Assumpció de Sta. Maria. 15
d’agost.
1ª LECTURA. (Apocalipsi 11,19; 12,1-6).
El santuari
del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí,
i dins el
temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu.
Llavors
aparegué en el cel un gran prodigi:
una dona que
tenia el sol per vestit,
la lluna
sota els seus peus
i duia al
cap una corona de dotze estrelles.
Al mateix
temps aparegué en el cel un altre prodigi:
hi havia un
gran drac rogenc,
que tenia
set caps i deu banyes.
Als set caps
duia set diademes,
i la seva
cua arrossegà la tercera part de les estrelles
i les llança
a la terra.
El drac
s’aturà davant la dona
per
devorar-li el fill així que nasqués.
La dona posà
al món un fill,
un noi que
ha de governar totes les nacions
amb ceptre
de ferro.
El seu fill
va ser endut cap a Déu i cap el seu setial,
i la dona va
fugir al desert
on Déu li
havia preparat un lloc.
Llavors vaig
sentir al cel una veu
que cridava
amb tota la força:
“Ara és
l’hora de la victòria del nostre Déu,
l’hora del
seu poder i del seu Regne,
i el seu
Messies ja governa”.
2ª LECTURA (1ª Corintis
15,20-27).
Germans,
Crist ha
ressuscitat d’entre els morts,
el primer
d’entre tots els qui han mort.
Ja que la
mort vingué per un home,
també per un
home vindrà la resurrecció dels morts.
Tots són
d’Adam, i per això tots moren.
Però tots
viuran gràcies al Crist.
Cadascú al
moment que li correspon:
Crist el
primer;
Després, a
l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist;
a la fi,
quan ell destituirà
tota mena de
sobirania, d’autoritat o de poder,
com a
coronament de tot,
posarà el
Regne en mans de Déu, el Pare.
Perquè ell
ha de regnar fins que Déu haurà sotmès
tots els
seus enemics sota els seus peus.
El darrer
enemic destituït serà la Mort.
Perquè
l’Escriptura diu
que tot ho
ha posat sota els seus peus.
EVANGELI. (Lluc 1,39-56).
Per aquells
dies,
Maria se
n’anà decididament a la Muntanya,
a la
província de Judà,
entrà a casa
de Zacaries i saludà Elisabet.
Tan bon punt
Elisabet va sentir la salutació de Maria,
el nen saltà
dins les seves entranyes,
i Elisabet,
plena de l’Esperit Sant,
cridà amb
totes les seves forces:
“Ets beneïda
entre totes les dones
i és beneït
el fruit de les teves entranyes.
¿Qui sóc jo
perquè la mare del meu Senyor
vingui a
visitar-me?
Mira: tan
bon punt he sentit la teva salutació,
el nen ha
saltat d’entusiasme dins les meves entranyes.
Feliç tu que
has cregut!
Allò que el
Senyor t’ha fet saber, es complirà”.
Maria digué:
“La meva
ànima magnifica el Senyor;
el meu
esperit celebra Déu que em salva,
perquè ha mirat
la petitesa de la seva serventa.
Des d’ara
totes les generacions em diran benaurada,
perquè el
Totpoderós obra en mi meravelles.
El seu nom
és sant,
i l’amor que
té als qui creuen en ell
s’estén de
generació en generació.
Les obres
del seu braç són potents:
dispersa els
homes de cor altiu;
derroca els
poderosos del soli i exalça el humils.
Omple de
bens els pobres,
i els rics
se’n tornen sense res.
Ha protegit
Israel, el seu servent,
com ho havia
promès als nostres pares;
s’ha
recordat del seu amor a Abraham
i a la seva
descendència per sempre.
LLENGUATGE.
1. L’assumpció
de maria no es troba directament en la Bíblia. No hi ha cap relat
evangèlic que ens en parli.
Per això el Llenguatge
dels APUNTS d'avui no serà sobre el text evangèlic sinó sobre el nom
d’aquesta festa: “Assumpció de Maria en cos i ànima al cel”.
2. Quan diem
que Maria és “assumpta en cos i
ànima al cel”, ja veiem de seguida que no podem pas imaginar el cel com un
àmbit habitat per Éssers Espirituals
i amb dos cossos humans, el de Jesús i el de Maria, flotant per allà el mig...
Com cal
entendre això de “en cos i ànima al cel”?
Abans de tot
cal dir que no es tracta d’un llenguatge científic sinó mític. Dit d’una altra
manera: si un periodista hagués estat present en la mort de Maria i hagués anat
filmant tot el que passava amb el seu cos, no hauria vist ni filmat res
d’especial en relació a com solen morir els humans.
(Sobre el llenguatge
científic i mític, llegiu al Glossari: Miracles.
3. L’Assumpció de Maria en cos i ànima al cel,
participant de la glòria del seu fill Jesús, pertany a l’àmbit de la fe, i s’ha
d’entendre d’acord amb el llenguatge
religiós o mític.
Una
comparació amb allò que passa en altres camps com, per exemple, la música,
potser pugui ajudar la nostra “imaginació”.
Imagineu que
heu anat a un concert que us ha agradat molt. Desitgeu poder escoltar-lo altres
vegades. Per suposat que no penseu portar l’orquestra a casa vostra... Per
altra part, “aquell concert” ja no existeix: la música és una realitat fugaç:
unes simples vibracions aèries que coincideixen un instant.
4. Però, què
passa si algú l’ha gravat en un CD?
La música
consisteix en unes vibracions de l’aire que poden ser, d’alguna manera, gravades
en un suport diferent del que heu pogut escoltar a la sala del concert.
No hi ha música sense el suport de l’aire que vibra, però podem canviar
de suport. Si compreu el CD i el poseu en un aparell reproductor a casa
vostra, allà no hi ha ni l’orquestra que us ha emocionat ni l’aire de la sala
del concert que ha vibrat a les vostres oïdes; i, no obstant, podeu tornar-lo
escoltar.
5. De fet,
el CD no reprodueix la música; només provoca en l’aire de la vostra
habitació unes vibracions aèries semblants a les que els instruments musicals
havien provocat en l’aire de la sala del concert.
Que les
vibracions aèries siguin simplement un fenomen físic (fressa) o que
siguin també llenguatge (música) no depèn només dels músics, o dels instruments, o de l’aire de la
sala, o del CD, sinó també de
vosaltres.
Una
“música”, si ningú no l’escolta, és només fressa, vibracions de l'aire. En
canvi, si algú l’escolta, l’acull i l’assumeix, es converteix en llenguatge musical. Continua essent cent per cent material,
però s’hi ha afegit una nova dimensió que ja no és purament material.
La música,
com tota classe d’art, és “matèria” feta llenguatge,
comunicació, comunió. Però sense algú que l’aculli, només seria fressa
(vibracions físiques de l’aire).
6. Els
éssers humans som cent per cent materials. Som cos. Som corporals. El cos forma la nostra vida i
n’és el suport indispensable. No hi ha vida humana sense cos, com no hi ha
música sense vibracions de l’aire.
No obstant,
quan vivim davant d’algú que assumeix la nostra existència, continuem
essent corporals, però adquirim una nova
dimensió. Ja no som purament corporals;
som també llenguatge, comunicació,
comunió.
7. Amb
l’expressió “Maria assumpta en cos i
ànima al cel” volem dir que la seva vida real, de cos i ànima, ha estat assumida
per Déu. Això no vol dir que el seu “cos”, que és el suport indispensable
de la vida humana, estigui flotant pels espais celestials. El suport de
la vida ha canviat.
Així com
allò que converteix la fressa en música és el fet de ser
“assumida” per algú que l’escolta, així també la nostra realitat corporal
passa a ser realitat personal quan és assumida per algú, i és el seu nou suport.
8. També pot
ajudar a la nostra imaginació allò que ens diuen els entesos. Un “cos” és un flux d’impulsos energètics coincidents
en un temps i en un lloc. El cos mai no és igual; mai no està fet dels
mateixos elements.
Si mireu una
foto vostra de vint anys enrere, podreu dir: jo sóc aquest, a pesar de que en
el vostre cos d’ara no hi hagi absolutament res del que hi havia fa 20 anys.
Segons els
entesos, cada 8 anys més o menys es renova tot el “material” que constitueix el nostre cos. Els àtoms que en aquest
moment formen el nostre cos poden tenir més de mil milions d’anys d’existència,
i és totalment segur que abans de formar el nostre braç o el nostre peu o el
nostre bigoti... ja havien format part d’altres vivents o d’altes muntanyes o,
fins i tot, d’antigues estrelles que potser ja no existeixen... Com l’aire de
la sala del concert que, abans i després, haurà servit per multitud d’altres
concerts, i fresses, i paraules, i crits...
