Diumenge vinent, festa de la Santíssima Trinitat. B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Anar-se’n.    Autoritat.   Baptisme.   Batejar.   Cel.   Convertir.   Déu.  Esperit.   Fill (de Déu).    Galilea.   Muntanya.   Nom.   Onze (els Onze).   Pare.

  

→ Veure també: RELECTURES: SS. Trinitat.

 

Nota.L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això ha comportat que, en tots els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços quedin canviats. Ara, clicant l’enllaç d’una cita bíblica, anireu a la Pàgina d’Inici. Després escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol. Els que apareixen en aquest arxiu ja han estat adaptats.

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Deuteronomi 4,32-34.39-40).

Moisès digué al poble:

«Recorre totes les èpoques que t’han precedit,

des del dia que Déu creà l’home sobre la terra;

investiga d’un cap a l’altre del cel,

a veure si mai ha succeït un fet tan gran com aquest,

si mai s’ha sentit dir que un poble

hagi escoltat la veu de Déu que li parlés d’enmig del foc,

com tu l’has escoltada,

i hagi continuat amb vida;

si mai s’ha sentit dir que cap déu

hagi intentat anar a treure per a ell

un poble que vivia en poder d’un altre,

combatent contra l’opressor amb senyals i prodigis,

amb mà forta i braç poderós,

amb fets esglaiadors i extraordinaris,

com el Senyor, el vostre Déu, ho ha fet per vosaltres a Egipte,

i vosaltres ho heu vist amb els vostres ulls.

Reconeix avui que el Senyor és l’únic Déu:

ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n’hi ha d’altre;

recorda-ho sempre en el teu cor.

Compleix els seus decrets i els seus manaments

que jo et dono avui,

perquè siguis feliç amb els teus descendents,

i visquis molts anys en el país

que el Senyor, el teu Déu, et dóna per sempre.»

 

2ª LECTURA (Romans 8,14-17).

Germans,

tots els qui viuen portats per l’Esperit de Déu són els fills de Déu.

Perquè vosaltres no heu rebut pas un esperit d’esclaus

que us faci viure una altra vegada en el temor,

sinó un esperit que ens ha fet fills

i ens fa cridar: «Abbà, Pare!»

Així l’Esperit s’uneix al nostre esperit

per donar testimoni que som fills de Déu.

I si som fills, també som hereus:

hereus de Déu i hereus amb Crist,

ja que sofrim amb ell per arribar a ser glorificats amb ell.

 

EVANGELI. (Mateu 28,16-20).

En aquell temps,

els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea,

a la muntanya que Jesús els havia indicat.

En veure’l es prosternaren.

Alguns, però, dubtaren.

 

Jesús s’hi acostà i els digué:

«Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra.

Aneu a convertir tots els pobles,

bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant,

i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat.

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

B. LLENGUATGE.

1. El fragment que hem llegit és l’acabament de l’Evangeli de Mateu. Les paraules i expressions que s’hi fan servir constitueixen una inclusió amb el relat de les Temptacions que Mateu situa al començament de la vida pública de Jesús. Però hi ha un canvi important: en les Temptacions, Satanàs hi apareix com l’Amo del món que ofereix a Jesús el domini sobre totes les coses si es prosterna i l’adora (Mateu 4,8). En canvi ara, a l’acabament de l’Evangeli, és Jesús qui es presenta com aquell a qui “Déu (no Satanàs) ha donat plena autoritat al cel i a la terra”.

Amb aquesta inclusió invertida, Mateu situa tota l’obra de Jesús dintre el context d’un “canvi d’Amo”. Fins a Jesús, l’Amo és, de fet, Satanàs, personificació de les Relacions de Domini entre els humans. Jesús, ressuscitant, li pren l’armament que el feia invencible (Mateu 12,28s), és a dir: la seva capacitat de matar “definitivament”, inaugurant així el Regne de la Germanor que té l’Home com a rei (Mateu 25:31ss).

 

2. La missió dels deixebles és anunciar aquest nou Regne, invitant tothom a entrar-hi per gaudir-ne. “Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los...”.
“Convertir” i “batejar” no s’han pas d’entendre en sentit confessional, com si es busquessin “clients” per a una nova Religió, sinó que és allò que des del començament de la predicació de Jesús estava previst: “Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes” (Mateu 4,19). “Pescadors”, perquè el “mar”, amb els seus monstres marins, i amb la seva capacitat d’engolir els vivents, és un símbol del Regne de la Mort, on hi domina el príncep d’aquest món”.
El Regne de Jesús s’inicia amb el “Crucificat”. La “vida donada pels altres” és l’element principal i constitutiu d’aquest seu Regne. “Ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat”.

El “regne de Jesús” no és tant una alternativa al “regne d’aquest món” com la seva transformació radical. El regne d’aquest món sempre acaba matant; el regne de Jesús no treu la “mort” sinó que la transforma en “vida que es dóna”, assumida en la Vida mateixa de Déu.
Per transformar el regne d’aquest món Jesús no fa servir exèrcits, sinó que donant el seu “Esperit”, permet als qui l’acullin de passar de ser “posseïts” per l’esperit maligne a ser “ciutadans lliures”, guiats per l’Esperit Sant que els fa “fills” (Lluc 6:35; 20:36).

  

3. Si la litúrgia ens proposa avui la lectura d’aquest final de l’Evangeli és perquè s’hi esmenta explícitament les “tres persones” que la Teologia anomena Santíssima Trinitat: “...bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”.

Acabats els cicles de Nadal i de Pasqua, la litúrgia celebra avui la Festa de la Santíssima Trinitat com un resum i síntesi de tota l’obra de Jesús.

Aquesta festa vol fer explícit un canvi en la nostra manera d’entendre Déu. Les limitacions de la nostra intel·ligència no ens permeten parlar de Déu sense imaginar-lo d’alguna manera. En la manera “d’imaginar-lo”, convé que superem la tendència a imaginar-lo com un solitari que viu allà al Cel, al seu Món, i que es “distreu” ficant-se en les nostres vides...

Algú va dir que si les vaques pensessin, imaginarien Déu com una “Gran Vaca”. També els humans tenim la tendència a imaginar-lo com un “Gran Home”, entès com algú molt poderós, independent, únic en el seu poder.

 

4. Doncs, bé: en Jesús descobrim que aquesta manera d’imaginar Déu és fortament equivocada. Si volem imaginar Déu, cal més aviat imaginar-lo com a “família”, i que ens invita a participar en les seves relacions familiars.

 

5. Hi ha una incongruència lingüística en el text que hem llegit. Jesús diu: “... bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”. “El Fill” és ell mateix. Per tant, hauria de dir: bategeu-los en el nom del Pare, en el meu nom i en el de l’Esperit Sant. Per què en les paraules de Jesús s’hi parla del “Fill” com si no fos ell mateix?

Està clar que aquestes paraules no les va dir directament el Jesús històric. St. Mateu les posa en boca de Jesús, però en realitat era una fórmula baptismal de les primeres comunitats cristianes, com ho són encara avui dia.

Mateu no té inconvenient a posar-les en boca de Jesús perquè les primeres comunitats (i també ara) eren molt conscients de ser “l’expressió de la vida ressuscitada de Jesús”. Jesús és vivent, i continua parlant a través de la Comunitat. La Comunitat és el “cos” que fa visible la seva vida ressuscitada.

 

6. No solament aquestes paraules, sinó també moltíssimes altres paraules i accions que els Evangelis atribueixen a Jesús, no pertanyen directament al Jesús individual que va caminar per Palestina fa uns 2000 anys, sinó que pertanyen al Jesús vivent en la comunitat.

Saber exactament què va dir i què no va dir el Jesús històric de Palestina és difícil. Alguns estudiosos ho estan estudiant, perquè seria “interessant” saber-ho. Amb tot, la FE no és fe en una persona que va existir fa dos mil anys sinó fe en Déu, que per Jesucrist, fa dos mil anys i ara, ens invita a participar de la seva Vida familiar.

Aquesta manera d’entendre el missatge evangèlic és especialment important avui dia, en una societat plural. Ens protegeix de tota temptació fonamentalista. Segons els Evangelis, Jesús és “l’home” en qui es fa plenament visible l’amor de Déu a la Humanitat. Allà on hi ha un ésser humà que acull el do de Déu, allà se’ns fa trobadís el “protagonista” dels Evangelis, encara que sigui fora d’un àmbit confessionalment “cristià” o “religiós”.

C. MISSATGE.

7. Allò que l’Església vol expressar a través de la paraula Trinitat constitueix la novetat i el nucli més essencial i característic de l’Evangeli. Donat que cada un dels humans coneixem per experiència pròpia allò que és el “Poder” i allò que és “l’Amor”, potser podríem dir que, en la Trinitat, confessem que “Déu és Amor”, i no Poder (entès des de la nostra experiència de Poder).

 

8. No va ser fàcil als primers cristians trobar un llenguatge adequat per parlar de Déu-Pare, de Jesús-Fill i de l’Esperit Sant. Ho podem comprovar encara avui en el llenguatge tan complicat del “Credo” de la missa. Van haver-hi fortes discussions, divisions, excomunions i, fins i tot, baralles.

L’actual “Crec en un Déu” de la missa ens ve de l’any 451 (Concili de Calcedònia, ciutat al costat de Constantinoble, actualment Istanbul)). El del Catecisme ens ve de l’any 325 (Concili de Nicea, també al costat de Constantinoble)

 

9. Avui, quan es busca un diàleg amb les altres Religions, aquest llenguatge de la “Trinitat” pot convertir-se en un obstacle.

Des del Judaisme i l’Islam, el concepte de Déu-Trinitat és entès com un error i una infidelitat al Déu Únic.

Convé ser conscients d’aquest fet i intentar trobar un llenguatge que no provoqui aquest rebuig. Seria una llàstima que, per una qüestió de llenguatge, aquests companys nostres es veiessin privats d’un missatge que és també per a ells “bona notícia”, i que no representa cap incongruència amb les seves Religions.

 

Evidentment, la nostra fe en la Trinitat inclou la confessió de la seva absoluta Unitat. “Pare, Fill i Esperit Sant” no són tres Déus. Vol ser un llenguatge “suggerent” per expressar la presència de Déu en les nostres vides. Però serà bo reconèixer que, avui, parlar de “Tres Persones” possiblement no sigui la millor manera per parlar de Déu, ni de cara a l’Islam ni de cara a nosaltres mateixos.

 

10. Una cosa semblant passa amb les Filosofies-religió orientals. Aquestes estan profundament marcades per una experiència que, en el nostre llenguatge, s’assembla a la Totalitat o Plenitud. En aquest seu marc, la idea d’un Déu personal resulta absurda i, fins i tot, escandalosa, ja que la “individualitat” hi és entesa com un “trencament” de la Totalitat, i que cal superar.

També aquí és convenient anar trobant un nou llenguatge que permeti conjuminar “Plenitud” i “Persona”.

 

D: RESPOSTA.

11. Per “il·lustrar” el concepte de Trinitat solen proposar-se diferents exemples: “tres branques formant un sol arbre”; tres colors (vermell, verd i blau) que fan una sola i única llum (blanca); tres dimensions que formen un sol objecte; triangle;...

Però no es tracta de solucionar un problema matemàtic sinó d’acostar-nos a un llenguatge que ens ajudi a entendre la VIDA.
La vida s’entén només des de la VIDA.
En el viure de cada dia sentim la nostra vida personal com a vida rebuda, tinguda i que es va donant. No són tres vides.

El “misteri” de la Trinitat no és pas diferent del “misteri” de l’Amor.

Tot i ser un “misteri”, és també una realitat de la qual en tenim una experiència progressiva, tant passiva (som estimats) com activa (estimem).

Només l’Amor ens permet “sintonitzar” amb una Presència que , a vegades, en direm Déu, o Trinitat, o Família, o Vida, o Llibertat, o Comunió, o Plenitud, o Totalitat, o Misteri,...

 

Segurament molts podrien dir: “Quan em vaig enamorar, vaig adonar-me que començava a viure realment... L'amor és sempre trinitari: l'amant, l'amat, i el NOSALTRES que generen estimant-se.
 

St. Pau, en la seva carta als Gàlates 2,20, confessa: “Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi”.

Són un? Són dos? Són tres? Tant se val. És l’Amor.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 1. Tot allò que es fa en l’Església comença “en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”; i sol acabar proclamant “glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant”. Quins efectes té aquest fet en la manera de fer allò que feu?

 

2. ¿Us sembla que a vegades, en la manera d’afirmar que “en Déu hi ha tres persones”, s’ha entès com si fossin tres Déus?

 

3. ¿Us sembla que en la manera d’afirmar que Déu és “persona”, a vegades s’ha entès malament, com si fos una “arruga” dintre la Plenitud de la Realitat total.