Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
→ VOCABULARI.
Deixebles. Dotze, Els. Esperit. Joan. Judes. Multitud. Pere. Regne de Déu.
→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.
→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Apòstol. Deixeble. Pagans. Samaritans.
→ Veure també Entrevistes amb
Fid’ho. Diumenge 11. A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Èxode 19,
2-6)
En aquells
dies,
els
israelites arribaren al desert del Sinaí,
i acamparen
allà, davant la muntanya.
Moisès pujà
a la muntanya de Déu.
El Senyor el
cridà des de la muntanya i li digué:
“Parla a la
casa de Jacob; comunica això als israelites:
Vosaltres
heu vist el que he fet als egipcis,
i com us he
pres sobre les ales igual que una àguila,
i us he
portat fins a mi.
Ara, doncs,
si vosaltres
m’escolteu
i observeu
les condicions de la meva aliança,
sereu la
meva possessió personal,
a part de
tots els pobles,
encara que
tota la terra sigui meva.
Vosaltres
sereu el meu reialme sacerdotal,
la meva
nació sagrada”.
2ª LECTURA (Romans 5, 6-11).
Germans,
quan
nosaltres érem encara incapaços de tot,
Crist va
morir pels qui érem dolents.
¿Qui
trobaríem disposat a morir per un home honrat?
Potser sí
que per un home bo
trobaríem
qui tingués la valentia de donar la vida.
Doncs, bé:
Déu donà
prova de l’amor que ens té
quan Crist
morí per nosaltres,
que érem
encara pecadors.
Però després
que ell ens ha fet justos per la sang de Crist,
amb molta
més raó,
per Crist,
ell ens salvarà de la pena.
Perquè si
vam ser reconciliats amb Déu
al preu de
la mort del seu Fill
quan érem
encara enemics,
molt més ara
que ja estem reconciliats,
serem
salvats gràcies a la seva vida.
Encara més:
gràcies a
Jesucrist, el nostre Senyor,
que ens ha
reconciliat,
tenim
l’honor de gloriar-nos en Déu.
EVANGELI. (Mateu 9,36 - 10,8).
En aquell
temps...
Jesús, en
veure aquella multitud de gent,
malmenada i
desesperançada com ovelles sense pastor,
se n’apiadà,
i digué als
seus deixebles:
“La collita
és abundant, però hi ha pocs segadors.
Demaneu a
l’amo dels sembrats
que hi faci
anar més segadors”.
Llavors
cridà els seus dotze deixebles
i els donà
poder de treure els esperits malignes
i de guarir
tota malaltia.
Els noms
dels dotze apòstols són,
primer Simó,
anomenat Pere, i Andreu, el seu germà;
Jaume, fill
de Zebedeu, i Joan, el seu germà;
Felip i
Bartomeu;
Tomàs i
Mateu, el cobrador d’impostos;
Jaume, fill
d’Alfeu i Tadeu;
Simó, el
zelota i Judes, l’Iscariot, que el va trair.
Jesús envià
aquests dotze,
tot fent-los
aquestes recomanacions:
“No us encamineu
a les terres dels pagans
ni entreu a
la província dels samaritans.
Aneu més
aviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel.
Pel camí
prediqueu, anunciant que el Regne de Déu és a prop.
Cureu
malalts, ressusciteu morts,
purifiqueu
leprosos, traieu dimonis.
No heu pagat
res per rebre aquest poder;
doneu-lo
també sense pagar”.
LLENGUATGE.
1. A
l’evangeli d’avui destaca la llista
amb els noms dels apòstols. Això
assenyala un paral·lelisme intencionat
amb el començament del mateix Evangeli
on Mateu hi posa la llista dels noms de la genealogia de Jesús (Mateu 1,1). Segurament, en
les dues llistes, els noms d’entremig són sobretot per emplenar. En canvi els
“números totals” i els noms dels dos “extrems” (el primer i l’últim, de la llista) hi tenen un significat “expressament buscat” (Mateu 1,17 i Mateu 28,16).
