Diumenge 15è. de durant l'any A.

1ª LECTURA.  (Isaïes 55,10-11)

Diu el Senyor:

“Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen,

sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar,

fins que dóna el gra per a la sembra i el pa per a menjar,

així serà la paraula que surt dels meus llavis:

no tornarà infecunda,

sense fer el que jo volia

i haver complert la missió que jo li havia confiat”.

2ª LECTURA (Romans 8,18-23).

Germans,

jo penso que els sofriments del món present

no són res comparats amb la felicitat de la glòria

que més tard s’ha de revelar en nosaltres.

Perquè tot l’univers creat està atent,

esperant que es reveli d’una vegada

la glorificació dels fills de Déu.

L’univers creat s’ha trobat sotmès a una situació absurda,

no perquè ell ho hagi volgut,

sinó que un altre l’hi ha sotmès,

donant-li, però, l’esperança

que un dia serà alliberat

de l’esclavatge d’aquesta situació desgraciada,

per obtenir la llibertat,

que és la glorificació dels fills de Déu.

Sabem prou bé que fins ara

tot l’univers creat gemega

i sofreix dolors com la dona quan infanta.

Però no és ell tot sol.

També nosaltres, els qui posseïm l’Esperit

com a primers fruits de la collita que vindrà,

gemeguem igualment dins nostre,

esperant l’hora que serem plenament fills,

quan el nostre cos serà redimit.

EVANGELI. (Mateu 13,1-23).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

Aquell dia, Jesús sortí de casa

i s’assegué vora el llac.

Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell,

que pujà a una barca i s’hi assegué.

Tota la gent es quedà vora l’aigua

i ell els parlà llargament en paràboles.

Digué:

“El sembrador va sortir a sembrar.

Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí;

vingueren els ocells i se la menjaren.

Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra;

de seguida va néixer,

ja que la terra era poc fonda,

però, com que no tenia arrels,

quan sortí el sol, amb la calor s’assecà.

Una part caigué entre els cards;

però els cards van créixer i l’ofegaren.

Una part caigué a la terra bona, i donà fruit:

o cent, o seixanta o trenta.

Qui tingui orelles, que ho senti”.

Els deixebles s’acostaren i li preguntaren:

¿Per què els parleu en paràboles?

Ell respongué:

“Déu us fa a vosaltres el do

de conèixer els secrets del Regne,

però a ells, no.

Als qui tenen,

Déu els donarà encara més i en tindran a vessar;

però als qui no tenen,

els prendrà fins allò que els queda.

Jo els parlo en paràboles perquè,

tot hi veure-hi, no veuen res;

tot i sentir-hi, no senten ni entenen res.

En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia:

Per més que escolteu, no entendreu res;

per més que mireu no veureu res.

El cor d’aquest poble s’ha fet insensible;

s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls,

no fos cas que,

si els seus ulls hi veien,

les seves orelles hi sentien

i els seu cor arribava a entendre,

es convertissin, i jo els retornés la salut.

Però els vostres ulls i les vostres orelles

si que són feliços de poder veure i poder sentir.

Us ho dic amb tota veritat:

molts profetes i justos

desitjaven veure el que vosaltres veieu,

però no ho veieren;

desitjaven sentir el que vosaltres sentiu,

però no ho sentiren.

Escolteu, doncs, vosaltres

què vol dir la paràbola del sembrador.

La llavor sembrada arran del camí

vol dir que,

a tots aquells que escolten la predicació del Regne

però no l’entenen,

el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.

La llavor sembrada en un terreny rocós

vol dir aquells que reben amb alegria

la predicació del Regne així que la senten,

però només per un moment.

No arrela dintre d’ells,

i tan bon punt es troben amb dificultats

o amb persecucions per la paraula que havien rebut,

sucumbeixen de seguida.

La llavor sembrada en mig dels cards

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne,

però les preocupacions del món present

i la seducció de les riqueses

l’ofeguen i no dóna fruit.

La llavor sembrada en terra bona

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne

i l’han entesa;

i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta”.

LLENGUATGE.

1. La litúrgia d’avui ens presenta una versió curta i una altra de llarga de l’evangeli. Només la versió llarga conté el relat complet, i ens permet descobrir el seu missatge central.

