Diumenge 19 de durant l'any C.

A.    LECTURES.

1ª LECTURA.  (Saviesa 18,6-9).

Aquella nit de la sortida d’Egipte havia estat anunciada per endavant als nostres pares perquè se sentissin encoratjats en veure acomplerts els juraments en què havien cregut.

El vostre poble esperava la salvació dels justos

i la perdició dels enemics.

Amb un mateix fet castigàveu els adversaris

i ens cobríeu de glòria a nosaltres, que vós havíeu cridat.

Els fills sants d’un poble bo oferiren víctimes invisibles,

es comprometeren a observar aquesta llei divina:

tot el poble sant havia de participar igualment dels béns,

com havia participat dels perills.

Després entonaren per primera vegada els cants de lloança dels pares.

2ª LECTURA (Hebreus 11,1-2.8-19).

NOTA.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

Germans,

creure és posseir anticipadament els béns que esperem,

és conèixer per endavant allò que encara no veiem.

L’Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics,

perquè havien cregut.

Gràcies a la fe,

Abraham, quan Déu el cridà,

obeí a la invitació d’anar-se’n a la terra

que havia de posseir en herència.

Sortí del seu país sense saber on aniria.

Gràcies a la fe,

residí en el país que Déu li havia promès

com si fos un foraster,

vivint sota tendes igual que Isaac i Jacob,

hereus com ell de la mateixa promesa.

És que esperava aquella ciutat ben fonamentada

que té Déu mateix com a arquitecte i constructor.

Gràcies a la fe,

igual que Sara, que era estèril,

Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge,

tot i la seva edat avançada;

i és que va creure en la fidelitat de Déu, que li ho havia promès.

Per això d’un sol home, ja caduc,

en nasqué una descendència tan nombrosa

com les estrelles del cel

i com els grans de sorra de les platges de la mar.
Tots aquests moriren en la fe,

sense haver posseït allò que Déu els prometia,

sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho,

i confessant que eren estrangers i forasters en el país.

Els qui parlen així indiquen clarament que busquen una pàtria.

I si s’haguessin referit a la pàtria que ells havien abandonat,

no els mancava pas l’avinentesa de tornar-hi.

És clar, per tant, que aspiraven a trobar-ne una de millor,

una pàtria celestial.

Per això Déu no s’avergonyia d’anomenar-se el seu Déu,

ja que els tenia preparada una ciutat.
Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isaac.

I era el seu fill únic que oferia,

el que havia rebut les promeses.

Déu havia dit d’ell:

Per Isaac tindràs la descendència que portarà el teu nom.

Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós

per a ressuscitar un mort.

Per això recobrà el seu fill,

com una prefiguració d’aquesta veritat.

EVANGELI. (Lluc 12,32-48).

Nota:

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«No tingueu por, petit ramat:

el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne.

Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten.

Feu-vos bosses que no s’envelleixin,

aplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà;

allà els lladres no s’hi acosten

ni les arnes no fan malbé res.

On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor.

»Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos.

Feu com els criats,

que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces

per poder obrir la porta tan bon punt trucarà.

Feliços els criats

que l’amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada.

Amb tota veritat us dic que se cenyirà,

els farà seure a taula,

i ell mateix passarà a servir-los d’un a un.

Feliços si els trobava sempre vetllant,

ni que vingués a mitjanit o a la matinada.

Estigueu-ne segurs:

si el cap de casa hagués previst l’hora que el lladre vindria,

no hauria permès que li entressin a casa.

Estigueu a punt també vosaltres,

que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.»

Pere li preguntà:

«Senyor, aquesta paràbola,

la dieu només per a nosaltres o per a tothom?»

El Senyor li respongué:

«Qui és l’administrador fidel i prudent,

a qui l’amo confia el personal de servei

perquè els doni a temps l’aliment que els pertoca?

Feliç aquell servent si l’amo, quan arriba, troba que ho fa així:

us asseguro que li confiarà tots els seus béns.

Però si aquell servidor pensava:

«El meu amo triga a venir»,

i començava a pegar els criats i les criades,

a menjar, a beure i a embriagar-se,

el seu amo tornarà el dia que ell no sospita

i a una hora que ell no sap,

i el condemnarà a la pena dels traïdors.

L’esclau que, coneixent la voluntat del seu amo,

no ha preparat o no ha executat allò que l’amo volia,

rebrà de valent.

Però el qui, sense saber què volia l’amo,

ha fet coses que mereixien assots,

rebrà més poc.

Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt,

tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més.»

B.    LLENGUATGE.

1. L’evangeli d’avui és una mica llarg i diu moltes coses. Hi ha un primer punt que sembla que no lliga gaire amb la resta sinó que, més aviat, connecta amb el missatge de diumenge passat sobre l’amor a les riqueses. Si diumenge passat se’ns donava un avís (“Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses...”), avui, dirigint-se directament als deixebles, Jesús proposa un pas més: “Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten... On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor”.

