Diumenge vinent, 13 de durant l'any A.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

VOCABULARI.  (> Índex general). 

Apòstols (Deixebles).      Creu.     Jesús.       Recompensa.  

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Apòstols.

  

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 13.A

 

LECTURES.

 

1ª Lectura (2 Reis 4, 8-11. 14-16a)

Un dia Eliseu passava per Sunam.

Hi havia allà una dona benestant

que l'obligà a quedar-se a menjar a casa seva.

Des d'aquell dia, cada vegada que Eliseu hi passava,

s'hi quedava a menjar.

Llavors ella digué al seu marit:

«Estic convençuda que l'home de Déu

que passa sempre per casa nostra és un sant.

Fem-li una petita habitació d'obra a la terrassa,

posem-hi un llit, una taula, una cadira i un llum,

i cada vegada que vingui podrà retirar-se allà.»

 

El dia que Eliseu hi anà,

es retirà en aquella habitació i s'hi quedà a dormir.

Llavors Eliseu digué a Guihezí, el seu criat:

«¿Què podem fer per aquesta sunamita?»

Guihezí li respongué:

-«Mira, no té fills, i el seu marit ja és gran.»

Eliseu li va dir: «Crida-la.»

Guihezí la cridà, i ella es presentà

i es quedà a l'entrada de l'habitació.

Eliseu li digué:

«L'any que ve, per aquest temps,

amanyagaràs un fill».

 

 

2ª Lectura (Romans 6, 3-4. 8-11)

Germans:

Tots els qui hem estat batejats en Jesucrist,

hem estat submergits en la seva mort.

Pel baptisme hem estat sepultats amb ell en la mort,

perquè, tal com Crist,

gràcies al poder admirable del Pare,

va ser ressuscitat d'entre els morts,

també nosaltres emprenguem una nova vida.

I si hem mort amb Crist,

creiem que també viurem amb ell.

I sabem que Crist, un cop ressuscitat d'entre els morts,

ja no mor més,

la mort ja no té cap poder sobre ell.

Quan ell morí,

morí per al pecat una vegada per sempre,

però ara que viu, viu per a Déu.

Igualment vosaltres,

penseu que sou morts pel que fa al pecat,

però viviu per a Déu en Jesucrist.

 

 

Evangeli (Mateu 10, 37-42)

En aquell temps Jesús digué als seus apòstols:

«Qui estima el pare o la mare més que a mi,

no és bo per venir amb mi.

Qui estima els fills o les filles més que a mi,

no és bo per venir amb mi.

Qui no pren la seva creu i m'acompanya,

no és bo per venir amb mi.

Els qui vulguin guardar la vida en poder seu,

la perdran,

però els qui per causa meva l'hauran perduda,

la retrobaran.

Qui us acull a vosaltres, m'acull a mi,

i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat.

Qui acull un profeta perquè és profeta,

tindrà la recompensa dels profetes,

qui acull un just perquè és just,

tindrà la recompensa dels justos,

i tothom qui doni un vas d'aigua fresca

a un d'aquests petits,

només perquè és el meu deixeble,

us dic amb tota veritat,

no quedarà sense recompensa.»

 

 

LLENGUATGE.

Nota:
Les paraules sorprenents que Mateu posa en boca de Jesús, tenen un paral·lel en l’evangeli de Lluc que és llegit el diumenge 23 de l’Any C. Allà hi podeu trobar més Apunts.

 

1. Mateu centra el seu Evangeli en cinc grans discursos de Jesús, en paral·lelisme amb els cinc Llibres de la Llei de Moisès (Pentateuc). Les paraules que hem llegit pertanyen al segon discurs, que Mateu dedica a les Instruccions de Jesús als Dotze apòstols, en enviant-los a predicar pels pobles de Galilea (Mateu 10,5).

És possible que algunes paraules d’aquest discurs, siguin de Jesús mateix. Amb tot, és evident que les primeres paraules llegides en el fragment d’avui no van ser pronunciades per Jesús sinó que és Mateu qui les posa en boca de Jesús quan ja no hi havia cap perill d’entendre-les equivocadament contraposant l’amor a ell i l’amor al pare, a la mare, al fill o filla.

 

2. El mateix Jesús havia ensenyat que l’amor a Déu es manifesta en l’amor al pròxim (Mateu 22,39), i ningú més pròxim que els propis pares o fills.

