Diumenge 22. Any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Jesús, fill de Sira 3,19-21.30-31).

Fill meu,

sigues modest en tot el que facis

i et veuràs més estimat que el qui dóna esplèndidament.

Com més gran ets més humil has de ser,

i Déu et concedirà el seu favor.

Déu, que és veritablement poderós,

revela els seus secrets als humils.

La desgràcia dels descreguts no té remei,

perquè ha arrelat en ells una planta dolenta.

El cor dels assenyats comprèn els proverbis dels assenyats,

l’orella atenta s’alegra de sentir parlar amb seny.

2ª LECTURA (Hebreus 12,18-19.22-24a).

Germans,

vosaltres no us heu acostat

a aquella muntanya palpable del Sinaí,

que era tota ella foc ardent,

foscor, negra nuvolada i tempesta,

ni heu escoltat el toc del corn

i la veu que pronunciava aquelles paraules.

Els mateixos que sentiren la veu

suplicaren que no continués parlant-los.

Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió,

a la ciutat del Déu viu,

la Jerusalem celestial,

a miríades d’àngels,

a l’aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel;

us heu acostat a Déu, jutge de tots,

als esperits dels justos que ja han arribat a terme,

a Jesús, el mitjancer de la nova aliança.

EVANGELI. (Lluc 14,1a.7-14).

Un dissabte,

Jesús entrà a menjar a casa d’un dels principals fariseus.

Ells l’estaven observant.

Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs

i els proposà aquesta paràbola:

«Quan algú et convida a un dinar de casament,

no et posis al primer lloc:

si hi hagués un altre convidat més honorable que tu,

vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria:

“Cedeix-li el lloc”,

i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit.

Més aviat quan et conviden vés a ocupar el lloc darrer,

i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà:

“Amic, puja més amunt.”

Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula,

perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat,

però el qui s’humilia serà enaltit.»

Després digué al qui l’havia convidat:

«Quan facis un dinar o un sopar,

no hi cridis els teus amics, ni els teus germans,

ni altres parents teus, ni veïns rics.

Potser ells també et convidarien,

i ja tindries la recompensa.

Més aviat, quan facis una festa,

convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs.

Feliç de tu, llavors:

ells no tenen res per recompensar-t’ho,

i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.»

B. LLENGUATGE.

1. Quan algú et convida a un dinar...

L’evangeli d’avui utilitza el simbolisme de fer un dinar. Però ens parla de dues classes de dinars que estan en contrast.

Primer ens parla d’un dinar que un fariseu fa a casa seva i al qual Jesús hi és convidat. És un dinar de festa (de dissabte), i l’àpat té caràcter de celebració ritual i protocol·lària. En aquests àpats tot està previst i ordenat; cadascú hi té el seu lloc i ha de comportar-se d’una determinada manera. Els altres convidats observen Jesús per veure si sap estar a l’altura de les circumstàncies.   

2. Jesús també observa, i veu que els convidats busquen d’ocupar els primers llocs. Hi ha qui presideix; a partir d’aquí, a cadascú li correspon un lloc segons la seva categoria o el vincle que tingui amb qui l’ha convidat.

3. No se’ns diu pas quin “lloc” Jesús tenia assignat. En tot cas, l’evangelista ens deixa clar que Jesús trenca el protocol precisament donant un consell sobre com comportar-se “protocol·làriament”. “Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc: si hi hagués un altre convidat més honorable que tu, vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit”. No es tracta d’humilitat sinó d’estratègia. El protocol té les seves normes de precedència, i es tracta de no fer el ridícul davant dels altres.

La sentència “Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit” prové sobretot de la manera de funcionar la societat; si bé adquireix un significat més profund referida al Regne de Déu. Aquí no seria “estratègia” sinó atenció vers els altres.

4. Però, de fet, per al Regne, Jesús ens proposa una altra classe de dinars: uns dinars sense protocol ni llocs reservats. O millor: uns dinars reservats a aquells que ningú no convida precisament perquè no saben observar les normes del protocol ni poden agrair la invitació amb un altre dinar. Així es trenca la cadena d’invitacions i re-invitacions que formen part del protocol dels “dinars de societat”.

C. MISSATGE.

5. Estem en la llarga secció que l’evangelista dedica al camí de jesús; o millor, al camí del seguiment a jesús. St. Lluc hi concentra, amb exemples concrets, molts ensenyaments sobre com podem anar creixent en aquest seguiment.

Des dels inicis de les comunitats cristianes, l’àpat fraternal va ser el punt i el moment centrals de la seva vida. Però segurament aviat hi van aparèixer “problemes de protocol”. Qui és qui, en la comunitat? Quin lloc correspon a cadascú?... L’evangelista, amb l’autoritat del mateix Jesús, vol tallar d’arrel aquestes discussions. “Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics”.

La proposta de Jesús és radical referida als àpats de la comunitat cristiana, ja que aquests han de prefigurar el banquet del Regne, del qual l’evangelista parla tot seguit (Lluc 14,15-24) (Encara que el Missal no ho recull).

D: RESPOSTA.

6. L’àpat continua essent la font i el cimal de la vida comunitària. Veiem que s’hi dóna una gran varietat, des dels àpats (misses) cent per cent protocol·laris fins a trobades que converteixen els comensals en vertaders germans.

Sorprèn que Jesús usi l’expressió  “ni els teus germans” per indicar aquells que no cal incloure com a convidats. Potser el que es vol dir és que, com a celebració de la comunitat cristiana, no cal organitzar convits reservats a la pròpia família. Aquests ja tenen el seu sentit i el seu estil propi.

En canvi, en la celebració pròpia de la comunitat cristiana, els convidats més directes han de ser els pobres, invàlids, coixos i cecs, els quals esdevenen així també germans nostres.

7. Deu haver-hi alguna cosa que no funciona prou bé en algunes o moltes de les nostres misses tan protocol·làries, tan formals, tan rituals, tan programades, tan ben presidides, tan lluny de la majoria de marginats de la nostra societat...

Avui dia hi ha qui es qüestiona el “futur de l’Església”. Potser aquest “futur” estigui lligat a l’autenticitat dels nostres àpats i els seus convidats. No es tracta de que la jerarquia faci reformes en la manera de fer la missa (que també;) sinó de que els comensals no donem prioritat al protocol o als ritus, sinó a allò que significa realment l’àpat de germanor.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. En la societat actual convé que l’Església vagi abandonant el protagonisme social que havia tingut en altres circumstàncies. Ens queda, com a cosa més pròpia, l’àpat de germanor  i allò que significa. ¿Com és la vostra missa, a la llum de l’evangeli d’avui? ¿Com hi experimenteu la presència de Jesús que digué: “On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells”?

2. Les grans esglésies, amb la disposició que hi solen tenir els bancs, poden servir per a les grans i solemnes ocasions. Però, ¿creieu que faciliten unes trobades setmanals que alimentin realment la fe? Teniu experiència de trobades en grups, prou reduïts perquè hi sigui possible el diàleg i la proximitat fraternal?

Diumenge 21. Any C

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Isaïes 66,18–21).

Això diu el Senyor:

«Jo conec les obres dels homes i els seus pensaments.

Jo mateix vindré a reunir la gent

de totes les nacions i de totes les llengües.

Tots vindran aquí i veuran la meva glòria,

i faré un prodigi enmig d’ells.

Després enviaré alguns dels supervivents a les altres nacions,

a Tarsís, a Fut i a Lud, a Mòsoc i a Ros, a Túbal i a Javan,

a les illes llunyanes,

que mai no havien sentit parlar de mi

ni havien vist mai la meva glòria,

i anunciaran la meva glòria entre les nacions.

I de totes les nacions portaran els vostres germans

com una ofrena al Senyor.

Els portaran a cavall,

en carruatges, en lliteres, muntats en mules o en dromedaris,

fins a la muntanya santa de Jerusalem, diu el Senyor.

Els presentaran tal com els israelites presenten en vasos purs

la seva ofrena en el temple del Senyor,

i jo fins en prendré alguns d’entre ells

per fer-ne sacerdots o levites.»

2ª LECTURA (Hebreus 12,5-7.11-13).

Germans,

heu oblidat les paraules encoratjadores

que l’Escriptura us adreça com a fills:

«Fill meu, no desestimis la correcció que ve del Senyor,

no et cansis quan ell et reprèn,

perquè el Senyor repta aquells que estima,

fa sofrir els fills que ell prefereix.»

És per a la nostra correcció, que sofrim:

Déu us tracta com a fills.