El relat d’avui, la Paràbola del sembrador, està molt ben estructurat. Consta de tres parts: la tercera és pràcticament la repetició de la primera, i és una estratègia literària per ressaltar la part central, on es troba el nucli del missatge que ens vol donar.

2. Tot i que d’aquesta paràbola se’n diu del Sembrador, en realitat no parla del sembrador sinó dels terrenys sembrats. No ens vol presentar un sembrador inexpert que sembra on no pot collir. L’única cosa que ens vol dir sobre el sembrador és que sembra amb abundància i per tot arreu la seva llavor. La llavor és òptima. Amb tot, tampoc no vol parlar-nos de la llavor sinó del terreny que la rep: és a dir: dels oients.

3. Cada oient és el terreny que rep la llavor, la qual donarà fruit segons la manera de ser rebuda.

I aquí està el missatge d’aquesta paràbola: en relació a la “llavor-paraula” que és sembrada amb abundància, cada oient pot ser impermeable, com la terra del camí; superficial, com el terreny pedregós; atabalat per mil altres coses, com el terreny ple de cards; o receptiu, com la terra bona.

4. A la part central del relat hi trobem tres frases:

(A tothom)  “Qui tingui orelles (per escoltar) que ho senti”.

(Als deixebles) “Les vostres orelles sí que són felices de sentir...”

(Abans d’ara) “Molts profetes i justos desitjaven poder sentir... i no sentiren”.

5. Ulls i orelles. Veure i sentir.

Per estrany que sembli, és freqüent, molt freqüent, no fer servir els ulls per veure (sinó per mirar-se) i no fer servir les orelles per sentir (sinó per escoltar-se). I és que “veure” i “sentir” poden ser coses molt perilloses. “Veure” i “sentir” ens pot transformar, com la llavor transforma el terreny; i sovint no volem ser transformats.

És perillós rebre la paraula-llavor quan ja tenim i preferim els nostres plans. La duresa del camí o el terreny pedregós són una estratègia per defensar-nos de la paraula-llavor. Les moltes ocupacions i preocupacions són una estratègia per contrarestar la dinàmica de la llavor.

6. Déu ens parla de mil maneres.

En Jesús descobrim que ens parla sobretot a través de la vida de les persones. De manera intensa i insistent ens parla a través dels gemecs dels oprimits. No és gens còmode de sentir-los. Ens desinstal·la de la nostra “tranquil·litat”, sobretot si formem part del món dels opressors o d’alguna manera som beneficiaris de l’opressió que ells practiquen. Qui tingui orelles per sentir, que hi senti.

7. El centre del relat d’avui és una benaurança per als deixebles:

“Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i poder sentir”.

En diverses ocasions els evangelis deixen clar que “els deixebles” eren gent ben poca-cosa: porucs, incapaços d’entendre, envejosos, busca-raons... Però tenien una virtut: els seus ulls eren per veure i les seves orelles eren per escoltar. Aquesta virtut va permetre que la paraula-llavor fos eficaç en ells, i els anés transformant fins a fer-los capaços de donar el cent per u.

8. No sempre és “temps de sembra”.

Estem en una Gran Història: la Història sagrada de la realització d’un projecte amorós de Déu: el seu projecte “Home”.

El fet "Jesús" marca el moment en què la paraula creadora de Déu, després d’haver-se fet “llei” (Moisès), s’ha fet “carn”, i ha plantat la seva tenda entre nosaltres (Joan 1, 14).

Abans d’això, molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren; desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.

9. Casualment, la 2ª Lectura d’aquest diumenge es presta a ser vista com una aplicació solemne de la paràbola de l’evangeli. L’Univers creat és com un terreny fecundat per la Paraula de Déu, i els seus dolors, podem convertir-los en dolors de part. La vella societat ha fet fallida per tots costats, però mai com avui no hem tingut tants mitjans per fer-la nova.

Si no construïm un món nou des de la generositat, n’haurem de construir un altre des de la necessitat; i segurament no ens agradarà.

10. Això també val per a l’Església. Tot i que ja posseïm l’Esperit com a primers fruits de la collita que vindrà, gemeguem igualment dins nostre. També l’Església està gràvida i pateix dolors de part. Com més retardem el nou naixement, més sofriment per a molts... Però, sortosament, no sembla possible impedir-ne l’esclat renovador.

MISSATGE.

11. Nosaltres vivim quan “ja ha arribat el temps de poder veure-hi i sentir-hi” perquè el projecte “Home” ja ha pres forma visible; ja disposem de “l’home mostra” en qui podem descobrir a què som cridats.

Feliços si acceptem que els nostres ulls hi vegin i les nostres oïdes hi sentin.

RESPOSTA.

12. Tot fa pensar que avui vivim en un moment fort de la sembra de la paraula de Déu.

Nosaltres no som els sembradors! Nosaltres som el terreny que rep la llavor!

Quina classe de terreny som?

És possible que el futur de les Comunitats Cristianes ja no siguin grans (i ambivalents) reunions sinó trobades de diàleg. És temps d’escoltar i d’escoltar-nos.

El món, la humanitat, cada ésser humà, s’han tornat paraula.

13. Segurament tots hem pogut comprovar, als debats de la tele o a les tertúlies de la ràdio, com n’és de difícil tenir orelles per escoltar. Segurament també haurem fet aquesta experiència participant en els molts “grups de diàleg” que, sortosament, s’estan posant de moda a la nostra Església.

Saber escoltar. Deixar parlar els altres sense interrompre’ls. Estar atents a allò que diuen perquè la nostra paraula sigui “resposta” a la seva; i la seva, a la nostra.

El diàleg no és només respectar el torn de l’altre. El diàleg és escoltar i intentar entendre allò que diu l’altre i fer-li arribar el ressò que les seves paraules troben en nosaltres.

El diàleg de sords no és diàleg.

14. Massa sovint les tertúlies, fins i tots les públiques (ràdio, tele,...) són una exhibició de prepotència i d’intolerància més o menys “civilitzades” (?).

Als nostres grups de diàleg hi hem d’anar aprenent a escoltar-nos.

Escoltar-nos entre nosaltres per aprendre a escoltar el món.

Però no es tracta només d’aprendre. Cal una actitud prèvia: estar disposats a rebre la Paraula, com la bona terra rep la llavor.

15. No obstant, si ja tenim l’actitud correcta, preocupem-nos també d’aprendre a dialogar, i aplicar aquelles tècniques que ens siguin útils.

Si les Comunitats Cristianes fóssim realment espais de diàleg, segurament que, només per això, ja faríem un dels serveis més grans i urgents que necessita avui la nostra societat. A la nostra societat s’hi parla massa de l’imperi de la llei per comptes de dialogar. Es rebutja el diàleg perquè sembla un signe de debilitat. I hi ha massa gent, fins i tot aquells que s’autoanomenen “servidors del poble”, que només creuen en la força. Ni han entès l’Evangeli ni han entès les lliçons de la Història.

PREGUNTES per al diàleg.

1. El dogmatisme ha desbordat el tradicional àmbit de la “religió” i ha inundat molts altres camps: la política, l’economia, la cultura, l’esport,...  ¿Us creieu capaços de convertir la vostra comunitat en un espai de diàleg, i poder així contrarestar l’espectacular embranzida d’un dogmatisme creixent? Com es podria fer?

2. Si participeu en grups de diàleg, després de la reunió, us pregunteu si heu sigut dialogants, o passius, o avassalladors? És a dir: feu de tant en tant revisió del vostre nivell de diàleg?

3. Si heu practicat el diàleg, us ha ajudat a sentir i acollir millor la paraula de Déu?  O sigui: heu experimentat en vosaltres la “benaurança” que Jesús aplica als seus deixebles en l’evangeli d’avui? (“els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços...”).

Diumenge 14 de durant l'any A.

1ª LECTURA.  (Zacaries 9,9-10; 13,1)

El Senyor diu:

“Alegra’t, ciutat de Sió.

Aclama, ciutat de Jerusalem.

El teu rei fa la seva entrada.

És bo i salvador, muntat humilment en un ase,

en un pollí, fill de somera.

Bandejarà d’Efraïm els carros de guerra;

allunyarà de Jerusalem els cavalls,

i els arcs dels gerrers seran bandejats.

Adreçarà a tots els pobles paraules de pau,

i el seu domini s’estendrà d’un mar a l’altre,

des del Gran Riu fins a l’extrem del país”.

2ª LECTURA (Romans 8,9,11-13).

Germans,

vosaltres no viviu segons les mires de la carn

sinó segons les de l’esperit,

perquè l’Esperit de Déu habita en vosaltres,

i si algú de vosaltres no tingués l’Esperit de Crist,

no seria del Crist.

