Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
→ VOCABULARI.
→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.
→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana interconfessional). Dejuni,
Delme. Fariseu. Publicà.
Temple.
→ Veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge
30.C
A. LECTURES.
1ª LECTURA. (Jesús, fill de Sira 35,12-14.16-18).
El
Senyor fa justícia,
no
té miraments amb el prestigi dels homes,
no
es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres;
escolta
la pregària dels oprimits,
no
es fa sord al clam dels orfes
ni
al plany insistent de les viudes.
El
Senyor rep benèvolament els qui l’honoren,
el
clam d’aquests homes arriba al cel,
el
crit d’auxili dels desvalguts
penetra
més enllà dels núvols,
i
ells no es consolen fins que arriba a terme,
no
desisteixen mentre l’Altíssim no intervingui
per
fer justícia a favor dels innocents.
El
Senyor no s’entretindrà,
no
tardarà a sortir a favor d’ells.
2ª LECTURA (2ª de Timoteu 4,6-8.16-18).
Estimat,
pel
que fa a mi,
la
meva vida ja és oferta com una libació
vessada
sobre l’altar.
Ja
m’ha arribat el moment de desfer les amarres
i
deixar el port.
Després
de lluitar en aquest noble combat
i
acabada la cursa
em
mantinc fidel.
I
ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat.
El
Senyor, jutge justíssim,
me
la donarà quan serà el dia,
i
no tan sols a mi,
sinó
a tots els qui enyoren la seva manifestació.
Durant la meva primera defensa davant el tribunal
no
es presentà ningú a fer-me costat;
tothom
m’abandonà.
Que
Déu els ho perdoni.
Però
el Senyor m’assistia
i
em donà forces perquè acabés de proclamar
el
missatge de l’evangeli,
i
poguessin escoltar-lo tots els pagans.
I
Déu m’ha salvat de la gola del lleó.
El
Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar
i
em guardarà per al seu Regne celestial.
A
ell sigui donada la glòria pels segles dels segles.
Amén.
EVANGELI. (Lluc 18,9-14).
En
aquell temps,
Jesús
digué aquesta paràbola
a
uns que es refiaven que eren justos
i
tenien per no res a tots els altres:
«Dos
homes pujaren al temple a pregar:
un
era fariseu i l’altre cobrador d’impostos.
El
fariseu, dret, pregava així en el seu interior:
«Déu
meu, us dono gràcies
perquè
no sóc com els altres homes:
lladres,
injustos, adúlters,
ni
sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos.
Dejuno
dos dies cada setmana
i
us dono la desena part de tots els meus ingressos.»
Però
el cobrador d’impostos,
que
s’havia quedat un tros lluny,
ni
gosava aixecar els ulls al cel,
sinó
que es donava cops al pit i deia:
«Déu
meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador.»
Us
asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva
i
l’altre no;
perquè
tothom qui s’enalteix serà humiliat,
però
el qui s’humilia serà enaltit.»
B. LLENGUATGE.
1. Sembla clar que Lluc, tot i dedicar la seva
Obra a un tal Teòfil (Lluc 1,3)
coneixia molt bé el tarannà de les comunitats
cristianes i les desviacions en què podien caure; i escriu també per
a elles.
Segurament
per això centra el seu Evangeli en el camí
de Jesús a Jerusalem. Aquest
“camí”, en realitat, és una “guia”
per al deixeble que vol seguir-lo. Amb abundància de relats, paràboles i
discursos, Lluc ens presenta un Jesús que progressivament va “dibuixant” el camí a fi de que els seguidors no ens hi perdem.
2.
Després de parlar-nos de la pobra viuda
que persisteix en demanar justícia
precisament a un jutge injust
(diumenge
passat), amb el relat d’avui
Jesús acota una mica més el camí
denunciant un dels perills més freqüents que sotgen les persones “més
religioses”: creure’s millors que la majoria.
3.
Els protagonistes de la paràbola d’avui són un fariseu i un publicà
(jueu, cobrador dels impostos romans).
Els
Fariseus eren persones considerades
un model de bona conducta. Bons coneixedors de la Llei, eren considerats els únics que, de fet, estaven capacitats
per complir-la del tot.
En
canvi els Publicans eren persones
considerades repel·lents perquè solien ser lladres, venuts als dominadors estrangers, impurs per la moneda pagana
que feien servir, corruptes,... i uns aprofitats.
4.
El fariseu de la paràbola d’avui era
realment “bona” persona, en el sentit de que feia moltes obres bones. Però tenia un defecte greu:
creia que ser bona persona li
permetia jutjar i sentir-se superior
als qui no es portaven com ell. “Déu
meu, us dono gràcies perquè no sóc com els altres homes: lladres, injustos,
adúlters,...”.
5.
El publicà de la paràbola era
realment “mala” persona, i ni tan sols promet convertir-se. Però es jutja
només a si mateix i es reconeix pecador
davant Déu i li demana que li sigui propici.
No pot “confiar” en les seves obres
sinó només en la bondat de Déu.
6.
I ve la gran sorpresa: Jesús declara
que el publicà torna a casa seva
perdonat, però no el fariseu. I la
raó és ben estranya: “Tothom qui
s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit”.
La
nostra reacció espontània és dir: Això no
és just!
Quin mal hi ha en considerar-se “més bona
persona” que els qui fan el mal?!
Però
Jesús no ho veu així. I si volem seguir el seu camí... ens toca canviar els nostres criteris.
7.
Segons sembla, per a Jesús, les obres només poden ser “bones” si
respecten i fomenten la igualtat i l’amistat entre tots els humans. Déu no “valida”
les Morals que ens imposem entre
nosaltres a partir d’estructures de Poder
sinó que mira si serveixen o no per a FER HUMANITAT.
Posar-se per sobre dels altres, per “bones”
que puguin semblar les obres, deshumanitza
i ens deshumanitza. Acceptar la realitat dels nostres defectes i pecats,
“diferents” segons la “situació” de cadascú, permet avançar en el procés comú
d’anar-nos “humanitzant mútuament”.
C.
MISSATGE.
Una
vegada més Jesús posa de manifest que la justícia de Déu és diferent de la
nostra. Nosaltres mirem les obres
(l’única cosa que podem veure); però Déu veu el cor, i si és obert o tancat. Un cor obert pot rebre-ho tot; també el perdó. Un cor tancat no pot rebre ni donar res: està endurit. No és humà.
D:
RESPOSTA.
Com
que nosaltres no veiem “el cor”, podem estalviar-nos la feina, desagradable, perillosa i injusta, de jutjar els altres.
És una sort!
En
realitat, no ens hauríem de jutjar ni
tan sols nosaltres mateixos. És suficient de reconèixer que, estant com estem
en un mar de Bondat, sempre hi ha en
nosaltres alguna acció que hi desentona. Per això necessitem també demanar perdó; un perdó que Déu ja ens
“garanteix” per endavant.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1.
Els cristians “més practicants” hem
esdevingut “minoritaris” en la nostra societat, exposats al perill propi de les
minories religioses: sentir-se
“elegits” en mig de la majoria. Com
supereu aquesta temptació?
2.
Si les bones obres no ens permeten
sentir-nos millors que els qui no les
fan, per què fer-les? (Compte! Aquesta
pregunta té trampa!)
3.
A partir del que ens diuen els Evangelis, quin és el criteri decisiu per
distingir entre el Bé i el Mal?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada