Diumenge vinent, festa de la SS. Trinitat. Any C.

  

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

→ VOCABULARI.

Defensor.     Deixebles (de Jesús).     Esperit (Sant).      Trinitat.      Veritat. 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”. 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Esperit. 

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral →  SS. Trinitat. 

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Proverbis 8,22-31). 

Això diu la Saviesa de Déu:

«De molt abans de començar les seves obres

el Senyor m’infantà com a primícia de tot el que ha fet.

 

He estat configurada des de sempre,

des del començament,

abans que la terra existís.

 

No hi havia encara els oceans,

no existien les fonts d’on brollen les aigües,

i jo havia nascut.

 

He nascut abans que les muntanyes,

abans que fossin plantades les altures;

encara no havia fet la terra ni els llacs,

ni la massa terrosa dels continents;

 

quan ell instal·lava la volta del cel, jo hi era;

quan traçava el cercle de l’horitzó sobre els oceans,

quan fixava allà dalt el cobricel dels núvols,

quan contenia les fonts de l’oceà,

quan posava límits al mar que no desobeeix les seves ordres,

quan construïa els fonaments de la terra,

jo era al seu costat com un deixeble preferit,

feia les seves delícies cada dia,

jugava contínuament a la seva presència,

jugava per tota la terra,

i compartia amb els homes les meves delícies.»

  

2ª LECTURA (Romans 5,1-5).

Germans,

ara que ja som justos,

com a creients que som,

estem en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor.

És per ell que la fe ens ha donat entrada

en aquesta gràcia que posseïm tan en ferm,

i és per ell que tenim la satisfacció d’esperar la glòria de Déu.

Encara més:

fins enmig de les proves trobem motiu de satisfacció,

perquè sabem que les proves ens fan constants en el sofriment,

la constància obté l’aprovació de Déu,

l’aprovació de Déu dóna esperança,

i l’esperança no pot defraudar ningú,

després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant,

ha vessat en els nostres cors el seu amor.

 

EVANGELI. (Joan 16,12-15).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Encara tinc moltes coses per dir-vos,

però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada.

Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat,

us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera,

perquè ell no parlarà pel seu compte:

dirà tot el que sentirà dir

i us anunciarà l’esdevenidor.
 

Ell em donarà glòria,

perquè tot allò que anunciarà

ho haurà rebut d’allò que és meu.

Tot el que és del Pare és meu;

per això dic que tot allò que us anunciarà,

ho rep d’allò que és meu.»

 

B. LLENGUATGE.

 

NOTA.

Sobre la festa fe la SS. Trinitat, podeu trobar altres apunts a  l’Any A  i  a  l’Any B.

 

1.  “...una càrrega massa pesada...”

¿Aquesta carrega és “massa pesada” en si mateixa, o és degut a la situació en què es troben els deixebles?
De fet es diu explícitament que això que ara seria una carrega massa pesada, serà perfectament suportable, i amb goig, després que hagin rebut l’Esperit Sant. Per tant, és la situació actual dels deixebles allò que els fa incapaços de suportar el missatge complet de Jesús. Quan vingui l’Esperit Sant, no els dirà res de nou ja que no parlarà pel seu compte; però els ajudarà a canviar la seva situació.

 

2. El canvi de situació consisteix en passar d’una vida per mantenir a una vida per donar.

La nostra primera experiència de la vida és sentir-la com una realitat fràgil i insegura. Una vida inicial fàcilment pot morir o ser engolida per una altra vida més poderosa. En aquesta situació, viure significa voler  tenir i mantenir la pròpia vida.

Mentre estem en aquesta situació, el missatge complet de Jesús és incomprensible i insuportable. S’expressa amb frases com “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà” (Lluc 9,24). Una sentència així resulta totalment contradictòria, vista des de la nostra primera situació. Com podem salvar la nostra vida perdent-la?! Des d’aquesta situació, una vida donada és vista com una vida perduda.

 

3. Però després que els deixebles hagin anat descobrint el caràcter resurreccional de la mort de Jesús, el seu missatge i les seves paraules “desperten” en ells la certesa que l’autèntica vida no té forma de vida per mantenir sinó de vida per donar i compartir.
 