Perquè, quin fill hi ha que el seu pare no corregeixi?

La correcció, de moment,

no sembla que porti alegria, sinó tristesa,

però més tard,

els qui han passat per aquest entrenament

en cullen en pau el fruit d’una vida honrada.

Per això

enfortiu les mans que es deixen anar

i els genolls que es dobleguen,

aplaneu el camí per on passa el vostre peu,

perquè el qui va coix no es faci més mal,

sinó que es posi bé.

EVANGELI. (Lluc 13,22-30).

En aquell temps,

Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem,

passava per viles i pobles i ensenyava.

Algú li preguntà:

«Senyor, són pocs els qui se salven?»

Ell contestà:

«Correu,

mireu d’entrar per la porta estreta,

perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi

i no podran.
Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta,

de fora estant començareu a trucar i direu:

“Senyor obriu-nos.”

Ell us respondrà: “No sé d’on sou.”

Llavors començareu a dir-li:

“Menjàvem i bevíem amb vós

i ensenyàveu pels nostres carrers.”

Ell us respondrà: “No sé d’on sou.

Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal.”

»Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents

quan veureu Abraham, Isahac i Jacob

amb tots els profetes en el regne de Déu,

mentre que a vosaltres us hauran tret fora.

I vindrà gent d’orient i d’occident,

del nord i del sud

i s’asseuran a taula en el regne de Déu.

Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers,

i són primers els qui llavors seran darrers.»

B. LLENGUATGE.

1. Són pocs els qui se salven?

Jesús no respon directament aquesta pregunta que li fa algú de la multitud. De fet és una mala pregunta perquè qualsevol resposta directa que Jesús donés, podria ser mal entesa.

Si Jesús respongués que els salvats són pocs, això seria entès per molts jueus i per molta gent de les comunitats cristianes com si només se salvessin els qui pertanyen al grup dels elegits, s’entengui d’Israel o de l’Església. I Jesús no vol dir això.

Si, per contra, Jesús respongués que són molts els qui se salven, això podria ser entès com si, de fet, se salvés tothom, i que, per tant, no caldria esforçar-se per entrar al Regne. I tampoc és això el que vol dir Jesús.

2. La porta d’entrada és estreta...

Per salvar-se (entrar al Regne) cal passar per la porta. Però, compte!, es tracta d’una porta estreta; tan estreta que molts comprovaran que són massa grossos per passar-hi. Si hi volen passar, abans hauran de fer exercicis per aprimar-se.

No solament la porta és estreta sinó que, a més, pot estar tancada!

3. Podem tenir la impressió que, amb tot això del Regne, Déu ens ho ha posat molt complicat. ¿Per què no podria haver-hi una porta ben ampla i sempre oberta? Si Déu és Pare i ens prepara el Regne perquè ens estima, no ens ho podia fer una mica més senzill?!

4. Un amic meu té un gos. Un dia, tot contemplant-lo, em comentava com n’és de senzilla, lliure i plena la vida del seu gos: quan vol menjar, menja; quan vol córrer, corre; quan vol rebolcar-se per terra, s’hi rebolca sense problemes per si s’embruta o es despentina; si vol dormir, dorm... I afegia: si que ens l’hem complicada la vida, nosaltres els humans!

Tornant a les paraules de Jesús, penso: quan ens adverteix que la porta és estreta, ¿no voldrà indicar-nos que no cal complicar-se tant la vida? Riqueses, prestigi, seguretats, domini, imatge, afanys... Tot per poder ser una mica més importants (“grossos”) davant els altres. Carregats amb tot això, no es pot passar per la porta! Tot això és allò mateix que ens impedeix viure en plenitud la relació amb els altres!

No és que Déu ens compliqui la vida, sinó que ens adverteix que no ens l’hem de complicar nosaltres mateixos.

No es tracta de viure com els gossos, però potser alguna cosa podríem aprendre de la vida dels animals.

5. Sobre la porta tancada, resulta més difícil d’entendre-ho; sobretot si tenim en compte aquella paràbola sobre la pregària insistent. Allà se’ns diu: “Truqueu i Déu us obrirà”. I també: A qui truca, li obren”. (Lluc 11,9). Per què, en canvi, aquí l’amo respon “no sé d’on sou”, i que no cal insistir trucant perquè la porta ja està tancada? Qui és aquest amo?

6. La negativa de l’amo a obrir la porta ens ve explicada per la classe de gent que hi truca. “Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal”.

Ara comencem a entendre què passa. Ja quan parlava de la pregària, Jesús ens advertia: “Prou que ho compreneu: si l’amo de la casa hagués sabut a quina hora havia de venir el lladre, no hauria permès que li entressin a casa” (Lluc 12,39). El relat d’avui no ens diu que l’amo tanca la porta per anar-se’n a dormir, sinó que s’aixeca a tancar la porta; i la tanca a uns individus que voldrien entrar-hi per fer mal. És cert que ells es consideren companys de l’amo. “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers”. És que no han entès qui és realment l’amo, i els sorprèn que l’amo els respongui que no els coneix; és a dir: que no són dels seus.

7. L’amo aquí, igualment que en relat de la pregària (Lluc 12,37), és l’home; i només pertanyen realment a l’Home (és a dir: poden “entrar a la casa”) els qui s’humanitzen fent humanitat.

L’home és el criteri del bé i del mal. Fer humanitat és bo; i acabarà amb èxit perquè respon al projecte-home de Déu. Desfer humanitat és dolent; i acabarà en fracàs perquè s’estellarà contra el projecte-home de Déu. “Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal”.

8. Desfem humanitat quan intentem fer-nos més grossos que els altres. Per ajudar-nos a evitar aquest mal se’ns adverteix del perill de no poder passar per la porta estreta.

De mil maneres Jesús, en els evangelis, ens va advertint que al Regne no s’hi pot entrar amb sentiments de superioritat sinó de germanor; que cal substituir els comportaments de domini pels de servei amorós; que s’ha de renunciar al plaer de ser el més important per la joia de la comunió fraternal.

C. MISSATGE.

9. L’home marca la mesura de la porta (Joan 10,7).

Porta estreta perquè no hi puguem passar quan ens hem fet més grossos que els altres.

Porta tancada per impedir l’entrada de qui vulgui entrar-hi per robar i fer destrossa; o sigui: deshumanitzar (Joan 10,1).

Porta oberta de bat a bat per a tothom qui sigui autènticament humà. “Vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud i s’asseuran a taula en el regne de Déu”.

El projecte-home funciona!

D: RESPOSTA.

10. El projecte-home funciona, i cadascú, individualment i en comunitat, s’hi pot adherir, sabent que “qui amb mi no recull, escampa” (Lluc 11,23). Ens fem humans fent humanitat.

Són moltes les maneres de fer humanitat; i en cada situació concreta podrem descobrir, si estem atents, com fer-ho. “Qui cerca, troba”.

També es pot desfer humanitat de moltes maneres. Algunes són clares i detectables per poder-les corregir. Però també n’hi ha que queden amagades als nostres ulls perquè encara som massa cecs, i cal reflexió i diàleg per detectar-les i evitar-les.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Alguna vegada s’havia dit que “fora de l’Església no hi ha salvació”. Què en penseu, sobretot després de llegir l’evangeli d’avui? Què voldria dir, en aquest cas, la paraula església?

2. Sentir-vos membres de la Comunitat cristiana, us complica la vida o us la simplifica? Us fa més lliures en les relacions amb els altres, o és un obstacle?

Diumenge 20. Any C

A. LECTURES

1ª LECTURA.  (Jeremies  38, 4-6.8-10).

En aquells dies,

alguns dels principals de Jerusalem digueren al rei:

«Que Jeremies mori d'una vegada.

Aquest home no fa sinó desmoralitzar

els guerrers que queden a la ciutat

i tots els restants del poble.

Aquest home no vol el bé del poble, sinó la seva perdició.»

El rei Sedequies els respongué:

«Està a les vostres mans.»

El rei era incapaç de negar-los res.

Ells, doncs, prengueren Jeremies

i el tiraren a la cisterna de Melquies, fill del rei,

situada en el pati de la guàrdia.

L'hi baixaren amb unes cordes.

A la cisterna no hi havia aigua, sinó fang;

Jeremies quedà enfonsat en el fang.

Llavors Abdemèlec, un home del palau reial,

anà a veure el rei a la porta de Benjamí i li digué:

«Rei, Senyor meu,

no està bé això que aquests homes han fet

amb el profeta Jeremies:

l'han tirat dins la cisterna, i ara,

que ja no hi ha pa a la ciutat,

es morirà allà dintre de fam.»

Llavors el rei donà aquesta orde a Abdemèlec, el cusita:

«Emporta’t tres homes

i treu de la cisterna el profeta Jeremies abans que es mori.»

2ª LECTURA (Hebreus 12, 1-4).

Germans:

Envoltats d'un núvol tan gran de testimonis,

que ens ensenyen com hem de viure la fe,

alliberem-nos de tot impediment i del pecat,

que amb tanta facilitat ens lliga i,

sense cansar-nos-en,

llancem-nos a córrer en la prova que ens ha estat proposada.

Tinguem la mirada fixa en Jesús,

que ha obert el camí de la fe i el duu a terme.

Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada,

acceptà el suplici de la creu,

no fent cas de la vergonya que havia de passar;

així s'assegué a la dreta del tron de Déu.

Tinguem present aquell que aguantà

un atac tan dur contra la seva persona

de part dels pecadors;

així no us deixareu abatre, cansats de resistir.

En la vostra lluita contra el pecat,

encara no us hi heu enfrontat fins a vessar la sang.

EVANGELI. (Lluc 12, 49-53).

En aquell temps Jesús deia als seus deixebles:

«He vingut a calar foc a la terra.

Com voldria ja veure-la cremar!

He de passar la prova d’un baptisme.

Com em sent el cor oprimit fins que no l’hauré passada!

¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra?

Us asseguro que no.

És la divisió, el que he vingut a portar.

Des d’ara dins una mateixa casa n’hi haurà cinc de dividits:

Tres contra dos, i dos contra tres.

El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare;

la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare;

la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra.»

Deia també a la gent:

«Quan veieu sortir un núvol a ponent,

dieu tot seguit: “ja ve la pluja”.

I efectivament, la pluja arriba.

I quan el vent bufa del sud, dieu: “Farà calor”. I en fa.

Hipòcrites!

Vosaltres sabeu endevinar el temps

per l’aspecte de la terra i el cel,

¿i ara no endevineu quins moments esteu vivint?

¿Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?»

B. LLENGUATGE.

1. La utilització que determinats terroristes fan de l’Alcorà, el llibre bàsic de l’Islam, porta a que alguns pretenguin, injustament, trobar-hi textos inspiradors de violència (Guerra Santa). Alguns d’aquests també intenten contraposar la suposada agressivitat de l’Alcorà amb el missatge pacífic i germanívol de l’Evangeli.

2. És possible que, vist des de fora, i si s’hi busquen, a l’Alcorà s’hi puguin trobar expressions que semblin invitacions a la violència.

Cal notar, però, que això mateix pot passar amb l’Evangeli (i amb tots els Escrits Sagrats de les diferents Religions): des de fora, i si s’hi busquen, s’hi poden trobar expressions que semblin invitacions a la violència.

3. L’evangeli que hem llegit avui podria ser entès així si el llegim sense tenir en compte ni el seu context ni una visió global del missatge cristià. De fet, no són pocs els no-cristians que així ens ho retreuen. I per altra part, és evident que també hi ha hagut, i encara hi ha, massa cristians que pretenen legitimar la seva violència amb frases tretes de l’Evangeli.

4. “¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra?”...

Ens escandalitzarien aquestes paraules de Jesús si no coneguéssim com va ser i què va passar amb la seva vida, i amb la vida de tants deixebles seus de les primeres comunitats cristianes.

El coneixement de la vida de Jesús ens deixa ben clar que aquí Jesús no parla del foc i de la divisió com si fos un programa d’acció sinó com una trista conseqüència que cal assumir.

Tant en temps de Jesús com avui dia, veiem que, quan algú busca sincerament el bé de tothom, i sobretot dels oprimits, sempre es troba amb la reacció violenta de tots aquells que es beneficien de la injustícia i de l’opressió.

5. Realment, estem davant d’un dels misteris més incomprensibles i vergonyants de l’espècie humana: qui treballa sincerament per una pau justa i universal provocarà la guerra com a reacció d’alguns; qui busca la llibertat per a tothom provocarà el desvetllament violent dels esclavitzadors; qui treballa per aquella unitat que neix del respecte i d’una actitud de comunió, es trobarà amb l’acció separadora dels qui practiquen allò de “divide y venceràs”.

6. “He de passar la prova d’un baptisme”...

Per al pacificador, el preu de la Pau és acceptar ser víctima de la guerra.

Per a l’alliberador, el preu de la Llibertat és caure a mans dels opressors.

El preu de fer-se pa de comunió és exposar-se a ser triturats com el blat.

El preu de donar la vida és córrer el risc que hi hagi un “Judes” que la prengui per vendre-se-la per trenta monedes (Mateu 26,15).

C. MISSATGE.

7. El missatge de l’evangeli d’avui és trist. Però no és la tristesa allò que hi té l’última paraula sinó la generositat suprema. Val la pena fer-se pau, encara que siguem víctimes de la guerra. Val la pena fer-se pa de comunió encara que algú ens trituri... Allò que hem “vist” en Jesús capgira aquesta primera valoració negativa, ja que en ell descobrim que la mort és resurrecció, i que el pa triturat és pa vivent que dóna vida.

Així, doncs, l’aparent fracàs és provisional.

D: RESPOSTA.

8. Si buscar la pau acaba, de fet, provocant la guerra; si la comunió acaba portant divisió... potser valdria més deixar-ho córrer, i que les coses continuïn com abans!

Seria una mala resposta. Els mals de la guerra o de la divisió, en realitat no són provocats per la pau o per la comunió sinó que ja hi eren abans, si bé no “apareixien” per manca de contrast. Tampoc la tenebra no “apareix” fins que en algun lloc no hi brilla la llum.

9. Com ja ens adverteix l’evangeli de Lluc (Lluc 2,25ss), quan els pares de Jesús presenten al temple el seu fill, el Vell Simeó ens dóna la clau per interpretar la seva vida: “Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts”.

Els sentiments negatius ja hi eren, tot i estar amagats. L’acció alliberadora de Jesús farà que es posin de manifest. Aleshores, cadascú haurà de decidir. “Vosaltres sabeu endevinar el temps per l’aspecte de la terra i el cel, ¿i ara no endevineu quins moments esteu vivint? ¿Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?”.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. “Vosaltres sabeu endevinar el temps..., ¿i ara no endevineu quins moments esteu vivint? ¿Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?”

2. Què us sembla: la fidelitat a l’Home depèn sobretot del “llibre” que inspira la nostres vides (Bíblia, Evangeli, Alcorà,...), o d’allò profund que hi ha en el cor de cada home?

3. Entre nosaltres sol aplicar-se la paraula “terrorisme” a grups violents que actuen al marge de la Llei. Però dissortadament hi ha moltes formes de terrorisme, algunes molt ben dissimulades i legals. Mireu de descobrir-les.

Assumpció de Maria.

15 d’Agost. ASSUMPCIÓ DE MARIA.

Les esglésies orientals anomenen aquesta festa

“Dormició de Maria”,

A. LECTURES (Anys A, B, C).

1ª LECTURA.  (Apocalipsi de sant Joan 11,19a.12,1-6a.10ab).

El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí,

i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu.

Llavors aparegué en el cel un gran prodigi:

una dona que tenia el sol per vestit,

la lluna sota els peus

i duia al cap una corona de dotze estrelles.

Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi:

hi havia un gran drac rogenc,

que tenia set caps i deu banyes.

Als set caps duia set diademes,

i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles

i les llançà a la terra.

El drac s’aturà davant la dona

per devorar-li el fill així que nasqués.

La dona posà al món un fill,

un noi que ha de governar totes les nacions

amb el ceptre de ferro;

el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial,

i la dona va fugir al desert,

on Déu li havia preparat un lloc.

Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força:

«Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu,

l’hora del seu poder i del seu Regne,

i el seu Messies ja governa.»

2ª LECTURA (1Corintis 15,20-27a).

Germans,

Crist ha ressuscitat d’entre els morts,

el primer d’entre tots els qui han mort.

Ja que la mort vingué per un home,

també per un home vindrà la resurrecció dels morts:

tots són d’Adam, i per això tots moren,

però tots viuran gràcies al Crist.

Cadascun al moment que li correspon:

Crist el primer,

després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist;

a la fi,

quan ell destituirà tota mena de sobirania,

d’autoritat o de poder,

com a coronament de tot,

posarà el Regne en mans de Déu, el Pare.

Perquè ell ha de regnar

fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus.

El darrer enemic destituït serà la Mort.