2. Jesús es dirigeix als seus deixebles amb una expressió afectuosa i significativa: “Petit ramat”. És el contrapunt d’allò que normalment somniaven els deixebles. Ells somniaven en un Regne que aniria convertint-se en un imperi grandiós i magnífic que s’imposaria a tothom. Per contra, el Regne que se’ls ofereix, si bé serà extens i universal, estarà format per ramats “petits”, perquè no s’ha d’escampar a través d’imposicions o de conquestes sinó amb actes de servei. I ja se sap: en el nostre món, això del “servei” és cosa dels “petits”. No serà un regne sobre els altres sinó amb els altres. No està pensat perquè hi hagi poderosos i súbdits sinó només germans.

Això ens permet entendre allò que ve a continuació.

3. “Estigueu atents...”

Després del primer punt referit a les riqueses, l’evangeli se centra en un Amo i uns Servents. Sembla clar que quan parla dels servents es refereix als deixebles; però, a qui es refereix quan parla de l’amo? I cal notar que es tracta d’un amo ben especial: un amo que arriba d’una festa de noces, i que, a més, es posa a servir els seus servents, si els troba desperts i esperant-lo quan arriba! També es tracta d’un amo que ha d’estar atent a que no li robin a casa, i que demana dels seus servents una atenció semblant.

4. Qui és aquest amo?

“El fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada...”

El “rei” del regne de déu és l’Home. No un home que regni sobre els altres homes, sinó l’Home en la seva globalitat. El regne de déu és el regne que Déu prepara per a l’Home. O potser dit més exactament: Déu prepara l’Home per a formar el Regne. Per això es diu que l’amo ve d’unes noces. L’Aliança de Déu amb la Humanitat sovint és expressada pel simbolisme d’unes noces.

5. L’Home encara no existeix en plenitud. Cada home comença essent sobretot un producte: producte d’un engendrament; producte d’unes lleis que regulen el seu creixement biològic,... Però l’home-producte està cridat a ser persona. “Persona” només se’n pot ser com a fruit de la pròpia llibertat. Som “persones” per l’exercici de la nostra capacitat de respondre lliurement a algú que es fa present a la nostra vida. Per ser “persones” ens cal trobar-nos com a mínim amb una altra “persona” i fer-nos “resposta” a la seva “presència”. No podem ser creats persones; ens fem persones a través de relacions personals (o sigui: lliures i generoses).

6. “Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos...”

No és gens fàcil assumir la presència d’un altre com a persona. Ens ho impedeixen els nostres prejudicis, la nostra ideologia, el nostre tancament, la nostra por... En la paràbola del Bon Samarità, tant el Sacerdot com el Levita no veuen, en l’altre que troben pel camí, una persona. Ells hi veuen només un mig-mort que els podria “contaminar” si s’hi acosten. En canvi, el Samarità hi veu una persona (Lluc 10,30ss). El Samarità, responent a la presència d’aquell home-persona, ell mateix esdevé més persona.

Per això ens podríem preguntar: qui serveix a qui?, perquè ningú no pot esdevenir “persona” sense que la presència d’una altra persona activi la seva capacitat de ser persona. Permeteu-me repetir-ho: ningú pot esdevenir persona només per pròpia decisió, sinó que necessita la presència d’una altra persona que activi la seva capacitat de respondre-hi positivament. “El fill de l’home (és a dir: l’oportunitat de ser persones) vindrà a l’hora menys pensada”.

7. L’amo, que torna d’unes noces, és l’Home (el “fill de l’home”), en la figura d’un home qualsevol que es fa present a la nostra vida. La seva “arribada” pot activar la nostra capacitat d’acollida, i ens permet ser “persones”. La seva presència es converteix per a nosaltres en un do. No ens podria fer un millor servei!

Els qui són pares fan aquesta mateixa experiència d’una manera molt profunda: el fill que acullen és vist i fruït com un do; un do tan gran que transforma radicalment les seves vides. Igualment passa amb l’experiència de l’enamorament: la presència de l’altre en la nostra vida és sentida sobretot com un do que s’ha rebut.

Ara veiem la profunditat d’allò tan sorprenent que ens diu l’evangeli: “Feliços els criats que l’amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada. Amb tota veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula, i ell mateix passarà a servir-los d’un a un”.

8. “...ho dieu només per a nosaltres o per a tothom?”

Pere no ho veu clar. En el Regne que el Pare els ha confiat, ells, els Dotze, quin paper hi tenen? Hi tenen realment un lloc especial, o són com tothom?

Jesús no respon la pregunta de Pere perquè no és una bona pregunta. A Pere, i als altres apòstols, ara no els preocupa el Regne, sinó si el seu paper serà o no un paper de privilegi. Jesús reacciona amb certa duresa pedagògica: “Tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més”. Que els quedi clar: si es consideren mereixedors de privilegis, han de saber que això comporta que se’ls reclamarà més. I si es consideren amb dret a manar sobre els altres, s’exposen fins i tot a ser castigats durament pels abusos en què se sol caure en aquestes situacions.