En la Genealogia de Jesús s’hi destaca el número 14
( és a dir: dues vegades “7”) repetit 3 vegades: (7+7)x3. Aquests números
indiquen que, amb Jesús, Israel
arriba a la seva “última setmana”,
aquella que marcarà la “plenitud dels
temps”, representada per la plenitud
del “7”. (7x7) (Mateu 5,18 i Gàlates 4,4).
A partir d’aquí, comença la Universalitat.
El “Poble elegit” passarà a ser tota
la Humanitat.
2. En la
llista dels Apòstols s’hi remarca
pel número “12”, formant 6 parelles, i que és la xifra indicativa del Poble Elegit (Israel).
El Regne de Déu que Jesús anuncia i ell
mateix ja fa present, està en continuïtat amb el Poble de les 12 Tribus del qual n’és l’acompliment. Acomplerta la “missió d’Israel”, desapareix el “12”. En
l’última trobada Jesús parlarà dels “11”. No sé si aquest nombre manifestava
alguna “relació” amb la universalitat
(Mateu 28,19). En tot cas
el Nou Regne ja no serà d’un Poble
“particular” (1ª Lectura) sinó obert a tots els Pobles.
3. Un detall
ben significatiu: tots els noms queden col·locats entre dos personatges”
negatius: el primer, Simó, anomenat Pere (que significa pedra o “cap dur”) i l’últim, Judes,
que el va trair. (De Judà; i d’aquí, Jueus).
La resta, d’alguna manera, queden “compresos” entre aquests dos.
Així, doncs,
no es tracta de cap llista “gloriosa”, com
tampoc no era gloriosa la llista dels
ascendents de Jesús, on s’hi
destaquen les generacions “irregulars” (Mateu 1,6). Sobretot la
“irregularitat del personatge central, David, del que es diu que va
engendrar Salomó “de la muller d’Uries”.
4. En els
“12” i en els “11” s’hi manifesta la pedagogia
de Déu que escull persones totalment
“incapaces” per dur a terme les
seves obres “meravelloses”, com reconeix i “celebra” de manera explícita Maria,
en l’Evangeli de Lluc, en el seu cant
a l’Obra de Déu (Lluc 1,48).
És una manera clara de dir que la creació
total de l’Home, la seva llibertat i plenitud, tiraran endavant perquè és obra de Déu i no només fruit del “creixement humà”, que també (Lluc 3,23).
5. Recordem
breument alguns exemples.
- Déu escull
dos vellets estèrils (Abraham i Sara) perquè siguin els pares del
Poble elegit (Gènesi 11,30 i 17,17).
- Déu escull
un tartamut perquè sigui el seu portantveu davant el Faraó i de tot el
poble (Èxode 4,10).
- Déu
elegeix un vailet desarmat per
lluitar i vèncer el gegant Goliat,
armat fins a les dents (1Samuel
17,45).
- Fins i tot
Maria, la mare de Jesús, deixa clara la seva incapacitat per ser mare del Fill que indica l’àngel: “Fill de
l’Altíssim” (Lluc 1,34).
6. En tots
aquests casos, les persones elegides són totalment incapaces de portar a terme la missió que se’ls encomana. No
obstant, totes ho aconseguiran “perquè el
Senyor està amb elles” (Mateu
28,20).
També els Dotze apòstols són del tot incapaços
d’entendre i tirar endavant el Regne de
Déu. No ho aconseguiran com a “Dotze”
(continuadors de la singularitat d’un Poble
Elegit), però ho aconseguiran com a “Onze”
(numero sense cap altra “singularitat” fora la d’indicar que ja “no són els “Dotze”. La seva “missió” ja no és la de “Moisès”
sinó la de “el Fill de Home”: Jo
estaré amb vosaltres fins a la fi del món” (Mateu 28,20).
També seran “capaços”,
com a representants d’Israel, “d’entregar”
al Món (universalitzar) el “Regne de Déu”, concedit a ells com a preparació.
És veritat que ho faran molt malament, però “ho faran” (Mateu 10,4. En la traducció
es fa servir el verb “trair”, que significa també “entregar”. L’original grec
és: “paradídomi”).
7. El relat
d’avui comença amb un espectacle trist: en
veure aquella multitud de gent, malmenada i desesperançada com ovelles sense
pastor...
Tenien pastors (autoritats) i sacerdots i mestres de la Llei... Però eren com
ovelles sense pastor.
Per això
Déu, per Jesús, anuncia el projecte d’un nou
Regne.
Aquest nou Regne no és pas com els Regnes d’aquest món, inclòs el del “Poble
Elegit”. Aquests compten “només” amb “Lleis”...
Tampoc no es tracta de portar les multituds
a una nova Terra Promesa, com havia
fet Moisès. Tampoc és qüestió de buscar nous “pastors” que substitueixin les autoritats religioses jueves...
8. “El
Regne de Déu està dintre vostre” (Lluc 17,21).
Es tracta de
que la gent que ara forma una “multitud malmenada” puguin convertir-se en “comunitat” de persones lliures i
madures. “Cureu malalts, ressusciteu
morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis”.
El poder que
reben és el poder d’alliberar i de
deixar lliures als alliberats.
No han de
fer adeptes, ni súbdits, ni clients, ni seguidors... No han de “conquerir”
ningú.
Els camps ja estan apunt per a la
recol·lecció. I la collita és abundant.
La multitud ja està anhelosa de ser Comunitat, de ser ciutadans lliures en el Regne de la Llibertat.
“Hi ha pocs segadors”. Amb llenguatge
d’avui diríem: per a la gran quantitat de gent que ja està apunt, hi ha pocs creadors i impulsors de Llibertat.
La “solució” de Jesús, donada i
beneïda del Pare, és que cada “alliberat” es converteixi també en
“alliberador”.
La tasca dels “12 apòstols” no els és exclusiva d’Ells, que són els qui més necessiten
de “ser alliberats”. Alliberaran associant els alliberats a
la seva “feina” de alliberadors (Marc
9,39).
9. A la 2ª Lectura, St. Pau ens diu una
cosa semblant, encara que amb un llenguatge ben diferent, un xic difícil
d’entendre. Els conceptes de “just” i “pecador”, que estan a la base del seu
raonament, tenen un significat força diferent d’aquell que solem donar-los
nosaltres.
El “pecat” no
és només principalment un “mal que cometem” sinó i sobretot una situació
que patim, i que ens impedeix d’obrar el bé. Tots comencem “petits”.
Tots comencem en situació de “encara no”.
Crist mateix va passar pel seu “encara no” (Joan 2,4).
És la situació de “multitud malmenada i
desesperançada”. Quan nosaltres érem encara “incapaços de tot”, Crist va
morir per als qui de fet no podíem res.
Gratuïtat. Gratis ho heu rebut, doneu-ho també
gratuïtament.
MISSATGE.
10. El nou
“Regne de Déu” ja no és un àmbit geogràfic, ni un àmbit social, ni un àmbit
jurídic, ni un àmbit religiós... Va directament a cada persona. Cada persona
rep l’anunci i la invitació que li possibilita superar malalties, sortir de la
mort, alliberar-se de dimonis.
Cada
“ovella” de la multitud malmenada ha
de rebre la Bona Notícia de que el Regne
de Déu ja està al seu abast, i
això li permet sortir d’un “regne” que l’esclavitza.
És cert que
això provocarà les ires cruels dels antics dominadors, com va passar a la Terra d’esclavitud (Èxode 5,7) o amb Jesús mateix
(Marc 3,6).
Però, com podem comprovar també en Jesús, la mort no impedeix entrar al nou Regne; al contrari: permet la seva
plenitud: l’Amor (vida donada i compartida).
11. Potser
hi podríem veure també un missatge per
al nostre temps. Avui, a l’Església catalana, és freqüent dir que falten
“pastors”...
Potser sí.