És aleshores quan l’absència física de Jesús deixa pas a la seva presència espiritual (en forma de esperit o energia). És aleshores quan descobrim que en la mort-resurrecciosa de Jesús se’ns fa visible la Vida del Pare.
Els Humans som invitats a entrar en aquest corrent vital que s’inicia en la Vida que es dóna (Pare), passa per la Vida rebuda que eixampla la donació (Fill), i en nosaltres pren forma de “força” que ens transforma en “amants” (Esperit).

 

4. La mateixa Bíblia ens proposa una comparació per ajudar-nos a entendre això: “Tal com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra i la fecunden, i la fan germinar fins que dóna llavor als sembradors i pa per a aliment, així serà la paraula que surt dels meus llavis” (Isaïes 55,10).
En aquest text, el cel representaria el Pare; la terra amarada i fecundada, el Fill; i la humitat que en els camps genera boscos i conreus, l’Esperit Sant, amor escampat i compartit.

 

5. “Déu no l’ha vist mai ningú”. Ben cert. Però la multitud innumerable de persones que, d’alguna manera, ja viuen donant i compartint la vida arreu de la Terra són un testimoni solemne i gratificant de com el do de l’Esperit ha estat “sembrat” en els nostres cors. 

 

C. MISSATGE. 

6. Som invitats a passar de la vida rebuda i mantinguda a la vida que es dóna i es comparteix. En la mesura que aquest pas es vagi fent realitat, ens acostarem a la “veritat sencera” i s’anirà aclarint l’horitzó de la nostra vida. “Us anunciarà l’esdevenidor”.

 

D: RESPOSTA. 

7. La “resposta” que se’ns demana és acceptar la invitació que ens ve de Déu-Pare, i deixar que il·lumini la nostra existència en el marc “lluminós” de tota la Humanitat.

En aquest temps de crisi, fer el pas d’una vida per mantenir a una vida per donar genera una pau profunda. És cert: no és la pau que la societat busca espontàniament; però això no vol dir que no sigui la que necessitem.
Per això, si la trobem, no seria just guardar-la només per a nosaltres. 

 

E. PREGUNTES per al diàleg. 

1. La crisi actual ve de la por a no poder mantenir el nostre nivell de vida. Rebaixar aquest nivell, ens ajudaria a compartir?

 

2. En el camí que va des de la vida per mantenir fins a la vida que es dona, en quina situació ens trobem? Hem començat ja el camí? Ens fa por avançar-hi? Es pot “mantenir”, la vida, sense “donar-la”?

 

3. Si fem vacances, les programem més per mantenir la vida o per compartir-la?

 

Diumenge vinent, Pentecosta. Any C.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI. 

Defensor (Paràclit).      Esperit (Sant).       Pentecosta.      Tots (Tots i totes).   Veritat.

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

 

  

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).
               Esperit .   Pentecosta.

  

→ Veure també: -Tertúlia en espiral →  Pentecosta.

                              - Entrevistes amb Fidho. → Pentecosta.

 

  

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Actes 2,1-11). (Anys A,B,C)

 

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta

es trobaven tots junts en un mateix lloc quan, de sobte,

se sentí venir del cel un so

com si es girés una ventada violenta,

i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.

Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc

que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells.

Tots quedaren plens de l’Esperit Sant

i començaren a expressar-se en diversos llenguatges,

tal com l’Esperit els concedia de parlar.

Residien a Jerusalem jueus piadosos

provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel.

Quan se sentí aquell so,

la gent hi anà i quedaren desconcertats,

perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.

Estranyats i fora de si deien:

«No són galileus, tots aquests que parlen?

Doncs, com és que cadascun de nosaltres

els sentim en la nostra llengua materna?

Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites,

hi ha residents a Mesopotàmia,

al país dels jueus i a Capadòcia,

al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte

i a les regions de Líbia, tocant a Cirena,

hi ha forasters de Roma,

hi ha jueus i prosèlits,

hi ha cretencs i àrabs,

però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu

en les nostres pròpies llengües.»

 

2ª LECTURA (1Corintis 12,3b-7,12-13).

Germans, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor

si no és per un do de l’Esperit Sant.

Els dons que rebem són diversos,

però l’Esperit que els distribueix és un de sol.

Són diversos els serveis

però és un de sol el Senyor a qui servim.

Són diversos els miracles,

però tots són obra d’un sol Déu

que els fa valent-se de cadascun de nosaltres.
 

Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú

són en bé de tots.

Perquè el Crist és com el cos humà:

és un, encara que tingui molts membres,

ja que tots els membres, ni que siguin molts,

formen un sol cos.

Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures,

hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos,

i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.

 

o bé:

 

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (8, 8-17)

Germans, els qui viuen d’acord amb les mires naturals

no poden agradar a Déu.

Però vosaltres no viviu segons les mires naturals,

sinó segons les de l’esperit,

perquè l’Esperit de Déu habita en vosaltres,

i si algú de vosaltres no tingués l’Esperit de Crist,

no seria de Crist.

Però si Crist està en vosaltres,

encara que el cos hagi de morir per culpa del pecat,

com que sou justos, l’Esperit és la vostra vida.

 

I si habita en vosaltres l’Esperit d’aquell

que va ressuscitar Jesús d’entre els morts,

també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres,

aquell que va ressuscitar el Crist d’entre els morts

donarà la vida als vostres cossos mortals.

 

Germans, nosaltres tenim un deute,

però no amb la carn,

que ens obligaria a viure com ho demana la carn.

Perquè si visquéssiu així, moriríeu;

en canvi, si per l’Esperit feu morir les obres pròpies de la carn,

viureu.

 

Tots els qui viuen portats per l’Esperit de Déu

són els fills de Déu.

Perquè vosaltres no heu rebut pas

un esperit d’esclaus que us faci viure una altra vegada en el temor,

sinó un esperit que ens ha fet fills

i ens fa cridar: «Abbà, Pare!»

Així l’Esperit s’uneix personalment al nostre esperit

per donar testimoni que som fills de Déu.

I si som fills, també som hereus:

hereus de Déu i hereus amb Crist,

ja que sofrim amb ell per arribar a ser glorificats amb ell.

 

EVANGELI. (Joan 14,15-16.23b-26).

El vespre d’aquell mateix diumenge,

els deixebles eren a casa

amb les portes tancades per por dels jueus,

Jesús entrà, es posà al mig i els digué:

«Pau a vosaltres.»

Després els ensenyà les mans i el costat.

Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor.

 

Ell els tornà a dir:

«Pau a vosaltres.

Com el Pare m’ha enviat a mi,

també jo us envio a vosaltres.»

Llavors alenà damunt d’ells i els digué:

«Rebeu l’Esperit Sant.

A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats,

però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó.»

 

O bé:

En aquell temps Jesús digué als seus deixebles:

«Si m’estimeu, guardareu els meus manaments;

jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor,

l’Esperit de la veritat,

perquè es quedi amb vosaltres per sempre.

»Qui m’estima farà cas del que jo dic;

el meu Pare l’estimarà

i vindrem a viure amb ell.

Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules,

que no són meves, sinó del Pare que m’ha enviat.

Us he dit tot això mentre era amb vosaltres,

però el Defensor,

l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu,

us farà recordar tot el que us he dit

i us ho farà entendre.»

 

B. LLENGUATGE. 

NOTA:

Aquest diumenge, juntament amb el de l’Ascensió, no té com a nucli inspirador un relat o text dels Evangelis sinó dels Fets dels Apòstols. Però, com que la lectura de l’Evangeli sempre és central en les trobades del diumenge, el llenguatge d’avui serà sobre les dues Lectures.

Per als diferents Evangelis podeu trobar altres apunts a any a ; any b, i al diumenge 6.C de Pasqua (evangeli com el d’aquest l’Any C) .

 

a) Sobre Fets dels Apòstols. 

 1. El llibre Fets (o Actes) dels Apòstols ens presenta la vinguda de l’esperit sant en el marc de la festa jueva de Pentecosta, (d’una manera semblant a com els Evangelis ens presenten la mort-resurrecciosa de Jesús en el marc de la festa jueva de Pasqua).