C. MISSATGE.

9. La plena realització del projecte de Déu sobre l’Home no depèn només de Déu sinó també de la llibertat generosa de cada ésser humà. L’objectiu i la vocació principal de cada home és humanitzar-se fent Humanitat. Cal estar a punt, ja que el “fill de l’home” (Amo i Servidor) vindrà a l’hora menys pensada. 

D: RESPOSTA.

10. La resposta ens ve indicada per les paraules de Jesús: “Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos”.

La pèrdua d’importància de l’Església com institució en la societat occidental sembla que està provocant un perillós canvi d’objectius. Sovint dóna la impressió de que estem preocupats sobretot per demostrar que encara som importants, que l’Església encara té molt de pes, que la societat encara ha de comptar amb nosaltres... Com els rics vinguts a menys, pretenem demostrar una importància i una presència social que (sortosament) ja no tenim. Potser les paraules de Jesús al començament de l’evangeli que hem llegit siguin un bon programa precisament per avui dia: “No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten.

Lliure de riqueses, l’Església es veurà capacitada i legitimada per treballar en l’objectiu que li és propi: humanitzar-se (encarnar-se)  fent Humanitat.

PREGUNTES per al diàleg.

1. En la nostra societat es veu molt clarament que els pares i els avis són servidors dels seus fills o nets. Mireu també de descobrir el servei profund que ells, els fills i nets, fan a la vostra vida. Dit d’una altra manera: valoraríeu i gaudiríeu igualment de la vida sense els vostres fills o nets? En realitat, qui serveix qui?

2. Segons els evangelis, Jesús es va dedicar sobretot a humanitzar els deshumanitzats. Aquesta és la intenció dels moltíssims relats de “curacions”. En la societat actual tan deshumanitzada, quins serveis humanitzadors considereu més urgents?

Diumenge 18. Any C.

1ª LECTURA.  (Eclesiastès 1,2.2,21-23).

Vanitat i més vanitat,

deia el Portaveu-del-poble,

vanitat i més vanitat,

tot és en va.
Després que un home s’ha esforçat a treballar

amb coneixement, traça i eficàcia,

ho ha de deixar tot a un altre

que no s’hi ha esforçat per res.

També això és en va,

i és una gran dissort.
Perquè, de fet,

què en treu l’home de tot esforç

i de tot el neguit amb què treballa sota el sol?

Passa els dies en el desfici

i en les penes de la seva servitud,

i de nit el seu cor no descansa.

També això és en va.

2ª LECTURA (Colossencs 3,1-5.9-11).

Germans,

ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist,

cerqueu allò que és de dalt,

on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu;

estimeu allò que és de dalt,

no allò que és de la terra.

Vosaltres vau morir,

i la vostra vida està amagada en Déu

juntament amb el Crist.

Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida,

també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.
Per tant,

feu morir allò que us lliga a la terra:

fornicació, impuresa, passions, mals desigs

i l’amor al diner, que és una idolatria;

no us enganyeu els uns als altres,

vosaltres que us heu despullat

de l’home antic i del seu estil d’obrar,

i us heu revestit del nou,

que es renova a imatge del seu Creador

i avança cap al ple coneixement.
Aquí ja no compta ser grec o jueu,

circumcís o incircumcís,

bàrbar o escita,

esclau o lliure,

sinó que Crist ho és tot, i és de tots.

EVANGELI. (Lluc 12,13-21).

En aquell temps,

un de la gent digué a Jesús:

«Mestre, convenceu el meu germà

que es parteixi amb mi l’herència.»

Jesús li contestà:

«Bon home, qui m’ha encomanat a mi

que fes de jutge o de mediador entre vosaltres?»

Llavors digué a tothom:

«Vigileu!

Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses,

perquè ni que algú tingués diners de sobres,

els seus béns no li podrien assegurar la vida.»
I els ho explicà amb una paràbola:

«Un home ric va treure de les seves terres

unes collites tan abundants que no tenia on guardar-les.

Tot rumiant es va dir:

ja sé què faré: tiraré a terra els meus graners,

en construiré de més grans,

hi guardaré tot el meu gra i les altres mercaderies meves

i em diré a mi mateix:

“Tens reserves per a molts anys:

reposa, menja, beu, diverteix-te.”

Però Déu li digué:

“Vas errat!

Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida

i tot això que volies guardar-te, de qui serà?

Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix

i no es fa ric als ulls de Déu”.»

B. LLENGUATGE.

1. A primer cop d’ull podria semblar que el relat d’avui es refereix a una casuística familiar, molt freqüent quan hi ha una herència pel mig. Però seria molt estrany que l’evangelista perdés el temps presentant-nos un Jesús ocupat en solucionar qüestions jurídiques sobre herències.

