Diumenge vinent, festa del Corpus. Any B.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Anyell de Déu.    Cos.    Menjadora.     Menjar ... Beguda.    Muntanya.      Pa  (Eucaristia).    Partir (el pa).    Regne de Déu.     Vinya (Sarment).      Sortir.   Tots (Tots i totes).

  

→ Veure també: RELECTURES: Festa del Corpus

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Pasqua.

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això ha comportat que, en tots els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços quedin afectats. Ara us portaran a la Pàgina d’Inici. Escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol. (Aquí ja estan actualitzats).

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Èxode 24,3-8).

En aquell temps,

Moisès anà a comunicar al poble

tot el que el Senyor li havia dit

i tot el que havia ordenat.

El poble sencer, a una sola veu, respongué:

«Farem tot el que diu el Senyor.»

Moisès escriví totes les paraules del Senyor,

i l’endemà, de bon matí,

erigí un altar al peu de la muntanya

i plantà dotze pedres, per les dotze tribus d’Israel.

Després encomanà als joves del poble d’Israel

que oferissin víctimes en holocaust

i immolessin vedells al Senyor

com a víctimes de comunió.

Ell recollí en gibrells la meitat de la sang,

i amb l’altra meitat aspergí l’altar.

Després prengué el document de l’aliança i el llegí al poble en veu alta.

El poble respongué:

«Farem tot el que diu el Senyor, l’obeirem en tot.»

Llavors Moisès aspergí el poble amb la sang i digué:

«Aquesta és la sang de l’aliança

que el Senyor fa amb vosaltres

d’acord amb les paraules escrites aquí.»

 

 

2ª LECTURA (Hebreus 9,11-15).

Crist ha vingut

com a gran sacerdot del món renovat que ara comença.

Ha entrat una vegada per sempre al lloc sant,

passant per un tabernacle més gran i més perfecte,

no fet per mans d’homes,

ja que no pertany al món creat;

i no s’ha servit de la sang de bocs i de vedells,

sinó que amb la seva pròpia sang

ens ha redimit per sempre.

Segons la Llei de Moisès, la sang dels bocs i dels vedells i la cendra de la vedella aspergida sobre els qui estaven contaminats, purificava i santificava exteriorment.

Ara però, Crist s’ha ofert ell mateix a Déu,

per l’Esperit Sant,

com a víctima sense tara.

Per això, i amb molta més raó,

la sang del Crist ens purificarà

de les obres que porten la mort,

perquè puguem donar culte al Déu viu.

El Crist, doncs, és mitjancer d’una nova aliança,

perquè ha mort en rescat

de les culpes comeses sota la primera.

Per ell, els qui eren cridats a l’herència eterna

reben allò que Déu els havia promès.

 

EVANGELI. (Marc 14,12-16.22-26).

El primer dia dels Àzims,

quan la gent immolava l’anyell pasqual,

els deixebles digueren a Jesús:

«On voleu que anem a preparar-vos el lloc

perquè puguem menjar l’anyell pasqual?»

Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna:

«Aneu a la ciutat

i us trobareu amb un home que duu una gerra d’aigua.

Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa:

El mestre pregunta on l’allotjareu

per poder menjar l’anyell pasqual amb els seus deixebles.

Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran,

arreglada amb estores i coixins.

Prepareu-nos allà el sopar.»

 

Els deixebles se n’anaren.

Arribant a la ciutat,

ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit

i prepararen el sopar pasqual.

I mentre menjaven, Jesús prengué el pa,

digué la benedicció, el partí, els el donà i digué:

«Preneu-lo: això és el meu cos.»

Després prengué el calze,

digué l’acció de gràcies,

els el donà i en begueren tots.

I els digué:

«Això és la meva sang, la sang de l’aliança,

vessada per tots els homes.

Us ho dic amb tota veritat:

Ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya

fins el dia que en beuré de novell en el regne de Déu.»

Després de cantar l’himne,

sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.

 

B. LLENGUATGE.

La Festa.

1. Aquesta festa té un nom realment estrany. Potser per això popularment continua usant-se el seu nom llatí “Corpus”, ja que així no fa tant mal d’orelles.

El llenguatge entorn de “El Cos i la Sang de Crist” ha passat a ser tan retorçat que o no diu res o provoca rebuig.

Corpus constitueix una certa repetició del Dijous Sant. Per això, en les discussions del concili Vaticà II, alguns van proposar de suprimir aquesta festa; però es va mantenir en atenció a la seva gran popularitat. “Popularitat”, no pas en sentit bíblic sinó purament sociològic, almenys entre nosaltres.

