Diumenge vinent, 32 de durant l'any A.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).

Hora  (L’hora menys pensada).   Paràbola.    

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Paràbola.

 

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 32. A.

→ Veure també Relectures (Historietes):  Diumenge 32 de l’any A.

  

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Saviesa 6:12-16).

La saviesa és resplendent i no s’apaga mai.

Els qui l’estimen, arriben fàcilment a contemplar-la;

la troben tots els qui la cerquen:

ella mateixa es fa conèixer als qui la desitgen.

 

Si algú matineja per sortir a buscar-la,

no s’hi haurà de cansar:

la trobarà asseguda a les portes de casa.

Pensar-hi sempre, ja és tenir l’enteniment madur,

i, si per trobar-la, hi ha qui passa nits en vetlla,

aviat perd el desfici, perquè ella ronda sempre

buscant els qui se la mereixen;

generosament se’ls apareix pels camins

i els surt al pas en tot el que es proposen.

 

2ª LECTURA (1ª Tessalonicencs 4:13-18).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

 

Germans:

no podeu desconèixer què serà dels difunts:

no voldríem pas que us entristíssiu,

com ho fan els altres que no tenen esperança.

 

Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità,

creiem també que Déu s’endurà amb Jesús

els qui han mort en ell.

 

D’acord amb la paraula del Senyor, us diem

que nosaltres,

si encara quedàvem amb vida quan arribarà el Senyor,

no serem primers que els qui han mort,

perquè, a un senyal de comandament,

al crit d’un arcàngel, al toc del corn de Déu,

el Senyor mateix baixarà del cel,

i els qui han mort en Crist ressuscitaran primer;

llavors, els qui d’entre nosaltres quedem en vida,

serem enduts juntament amb ells pels aires,

en els núvols,

per sortir a rebre el Senyor,

i així estarem amb ell per sempre.

Consoleu-vos, doncs, els uns als altres,

amb aquestes paraules.

 

EVANGELI. (Mateu 25:1-13).

En aquell temps,

Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:

“Passarà amb el Regne del cel com en deu noies,

que sortiren amb torxes a rebre l’espòs.

N’hi havia cinc de prudents,

i les altres cinc eren desassenyades.

Les desassenyades no s’emportaren oli per les torxes,

però cadascuna de les prudents

se’n proveí d’una ampolla.

Com que el nuvi trigava, els vingué son,

i totes s’adormiren.

Ja era mitjanit quan se sentí cridar:

L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l.

Aquelles noies es despertaren

i començaren a preparar les seves torxes.

Les que no tenien oli digueren a les altres:

Doneu-nos oli del vostre,

que les nostres torxes no s’encenen.

Però les prudents els respongueren:

Potser no n’hi hauria prou per a totes;

val més que aneu a comprar-ne.

 

Mentre hi eren, arribà el nuvi,

i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa.

I la porta quedà tancada.

Finalment arribaren també les altres,

i deien des de fora:

Senyor, Senyor, obriu-nos.

Però ell els respongué:

Us dic amb tota veritat que no us conec.

Vetlleu, doncs,

perquè no sabeu ni el dia ni l’hora.

 

LLENGUATGE. 

1. Sorprèn la duresa del nuvi en aquesta paràbola. És cert que tota ella està pensada per posar de relleu una de les coses que més ens demana l’Evangeli: estar apunt. Però, no obrir la porta a aquelles cinc noies una mica despistades, sembla una actitud massa intolerant. Aquesta intolerància resulta més sorprenent si tenim en compte que aquestes noces representen les “noces de Crist amb la Humanitat”.
Segons paràbola, aquelles noies no han fet cap mal; simplement han estat massa distretes. Fins i tot diríem que són precisament les altres cinc les que han estat males companyes en no voler compartir la seva ampolla d’oli. No obstant això, aquestes no són censurades i poden entrar a la Festa.

 

2. Fa quatre diumenges ens vam trobar amb un cas semblant: aquell invitat que va anar a les noces del fill del rei sense el vestit de noces, i que el rei el va treure fora, expulsant-lo del convit.

També l'evangeli de diumenge que ve mostra una gran duresa.

¿Podríem dir que els Evangelis comencen presentant-nos un Jesús molt bona persona, però que, al final, es torna una persona dura, molt dura?
¿I aquesta “duresa” caldria aplicar-la també a Déu, ja que Jesús ens fa visible la manera de fer de Déu?

 

3. Estem a finals de l’any litúrgic. L’any litúrgic va resseguint el camí de Jesús, que és també el camí dels seus seguidors.

Els relats evangèlics ens deixen clara una cosa: el camí de Jesús porta a participar de la vida-festa-felicitat de Déu mateix.

Aquesta participació en la vida-felicitat de Déu és un do gratuït. Podem acceptar-lo o no. Però, què passa si no l’acceptem?

Segurament aquesta és la gran pregunta que ens ajudarà a entendre la “duresa” d’aquest Déu bo que ens invita a participar de la seva mateixa Vida.

 

4. Què passa si no acceptem la invitació de Déu?

La resposta és que no passa res, perquè al marge de l’obra de Déu no hi ha res de res.

Solem pensar que som o tenim alguna classe de realitat al marge de Déu. Però, com diu l’Evangeli de Joan: “Per ell tot ha vingut a l’existència, i res no hi ha vingut sense ell” (Joan 1,3).

 

--Què passa si el rierol refusa l’aigua que li ofereix la font?