Però també pot passar que, quan estimem les persones més pròximes, les estimem de tal manera que, en realitat, no les estimem a elles sinó a nosaltres mateixos en elles. Per això Mateu posa en boca de Jesús la referència a “prendre la creu”: expressió que, després de l’experiència de Jesús, havia esdevingut el símbol inequívoc d’una vida viscuda com a donació als altres. I ho confirma amb unes paraules directes i explícites: “Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran; però els qui per causa meva l'hauran perduda (donada), la retrobaran” (Mateu 10,39).

  

MISSATGE.

3. “...qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat”.

L’obra de Déu no és ni “l’Església”, ni la Religió, ni els Cristians...  L’obra de Déu és la Humanitat. Per això la missió dels apòstols (dels “enviats”) és fer Humanitat (Gènesi 1, 26) i, així, fer-se ells mateixos humans. Tot amor concret, sigui als pares, als fills, o fins i tot als enemics (Mateu 5,44), només ens humanitza si és viscut en l’horitzó de l’amor a la Humanitat.

 

RESPOSTA.

4. Una vegada vaig veure una figuera petita i escarransida, voltada de rebrolls. Els rebrolls se la menjaven. No podia créixer per donar fruits.

Els éssers humans som capaços de tenir molts i variats amors. Però hem de vigilar perquè no ens passi com a aquella figuera. Hem de veure si aquests amors ajuden o impedeixen l’amor a Jesús; és a dir: l’amor a la Humanitat.
Només l’amor a la Humanitat dóna unitat i eficàcia als altres amors, i ens realitza també a nosaltres mateixos. “Els qui per causa meva hauran perdut la vida, la retrobaran” (Mateu 10,39).

Cada un de nosaltres és com una fulla d’un gran arbre. Cada fulla pot estimar el sol, la pluja, l’aire, les flors, els insectes, la humitat,... Però tot està en funció de l’arbre per al que viu i del qual viu. Separada de l’arbre, la fulla no podria ni existir.

 

5. Com a deixebles de Jesús hem d’estimar la nostra família, la nostra comunitat, les nostres veritats, les nostres obres d’art, les nostres festes, les nostres celebracions, el nostre llenguatge,... Però tot això és vàlid quan és una manera concreta d’estimar la Humanitat.

 

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. Alguna vegada, el vostre amor a l’Església us ha dificultat el vostre amor a la societat en què viviu?

2. En l’exercici dels vostres drets, té preferència el bé comú?

 

Sant Joan Baptista.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat). 

Joan.

  

 
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

 

LECTURES

 

1ª Lectura (Isaïes 49,1-6)

Escolteu-me, illes i costes,
estigueu atents, pobles llunyans:
Abans de néixer, el Senyor em cridà,
quan era al si de la mare, ell pronuncià el meu nom,
convertí els meus llavis en una espasa tallant
i em cobrí amb l’ombra de la seva mà,
féu de mi una fletxa aguda,
em guardà en el seu buirac, i em digué:
«Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu.»
Jo estava pensant:
«M’he cansat en va, he consumit les meves forces per no res.»
De fet el Senyor sostenia la meva causa,
el meu Déu em guardava la recompensa.
El Senyor m’ha format des del si de la mare
perquè fos el seu servent
i fes tornar el poble de Jacob,
li reunís el poble d’Israel;
m’he sentit honorat davant el Senyor,
i el meu Déu ha estat la meva glòria;
però ara ell em diu:
«És massa poc que siguis el meu servent
per a restablir les tribus de Jacob i fer tornar els supervivents d’Israel;
t’he fet llum de tots els pobles
perquè la meva salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra.»

 

2ª Lectura (Fets dels Apòstols 13,22-26). 

En aquells dies, Pau digué:
«Als nostres pares, Déu els donà David per rei
i, testimoniant a favor d’ell digué:
“M’he fixat en David, fill de Jesè,
que és un home com el desitja el meu cor,
ell durà a terme tot el que em proposo.»
De la descendència d’ell, tal com ho havia promès,
Déu ha donat a Israel un Salvador, que és Jesús.
Abans que vingués ell,
Joan va predicar a tot el poble d’Israel un baptisme de conversió.
Però Joan, en acabar la seva missió deia:
Jo no sóc pas allò que vosaltres penseu,
però després de mi en ve un altre
de qui no sóc digne de deslligar el calçat dels peus.
“Germans, a nosaltres, els descendents d’Abraham,
i també a tots vosaltres que creieu en Déu,
ens envia Déu aquest missatge de salvació.”»