Els orígens d’aquesta festa cal buscar-los ja al segle XII com a reacció a alguns teòlegs que explicaven l’Eucaristia d’una manera que, a d’altres, no els agradava perquè hi veien una negació de la presència real de Jesús en el pa i el vi de la missa. La “reacció” va portar a l’exuberància de les formes: ajudar a creure en la presència real impactant els sentits. Per això, allò més popular de la Diada de Corpus era la Processó, com més espectacular millor, i amb la participació dels prohoms i símbols de cada ciutat.

L’Eucaristia és la font i el cimal de la vida cristiana; però, que a vegades s’hagi transformat en un gran espectacle, ens hauria de fer pensar. ¿No serà que amb l’espectacle es pretén compensar la buidor amb què sovint és viscuda?

Segurament ha estat un bon encert convertir la Festa del Corpus en el Dia de Càritas.

Text de l'Evangeli.

2. “Quan la gent immolava l’anyell pasqual”...

L’evangeli de Marc, com els altres Evangelis, utilitza el simbolisme de la Pasqua jueva per posar de manifest la “novetat” de Jesús. La Pasqua dels jueus està centrada en la mort de l’anyell pasqual, el qual es converteix en “aliment” per al Poble de Déu que camina vers la Llibertat (“Èxode”). S’havia de menjar en grups suficientment nombrosos en proporció a l’abundància de l’aliment (Èxode 12,1ss).

 

Els deixebles pregunten a Jesús on “preparar el lloc” per menjar l’anyell pasqual. No es parla de “preparar l’anyell”. Tot el relat està construït perquè quedi clar que l’anyell és Jesús. “Mentre menjaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i digué: Preneu-lo: això és el meu cos” (Marc 14,22ss).
Així la mort de Jesús pren un nou significat: “donar la vida fent-se aliment”, com expressió màxima de l’amor. En quant al “lloc”, la resposta de Jesús “descriu” una sala com aquelles que les primeres comunitats feien servir en les seves reunions: comunitats de “batejats”. Noteu la indicació de seguir un home que porta una gerra d’aigua (al·lusió al baptisme).

 

“Això és el meu cos”.

3. A vegades s’ha insistit tant en el realisme d’aquestes paraules que s’han entès en un sentit antropofàgic o canibalesc; però el que volen expressar és la realitat més profunda de la VIDA humana. Per als Humans, viure de debò és fer-se aliment per als altres.

L’evangeli de Lluc usa també un llenguatge semblant, al començament quan, en néixer Jesús, diu que Maria el va posar en una menjadora (2,7) (↦Missa de Nadal,7).
No es tracta de cap forma de canibalisme. Es tracta d’afirmar, amb un llenguatge extremadament clar, que els humans podem fer de la nostra vida un aliment per als altres. Qualsevol pare o mare, assegut a taula, podria també agafar el pa i, ensenyant-lo als seus fills, dir-los: Això és la meva vida. No és que el pa es “converteixi” en el cos de Jesús, sinó que és Jesús qui es fa “pa”, “aliment”. Igualment els pares “gasten” i “donen” la seva vida convertint-la en tot allò que necessiten els seus fills per viure i créixer. No és una qüestió de “miracles” ni de “misteri”, sinó d’amor.

“El meu cos és pa”. Això és veritat en qualsevol persona que estima de debò.

 

4. La “Pasqua de Jesús” ja no és menjar un anyell sinó passar de la vida tinguda a la vida que es dóna.

Aquesta vida donada de Jesús és fa visible quan hi ha algú que la rep (“menja”). Els que la reben esdevenen així el nou “cos (de la vida donada) de Crist”.

 

C. MISSATGE.

5. El missatge de l’Evangeli d’avui és el mateix que el del Dijous Sant, i de tota la Setmana Santa: “podem fer de la nostra vida una “vida que es dóna”. Així ens “endollem” a la Vida-que-es-dóna que és Déu mateix. Per això, el seu “nom” més adequat és “El Pare”.

 

6. Actualment, la vinculació d’aquesta festa amb allò que representa Càritas ens permet recuperar el significat profund i radical de l’Eucaristia.

”Déu estima tant el món que li ha donat el seu Fill Únic” (Joan 3,16). Jesús, fent-se aliment per als altres, realitza i ens fa visible l’amor de Déu. En l’Eucaristia, cada participant s’alimenta i es fa aliment per als altres. A partir de l’home-Jesús, tota la humanitat va esdevenint “cos de Crist”. Només en quedem exclosos si “sortim de la Humanitat” situant-nos per sobre d’ella. Tot el que signifiqui “domini sobre els altres” queda exclòs del “cos de Crist”.
Cal recordar aquí aquell text meravellós del Concili: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors.” (Inici de la Constitució pastoral).

 

L’evangeli de Mateu és encara més contundent: “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” (Mateu 25, 40).

D: RESPOSTA.

El canvi que ha experimentat la festa del Corpus pot orientar la nostra pròpia resposta i la de les parròquies.