−No passaria res, perquè no hi hauria rierol.

--Què passa si una bombeta es nega a connectar-se a l’electricitat? −No passa res, perquè no hi hauria bombeta.

--Què passa si un ocell no es deixa sostenir per l’aire?

−No passa res, perquè no hi hauria ocell.

La nostra relació amb Déu no és una qüestió de tracte sinó d’existència. No és una relació bilateral sinó una seqüència de Vida generosa.

 

5. Parlo d’aquella experiència directa i profunda que ens fa sentir com a “realitats” que no tenim en nosaltres mateixos la base de la nostra existència. Podríem no existir. Si existim és perquè “algú ens aguanta en l'existència”.
Per això el missatge de l’Evangeli és: deixeu-vos aguantar, deixeu-vos estimar, deixeu-vos acollir, deixeu-vos afillar, ...

 

6. Deixar-se aguantar significa estar oberts a aquell que ens aguanta. “Aguantar-nos” és un acte d’amor. Qui ens aguanta, ens aguanta per amor i amb amor. I nosaltres ens deixem aguantar acceptant ser estimats i fent-nos amadors. Si no, no passa res: simplement quedem “a fora”, a la “fosca”, al “no-res”.

 

7. L’acció de Déu és com un estira i arronsa entre Vida i no-vida; entre Ser i no-ser; entre Llum i foscor (Joan 1,5).

Déu no fa el seu “do” a algú que ja existeix. L’existència és el do. Només des d’una existència "rebuda", podem negar-nos a continuar acceptant-la. Si ho fem, només ens queda anar-nos pansint com una branca que es desprèn de l’arbre.

En la “duresa de Déu”, els Evangelis ens mostren el perill de la nostra pròpia “duresa de cor” o del nostre orgull: no acceptar ser aguantats per l'Amor.

 

8. En els Evangelis, Jesús (l’Home-mostra, perquè ha donat un sí total al qui l’aguanta, al Pare) ens ho diu servint-se de diferents llenguatges. Fa quatre diumenges, amb el símbol del vestit de noces; en l’evangeli d’avui, amb el símbol de l’oli per les torxes; diumenge que ve, amb el símbol d’un talent desaprofitat. A l’últim diumenge de l’any litúrgic, ja no hi haurà símbols. Serà el moment dels resultats (Mateu 25,31-46).

Què passa si una torxa no s’impregna d’oli? No passa res: simplement, no hi ha torxa, perquè és l’oli que converteix en “torxa” el pal que l’aguanta.

Què passa si unes noies no s’han preparat per entrar a la Sala de Festes? No-res: simplement “estaven fora”. 

9. I si canvien? I si es converteixen i corregeixen la seva “distracció”?

Tot el missatge de Jesús és una crida a la conversió. Tots estem invitats a la conversió, fins i tot aquells que ho han deixat per a “la última hora” (Mateu 20,5).

Però en la paràbola que hem llegit avui, el nuvi ha esperat fins a l’últim moment per arribar; ha esperat fins a la “mitjanit”. Abans, hi havia hagut tot el temps per preparar les torxes. Hi havia temps per esperar i, fins i tot, per adormir-se. En els Evangelis “adormir-se” significa la mort. “Totes s’adormiren”.

 

10. Dóna la impressió que aquelles noies realment no esperaven ningú. Ni tan sols s’havien adonat que hi havia una festa (“vida”) a la qual eren esperades per ser-hi llum. Les altres no els poden donar oli del seu perquè cada “torxa” necessita el seu “oli”, aquell en què la pròpia vida s'ha anat convertint.

 

MISSATGE.

11. La nostra vida és el temps que se’ns ofereix per dir “sí” a la Vida. També podem dir “no”, i quedar-nos “fora”, perquè, arribat el nuvi a la mitjanit (o sigui: al final dels temps), la “porta queda tancada”.

 

RESPOSTA.

12. Estigueu apunt.

Estar apunt no és encendre les torxes al moment en què arriba el nuvi sinó haver-se proveït d’oli abans que ell arribi.

“Proveir-se d’oli” no vol dir dedicar uns minuts de la vida per anar a comprar-lo, i ja està. No. Proveir-se d’oli és entendre i viure la vida tensionada per l’espera del nuvi. La Festa amb el Nuvi és l’horitzó, el sentit, el mòbil, la fita de la vida. Proveir-se d’oli vol dir “fer-se oli”, fer-se aroma, perfum, llum, obsequi, do. “Rebem la vida com un do, i la mereixem donant-la” (R. Tagore).

Proveir-se d’oli és fer-se oli i anar amb l’ampolla destapada, de manera que una ferida s’hi pugui amorosir; un alè ressec s’hi pugui perfumar; o un esquelet que grinyola s’hi pugui untar... I és aquest “l’oli” que el nuvi pren per fer-ne “torxa”.

 

PREGUNTES per al diàleg. 

1. La paràbola acaba amb aquestes paraules “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”. A quin “dia i hora” es refereixen? Al moment de la mort? A algun moment molt especial de la nostra vida? Es tracta de “moments imprevistos” que només descobrirem si vetllem contínuament?

 

2. Això de “el dia i la hora” va només per a les persones individuals o convé entendre-ho també de les comunitats, de l’Església i, fins i tot, de la Humanitat? En aquest cas, com interpreteu el moment actual de la Humanitat i de l’Església?

 

3. Sentiu la vostra vida “marcada” per la invitació a “entrar a la Festa?”