Però, de fet, els “problemes d’herència” eren i són tan freqüents que tothom els coneix molt bé; per això poden servir de llenguatge per descriure una de les problemàtiques més importants entre els membres (“germans”) de la comunitat cristiana.

2. El relat d’avui guarda una certa semblança amb el de fa dos diumenges sobre les “dues germanes”. Entre elles, el problema, individualitzat en Marta i Maria, es referia a l’actitud de servei. Aquí, el problema, en versió masculina i sense noms perquè pot afectar tothom, es refereix a l’amor al diner i a les riqueses. “Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses”.

L’actitud de servei és el nucli de la vida de comunitat. L’amor al diner n’és el virus més perillós i destructiu.

3. ...digueu-li que parteixi amb mi l’herència...

Recordem que el marc d’aquest relat és el seguiment a Jesús. També aquí, la clau per entendre aquest relat és la paraula germà. “Un de la gent digué a Jesús: Convenceu el meu germà que es parteixi amb mi l’herència”. No es tracta de dos germans que s’han de repartir una herència. Això, en tot cas, seria cosa del pare, o del jutge si algun no complia la voluntat del pare. Aquí es tracta d’evitar un perill molt real: la utilització del sentiment de ser  “germans”, pròpia dels membres de la Comunitat, com una manera d’adquirir riqueses.

4. Convenceu el meu germà que es parteixi amb mi l’herència. És possible que membres d’una comunitat cristiana tinguin diferents béns, inclosos béns materials. Si hi ha una autèntica comunió entre ells, aquests béns seran compartits, també els materials. I aquí apareix el perill; el perill de formar part d’una comunitat no pas per compartir sinó per aprofitar-se’n.

5. És una qüestió d’actitud, que cadascú ha de tenir en compte. Vigileu!, se’ns diu. Perquè és cert que els béns, també els materials, són per ser compartits i, per tant, són profitosos a tots. Però, una cosa és l’actitud de qui compateix i es beneficia dels bens posats en comú, i una altra ben diferent és l’actitud dels “aprofitats” que exigeixen com un dret allò que només pot ser fruit de generositat. Una actitud així acabaria destruint la comunió que dóna origen a la comunitat, d’una manera semblant a com els problemes d’herència destrueixen les famílies.

6. El relat ens adverteix que aquesta equivocació és greu, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida.

La seguretat de la vida no es pot posar en els bens posseïts sinó en els bens compartits; és a dir: la seguretat de la vida està en la comunió, únic camí que ens introdueix en el corrent vital de la Vida mateixa de Déu.

C. MISSATGE.

7. El missatge està resumit en les mateixes paraules de Jesús: “Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida”.

D: RESPOSTA.

8. Diuen d’un home molt pobre que, un dia, li van donar 20€. Li feia tanta il·lusió aquell bitllet, que va decidir comprar-se una cartera per guardar-lo. La cartera li va costar 12€. Quan va comprovar que només li quedaven 8€, va trobar ridícul guardar-los en una cartera. I, veient que de fet ja no la necessitava, la va llençar.

Pot semblar una historieta estúpida, però reflexa la realitat actual de l’Església entre nosaltres: viu arruïnada a causa de les pròpies propietats.

El pobre no va ser estúpid quan va llençar la cartera sinó quan la va comprar; però després va compensar la seva estupidesa llençant aquella cartera que no necessitava.

“Vas errat”, li diu Déu al propietari de les collites abundants que construïa grans graners per a guardar-les. Repetim-ho una vegada més: les riqueses no són per guardar sinó per compartir.

9. En temps de Cristiandat, l’Església va assumir moltes funcions de la Societat: religió, moral, cultura, llenguatge, art, educació... i era rica en patrimoni. Però avui, sortosament, ja no estem en situació de cristiandat, i l’Església no necessita de res més que llibertat per enunciar el Missatge. Tota la resta ha esdevingut una nosa. Sabrem desfer-nos-en?

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Les propietats de les vostra parròquia, començant pel mateix temple, us ajuden a viure la Bona Nova de Jesús, i a donar-ne testimoni?

2. Com reaccionaríeu si els responsables legals de l’Església, en un acte de realisme, passessin a la Societat Civil els béns administrats en altres temps per l’Església?

3. A nivell personal, quina funció tenen les riqueses en la vostra vida i en la vostra relació amb els altres?

Diumenge 17è de durant l'any C.

1ª LECTURA.  (Gènesi 18,20-32)

En aquells dies, el Senyor digué:

«Quin clam tan fort a Sodoma i a Gomorra!

Que n’és de greu el seu pecat!

Hi baixaré a veure si tota la ciutat es comporta

com ho denota aquest clam que m’arriba.

Si no és tota la ciutat, vull saber-ho».