Es tracta d’anar-nos apartant del freqüent i variat exhibicionisme religiós i de l’espectacularitat, i anar redescobrint l’única imatge de Déu i de Jesús que l’Evangeli ens proposa: el rostre de l’altre, sobretot quan aquest “altre” és víctima d’alguna forma de Poder.

No oblidem que els Evangelis han ajuntat per sempre la imatge venerable de Jesús a la Creu i les imatges de tots els altres “condemnats” que l’acompanyaven. No podem trobar “el Crucificat” al marge dels “crucificats” (Mateu 27,38).

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. ¿Què en penseu de les “exhibicions eclesiàstiques” que sovint fem en motiu de Misses noves, ordenacions de bisbes, Confirmacions d’Adults, Misses multitudinàries,..?

2. ¿El funcionament i l’activitat de les Càritas parroquials, no queda sovint massa deslligat de la vida de la comunitat parroquial? Dit d’una altra manera: ¿A què és degut que els “clients” de Càritas constitueixin una “comunitat” diferent  en relació a la “comunitat” de culte?

3. ¿Penseu que el progressiu empobriment de les parròquies pot ajudar a que Càritas sigui cada vegada menys un “servei de beneficència” i vagi esdevenint un “servei” de comunió?

 

 

Diumenge vinent, festa de la Santíssima Trinitat. B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Anar-se’n.    Autoritat.   Baptisme.   Batejar.   Cel.   Convertir.   Déu.  Esperit.   Fill (de Déu).    Galilea.   Muntanya.   Nom.   Onze (els Onze).   Pare.

  

→ Veure també: RELECTURES: SS. Trinitat.

 

Nota.L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això ha comportat que, en tots els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços quedin canviats. Ara, clicant l’enllaç d’una cita bíblica, anireu a la Pàgina d’Inici. Després escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol. Els que apareixen en aquest arxiu ja han estat adaptats.

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Deuteronomi 4,32-34.39-40).

Moisès digué al poble:

«Recorre totes les èpoques que t’han precedit,

des del dia que Déu creà l’home sobre la terra;

investiga d’un cap a l’altre del cel,

a veure si mai ha succeït un fet tan gran com aquest,

si mai s’ha sentit dir que un poble

hagi escoltat la veu de Déu que li parlés d’enmig del foc,

com tu l’has escoltada,

i hagi continuat amb vida;

si mai s’ha sentit dir que cap déu

hagi intentat anar a treure per a ell

un poble que vivia en poder d’un altre,

combatent contra l’opressor amb senyals i prodigis,

amb mà forta i braç poderós,

amb fets esglaiadors i extraordinaris,

com el Senyor, el vostre Déu, ho ha fet per vosaltres a Egipte,

i vosaltres ho heu vist amb els vostres ulls.

Reconeix avui que el Senyor és l’únic Déu:

ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n’hi ha d’altre;

recorda-ho sempre en el teu cor.

Compleix els seus decrets i els seus manaments

que jo et dono avui,

perquè siguis feliç amb els teus descendents,

i visquis molts anys en el país

que el Senyor, el teu Déu, et dóna per sempre.»

 

2ª LECTURA (Romans 8,14-17).

Germans,

tots els qui viuen portats per l’Esperit de Déu són els fills de Déu.

Perquè vosaltres no heu rebut pas un esperit d’esclaus

que us faci viure una altra vegada en el temor,

sinó un esperit que ens ha fet fills

i ens fa cridar: «Abbà, Pare!»

Així l’Esperit s’uneix al nostre esperit

per donar testimoni que som fills de Déu.

I si som fills, també som hereus:

hereus de Déu i hereus amb Crist,

ja que sofrim amb ell per arribar a ser glorificats amb ell.

 

EVANGELI. (Mateu 28,16-20).

En aquell temps,

els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea,

a la muntanya que Jesús els havia indicat.

En veure’l es prosternaren.

Alguns, però, dubtaren.

 

Jesús s’hi acostà i els digué:

«Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra.

Aneu a convertir tots els pobles,

bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant,

i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat.

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

B. LLENGUATGE.

1. El fragment que hem llegit és l’acabament de l’Evangeli de Mateu. Les paraules i expressions que s’hi fan servir constitueixen una inclusió amb el relat de les Temptacions que Mateu situa al començament de la vida pública de Jesús. Però hi ha un canvi important: en les Temptacions, Satanàs hi apareix com l’Amo del món que ofereix a Jesús el domini sobre totes les coses si es prosterna i l’adora (Mateu 4,8). En canvi ara, a l’acabament de l’Evangeli, és Jesús qui es presenta com aquell a qui “Déu (no Satanàs) ha donat plena autoritat al cel i a la terra”.

Amb aquesta inclusió invertida, Mateu situa tota l’obra de Jesús dintre el context d’un “canvi d’Amo”. Fins a Jesús, l’Amo és, de fet, Satanàs, personificació de les Relacions de Domini entre els humans. Jesús, ressuscitant, li pren l’armament que el feia invencible (Mateu 12,28s), és a dir: la seva capacitat de matar “definitivament”, inaugurant així el Regne de la Germanor que té l’Home com a rei (Mateu 25:31ss).

 

2. La missió dels deixebles és anunciar aquest nou Regne, invitant tothom a entrar-hi per gaudir-ne. “Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los...”.
“Convertir” i “batejar” no s’han pas d’entendre en sentit confessional, com si es busquessin “clients” per a una nova Religió, sinó que és allò que des del començament de la predicació de Jesús estava previst: “Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes” (Mateu 4,19). “Pescadors”, perquè el “mar”, amb els seus monstres marins, i amb la seva capacitat d’engolir els vivents, és un símbol del Regne de la Mort, on hi domina el príncep d’aquest món”.
El Regne de Jesús s’inicia amb el “Crucificat”. La “vida donada pels altres” és l’element principal i constitutiu d’aquest seu Regne. “Ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat”.

El “regne de Jesús” no és tant una alternativa al “regne d’aquest món” com la seva transformació radical. El regne d’aquest món sempre acaba matant; el regne de Jesús no treu la “mort” sinó que la transforma en “vida que es dóna”, assumida en la Vida mateixa de Déu.
Per transformar el regne d’aquest món Jesús no fa servir exèrcits, sinó que donant el seu “Esperit”, permet als qui l’acullin de passar de ser “posseïts” per l’esperit maligne a ser “ciutadans lliures”, guiats per l’Esperit Sant que els fa “fills” (Lluc 6:35; 20:36).

  

3. Si la litúrgia ens proposa avui la lectura d’aquest final de l’Evangeli és perquè s’hi esmenta explícitament les “tres persones” que la Teologia anomena Santíssima Trinitat: “...bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”.

Acabats els cicles de Nadal i de Pasqua, la litúrgia celebra avui la Festa de la Santíssima Trinitat com un resum i síntesi de tota l’obra de Jesús.

Aquesta festa vol fer explícit un canvi en la nostra manera d’entendre Déu. Les limitacions de la nostra intel·ligència no ens permeten parlar de Déu sense imaginar-lo d’alguna manera. En la manera “d’imaginar-lo”, convé que superem la tendència a imaginar-lo com un solitari que viu allà al Cel, al seu Món, i que es “distreu” ficant-se en les nostres vides...

Algú va dir que si les vaques pensessin, imaginarien Déu com una “Gran Vaca”. També els humans tenim la tendència a imaginar-lo com un “Gran Home”, entès com algú molt poderós, independent, únic en el seu poder.

 

4. Doncs, bé: en Jesús descobrim que aquesta manera d’imaginar Déu és fortament equivocada. Si volem imaginar Déu, cal més aviat imaginar-lo com a “família”, i que ens invita a participar en les seves relacions familiars.

 

5. Hi ha una incongruència lingüística en el text que hem llegit. Jesús diu: “... bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”. “El Fill” és ell mateix. Per tant, hauria de dir: bategeu-los en el nom del Pare, en el meu nom i en el de l’Esperit Sant. Per què en les paraules de Jesús s’hi parla del “Fill” com si no fos ell mateix?

Està clar que aquestes paraules no les va dir directament el Jesús històric. St. Mateu les posa en boca de Jesús, però en realitat era una fórmula baptismal de les primeres comunitats cristianes, com ho són encara avui dia.

Mateu no té inconvenient a posar-les en boca de Jesús perquè les primeres comunitats (i també ara) eren molt conscients de ser “l’expressió de la vida ressuscitada de Jesús”. Jesús és vivent, i continua parlant a través de la Comunitat. La Comunitat és el “cos” que fa visible la seva vida ressuscitada.

 

6. No solament aquestes paraules, sinó també moltíssimes altres paraules i accions que els Evangelis atribueixen a Jesús, no pertanyen directament al Jesús individual que va caminar per Palestina fa uns 2000 anys, sinó que pertanyen al Jesús vivent en la comunitat.

Saber exactament què va dir i què no va dir el Jesús històric de Palestina és difícil. Alguns estudiosos ho estan estudiant, perquè seria “interessant” saber-ho. Amb tot, la FE no és fe en una persona que va existir fa dos mil anys sinó fe en Déu, que per Jesucrist, fa dos mil anys i ara, ens invita a participar de la seva Vida familiar.

Aquesta manera d’entendre el missatge evangèlic és especialment important avui dia, en una societat plural. Ens protegeix de tota temptació fonamentalista. Segons els Evangelis, Jesús és “l’home” en qui es fa plenament visible l’amor de Déu a la Humanitat. Allà on hi ha un ésser humà que acull el do de Déu, allà se’ns fa trobadís el “protagonista” dels Evangelis, encara que sigui fora d’un àmbit confessionalment “cristià” o “religiós”.

C. MISSATGE.

7. Allò que l’Església vol expressar a través de la paraula Trinitat constitueix la novetat i el nucli més essencial i característic de l’Evangeli. Donat que cada un dels humans coneixem per experiència pròpia allò que és el “Poder” i allò que és “l’Amor”, potser podríem dir que, en la Trinitat, confessem que “Déu és Amor”, i no Poder (entès des de la nostra experiència de Poder).

 

8. No va ser fàcil als primers cristians trobar un llenguatge adequat per parlar de Déu-Pare, de Jesús-Fill i de l’Esperit Sant. Ho podem comprovar encara avui en el llenguatge tan complicat del “Credo” de la missa. Van haver-hi fortes discussions, divisions, excomunions i, fins i tot, baralles.

L’actual “Crec en un Déu” de la missa ens ve de l’any 451 (Concili de Calcedònia, ciutat al costat de Constantinoble, actualment Istanbul)). El del Catecisme ens ve de l’any 325 (Concili de Nicea, també al costat de Constantinoble)

 

9. Avui, quan es busca un diàleg amb les altres Religions, aquest llenguatge de la “Trinitat” pot convertir-se en un obstacle.

Des del Judaisme i l’Islam, el concepte de Déu-Trinitat és entès com un error i una infidelitat al Déu Únic.

Convé ser conscients d’aquest fet i intentar trobar un llenguatge que no provoqui aquest rebuig. Seria una llàstima que, per una qüestió de llenguatge, aquests companys nostres es veiessin privats d’un missatge que és també per a ells “bona notícia”, i que no representa cap incongruència amb les seves Religions.

 

Evidentment, la nostra fe en la Trinitat inclou la confessió de la seva absoluta Unitat. “Pare, Fill i Esperit Sant” no són tres Déus. Vol ser un llenguatge “suggerent” per expressar la presència de Déu en les nostres vides. Però serà bo reconèixer que, avui, parlar de “Tres Persones” possiblement no sigui la millor manera per parlar de Déu, ni de cara a l’Islam ni de cara a nosaltres mateixos.

 

10. Una cosa semblant passa amb les Filosofies-religió orientals. Aquestes estan profundament marcades per una experiència que, en el nostre llenguatge, s’assembla a la Totalitat o Plenitud. En aquest seu marc, la idea d’un Déu personal resulta absurda i, fins i tot, escandalosa, ja que la “individualitat” hi és entesa com un “trencament” de la Totalitat, i que cal superar.

També aquí és convenient anar trobant un nou llenguatge que permeti conjuminar “Plenitud” i “Persona”.

 

D: RESPOSTA.

11. Per “il·lustrar” el concepte de Trinitat solen proposar-se diferents exemples: “tres branques formant un sol arbre”; tres colors (vermell, verd i blau) que fan una sola i única llum (blanca); tres dimensions que formen un sol objecte; triangle;...

Però no es tracta de solucionar un problema matemàtic sinó d’acostar-nos a un llenguatge que ens ajudi a entendre la VIDA.
La vida s’entén només des de la VIDA.
En el viure de cada dia sentim la nostra vida personal com a vida rebuda, tinguda i que es va donant. No són tres vides.

El “misteri” de la Trinitat no és pas diferent del “misteri” de l’Amor.

Tot i ser un “misteri”, és també una realitat de la qual en tenim una experiència progressiva, tant passiva (som estimats) com activa (estimem).

Només l’Amor ens permet “sintonitzar” amb una Presència que , a vegades, en direm Déu, o Trinitat, o Família, o Vida, o Llibertat, o Comunió, o Plenitud, o Totalitat, o Misteri,...

 

Segurament molts podrien dir: “Quan em vaig enamorar, vaig adonar-me que començava a viure realment... L'amor és sempre trinitari: l'amant, l'amat, i el NOSALTRES que generen estimant-se.
 

St. Pau, en la seva carta als Gàlates 2,20, confessa: “Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi”.

Són un? Són dos? Són tres? Tant se val. És l’Amor.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 1. Tot allò que es fa en l’Església comença “en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”; i sol acabar proclamant “glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant”. Quins efectes té aquest fet en la manera de fer allò que feu?

 

2. ¿Us sembla que a vegades, en la manera d’afirmar que “en Déu hi ha tres persones”, s’ha entès com si fossin tres Déus?

 

3. ¿Us sembla que en la manera d’afirmar que Déu és “persona”, a vegades s’ha entès malament, com si fos una “arruga” dintre la Plenitud de la Realitat total.

