Crist "rei".

1ª LECTURA.  (Ezequiel 34:11-12, 15-17).

Això diu el Senyor Déu:

«Jo mateix buscaré les meves ovelles

i en faré el recompte.

Les comptaré com el pastor recompta el seu ramat

el dia que es troba amb les ovelles dispersades,

i les recolliré de tots els llocs

on s’havien dispersat el dia de núvols i boira.

Jo mateix faré pasturar les meves ovelles,

i jo mateix les duré a reposar,

diu l’oracle del Senyor Déu.

Buscaré l’ovella perduda,

faré tornar la que s’havia allunyat,

embenaré la que s’havia fet mal,

faré posar bona la malalta,

mantindré les grasses i robustes,

les pasturaré totes amb justícia.»

I a vosaltres, el ramat,

el Senyor Déu us diu això:

«Judicaré entre l’un i altre, moltons i cabrits».

2ª LECTURA (1ª Corintis 15:20-26, 28).

Germans,

Crist ha ressuscitat d’entre els morts,

el primer d’entre tots els qui han mort.

Ja que la mort vingué per un home,

també per un home vindrà la resurrecció dels morts:

tots són d’Adam, i per això tots moren,

però tots viuran gràcies al Crist.

Cadascun al moment que li correspon:

Crist el primer,

després, a l’hora que ell vindrà,

els qui són de Crist;

a la fi, quan ell destituirà

tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder,

com a coronament de tot,

posarà el Regne en mans de Déu, el Pare.

Perquè ell ha de regnar

fins que Déu haurà sotmès

tots els enemics sota els seus peus.

El darrer enemic destituït serà la Mort.

I quan tot li haurà estat sotmès,

el Fill mateix se sotmetrà a Déu

que li ho haurà sotmès tot.

Així Déu serà tot en tots.

EVANGELI. (Mateu 25:31-46).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder,

acompanyat de tots els àngels,

s’asseurà al seu tron gloriós

i es reuniran davant d’ell tots els pobles.

Llavors els separarà entre ells

com un pastor separa les ovelles i les cabres,

i posarà les ovelles a la dreta,

i les cabres a l’esquerra.

Després el Rei dirà als de la seva dreta:

Veniu beneïts del meu Pare:

preneu possessió del Regne

que ell us tenia preparat des de la creació del món.

Vosaltres quan jo tenia fam, em donàreu menjar,

quan tenia set em donàreu beure,

quan era foraster em vau acollir,

quan em veiéreu despullat, em vau vestir,

quan estava malalt em vau visitar,

quan era a la presó, vinguéreu a veure’m.

Els justos li respondran:

Senyor, ¿quan us vam veure afamat

i us vam donar menjar,

o que passàveu set, i us vam donar beure?

¿Quan us vam veure foraster i us vam acollir,

o despullat, i us vam vestir?

¿Quan us vam veure malalt o a la presó,

i vinguérem a veure-us?

El Rei els respondrà:

Us ho dic amb tota veritat:

Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus,

per petit que fos,

m’ho fèieu a mi.

Després dirà als de la seva esquerra:

Lluny de mi, maleïts:

aneu-vos-en al foc etern

preparat per al diable i els seus àngels.

Vosaltres, quan jo tenia fam,

no em donàreu menjar,

quan tenia set, no em donàreu beure,

quan era foraster, no em vau acollir,

quan em veiéreu despullat, no em vau vestir,

quan estava malalt o a la presó,

no em vau visitar.

Ells li respondran:

Senyor, ¿quan us vam veure afamat

o que passàveu set, foraster,

despullat, malalt o a la presó,

i no vam fer res per vós?

Ell els contestarà:

Us ho dic amb tota veritat:

Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests,

per petit que fos,

m’ho negàveu a mi.

I aniran als suplicis eterns,

mentre que els justos entraran a la vida eterna.»

LLENGUATGE.

1. Heus aquí una BONA FESTA amb un MAL  LLENGUATGE.

Una “Bona Festa”.

Perquè és reconfortant poder acabar l’any litúrgic celebrant l’èxit de la Humanitat.

Des del primer capítol de la Bíblia se’ns presenta el propòsit de Déu de crear l’Home a imatge i semblança seva. I aquest Home, imatge i semblança de Déu, està destinat a ser rei de la creació (Gènesi, 1,26-29).

Però quan mirem la història de la Humanitat comprovem que la immensa majoria dels humans ha viscut i viu sota el pes de l’opressió, del dolor i de la mort. Semblaria, doncs, que el projecte de Déu ha fracassat.

2. Però en Jesús de Natzaret  -que també és un condemnat a mort-  descobrim que aquesta nostra vida sobre la terra no és pas encara la Vida a què estem cridats sinó el camí cap a la Vida. Això canvia radicalment el significat del sofriment i de la mort. La mort ja no comporta el fracàs de la Vida sinó l’acabament del camí que porta a la Vida.

3. No és en els que moren o són assassinats que la Vida fracassa, sinó en els assassins. Ben cert: en aquests la Vida ha fracassat. En canvi, aquells en els quals la Vida ha reeixit són “una multitud tan gran que ningú no l'hauria poguda comptar... Gent de totes les nacions, tribus, pobles i llengües”, com llegíem el dia de Tots Sants (Apocalipsi 7,9). Tothom qui estima, recorre amb èxit el camí cap a la Vida, i esdevé imatge i semblança de Déu, perquè Déu és amor (1ª Carta de Joan 4,8).

4. Un “mal llenguatge”.

Perquè l’expressió  “Jesucrist, Rei de tot el món”, en una societat plural com la nostra, té el perill de ser entesa en sentit fonamentalista, tant pels no cristians com per molts dels mateixos cristians. Passa el mateix que amb la paraula “messies” en temps de Jesús. Els evangelis ens diuen una i una altra vegada que Jesús va prohibir severament als seus deixebles que diguessin a ningú que ell era el messies (Marc 8,30).

Els evangelis només accepten per a Jesús el qualificatiu de “messies” o “rei” en el context de la Creu. És a dir: quan no hi ha la més mínima possibilitat d’interpretar erròniament la seva “reialesa”; una reialesa que té, per únic tron, la Creu.

5. Però quan el missatge cristià s’ha convertit en una Religió amb més de mil milions de “seguidors”,  i el “vicari de Crist” és un “Cap d’Estat” amb ambaixadors a la majoria dels països... aleshores, una festa que se’n digui “Jesucrist, rei de tot el món” comporta una ambigüitat perillosa i provocativa.

¿Com us sembla que serà interpretada aquesta festa pels companys musulmans, budistes o simplement no religiosos?

¿Com reaccionaríem nosaltres si a les mesquites de casa nostra celebressin una festa semblant, però des del punt de vista de l’Islam?

6. L’evangeli d’avui ens situa en la perspectiva correcta. Ens parla de Jesús fent servir l’expressió “el Fill de l’home”. És a dir: l’Home.

L’ésser humà és el criteri d’avaluació. L’escenificació que fa Mateu és solemne i radical. Només hi ha dues classes de persones:

- les que han atès l’Home en els altres,

- i les que no han atès l’Home en els altres.

Només hi ha dues sentències: “Veniu, beneïts” als primers, i “Lluny de mi, maleïts” als segons.

“Veniu beneïts del meu Pare... quan jo tenia fam, em donàreu menjar, quan tenia set em donàreu beure,...

Lluny de mi, maleïts... quan jo tenia fam, no em donàreu menjar,

quan tenia set, no em donàreu beure,...”.

7. Cap referència a si eren d’una religió o d’una altra o sense religió. Cap al·lusió a altres coses que no siguin el comportament generós i solidari envers els altres.

I no hi valen les excuses: “Senyor, ¿quan us vam veure afamat o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la presó, i no vam fer res per vós? Ell els contestarà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests, per petit que fos, m’ho negàveu a mi”.

No se’ns parla de Jesús com a fundador, iniciador o centre d’una religió. Se’ns parla de l’ésser humà, per petit que sigui.

8. Seguint el llenguatge d’aquest evangeli, potser seria més oportú anomenar aquesta celebració final de l’any litúrgic: “Festa de l’Home, Rei de la Creació”. Però, donat que la paraula “rei” està tan devaluada, potser en podríem dir simplement: “Festa de la Plenitud humana”.

MISSATGE.

9. L’ésser humà, creat a imatge i semblança de Déu, arriba a la seva plenitud aprenent a estimar els altres. Per fer aquest aprenentatge ha rebut el do de la vida terrena com a camí vers la Vida. “Veniu beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món”.

RESPOSTA.

10. A) Esforçar-nos per adequar el llenguatge a la nova situació de pluralisme. El llenguatge és per expressar-se, però recordant que també arriba als altres, els quals l’entendran des de la seva pròpia experiència i manera de pensar.

El llenguatge ha de ser apte per esdevenir diàleg; i perquè el diàleg sigui correcte cal tenir sempre en compte com serà entès.

11. B) Sigui quina sigui la nostra religió o no-religió, cal atendre l’altre, per petit que sigui.

També cal dir que vivim en una societat en què el missatge de Jesús hi ha entrat suficientment com perquè l’atenció als altres hagi pres, en bona part, la forma de Serveis Socials. Cal alegrar-se d’aquesta situació i és necessari col·laborar-hi des de la pròpia situació; per exemple: pagant els impostos que fan possibles aquests serveis, i controlant el seu ús, destinació i gestió; suplint deficiències;... També cal no abusar d'aquests serveis, perquè els abusos d'uns impedeixen que se'n beneficiïn qui realment els necessiten.

Avui, els serveis socials estan tan “erosionats” per persones que no els necessiten realment, per empreses poderoses que n’abusen o per una gestió incorrecta, que sovint no arriben als qui els necessiten de debò. No ho podem tolerar, ni excusar les seves causes.

I això sense parlar de les diferències que una incorrecta distribució de les riqueses ha generat entre els països. No hi ha “països pobres” i “països rics” sinó països empobrits i països enriquits.

PREGUNTES per al diàleg.

1. El missatge central de la festa d’avui coincideix força amb les diferents declaracions de l’ONU sobre “Drets Humans” i “Drets dels Infants”, ... Busqueu-hi diferències i coincidències.

2. L’evangeli d’avui fa inclusió amb l’evangeli de les Benaurances (Mateu 5, 1ss). A la paraula “feliços” hi correspon ara l’expressió “veniu beneïts del meu Pare”. Compareu els dos textos.

3. Amb aquest diumenge acaba l’actual any litúrgic A. Diumenge que ve en començarem un de nou: any litúrgic B. ¿Teniu una idea prou precisa sobre el significat de l’Any Litúrgic en el seu conjunt? Quines són les seves festes de referència? Què signifiquen les lletres A, B, i C per identificar un any litúrgic?

Diumenge 33 A.

1ª LECTURA.  (Proverbis 31:10-13, 19-20, 30-31).

Que en té de valor una bona esposa!

És molt més preuada que les perles.

El cor del seu marit hi confia,

no són escassos els guanys que en traurà.

Durant tota la vida el farà feliç i no desgraciat.

Es procura la llana i el lli,

que les seves mans transformen com vol.

Pren a les mans la filosa,

i els seus dits agafen el fus.

Obre les mans als pobres,

allarga el braç als indigents.

L’encant és aparença;

la bellesa s’esvaeix;

l’esposa que creu en el Senyor

és la que val tots els elogis.

Dediqueu-li cants pels fruits del seu treball:

que la seva obra l’elogiï davant de tot el poble.

2ª LECTURA (1ª Tessalonicencs 5:1-6).

Germans,

no cal que us escrivim quan i a quins moments

arribarà el Dia del Senyor:

vosaltres mateixos ja sabeu prou bé

que vindrà com un lladre a la nit.

La gent es pensaran que tot està en pau i ben assegurat,

quan de sobte vindrà la devastació,

com els dolors a la dona que ha de tenir un fill,

i no se n’escaparà ningú.

Però a vosaltres, germans,

que no viviu en la foscor,

aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre,

ja que tots sou fills de la llum i del dia.

No som pas de la nit ni de la foscor.

Per això no hem de dormir, com els altres,

sinó vetllar i viure sòbriament.

EVANGELI. (Mateu 25:14-30).

(En blau allò que correspon a la versió llarga).

En aquell temps,

Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:

«Un home que se n’anava fora del país,

cridà els seus administradors i els confià els seus béns.

A un li donà cinc milions,

a l’altre dos

i a l’altre un,

segons la capacitat de cadascú,

i se n’anà.

El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi,

i en guanyà cinc més.

També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més.

Però el qui n’havia rebut un

guardà en un amagatall els diners del seu amo.

Al cap de molt temps l’amo tornà

i els demanà comptes.

Es presentà primer el qui havia rebut cinc milions,

portà també els cinc que havia guanyat i digué:

Senyor, m’havíeu confiat cinc milions

i n’he guanyat cinc més.

L’amo li va dir: Molt bé.

Ets un administrador bo i de tota confiança.

El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment.

Ara t’encomanaré molt més.

Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué:

Senyor, m’havíeu confiat dos milions

i n’he guanyat dos més.

L’amo li va dir: Molt bé.

Ets un administrador bo i de tota confiança.

El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment.

Ara t’encomanaré molt més.

Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

Es presentà també el que n’havia rebut un, i digué:

Senyor, sé que sou un home exigent,

que voleu collir on no havíeu sembrat

i aplegar on no havíeu escampat.

Per això vaig tenir por

i vaig amagar els vostres diners.

Aquí teniu allò que és vostre.

L’amo li contestà:

Ets un administrador dolent i gandul.

¿Tu sabies que vull collir on no he sembrat

i aplegar on no he escampat?

Doncs havies de posar al banc els meus diners,

i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos.

Preneu-li aquest milió i doneu-lo al qui en té deu,

perquè als qui tenen,

els donaré encara més i en tindran a vessar,

però als qui no en tenen,

els prendré fins allò que els queda.

I aquest administrador inútil,

traieu-lo fora, a la fosca.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.»

LLENGUATGE.

1. Estem arribant al final de l’Any Litúrgic.

L’Evangeli de Mateu ens ha anat presentant el “camí de la Vida” a través del “camí de Jesús”. El Natzaré, que havia començat el seu camí a Betlem (una manera d’indicar que el seu camí connecta amb tota la Història anterior, i la continua), al final ha arribat a Jerusalem, la ciutat on l’aliança de Déu amb Israel havia estat segrestada pels grans sacerdots i notables del poble. Jesús ha denunciat aquesta situació, s’ha enfrontat a les autoritats i ha reconstituït el “poble elegit”, personificat primer en els “12” apòstols, i després en els “germans”.

2. Després que les autoritats ja han decidit matar Jesús, Mateu posa en boca d’ell un llarg discurs, anomenat discurs escatològic perquè parla de la fi dels temps, o millor, del final del camí (eskhatos = final).

És el cinquè i últim dels grans “discursos” que articulen l’evangeli de Mateu, en paral·lelisme amb el 5 llibres de la Llei de Moisès (“Pentateuc”).

En el cinquè llibre del Pentateuc, (el Deuteronomi, que significa “segona llei”) Moisès, abans de morir, s’acomiada del seu poble donant-los les últimes instruccions per la nova etapa que començaran en entrar a la Terra Promesa.

3. També Jesús, Nou Moisès en el llenguatge de Mateu, es dirigeix als deixebles. No se n’acomiada, però, abans de morir, els explica la nova situació en què es trobaran i quines actituds han de tenir.

En la paràbola d’avui (que forma part del Discurs escatològic) Jesús els parla d’un home que va fer un llarg viatge: clara referència a la seva mort i a l’absència que experimentaran els deixebles abans no torni.

4. Aquest llarg discurs acaba presentant-nos el “judici final” presidit pel Fill de l’Home. (Ho llegirem diumenge que ve, i marcarà l’acabament de l’actual any litúrgic).

Tot el discurs escatològic, Mateu el posa com a resposta a una pregunta dels deixebles a Jesús. Els deixebles li mostren la “meravella” de les construccions del temple vistes des de la Muntanya de les Oliveres. Jesús els adverteix que de tot allò no en quedarà pedra sobre pedra (Mateu 24,2). És aleshores quan els deixebles li pregunten quan passarà això i quin serà el senyal de la teva vinguda i de la fi del món?

Els deixebles, com la majoria dels jueus, consideren que seran simultanis els tres esdeveniments: la destrucció del temple, la vinguda definitiva del Messies i la fi del món.

Mateu posa el discurs escatològic com a resposta a aquesta pregunta. Cal no perdre-ho de vista.

5. Les diferents seccions d’aquest llarg discurs estan centrades en un personatge que arriba: el Fill de l’Home, que a vegades és anomenat “l’espòs” o “l’amo”.

En l’evangeli d’avui es tracta d’un “home” que marxa per fer un llarg viatge (al·lusió, com ja he dit, a la mort de Jesús, experimentada pels deixebles com a “absència”). Per això confia els seus bens als seus servents (deixebles), a cadascú segons la seva capacitat.

6. Quan torna, després de molt de temps, els demana comptes, i es mostra molt generós amb els servents que han fet rendir els talents que havien rebut. L’evangeli parla de “talents”, una mesura de pes corresponent a uns 25 kgs. de plata. El missal català ha traduït “talent” per “milió”. Potser en aquest cas hauria sigut millor mantenir la paraula talent, donat el seu significat simbòlic.

La generositat de l’amo es manifesta no solament perquè augmenta els bens confiats als servents bons sinó, i sobretot, perquè els invita a participar de la seva mateixa vida: “Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor”. Literalment:  “Entra al goig del teu Senyor”. No podien rebre una recompensa més gran!

7. Però sorprèn la duresa amb el servent dolent i peresós. Com en el cas de les cinc noies que no havien pres oli per les seves torxes (diumenge passat), aquest servent peresós és llançat fora, a les tenebres.

¿No és massa dura la reacció d’aquest “amo”, que representa Déu?

El servent peresós, en realitat no ha fet cap mal; només ha estat peresós i covard...

8. Com ja comentava el diumenge passat, “estar fora, a la fosca”, no és cap càstig sobreafegit; és simplement el vessant negatiu de no haver acceptat el do. Si acluquem els ulls per no rebre la llum, ens quedem a les fosques. No és un càstig; és només la conseqüència de tancar els ulls, ja que els ulls humans, per veure-hi, han d’estar oberts; i això depèn de nosaltres.

9. Però, a més: què vol dir en aquest cas ser un bon servent? Què vol dir administrar bé els “talents” rebuts?

Encara que això depèn dels dons que cadascú ha rebut, en definitiva el bon servei es redueix a això: “tenia gana i em donàreu menjar, tenia set i em donàreu de beure...”. Per contra, el mal servei es redueix a això: “tenia gana i no em donàreu menjar, tenia set i no em donàreu de beure...” (com llegirem diumenge que ve).

En realitat els “talents rebuts” consisteixen en un “cor amb capacitat d’estimar”.

Els humans hem rebut un cor per a estimar. Si estimem, haurem estat uns bons administradors i serem invitats a participar en el goig de Déu; si no estimem, el cor rebut queda malaguanyat, i val més “donar-lo” a qui vulgui fer-lo servir. “Preneu-li aquest milió i doneu-lo al qui en té deu, perquè als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no en tenen, els prendré fins allò que els queda”.

MISSATGE.

10. Els “talents” rebuts són per fer-los fructificar. En l’evangeli de Joan s’expressa això mateix amb una altra comparança: “Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més” (Joan 15,2).

En realitat, això de “donar fruit” no és pas una feina afegida a la vida, sinó que és el sentit de la vida; la manera de viure-la; o millor, la manera de conviure-la.

RESPOSTA.

11. En la nostra societat no està de moda preguntar-se sobre el sentit de la vida. En canvi s’ha posat de moda una espècie de “vitalisme pur”, com si viure fos només “viure”.

Teòricament això (viure és “viure”) pot semblar molt correcte, però en la pràctica no funciona.

En la pràctica, l’ésser humà experimenta que viure vol dir viure per; i viure per comporta donar sentit a la nostra vida.

De fet, també aquells que només intenten “viure”, en la pràctica viuen per divertir-se, per passar-ho bé,...

12. És ben cert: tots desitgem el plaer i la felicitat. Però el plaer i la felicitat no són realitats objectives que es poden aconseguir buscant-les directament. El plaer i la felicitat són realitats subjectives, que experimentem com a resultat o fruit d’una altra cosa.

Hi ha un primer nivell de plaer (que compartim amb els animals) que és el resultat de satisfer les necessitats, físiques o psíquiques. Menjar és plaent quan tenim gana; però ens repugna quan estem tips. Un bany d’aigua fresca ens ve molt bé quan estem acalorats; però no ens agrada si estem enfredorits. També ens dóna plaer la companyia d’una persona estimada quan ens sentim sols; o el plaer d’aprendre quan ens sentim ignorants.

13. També hi ha un segon nivell de plaer o de felicitat, específicament humà, que no depèn de les nostres necessitats sinó que correspon al desenvolupament i exercici de les nostres capacitats.

Tenim la meravellosa capacitat d’estimar. Quan ens trobem amb els altres, si els atenem, si els tenim en compte, si fem de la nostra vida una resposta a la seva presència (diàleg), experimentarem una altra classe de felicitat que ens arriba com un do de la persona o de les persones presents, i com un fruit de la nostra resposta generosa a la seva  presència.

 
14. No hi ha possibilitat de trampa. Si algú es deia: "Seré generós amb els altres perquè així seré feliç", aquest tal, en realitat, no seria generós sinó que utilitzaria els altres per ser feliç. Per tant, no podria gaudir mai de la felicitat que neix de la generositat.

15. Aquesta felicitat ens prepara per participar en la felicitat de Déu mateix. Per això quan l’evangeli diu “Entra al goig del teu Senyor”, no és una expressió metafòrica sinó real.

16. Així, doncs, administrar bé els “talents rebuts” vol dir estar atents als altres i portar-nos amb generositat amb ells.

La 1ª Lectura ens presenta la bona esposa com exemple d’una vida plena de fruits. És de justícia reconèixer el guany extraordinari que per a la Vida Humana ha comportat l’exemplar generositat de la dona. Amb tot, cal superar l’esquema masclista que encara presenta aquesta Lectura (de més de 2500 anys d’antiguitat). Avui encara, sovint es considera que la igualtat entre dona i home comporta que les dones siguin com els homes. No obstant són molts els camps en què la igualtat s’hauria de fer essent els homes com les dones. La generositat és un d’aquests camps.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Segur que haureu experimentat la felicitat de la generositat. Mireu de recordar algun moment especial i, si ho creieu oportú, compartir-ho amb la resta del grup.

2. El contrari de la convivència generosa és l’entotsolament en el propi JO. El contrari de la comunió és la soledat. Però no és el mateix “estar sol” que “sentir-se sol”. Comenteu les diferències, sobretot en relació al goig de la comunió.

3. La trobada de la comunitat és un tast avançat del goig del Senyor, que ens arriba com un do rebut dels altres. Sentim agraïment envers els altres per aquest do rebut? (“Eucaristia” significa “Acció de gràcies”).

Dedicació de St. Joan de Laterà.

1ª LECTURA (Ezequiel 47,1-2.8-9.12)

En aquells dies,
l’àngel em va fer tornar a l’entrada del santuari,
i vaig veure que sota el llindar del santuari que mira a orient
naixia, al costat dret, una font d’aigua,
i s’escolava cap a l’orient, passant a l’esquerra de l’altar.
Em va fer sortir per la porta del nord,
em va conduir per fora
fins a l’exterior de la porta que mira a l’orient,
i vaig veure que l’aigua rajava del costat dret.
Llavors em digué:
«Aquesta aigua corre per les valls orientals,
baixa a l’Arabà i desemboca a la mar Morta.
Entra dins les aigües salades i les saneja.
A tot arreu on penetrarà l’aigua d’aquest riu,
hi viurà tota mena d’animals que neden dintre l’aigua,
i el peix serà molt abundant,
perquè on arribi aquesta aigua, la mar serà sanejada.
Allà on arribi l’aigua del riu, tot viurà.
A banda i banda del riu creixerà tota mena d’arbres fruiters.
No perdran mai la fulla i sempre tindran fruit.
Cada mes donaran fruits primerencs,
perquè l’aigua que els rega neix del lloc sant.
Els seus fruits donaran aliment,
i les seves fulles seran un remei.»

2ª LECTURA   (1ª Corintis  3,9b-11.16-17).

Germans,
vosaltres sou un edifici construït per Déu.
Jo, com a bon arquitecte,
amb la gràcia que Déu m’ha donat,
he posat el fonament, i d’altres continuen construint.
Que cadascú miri bé com construeix.
De fonament, ningú no en pot posar cap altre
que el que està posat: Jesucrist.
¿No sabeu que sou un temple de Déu
i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres?
Si algú profana el temple de Déu,
Déu li’n demanarà compte,
perquè el temple de Déu és sagrat,
i aquest temple sou vosaltres.

 

EVANGELI  (Joan 2,13-22)

Quan s’acostava la pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem,
i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms
i els canvistes asseguts.
Llavors es va fer un fuet de cordes,
i els tragué tots, moltons i vedells, a fora del temple,
escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules,
i digué als venedors de coloms:
«Traieu això d’aquí,
no convertiu en mercat la casa del meu Pare.»
Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura:
«El zel del vostre temple em consumia.»
Llavors els jueus el van interrogar:
«¿Quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?
Jesús els contestà:
«Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies.»
Els jueus respongueren:
«Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció,
¿i tu el vols reconstruir en tres dies?»
Però ell es referia al santuari del seu cos.
Quan Jesús ressuscità d’entre els morts,
els deixebles recordaren que ell deia això,
i cregueren en l’Escriptura
i en aquesta paraula de Jesús.

LLENGUATGE.

1. La Lectura d’avui és treta de l’evangeli de Joan. És un dels pocs relats que es troben en els quatre evangelis. Amb tot, aquest Episodi del Temple té un significat diferent en els tres Sinòptics (Mateu, Marc i Lluc) i en Joan.
En els Sinòptics, d’aquest episodi podria dir-se’n “la Purificació del Temple”. Al final de la seva obra, Jesús puja a Jerusalem on hi és rebut pel Poble com a Messies. Segons les Escriptures del Jueus, la 1ª feina del Messies era purificar el Temple. Jesús ho fa expulsant-ne els qui venien i compraven, i que l’havien convertit en una cova de lladres (Marc 11,17).
2. Però en l’evangeli de Joan aquest episodi, posat al començament, porta un missatge més radical: no es tracta de purificar el Temple sinó d’anul·lar-lo, substituint-lo per l’Home. Per això Jesús, en el relat de Joan, no expulsa els mercaders sinó que fa sortir tots els animals (ovelles i  vedells, amb els coloms) destinats a ser-hi sacrificats. El Temple s’havia convertit en un àmbit d’esclavitud per al Poble (representat en les ovelles i vedells): Jesús el fa sortir, com Moisès havia fet sortir el Poble d’Israel de la Terra d’esclavitud. Evidentment, els responsables del Temple no acceptaran quedar-se sense víctimes (esclaus). L’evangelista Joan anirà teixint el relat de tot el seu Evangeli de manera que, de fet, l’anyell que “sacrificaran” serà el mateix Jesús; però no al Temple, que ja ha perdut tota legitimitat, sinó a “fora la ciutat” (Marc 15,20). Joan Baptista ja havia presentat Jesús dient: “Mireu l’Anyell de Déu” (Joan 1,36).
Aquest episodi del Temple prepara la declaració més explícita que farà Jesús quan, responent a la pregunta de la Samaritana sobre on cal adorar el Senyor, li dirà: “Creu-me, dona, arriba l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem, … els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat” (Joan 4,21).
3. La referència al fuet té per finalitat deixar clar que, a qui Jesús fa sortir del Temple és a les ovelles i vedells, amb els coloms ( >Joan 10,3). És també un gest messiànic, doncs se solia representar el futur Messies amb un fuet a la mà per reconduir el poble a la pràctica de la vertadera religió (“Bon pastor”).
4. L’evangelista vol que ens fixem en aquest canvi de perspectiva en relació als evangelis Sinòptics. Ho fa posant-hi dues “interpretacions” per part dels mateixos deixebles. En un primer moment, aquests interpreten l’acció de Jesús segons la “mentalitat normal”: apliquen a Jesús els sentiments d’Elies: “El zel del vostre temple em consumia” (1 Reis 19,10; Salm 69,10). És una interpretació errònia. Jesús no es comporta com Elies, extremadament violent (1 Reis 18,40). L’autèntica interpretació del gest de Jesús la dóna Ell mateix: “Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies. … Ell es referia al santuari del seu cos”.
Aquest significat profund de l’acció de Jesús, els deixebles no el van copsar fins més tard: “Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l’escriptura i en aquesta paraula de Jesús”.
5. L’acabament de la Lectura d’avui és realment sorprenent: “Molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots”…
¿En què creuen els qui creuen en Jesús? Creuen  “que Ell és el Messies”. Però imaginen un “Messies” totalment al revés de com és Jesús. St. Pau ben gràficament als cristians de Corint: Els jueus demanen signes prodigiosos, els grecs volen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als altres un absurd;…” (1ª Corintis 1:22-25).
La Fe no és “creure que Jesús és el Messies” sinó creure que la manera que té Jesús de viure i donar la vida, el fa “Messies”. En el primer cas, la fe no seria res més que aplicar a Jesús les nostres idees. En realitat no seria “creure en Jesús sinó en nosaltres mateixos. En canvi, en el segon cas, la fe és acollir la nova realitat que Jesús ens proposa i acceptar-la com la veritat que salva la nostra vida.
Aquesta equivocació en la manera d’entendre el “Messies” explica que la mateixa multitud que aclamava Jesús el Diumenge del Ram, al Divendres Sant, quan Pilat pregunta a qui volen que deixi lliure,  respongui: “Aquest no; volem Barrabàs”. Per això conclou l’evangelista: “Ell (Jesús) sabia prou què hi ha a l’interior de cada home” (No llegit en el fragment d’avui).

MISSATGE.

6. El Relat d’avui ens ofereix un missatge amb dues cares pràctiques:
a). El Temple ha acabat el seu temps. No cal purificar-lo sinó sortir-ne i substituir-lo per l’Home. És en l’Home que dóna la seva vida pels altres on Déu es fa present i visible.
b). Creure en Jesús-messies (“Jesu-crist”) no és creure en un líder que solucionarà els problemes a la nostra manera, sinó creure que “donar la vida pels altres amb amor” és l’autèntica vida a la qual som invitats, participant de la Vida mateixa de Déu. Això significa que el missatge no és només “sobre Jesús” sinó també sobre la “vida dels humans”, visualitzada ja en aquest home anomenat Jesús de Natzaret.

RESPOSTA.

7. a) Moltes de les Comunitats Cristianes, esdevingudes una nova religió, han “re-instaurat” grans i magnífics temples. Entre nosaltres, la quasi totalitat dels grans temples s’ha convertit, en alguns aspectes, en una servitud. Només per mantenir-los, ja hem de negociar amb els poderosos de torn i dependre d’ells. Molts d’aquests edificis han de ser considerats “propietat del poble”. ¿No seria oportú trobar la manera de retornar-los al Poble ara que, si som realistes, ens fan més nosa que servei?
8. b) L’autèntic “temple” capaç de visualitzar i encarnar la presència de Déu és el “cos ressuscitat de Jesús”; és a dir: la Comunitat que neix de la pràctica de la Comunió. “On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells” (Mateu 18,20). Això implica que, per al seguidor de Jesús, el vertader culte és la pràctica de l’amor solidari amb tots els humans. La missa del diumenge hauria d’expressar aquest culte, i celebrar la vida que inclou. I cal reconèixer que festes com la d’avui no ajuden precisament a aquest canvi de visió.

PREGUNTES per al diàleg.

1. És freqüent parlar de l’edifici de l’església com d’un “espai sagrat”. Què en penseu? ¿Què el faria sagrat?
2. Considereu que les nostres esglésies son adequades per a reunions comunitàries?
3. Quan parlem de persones “practicants”, a qui solem referir-nos: als qui assisteixen als “temples” (edificis) o als qui practiquen la solidaritat?

Diumenge 32. Any A

1ª LECTURA.  (Saviesa 6:12-16).

La saviesa és resplendent i no s’apaga mai.

Els qui l’estimen, arriben fàcilment a contemplar-la;

la troben tots els qui la cerquen:

ella mateixa es fa conèixer als qui la desitgen.

Si algú matineja per sortir a buscar-la,

no s’hi haurà de cansar:

la trobarà asseguda a les portes de casa.

Pensar-hi sempre, ja és tenir l’enteniment madur,

i, si per trobar-la, hi ha qui passa nits en vetlla,

aviat perd el desfici, perquè ella ronda sempre

buscant els qui se la mereixen;

generosament se’ls apareix pels camins

i els surt al pas en tot el que es proposen.

2ª LECTURA (1ª Tessalonicencs 4:13-18).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

Germans:

no podeu desconèixer què serà dels difunts:

no voldríem pas que us entristíssiu,

com ho fan els altres que no tenen esperança.

Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità,

creiem també que Déu s’endurà amb Jesús

els qui han mort en ell.

D’acord amb la paraula del Senyor, us diem

que nosaltres,

si encara quedàvem amb vida quan arribarà el Senyor,

no serem primers que els qui han mort,

perquè, a un senyal de comandament,

al crit d’un arcàngel, al toc del corn de Déu,

el Senyor mateix baixarà del cel,

i els qui han mort en Crist ressuscitaran primer;

llavors, els qui d’entre nosaltres quedem en vida,

serem enduts juntament amb ells pels aires,

en els núvols,

per sortir a rebre el Senyor,

i així estarem amb ell per sempre.

Consoleu-vos, doncs, els uns als altres,

amb aquestes paraules.

EVANGELI. (Mateu 25:1-13).

En aquell temps,

Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:

“Passarà amb el Regne del cel com en deu noies,

que sortiren amb torxes a rebre l’espòs.

N’hi havia cinc de prudents,

i les altres cinc eren desassenyades.

Les desassenyades no s’emportaren oli per les torxes,

però cadascuna de les prudents

se’n proveí d’una ampolla.

Com que el nuvi trigava, els vingué son,

i totes s’adormiren.

Ja era mitjanit quan se sentí cridar:

L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l.

Aquelles noies es despertaren

i començaren a preparar les seves torxes.

Les que no tenien oli digueren a les altres:

Doneu-nos oli del vostre,

que les nostres torxes no s’encenen.

Però les prudents els respongueren:

Potser no n’hi hauria prou per a totes;

val més que aneu a comprar-ne.

Mentre hi eren, arribà el nuvi,

i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa.

I la porta quedà tancada.

Finalment arribaren també les altres,

i deien des de fora:

Senyor, Senyor, obriu-nos.

Però ell els respongué:

Us dic amb tota veritat que no us conec.

Vetlleu, doncs,

perquè no sabeu ni el dia ni l’hora.

LLENGUATGE.

1. Sorprèn la duresa del nuvi en aquesta paràbola. És cert que tota ella està pensada per posar de relleu una de les coses que més ens demana l’evangeli: estar apunt. Però, no obrir la porta a aquelles cinc noies una mica despistades, sembla una actitud massa intolerant. Aquesta intolerància resulta més sorprenent si tenim en compte que aquestes noces representen les “noces de Crist amb la seva Església”.
Aquelles noies no han fet cap mal; simplement han estat massa distretes. Fins i tot diríem que són precisament les altres cinc les que han estat males companyes en no voler compartir la seva ampolla d’oli. No obstant això, aquestes no són censurades i poden entrar tranquil·lament a la Festa.

2. Fa quatre diumenges ens vam trobar amb un cas semblant: aquell invitat que va anar a les noces del fill del rei sense el vestir de noces, i que el rei el va treure fora, expulsant-lo del convit.

També l'evangeli de diumenge que ve mostra una gran duresa.

¿Podríem dir que els evangelis comencen presentant-nos un Jesús molt bona persona, però que, al final, es torna una persona dura, molt dura? ¿I aquesta “duresa” caldria aplicar-la també a Déu, ja que Jesús ens fa visible la manera de ser de Déu?

3. Estem a finals de l’any litúrgic. L’any litúrgic va resseguint el camí de Jesús, que és també el camí dels seus seguidors.

Els relats evangèlics ens deixen clara una cosa: el camí de Jesús porta a participar de la vida-festa-felicitat de Déu mateix.

Aquesta participació en la vida-felicitat de Déu és un do gratuït. Podem acceptar-lo o no. Però, què passa si no l’acceptem?

Segurament aquesta és la gran pregunta que ens ajudarà a entendre la “duresa” d’aquest Déu bo que ens invita a participar de la seva mateixa Vida.

4. Què passa si no acceptem la invitació de Déu?

La resposta és que no passa res, perquè al marge de l’obra de Déu no hi ha res.

Solem pensar que nosaltres som o tenim alguna classe de realitat al marge de Déu. Però, com diu l’evangeli de Joan: “Per ell tot ha vingut a l’existència, i res no hi ha vingut sense ell” (Joan 1,3).