 

Evangeli (Lluc 1,57-66.80)

Quan es complí el temps, Elisabet tingué un fill.
Els veïns i els parents sentien dir
que el Senyor li havia fet aquest favor tan gran,
i tots la felicitaven.
El dia vuitè es reuniren per circumcidar el nen,
i proposaven que es digués Zacaries, com el seu pare.
Però la mare s’hi oposava dient: «No, que s’ha de dir Joan.»
Ells li replicaren:
«Però si no hi ha ningú de la família que se’n digui!»
Llavors feren senyes al pare preguntant-li com volia que es digués.
Ell demanà unes tauletes i escriví:
«S’ha de dir Joan.»
Tots se’n van meravellar.
I a l’instant Zacaries recobrà la paraula i beneïa Déu.
Un gran respecte s’apoderà de tots els veïns.
La gent en parlava per tota la muntanya de Judea,
i tothom qui ho sentia en guardava el record i es preguntava:
«Què serà aquest noi?», perquè la mà del Senyor era amb ell.
I el noi creixia i s’enfortia en l’Esperit,
i va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel.

LLENGUATGE. 

A. El Personatge. 

Joan és, en els Evangelis, el “Precursor” de Jesús. El mateix Jesús, parlant de Joan, posa en relleu aquesta qualitat i també n’assenyala les diferències: És aquell de qui diu l’Escriptura: Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí. En veritat us ho dic: entre els nascuts de dona no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell (Mateu 11,10s).

¿Per què Jesús necessita un “precursor” que el “prepari”?
¿Els Humans no som capaços de reconèixer Jesús directament?

 

És sorprenent: si els Evangelis són per a parlar-nos de Jesús, per què tots ells comencen presentant-nos la figura de Joan?
La resposta sembla clara: és per a indicar-nos que Jesús no s’ha d’entendre només com a persona individual sinó, i sobretot, com “el fill de l’home”, el fill de la Humanitat, en connexió amb tota la HISTÒRIA precedent, i més concretament amb la història del “seu” Poble d’Israel.

 
Joan i Jesús, no s’han d’entendre com a figures paral·leles sinó consecutives, l’una després de l’altra:
- Joan precedeix i prepara Jesús;
- Jesús segueix i complementa Joan.

Joan i Jesús visualitzen la totalitat del procés d’Humanització:
‒tots els Humans comencem essent com Joan,
‒i tots estem cridats a esdevenir com Jesús.

O dit més senzillament: tots comencem infants, sota normes i lleis,... I tots estem cridats a esdevenir adults i lliures: fills en el Fill.

 

Des d’una situació d’infantesa no podem “veure” tota la realitat de Jesús. Només el podem “veure” com a profeta, o líder, o legislador, o model,... Però encara no com a salvador.

Els mateixos Apòstols que acompanyaven Jesús no el van “veure” de debò fins després de la seva mort resurrecciosa. Recordem les paraules de Pere: “Jo no conec aquest home” (Mateu 26,72). Sense ser-ne conscient, expressava de debò la seva situació en relació a “Jesús”.

El mateix Precursor, que havia assenyalat Jesús dient “Mireu l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món!” (Joan 1,29), reconeix que “jo no el coneixia,... (Joan 1, 31).
I quan , estant a la presó, li van dir com “actuava” Jesús, ell mateix va enviar deixebles seus per preguntar-li si era realment Ell qui havia de venir (Mateu 10,2).

 

D’aquí que Jesús, parlant de Joan el Precursor, dirà que és el més gran dels nascuts de dona, però que el més petit del Regne de Déu és més gran que ell (Lluc 7,28). Perquè els “nascuts de dona” som plenament “humans”. Però estem cridats a ser també “nascuts de l’Esperit”. I això ens situa ja en una altra dimensió (Joan 3,3ss).

 

Veure tota la realitat de Jesús comporta veure’l “crucificat” i “ressuscitat” en els “crucificats” (Joan 3,14s).

 

Jesús, en els Evangelis, personifica l’experiència (no la simple “idea”) de que la autèntica i definitiva vida humana és la vida donada i compartida. Abans d’aquesta experiència, podem tenir moltes classes de “coneixements” sobre Jesús, però no veiem la seva realitat salvadora per als Humans.

Això no s’improvisa. Necessitem passar abans per l’experiència precursora que els Evangelis personifiquen en Joan. No esdevenim humanament adults sense passar per la infantesa i l’adolescència.
La adultesa en la fe és “fruit” d’una progressiva conversió a la Humanitat iniciada amb la trobada amb el “precursor” que, per a cadascú, serà tota persona que ens trobem en el camí de la Vida.

 

Ens “humanitzem” fent Humanitat.
El procés d’Humanització no és només una qüestió d’evolució biològica. Necessitem la presència real de l’altre. No és un “projecte” que podem fer en el nostre laboratori mental. És la nostra “resposta” a les  presències reals i objectives.

 

 

B. El Text de l’evangeli llegit).

1. En primer lloc trobem una expressió solemne: “Quan es va complir el temps”. La nostra Història està formada per diferents temps: comencem infants; després ens fem nens, adolescents, majors d’edat, i arribem a la maduresa.
Joan marca el límit d’aquella etapa que ja anuncia la nova i definitiva: aquella que inaugurarà Jesús: la PLENITUD (Lluc 14,17ss).

Pot semblar impossible arribar a la Plenitud seguint el “camí” de què parla la Bíblia. Zacaries i Elisabet són vells i estèrils. Però, heus aquí que han tingut un fill que assenyala el final d’etapa, enunciant  el començament de la nova (→ Dubtes de Zacaries. Lluc 1, 18ss).

 
D’aquí la gran alegria.

2. La discussió sobre el nom és ben significativa. Volien posar-li el nom de seu pare per a continuar així la tradició anterior. Però la “tradició” té valor perquè mira cap a Jesús i apunta vers la Plenitud. Per això el fill de Zacaries i Elisabet no ha de portar un nom que el faci mirar enrere sinó endavant.
 
“S’ha de dir Joan”. “Joan” significa “do de Déu”. En aquest cas vol indicar que, a més de ser un do de Déu ell mateix, és sobretot “el do de Déu” per a tot el Poble d’Israel, ja que indicarà la presència d’aquell que és realment el “do de Déu” definitiu: Jesús.

3. Que Zacaries ho hagi d’escriure en unes “tauletes”, és una manera de recordar les “taules de la Llei”. Tota la Llei (Els famosos 10 Manaments) mira cap a Jesús. Interpretar-la “tancada en si mateixa, com faran els mestres de la Llei condemnant Jesús (Lluc 22,66ss), serà un abús i una desobediència.

4. En el relat, s’hi destaca la sorpresa, admiració i alegria de la gent. “Qui serà, aquest noi?”, tothom es preguntava. És una manera d’indicar que la presència del “precursor” desperta l’esperança de tot el Poble. D’alguna manera el protagonista de tot plegat és el Poble d’Israel. Com a “Poble elegit”, Israel també és “precursor” de Jesús.

5. Pot sorprendre el final del relat d’avui: “El noi ... va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel”.
 
Era sacerdot, perquè era fill d’un sacerdot. El seu lloc seria, doncs, Jerusalem, al servei del Temple. En canvi, viurà al desert. És per indicar que el “temple” definitiu no és el Temple de Jerusalem. Aquest és només un temple-precursor. La presència, ja actual però encara desconeguda, de Jesús fa que el “Precursor” no s’hagi de dedicar al “Temple” sinó que iniciï un nou èxode cap a la nova “Terra Promesa”. Per això el seu lloc serà al Jordà, el riu que separa el Desert de la Terra Promesa. Allà coincidiran “Joan” i “Jesús”.
‒Joan hi serà per a indicar la presència de Jesús;
‒Jesús hi serà per “passar el Jordà”, inaugurant la nova Terra Promesa, sota un cel obert i amb el testimoni solemne de Déu mateix: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut” (Lluc 3,22).
A partir d’aquí ja no serà necessari cap “temple” més, perquè Jesús mateix, l’Home, serà el “lloc” de la presència de Déu.

 

MISSATGE.

La nostra vida té forma de “història”: des d’un origen minúscul, camina cap una Plenitud, com a do de Déu. Aquest procés inclou un canvi qualitatiu: passar de “Joan”  a  “Jesús”.
És com passar de la infantesa a la adultesa. 

 

RESPOSTA. 

¿Com i quan té lloc aquest canvi qualitatiu?
El concili Vaticà II va posar de moda una expressió feliç: “Estar atents als Signes dels temps”.
Els temps no solament passen; són també paraules. Marquen les etapes d’un projecte diví que anem descobrint i realitzant amb les nostres respostes de cada moment.
 
Convivim en un món on les persones, els fets, les circumstàncies, els moments, els esdeveniments... ens “parlen”. És possible donar-hi una resposta generosa. Però també podem “no respondre” o donar-hi una resposta gasiva.
 
La nostra vida es va iniciar sense decidir-ho nosaltres. La vida és un do al cent per cent rebut. Però no s’arriba a la plenitud sense nosaltres.

 

No és el mateix viure “abans” de Crist que viure “en temps” del Crist. És normal viure infantilment quan es tenen quatre anys, però no, quan se’n tenen vint.
En el camí de la Vida, de moltes i variades maneres som invitats a passar de la infantesa (“temple”, en llenguatge religiós) a la adultesa (plena Germanor o nova Terra Promesa) on l’Home és el “lloc” on Déu ens espera, i on el podem trobar i gaudir

  

PREGUNTES per al diàleg.

1ª. El procés des de l’infantilisme cap a la maduresa propi de les persones individuals, es pot aplicar també d’alguna manera a les Comunitats?

 

2ª. La vostra comunitat impulsa o frena el vostre procés cap a la majoria d’edat en la fe?

 

3ª. Repassant la vostra vida de fe, hi descobriu moments especials de creixement cap a la maduresa personal? Quins?

 

Diumenge vinent, 12 de durant l'any A.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

VOCABULARI.  (> Índex general).

 Cos.    Por.  

 

 

 → Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Infern.

 

 

 → Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 12. A. 

LECTURES. 

 

1ª LECTURA.  (Jeremies 20, 10 - 13)

Digué Jeremies:

“Sento com parla la gent,

em veig amenaçat de tots costats;

diuen: Vosaltres que teniu amb ell un pacte d’amistat,

denuncieu-nos-el, perquè el puguem denunciar;

seguiu-lo de prop: potser es deixarà enganyar.

Llavors podrem apoderar-nos-en i venjar-nos d’ell.

 

Però el Senyor em fa costat com un guerrer invencible;

per això els qui em persegueixen cauran,

no podran apoderar-se de mi.

Quedaran tan confosos del seu fracàs,

que ningú no oblidarà mai més la seva vergonya.

 

Senyor de l’univers que coneixeu a fons els justos,

que penetreu tot l’interior dels homes:

feu-me veure com feu justícia,

ja que és a Vós que jo he confiat la meva causa.

 

Canteu al Senyor, lloeu el Senyor:

Ell salva la vida del pobre

de les mans dels qui volen fer-li mal”.

 

 

2ª LECTURA (Romans 5, 12 - 15).

 

Germans,

per obra d’un sol home entrà el pecat al món,

i amb el pecat hi entrà també la mort,

que s’estengué a tots els homes,

donat que tots van pecar.

 

Abans que la Llei fos donada,

el pecat ja existia en el món,

encara que, mentre no hi ha llei,

no consta quina és la pena dels pecats.

Així i tot, la mort ja imperava

durant tot el temps que va d’Adam fins a Moisès,

fins sobre aquells homes

que no havien transgredit cap precepte,

com ho havia fet Adam.

I Adam prefigurava l’home que havia de venir més tard.

 

Però el do no té comparació amb la caiguda,

perquè, si tants han mort per haver fallat aquell tot sol,

molt més ha abundat la gràcia de Déu

i el do generós que s’ha estès a tants,

per la gràcia d’un sol home, Jesucrist.

 

 

EVANGELI. (Mateu 10,26 - 33).

 

En aquell temps...

Jesús digué als seus apòstols:

“No tingueu por dels homes.

No hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat;

no hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut.

Allò que us dic a la fosca,

digueu-ho a plena llum;

allò que us he dit a cau d’orella,

proclameu-ho des dels terrats.

 

I no tingueu por dels qui maten només el cos,

però no poden matar l’ànima.

Tingueu por més aviat del qui pot perdre a l’infern.

tant l’ànima com el cos.

¿No es venen dos pardals per pocs diners?

Doncs, ni un d’ells no cau a terra

si no ho permet el vostre Pare.

Però a vosaltres,

Déu us té comptats cada un dels cabells.