 

 

Diumenge vinent, PENTECOSTA. Any B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

Casa.   Defensor.   Esperit.   Jerusalem.   Paraula.   Pare.   Pentecosta.   Tots.   Veritat.

 

Veure també: RELECTURES: Pentecosta.

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Pentecosta.

 

Nota.
L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això ha comportat que, en tots els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços quedin canviats. Ara, clicant l’enllaç d’una cita bíblica, anireu a la Pàgina d’Inici. Després escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol.

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Fets dels Apòstols 2,1-11).

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta,

es trobaven tots junts en un mateix lloc

quan, de sobte, se sentí venir del cel un so

com si es girés una ventada violenta,

i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.

Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc,

que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells.

Tots quedaren plens de l’Esperit Sant

i començaren a expressar-se en diversos llenguatges,

tal com l’Esperit els concedia de parlar.

Residien a Jerusalem jueus piadosos

provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel.

Quan se sentí aquell so,

la gent hi anà i quedaren desconcertats,

perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.

Estranyats i fora de si, deien:

«No són galileus, tots aquests que parlen?

Doncs, com és que cadascun de nosaltres

els sentim en la nostra llengua materna?

Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites,

hi ha residents a Mesopotàmia,

al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia,

a Frígia i a Pamfília,

a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena,

hi ha forasters de Roma,

hi ha jueus i prosèlits,

hi ha cretencs i àrabs,

però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu

en les nostres pròpies llengües.»

 

 

2ª LECTURA (Romans 8,14-17).

Germans, deixeu-vos guiar per l’Esperit,

i no satisfeu els capricis de la carn.

Perquè la carn es deleix contra l’Esperit i

l’Esperit contra la carn.

Esperit i carn lluiten l’un contra l’altre,

per no deixar-vos fer allò que voldríeu.

Però si us deixeu conduir per l’Esperit,

no esteu subjectes a la Llei.

És ben clar on porten els impulsos terrenals:

a la fornicació i a d’altres desordres,

a la idolatria, als maleficis, a les enemistats,

discòrdies, gelosies, enrabiades, rivalitats,

divisions, sectarismes, enveges,

excés de beure, orgies i coses semblants.

Ja us vaig advertir, i us adverteixo encara,

que ningú dels qui obren així

no podrà heretar el regne de Déu.

Però els fruits de l’Esperit són l’amor,

el goig, la pau, la paciència,

la bondat, la fidelitat, la mansuetud, la sobrietat.

La Llei no ha estat pas donada contra res d’això.

Els qui són de Jesucrist

han clavat a la creu totes les passions i els desigs terrenals.

Ja que l’Esperit ens dóna la vida,

deixem-nos guiar per l’Esperit.

 

EVANGELI. (Joan 15,26-27; 16,12-15).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Quan vindrà el Defensor

que jo us enviaré quan seré amb el Pare,

l’Esperit de la veritat que prové del Pare

donarà testimoni de mi.

I vosaltres, que sou amb mi des del principi,

també en donareu testimoni.

Encara tinc moltes coses per dir-vos,

però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada.

Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat,

us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera,

perquè ell no parlarà pel seu compte:

dirà tot el que sentirà dir i us anunciarà l’esdevenidor.

Ell em donarà glòria,

perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d’allò que és meu.

Tot el que és del Pare és meu;

per això dic que tot allò que us anunciarà,

ho rep d’allò que és meu.»

 

B. LLENGUATGE.

 

NOTA:

Aquest diumenge, juntament amb el de l’Ascensió, no té com a text inspirador un relat tret dels Evangelis sinó de Fets dels Apòstols. Però, com que la Lectura de l’Evangeli sempre és central en les trobades del diumenge, el llenguatge d’avui serà sobre les dues Lectures.

 

a) Sobre Fets dels Apòstols.

1. El llibre Fets (o Actes) dels Apòstols ens presenta la vinguda de l’esperit sant dintre el marc de la festa jueva de Pentecosta, (d’una manera semblant a com els Evangelis ens presenten la mort-resurrecciosa de Jesús dintre el marc de la festa jueva de Pasqua). Això vol dir que el relat que hem llegit no és la crònica d’un fet objectiu sinó un relat simbòlic que aprofita el significat d’aquesta festa. És a dir: la festa jueva de la Pentecosta hi és utilitzada com a llenguatge; un llenguatge ben conegut per la gent de llavors.

2. La festa de la Pentecosta és la festa dels fruits o de la recol·lecció. Els jueus hi celebren també la recepció de la llei (Aliança) que els constitueix en “Poble de Déu”. St. Lluc vol fer-nos adonar que la recepció de l’Esperit Sant és l’autèntic i definitiu “fruit” de l’Obra de Jesús. O dit d’una altra manera: la vida de Jesús no s’ha d’entendre només com una experiència purament individual seva sinó com una experiència que es “projecta” sobre tota la Humanitat, constituint-la en el “Poble de Déu” definitiu.

