Diumenge vinent, 25 de durant l'any A

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

VOCABULARI. 

Primers, darrers.        Vinya.

  

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”. 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).  

 

  → ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho: Diumenge 25. A.

→ Veure també Relectures (Historietes):  Diumenge 25 de l’any A. 

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 55,6-9).

Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar;

invoqueu-lo, ara que és a prop.

Que els injustos abandonin els seus camins,

i els homes malèfics, els seus propòsits;

que es converteixin al Senyor i s’apiadarà d’ells;

que tornin al nostre Déu, tan generós a perdonar.

 

“Perquè el meus pensaments no són els vostres,

i els vostres camins no són els meus”,

diu l’oracle del Senyor.

“Els meus camins i els meus pensaments

estan per damunt dels vostres

tant com la distància del cel a la terra”. 

 

2ª LECTURA (Filipencs 1,20,24,27).

Germans,

tant si surto en vida d’aquesta presó,

com si he de morir,

sé que Crist serà glorificat en el meu cos.

Perquè per a mi, viure és Crist,

i morir em seria un guany.

Però quan penso que,

mentre continua la meva vida,

puc fer un treball profitós,

no sé pas què escollir.

Em trobo pres per aquesta alternativa:

d’una banda el meu desig de morir ja

per estar en Crist, cosa incomparablement millor;

però d’altra banda, pensant en vosaltres,

veig més necessari que continuï la meva vida corporal. 

Ara, a vosaltres, us demano solament això:

que porteu una vida digna de l’evangeli del Crist.

 

EVANGELI. (Mateu 20,1-16).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles aquesta paràbola:

“Amb el Regne del cel passa

com amb un propietari que sortí de bon matí

a llogar treballadors per a la seva vinya:

va fer tractes per un jornal,

i els envià a la seva tasca.

 

Sortí altra vegada a mig matí,

en trobà d’altres a la plaça sense feina i els digué:

Aneu també vosaltres a la meva vinya;

us pagaré el que sigui just.

I ells hi van anar.

 

Pels vols de migdia i a mitja tarda,

tornà a sortir i va fer el mateix.

Una hora abans de pondre’s el sol

encara en trobà d’altres, i els digué:

¿Què feu aquí tot el dia desvagats?

Ells li contesten:

És que ningú no ens ha llogat!

Els diu: aneu també vosaltres a la meva vinya.

 

Al capvespre, l’amo de la vinya digué a l’encarregat:

Crida els treballadors i paga’ls el jornal.

Comença pels que han vingut més tard,

i acaba pels primers.

 

Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven,

i cobraren el jornal sencer.

Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més,

però van cobrar el mateix jornal.

En veure això rondinaven i deien al propietari:

Aquests darrers han treballat només una hora

i els pagues igual que a nosaltres,

que hem hagut de suportar

tot el pes de la jornada i la calor.

Ell va respondre a un d’aquests:

Company, ¿quin mal t’he fet?

¿No havíem fet tractes per un jornal?

Doncs, pren el que et toca i ves-te’n.

A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu.

¿Que no puc fer el que vull a casa meva?

¿Tens enveja perquè jo sóc generós?

Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers”. 

 

LLENGUATGE. 

1. Sempre que hem comentat aquesta paràbola en les homilies dialogades o en grups d’estudi de la Bíblia, força dels participants s’han decantat a favor dels treballadors que es queixen d’aquest propietari, pretesament generós, però que no compleix amb les exigències mínimes de la convivència humana. Perquè, donat que vol ser generós, hauria de ser-ho sobretot amb els que més s’ho mereixen, que, en aquest cas, són precisament els que han estat treballant tot el dia per a ell.

 

2. Com a mínim, ja que “a casa seva pot fer el que vulgui”, a l’hora de pagar el sou, hauria hagut de començar pels treballadors de primera hora, i, quan aquests ja fossin fora, pagar el jornal sencer a la resta, si és que volia ser generós amb ells. Així, la seva “generositat” no hauria fet mal d’ulls als qui més se la mereixien. Però, començar pels darrers i pagar el mateix a tots, són ganes de “provocar”, exhibint un greuge comparatiu.

 

3. Un greuge comparatiu.

Potser aquí està una de les “claus” per entendre què ens vol dir Jesús amb aquesta paràbola estranya: comparar el treball dels uns amb el dels altres.

 
L’altra “clau” per entendre aquesta paràbola és fer atenció a la “vinya”.

La vinya no era un camp qualsevol. Era el tros de terra preferit; el més cuidat i mimat. “Anar a treballar a la vinya d’algú” era com entrar a “participar” en seva la vida familiar.
 

Els profetes a vegades es refereixen al Poble d’Israel com a la Vinya del Senyor (per exemple Isaïes 5,7. Vegeu també Mateu 21,33ss).)
Les “relacions” entre “l’amo” i “els treballadors”, i dels treballadors entre ells, no són “laborals” o “comercials” sinó “familiars”.
I (recordem-ho una vegada més) en Jesús, les “relacions familiars” entre Déu (el “Pare”) i Israel (“fills”) s’estenen a tota la Humanitat.

 

4. Imaginem per un moment que els llogats d’última hora fossin fills d’alguns dels treballadors de primera hora. ¿Creieu que els pares s’haurien queixat del propietari?

Evidentment no, i segurament li estarien fins i tot agraïts.
 
Segurament tampoc els altres companys no se n’haurien queixat, sinó que, potser amb una mica de sorna i ironia, simplement haurien dir als “afortunats”: “Au, va! A veure si una altra vegada us ho “mereixeu” això que us donen!

I és que un pare, quan es tracta del fill, fa servir uns altres criteris. I la majoria dels companys del pare, també.

 

5. Aquesta paràbola la va dir Jesús com a “resposta” a una pregunta de Pere.
Pere, en realitat, es deia “Simó”.
Però en els Evangelis sol ser anomenat “Pere” (“pedra” o “cap dur””) perquè hi “personifica” els deixebles que, tot i ser ja “deixebles de Jesús”, no han assumit encara el seu missatge.

 
Pere havia preguntat a Jesús: “Mira: nosaltres ho hem deixat tot per venir amb tu. Què ens tocarà?” (Mateu 19:27).

Jesús, tot i contestar-li que la “paga” serà “generosa”, hi afegeix unes paraules misterioses, que es repeteixen també al final de la l’evangeli d’avui: “Els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers”.
 

Posant aquesta paràbola com a resposta a la pregunta de Pere, l’evangelista Mateu indica que hi havia un problema important en i entre les comunitats (cristianes).

 

6. Una comunitat està formada per persones molt diferents. Passa com en una família: entre els seus membres n’hi ha uns que treballen i d’altres, no. N’hi ha que ajuden i d’altres que són ajudats; uns que guanyen diners i d’altres que ho fan tot gratuït. N’hi ha de petits que només juguen, i de vells que sembla que no hi fan res;...
I, en tot cas, sovint hi ha “últims” (com l'infant acabat de néixer) que són “primers” (en les atencions de tots).

En una comunitat familiar el “vincle” no és la “justícia” sinó la generositat.

 

7. La “justícia” fa comparacions. La “generositat”, no.
La “justícia” actua “calculant allò que es fa”. La “generositat”, no.

En les comunitats de debò, el perill més gran és fer comparacions entre els que “fan”, “aporten” o “gasten”, i els “altres”.

Els pares que tenen més d’un fill ho saben perfectament. Quantes discussions familiars a causa de les “comparances” que fan els germans entre ells!

8. També l’Evangeli de Lluc recull aquest “problema” quan explica la reacció del fill gran davant el fill petit tornat a la casa del pare (Paràbola del Pare Bondadós. Lluc 15,25-32). 

 

 

MISSATGE. 

9. La paràbola d’avui ens adverteix que per “fer comunitat” cal excloure les “comparacions” entre uns i altres.

Esdevenir comunitat és impossible sense una actitud de  generositat inspirada en l’amor.

Cal anar més enllà de la “justícia” o de la “legalitat”.

 

Fer comunitat és bonic i gratificant, però demana una generositat creixent. No s’improvisa.

 

 

RESPOSTA.

 

10. No sé si a la nostra Església aconseguirem superar el clericalisme i viure el missatge de Jesús en forma de comunitats, nascudes de la vivència de la comunió.
En tot cas hem de ser conscients de que viure la comunió demana una autèntica conversió; un canvi radical en la manera de relacionar-nos els uns amb els altres, sense “comparar serveis” ni “passar factura” pels “comportaments generosos” tinguts.

 

11. És possible que les parròquies, enteses des de fa molts segles com a comunitats bàsiques, ja no siguin en la nostra Societat els principals àmbits de comunió, sobretot a les ciutats.
La comunió és permanent; en canvi les comunitats són ocasionals.

 

12. També és possible que vagin apareixent noves i molt diverses maneres de fer comunitat basades no en l'estructura territorial, i per un “decret episcopal”.
Poden aparèixer “comunitats” més espontànies, basades en altres coses com un àmbit compartit, un carisma inspirador, una persona aglutinadora, uns “serveis” apareguts, un problema a solucionar, una oportunitat, una necessitat temporal, un ideal, una casualitat...  sempre comptant amb la lliure iniciativa i la generositat dels possibles membres, que són (s’ha de suposar) persones adultes, capaces de decidir sobre la seva vida i creativitat.

 

13. En tot cas, sembla convenient també que la diversitat de comunitats no neixi simplement d’una “diversitat de gustos individuals”, sinó de circumstàncies objectives, i com a servei obert a la Societat on es viu.

 
Avui hi ha moltes formes de “comunitat”... de veïns, de propietaris, esportives, polítiques...

La “comunitat de comunió” que ens proposen els Evangelis comporta sempre compartir algun aspecte de la pròpia vida, oberta a la vida de l'entorn.

 

A la Vinya del Senyor tothom és invitat a treballar-hi sense que això generi "drets d'uns sobre d’altres".
Si no és així, podria passar que alguns “treballadors” de la Vinya pretenguessin fer-se’n “propietaris” (Mateu 21:28-32).
(És el problema que denuncia la paràbola que segueix, i que llegirem diumenge que ve). 

 

PREGUNTES per al diàleg. 

1. A la vostra comunitat, ¿heu aconseguit no fer comparacions entre les diferents maneres de “viure-hi la comunió”?

 

2. Sovint s’ha considerat que el mossèn és l’ànima de la parròquia. D’aquí que, per a molts, “col·laborar a la parròquia” vol dir “ajudar el mossèn”.
Que en penseu d’aquesta situació? 

 

3. En una Societat laica com la nostra, la “Religió” no forma part de l’estructura social. No obstant, una comunitat cristiana s’ha d’entendre a si mateixa com un servei a la Societat de què forma part.
¿Quins “serveis”, comunitaris o simplement personals, us inspira el Missatge Evangèlic, per al moment i lloc concrets de la vostra Comunitat?