Els dos homes que acompanyaven el Senyor

se n’anaren en direcció a Sodoma,

però Abraham es quedà encara davant el Senyor.

Llavors Abraham s’acostà i digué:

«¿De debò que fareu desaparèixer tant el just com el culpable?

Suposem que a la ciutat hi hagués cinquanta justos.

¿Els faríeu desaparèixer?

¿No perdonareu la població

per amor dels cinquanta justos que hi hauria?

Mai de la vida no podreu fer una cosa així!

¿Fer morir el just amb el culpable?

¿Que el just i el culpable siguin tractats igual?

Mai de la vida!

Vós que judiqueu tot el món,

¿us podríeu desentendre de fer justícia?»

El Senyor respongué:

«Si trobava a la ciutat de Sodoma cinquanta justos,

per amor d’ells perdonaré tota la població».

Abraham insistí:

«Encara goso parlar al Senyor, jo que sóc pols i cendra.

Suposem que per arribar als cinquanta justos

en faltessin cinc.

Per aquests cinc que falten, ¿destruiríeu tota la ciutat?»

Ell contestà:

«No la destruiria si hi trobava quaranta-cinc justos».

Abraham li tornà a parlar:

«Suposem que només n’hi hagués quaranta».

Li respongué:

«No ho faria per consideració a aquests quaranta».

Abraham continuà:

«Que el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo:

Suposem que només n’hi hagués trenta».

Ell respongué:

«No ho faria per consideració a aquests trenta».

Abraham insistí:

«Encara goso parlar al meu Senyor.

Suposem que només n’hi hagués vint».

Ell contestà:

«No la destruiria per consideració a aquests vint».

Abraham insistí de nou:

«Que el meu Senyor no s’enfadi

si insisteixo per darrera vegada:

Suposem que només n’hi hagués deu».

Ell respongué:

«No la destruiria per consideració a aquests deu».

2ª LECTURA (Colossencs 2, 12-14).

Germans,

pel baptisme fóreu sepultats amb Crist,

i amb ell també vau ressuscitar,

perquè heu cregut en el poder de Déu

que el va ressuscitar d’entre els morts.

Vosaltres éreu morts per les vostres culpes

i perquè vivíeu com incircumcisos,

però Déu us donà la vida juntament amb el Crist,

després de perdonar-vos generosament totes les culpes

i de cancel·lar el compte desfavorable

on constava el nostre deute amb les prescripcions de la Llei;

Déu retirà aquest document

i el clavà a la creu.

EVANGELI. (Lluc 11,1-13).

Un dia Jesús pregava en un indret.

Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà:

«Senyor, ensenyeu-nos una pregària

com la que Joan ensenyà als seus deixebles».

Jesús els digué:

«Quan pregueu digueu:

Pare, que sigui honorat el vostre nom,

que vingui el vostre Regne,

doneu-nos cada dia el nostre pa,

i perdoneu-nos els pecats,

que nosaltres mateixos també perdonem

tots els qui ens han ofès,

i no permeteu que caiguem en la temptació».

Després els deia:

«Si algú té un amic,

i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu:

Amic, deixa’m tres pans,

que acaba d’arribar de viatge un amic meu

i no tinc res per donar-li.

¿Qui de vosaltres li respondria de dins estant:

No m’amoïnis;

la porta ja és tancada i jo i els meus fills ja som al llit;

no em puc aixecar a donar-te’ls?

Us asseguro que,

si no us aixecàveu per fer un favor a l’amic,

la mateixa impertinència us obligaria a aixecar-vos

per donar-li tots els pans que necessita.

I jo us dic: demaneu, i Déu us donarà,

cerqueu, i trobareu,

truqueu, i Déu us obrirà,

perquè tothom qui demana obté,

tothom qui cerca troba,

a tothom qui truca, li obren.

Si un fill demana un peix al seu pare,

¿qui de vosaltres li donaria una serp en lloc del peix?

O bé, si li demana un ou,

¿qui de vosaltres li donaria un escorpí?

Penseu, doncs, que si vosaltres que sou dolents

sabeu donar coses bones als vostres fills,

molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen.»

B. LLENGUATGE.

1. Resulta sorprenent l’actitud del deixeble que, després d’haver vist com Jesús pregava, demana, precisament a Jesús, que els ensenyi a pregar com Joan Baptista. Una vegada més, amb aquest relat, Lluc vol posar de manifest la dificultat dels deixebles per connectar amb l’estil de Jesús. Tot i que segueixen Jesús, ells sintonitzen més amb l’espiritualitat “pre-cristiana” de Joan Baptista. No han assumit encara la novetat de Jesús.

Aquí, com tantes vegades, l’evangelista es mostra molt pedagògic: té en compte que tot deixeble, en el seu seguiment a Jesús, comença entenent-lo com si fos una reencarnació de Joan, o d’algun altre dels profetes (Lluc 9,19). No s’esdevé deixeble total de bones a primeres sinó que, tot i viure cronològicament després de Crist, espiritualment sempre comencem abans de Crist.

