Diumenge vinent, 10 de durant l'any A. Corpus.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

VOCABULARI.  (> Índex general).

Baixat del cel.     Carn.     Fill de l’home.    Menjar... Beguda.     Pa.     Pare.    Ressuscitar.    Vida eterna.   

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Jueus.

  

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Corpus.

 LECTURES

 

1ª LECTURA. (Deuteronomi 8, 2-16.

Moisès digué al poble:

”Recorda’t del camí que el Senyor t’ha fet fer

pel desert des de fa quaranta anys per afligir-te,

per provar-te, per conèixer els sentiments del teu cor

i veure si observaries o no els seus manaments.

T’afligí fent-te passar fam,

però després t’alimentà amb el mannà,

que ni tu ni els teus pares no coneixíeu,

perquè aprenguessis que l’home no viu només de pa;

viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.

Recorda’t del Senyor, el teu Déu,

que et va fer sortir de la terra d’esclavatge;

que t’ha fet passar per aquest desert immens i terrible,

infestat de serps verinoses i d’escorpins,

una terra eixuta, sense aigua,

on per a tu va fer saltar un doll d’aigua de la roca dura,

i t’alimentava amb el mannà,

que els teus pares no coneixien”.

 

2ª LECTURA (1ª Corintis 10, 16-17).

Germans,
el calze de la benedicció que nosaltres beneïm,

¿no és, potser, comunió amb la sang de Crist?

El pa que nosaltres partim,

¿no és, potser, comunió amb el cos de Crist?

El pa és un de sol.

Per això tots nosaltres, ni que siguem molts,

formem un sol cos,

ja que tots participem del mateix pa.

 

EVANGELI. (Joan 6, 51-58).

En aquell temps Jesús digué als jueus:

”Jo sóc el pa viu baixat del cel.

Qui menja pa d’aquest viurà per sempre.

Més encara: el pa que jo donaré és la meva carn,

perquè doni vida al món”.

Els jueus es posaren a discutir.

Deien: “¿Com s’ho pot fer aquest,

per donar-nos la seva carn per menjar?”

Jesús els respongué:

“Us ho dic amb tota veritat:

si no mengeu la carn del Fill de l’home

i no beveu la seva sang,

no podeu tenir vida en vosaltres.

Qui menja la meva carn i beu la meva sang

té vida eterna,

i jo el ressuscitaré el darrer dia.

Ben cert:

la meva carn és un veritable menjar,

i la meva sang és una veritable beguda.

Qui menja la meva carn i beu la meva sang

està en mi i jo en ell.

A mi m’ha enviat el Pare que viu,

i jo visc gràcies al Pare;

igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi.

Aquest és el pa baixat del cel.

No és com el que van menjar els vostres pares.

Ells van morir.

Però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre”.

         

 

LLENGUATGE.

1. Aquesta festa té un nom realment estrany. Potser per això popularment continua usant-se el seu nom llatí “Corpus”, ja que així no fa tan mal d’orelles.

El llenguatge entorn del “cos i la sang de Crist” ha passat a ser tan retorçat que o no diu res o provoca rebuig. Encara recordo el gest revulsiu d’un nen que la seva mare va portar a la parròquia amb l’objectiu de convèncer-lo de fer la 1ª Comunió. Davant meu, i amb llenguatge manllevat pel fet d’estar parlant davant el “mossèn”, la mare li va dir: “Fent la comunió, Jesús vindrà al teu cor”. El nen va creuar de seguida els braços davant el pit per “protegir-se’n”.

 

2. La festa del Corpus constitueix una repetició del Dijous Sant. Per això en les discussions del concili Vaticà II alguns van proposar de suprimir-la, però es va mantenir en atenció a la seva gran popularitat (era el 1962).

 

3. Els orígens de la festa cal buscar-los ja al s. XII com a reacció a alguns teòlegs que posaven en dubte la “presència real” de Jesús en el pa i el vi de la missa. Van optar per l’exuberància de les formes, considerant que així, impactant els sentits, s’ajudaria a creure-hi.
Per això, allò més popular de la Diada del Corpus era la Processó, com més espectacular millor i amb la presència dels prohoms de la ciutat.

Avui, en el marc d’una societat molt diferent, costa de trobar sentit a aquesta festa. Segurament ha estat un bon encert convertir-la en el “Dia de Càritas”. (→ Més avall: missatge).

 

4. El llenguatge de l’evangeli d’avui és volgudament provocador, com reflecteix el mateix relat quan diu: “Els jueus es posaren a discutir...”. ”Menjar la carn i beure la sang”...

A vegades s’ha insistit tant en el realisme de les paraules de Jesús que s’han entès en un sentit quasi antropofàgic o canibalesc.

D’entrada, cal fer-hi una doble consideració:

1ª. Aquestes paraules van ser escrites més de 50 anys després de la mort de Jesús. Per tant, és impossible donar-los un significat literal (menjar la seva carn, ...).

 

2ª. És pràcticament segur que no es tracta d’unes paraules de Jesús, recollides a l’Evangeli de Joan, sinó d’unes paraules que l’evangelista posa en boca de Jesús per expressar allò que és la realitat més profunda de la VIDA humana. Jesús és l’Home. I la vida de qualsevol “humà” no és plenament “humana” fins que no es fa “aliment” per els altres.

 

5. També l’Evangeli de Lluc usa un llenguatge semblant quan diu que, en néixer Jesús, Maria el va posar en un menjadora. No es tracta de cap forma de canibalisme. Es tracta d’afirmar, amb un llenguatge extremadament clar, que els Humans podem fer de la nostra vida un aliment per als altres. De fet, qualsevol pare o mare, assegut a taula, podria agafar el pa i, ensenyant-lo als seus fills, dir-los: això és la meva vida. Teniu: mengeu-ne.

Els pares “gasten” o “donen” la seva vida convertint-la en tot allò que necessiten els seus fills per viure i créixer. No és cap “miracle”; és amor. O, si voleu, és “el miracle de l’amor”.

 

6. ”La meva carn és un veritable menjar”. Això és veritat en qualsevol persona que estima de debò.

Expressa l’experiència de com la nostra vida pot passar de “vida tinguda” a “vida donada”, i que aquesta és la vida autèntica que transforma “mort”, i la “empelta” a la VIDA  mateixa de Déu.

La vida donada de Jesús és fa “visible” en aquells que la reben; convertint-se així en el nou “cos de Crist”.

 

7. La Comunitat cristiana no ha de voler retenir només per a ella mateixa la vida donada de Jesús. Tota la raó de ser de la Comunitat cristiana és gaudir, celebrar i ser testimoni de la bondat i de la meravella de la VIDA: rebuda, donada i compatida.

 

Els deixebles de Jesús ens trobem cada setmana per menjar aquest aliment. “Menjar”, aquí, vol dir assumir, fer nostra, aquesta manera de viure.
Anar a combregar sense assumir que la nostra vida es faci també aliment per als altres, seria un engany perillós, com ja ho va advertir Sant Pau als cristians de Corinti (→1ª Corintis 11:27). 

 

MISSATGE.

8. Prescindint dels textos i tornant a la festa del Corpus, el seu missatge tradicional era molt “humà” per l’exhibició que comportava, però no era gaire cristià.

Actualment, la vinculació d’aquesta Festa amb allò que representa CÀRITAS ens permet recuperar el missatge profund i radical de l’Eucaristia.

9. CÀRITAS ens porta a redescobrir el significat real del “Cos de Crist”.
”Déu estima tant el món que li ha donat el seu Fill Únic”. En Jesús es fa visible l’amor de Déu. S’ha fet “carn de la nostra carn”. En l’home-Jesús, tota la humanitat és “cos de Crist”. Només en quedem exclosos si ens “desmarquem de la Humanitat”, situant-nos per sobre d’ella. Tot el que signifiqui “domini sobre els altres” queda exclòs del “cos de Crist”.

10. Cal recordar aquí aquell text meravellós del Concili: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors.” (Inici de la Constitució pastoral).
 

L’Evangeli de Mateu és encara més contundent: “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” (Mateu 25, 40). 

 

RESPOSTA.

11. El canvi que ha experimentat la festa del Corpus pot orientar la nostra pròpia Resposta i la de les parròquies.

Es tracta d’anar-nos apartant del freqüent i variat exhibicionisme religiós i anar redescobrint l’única imatge de Déu i de Jesús que el mateix Evangeli ens proposa: el rostre de l’altre, sobretot quan aquest “altre” és víctima d’alguna forma de injustícia.

Els Evangelis han volgut que la imatge venerable de Jesús a la Creu fos, per sempre més, inseparable de la dels altres “condemnats” que l’acompanyaven (Mateu 27:38).

 

 

PREGUNTES per al diàleg.

 1. Quan sento l’expressió: “El cos de Crist”, què m’imagino realment?

 2. Si coneixeu o recordeu el llenguatge que es fa servir per la 1ª Comunió dels nens, creieu que és adequat per dir el que vol dir?

 3. Quan la nostra era una societat  “cristiana”, eren considerades normals certes formes d’exhibicionisme religiós. ¿Quina dosi d’exhibicionisme queda encara entre nosaltres especialment inadequat en una societat “laica”?