Diumenge que ve, 20è. de durant l'any B.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat). 

Baixat del cel.     Carn.     Cel.     Menjar ... Beguda.       Pa.       Pare.   Ressuscitar.      Vida eterna.         

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Jueus.

 

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Proverbis 9,1-6).

La saviesa ha construït el seu palau,

hi ha posat set columnes.

Prepara els seus guisats i els seus vins

i fa parar la seva taula.

Després envia les serventes a cridar

des dels punts que dominen la ciutat:

«Que vinguin els illetrats.»

I als qui no tenen enteniment, ella els diu:

«Veniu a menjar el meu pa i a beure els meus vins.

Deixeu la vostra ignorància i viureu,

i avançareu pel camí del coneixement.»

 

 

2ª LECTURA (Efesis 5,15-20).

Germans,

fixeu-vos bé com viviu;

no sigueu com la gent que no sap el que fa,

sinó com gent de seny,

mirant de treure bé del moment present,

perquè els temps que vivim són dolents.

No sigueu d’aquells que no fan cas de res:

més aviat mireu d’entendre què vol de vosaltres el Senyor.

No begueu massa, que el vi porta a la disbauxa.

Deixeu que us ompli l’Esperit Sant.

Exhorteu-vos els uns als altres amb salms,

himnes i càntics espirituals,

canteu al Senyor en els vostres cors,

donant sempre gràcies de tot a Déu Pare,

en el nom de Jesucrist, el nostre Senyor.

 

EVANGELI. (Joan 6,51-58).

 

Nota.

Afegeixo, al final d’aquest fragment, en vermell, el verset 59, que el Missal no recull. Aquest verset és significatiu perquè assenyala el “marc” de la “discussió” de Jesús amb els Jueus.

 

En aquell temps,

Jesús digué als jueus:

«Jo sóc el pa viu, baixat del cel.

Qui menja aquest pa, viurà per sempre.

Més encara:

El pa que jo donaré és la meva carn,

perquè doni vida al món.»

 

Els jueus es posaren a discutir. Deien:

«Com s’ho pot fer aquest,

per donar-nos la seva carn per menjar?»

 

Jesús els respongué:

«Us ho dic amb tota veritat:

Si no mengeu la carn del Fill de l’home

i no beveu la seva sang,

no podeu tenir vida en vosaltres.

Qui menja la meva carn

i beu la meva sang

té vida eterna,

i jo el ressuscitaré el darrer dia.

Ben cert:

la meva carn és un veritable menjar,

i la meva sang és una veritable beguda.

Qui menja la meva carn

i beu la meva sang està en mi i jo en ell.

 

A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare;

igualment,

els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi.

Aquest és el pa baixat del cel.

No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir,

però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.»

Tot això, Jesús ho digué mentre ensenyava en una sinagoga, a Cafarnaüm.

B. LLENGUATGE. 

1. Separades del seu context, les paraules de l’evangeli d’avui es presten a ser mal interpretades, distorsionant allò que realment volen dir. “Menjar la carn i beure la sang” passen a ser expressions “quasi físiques” que no tenen en compte allò que es dirà una mica més enllà: “L’Esperit és el qui dóna vida. La carn no serveix de res” (Joan 6,63). (Diumenge que ve).

 

2. En relació a les paraules llegides, no és el mateix pensar-se que han estat “enteses”, i, després, “acceptar-les” o no.
El mateix Evangeli ja ens diu que els deixebles, pensant que les havien “entès”, consideren que “no les poden “acceptar” (Joan 6,60). (Diumenge que ve).

3. De fet, aquestes paraules que l’evangelista posa en boca del mateix Jesús solen ser mal enteses encara avui dia.
(Potser, els qui ja som força grans, podríem recordar la nostra “Primera Comunió”, quan se’ns advertia que “no toquéssim l’hòstia amb les dents” a fi de no mossegar el “nen Jesús”.
La manera de parlar de “l’Eucaristia”, sobretot als nens, suggeria que en la Comunió menjàvem el “cos de Jesús”, com en forma d’un comprimit...

 

4. El llenguatge de l’Eucaristia ve de dos relats importants:
‒el del “mannà” en el desert (el “pa baixat del cel”. Evangeli de diumenge passat), i

‒el de “l’anyell pasqual”, (convertit en “aliment” per al llarg camí de l’Èxode. Evangeli d’aquest diumenge).

 

Nota. El ritual de l’Anyell Pasqual, celebrat cada any per les famílies jueves recordava la “Sortida d’Egipte” per anar cap a la “Terra Promesa” de la Llibertat. Per als jueus cristians, aquest ritual ajudava a “donar sentit” a la terrible i cruel “mort” de Jesús. A la Creu, “Jesús” no havia “perdut” la seva vida sinó que l’havia “donada del tot” per al Poble (com l’Anyell Pasqual).

Les paraules que hem llegit avui venen, sobretot, del Ritual pasqual dels Jueus, en què “l’Anell pasqual hi és materialment mort per a ser menjat com a aliment.
Per això, en el relat de l’Evangeli de Joan, la mort de Jesús està posada a la mateixa hora en què els sacerdots del Temple o els caps de família solien matar l’Anyell pasqual que havia de ser menjat comunitàriament després de la posta del sol (quan començava la celebració de la Pasqua).
 