2. Accedint a la petició que li han fet, Jesús ensenya als deixebles una oració; és a dir: un conjunt de paraules per recitar com a pregària. “Quan pregueu, digueu”. Però Jesús no es queda en les paraules sinó que immediatament parla de quina ha de ser l’actitud interior davant Déu.

Aquesta actitud està formada de confiança i d’insistència.

Que la pregària hagi de ser confiada, s’entén fàcilment. Però, per què ha de ser insistent? Per què el Pare vol que hàgim d’insistir per donar-nos allò que demanem? Si sap de sobres allò que li demanem, per què no ens ho dóna de seguida? (Primera dificultat).

3. Quan es llegeix el final d’aquest relat, hom té la impressió de ser una mica enganyats per Jesús. Durant tot el relat se suposa que el Pare ens donarà allò que li demanem insistentment; però al final resulta que no ens donarà allò que li demanem sinó que ens donarà l’Esperit Sant. Venen ganes de replicar: “I què en podem fer de l’Esperit Sant, si allò que necessitem són coses molt més senzilles i concretes?

Allò que els humans necessitem, i per això ho demanem amb insistència, és bona salut quan estem malalts, treball quan estem a l’atur, un cop de sort quan passem extrema penúria,... O bé: que el nostre fill guanyi unes oposicions, passi un examen, pugui treure’s el carnet de conduir, no caigui en la droga... Aquestes són les coses que necessitem! Rebre l’Esperit Sant estaria molt bé si fos juntament amb això altre; però si no, sembla més aviat una broma de mal gust. (Segona dificultat).

4. Però tornem a la insistència (Primera dificultat).

Diu Jesús: Qui de vosaltres, si el seu fill demana un peix, li donarà un escorpí? o si li demana pa, li donarà una pedra? Ben cert: els pares donen coses bones als seus fills, fins i tot quan aquests demanen coses dolentes. Tots el pares ho saben perfectament: pot passar que el fill que necessita un peix, de fet demani un escorpí; igualment és possible que quan té gana no demani pa sinó una cosa dolenta per a ell (una pedra). Quins pares no s’han trobat en que els seus fills els demanen coses que ells, els pares, saben que els poden fer mal? Els les donaran? Evidentment que no. I això no significa que no escoltin la seva petició sinó que coneixen prou bé el seu fill per saber què li convé i què no.

5. Ara comencem a intuir la necessitat de la insistència de què parla Jesús. A través de la no obtenció immediata d’allò que demanem, podem anar descobrint que precisament allò que demanem no és una bona cosa per a nosaltres en aquella ocasió. La no obtenció immediata de les coses ens obliga a insistir-hi; i aquesta insistència ens permet anar descobrint que satisfer les necessitats no sempre és tan bo com ens pensàvem. La “insistència” no la busca Déu, sinó que és necessària per a nosaltres. És un “mecanisme de maduració” que ens porta a conèixer millor el paper que les necessitats juguen en nosaltres. Perquè resulta que les necessitats esclavitzen; i satisfer-les, és la millor manera de mantenir-les, i que ens facin mal.

6. Els humans tenim necessitats i capacitats.

Les necessitats ens esclavitzen. Les capacitats ens fan creatius, imatges del Creador.

De necessitats, com menys millor. De capacitats desenvolupades, com més millor.

Rebre l’Esperit Sant vol dir posar en acció les nostres capacitats. “Vingui a nosaltres el vostre Regne”. Poder col·laborar en l’adveniment del Regne és la gran capacitat amb què hem estat obsequiats. Un Regne que és per a nosaltres; on les necessitats vagin quedant superades. Aquest és el projecte de Déu sobre la Humanitat. “Pare, que sigui honorat el vostre nom”.

7. Perdoneu-nos els pecats...

Les necessitats ens enfronten els uns amb els altres. I l’enfrontament porta a baralles, ofenses i guerres. Tot això va en sentit contrari al projecte de Déu. “Perdoneu-nos els pecats, que nosaltres mateixos també perdonem tots els qui ens han ofès...” No es tracta de que Déu prengui model de nosaltres: que Ell ens perdoni com perdonem nosaltres, sinó de adonar-se que no és possible que l’acció de Déu ens transformi (perdoni) si nosaltres no ens posen en situació de ser transformats. “Perdonar els qui ens han ofès” (literalment: perdonar els qui estan en deute amb nosaltres) no és un acte de “perdó” sinó de realisme. Entre nosaltres ningú és realment “deutor” de ningú. Tot ho hem rebut. Tot ho hem rebut per compartir-ho. Tot ho hem rebut per posar-ho al servei de l’objectiu comú: l’adveniment d’un Regne per a nosaltres. No es tracta de “perdonar” sinó de “no sentir-nos ofesos”, la qual cosa ens impediria col·laborar tots junts en la única tasca que ens és realment beneficiosa: la construcció del Regne.

C. MISSATGE.

8. La pregària insistent ens va preparant per rebre el do vertaderament humanitzador: l’Esperit Sant. L’Home, i per tant la Humanitat, no està encara plenament realitzat. L’esperit en nosaltres continua des de nosaltres mateixos l’obra creadora de Déu. Déu ens ha projectat com a persones. Però, per ser persones, hem de ser “creadors de nosaltres mateixos”. Ens “autocreem” alliberant-nos de les nostres necessitats i desenvolupant les nostres capacitats. “No permeteu que caiguem en la temptació”.

D: RESPOSTA.

9. Com els arbres poden impedir-nos de veure el bosc, també les necessitats poden no deixar-nos veure les capacitats rebudes. És la inèrcia del no-res. La crida del buit. La pregària desatesa i insistent ens ofereix temps per veure-hi clar, i anar descobrint que no existim per convertir-nos en un sac de necessitats satisfetes sinó per participar en la Vida de Déu i en la seva acció creadora.

Podem prendre exemple d’allò semblant que passa en la paternitat humana: els pares no engendren el seu fill perquè es quedi en la manera de ser de quan té vuit anys, l’edat més agradable en què s’hi ajunten la intel·ligència i la docilitat. No; els pares engendren un nen que es pugui fer adult, independent i lliure, encara que això comporti per a ells un cert trencament dolorós.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Teniu alguna experiència d’haver demanat en la pregària alguna cosa concreta, i haver-ne rebut una altra de millor?

2. Les pregàries desateses us han portat a perdre la confiança en el Pare o més aviat han millorat les vostres peticions?

3. Si sou pares, atreviu-vos per un moment a “comparar” la vostra paternitat amb la paternitat de Déu envers vosaltres. En què s’assemblen o es diferencien?

Diumenge 16è. Any C.

1ª LECTURA.  (Gènesi 18,1-10a).

En aquells dies,

el Senyor s’aparegué a Abraham a l’alzina de Mambré.

Abraham seia a l’entrada de la tenda,

quan la calor del dia era més forta.

Alçà els ulls i veié tres homes aturats davant d’ell.

Així que els veié corregué a rebre’ls des de l’entrada de la tenda,

es prosternà, inclinà el front fins a terra i digué:

«Senyor, si m’heu concedit el vostre favor,

us prego que no passeu sense aturar-vos amb el vostre servent.

Permeteu que portin aigua per rentar-vos els peus

i reposeu a l’ombra de l’alzina.

Entretant aniré a buscar unes llesques de pa

i refareu les vostres forces per a continuar el camí

que us ha fet passar prop del vostre servent.»

Ells li respongueren: «Molt bé. Fes tal com has dit.»

Abraham entrà de pressa a la tenda i digué a Sara:

«Corre, pren tres mesures de farina blanca, pasta-la i fes-ne panets.»

Després corregué cap al ramat, trià un vedell tendre i gras

i el donà al mosso perquè el preparés de seguida.

Quan tot era a punt, prengué mató, llet i el vedell,

els ho serví

i es quedà dret al costat d’ells sota l’ombra de l’alzina,

mentre ells menjaven.

Llavors li preguntaren: «On és Sara la teva esposa?»

Abraham respongué: «És dintre la tenda.»

Ell li digué: «L’any que ve tornaré aquí, i Sara, la teva esposa,

haurà tingut un fill.»

2ª LECTURA (Colossencs 1,24-28).

Germans,

ara estic content de patir per vosaltres.

Així continuo en la meva pròpia carn

allò que encara falta als sofriments del Crist

en bé del seu cos, que és l’Església.

Ara jo sóc servidor d’aquesta Església:

Déu m’ha confiat la missió de dur a terme en vosaltres

les seves promeses, el seu misteri i secret,

que d’ençà que existeixen els segles i les generacions humanes

ell guardava amagat,

però que ara ha revelat al seu poble sant.

Déu ha volgut fer-li conèixer la riquesa

i la grandesa d’aquest misteri

que ell es proposava a favor dels qui no són jueus.

El propòsit de Déu és aquest:

que Crist, l’esperança de la glòria que ha de venir,

estigui en vosaltres.

Nosaltres l’anunciem.

Sense fer distincions, amonestem tots els homes

i els instruïm en tots els secrets de la saviesa

per conduir-los al terme del seu desplegament en Crist.

EVANGELI. (Lluc 10,38-42).

En aquell temps,

Jesús entrà en un poblet, i l’acollí una dona que es deia Marta.

Una germana d’ella que es deia Maria,

asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula,

mentre Marta estava molt atrafegada per obsequiar-lo.

Marta, doncs, vingué i digué:

«Senyor, no us fa res que la meva germana

m’hagi deixat sola a servir?