Això vol dir que el relat que hem llegit no és la crònica d’un fet objectiu sinó un relat simbòlic que, aprofitant el significat ja conegut d’aquesta festa, la utilitza com a llenguatge per afegir-hi i explicitar-hi un nou significat .

Aquest nou significat vol ajudar-nos a entendre que, en Jesús, l’Obra de Déu (el “Procés d’Humanització”) arriba a la seva PLENITUD.

2. La festa jueva de la Pentecosta és la festa dels fruits o de la recol·lecció. Els Jueus hi celebren també la Recepció de la Llei (Aliança) que els constitueix en “Poble de Déu”.
 
St. Lluc vol fer-nos adonar que la Recepció de l’Esperit Sant és l’autèntic i definitiu “fruit” de l’Obra de Jesús. O dit d’una altra manera: la vida de Jesús no s’ha d’entendre només com una experiència individual sinó com una experiència que es “projecta” sobre tota la Humanitat, constituint-la en el “Poble de Déu” definitiu.

3. “Pentecosta” significa “50”. En el llenguatge popular, els números estan carregats de simbolisme. “50” manifesta el nou començament que segueix a una certa plenitud ja adquirida. És una cosa semblant a allò que passa amb els fruits: quan arriben a la maduresa, “recomencen” com a llavors.

El número “50” suggereix la “continuació” de la plenitud expressada pel número “7”.   7x7=49: és una forma de PLENITUD. Després ve el “50”, que torna a començar cap una nova PLENITUD.
Segons l’antiga Llei de Moisès, a Israel, cada 50 anys es celebrava l’Any jubilar, que era un any de renovació (Levític, 25,10).

En el relat de fets dels apòstols, Israel, com a “Poble Elegit”, arriba a la seva plenitud en Jesucrist. Amb la nova Pentecosta recomença com a “Poble de Déu” universal i definitiu.

4. La universalitat és una característica destacada del nou Poble. Ve indicada pel simbolisme de les llengües. “Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel”. Amb la recepció de l’Esperit Sant “tots s’entenen”.
 
Això anul·la allò que la Humanitat havia experimentat prèviament quan els Humans, en el seu afany de ser “com déu”, volien construir una torre “que arribés fins al cel”. (Relat de la Torre de Babel →Gènesi 11,5. També →Gènesi 3,5).
 
La “Torre” simbolitza el “Poder”. El Poder sempre busca ser “més poderós”. Això el posa en “competència” amb altres Poders, i més concretament, segons aquest relat, amb la sobirania mateixa de Déu. Per això Déu els dispersa fent que parlin llengües diferents i no s’entenguin.
La Torre de Babel és un relat mític per expressar l’origen de les desavinences entre els Humans, ocasionades per l’afany de Poder.

5. La nova Pentecosta capgira aquesta situació. Congrega tothom. Les llengües “de foc”, purificadores, es posen sobre cada persona de la nova Comunitat.
Gràcies a aquestes llengües tothom s’entenia, i sentia “proclamar en les seves pròpies llengües les grandeses de Déu”. 
Allò que abans impedia d’entendre’s, no era tant la varietat de llengües com l’afany de Poder (simbolitzat en la “torre”).
 
Quan l’Esperit Sant, superant les estructures de Poder, ens obre a l’Amor, la varietat de llengües no impedeix d’entendre’s, sinó que mostra l’extraordinària riquesa de les diferències.

 

b) Sobre l’Evangeli.

6. ...us donarà un altre Defensor...

Si, en període escolar, passeu pels carrers de les nostres ciutats al voltant de les 9 del matí, veureu molts pares o avis acompanyant els nens a l’escola. Actualment les ciutats han esdevingut per als nostres infants una mica perilloses. Acompanyar-los comporta també defensar-los dels possibles o imprevisibles perills.

Però tot allò que es fa amb els nens té sobretot una altra finalitat: que es vagin fent adults, la qual cosa comporta la capacitat de “protegir-se” per si mateixos dels perills.
L’acompanyament, l’educació, el creixement propi de la vida que els hem donat... tot porta a que progressivament vagin experimentant un altre “defensor”, el definitiu, que ja no està “fora d’ells” sinó que és com una força interior que va creixent dintre seu.

 

7. Jesús parla als seus deixebles d’un “altre defensor”. Ell ha estat defensor per als “temps inicials”, mentre som espiritualment “nens”. Però és propi de tota vida créixer i madurar, com es fa evident en els arbres fruiters. Un arbre fruiter guarda, fa créixer i defensa els seus fruits, fins que, ja madurs, s’han convertit en llavors. Quan ja són llavors, els deixa anar perquè puguin esplaiar la seva maduresa en noves vides.
 
Semblantment els deixebles, ara que ja han assumit les paraules i el missatge de Jesús, poden descobrir que tenen un altre defensor, el definitiu. No és algú que els acompanya des de fora sinó que és una força que actua des de dintre d’ells mateixos. És la mateixa força o esperit que han vist i comprovat en Jesús. 

 

C. MISSATGE. 

8. En llenguatge actual, la festa de la pentecosta és la festa de la “adultesa” en la vida cristiana. La comunitat adulta, composta bàsicament de persones cristianament adultes, no està vinculada per la “dependència d’un líder” sinó per la “maduresa dels seus membres” i per la llibertat que això comporta. I sobretot està vinculada per aquell amor lliure i creatiu de què és capaç tot home en la mesura que acull la seva pròpia llibertat.

 

D: RESPOSTA. 

9. Així com a vegades hi ha pares o avis que s’empenyen en “continuar” acompanyant el “nen” o “nena” quan ja no ho vol ni ho necessita, també veiem que en la nostra Església, des de fa molt temps, es manté un “marc infantil” per a les parròquies i altres  comunitats eclesials.

La terrible anorèxia espiritual de moltes de les nostres comunitats, considerades incapaces de ser “adultes” sense la presència d’un “pastor” que les guiï, ens urgeix a creure una mica més en l’Esperit Sant difós en els nostres cors (2 Corintis 1,22).

 

Però una persona esdevé adulta no pas perquè els seus pares li ho concedeixin, sinó perquè la vida mateixa, i la pròpia resposta a la vida, la fan adulta. I es manté adulta encara que no li ho reconeguin.

Fins quan ens tindrem per menors d’edat essent adults?
Fins quan esperarem rebre com un “favor” allò que ja posseïm per maduresa?

L’anomenada crisi de vocacions sacerdotals, no podria ser una invitació de l’Esperit a reconèixer d’una vegada “l’adultesa” de les nostres comunitats?

 

E. PREGUNTES per al diàleg. 

1. Teniu por a ser adults en l’Església? 

2. Fent un esforç de reflexió espiritual, imagineu en concret què comportaria, per a la vostra comunitat (parròquia, grup, moviment...), ser adults en la fe? 

3. En la Pentecosta original, tothom parlava i tots s’entenien. Una cosa realment molt difícil!!! Però, és millor només callar i escoltar?

 

Diumenge vinent, festa de l'Ascensió del Senyor. Any C.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans. 

 

→ VOCABULARI.

Ascensió.     Cel.     Convertir.     Escriptures.      Jerusalem.     Ressuscitar.
Temple.     Tercer dia.  

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”. 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Cel.    Jerusalem.

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral →  Ascensió C  

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Actes 1,1-11).

En la primera part del meu llibre, Teòfil,

he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar,

des del principi fins al dia que fou endut al cel,

després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant,

la seva missió als apòstols que ell havia elegit.

 

Després de la passió, se’ls presentà viu,

i ho comprovaren de moltes maneres,

ja que durant quaranta dies se’ls aparegué,

i els parlava del regne de Déu.
Estant reunit amb ells,

els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué:

«Espereu aquí la promesa del Pare

que vau sentir dels meus llavis

quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua;

vosaltres, d’aquí a pocs dies,

sereu batejats amb l’Esperit Sant.»

 

Els qui es trobaven reunits li preguntaven:

«Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?»