Però amb una diferència important:
‒en el Ritual jueu, la “sang” no hi és mai “beguda”, perquè representa la “vida”, i aquesta pertany només a Déu; sinó que, en el Temple, era vessada sobre o al peu de “l’altar”, i en les cases, era “aspergida” en “llocs” especialment significatius.

‒En canvi, en l’Eucaristia, el “vi”, que simbolitza la mort com a “vida donada”, associat al “pa”, és per a ser-hi també “begut”, fent així més explícita la “vida donada i compartida”.

La pregunta dels Jueus és coherent: ¿Com s’ho pot fer aquest per donar-nos la seva carn com a menjar?”.
Ells entenen les paraules de Jesús en un sentit directe i material, sense copsar-ne el significat profund.  Aquest significat es posarà de manifest a la Creu, on Jesús “donarà” físicament la seva “carn i la seva sang”.
D’aquí que “menjar la seva carn i beure la seva sang” significa assumir la manera de “viure” de Jesús: donar la vida pels altres.

Les paraules de Jesús expressen la seqüència de la Vida:
“A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare;
igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi” (Joan 6,57)

 

5. Com ja vaig comentar diumenge passat (punt 4a), si uns 80 anys després de la Passió, l’evangelista posa en boca de Jesús unes expressions tan fortes, segurament era per a “corregir” desviacions ja importants en les reunions eucarístiques de les primeres Comunitats Cristianes.
Possiblement ja aleshores hi havia qui feia de l’Eucaristia una interpretació purament ritual, sense efectes en la vida real.

Cal adonar-se que l’evangelista utilitza el llenguatge ritual per connectar amb la “mentalitat” dels cristians afectats. Però ho fa per ajudar-los a superar aquesta “mentalitat”. La mort-donació de Jesús, expressada en llenguatge ritual, va ser real (en Jesús, i en tants altres que han patit la seva condemna).

 

El ritu tot sol no serveix per res. Més encara: el ritu tot sol no evita que algú pugui ser a la vegada “deixeble” i “enemic” de “Jesús"; és a dir: amic i enemic de l’Home (com explícitament es diu al final d’aquest capítol (Joan 6,70s. >Diumenge que ve). 

 

6. Semblantment, convé superar la idea de que l’Eucaristia és obra d’un poder sacerdotal que pot “convertir” el pa i el vi en el cos i la sang de Jesús.
L’Eucaristia és el record, actualitzat i continuat en la comunitat cristiana, de l’acció fonamental i permanent de Jesús: fer de la pròpia vida una vida compartida.

Tots i cada un de nosaltres podem decidir fer de la nostra vida un aliment per als altres, i així entrar en la “circuit de Vida” que té el seu origen i la seva plenitud en Deu,“el Pare”. Per això el relat parla de “Vida eterna”. “Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia” (Joan 6,40).
 
Els “dies”, un darrera l’altre, ens van portant a fer de la nostra vida una vida-que-es-dóna. El darrer dia és quan aconseguim ser del tot vida donada i compartida.
La “vida eterna” no comença després de la mort, sinó quan anem decidint compartir la pròpia vida, rebent la que ens ve dels altres i donant la pròpia.
En aquesta situació, la mort física confirma i porta a plenitud la pròpia donació.

 

7. La idea de “eternitat” actualment és de mal assumir. Si us sembla bé, podeu llegir un petit comentari al Glossari, en aquest mateix blog.

 

C. MISSATGE.

8. Podríem expressar el missatge d’avui amb les mateixes paraules que hem llegit: A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi” (Joan 6,57).
 
Com ja vaig dir diumenge passat, el “missatge” de tot aquest llarg Capítol 6è. de l’Evangeli de Joan es pot resumir així: cada un de nosaltres “viu” en la mesura que es va integrant al “circuit de Vida” que la generositat del “Pare” ofereix als Humans.
 
La gent que escoltava Jesús van trobar massa dures les seves paraules. En el fragment que hem llegit avui s’hi destaquen les exigències de la “bona notícia”. El to sembla dur: “si no mengeu... si no beveu...” Però cal dir que l’exigència és gran perquè el do és major. L’horitzó és, ni més ni menys, que la “participació” en la “VIDA” de Déu.  

Això no vol pas dir que ens hàgim de “guanyar” la vida eterna. Aquesta és sempre un do.
Però... si el glaç vol la llibertat de l’aigua, ha d’acceptar de descongelar-se.
Així també nosaltres: la VIDA té forma de “comunió". Si volem acollir-la, ens cal superar la clova de les nostres pors i del nostre tancament, encara que, al començament, ens resulti una mica difícil, perquè tots comencem dèbils i insegurs...

D: RESPOSTA.

9. També la resposta pot ser la mateixa de diumenge passat: Ens “alimentem” fent-nos aliment per als altres.

Pensant en les nostres eucaristies, cal estar atents a no quedar-nos en el simple ritu. Anar a combregar no significa fer un ritu misteriós que ens posa en comunicació amb el “misteri de Déu”, sinó prestar-se a que la Vida de Déu “s’encarni” en la nostra vida i s’hi faci aliment per als altres (com Jesús).

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Jesús no va fer “sacerdots” sinó “apòstols”. Té importància això en la manera d’entendre, celebrar i viure les nostres eucaristies?

 

2. Segons sembla, l’excessiva ritualització de les trobades de germanor (missa) va començar molt aviat. Compareu-ho amb les eucaristies actuals.

 

3. Les anomenades misses sense capellà, creieu que són molt “diferents” de les misses amb capellà? Per què? Què hi fa el capellà?