No tingueu por:

valeu molt més que tots els ocells plegats.

 

A tothom que em reconegui davant dels homes,

també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel;

però a tothom que em negui davant els homes,

també jo el negaré davant el Pare del cel.

 

 

LLENGUATGE.

1. Optar per la Llibertat en un món com el nostre, és optar per alguna classe de martiri. Martiri en el seu doble sentit: ser testimonis de la Llibertat, i ser perseguit pels que no poden o no volen acceptar-la. Els nombrosíssims presos polítics que hi ha en moltíssims països en són una prova vergonyant. 

Ser perseguit fa por.

Si Jesús diu als seus enviats (apòstols) “no tingueu por”, és perquè tenien motius per tenir-ne.

 

2. Però, posats a tenir por, val més que en tinguem de Qui ens pot fer mal de debò.

¿Ens amenaça, Jesús? Això sembla.

¿És propi de Jesús, amenaçar?

Ben cert que no!

Doncs, què passa?

 

3. Imaginem les fulles d’un arbre:

- o estan enganxades a l’arbre, i així viuen i col·laboren a la vida de l’arbre,

- o es desenganxen de l’arbre perquè no volen participar de la seva vida. Aleshores s’assequen, moren i cauen.

 

Però “cauen” acollides per la mare-terra, i es convertiran en adob de l’arbre que han menyspreat!

Això és l’infern!

Les fulles depenen totalment de l’arbre per viure; però si una fulla es desentén de l’arbre, no és l’arbre qui la “castiga”, sinó ella mateixa separant-se’n.

 

4. En el llenguatge dels Evangelis, Jesús personifica l’HOME.

Cada un de nosaltres es troba davant aquesta disjuntiva:

- o fa Humanitat (“em confessa davant els homes...”)

- o desfà Humanitat (“em nega davant els homes...”).

Però qui desfà Humanitat es trobarà que Déu convertirà en bé per a tota la Humanitat la seva rebel·lia (com va passar-li a Judes, que va “vendre l’Home”, però precisament aquesta seva acció va servir perquè l’Home arribés a la plenitud: ser VIDA TOTALMENT DONADA, que és la VIDA mateixa de Déu.

 

5. “Cos“ i “ànima“.

En els Evangelis aquestes paraules no indiquen dues parts de l’ésser humà, cada una amb la seva “porció” de vida: vida material i vida espiritual. Aquesta manera de pensar és aliena a la mentalitat jueva.

Només hi ha una única vida humana que té diferents dimensions o nivells. El cos manifesta la dimensió exterior, de relacions amb els altres. L’ànima manifesta la dimensió profunda, relacionada directament amb l’autoconsciència i les opcions de vida.

Si ho comparéssim amb un arbre podríem dir que les branques farien de “cos”, i les arrels, amb les seves connexions profundes entre elles i amb l’entorn, farien d’ànima.

Algú pot trencar les branques, però no mata l’arbre perquè la seva vida ve sobretot de les arrels. Per això pot rebrotar.

 

6. És possible que la traducció que ens ofereix el Missal de les paraules de Jesús no sigui la més clara. Segurament seria millor traduir així: “No tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar la vida” (Mateu 10,28).

La vida depèn directament de Déu. Ningú no la pot “matar”, només Déu. Però Déu no “mata”, ja que Ell és precisament la FONT de tota vida.

No obstant, cada un de nosaltres pot tenir la temptació de desvincular-se de la Font de la Vida. De caure en aquesta temptació, sí que n’hem de “tenir por” (Mateu 6,13).

 

7. “A qui em negui... jo el negaré”...

¿És que Jesús és venjatiu? ¿És que l’amor de Jesús depèn de la nostra fidelitat a Ell? ¿Vol dir això que, en definitiva, tot depèn de nosaltres perquè Déu (o Jesús) es limita a reaccionar a allò que nosaltres li fem nosaltres?

En certa manera, sí. No pas perquè la iniciativa amorosa de Déu depengui del nostre comportament sinó perquè Déu ha volgut que els seus dons fossin també mèrits nostres.

Si només hi hagués els dons de Déu, nosaltres seríem bons i perfectes, però seríem uns simples robots. No seríem lliures, ni podríem ser “a imatge de Déu”.