Ell els contestà:

«No és cosa vostra de saber quins temps

i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare,

però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres

rebreu una força que us farà testimonis meus

a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria

i fins als límits més llunyans de la terra.»

Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells,

i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista.

 

Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava,

quan es presentaren dos homes vestits de blanc,

que els digueren:

«Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel?

Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel

tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar

que se n’anava al cel.»

 

 

2ª LECTURA (Hebreus 9,24-28.10,9-23).

Crist no ha entrat en aquell santuari,

a imatge del veritable,

fet per mà d’homes,

sinó que ha entrat al cel mateix,

i s’ha presentat davant Déu per nosaltres.

 

El gran sacerdot entra cada any al santuari

amb una sang que no és la seva.

Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades,

altrament hauria hagut d’anar sofrint la seva passió

des de la creació del món.

De fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps,

a oferir-se ell mateix una sola vegada

com a víctima per abolir el pecat.

 

Els homes morim una sola vegada,

i després de la mort ve el judici.

Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada,

quan va prendre damunt seu els pecats de tots.

Després tornarà a revelar-se, no ja per raó dels pecats,

sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.

Germans,

la sang de Jesús

ens permet d’entrar confiadament al lloc santíssim.

Ell n’ha inaugurat l’entrada, obrint-nos un camí nou i viu

en el cortinatge d’accés, que és el seu propi cos.

Tenim un gran sacerdot a la casa de Déu.

Per tant, presentem-nos-hi

amb tota la fe d’un cor que no enganya,

ja que el nostre cos ha estat rentat amb l’aigua del baptisme,

i els nostres cors, netejats de tota consciència de culpa.

Mantinguem ferma l’esperança

que ens dóna la fe que professem:

Déu compleix fidelment les seves promeses.

 

EVANGELI. (Lluc 24,46-53).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Així ho diuen les Escriptures:

El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia,

i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles,

començant per Jerusalem,

la conversió i el perdó dels pecats.

Vosaltres en sou testimonis.

 

Ara, jo us enviaré el do que el Pare ha promès,

i vindrà sobre vosaltres;

no us mogueu de la ciutat

fins que haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt.»

Després se’ls endugué fora, fins a prop de Bet-Hània,

alçà les mans i els beneí.

Mentre els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel;

ells es prosternaren adorant-lo.

 

Després, plens d’una alegria immensa,

se’n tornaren a Jerusalem.

I contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.

 

 

B. LLENGUATGE.

Nota.
Podeu trobar altres apunts sobre la “festa” o sobre els “textos” d’avui a Ascensió de l’Any A i a l’Ascensió de l’Any B.

 

1. Una vegada hi havia un grup de músics, ara profundament decebuts.
Tot havia començat quan s’havien anat reunint al voltant d’un mestre especial. Abans no havien sigut músics, però cada un d’ells s’havia trobat amb aquell home singular que els havia engrescat de debò.

Aquest home, musicalment parlant, constituïa una autèntica revolució perquè la seva música no tenia per objectiu recrear les oïdes sinó anar directament al cor i fer esclatar tota la persona.

Molts professionals de la música el criticaven perquè ─deien─ allò seu no era música sinó una “profanació de la música”.
En canvi, per ells, per als qui s’hi havien engrescat, no els preocupava gaire si allò era música o no; a ells, aquell conjunt sincopat de sons, ritme, vibracions, silencis, gestos, paraules, represes... els feia sentir la vida com un esclat de primavera. Potser no era música, però per a ells era vida, creativitat, vigor, plenitud.

 

Ara estan tristos i decebuts. Els músics professionals han acusat d’intrusisme el seu mestre, i han aconseguit de fer-lo condemnar a un exili total i definitiu.

Després del primer ensurt, aquella colla d’amics va tornar a trobar-se tímidament. Passaven llargues estones enyorant i recordant el mestre, els assaigs, les converses, les lliçons... anècdotes, experiències,... Algú va recordar que deia sovint: La música és la meva vida. Era ben cert: ells també ho havien experimentat: aquella música del mestre era la seva vida: la d’ell i la d’ells.