Perquè l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus.

EVANGELI. (Lluc 1,39-56).

Per aquells dies,

Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà.

Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet.

Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria,

el nen saltà dins les seves entranyes,

i Elisabet, plena de l’Esperit Sant,

cridà amb totes les seves forces:

«Ets beneïda entre totes les dones

i és beneït el fruit de les teves entranyes.

Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?

Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació,

el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes.

Feliç tu que has cregut!

Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.»

Maria digué:

«La meva ànima magnifica el Senyor,

el meu esperit celebra Déu que em salva,

perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.

Des d’ara totes les generacions em diran benaurada,

perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.

El seu nom és sant,

i l’amor que té als qui creuen en ell

s’estén de generació en generació.

Les obres del seu braç són potents:

dispersa els homes de cor altiu,

derroca els poderosos del soli

i exalça els humils.

Omple de béns els pobres,

i els rics se’n tornen sense res.

Ha protegit Israel, el seu servent,

com ho havia promès als nostres pares;

s’ha recordat del seu amor a Abraham

i a la seva descendència per sempre.»

Maria es quedà tres mesos amb ella,

i després se’n tornà a casa seva.

B. LLENGUATGE.

Nota.

No hi ha cap text bíblic que directament o indirecta ens parli de l’assumpció de Maria al cel. Diríem que és una festa d’origen “democràtic” ja que ha nascut de la fe del poble cristià.

En els apunts de l’any a vaig comentar el llenguatge de la festa en si mateixa.

En els apunts de l’any b vaig comentar més directament el llenguatge del text de l’evangeli que s’ha llegit.

Per a aquest any c, repeteixo els apunts de l’any b, amb algunes variants.

1. A l’hora d’escollir un fragment dels evangelis per a la festa d’avui, es va optar pel text que hem llegit, extret de l’evangeli de Lluc. Encara que no s’hi parla de l’assumpció de Maria, conté dues expressions que, d’alguna manera, la poden “il·lustrar”.

“Maria se n’anà decididament a la Muntanya...”

2. “Anar a la muntanya”, en la Bíblia, té una intenció profunda, religiosa. La muntanya representa el lloc de la presència alliberadora de Déu. Així, quan algú és invitat a anar a la muntanya, vol dir que és cridat a col·laborar directament en l’acció creadora-alliberadora de Déu.

La muntanya per excel·lència en la història d’Israel és el Sinaí, on Déu va fer aliança amb el poble. També el temple estava a la muntanya de Sió (Jerusalem).

En l’evangeli d’avui s’hi diu que Maria anà decididament a la muntanya, a la província de Judà. L’evangelista vol que pensem en Jerusalem, però no vol identificar directament la seva muntanya. De fet, en els evangelis, i especialment en l’evangeli de Lluc, es parlarà encara d’una altra muntanya, contrapunt de la muntanya on hi havia el temple. Aquesta muntanya alternativa és la muntanya de les Oliveres, on hi ha Betània (que significa “casal”), la “casa” de la comunitat de germans (comunitat cristiana), on vivien els germans “Marta, Maria i Llàtzer”.

3. A la muntanya de Judà, àmbit diví, hi ha la casa d’un “sacerdot”. Però, sorprenentment, Maria no saluda el sacerdot sinó Elisabet, la seva dona. És, doncs, una trobada de dones: es tracta d’engendrar humanitat... Però la situació de les dues dones és diferent i, fins i tot contraposada: Elisabet representa la història passada del poble elegit i ara, ja anciana i esgotada, és invitada a fer-hi la seva última i definitiva aportació.

En canvi Maria representa la nova història d’Israel en la nova Humanitat. És jove, fecunda i plena de vitalitat. La seva simple presència anima tota l’escena: “Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes”. A la muntanya aquestes dues dones fan un pregó sorprenent. Comença Elisabet dirigint-se a la mare de la nova Humanitat, cridant amb totes les seves forces ( és a dir: totes les forces que li quedaven): “Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes”. I continua Maria explicitant la nova situació amb el famós cant del Magníficat. “La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”.

Pujant a la muntanya, Maria entra en l’àmbit de l’acció alliberadora de Déu. La festa de l’assumpció al cel  és també “pujar” definitivament a l’àmbit diví, com a prefiguració del destí últim de la Humanitat, la qual, en Maria, acull el projecte de plenitud que Déu té sobre ella.

“Totes les generacions em diran benaurada...”.

4. També aquesta frase lliga amb la festa de l’Assumpció. Com ja hem dit, en cap lloc de la Bíblia es parla de l’assumpció de Maria. Quan l’any 1950 el papa Pius XII va dir que aquesta creença és un dogma, és a dir, una veritat que forma part integrant de la fe cristiana, ho va fonamentar sobretot en la creença constant del poble cristià. Per això es pot dir que aquesta festa té un origen “democràtic”.

La raó de que totes les generacions proclamin benaurada Maria és perquè “Déu ha mirat la petitesa de la seva serventa i ha decidit fer-hi meravelles. Com hem dit, Maria aquí és figura de la Humanitat. Realment la Humanitat és en si mateixa “petita”, incapaç per si sola d’una vida plena, però Déu ha decidit fer-hi meravelles.

5. Potser podríem dir que es tracta d’unes meravelles una mica estranyes: “Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res”.

No es pot negar que tot això són coses “meravelloses”... Però, són veritat? No són massa optimistes les paraules de Maria? Si mirem el nostre món, dos mil anys després, veiem que els rics continuen essent rics, i els pobres són més pobres que mai. I els poderosos continuen al seu soli, i els humils són reduïts a servitud com sempre.

O, potser no?

Depèn de l’escala de valors que fem servir.

6. Permeteu-me explicar-ho amb una historieta.

Hi havia una vegada un país on els rics eren cada vegada més rics i més pocs, i els pobres eren cada vegada més, i més pobres. Un gran malestar creixia entre tots.

Sorprenentment un dia va ser anomenat rei d’aquell país un home noble que estimava de debò el poble.

De seguida va convocar els seus consellers i es va informar ben bé dels problemes de la gent. Quan va tenir un coneixement suficient de la situació, va fer un decret que deia així:

“A partir de les dotze de la nit del dia d’avui queda abolida la moneda actual, tant a l’interior del país com en el comerç exterior.

La riquesa real del país serà distribuïda entre tots, i, segons els càlculs fets, corresponen 10 monedes de les noves a cada ciutadà.

A partir de les sis del matí tothom podrà recollir les 10 monedes que li corresponen a la Casa de la Vila del propi municipi.

Els qui pretenguin adquirir més monedes fent alguna classe de trampa, seran considerats “lladres”, i quedaran privats de la participació que els correspondria”.

7. El decret va provocar una gran alegria entre la majoria dels pobres i dels qui estimaven aquell poble. En canvi alguns rics ho van trobar injust. Però tot estava ben organitzat per fer-lo complir.

Aviat molts pobres, acostumats a compartir, van ajuntar-se en grups de 50, de 100 o més, i, posant en comú les 10 monedes de cadascú, van ser capaços d’organitzar-se, adquirir maquinària i altres eines i crear una economia productiva i creixent.

En canvi, per alguns rics, les 10 monedes aviat es van esgotar, i alguns van acabar demanant caritat. Va ser així que van descobrir que el compartir és molt rendible.

8. Després d’escoltar el cant de Maria, podem suposar que ella tenia “informació privilegiada” sobre el futur canvi de moneda.

C. MISSATGE.

9. El missatge de l’evangeli d’avui sembla clar: per al Regne de Déu hi haurà canvi de moneda, i l’Assumpció de Maria ens anuncia ja quins seran els resultats.

D: RESPOSTA.

10. El mateix evangeli de Lluc ens proposa la resposta adequada quan diu en un altre lloc: “Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s’hi acosten, ni les arnes no destrossen res” (Lluc 12,33).

I és que l’evangeli, en el fons, no és res més que “informació privilegiada” sobre el canvi de moneda que hi haurà.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Heu adequat ja la vostra vida al canvi de moneda, o continueu amb la moneda antiga que no té validesa en el Regne?

2. Podria ser que, amb la devoció a maria, el Poble Cristià hagués intentat “humanitzar” una excessiva masculinització de la manera habitual d’entendre el missatge cristià?

3. Probablement el nom amb què és coneguda la festa d’avui (“assumpció de la mare de déu al cel”) us sembli poc adequat a la cultura actual. Com seria millor anomenar-la? (No tingueu por a inventar noms més significatius, sobretot en aquest cas que es tracta d’una festa democràtica!).