1ª LECTURA. (Isaïes 56,1,6-7).
Diu el
Senyor:
“Compliu els
vostres manaments, obreu el bé,
que està a punt
d’arribar la meva salvació,
i de
revelar-se la meva bondat.
Els
estrangers que s’han adherit al Senyor,
que es posen
al seu servei per amor del seu nom
i volen ser
els seus servidors,
si es
guarden de violar el repòs del dissabte
i es
mantenen fidels a la meva aliança,
els deixaré
entrar a la muntanya sagrada
i celebrar
les seves festes en la meva casa d’oració;
acceptaré en
el meu altar el seus holocaustos
i les altres
víctimes,
perquè tots
els pobles anomenaran el meu temple
casa
d’oració.
2ª LECTURA (Romans
11,13-15,29-32).
Germans,
tinc una
cosa a dir-vos a vosaltres, els qui no sou jueus:
Ja que sóc
el vostre apòstol,
miro de
posar ben alt el meu servei,
esperant que
els jueus, que són del meu llinatge,
n’estaran
gelosos i podré salvar-ne alguns.
Si del fet
d’haver estat ells exclosos
n’ha vingut
la reconciliació del món,
¿què no
vindrà quan ells s’incorporin?
¿No serà un
pas de mort a vida?
Quan Déu ha
concedit a algú els seus favors i l’ha cridat,
no es fa mai
enrere.
Vosaltres,
en altre temps, no éreu obedients a Déu,
però ara que
ells l’han desobeït,
Déu s’ha
compadit de vosaltres;
Igualment
Déu es vol compadir d’ells, que ara,
mentre es
compadia de vosaltres,
no li han
estat obedients.
Déu ha
deixat els uns i els altres
captius de
la desobediència,
per
compadir-se finalment de tots.
EVANGELI. (Mateu 15,21-28).
En aquell
temps,
Jesús es
retirà a la regió de Tir i de Sidó,
i sortí
d’allà una dona cananea cridant:
“Senyor,
fill de David, compadiu-vos de mi:
la meva
filla està endimoniada”.
Jesús no li
contestà ni una paraula,
però els
deixebles li demanaven:
“Despatxeu-la
d’una vegada:
només fa que
seguir-nos i cridar”.
Jesús els
respongué:
“Únicament
he estat enviat
a les
ovelles perdudes del poble d’Israel”.
Ella vingué,
es prosternà i digué:
“Senyor,
ajudeu-me”.
Jesús li
respon::
“No està bé
de prendre el pa dels fills
per tirar-lo
als cadells”.
Ella li
contestà:
“És veritat,
Senyor;
però també
els cadells mengen les engrunes
que cauen de
la taula dels amos”.
Llavors
Jesús respongué:
“Dona, quina
fe que tens!
Que sigui
com tu vols”.
I a
l’instant es posà bona la seva filla.
LLENGUATGE.
1. Al relat
d’avui hi destaca l’actitud de la dona cananea, descrita de tal manera que
desperta la nostra admiració, però també un cert rebuig.
Tant ella
com la seva filla, sense nom, tenen un paper representatiu. Solien ser
anomenats cananeus els qui no
pertanyien al Poble Escollit. En part
convivien amb el israelites, però eren considerats, des del punt de vista
religiós (que era el més important, llavors), inferiors als jueus, els quals
sentien com a “superioritat” el do d’haver rebut la paraula de
Déu. En el llenguatge d’avui diríem que la cananea i la seva filla representen el “paganisme”, vist des de l’òptica dels que es
consideren posseïdors de la “verdadera
religió”.
2. Les
paraules de Jesús a la dona cananea són realment sorprenents i, fins i tot,
escandaloses. A més, estan en contradicció directa amb tot el missatge de
l’evangeli. Segurament posen de manifest una estratègia de Jesús per poder alliberar la filla (i la mare!) del dimoni que les domina: un dimoni una mica especial...
3. Quin és
aquest dimoni?
El relat no
ho diu directament, però si llegim amb una mica de sentit comú, la cosa resulta força clara.
Tenir un dimoni normalment
significa, si ho diguéssim amb llenguatge actual, estar dominat per una ideologia alienant. Hi ha ideologies que ens destrueixen des de dintre nostre; fan mal i ens
fan mal.
En el relat
d’avui el dimoni que domina i
destrueix la filla apareix en el comportament de la mare. És un dimoni que es transmet de pares a fills
(i sobretot de mares a filles) no pas per generació biològica sinó per
transmissió de mentalitat.
4. En el
comportament de la mare hi apareix una cosa que no és correcta: el sentiment
d’inferioritat.
No només és
dolent i nefast el sentiment de superioritat; ho és també el sentiment
d’inferioritat.
5. La
resposta de Jesús a la dona és una autèntica provocació, que l’obliga a reaccionar.
“No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells”.
Aquestes
paraules no reflecteixen el pensament de Jesús sinó la ideologia de la dona, i fan adonar-li de com pot ser-ne de
destructiu el seu sentiment d’inferioritat. Ella havia acceptat, en
relació als jueus, ser com un gosset,
però la “provocació” de Jesús és tan forta que obliga la dona a corregir
allò que Jesús li diu. L’amor a la seva filla i la “provocació” de Jesús li fan
descobrir la marginació i l’anul·lació total a què porta la seva manera de
pensar, transmesa a la filla. I no
s’hi conforma, i reclama, almenys per a la filla, el dret a participar
de la taula del regne.
6. La
rèplica de la dona a les paraules provocadores
de Jesús manifesta humilitat i dignitat a la vegada. I Jesús aprofita de
seguida aquest aflorament de dignitat
per posar en relleu la fe de la
dona. La fe era precisament el
“motiu” de la pretesa superioritat
del “Poble Elegit”. Doncs bé: la fe
està també present, i de forma eminent, entre els cananeus o pagans. ¡Com
podrien ser considerats “gossos”!
7. La
presència de Jesús, amb la seva provocació,
ha permès passar del sentiment d’inferioritat a la fe en Jesús (o
sigui, en l’Home), i aquesta fe és la que allibera la mare i, a
través d’ella, també la filla. “Dona,
quina fe que tens! Que sigui com tu vols”.
8. També és important
la resposta de Jesús als deixebles, tot i que aquí es tracta d’una qüestió
“protocol·lària” (que a nosaltres no ens afecta directament, encara que sí de
rebot).
Diu Jesús: “Únicament he estat enviat a les ovelles
perdudes del poble d’Israel”. Sorprenent! Sempre s’havia entès que les
coses anaven al revés...
9. Cal tenir
en compte una cosa: la “universalitat”
ja formava part de la vocació d’Israel. El Poble
Elegit tenia com a missió custodiar un tresor
amagat destinat, quan arribés el
temps, a tota la Humanitat. El do de l’elecció no comporta cap mena de superioritat sinó que és un servei
a la Humanitat.
10. Les
incomprensions que aviat van sorgir entre les primeres comunitats cristianes
i el judaisme oficial podien fer pensar que l’Església pretenia substituir
la Sinagoga.
L'evangeli
de Mateu fa tots els possibles perquè el missatge de Jesús no sigui interpretat
així. Per això deixa clar que l’universalisme de Jesús era una simple
conseqüència de la missió universal d’Israel. L’evangeli de Mateu (destinat sobretot
a comunitats cristianes jueves) va repetint sempre que pot: ... això va passar perquè es complís el que
havia anunciat el profeta...
11. Però els
qui fins aleshores havien governat el “Poble Elegit” no van ser fidels a
guiar-lo cap a l’acompliment de la seva missió; al contrari: van convertir en superioritat
allò que havia de ser servei, arribant a considerar els no-jueus com a “gossos”. Els Profetes ja havien anat dient al Poble Elegit que li calia convertir-se.
També ho va fer el Profeta de Natzaret,
sobretot al començament.
12. Diríem
que la missió de Jesús té dos moments ben diferenciats: un primer moment
en què predica la conversió d’Israel. Aquest és el significat de la
“reconstitució” del “Poble de les dotze
Tribus” amb l’elecció “dels dotze
apòstols”.
Però davant
la negativa d’Israel a convertir-se,
arribant fins a matar Jesús per iniciativa “d’un
dels dotze” (Judes = Judà = jueus), ell mateix, amb els qui l’accepten,
acompleix la missió d’Israel d’oferir
a tothom els “tresors del Regne”,
perquè “ja s’ha complert el temps
i el Regne de Déu és a prop” (Marc 1,15).
13. El
rebuig que els dirigents del Poble Elegit
fan de Jesús es convertirà en l’ocasió perquè “l’Israel fidel”, personalitzat en el mateix Jesús, obri a tots els
pobles el Regne de Déu (> paràboles
dels Treballadors de la
vinya o dels Convidats al banquet. Mateu
21-33-45 i 22,1-10).
MISSATGE.
14. Si la
interpretació que he ofert és correcta, el missatge d’avui seria que no
hi ha religions superiors i inferiors; ni cultures, pobles o races inferiors i
superiors. Ni persones, sexes, classes socials o llengües... superiors i
inferiors. I tots tenen una missió a complir.
Tant el
sentiment de superioritat com el d’inferioritat destrueixen la
persona humana, (encara que el sentiment
de superioritat genera molta més injustícia).
El
Cristianisme no és superior al Judaisme (ni a cap altra religió). L’Església no
és la substitució de la Sinagoga sinó
el seu fruit. Un fruit que
no ha de reemplaçar l’arbre d’on neix.
15. Jesús va
ser i es va mantenir cent per cent jueu. A la creu no hi havia el fundador d’una nova religió sinó el rei
dels Jueus, portant a terme la
missió sagrada del Poble Elegit:
revelar a tothom que viure és estimar; estimar és donar la vida pels altres; i
donar la vida pels altres (morir) és entrar en la Vida mateixa de Déu
(resurrecció).
16. La 2ª
Lectura d’avui (per pura casualitat, ja que en els Diumenges de durant l’any, la 2ª Lectura va per lliure), expressa
aquest mateix argument, en paraules de St. Pau:
“Si del fet d’haver estat ells (els jueus) exclosos n’ha
vingut la reconciliació del món, ¿què no vindrà quan ells s’incorporin? ¿No
serà un pas de mort a vida?”
RESPOSTA.
17. Si la
interpretació donada és correcta, una bona resposta seria intentar “no
fer el joc” a tant sentiment de superioritat o d’inferioritat com hi ha en la nostra
societat i en la nostra Església: des del “demoníac” culte a la personalitat fins a les injustes valoracions amagades en
expressions com “tercer món” o “quart món”.
L’actual
proliferació “d’ídols” és ben
sospitosa. Ídols de tota classe: polítics, religiosos, esportius, cantants...
Fins i tot “ídols” per la seva vulgaritat i mal gust.
18. Segurament
es tracta d’un simple mecanisme
psicològic que consisteix en crear-se “ídols superiors”, per després, d’alguna manera, poder identificar-se
amb ells i participar del seu “èxit”. Necessitem “ídols” per compensar el
sentiment de ser “poca cosa”. Necessitem no quedar submergits en el mar de
l’anonimat, i ens creem ídols per
poder surar arrapats als seus peus, encara que ens trepitgin.
El pedestal
dels dictadors no s’aguanta per si mateix sinó per la gran quantitat de cranis que es presten a ser-ne “material
de suport”.
PREGUNTES per al diàleg.
1. El sentiment
d’inferioritat de molts alimenta i aguanta la pretesa superioritat
d’uns pocs. ¿Descobriu en el vostre entorn, i potser també en el vostre
comportament, exemples d’això?
2. Tots som
iguals. Per això, qui vol ser “superior” necessita “excuses”. En les societats religioses, se sol usar i abusar del nom de Déu. ¿En les nostres societats laiques, quines “excuses” es fan servir per legitimar la “superioritat” dels poderosos?
3. És
evident que, a nosaltres, el missatge de Jesús ens ha arribat després
d’haver pres forma d’una nova religió, amb els seus
temples, sacerdots, ritus i dogmes. En l’actual situació de pluralisme religiós, ¿penseu que el
missatge de Jesús continua lligat a una religió determinada?
Dit d’una
altra manera: ¿Si un fidel d’una altra religió vol acollir el missatge de
Jesús, necessita canviar de religió?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada