Diumenge vinent, festa de la Pentecosta. A.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

VOCABULARI.  (> Índex general).

Defensor (Paràclit).   Esperit (Sant).   Pentecosta.   Tots (Tots i totes).   Veritat.

  

 
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional):  Esperit.   Pentecosta.  

  

→ Veure també:   - Entrevistes amb Fid’ho 

Nota.

La festa de la Pentecosta es bassa en el relat de Lluc en Fets dels Apòstols. Per això, la 1ª Lectura és comú als tres cicles litúrgics: A.B.C.
En canvi, la 2ª Lectura i l’Evangeli són pròpies de cada any: Any A (aquí), Any B o Any C.

  

1ª LECTURA. (Fets dels Apòstols 2,1-11).

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta,

es trobaven tots junts en un mateix lloc,

quan, de sobte,  se sentí venir del cel un so

com si es girés una ventada violenta,

i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.

Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc,

que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells.

Tots quedaren plens de l’Esperit Sant

i començaren a expressar-se en diversos llenguatges,

tal com l’Esperit els concedia de parlar.

 

Residien a Jerusalem jueus piadosos

provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel.

Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats,

perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.

Estranyats i fora de si deien:

«No són galileus tots aquests que parlen?

Doncs, ¿com és que cadascú de nosaltres

els sentim en la nostra llengua materna?

Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites,

hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia,

al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília,

a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena,

hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits,

hi ha cretencs i àrabs,

però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu

en les nostres pròpies llengües.»

 

2ª LECTURA (1ª Corintis 12, 3-13).

Germans,

ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor

si no és per un do de l’Esperit Sant.

Els dons que rebem són diversos,

però l’Esperit que els distribueix és un de sol.

Són diversos els serveis,

però és un de sol el Senyor a qui servim.

Són diversos els miracles,

però tots són obra d’un sol Déu,

que els fa valent-se de cadascun de nosaltres.

Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú

són en bé de tots.

Perquè el Crist és com el cos humà:

és un, encara que tingui molts membres,

ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos.

Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures,

hem estat batejats en un sol esperit per formar un sol cos,

i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.

 

EVANGELI. (Joan 20, 19-23).

El vespre d’aquell mateix diumenge,

els deixebles eren a casa

amb les portes tancades per por dels jueus;

Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.»

Després els ensenyà les mans i el costat.

Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor.

Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres.

Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.»

Llavors alenà damunt d’ells i els digué:

«Rebeu l’Esperit Sant.

A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats,

però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó. 

(Versió alternativa: Als qui els hi reprimiu, els quedaran reprimits)».

 

 

LLENGUATGE.

 

NOTA:
Aquesta Festa, juntament amb la festa de l’Ascensió, no té com a text inspirador un relat dels Evangelis sinó de Fets dels Apòstols. Però, com que la Lectura de l’Evangeli sempre és central en les Trobades del diumenge, el llenguatge d’avui serà sobre les dues Lectures.

En relació a l’Evangeli, diferent cada any, podeu trobar altres apunts per l’any b, any c (i també diumenge 2 de Pasqua. Any A, Any B i Any C.).

 
Sobre Fets dels Apòstols.

1. El llibre Fets (o Actes) dels Apòstols ens presenta la vinguda de l’esperit sant en el marc de la festa jueva de Pentecosta, (d’una manera semblant a com els Evangelis ens presenten la mort-resurrecciosa de Jesús en el marc de la festa jueva de Pasqua).
Això vol dir que el relat que hem llegit no és la crònica d’un fet objectiu sinó un relat simbòlic que, aprofitant el significat ja conegut d’aquesta festa, la utilitza com a llenguatge per afegir-hi i explicitar-hi un nou significat .

Aquest nou significat vol ajudar-nos a entendre que, en Jesús, l’Obra de Déu (el “Procés d’Humanització”) arriba a la seva PLENITUD.

2. La festa de la Pentecosta és la festa dels fruits o de la recol·lecció. Els Jueus hi celebren també la Recepció de la Llei (Aliança) que els constitueix en “Poble de Déu”.
St. Lluc vol fer-nos adonar que la Recepció de l’Esperit Sant és l’autèntic i definitiu “fruit” de l’Obra de Jesús. O dit d’una altra manera: la vida de Jesús no s’ha d’entendre només com una experiència individual sinó com una experiència que es “projecta” sobre tota la Humanitat, constituint-la en el “Poble de Déu” definitiu.

3. “Pentecosta” significa “50”. En el llenguatge popular, els números estan carregats de simbolisme. “50” manifesta el nou començament que segueix a una certa plenitud ja adquirida. És una cosa semblant a allò que passa amb els fruits: quan arriben a la maduresa, “recomencen” com a llavors.

El número “50” suggereix la “continuació” de la plenitud expressada pel número “7”.   7x7=49: és una forma de PLENITUD. Després ve el “50”, que torna a començar cap una nova PLENITUD.
Segons l’antiga Llei de Moisès, a Israel, cada 50 anys es celebrava l’Any jubilar, que era un any de renovació (Levític, 25,10).

Segons el relat de fets dels apòstols, Israel, com a “Poble Elegit”, arriba a la seva plenitud en Jesucrist. Amb la nova Pentecosta recomença com a “Poble Elegit” universal i definitiu.

4. La universalitat és una característica destacada del nou Poble. Ve indicada pel simbolisme de les llengües. “Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel”. Amb la recepció de l’Esperit Sant “tots s’entenen”.
Això anul·la allò que la humanitat havia experimentat prèviament quan els Humans, en el seu afany de ser “com déu”, volien construir una torre “que arribés fins al cel”. (Relat de la Torre de Babel →Gènesi 11,5. També →Gènesi 3,5).
La “Torre” simbolitza el “Poder”; i el Poder  no serveix per “entendre’s”. La Torre de Babel és un relat mític per expressar l’origen de les desavinences entre els Humans, simbolitzades en la diversitat de les llengües. Com que no s’entenien, es van dispersar.

5. La nova Pentecosta capgira aquesta situació. Congrega tothom. Les llengües, purificadores, es posen sobre cada persona de la nova Comunitat. Són llengües vives, de foc. Gràcies a aquestes llengües tothom s’entenia, i sentia “proclamar en les seves pròpies llengües les grandeses de Déu”. 
Allò que abans impedia d’entendre’s, no era la varietat de llengües sinó la imposició feta des del Poder (simbolitzat en la “torre”).
 
Quan l’Esperit Sant, superant les estructures de Poder, ens obre a l’Amor, la varietat de llengües no impedeix entendre’s, sinó que mostra l’extraordinària riquesa que aporten les diferències.

 

Sobre l’Evangeli.

1. En aquest Any A, el Missal ens proposa un fragment de l’Evangeli de Joan. Si en l’Evangeli de Lluc, amb el llenguatge de la Pentecosta, es vol indicar un “nou començament” des d’una certa “plenitud”, en l’Evangeli de Joan es fa servir la l’expressió “el primer dia de la setmana” (el nostre “diumenge”).
 

La Bíblia comença amb l’acció creadora de Déu, encaixada en el marc d’una “setmana”. El dia 6è (el nostre “divendres”) és el de la creació de l’Home a imatge i semblança de Déu (Gènesi 1,26s).

La “creació” de l’Home no queda acabada fins que Jesús, a la creu, no diu “Tot s’ha complert” (Joan 19,30). Aquestes paraules indiquen el “pas” o “pasqua” de la vida-tinguda a la vida-donada, com és la VIDA DE DÉU.

 

2. Després del repòs del dissabte, comença la Nova Setmana: la vida-donada de Jesús crea, en aquells que la acullen, la Nova Humanitat.

El relat posa de manifest el vincle directe entre la crucifixió i la resurrecció.
En la crucifixió Jesús “expira”, “dóna l’esperit” (Joan 19,30).
En la resurrecció Jesús “els va mostrar les mans i el costat.... Llavors “va alenar” damunt d'ells i els digué: Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui els retingueu els quedaran retinguts” (Joan 20,22)

“Esperit Sant” vol dir “impuls vital”. És el contrari de “l’esperit maligne”, que és esperit de mort. Per això, els qui reben l’Esperit Sant o l’Esperit de Jesús tenen la capacitat de “perdonar els pecats”, que són el “producte” de l’acció de l’esperit maligne.

 

3. Aquí trobem una frase conflictiva.

La traducció que ofereix el Missal, seguint una interpretació molt estesa, diu: “a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó”.
 

Però, des de l’Evangeli, és inimaginable la possibilitat de no perdonar. Amb tot, el mateix Jesús declara als fariseus que “si fóssiu cecs, no tindríeu pecat. Però, com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix” (→ Joan 9:41). Seria allò que en l’Evangeli de Marc se’n diu “pecat contra l’Esperit Sant”, que no pot ser perdonat (Marc, 3:28), perquè és el pecat d’oposar-se directament al perdó.
Mantenint aquesta traducció, els deixebles rebrien de Jesús la missió de perdonar els pecats com a conseqüència directa d’haver rebut l’Esperit Sant. L’Esperit Sant i l’esperit maligne es “relacionen” com la llum i la foscor: la llum anul·la automàticament la foscor.
Però, a pesar de que “la llum resplendeix en la foscor, i la foscor no hagi pogut ofegar-la” (Joan 1:5), és possible rebutjar la Llum. En aquest cas, la Llum posa de manifest la “taca tenebrosa” d’aquells “que no volen la llum” (“els pecats queden sense perdó”).

 

4. De totes maneres hi ha una altra traducció proposada, entre d’altres, pel biblista Miquel Gallart, i que sembla molt més coherent amb la resta de l’Evangeli.
En l’Evangeli de Joan, el “pecat” és una realitat dinàmica que “mou a pecar” (“esperit maligne”). Però Jesús “expulsava els esperits malignes”. És a dir: l’Esperit de Jesús bloqueja, reprimeix  o anul·la la dinàmica dels esperits malignes.
Per això, segons Miquel Gallart, la traducció correcta és: “... als qui perdoneu els pecats els queden perdonats; als qui els reprimiu els queden reprimits”.

 

Per tant, no es tractaria de dues possibilitats (perdonar o no) sinó de posar en relleu una única i mateixa acció (perdonar) afirmant-la dues vegades amb paraules diferents.
En la Bíblia, el paral·lelisme retòric és relativament freqüent.

 

 

MISSATGE.

 

5. Si no hi ha prejudicis que distorsionin el llenguatge, el missatge dels textos d’avui resulta clar: així com la Creació va començar per obra de l’Esperit de Déu que planava sobre les aigües (Gènesi 1:1 “Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l'oceà, i l'Esperit de Déu planava sobre les aigües”), així també la Creació arriba a la seva plenitud per obra del mateix Esperit, generant la Nova Humanitat adulta.

Els Humans, que ja érem “creatures de Déu”, ara passem, acollint l’Esperit Sant, a ser “fills”. Fills en el Fill.
I, per tant, també esdevenim  hereus. I, com “hereus”, som invitats a continuar la “Creació” iniciada per Déu-Pare (que ja ha fet la “feina” que li “tocava” i ha entrat en el “repòs”  (Gènesi 3,2).

Ha començat la Comunitat Universal dels fills de Déu dintre la qual “tots s’entenen” perquè s’hi parla el llenguatge de l’Amor, tot i pertànyer a diferents llengües, races, cultures, religions,...

 

 

RESPOSTA.

6. Sovint es poden sentir persones que diuen: “Jo crec en Déu, però no crec en l’Església”.

Segurament això és una mostra d’una gran deformació de l’Església visible, que ha deixat de manifestar-se com un àmbit de comunió i apareix com la “Comunitat d’una determinada religió”.

En una “Comunitat religiosa”, Déu hi és experimentat d’una manera “filtrada” per moltes coses: sacerdots, ritus, temples, altars, doctrines, inculturacions, interessos, ... En canvi, en la “Comunitat de comunió”, la presència de Déu hi és experimentada en la mateixa vivència de la comunió, ja que Déu mateix és “COMUNIÓ”. (Com celebrarem diumenge que ve en la Festa de la Santíssima Trinitat).

 

7. És urgent redescobrir i optar altra vegada per COMUNITATS que siguin “espais de comunió”.

Ens cal anar més enllà de moltes “comunitats cristianes” sense comunió, sense llengües, sense vida, massa “religioses” i poc fraternals.

Seria important aprofitar la “manca de vocacions sacerdotals” per superar d’una vegada un dels defectes que més han empobrit les nostres parròquies i comunitats: el clericalisme, tant el dels clergues com els dels laics.

¿Ens creiem realment aquelles paraules de Jesús: “on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells” (→Mateu 18:20)?

 

 

PREGUNTES per al diàleg.

1.  L’actual disposició dels bancs i de la taula (“altar”) de la nostra església o capella, facilita que la nostra trobada setmanal sigui una trobada de comunió? Seria possible millorar-ho?

 

2      2. L’Esperit Sant que hem rebut, quins fruits dóna en la manera de relacionar-nos entre nosaltres, i amb els altres? Ens converteix en “mútuament perdonadors del pecat”?

 

3  3.  Què podríem fer perquè en les nostres trobades i reunions sigui possible “parlar-nos,  escoltar-nos, i entendre’ns"?

 

4.   Què podríem fer perquè la nostra comunitat s’assemblés al cos humà, com ens suggereix sant Pau a la 2ª Lectura d’avui? No és veritat que sovint ens assemblem més als vagons d’un tren moguts per algú que fa de màquina?