I si habita en vosaltres l’Esperit d’aquell

que va ressuscitar Jesús d’entre els morts,

també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres,

aquell que va ressuscitar el Crist d’entre els morts,

donarà la vida als vostres cossos mortals.

Per tant, germans,

nosaltres tenim un deute, però no amb la carn,

que ens obligaria a viure com demana la carn.

Perquè si visquéssiu així, moriríeu.

En canvi, si per l’Esperit feu morir les obres de la carn,

viureu.

EVANGELI. (Mateu 11,25-30).

En aquell temps Jesús digué:

“Us enalteixo, Pare, senyor del cel i de la terra,

perquè heu revelat als senzills

tot això que heu amagat als savis i entesos.

Sí, Pare: així us ha plagut a vós.

El Pare ho ha posat tot a les meves mans:

fora del Pare,

ningú no coneix veritablement el Fill;

igualment,

ningú no coneix veritablement el Pare

fora del Fill,

i d’aquells a qui el Fill el vol revelar.

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats;

jo us faré reposar.

Accepteu el meu jou,

feu-vos deixebles meus,

que jo sóc benèvol i humil de cor,

i trobareu el repòs que tant desitjàveu,

perquè el meu jou és suau,

i la meva càrrega, lleugera.

LLENGUATGE.

1. Potser alguna vegada haureu sentit algú que s’expressava així: “Mira, un dia vaig decidir deixar tot això de la religió, i ara visc molt més tranquil”.

Estic totalment d’acord amb aquesta actitud, i per això faig la següent proposta: si la religió i les seves pràctiques no ens ajuden a estar més tranquils (és a dir: en pau amb nosaltres mateixos) i a sentir-nos més lliures, desfem-nos d’elles.

És pura conseqüència d’aquella sentència de Jesús: “No és l’home per al dissabte (per a la religió) sinó el dissabte per a l’home” (Marc 2,27).

2. També l’evangeli d’avui ens porta per aquest camí: si ser deixebles de Jesús no ens porta a “trobar el repòs”, és que no hem entès res de res. O canviem o ho deixem.

El llenguatge de l’evangeli d’avui usa la contradicció per donar més relleu a allò que ens vol dir. Segons les paraules de Jesús, els “savis i entesos” no “saben ni entenen”. Però fixem-nos que en el contrapunt d’això no parla dels “ignorants” sinó dels “senzills”. Són els “senzills” els que reben la revelació de Déu que els permet saber i entendre.

3. Si els savis i entesos no saben ni entenen, no és pas a causa dels seus coneixements, sinó perquè consideren que els seus coneixements els situen per damunt dels altres. Això sí que impedeix conèixer i entendre els projectes de Déu.

Des de cent metres d’altura no es veu la vida de les cases; només es veuen els teulats.

4. El meu jou és suau i la meva càrrega lleugera...

Pot haver-hi un jou suau?

És possible una càrrega lleugera?

Cal donar a aquestes frases un significat actiu: parlen de jous que suavitzen la vida, i de càrregues que alleugen el pes de l’existència.

Els qui vivim a la costa veiem sovint els jous pesants i les càrregues feixugues que es carreguen els bussos. Però quan estan dintre l’aigua, com n’és de suau i lleuger aquell abillament que, a fora, els resultava tan feixuc!

¿No heu vist com els infants a la platja o a la piscina es carreguen de suros o flotadors que, un cop a l’aigua, alleugen el seu propi pes?

Els mateixos evangelis ens parlen sovint de la vida com d’una travessia amb barca. Si n’és de pesant, una barca!; i, no obstant, gràcies a ella podem passar “flotant” a l’altra riba.

5. Per a una immensa majoria de persones la vida és una càrrega pesant en alguns (o molts) moments. És aleshores quan podem comprovar la veritat de les paraules de Jesús: “... i trobareu el repòs que tan desitjàveu, perquè el meu jou suavitza i la meva càrrega alleugera”.

I si no és així, deixem-nos de religions. I siguem senzills per poder copsar la revelació del Pare.

6. Ningú no coneix el Pare fora del Fill...

Des de les nostres necessitats poden arribar a Déu. El procés seria més o menys així: tots intuïm que la nostra vida no té el seu fonament en si mateixa. Existim, però podríem no existir. Per tant, si no som el fonament de la nostra existència, alguna altra cosa hi ha que ens fonamenta i ens aguanta. A aquesta “altra cosa” li podem donar el nom de “Déu”, o altres noms.