Com enyorant els temps passats, un va prendre el seu instrument i va amanyagar-lo amb tendresa. Suaument va començar a tocar-lo com qui evoca un record.

A poc a poc, l’un darrera l’altre, s’hi van anar afegint. Lentament van anar descobrint, admirats, que estaven creant una melodia que els absorbia: va créixer la tensió, va inundar-los el record, va captivar-los la melodia, va aparèixer el desig de fer present el mestre,... i el veien realment allà, dirigint-los amb la seva mirada, amb els seus gestos, amb el seu alè, amb el seu èxtasi,... Qui podia dir que no hi era realment?! Qui podia dir que ells mateixos, amb aquella música que els sortia com un sospir, no el feien realment present, a ell per a qui la música era la seva vida?!

 

2. En un Món que gira i es capgira contínuament; en un Univers que, segons molts entesos, s’expandeix constantment creant nous espais en totes direccions, parlar de Jesús “pujant enlaire” pot resultar un llenguatge sense cap significat. Per això m’he atrevit a passar de “l’Astronomia” a la “Música” (i que em perdonin, músics i astrònoms).

No sé si el llenguatge resulta encertat. En tot cas voldria que expressés aquella experiència vital de tants i tants humans per als quals la figura de Jesús, el mestre, és a la vegada fortament “absent” i profundament “present”.

 

3. St. Lluc escenifica amb el relat de l’ascensió el final d’una “presència” que prepara i provoca la descoberta d’una altra “presència” més subtil i més profunda. “Us convé que jo me’n vagi, perquè, si no me’n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres” (Joan 16,7), havia dit Jesús als seus deixebles.
 
Jesús marxa com a “mestre i senyor” perquè els deixebles puguin descobrir-lo com a “llum i força”.
Força i llum que els uneix, els reuneix, els transforma i els projecta cap als altres. Serà l’experiència de la pentecosta, que celebrarem diumenge que ve.

 

“Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel”. No és tracta de que Jesús tornarà de la mateixa “forma” com ha marxat sinó de que així com ha “marxat”, “tornarà”. La sortida és en funció de la seva tornada; i la tornada consisteix en la descoberta que faran els deixebles d’una altra forma de “presència”: una presència gens ni mica avassalladora ni dominant, com una llum que ja no enlluerna perquè es fa visible només en les coses il·luminades. “Per què us esteu mirant al cel?”. Jesús desapareix com a “objectiu de la nostra mirada”.  Tornarà, capacitant els nostres cors per “veure’l” en cada un dels Humans.

  

C. MISSATGE.

És quan els fills “s’emancipen”, que apareixen en ells els fruits de l’educació rebuda. És l’absència de Jesús allò que ens permet comprovar els efectes transformadors de la seva acció en nosaltres.

 

D: RESPOSTA. 

Què hi feu aquí, mirant el cel? Ara Jesús no és per ser “contemplat”, polaritzant les nostres mirades. Ni ell ni cap altra home que pretengui “substituir-lo”.

Jesús és força, estímul, iniciativa, resposta... dintre cada un de nosaltres. Pretendre “substituir” la seva presència física amb altres “presències físiques” comportaria el “bloqueig” de la seva presència transformadora.

 ¿No serà aquesta la causa de la tràgica pobresa d’impuls cristià en tantíssimes comunitats cristianes?

Ocupats mirant el Papa, o els bisbes, o els mossens o tants i tants “líders religiosos”... no podem experimentar aquella “presència transformadora” que ens convertiria en vertaders homes adults, capaços de veure, escoltar i respondre al nostre món “per sintonia”.
La llum no és per ser “vista” sinó per fer “visibles” les altres coses. Ho entendrem algun dia?  

 

E. PREGUNTES per al diàleg. 

1. Entre nosaltres, el mossèn està al servei de la vida de la comunitat o, més aviat, les persones actives de la comunitat es posen al servei de l’obra del mossèn? Com ho veieu?

 

2. Podria ser convenient que les parròquies passessin per l’experiència de “quedar-se sense mossèn”?
Què us sembla que passaria? Desapareixerien? S’espavilarien? “Madurarien” com a comunitat?