3. “Pentecosta” significa “50”. En el llenguatge popular, els números estan carregats de simbolisme. “50” manifesta el nou començament que segueix a una certa plenitud ja adquirida. És una cosa semblant a allò que passa amb els fruits: quan arriben a la maduresa, “recomencen” com a llavors.

El número “50” suggereix la continuació de la plenitud expressada pel número “7”.   7x7=49: és una forma de plenitud. Després ve el “50”, que torna a començar cap una nova plenitud. A Israel, cada 50 anys es celebrava l’Any jubilar, que era un any de renovació (Levític, 25,10).

Segons el relat de fets dels apòstols, Israel, com a “Poble Elegit”, arriba a la seva plenitud en Jesucrist. Amb la nova Pentecosta recomença el “Poble Elegit”, ara ja universal i definitiu.

4. La universalitat és una característica destacada d’aquest nou Poble. Ve indicada també pel simbolisme de les llengües. “Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel”. Amb la recepció de l’Esperit Sant “tots s’entenen”. Això anul·la allò que la humanitat havia experimentat quan els homes, en el seu afany de ser “com déu”, volien construir una torre “que arribés fins al cel”. (Relat de la Torre de Babel →Gènesi 11,5. També →Gènesi 3,5). La “Torre” simbolitza el “Poder”; i el Poder  no serveix per “entendre’s”. La Torre de Babel és un relat mític per expressar l’origen de les desavinences entre els humans, simbolitzades en la diversitat de les llengües. Com que no s’entenien, es van dispersar.

5. La nova Pentecosta capgira aquesta situació. Congrega tothom. Les llengües, purificadores, es posen sobre cada persona de la nova comunitat. Són llengües vives, de foc. Gràcies a aquestes llengües tothom s’entenia, i sentia “proclamar en les no pròpies llengües les grandeses de Déu”.  Allò que impedia entendre’s no era la varietat de llengües sinó la recerca del Poder (La “torre”). Si l’Esperit ens obre a l’Amor, la varietat de llengües no impedeix entendre’s, sinó que mostra l’extraordinària riquesa que aporten les diferències.

 

b) Sobre l'Evangeli.

1. “Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de Veritat...”

Si l’Esperit Sant és anomenat “defensor” i “Esperit de Veritat”, es pot suposar que allò de què ens cal ser “defensats” és de la mentida.

Sovint hem aplicat els conceptes de veritat i de mentida a les Religions. Abans es parlava de la “vertadera Religió” i de les “falses Religions”. No va per aquí l’evangeli que hem llegit.

 

2. Jesús (“l’Home”) va ser declarat “culpable”, i és això que constitueix la gran “mentida”.

¿Com ho sabem que la seva condemna va ser mentida? És que, potser, les Lleis eren injustes? Els grans sacerdots s’expressen amb claredat davant Pilat: “Nosaltres tenim una Llei, i, segons aquesta Llei, aquest home (és culpable i) ha de morir” (Joan 19,7). La Llei a què fan referència era la “Llei de Déu”.

No van ser els especialistes en lleis qui van arribar a la conclusió de que la condemna de Jesús va ser una mentida. No va ser cap Tribunal Superior, ni cap Tribunal Constitucional qui va declarar que s’havien vulnerat els drets d’un home.

 

3. Però, quan algú s’adona que aquell que ha estat condemnat i mort, està vivent... és que passa alguna cosa... Si aquell que ha sigut realment ajusticiat i mort està vivent, vol dir que la sentència a mort i la seva execució no són pas l’última paraula.

Doncs, qui té l’última paraula? Qui decideix en últim terme i més enllà de la Llei, allò que és veritat i allò que és mentida?

 

4. Jesús-mort no es mostra pas vivent davant tothom sinó només davant uns testimonis escollits (Fets 10:41). Per a la gran majoria, Jesús va continuar essent un condemnat a mort i executat. Només uns quants van fer l’experiència de que era vivent, i que la seva condemna constituïa la gran mentida.

 

5. Per què només uns quants?
“Què és la Veritat?”, preguntava Pilat sense esperar resposta (Joan 18,38). I, no obstant, aquesta és la pregunta clau. En el més íntim de si mateix, cada ésser humà ha de decidir si, per a ell, la Veritat és l’Home o és la Llei.

Si decideix que la Veritat és l’Home, veurà el Ressuscitat; i s’adonarà que tota Llei o acció que vagi contra la realització plena d’un home, pertany al camp de la mentida.

Però, si decideix que la Veritat és la Llei, d’una manera o altra sempre acabarà condemnant l’Home, i quedarà incapacitat per veure cap ressuscitat.