7. Però en Jesucrist els humans hem descobert que Déu no s’ha quedat en aquesta relació de creador–creatura, sinó que ens ha cridat i destinat a ser fills. Podria no haver-ho fet, però ho ha fet. No és una conseqüència d’allò que som, sinó pura generositat seva. No és exigit per les nostres necessitats ni podem aconseguir-ho o merèixer-ho per nosaltres mateixos. És un do gratuït. Som convidats a ser fills en el Fill.

Com explica St. Pau als cristians de Corinti, cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l'home somia allò que Déu té preparat per als qui l'estimen (1ª Corintis, 2,9).

NOTA.

A l’hora d’intentar entendre les “paraules de Jesús”, cal tenir molt present que la vida de Jesús presenta dues situacions ben diferents.

Una primera etapa ve constituïda per la vida de Jesús pels camins de Galilea. És una vida viscuda d’una manera individual i corporal com la nostra, en espais i temps concrets, i amb unes relacions humanes determinades.

La segona etapa comença amb la seva mort a la creu. La vida de Jesús passa de ser vida tinguda a ser vida donada, i, com a tal és present, experimentada i visibilitzada en les comunitats cristianes (que han acollit la seva “donació”).

En les dues etapes es tracta sempre del mateix Jesús i de la mateixa vida. Per això les comunitats cristianes no tindran cap inconvenient en posar en boca de Jesús aquelles “paraules” que expressen els sentiments i la fe que la seva presència genera en la comunitat.

Així naixeran una classe d’Escrits, únics en el seu gènere: els Evangelis. Els Evangelis ens presenten les paraules i les obres del Jesús real, el de les dues etapes, sense diferenciar allò que correspon a cada una d’elles.

És cert que la nostra curiositat actual ens fa preguntar què va dir i què no va dir el Jesús-galileu (el de la primera etapa). Però els Evangelis no són ni volen ser biografies del Jesús-galileu, sinó l’anunci de la bona notícia del Jesús real (Marc 1,1).

D’acord amb això, podem dir que segurament les paraules de Jesús que avui hem llegit a l’evangeli no van ser pronunciades pel Jesús-galileu. En canvi, expressen l’acció de Jesús-ressuscitat tal com és experimentada en la comunitat cristiana.

MISSATGE.

8. És possible alleugerir la “càrrega de la vida” acollint el missatge de Jesús.

Però només ho podrem fer si no ens sentim superiors als altres ni ens considerem autosuficients (savis i entesos) per aconseguir “per dret de conquesta” allò que ens és ofert com un do gratuït.

RESPOSTA.

9. ¿D’alguna manera, escriure aquests Apunts d’homilia, no és una mica “fer de savi i entès”?

I si l’evangeli ens diu que “tot això ho heu amagat als savis i entesos i ho heu revelat als senzills”, per què perdre el temps llegint aquests Apunts?

Penso que l’evangeli d’avui ens ajuda a posar les coses al seu lloc.

Per això, permeteu-me repetir aquí una cosa que a vegades també he dit a la parròquia: no us cregueu res de tot el que us he dit, fins que no descobriu per vosaltres mateixos allò que hi pugui haver de correcte o d’incorrecte. Faig meva una frase de Sant Pau: “Examineu-ho tot i quedeu-vos amb el que és bo” (1ª als Tessalonicencs 5,21).

10. I, com saber què és bo?

No hi ha altra solució que tenir una certa confiança en nosaltres mateixos. És cert que podem equivocar-nos, però hem de reconèixer que cada un de nosaltres està dotat de sensibilitat per assaborir el bé i sentir l’amargor del mal. En últim terme ens hem de fiar d’aquesta “sensibilitat” rebuda i creixent.

Podem recordar les paraules de Jesús: “Però vosaltres no us feu dir "mestre", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist” (Mateu 23,8).

Entre nosaltres no som mestres, ni pares ni guies. Però som germans. I res no ens ajuda tant a entendre els projectes del Pare com el diàleg sincer entre tots els germans.

La pretensió d’aquests Apunts és la dels “gossos que aixequen la llebre” i la fan anar cap al caçador. Caçar-la o no caçar-la ja no és cosa d’ells sinó del seu amo.

PREGUNTES per al diàleg.

1. El nostre temps no és tant de savis com d’especialistes; és a dir: de persones molt enteses en alguna cosa i força ignorants en moltes altres. ¿Quines conseqüències es poden treure d’aquest fet pensant en la nostra comunitat?

2. Com que sovint les coses de la religió ens resulten complicades, tenim tendència a dir: “doctores tiene la Iglesia”.  Què en penseu d’aquesta actitud?

3. Què proposeu perquè allò que Déu ens revela quan som senzills, pugui ser compartit per tots?

Sants Pere i Pau

Sant Pere i Sant Pau. 29 de juny.

1ª LECTURA.  (Actes 12,1-11)

En aquells dies,

el rei Herodes detingué alguns de l’Església

per fer-los mal.

Feu matar amb l’espasa Jaume, el germà de Joan,

i quan s’adonà que això era ben vist pels jueus,

féu agafar també Pere.

Eren els dies dels Àzims.

El féu tancar a la presó

i confià la seva guarda a quatre esquadres de soldats,

amb el propòsit de fer-lo comparèixer davant el poble

després de Pasqua.

Mentre Pere era a la presó ben vigilat,

la comunitat pregava Déu per ell sense parar.

Herodes ja anava a fer-lo comparèixer,

però la nit abans, mentre Pere dormia entre dos soldats,

lligat amb dues cadenes,

i els sentinelles feien guàrdia davant la porta de la presó,

tot d’una l’àngel del Senyor es presentà,

i la cambra s’omplí de claror.

L’àngel tocà Pere, el desvetllà i li digué:

De pressa, aixeca’t.

I les cadenes li caigueren de les mans.

Li digué: Cenyeix-te i posa’t les sandàlies.

Pere ho va fer, i l’àngel va afegir:

Pren el mantell i segueix-me.

Pere sortí a fora i el seguia,

sense saber que això que feia l’àngel era veritat;

es pensava tenir una visió.

Passaren la primera guàrdia, passaren la segona,

i arribaren a la porta de ferro que dóna a la ciutat.

La porta s’obrí tota sola, i ells sortiren,

anaren fins a la primera cantonada, i l’àngel el deixà.

Llavors Pere, tornant en si, digué:

Ara veig que el Senyor ha enviat de debò el seu àngel

i m’ha alliberat de les mans d’Herodes

i de tot el que el poble dels jueus esperaven contra mi.

2ª LECTURA (2ª a Timoteu 4,6-8, 17-18).

Estimat, pel que fa a mi,

la meva vida ja és oferta com una libació

vessada sobre l’altar.

Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres

i deixar el port.

Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa,

em mantinc fidel.

I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat.

El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia,

i no tan sols a mi,

sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació.

El Senyor m’assistia i em donà forces

perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli,

i poguessin escoltar-lo tots els pagans.

I Déu m’ha salvat de la gola del lleó.

El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar

i em guardarà per al seu Regne celestial.

A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

EVANGELI. (Mateu 16,13-19).

En aquell temps...

Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip,

i un cop allà, preguntava als seus deixebles:

“Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?”

Ells li respongueren:

“Uns diuen que és Joan Baptista,

altres, que és Elies,

altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes”.

Ell els diu: “I vosaltres, ¿qui dieu que soc?”

Simó Pere li contestà:

“Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”.

Jesús li va respondre:

“Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs:

això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang,

sinó el meu Pare del cel.

I ara, també jo et dic que tu ets Pere.

Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església,

i les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir.

Et donaré les claus del Regne del cel,

i tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel,

i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel”.

(Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.

Des d’aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia.

Llavors Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo dient:

-Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà.

Però Jesús es girà i digué a Pere:

-Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure,

perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes).

LLENGUATGE.

Altres Apunts >> Diumenge 21 de l'Any A.

1. Qui és Jesús?

Pregunta de gran actualitat.

Pregunta la resposta de la qual és important entendre bé.

El relat distingeix explícitament entre la gent i els deixebles.

“Qui diu la gent que és el Fill de l’home?”...

“I vosaltres, qui dieu que sóc jo?”.

2. La resposta de la gent no és pas incorrecta, però es queda curta. La resposta justa la donen els deixebles per boca de Pere. Però Jesús deixa clar que aquesta bona resposta no ve pas del fet que els deixebles el coneguin millor sinó perquè han rebut una revelació del Pare del Cel.

3. Però no s’ha de prescindir de la gent. En atenció a la gent, que encara no pot entendre la vertadera resposta, els deixebles no han de dir a ningú “que Jesús és el Messies”. En realitat, ni els deixebles entenen el significat de la seva resposta.

(Per facilitar la comprensió de tot aquest relat, he inclòs, en blau i entre parèntesis, uns versets més).

4. Tots, gent i deixebles, imaginaven el Messies com algú que instauraria el Regne de Déu fent una exhibició de poder diví per imposar la “justícia”, purificar el temple, expulsar els enemics d’Israel i netejar de “pecadors” el Poble elegit.

Però aquests no eren els plans de Déu. Aquesta no era la missió que Jesús havia rebut del Pare.

 5. Déu estima el poble d’Israel i tots els pobles, i no es vol mostrar com el Déu que jutja per condemnar sinó com el Pare misericordiós que jutja per perdonar.

Això comporta que tampoc el seu “Messies” no condemni, sinó que accepti de ser un “condemnat” entre els condemnats; i no mati, sinó que doni la vida entre els altres “crucificats”.

És d’aquesta manera que Jesús “vencerà” el mal per salvar el malfactor.

Déu anul·larà les sentències que condemnen l’Home, però salvarà, si ho accepten, als qui han pecat jutjant injustament.

Un exemple d’això serà el mateix St. Pau, que va passar de ser jutge i perseguidor a ser salvat, deixeble i apòstol (1 Corintis 15,9.  Fets 8,3) 

 

6. De moment, ni els mateixos deixebles són capaços d’acceptar això i, per boca de Pere, manifesten a Jesús la seva negativa: “Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà”.

Jesús els ha de corregir. I ho fa amb paraules dures i clares, ja que es tracta del nucli mateix de la seva missió: “Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes” (Mateu 16:23. També 4:10).

    

7. “Tu ets pedra o roca”.

Aquest relat té doble cara:
Primer, Simó és declarat com a “pedra fonamental” de l’Església, d’acord amb el significat del “nom” (que inclou un aspecte negatiu) que ha rebut: “Pedra”=“cap dur”.

Després, en el mateix relat, Jesús l’anomena “satanàs”, i li diu que s’aparti d’ell.
Jesús li critica directament que “no veus les coses com Déu, sinó com els homes”.

És lògic que Pere veies les coses “com els homes”. Però fa només un moment que Jesús li ha dit: “Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel”.
Pere, a pesar de haver rebut la “revelació del Pare”, continua veient les coses com els “humans”. Per això s’haurà de convertir.

 8. En els Evangelis, “Pere” (el “Cap dur”) personifica la conversió. I una conversió permanent.

L’actitud de “conversió permanent” forma part essencial de l’estructura de la “Església”.
(Aquí és el primer dels dos únics llocs dels Evangelis on apareix la paraula “Església”. Significa “comunitat estructurada”. L’altre lloc és a Mateu 18,17).

 

La confessió de Pere, amb la seva conversió, és el “fonament” de la Nova Comunitat, o del Regne de Déu, construït sobre roca, capaç de resistir les riuades” (Mateu 7:24). (Veure també Lluc 22,32)

L’evangelista Mateu posa aquest relat entre la mort de Joan Baptista per obra d’Herodes, i el propòsit de matar Jesús per obra dels notables dels poble, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei  (Mateu 14:10 i 16:23).
El “Regne de la Mort” es mostra “poderós”, ja que el “Poder” és la “marca”. Però no triomfarà perquè el Poder és mentida.

 

9. Les “portes del Regne de la Mort” són només per ser-hi engolit.
En canvi, el Regne de Déu té “servei permanent de porteria” per poder “entrar i sortir” (Joan 10:7). És un regne de persones lliures. “Et donaré les claus del Regne del Cel”.

 

10. Resulta sorprenent la “feina” d’aquestes claus.
No són per “tancar i obrir” sinó per “lligar i deslligar” (tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel).

Aquestes paraules no s’han d’entendre en sentit disjuntiu: com si algú tingués la facultat d’incloure o d’excloure del Regne de Déu. Són un exemple del paral·lelisme bíblic, que consisteix en donar relleu a una afirmació dient-la dues vegades amb paraules diferents. “Lligar” al Regne de Déu comporta quedar “deslligat” d’altres regnes.