 

8. En la seva saviesa, Déu ha trobat la manera de fer compatibles la seva gràcia i la nostra llibertat. Tot el que tenim és do de Déu, però Ell ha volgut que fos també mèrit nostre.

Per això St. Pau va poder escriure als Romans: “Gràcies a Jesucrist... tenim l’honor de gloriar-nos en Déu” (Romans 5,11).

El risc d’això és que podem refusar els seus dons.

 

9. A la 2ª Lectura d’avui, St. Pau ofereix un raonament difícil per nosaltres perquè partim d’esquemes mentals força diferents.

“Adam” no representa un individu concret sinó la naturalesa humana. Una naturalesa que tendeix a no acceptar la vida com un do sinó a conquerir-la pel nostre compte lluitant contra el Donant. Aquest “orgull humà” és descrit en forma de relat mitològic, bellíssim i molt intuïtiu: el famós relat d’adam i eva al paradís terrenal” (Gènesi 2  i  3).

 

10. “Sereu com déus”, diu la serp a Adam i Eva (Gènesi 3,4). I van trobar que això els “interessava”, tot i el seriós advertiment: “no mengis del fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal, perquè el dia que en mengis, tingues per cert que moriràs” (Gènesi 2,17).

 

11. La mort.

La mort no és pas un càstig per la desobediència sinó la conseqüència directa de menjar el fruit d’un arbre verinós per als Humans: l’Arbre del “coneixement del bé i del mal”.

Aquí “coneixement del bé i del mal” vol dir la pretensió de decidir què està bé i què està malament en la nostra relació amb els altres, com si fóssim els seus “déus”.

 

12. L’autodivinització porta a arrogar-se el dret de decidir per als altres què és bo i què és dolent” per a ells. Això porta a jutjar i condemnar a qui no pensa com nosaltres.

La conseqüència més directa de tot això és la entrada de la “mort” en el nostre món. Només cal repassar la Història. L’home autodivinitzat ha sembrat la terra de morts, assassinats, tortures, violacions, exterminis, guerres santes, condemnes per rebel·lió o sedició, ...

 

Sortosament, “si tants han mort per haver fallat aquell “Adam”,

molt més ha abundat la gràcia de Déu” (la Vida de Déu) ( 2ª Lectura)  (Romans 5,15).

 

 

MISSATGE.

13. “No tingueu por. No cau a terra un simple ocell sense el permís del vostre Pare. I vosaltres valeu molt més que tots els ocells plegats” (Mateu 10,26).

 

 

RESPOSTA.

14. ¿És cert, aquest missatge?

¿El podem creure, quan veiem tantes injustícies i desgràcies com pateixen, o patim, innumerables persones innocents?

És possible no tenir por davant tanta crueltat?

 

L’Evangeli de Mateu ens presenta la llista dels 12 apòstols (Mateu 10,1ss). Eren una colla de porucs. Quan van anar maldades, tots van fugir. Pere, el més cregut, va negar rotundament haver conegut mai aquell Home.

Curiosament, com em feia notar un bon amic, Jesús ressuscitat no els va retreure això en cap moment. En canvi, sí que els va reprendre per la seva manca de fe per creure en la seva resurrecció (Marc 16,14.  Lluc 24,25).

 

15. La resposta que se’ns demana només pot venir de la fe en Déu que ressuscita els morts. Després d’acollir la resurrecció, aquells apòstols covards i porucs, se’ns presenten valents i decidits. Què havia passat? Simplement: havien assumit que “Déu està amb nosaltres”. I, “si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra?” (Romans 8,31).

 

Certament fan por els que poden “matar el cos”. Però, mirant-ho amb serenitat, ens adonem que la nostra vida només la podem viure realment si la donem. “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'Evangeli, la salvarà” (Marc 8,35). Com diu bellament R. Tagore:

 Em rebut la vida com un do,

i la mereixem fent-ne un do.

 

I, si vivim donant la vida, tampoc és tan tràgic que algú ens la prengui, fent com Judes amb Jesús.

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. Al nostre món hi ha molta mort provocada pels homes. ¿Som dels que “maten”?

Dit d’una altra manera: jutgem i condemnem algú? Hem dit alguna vegada: tal persona, per mi, és morta?

 

2. Quines conseqüències té en la nostra vida de cada dia saber que Déu es preocupa tant de nosaltres que “fins els cabells del cap ens té comptats”?

 

3. Què en penseu de la frase popular: “La por guarda la vinya”?