MISSATGE.
9. El
missatge de la festa de l’Assumpció és clar, i capaç de generar en nosaltres un
sòlid optimisme.
Tots els
humans, un moment o altre, ens fem aquesta pregunta: “Estem sols en l’Univers?”
Evidentment,
convivim amb moltíssima gent. Però la pregunta va més a fons: els humans,
globalment, vivim sols, o estem davant d’Algú? ¿Som simples “sacs biològics” apareguts per
casualitat, i que desapareixem de la mateixa manera, o “interessem” a Algú?
10. Imaginem
un locutor de ràdio que comença un nou programa. Mentre està parlant, un moment
o altre es farà aquesta pregunta: “¿Hi ha
algú que m’estigui escoltant?” Perquè la situació és molt diferent si hi ha
algú que l’escolti o si no l’escolta absolutament ningú.
Igualment,
la nostra vida és radicalment diferent si hi ha o no “algú que ens
mira”; si hi ha o no “algú que assumeix la nostra existència”.
11. Tenen
raó els científics quan ens diuen que som “un sac de reaccions químiques”. És
veritat. Es pot comprovar cada dia, a cada instant. Però no és el mateix si
aquest sac de reaccions químiques està o no davant d’Algú.
Tot és diferent si, quan estem contents, hi ha o no Algú que ens mira
complagut; si quan patim, hi ha o no Algú que ens mira amb compassió; si
quan estimem, hi ha o no Algú que dóna suport al nostre amor; si quan vivim,
hi ha o no Algú que assumeix la nostra vida.
Certament no
som res més que un sac de reaccions químiques, però si estem davant d’Algú
que assumeix la nostra existència, aquesta passa a ser també llenguatge,
comunicació, comunió;
com la fressa de les cordes
d’un violí es torna música
quan algú l’acull i l’escolta amb plaer.
12. La festa
de Maria assumpta en cos i ànima al cel, igual que la festa de l’ascensió
de Jesús, ens diu: la vostra vida, i la vida de la Humanitat, és assumida
per Déu.
I això fa
que tot sigui diferent: lluminós, interessant, engrescador.
13. El missatge de l’Assumpció de Maria és el
mateix que el de l’Ascensió de Jesús. En Crist personalitzem
l’experiència més radical i positiva de la Humanitat: “Pare, confio el meu alè a les vostres mans” (Lluc 23,46).
Però els
cristians ens hem anat creant una imatge de Jesús cada cop més “solemne i
divinitzada”. Per això la fe del poble, espontàniament, ha anat creant
una nova “personificació” més al nostre nivell: Maria.
I és ben
legítim aquest procés ja que, tal com
la Bíblia ens presenta Maria, també ella pot ser presa com a “figura de la
humanitat”.
14. Els
evangelis no ens parlen de l’Assumpció
de Maria, però expressen amb claredat la consciència que ella tenia de ser assumida
per Déu, com tan bellament ho
expressen les paraules que hem llegit: ”El
meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva
serventa”. Des d’ara totes les
generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.
15. De fet,
aquest missatge ja està contingut en
el “nom” amb què Déu vol ser conegut. Quan Moisès pregunta a Déu quin és el seu
“nom”, la resposta és: “Jo sóc el qui sóc”.
O més exactament: “Jo sóc el que hi sóc”
(Jahvè, en hebreu. Èxode 3,14). És a
dir: Déu és “presència”;
El-qui-hi-és; El-qui-ens-mira; El-qui-assumeix la nostra vida fent-la alguna
cosa més que un sac de reaccions
químiques.
16. Bellament
expressa aquest sentiment el Cant espiritual, de David Jou, que podeu llegir a
l’Apartat TEXTOS.
La primera
estrofa diu així:
Quan em mires sóc més, creixo, existeixo més rotundament
que no pas quan, esvaint-me, em retires Ta mirada:
sigues, doncs, clement:
mira’m, crida’m, fes-me ser en la Teva ment
una plenitud en el Teu amor salvada.
RESPOSTA.
17. Evidentment,
la resposta adequada a aquest
missatge és un optimisme radical,
expressat i celebrat. “La meva ànima
magnifica el Senyor; el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat
la petitesa de la seva serventa”.
18. Amb un
llenguatge o altre, totes les Religions expressen aquest optimisme que
respon a l’experiència més profundament humana:
sentir-se real. Notem que no
som la font de la nostra existència; però existim. Doncs..., Algú ens
aguanta.
19. Però
aquí serà bo dir també una altra cosa.
Tots sabem
que hi ha “presències” que ens fan sentir més lliures i d’altres que ens
abasseguen.
Recordo una
persona que em deia en una ocasió: “No
crec en Déu: no seria capaç d’aguantar algú que em mira contínuament. M’agrada
la solitud”.
Cal
reconèixer que, en el marc de les Religions, sovint s’ha aplicat a Déu una
forma de “presència” inspirada en les relacions humanes de domini. Més encara:
sovint s’ha utilitzat la “presència de Déu” per dominar els altres a través de
la por. S’ha ofert una “presència de Déu” fiscalitzadora i controladora.
Una
presència així, inspirada en la “vigilància” dels dominadors sobre els seus
“súbdits”, no és cap suport de la nostra existència sinó més aviat una llosa
que ens esclafa.
20. Per
aquest motiu, a Occident, sobretot als segles XIX i XX, des de diferents punts
de vista, i sobretot des de la Filosofia, va donar-se una denúncia creixent
contra el Cristianisme i contra les Religions en general.
Entesa la
“presència de Déu” com una presència
rival, molts ho van convertir en un argument per negar l’existència de Déu.
Es podria resumir així: “Si Déu existís, la seva presència seria tan abassegadora que cap altra cosa podria existir
amb un mínim de dignitat. Si Déu existís, tindria una llibertat tan absoluta
que faria impossible la llibertat de qualsevol altre vivent. Si els homes podem
ser lliures, és precisament perquè no existeix cap Déu”.
Jean Paul
Sartre fa dir a un dels seus personatges (cito de memòria): “Déu no existeix;
però si, per un impossible, existís, tindríem l’obligació de matar-lo per salvar
mínimament la nostra dignitat”.
Aquests
filòsofs prediquen l’ateisme a fi de salvar l’home.
I tenen tota
la raó. No existeix aquest “Déu” que ells neguen; i si existís, per dignitat hi
hauríem de lluitar en contra.
21. Però no
és aquesta la “presència” que l’ésser humà de tots els temps, també d’avui, és
capaç de descobrir en el més profund de si mateix.
Allò que
“salva al locutor” és que hi hagi algú que l’escolti. Allò que “salva la
fressa” que fan les cordes d’un violí és que hi hagi algú que, escoltant-la,
la converteix en música,.
Allò que “salva” aquest sac de reaccions químiques que és cada un de
nosaltres, és que hi ha una “presència” que ens assumeix.
22. La llibertat
de Déu no competeix amb la nostra. Al contrari: li obre horitzons que la fan possible.
¿Podria ser lliure
un locutor que ningú no l'escolta? ¿No són precisament els oients que el converteixen en locutor i fan possible la seva creativitat? Ben cert: són
els oients que fan possible la
llibertat creativa d’un locutor. I
també la seva responsabilitat.
23. La responsabilitat
és l’altra cara de la llibertat.
La presència
que ens fa lliures també ens fa responsables. La presència de Déu
no és una presència neutra: “derroca
els poderosos del soli i exalça el humils”. Déu no és rival de l’home. Però l’home que ha decidit fer el mal s’ha fet rival de Déu i no accepta el suport de la seva mirada.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Si el cel
fos un “lloc”, el podríem imaginar i parlar-ne fàcilment. Però no sembla
correcte imaginar-lo com un “lloc”. Per això és difícil parlar-ne. No obstant,
és bo intentar-ho. ¿Què us suggereix la paraula cel?
2. En la
tradició cristiana, sobretot a Orient, de la mort de Maria se’n sol dir
“dormició”. Què us en sembla? Penseu que seria bo dir-ho també de les altres
persones quan moren?
3. Els
psicòlegs, i la pròpia experiència, ens diuen que “sentir-se sol” és el pitjor
dels mals. Us heu sentit sols alguna
vegada? Quina solució hi heu trobat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada