1ª LECTURA. (Primer Llibre dels Reis 19,9-13).
En aquells
dies, Elies arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu,
i passà la
nit en una cova.
El Senyor li
va fer sentir la seva paraula,
i li digué:
“Surt fora i
estigue’t a la muntanya,
a la
presència del Senyor que ara mateix passarà”.
Llavors
vingué una ventada,
tan forta
que esberlava les muntanyes
i esmicolava
les roques davant el Senyor.
però el
Senyor no hi era.
Tot seguit
vingué un terratrèmol,
però el
Senyor tampoc no hi era.
Després
vingué foc
i el Senyor
tampoc no era en el foc.
Finalment
vingué el so d’un aire suau.
Així que
Elies el sentí,
es cobrí la
cara amb el mantell,
sortí fora i
es quedà a l’entrada de la cova.
2ª LECTURA (Romans 9,1-5).
Germans,
us asseguro
per Crist que dic la veritat,
que no
menteixo.
La meva
consciència, guiada per l’Esperit Sant,
n’és també
testimoni:
sento una
gran tristesa
i un dolor
constant al fons del cor:
tant de bo
fos jo proscrit del Crist,
en lloc dels
meus germans, el poble del meu llinatge.
Com a
israelites, és d’ells la gràcia de fills,
la glòria de
la presència de Déu,
les
aliances,
la Llei,
el culte i
les promeses;
són d’ells
també els patriarques,
i finalment,
com a home, ha sortit d’ells el Crist,
que és Déu
per damunt de tot.
Sigui beneït
per sempre, amén.
EVANGELI. (Mateu 14,22-33).
Quan la gent
hagué menjat,
Jesús obligà
els deixebles a pujar tot seguit a la barca
i
avançar-se-li cap a l’altra riba,
mentre ell
acomiadava la gent.
Després
d’acomiadar tothom,
pujà tot sol
a la muntanya per pregar.
Al vespre
encara era allà tot sol.
La barca ja
s’havia allunyat bon tros de terra,
però les
ones la destorbaven d’avançar,
perquè el
vent era contrari.
Passades les
tres de la matinada,
Jesús hi anà
caminant sobre l’aigua.
Quan els
deixebles el veieren,
s’esveraren
pensant que era una fantasma
i cridaren
de por.
Però Jesús
els digué de seguida:
“No tingueu
por, que sóc jo”.
Pere li
digué:
“Senyor, si
sou vós,
maneu-me que
vingui caminant sobre l’aigua”.
Jesús
contestà:
“Ja pots venir”.
Pere baixà
de la barca,
es posà a
caminar sobre l’aigua
i anà on era
Jesús.
Però en
adonar-se del vent que feia,
s’acovardí i
començà d’enfonsar-se.
Llavors
cridà:
“Senyor,
salveu-me”.
A l’instant
Jesús li donà la mà i li digué:
“Quina poca
fe! Per què dubtaves?”
I quan
hagueren pujat a la barca, el vent amainà.
Els qui eren
a la barca es prosternaren
i deien:
“Realment sou Fill de Déu”.
LLENGUATGE.
1. Solem dir
que la vida és un camí.
Sobretot als
àmbits mariners, com eren els voltants del “Mar de Galilea”, també sol dir-se
que la vida és un viatge, o, fins i tot, una travessia. En aquest
cas, l’èxit de la vida és “aconseguir l’altra riba”.
2. Però els
pobles de marina saben, per dramàtica experiència, que el mar és cruel: sempre
hi ha la possibilitat de ser engolit per
la mar i no aconseguir l’altra riba. Per això la mar és també un
símbol de la mort. Com el mar, la mort també engoleix les nostres vides.
3. El centre
del relat d’avui és la figura suggerent de l’Home-Jesús caminant sobre les aigües
del mar. No es tracta d’una “exhibició de divinitat” per demostrar que ell és
el Fill de Déu. El relat va acompanyat d’una colla de detalls que ens porten a
pensar en una visió avançada del Ressuscitat.
Als evangelis, Jesús només provoca por, momentàniament, quan, després de ser
mort, es presenta “vivent” als seus deixebles, i ells el prenen per un fantasma. Evidentment, el primer que
el Ressuscitat els diu és: “No tingueu por, que sóc jo” (Mateu 28,10. Lluc 24,37).
4. L’expressió
“sóc jo” té una doble intenció:
Sóc jo; és a
dir: sóc Jesús; el company que ha estat amb vosaltres, i que van matar, però
que no ha estat engolit per la Mort.
El meu pas per la Mort és com ara que passo per sobre l’aigua sense ser-hi
engolit.
5. Però
l’expressió “Jo sóc” és també el nom propi de Déu (en hebreu “Jahvé”. Èxode 3,14). Jesús, que ha
passat per la Mort sense ser-hi engolit, s’ha situat a l’altra riba, l’espai propi de Déu, que és Vida.
No és un
privilegi exclusiu de Jesús; és la crida que Déu mateix fa a tots els homes.
Els deixebles ho han entès ja una mica (no del tot) i, per boca de Pere diuen a
Jesús: “Senyor, si sou vós, maneu-me que
vingui caminant sobre l’aigua”. Podria semblar un caprici de la vanitat de
Pere. No ho és; és l’expressió de l’anhel més viu del cor humà: no ser engolit
pel Mar; no ser engolit per la Mort; no ser engolits pel No-res.
Pere ho
aconsegueix, encara que no del tot perquè, de moment, “no té prou fe, a causa
del vent contrari”.
Tres vegades
surt la paraula “vent” en aquest relat: una manera de subratllar el significat
que hi té. És el vent contrari allò que impedeix la barca d’avançar; i
que fa perdre la confiança de Pere; i que desapareix quan Jesús està a la
“barca”.
6. També la barca és ben significativa. Quatre
vegades surt la paraula “barca”. La barca
és símbol de la comunitat que encara no ha arribat a l’altra riba. Jesús ja no necessita barca; els deixebles, sí. La barca
els permet no ser engolits pel mar, però no aconsegueixen vèncer el vent
contrari.
D’on surt
aquest vent contrari”?
7. L’escena
és continuació de la que llegíem diumenge passat: la partició dels pans. Cinc pans per a cinc mil “homes” és tot un èxit! I aquest èxit, que els deixebles no van saber
pair, és el vent contrari que els
impedirà aconseguir l’altra riba. No
han entès el significat d’allò que ha passat amb la multitud. S’han emborratxat
d’èxit, i Jesús els ha hagut d’obligar a
marxar tot sols.
El
messianisme de Jesús no va en la direcció que ells es pensen. El llenguatge
usat en aquest evangeli ens indica que és un moment clau, delicat, que Jesús
“supera” anant a la muntanya “a pregar tot sol”, com farà també abans de la
passió-resurreció, a l’hort de Getsemaní.
(Es podria comparar
i completar la lectura de l’evangeli d’avui amb el mateix relat que es troba a l’evangeli de Joan, capítol 6).
8. Amb cinc
pans i dos peixos no s’alimenten cinc mil homes!... Allà va haver-hi alguna
cosa més que els deixebles no van saber descobrir; els pans partits i repartits són alguna cosa més
que simples “pans”. És la mateixa vida
de Jesús (i dels deixebles de debò) la que es dóna i es reparteix: “El meu cos és pa... La meva vida (sang) és
beguda...” (Mateu 26,26).
9. Ara podem
entendre l’escena del Ressuscitat caminant
sobre les aigües. La resurrecció és la vida-donada que pren forma de
pa, d’aliment. Aquesta vida-donada no és engolida per la Mort
sinó que és acollida per les mans bondadoses del Pare. Això comporta
entrar en la vida mateixa de Déu. Realment Jesús, fet pa per als altres,
pot dir “Sóc jo”, que és el nom de Déu.
Per això,
quan Jesús puja a la barca, el vent contrari amaina, i els deixebles es
prosternen i expressen la seva fe incipient: “Realment ets el Fill de Déu”.
10. La fe
incipient dels deixebles no és encara madura. Al moment de la veritat, al Calvari,
no n’hi haurà cap d’ells. En aquell moment la fe serà expressada, ni més ni
menys, que pel centurió romà, que no té l'escapatòria de pensar en
"miracles". (Mateu 27,54).
Però
finalment, gràcies al testimoni de les dones,
que mai no han tingut dificultat per entendre això de la “vida-donada”, els
deixebles veuran realment el ressuscitat i renovaran, ja més madura, la seva professió de fe en Ell (Mateu
28,17). I podran rebre l’encàrrec d’anunciar l’evangeli (= bona notícia), batejant.
11. En el bateig
es repeteix l’escena de l’evangeli d’avui: Pere s’enfonsa (mor, dóna la vida) en l’aigua i ressuscita agafant-se a la mà que li allarga el ressuscitat.
MISSATGE.
12. Viure
és compartir; però compartir de debò vol dir compartir la pròpia vida.
Una vida
compartida no és engolida per la Mort. La mort es converteix en pas, travessia,
que ens porta a l’altra riba i ens introdueix plenament al Regne de Déu,
on som fills en el Fill.
Aquesta és
la fe dels que estem a la barca:
“pescats” i “pescadors” a la
vegada.
RESPOSTA.
13. Hi ha
una gran diferència entre la multitud dels cinc mil que han menjat, i que Jesús
acomiada, i els deixebles que pugen a la barca per passar a
l’altra riba. Els cinc mil, segons sembla, volien aclamar Jesús com a messies-rei,
amb poder suficient per alliberar el poble dels seus opressors. Aquesta
manera equivocada d’entendre el messies
va provocar l’anticipació de la seva mort. En canvi, els de la barca acullen
Jesús i l’adoren com a Fill de Déu.
14. De la multitud
a la barca hi ha tot un camí a fer: passar de la vida-tinguda,
necessitada d’alimentació permanent, a la vida-donada, no subjecta ni
tan sols a la Mort.
És
corprenedora la pau i la serenitat de la barca, quan Jesús ja hi ha pujat! “No tingueu por, que sóc jo”.
15. Vivim en
una societat que, almenys externament, va força atabalada. Hi ha massa fantasmes, i de moltes classes. També
n’hi ha de “religiosos”. Un bon servei al nostre món seria ser testimonis de la
pau i de la serenitat que ens ofereix el Ressuscitat, que no és cap “fantasma”
sinó el “primogènit” de molts (tots els que ho vulguin) germans.
PREGUNTES per al diàleg.
1. La
trobada setmanal amb la comunitat us ajuda a alimentar i fer créixer la vostra
pau?
2. Sovint
davant perills i fantasmes es crea un
clima d’agitació col·lectiva, autoinduïda entre tots, i mantinguda entre tots.
Una espècie d’histèria col·lectiva... ¿Feu alguna cosa individualment o junts
per mantenir un clima de pau activa
en les vostres trobades?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada