defensa de la Moral. Això ens permet, com a Església, dedicar-nos de ple a aquella que és la nostra missió específica: predicar i celebrar la VIDA, perquè tothom que ho vulgui “tingui vida, i en tingui a desdir” (Joan 10,10).

PREGUNTES per al diàleg.

1. Quins signes o manifestacions veiem en la nostra societat actual, de “fe en la Mort” i de “fe en la Vida”?

2. Pensant en nosaltres mateixos: en relació a les persones que realment hem estimat, la mort ens les fa més pròximes o més llunyanes? Les sentim més absents o més presents?

3. Els ritus, pregàries, costums... de l’Església en motiu d’una defunció, us semblen adequats, i coherents amb l’Evangeli?

Vocabulari.

Cel.    Mort.    Vida eterna.

Tots Sants

FESTA DE TOTS SANTS.

Pere Torras.

Nota. La Festa de Tots Sants té les mateixes Lectures per als anys A, B i C.

A. LECTURES

(Anys A, B, i C).

1ª LECTURA.  (Apocalipsi 7:2-4, 9-14).

Jo, Joan,

vaig veure un àngel que pujava de sol ixent

i tenia la marca del Déu viu,

i cridà amb totes les forces

als quatre àngels que havien rebut

el poder de fer mal a la terra i al mar:

«No feu cap mal a la terra,

ni al mar, ni  als arbres,

fins que haurem marcat al front 

els servents del nostre Déu».

Llavors  vaig sentir el nombre

dels qui havien estat marcats:

eren cent quaranta-quatre mil

de totes les tribus d’Israel.

Després vaig veure una multitud tan gran

que ningú no l’hauria poguda comptar.

Eren gent de tota nacionalitat,

de totes les races, i de tots els pobles i llengües.

S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell,

vestits de blanc i amb palmes a les mans,

i cridaven amb totes les forces:

«Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell».

I tots els àngels s’estaven drets al voltant del tron,

dels ancians i dels quatre vivents, 

i es  prosternaren davant el tron

amb el front fins a terra, adorant Déu,

i deien: «Amén.

Lloança, glòria, saviesa,

acció de gràcies, honor, poder i força

al nostre Déu pels  segles  dels  segles.  Amén». 

Llavors un dels ancians em va preguntar:

«Aquests que van vestits de blanc,

¿qui són i d’on vénen?»  

Jo li vaig respondre: 

«Senyor meu, vós ho sabeu». 

Ell em digué: 

«Aquests són els qui vénen de la gran tribulació.

Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell,

i els han quedat blancs».

2ª LECTURA (1ª Joan 3:1-3).

Estimats,

mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare:

Déu ens reconeix com a fills seus,

i ho som.

Per això el món no ens reconeix,

com no l’ha reconegut a ell.

Sí, estimats:

ara ja som fills de Déu,

però encara no s’ha manifestat com serem;

sabem que, quan es manifestarà,

serem semblants a ell,

perquè el veurem tal com és.

I tothom que té aquesta esperança en ell, 

es purifica, tal com Jesucrist és pur.

EVANGELI. (Mateu 5:1-12).

En aquell temps,

en veure Jesús les multituds,

pujà a la muntanya, s’assegué

i els deixebles se li acostaren. 

Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l’esperit:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços els qui estan de dol:

vindrà el dia que seran consolats.

Feliços els humils: 

són ells els qui posseiran el país.

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:

vindrà el dia que seran saciats.

Feliços els compassius:

Déu els compadirà.

Feliços els nets de cor: 

són ells els qui veuran Déu.

Feliços els perseguits pel fet de ser justos:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços vosaltres quan, per causa meva,

us ofendran, us perseguiran 

i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:

alegreu-vos-en i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel».

Nota: les Benaurances són llegides també el 4rt. diumenge de durant l’any A. Allà hi podeu trobar més Apunts.

B. LLENGUATGE.

1. Tots Sants és una de les celebracions religioses que el nostre calendari laboral manté com a festiva, segurament pel fet d’estar tan unida a la Diada dels Difunts que, tradicionalment, ja comença a la tarda de Tots Sants.

En tot cas per a l’Església és una festivitat important i molt antiga. A Occident, aquesta festa es relaciona amb la cristianització d’un important temple de la Roma pagana dedicat a Tots els déus, i per això anomenat, en grec, Panteó (pan = tots + theos = déu). L’any 609 va ser dedicat a Santa Maria i Tots els Màrtirs (Sants).

2. De les tres Lectures d’avui, la més pròpia d’aquesta Festa és la primera, treta de l’Apocalipsi, en la qual se’ns descriu, amb un llenguatge simbòlic i solemne, la visió d’una Litúrgia Celestial, presidida per l’Anyell (Jesús mort i ressuscitat) i amb la participació de tots els salvats (tots els sants): gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. A més dels 144.000 (12 x 12 x 1000. 12=xifra del “poble elegit”) de les 12 tribus d’Israel. S’estaven drets, davant el tron i davant l’Anyell...

3. Convé no entendre aquesta festa com un intent de “no descuidar-se ningú” en la veneració que l’Església Catòlica fa de les persones “santes”. Més aviat cal entendre-la com la visió i degustació anticipades de la festa permanent a la qual Déu convida tota la Humanitat.

Estem arribant al final de l’Any litúrgic; com si diguéssim, al final de Curs (segons el calendari litúrgic). També en el ritme de les estacions estem en plena tardor (en l’hemisferi nord), pressentint l’hivern.

Aquesta visió (apocalipsi) serveix per refermar-nos en l’èxit final de la Humanitat, i confortar-nos en èpoques de persecucions o de crisis.

4. L’evangeli d’avui és, ni més ni menys, que les Benaurances.

En l’evangeli de Mateu les Benaurances ocupen el mateix lloc que ocupaven els 10 Manaments per al Poble d’Israel. Com Moisès, també Jesús “puja a la muntanya”, la qual representa el “lloc de la trobada amb Déu”.

Hi ha, però, importants diferències entre Moisès i Jesús. Moisès puja a la muntanya per rebre de Déu les “taules de la Llei” només amb Aaron (Èxode 19,23ss). Jesús hi puja “i els deixebles se li acostaren”. Jesús “s’asseu a la muntanya” i dóna el seu Missatge.

Sobretot canvia el llenguatge: no es tracta de “manaments” sinó de “benaurances”.

5. Amb tot, convé no posar oposició entre els Manaments i les Benaurances. Al contrari: les Benaurances són la visualització dels fruits dels Manaments. Les Benaurances són els mateixos Manaments vistos des de l’experiència de qui els compleix. I així com tots els Manaments es poden resumir en un de sol: rebre l’amor de Déu estimant els altres, així també totes les benaurances es poden resumir en una de sola: feliç el qui es refia del Senyor perquè res no podrà separar-lo d’Ell.

6. Aquesta era la finalitat dels Manaments. Déu no mana per manar, sinó que amb els seus manaments ens va guiant perquè puguem participar de la seva mateixa Felicitat. L’objectiu dels Manaments és la felicitat de qui els rep. (Llegiu Gàlates, 3,23ss).

Cal entendre les Benaurances a partir dels Manaments; igualment, cal entendre els Manaments amb l’esperit de les Benaurances. Per això Mateu estableix un paral·lelisme tan marcat entre Manaments i Benaurances.

7. Però també deixa clara la gran diferència: els Manaments eren com la “Constitució” per a un poble concret: els descendents Jacob i d’Abraham. Amb aquest “poble” Déu fa una aliança i li dóna la Llei (Els Manaments) com a signe i garantia d’aquesta aliança (Èxode 20,1ss)

En canvi les Benaurances són ofertes a tothom, sigui del poble que sigui. Tots els pobres (en esperit: és a dir: aquells que no anhelen “ser com els rics”) són cridats a ser “ciutadans del Regne de la Felicitat”. Tots els qui estan de dol, tots els qui ploren, tots els qui tenen fam...

8. L’evangeli de Mateu estableix una clara inclusió entre les Benaurances i l’escena del Judici final (Mateu 25, 31-46). Tota la predicació de Jesús queda inclosa entre aquestes dues escenes que tenen per centre Jesús (el Fill de l’Home) “assegut”, primer com a mestre i després com a jutge. La “llista” de les  Benaurances està al començament de l’activitat pública de Jesús (Mateu 5,1); la “llista” dels Comportaments que determinen entrar o no al Regne, es troba al final.

Per això és convenient llegir les Benaurances juntament amb el final del capítol 25 de Mateu (Judici final). 

Nota: Una “inclusió” és com un marc format per dues paraules o dues situacions semblants a fi de destacar o matisar un “significat transversal” de tot allò que hi queda inclòs. Els evangelistes l’usen sovint i de diferents maneres. En aquest cas, la inclusió "Benaurances – Judici final" inclou tota l’activitat pública de Jesús. Cal notar, però, que al final de l’evangeli de Mateu torna haver-hi una altra inclusió: Jesús, altre cop a la muntanya amb els seus deixebles, enviant-los arreu del món (Mateu 28, 16ss). Per tant aquesta inclusió dóna color, de fet, a tot el missatge que contenen els diferents relats de l’evangeli de Mateu.

MISSATGE.

9. El missatge de la festa de Tots Sants és l’esperança. El “projecte d’amor” que Déu té sobre els Humans no quedarà frustrat, si bé assumir-lo o no, és responsabilitat de cadascú.

Com es llegeix a la segona Lectura: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som.

RESPOSTA.

10. Déu dóna per a tothom les riqueses de la Terra. Hem estat creats “per a ser rics”. Si, a pesar d’això, resulta que hi ha pobres, és que alguna cosa funciona malament. Si hi ha persones pobres és que deu haver-n’hi de massa riques. Això és injust i contrari al pla de Déu. En aquesta situació, Déu està de la part dels pobres perquè siguin “rics” (no “com els rics”).

Déu ens ha creat per a la vida. Si hi ha gent que està de dol és que alguna cosa ha generat mort. Si hi ha mort, és que hi ha algú que mata. Déu està de la part dels que estan de dol perquè puguin gaudir de la vida (no “com els que maten”).

11. Les Benaurances neixen per contrast amb una realitat que no ve de Déu; neixen d’una humanitat partida: hi ha pobres perquè hi ha rics massa rics; hi ha qui plora perquè hi ha qui ofèn; hi ha perseguits perquè hi ha qui ataca;...

Donat que aquesta és la situació real (no volguda per Déu), cadascú ha de decidir on es situa; de quina part està.

En tot cas se'ns fa saber de quina part està Déu: “Veniu, beneïts del meu Pare... perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m...” (Mateu 25, 31ss).

PREGUNTES per al diàleg.

1. No solament les persones es divideixen en “pobres” i “riques”; també els països. Com valorem i assumim el fet de pertànyer als “països rics”?

2. Les Benaurances són “benaurances”. Les heu utilitzat alguna vegada per imposar-les o exigir-les com si fossin “manaments”?

3. En la segona Lectura es contraposa “ser fills de Déu” i “ser del món”. ¿Com experimenteu aquesta contraposició amb “el món actual”? Què s’entén, aquí, per “mon”?

Vocabulari.

Assegut.    Feliços.    Feliços.    Muntanya.    Recompensa.

Diumenge 30 de durant l'any B.

Pere Torras.

 

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Jeremies 31,7-9).

Això diu el Senyor:

«Crideu d’alegria,

celebreu la sort de Jacob, la primera de les nacions,

proclameu que el Senyor

ha salvat el seu poble, la resta d’Israel!

Jo els faré venir del país del Nord,

els reuniré des de l’extrem de la terra.

Tots hi seran: cecs, coixos, mares que crien;

tornarà una gentada immensa.

Havien sortit plorant i els faré tornar consolats.

Els conduiré als rierols d’aigua,

per un camí suau, sense entrebancs.