Però segurament seria més evangèlic
no buscar tant “pastors” que “guiïn
els altres”, com acceptar l’autonomia i
la creativitat pròpies de les Comunitats
“adultes”.
RESPOSTA.
12. Segurament,
la primera “resposta” davant aquest missatge
és dir: “massa bonic perquè sigui
veritat”, i continuar sentint-nos “ovelles”, més o menys abandonades i
malmenades. I no obstant, aquesta és la Bona Notícia que se’ns
comunica.
13. L’espectacle
de les multituds malmenades continua
essent ben actual; més del que sembla a primera vista. Països amb governs
totalitaris; països “democràtics” on la democràcia
és una manera de legitimar el domini
d’uns sobre d’altres; tantes persones que utilitzen la religió per sacralitzar el propi Poder o el Poder dels
seus; tantes formes subtils i dissimulades de manipulació; tanta gent tinguda per ningú, “ningunejada”, ...
14. Els camps estan madurs. Certament falten
segadors que cridin als quatre vents:
el Regne de Déu està al vostre abast
i ha arribat el temps de ser-hi recollits!
No accepteu de continuar essent ovelles
malmenades! No accepteu més de pensar
com volen que penseu! No accepteu més
d’estar sotmesos a les “noves necessitats” (esclavituds) que ens van imposant!...
15. L’experiència
de l’Èxode d’Israel va quedar
frustrada perquè els Israelites, tot i sortir
del País on eren esclaus, van continuar mantenint el “cor d’esclaus”. Per això
van fer de la Terra Promesa una nova terra
d’esclavitud.
16. El Regne de la Llibertat comença quan
permetem que la Llibertat faci niu al propi cor. “S’ha acomplert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i
creieu en la Bona Nova” (Marc
1,15).
17. Fan falta segadors...
Aquestes paraules
sovint s’interpreten dient que fan falta preveres.
Sembla una broma de mal gust si tenim en compte que la paraula “prevere”
significa “ancià”...
¿Realment algú pot pensar que a les nostres Comunitats
hi falten “ancians”?! No serà més aviat que continuem acceptant que les Comunitats cristianes es mantinguin infantils?
I tant, que són infantils! O millor dit: infantilitzades.
La solució no està en enviar-los ancians
(preveres) sinó en voler i promoure que siguin adultes i lliures. Una comunitat
adulta té en si mateixa tot el que necessita per “funcionar”; per passar
del “encara no” al “ja”. Ella mateixa es proveirà dels
“servidors” que necessita. “...perquè on
n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells” (Mateu 18,20).
Si se’ls envien “servidors” des de les “altes esferes”, fàcilment podran ser
vistos com a “funcionaris”.
18. Avui les
Comunitats cristianes, en una gran
majoria, som també “collites que estem a punt”. ¿Es continuarà pensant que
encara som “verdes”?
Dir que no
hi ha vocacions és com dir que la “primavera
no té flors” perquè l’arboç (que
floreix a la tardor) no està florit!
És cert: no
hi ha “vocacions” per a l’ofici de
capellà, propi d’una situació de
cristiandat, que ja no és la nostra. Però una bona colla de les comunitats cristianes d’avui són
exuberants en vocacions que fan Regne
de Déu. ¿Deixarem de “recollir-les”
perquè no són les flors que tenim previstes per al “nostre jardí”?
PREGUNTES per al diàleg.
1.
L’evangeli parla de “treure dimonis”. Segons molts comentaristes, això vol dir
“alliberar d’ideologies alienants”.
De les
ideologies dominants en l’Església i en la Societat d’avui, ¿quines creieu que malmenen més la multitud?
2. La nostra
pràctica religiosa, particular o comunitària, ajuda a ser persones en
plenitud i llibertat?
3. Com a
deixebles de Jesús, també nosaltres hem rebut la missió de “curar malalts“,
“ressuscitar morts“ i “treure dimonis“. Com ens va aquesta feina en relació a nosaltres mateixos i en relació als altres?