Jesús, condemnat i crucificat, encarna i personalitza la Veritat de l’Home. “Quan vindrà el Defensor que jo us enviaré quan seré amb el Pare, l’Esperit de la veritat que prové del Pare donarà testimoni de mi.” (Joan 15,26).

 

6. És sobretot quan ens trobem amb un “crucificat” (o un turmentat, o menyspreat, o marginat,...) que apareix davant nostre el gran dilema: L’Home (aquest home) o la Llei?

Si ens decidim per a l’Home, de seguida ens adonarem que l’Esperit de Jesús ha triomfat en nosaltres i ens defensa de la mentida. Però, si ens decidim per la Llei, ni tan sols ens adonarem de que estem “posseïts” per l’esperit maligne. 

Només una nova trobada amb un “sofrent” ens oferirà de nou la possibilitat de “convertir-nos” a la Veritat. Cada sofrent amb qui ens trobem és per a nosaltres “la trobada amb el messies”. “Aquí teniu l’Home” (Joan 19,5), va proclamar Pilat, sense entendre que, amb aquesta sentència, estava responent la pregunta que ell mateix s’havia fet: Què és la Veritat?

 

C. MISSATGE.

 

7. “Si us deixeu conduir per l’Esperit de Veritat no esteu sota el domini de la Llei”, ens diu St. Pau en la 2ª Lectura.

L’home, que ja és “creatura de Déu”, passa a ser “fill” quan acull el seu Esperit. Així comença l’Església, entesa com la Comunitat Universal dels fills de Déu. O més exactament: fills en el Fill. El “Fill estimat” ha esdevingut Comunitat, a la qual seran incorporats tots els Humans que acollin l’Esperit (de fills) convertint en vincles les diferències de llengües, races, cultures, religions,... “Tots s’entenien”.

 

D: RESPOSTA.

8. La mentida de la Llei que condemna l’Home amaga el seu verí presentant-se amb boniques disfresses. En una societat religiosa, la Llei sol presentar-se, directament o indirecta, com a “Llei de Déu”. Actualment, en força societats, sol presentar-se com a “Llei del Poble” (“Democràcia”). Tant se val!

Si acceptem ser portats per l’Esperit de Jesús, la nostra resposta consistirà en detectar i corregir la mentida instal·lada en la nostra societat.

 

9. Durant molt temps hi havia una espècie de pacte tàcit pel qual la “Moral” era considerada un afer de la Religió. Els deures morals, la seva exposició i defensa, eren competència sobretot dels “mestres” religiosos.
Però en una societat laica això ha canviat. Ara l’Església es veu alliberada d’una “feina” que no era realment la seva, i que resultava molt comprometedora pel gran perill d’acabar aliant-se amb el Poder (fet Llei) i proposar una “moral” d’acord amb els seus punts de vista.

Ara, més que mai, i amb més llibertat que mai, l’Església pot dedicar-se a allò que és realment la seva feina.

 

10. No correspon a l’Església dictaminar què està bé i què està malament. Això pertany a la consciència de cada home, considerat individualment i col·lectiva.
La missió de l’Església és predicar la bona nova de l’Evangeli. Aquesta bona nova inclou una cosa realment alliberadora: La “Llei” i “l’ordre d’aquest món” no són l’última paraula. Dit amb “llenguatge moral”: No és l’Home per la Llei sinó la Llei per a l’Home.

 

11. Aquest “principi moral” pot resultar molt escandalós per a tots els promotors de la Llei. A Jesús li va costar la vida. Però, està al nucli mateix de l’Evangeli.

En realitat no és tant un “principi moral” com l’afirmació directa i absoluta de la dignitat inalienable de cada ésser humà. Sortosament per als Humans (i poden experimentar-ho sobretot els condemnats pels “sobirans d’aquet món”), és Déu qui té l’última paraula. I  l’última paraula de Déu sempre mira cap a la Vida.

I quan parlem de l’Home, cal entendre’l tant com a individu que com a poble. En aquest sentit resulta sorprenent, escandalós i denunciable que en nom de la democràcia (“Poder del Poble”) s’estigui negant l’existència mateixa de tants pobles que no són “Estat”. També aquí cal proclamar que “no és l’Home per a Democràcia sinó la Democràcia per a l’Home”.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 1. ¿Diríeu que els Estats actuals, en alguns aspectes, poden ser la manifestació més clara d’allò que l’Evangeli anomena la “Mentida”? Dit d’una altra manera: Penseu que en la nostra societat, molts consideren que la Llei constitueix l’última paraula?

2. En l’àmbit de l’Església, hi veieu situacions contràries a l’Esperit de Veritat? S’hi fan “lleis” que condemnen l’home?

3. St. Pau, a la 2ª Lectura, ens diu: “Si us deixeu conduir per l’Esperit, no esteu subjectes a la Llei”. Què vol dir, això, en concret?