Perquè jo sóc un pare per a Israel,

i Efraïm és el meu fill gran.»

2ª LECTURA (Hebreus 5,1-6).

Els grans sacerdots, presos d’entre els homes,

són destinats a representar els homes davant Déu,

a oferir-li dons i víctimes pels pecats.

No els és difícil de ser indulgents

amb els qui pequen per ignorància o per error,

perquè ells mateixos experimenten per totes bandes

les seves pròpies febleses.

Per això necessiten oferir sacrificis pels seus pecats

igual que pels pecats del poble.

I ningú no es pot apropiar l’honor de ser gran sacerdot:

és Déu qui els crida, com va cridar Aharon.

Tampoc el Crist no s’atribuí a ell mateix

la glòria de ser gran sacerdot,

sinó que la hi ha donada aquell que li ha dit:

«Ets el meu Fill, avui t’he engendrat.»

I en un altre indret diu:

«Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec.»

EVANGELI. (Marc 10,46-52).

En aquell temps,

Jesús sortí de Jericó

amb els seus deixebles i amb molta gent.

Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat,

un cec que es deia Bar-Timeu.

Quan sentí dir que passava Jesús de Natzaret,

començà a cridar:

«Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi.»

Tothom el renyava per fer-lo callar,

però ell cridava encara més fort:

«Fill de David, compadiu-vos de mi.»

Jesús s’aturà i digué: «Crideu-lo.»

Ells criden el cec i li diuen:

«Anima’t i vine, que et crida.»

El cec llançà la capa, s’aixecà d’una revolada

i anà cap a Jesús.

Jesús li preguntà: «Què vols que et faci?

Ell respon: «Rabuni, feu que hi vegi.»

Jesús li diu: «Vés, la teva fe t’ha salvat.»

A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà.

B. LLENGUATGE.

1. Dues situacions simultànies: quan Jesús sortia (de Jericó), Bar-Timeu estava assegut a la vora del camí.

En el camí de Jesús, Jericó indica l’estació prèvia a Jerusalem. Jesús, amb els deixebles i la multitud, inicia l’últim tram del seu  camí; i aquí es troba amb un personatge singular: Bar-Timeu.

2. Bar­-Timeu, fill de Timeu, cec i captaire. La manera com Marc ens el presenta ja indica que el seu nom ha de voler dir alguna cosa ben significativa (￫ Bar-Timeu).

És un personatge representatiu. Entre la molta gent que acompanya Jesús (“deixebles” i “multitud”), Bartimeu és l’únic de qui s’acaba dient que “seguia Jesús camí enllà”.

El camí de Jesús, amb els deixebles i la multitud, porta a Jerusalem. Els relats següents faran palès que, per a la multitud i els deixebles, Jerusalem serà el lloc de la gran ceguesa. Ells no sabran “veure-hi” allò que realment hi passarà. La seva foscor serà explicitada en el moment suprem (Marc 15,33), però allà no hi haurà ni els Dotze ni la Multitud. No van “veure” el gran espectacle del Calvari. Eren cecs.

3. “Què vols que et faci?”...

És ben estranya aquesta pregunta de Jesús si és un “cec” qui li demana compassió! “Senyor, que hi vegi”. Quina altra cosa podria demanar, un cec?!

Però l’evangelista posa aquesta pregunta en boca de Jesús amb tota la intenció. “Què vols que et faci?” Per estrany que pugui semblar, són moltíssims els “cecs” que no hi volen veure. Bartimeu hi vol veure.

Amb aquest relat, l’evangelista posa una nota d’esperança (i de humanitat) en la dramàtica realitat amb què es trobarà Jesús a Jerusalem. Jesús destaca la fe de Bartimeu: “La teva fe t’ha salvat”. No li diu: “Segueix-me”; no cal. Bartimeu ha escollit “veure-hi”, i això el fa capaç de veure el camí de Jesús i seguir-lo fins al final, en mig d’una multitud de “vidents cecs” incapaços de veure i seguir el camí de Jesús (el camí de l’Home).

4. Bartimeu personifica tots aquells que, al llarg de la Història, han optat per veure-hi. Representa el “jove que seguia Jesús” (després que els Dotze l’abandonessin a Getsemaní), i que Marc ens torna a presentar al Sepulcre, vestit de blanc, anunciant a les dones la bona notícia de la Resurrecció (Marc 14,52 i 16,5)). Representa el Centurió romà que “va veure” la manera com Jesús moria, i va “veure-hi” el fill de Déu (Marc 15:38). Representa les dones que, al Calvari, s’ho miraven... (Marc 15,40.47) i, al sepulcre, veieren assegut a la dreta un jove que portava un vestit blanc (Marc 16,5).

5. ...llançà la capa...

Bartimeu “llançà la capa, s’aixecà d’una revolada i anà cap a Jesús”. El llenguatge expressa valentia, decisió i fe. El captaire “llança la capa”: és una imatge ben gràfica i eloqüent, que contrasta directament amb la de l’home ric i just, del qual ens parlava l’evangeli de fa dos diumenges (Marc 10,21). La capa representa la identitat social d’una persona. La crida de Jesús (de l’Home) el situa en un nou estatus: Bar-Timeu significa literalment fill de prostitució (impur).

 

C. MISSATGE.

6. Abans d’arribar a Jerusalem, l’evangelista posa davant nostre la figura sorprenent de Bartimeu i el seu desig de veure-hi.

Voler veure-hi demana valentia i generositat.  El camí de Jesús porta a veure-hi: veure el món real; veure el poble que decideix, veure l’home concret; veure la justícia i la injustícia que marca les nostres vides; veure els crucificats, i també els ressuscitats. “Allà el veureu”, hauran de dir les dones als Dotze en relació al Ressuscitat (Marc 16,7).

D: RESPOSTA.

7. Veure-hi per respondre, i per gaudir.

No tothom s’atreveix a voler veure-hi.

En un primer moment, els qui acompanyen Jesús volen fer callar al cec. “Tothom el renyava per fer-lo callar”. Consideren que el crit del cec és inoportú. Ells estan fent una “cosa tan important” com pujar a Jerusalem per proclamar-hi Jesús com a “messies i rei”, i ara surt aquest infeliç amb els seus problemes!... Ells “no hi veuen” la persona sinó un pobre infeliç inoportú.

Quan en una ciutat s’hi fan presents personatges o esdeveniments importants, es procura “netejar-la” de persones inoportunes. Fer-les “invisibles”.

Sortosament per Bartimeu, Jesús el veu i se’n compadeix. “Crideu-lo”. Bartimeu no li fa nosa.

  

Cal reconèixer que, entre tots, hem muntat una Societat (i una Església) de tal manera que hi ha persones que ens hi fan nosa a causa de la seva misèria, i busquem la manera de no veure-les. Però Jesús s’identifica precisament amb aquestes persones. S’hi identifica de tal manera que ell mateix, derrotat, va fer nosa (Joan 19, 31). És important que ens parem un moment a reflexionar qui ens fa nosa i qui no ens fa nosa, i per què.

En tot cas, per entendre i assaborir el missatge de Jesús ens cal saber veure el Crucificat (i els crucificats) (Joan 12,32).

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. És coneguda la frase: “Només hi veiem amb el cor”. Què en penseu? Teniu experiència veure-hi, i de ser vistos?

2. Ja de petits, solem aprendre que només som “vistos” si fan coses fora del normal, bones o dolentes. Podria ser aquesta, una de les causes de l’elevat i creixent incivisme de la nostra societat urbana? Què hauria d’incloure, una possible solució?

3. Hi ha mirades que ens acompanyen i ens ajuden a ser; també hi ha mirades que ens vigilen. Com imagineu la mirada de Déu? (Suggereixo llegir el magnífic Cant Espiritual, de David Jou, i que parla de la mirada de Déu).

Vocabulari.

Bar-Timeu.    Capa (Mantell).    Cec.    David.     Veure.

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Jericó.