Què passa si el rierol refusa l’aigua que li ofereix la font? −No passa res, perquè no hi hauria rierol.

Què passa si una bombeta es nega a connectar-se a la font d’electricitat? −No passa res, perquè no hi hauria bombeta.

Què passa si un ocell no es deixa sostenir per l’aire? −No passa res, perquè no hi hauria ocell.

La nostra relació amb Déu no és una qüestió de tracte sinó d’existència. No és una relació bilateral sinó una seqüència de Vida.

5. Parlo d’aquella experiència directa i profunda que ens fa sentir que som unes “realitats” que no tenim en nosaltres mateixos la base de la nostra existència. Podríem no existir. Si existim és perquè “algú ens aguanta en l'existència”. I el missatge de l’Evangeli és: deixeu-vos aguantar, per poder viure; deixeu-vos estimar, per poder ser,...

6. Deixar-se aguantar significa estar oberts a aquell que ens aguanta. “Aguantar-nos” és un acte d’amor. Qui ens aguanta, ens aguanta per amor i amb amor. I nosaltres ens deixem aguantar acceptant ser estimats i fent-nos amadors. Si no, no passa res: simplement quedem “fora”, a la “fosca”, en el “no-res”.

7. L’acció de Déu és com un estira i arronsa entre Vida i no-vida; entre Ser i no-ser; entre Llum i tenebra (Joan 1,5).

Déu no fa el seu “do” a algú que ja existeix. L’existència és el do. I només des d’una existència ja donada i rebuda podem negar-nos a continuar acceptant-la, i anar-nos pansint com la branca que es desprèn de l’arbre.

En la “duresa de Déu” els Evangelis ens mostren el perill de la nostra pròpia “duresa de cor” o del nostre orgull: no acceptar ser aguantats per l'Amor.

8. En els Evangelis, Jesús (l’Home-mostra, perquè ha donat un sí total al qui l’aguanta, al Pare) ens ho diu servint-se de diferents llenguatges. Fa quatre diumenges, amb el símbol del vestit de noces; en l’evangeli d’avui, amb el símbol de l’oli per les torxes; diumenge que ve, amb el símbol d’un talent desaprofitat. A l’últim diumenge de l’any litúrgic, ja no hi haurà símbols. Serà el moment dels resultats.

Què passa si una torxa no s’impregna d’oli? No passa res: simplement, no hi ha torxa, perquè és l’oli que converteix en “torxa” el pal que l’aguanta.

Què passa si unes noies no s’han preparat per entrar a la Sala de Festes? No-res: simplement queden “fora”.

9. I si canvien? I si es converteixen i corregeixen la seva “distracció”?

Tot el missatge de Jesús és una crida a la conversió. Tots estem invitats a la conversió, fins i tot aquells que ho han deixat per a “la última hora” (Mateu 20,5).

Però en la paràbola que hem llegit avui, el nuvi ha esperat fins a l’últim moment per arribar; ha esperat fins a la “mitjanit”. Abans, hi havia hagut tot el temps per preparar les torxes. Hi havia temps per esperar i, fins i tot, per adormir-se. En els evangelis “adormir-se” significa la mort. “Totes s’adormiren”.

10. Dóna la impressió que aquelles noies realment no esperaven ningú. Ni tan sols s’havien adonat que hi havia una festa (“vida”) a la qual eren esperades per ser-hi llum. Les altres no els poden donar oli del seu perquè cada “torxa” necessita el seu “oli”, aquell en què la pròpia vida s'ha anat convertint.

MISSATGE.

11. La nostra vida és el temps que se’ns ofereix per dir “sí” a la Vida. També podem dir “no”, i quedar-nos “fora”, perquè, arribat el nuvi a la mitjanit (o sigui: al final dels temps), la “porta queda tancada”.

RESPOSTA.

12. Estigueu apunt.

Estar apunt no és encendre les torxes al moment en què arriba el nuvi sinó haver-se proveït d’oli abans que ell arribi.

“Proveir-se d’oli” no vol dir dedicar uns minuts de la vida per anar a comprar-lo, i ja està. No. Proveir-se d’oli és entendre i viure la vida tensionada per l’espera del nuvi. La Festa amb el Nuvi és l’horitzó, el sentit, el mòbil, la fita de la vida. Proveir-se d’oli vol dir “fer-se oli”, fer-se aroma, perfum, llum, obsequi, do. “Rebem la vida com un do, i la mereixem donant-la” (R. Tagore).

Proveir-se d’oli és fer-se oli i anar amb l’ampolla destapada, de manera que una ferida s’hi pugui amorosir; un alè ressec s’hi pugui perfumar; o un esquelet que grinyola s’hi pugui untar... I és aquest “l’oli” que el nuvi pren per fer-ne “torxa”.

PREGUNTES per al diàleg.

1. La paràbola acaba amb aquestes paraules “Vetlleu, doncs,

perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”. A quin “dia i hora” es refereixen? Al moment de la mort? A algun moment molt especial de la nostra vida? Es tracta de “moments imprevistos” que només descobrirem si vetllem contínuament?

2. Això del “dia i la hora” va només per a les persones individuals o convé entendre-ho també de les comunitats, de l’Església i, fins i tot, de la Humanitat? En aquest cas, com interpreteu el moment actual de la Humanitat i de l’Església?

3. Sentiu la vostra vida “marcada” per la invitació a entrar a la Festa?