Digueu-li, si us plau, que m’ajudi.»

El Senyor li respongué:

«Marta, Marta,

estàs preocupada i neguitosa per moltes coses,

quan només n’hi ha una de necessària.

La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa.»

B. LLENGUATGE.

1. Potser estem acostumats a entendre aquest evangeli com una referència als dos vessants de la vida cristiana: vida activa i vida contemplativa. Però l’actitud de Marta envers la seva germana i la seva duresa envers Jesús, ens suggereixen que aquí St. Lluc ens vol dir alguna altra cosa. Igualment sorprèn la contundència de la resposta de Jesús a Marta.

2. No oblidem que aquest relat està posat dintre la secció del seguiment a Jesús. Marta i Maria són germanes, i això és una referència clara a les comunitats cristianes els components de les quals s’anomenaven entre ells “germans”. A més, aquestes dues germanes tenen nom propi, la qual cosa indica que no es tracta d’un simple perill sinó d’una situació real i detectable. Per tant, amb aquest relat, Lluc vol solucionar, amb l’autoritat del mateix Jesús, una situació conflictiva en el si de la Comunitat.

3. Encara que la queixa de Marta és contra la seva germana, no és amb ella amb qui es discuteix, sinó que increpa directament Jesús, i l’acusa a ell de tolerar el comportament de Maria, que Marta considera incorrecte.

La resposta de Jesús a Marta també és dura, sense deixar de ser amable. “Marta, Marta...” La repetició del nom manifesta proximitat i tendresa; però a la vegada constitueix un advertiment seriós de que alguna cosa no funciona bé. Jesús condemna sense pal·liatius l’actitud de Marta, i defensa Maria.

4. Sorprèn la resposta de Jesús a Marta, sobretot tenint en compte que l’essència mateixa del missatge cristià està en el servei als altres per amor. ¿No és precisament això, el que està fent Marta?

Els actes de Marta són de servei, és cert, però l’actitud és de condemna. I aquí està el “problema” de Marta. És a dir: aquí està el problema tan freqüent en moltes comunitats, i també en les comunitats cristianes!

5. Marta es dedica a fer un servei, però el converteix en un motiu de superioritat. I des d’aquesta presumpta superioritat, jutja i condemna la seva germana i a Jesús mateix. Aprofita el seu servei per prendre’s el dret de dir als altres allò que han de fer. En realitat és un servei per dominar la situació. El relat deixa clara aquesta intenció: no s’hi diu que les dues germanes acullin Jesús sinó que l’acull només Marta, i a casa seva. Fins i tot el nom amb què és designada respon a aquest significat. “Marta”, en arameu (la llengua que es parlava a Palestina aleshores) significa “senyora”, “mestressa de casa”. Essent “germana” es comporta com a “senyora”.

6. Marta acull Jesús a casa seva, però de fet se’n desentén amb l’excusa de servir-lo. Està més preocupada per “allò que s’ha de fer” (Llei) que no pas per atendre realment el seu invitat. “La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa”, replica Jesús.

  

C. MISSATGE.

7. Com ja deien els antics, “com més bona és una cosa, més dolenta es torna si es fa malbé” (Corruptio boni, peius). El “servei per amor” és la perla més preuada de la vida de la Comunitat; però, si es fa malbé, genera recels, enveges i divisions que posen en perill la Comunitat mateixa.

Servir amb amor és el millor bé, però si del servei se’n fa un dret sobre els altres, pot ser fatal.

D: RESPOSTA.

8. Una vegada hi havia una mare a la qual van acudir dues filles petites que s’estaven barallant. Cada una acusava l’altra d’haver començat la baralla; cada una cridava exposant les seves claríssimes raons. La mare, després d’escoltar-les atentament, va dir-los: qui tingui més seny que cedeixi. Les dues germanes van quedar desconcertades; es van mirar, i van deixar de discutir.  

L’experiència ens diu com n’és de difícil superar les divisions provocades per germans que acusen els altres de no col·laborar en els serveis que ells fan. És tan difícil que cal prendre totes les precaucions per evitar-ho.

9. Si, a pesar de tot, sorgeixen els recels, convé que ningú alimenti el foc. No es tracta de saber o determinar qui té raó, perquè el problema està precisament en que tots tenen raons vàlides des del seu punt de vista. La única solució és: qui tingui més seny que cedeixi. Invitar al seny, sense posar-se a favor de cap dels discutidors, pot ser també, encara que sembli que hom es desentén del problema, un òptim servei a la comunitat.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Dins la família, les parròquies, les associacions... en qualsevol moment poden sorgir malentesos entre els principals col·laboradors. Hi poseu més foc amb els vostres comentaris ben intencionats? 

2. Els molts malentesos, agressions i guerres que hi ha en el món d’avui, en quin grau són conseqüència, en la vostra opinió, de la multitud de comentaris i informacions difosos pels mitjans de comunicació?