= = = = = = = = = = = =

 

 11. Un text amb “sobrecàrrega”...

A partir del segle IV, la Comunitat Cristiana va deixar de ser “perseguida”. Convertida en religió oficial de l’Imperi, els “servidors de la Comunitat” van fer aliança amb el “Poder”, i van començar a ser “poderosos”. Des d’una situació de Poder, les “paraules de Jesús” com les que hem llegit avui, van començar a ser interpretades com a “legitimadores” del “Poder eclesiàstic”.

 

12. A partir d’aquí es podia esperar de tot.
I va venir el pitjor: la pèrdua d’identitat, i la dramàtica divisió de la Comunitat.
Al segle XI, gran divisió, per qüestions de Poder, entre Roma i Constantinoble; entre les Esglésies d’Orient (Ortodoxos) i les Esglésies d’Occident (Romans).

Al segle XVI, gran divisió, per qüestions de Poder, entre Roma i les Esglésies Reformades (Protestants).

Fins a la segona part del s. XX, en la nostra Església (Catòlica), no es parlarà seriosament de “conversió”. Serà la gran aportació del papa Joan XXIII i el Concili Vaticà II.

 

13. Mentre confonguem “Autoritat” i “Poder”, quedarem dividits, perquè el fruit natural de tot Poder és la divisió (i la mort).

El Poder crea súbdits, i cada Poder reclama en exclusiva la “propietat” sobre “els seus”.

 

14. Però la (unitat de la) comunió no depèn del Poder ni de “l’Autoritat”, sinó que neix d’un “cor obert”, disposat a la conversió permanent.
Per això, res, absolutament res, no ens separa dels Germans en la Fe, ni dels Germans en la Humanitat, ni dels Germans en la Vida.
No hi ha “Germans separats”. Només hi ha germans. Germans, amb tota la riquesa de Vida que ve del fet de ser diferents.

 

MISSATGE.

15. Jesús és el messies (l’elegit per realitzar l’alliberament promès per Déu) i el Fill del Déu viu (i “vivificador”).

La confessió de Jesús com a “Messies i Fill del Déu viu”, és el fonament de la nostra fe, quan va acompanyada d’una actitud de conversió permanent.
 
És ben significatiu que sigui precisament “Simó”, el “primer dels apòstols”, el que s’haurà de “convertir”.
I la seva “conversió” no serà “plena” fins al final de la seva vida (Lluc 22,34. Única vegada que Jesús li diu “Pere”).
En els Evangelis, sempre que es fa servir “Pere”, és perquè hi ha “alguna cosa a corregir”.

Sembla que el “criteri” que indica el “grau de correcció” en la nostra “confessió-conversió” és la mesura en què inclogui l’acceptació d’un messianisme que passa pel Calvari.  

Si no assumim el Calvari, és millor que no parlem de Jesús, ja que no l’hem entès (Mateu 16,20).

 

RESPOSTA.

16. La festa d’avui és “important”. Si cau en diumenge, hi té preferència.
Però, en els Evangelis, la paraula “important” té diferents significats que cal tenir en compte...

Pere i Pau van ser realment persones importants... perquè, a l’Església, tothom és important.

I, potser, aquí podem descobrir la “Resposta” que ens demana la festa d'avui: superar el culte a la personalitat.

 

17. Sembla que, a l’Església, sempre hi ha hagut un “excés” de culte a la personalitat, sobretot en relació al Papa (i als bisbes), en contradicció explícita amb el que demanen els Evangelis: “Vosaltres no us feu dir "mestre", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist (Mateu 23:8-10).

 

18. És freqüent “criticar” El Vaticà i la forma “jerarquitzada” de l’Església. Cal fer-ho, perquè són defectes de la nostra Església, que hem d'ajudar a corregir.
Però aquests defectes tindrien molta menys força si tots plegats fóssim més fidels a la indicació de Jesús: Tots vosaltres sou germans.

El “culte a la personalitat” és una forma d’idolatria, la “culpa” de la qual no està només en qui la rep sinó sobretot en qui la dóna.

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. Qui és Jesús, per nosaltres?

2. Quines mostres  de “culte a la personalitat” descobriu en la vostra manera de fer?

3. Jesús prohibeix als deixebles que diguin a ningú que ell és el Messies. Creieu que aquesta prohibició pot ser encara vàlida? En quines circumstàncies?