Commemoració del Difunts. 2 novembre.
Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data
que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8
dies abans.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).
→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.
→ Veure també: Entrevistes amb Fid’ho: Els difunts
Nota:
Per a les Lectures el Missal ofereix un bon nombre de textos.
Cada Comunitat pot seleccionar els
que cregui més oportuns.
També hi ha diferents ofertes de Evangelis. Aquí en teniu alguns dels que ja han estat comentats en
altres ocasions:
-De l’Evangeli de
Mateu:
Tots Sants.
(Benaurances de Mateu).
diumenge
14A. (Veniu
a mi tots els qui esteu cansats...)
diumenge
32A. (Les 10 noies; 5 de prudents i 5 desassenyades...)
-De l’Evangeli de Lluc:
3er de Pasqua A. (Els
deixebles d’Emaús...)
Diumenge 10C. (Resurrecció del fill únic de la viuda de
Naïm...)
-De l’Evangeli de Joan:
5è
Quaresma A. (Resurrecció de Llàtzer...)
5è
Quaresma B. (...si el gra de blat, quan cau a terra, no mor,...)
5è
Pasqua A. (A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots...)
Corpus
A. (Qui menja pa d’aquest viurà per sempre.)
Diumenge
20B. (“Jo sóc el pa viu, baixat del cel...”)
LLENGUATGE.
Nota. Avui el Llenguatge no serà sobre l’evangeli que es pugui llegir (segons elecció) sinó sobre el “llenguatge” de la Diada dels difunts en si mateixa.
1. Hi ha una primera cosa que sorprèn:
de les dues celebracions -Tots Sants i Diada dels Difunts- aquella
que és realment “popular” és la segona; en canvi, el calendari laboral declara festiva
la primera. Sembla incongruent...
Aquesta “incongruència” és un reflex de
la contradicció en què es troba la nostra Societat en relació a la Mort.
Per una banda, la Mort és una
realitat profundament present en la nostra vida, no solament perquè tots morim
sinó sobretot perquè tots anem “vivint” la
mort de les persones amb qui convivim.
2. Per altra banda, apartem de la
nostra vida tot allò que tingui relació amb la Mort. Els cementiris són com una “ciutat apartada”, la ciutat dels morts. Els “tanatoris” ens faciliten separar el “mon
dels vius” del “món dels morts”. Als nostres infants els amaguem la Mort tant
com podem.
Potser per això normalment recordem els
nostres avantpassats no tant en la Diada
dels Difunts com en la Festa de Tots
Sants.
3. En l’àmbit mediterrani, la “separació”
d’aquests dos “mons” -el món dels Vius i
el món dels Morts- ve significada per la llosa
que cobreix les sepultures o per la làpida
que tanca els nínxols. La cosa ve de lluny i ha influït també en el llenguatge dels Evangelis.
Però el missatge cristià, en aquest punt, és radical. “Traieu la llosa”, mana Jesús a les germanes del difunt Llàtzer.
“Deixeu-lo anar” (Joan 11,39-44).
La llosa que separa els “dos mons”,
és només “obra nostra”. Quan els Evangelis ens parlen de “morts” no es
refereixen als difunts sinó a aquells
que no viuen l’autèntica vida, que és
l’Amor. “Deixa que els morts enterrin els seus morts”, respon Jesús a un
candidat a “deixeble” (Mateu 8,22). (Vegeu també 1ª Carta de Joan 3,14).
4. El “món dels morts” no és creat per Déu sinó per nosaltres mateixos.
Quan demanen a Jesús que visiti una família on ha “mort” la filla, els diu: “La noia no és morta sinó que dorm” (Mateu 9,24).
Del mateix Jesús ens diuen els Evangelis
que, un cop mort, van introduir i tancar el seu cos al “món dels morts”, fent
rodolar a la “entrada” una “gran pedra” (Mateu 27,60). Però quan les dones hi van per ungir el cadàver de Jesús, es troben amb la sorpresa
que la gran pedra estava treta
(Marc 16,3). I dos homes amb vestits resplendents que els pregunten:
“Per què busqueu entre els morts aquell
qui viu?” (Lluc 24,5).
(Els “dos homes” eren Moisès i Elies, que
aquí personifiquen la Llei, nomenats
ja en la Transfiguració de Jesús ‒Lluc: 9,30s‒ i en la seva Ascensió ‒Actes 1,10‒).
No és que Jesús no hagués “mort” de debò,
sinó que la “mort”, en els
Evangelis, no és pas el contrari de la “vida”,
ni s’exclouen entre si.
En el missatge cristià la “llosa”
per separar els dos mons “desapareix”.
No hi ha dos mons sinó un de sol, el de
la Vida.
5. En la Litúrgia cristiana, aquesta Memòria
dels Difunts, enganxada a la festa de Tots
Sants, implica una idea difícil d’assumir i més difícil d’explicar en una
societat com la nostra tan centrada en la individualitat de cada persona.
En la Litúrgia cristiana la Diada
dels Difunts té per objectiu sobretot sentir personalment i explicitar
comunitàriament la nostra solidaritat
amb aquells que ja han estat cridats a participar més plenament en la Vida, en Déu.
Aquí, potser ens podem preguntar: serveix
d’alguna cosa pregar per als difunts?
Quan mor un familiar pròxim, “se li fan dir misses” per ajudar-lo.
L’ajuden realment?
És possible fer alguna cosa a favor d’una persona ja “morta”?
6. Aquesta, “cristianament” parlant, no
és una “pregunta” adequada, perquè, per al cristià, no hi ha “morts”.
És cert que, en el nostre món, s’experimenta la “mort” d’una persona estimada
com un mal, i fins i tot pot envair-nos un cert “sentiment de culpa”: no l’hem atès prou bé... No l’hem estimat
prou... No hem fet per a ell tot el que podíem...
És la “revolta dels vincles”.
Per més que la cultura actual vagi dient i repetint que “cadascú és cadascú”,
la veritat és que sentim la nostra vida personal vinculada amb
les vides d’aquells amb qui convivim. Cada un de nosaltres és com un nus
d’una gran xarxa. Els fils que formen el nus no comencen ni acaben en
nosaltres.
Per més que ens assegurin que cadascú té el seu ADN únic i diferent, tots
experimentem que la nostra vida, la nostra manera de ser, de fer, de
respondre... depèn en gran part de la vida dels altres; i la vida dels altres
depèn en part de la nostra.
La solidaritat de les vides no és
només una actitud moral. És
també una experiència existencial.
7. No existeixen moltes “vides” sinó
una única VIDA, participada per tots
els vivents. “Un home mor en mi sempre
que un home mor”, diu la cançó. I també podríem dir: Un home neix en mi
sempre que un home neix.
Sempre que algú estima, una alenada d’amor “toca” la nostra vida. Un impuls vital ens anima sempre que algú
es regenera. Patim amb els que pateixen. Ens alegrem amb els que estan
contents.
“Tot l’estany “tremola” quan en algun
lloc hi cau una petita pedra”.
8. Els éssers humans som intel·ligència
i som cor. Dos nivells de coneixement. És famosa la sentència del
gran intel·lectual Blaise Pascal: “El cor té raons que la intel·ligència no
comprèn”.
Davant la Mort, la intel·ligència ens impulsa a voler comprendre, però sense massa èxit.
El cor ens permet experimentar.
Cal evitar el perill de quedar-nos en la intel·lectualització;
també cal evitar el perill de l’entotsolament
en allò que “experimentem”.
La mort comporta sempre una certa crisi.
En moments de crisi, cal fer servir la intel·ligència perquè ens ajuda a
objectivar-la, conceptualitzar-la i entendre-la més o menys. Però també cal el cor, perquè ens
permet “viure-la”, i “superar-la”.
9. Penso que no serveix de res “fer dir
misses per als difunts” si són simples ritus, i no són vivències de comunió.
No serveix de res “pregar per als difunts” si això no comporta una experiència
de solidaritat.
La missa és fer-se “aliment per als
altres”, i en aquests “altres” hi estan inclosos també els difunts, sobretot aquells amb qui les
nostres vides estan més vinculades.
Els vincles
continuen, encara que hagi canviat el “llenguatge”.
Els Difunts han esdevingut ja “vida donada”. I com a vida donada esdevenen també “vida compartida” amb la vida de Jesús, feta present i visible en
el pa i el vi posats sobre la taula. Per tant: compartida també pels qui mengin en veritat d’aquell “aliment”,
fent-se també “aliment”.
Hi ha un misteri de comunió
entre tots els vivents. Qualsevol bé
fa bé a tots; qualsevol mal fa mal a tots.
10. Cada Cultura i cada Religió té els
seus llenguatges (ritus, festes,
celebracions, pregàries...) per expressar i viure aquesta solidaritat.
Allò que importa és que no sigui un llenguatge
“buit”.
La simple ritualització, o màgia, és pensar que els ritus són eficaços
per si mateixos, com si hi hagués en ells o en la persona que els realitza,
alguna classe de “poder sobrenatural”.
Per això és necessari anar “purificant i adequant” contínuament el
nostre el “llenguatge ritual”.
MISSATGE.
11. La Diada dels Difunts porta
un missatge diferent segons la situació de cada persona. Les persones molt
estimades, quan moren, s’emporten un bon tros de la nostra vida, i això fa que
els vincles amb elles es facin més
intensos. Sentim amb força la seva “absència”
com una nova
forma de “presència”.
Els records no són només “passats”
sinó que tornen a fer-nos “presents”,
d’una manera més íntima, profunda i pacificadora, les persones recordades. Sobretot
si deixem que la seva pau se’ns
encomani.
Per això, l’experiència de la mort
ajuda a entendre la Vida, ja que, com
es diu sovint, la mort és llei de Vida.
Podríem dir que el missatge del Dia dels difunts vol ser una invitació a aprofundir
en la Vida.
RESPOSTA.
12. Estem en una societat molt
“vitalista”, però que creu més en la “Mort” que en la “Vida”, almenys intel·lectualment.
La “Vida” és considerada per
molts com una simple “aventura”,
apareguda per casualitat; un caprici
de la natura, sense cap altre horitzó que ser “engolida per la Mort”.
No obstant, la fe en la Vida és el moll de l’os del Missatge cristià.
Segurament, a una societat tan “laica” com la nostra, el “servei” que podem oferir-li sigui trobar-se amb testimonis de l’èxit de la Vida.
13. En altres temps, quan la societat
era “religiosa”, a la Religió se li encomanaven moltes coses que avui ha
assumit la Societat civil, com, per exemple, la promoció i defensa de la Moral.
Però actualment, Societat vol donar-se ella mateixa la seva pròpia Moral.
Això permet que, com a Església, puguem dedicar-nos més de ple a allò que és la
nostra missió més específica: predicar i celebrar la VIDA, perquè tothom qui ho vulgui “tingui Vida, i en tingui a desdir” (Joan 10,10).
