Sant Pere i Sant Pau. 29 de juny.
1ª LECTURA. (Actes 12,1-11)
En aquells dies,
el rei Herodes
detingué alguns de l’Església
per fer-los mal.
Feu matar amb
l’espasa Jaume, el germà de Joan,
i quan s’adonà que
això era ben vist pels jueus,
féu agafar també
Pere.
Eren els dies dels
Àzims.
El féu tancar a la
presó
i confià la seva
guarda a quatre esquadres de soldats,
amb el propòsit de
fer-lo comparèixer davant el poble
després de Pasqua.
Mentre Pere era a
la presó ben vigilat,
la comunitat
pregava Déu per ell sense parar.
Herodes ja anava a
fer-lo comparèixer,
però la nit abans,
mentre Pere dormia entre dos soldats,
lligat amb dues
cadenes,
i els sentinelles
feien guàrdia davant la porta de la presó,
tot d’una l’àngel
del Senyor es presentà,
i la cambra s’omplí
de claror.
L’àngel tocà Pere,
el desvetllà i li digué:
De pressa, aixeca’t.
I les cadenes li
caigueren de les mans.
Li digué: Cenyeix-te i posa’t les sandàlies.
Pere ho va fer, i
l’àngel va afegir:
Pren el mantell i segueix-me.
Pere sortí a fora i
el seguia,
sense saber que
això que feia l’àngel era veritat;
es pensava tenir
una visió.
Passaren la primera
guàrdia, passaren la segona,
i arribaren a la
porta de ferro que dóna a la ciutat.
La porta s’obrí
tota sola, i ells sortiren,
anaren fins a la primera
cantonada, i l’àngel el deixà.
Llavors Pere,
tornant en si, digué:
Ara veig que el
Senyor ha enviat de debò el seu àngel
i m’ha alliberat de
les mans d’Herodes
i de tot el que el
poble dels jueus esperaven contra mi.
2ª LECTURA (2ª a Timoteu 4,6-8, 17-18).
Estimat, pel que fa
a mi,
la meva vida ja és
oferta com una libació
vessada sobre
l’altar.
Ja m’ha arribat el
moment de desfer les amarres
i deixar el port.
Després de lluitar
en aquest noble combat i acabada la cursa,
em mantinc fidel.
I ara ja tinc
reservada la corona que m’he guanyat.
El Senyor, jutge
justíssim, me la donarà quan serà el dia,
i no tan sols a mi,
sinó a tots els qui
enyoren la seva manifestació.
El Senyor
m’assistia i em donà forces
perquè acabés de
proclamar el missatge de l’evangeli,
i poguessin
escoltar-lo tots els pagans.
I Déu m’ha salvat
de la gola del lleó.
El Senyor em
salvarà de tots els qui em volen perjudicar
i em guardarà per
al seu Regne celestial.
A ell sigui donada
la glòria pels segles dels segles. Amén.
EVANGELI. (Mateu 16,13-19).
En aquell temps...
Jesús anà a la
regió de Cesarea de Felip,
i un cop allà,
preguntava als seus deixebles:
“Què diu la gent del Fill de l’home? Qui
diuen que és?”
Ells li
respongueren:
“Uns diuen que és Joan Baptista,
altres, que és Elies,
altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes”.
Ell els diu: “I vosaltres, ¿qui dieu que soc?”
Simó Pere
li contestà:
“Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”.
Jesús li va
respondre:
“Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs:
això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang,
sinó el meu Pare del cel.
I ara, també jo et dic que tu ets Pere.
Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església,
i les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir.
Et donaré les claus del Regne del cel,
i tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel,
i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al
cel”.
(Després va manar
als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.
Des d’aleshores
Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que
patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei,
i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia.
Llavors Pere,
prenent-lo a part, es posà a renyar-lo dient:
-Déu te’n guard,
Senyor! A tu això no et passarà.
Però Jesús es girà i
digué a Pere:
-Vés-te'n d'aquí,
Satanàs! Em vols fer caure,
perquè no veus les
coses com Déu, sinó com els homes).
LLENGUATGE.
1. Qui és Jesús?
Pregunta de gran
actualitat.
Pregunta la resposta
de la qual és important entendre bé.
El relat distingeix
explícitament entre la gent i els deixebles.
“Qui diu la gent que és el Fill de l’home?”...
“I vosaltres, qui dieu que sóc jo?”.
2. La resposta de
la gent no és pas incorrecta, però es queda curta. La resposta justa la donen els
deixebles per boca de Pere. Però Jesús deixa clar que aquesta bona resposta
no ve pas del fet que els deixebles el coneguin millor sinó perquè han rebut
una revelació del Pare del Cel.
3. Però no s’ha de
prescindir de la gent. En atenció a la gent, que encara no pot entendre
la vertadera resposta, els deixebles no han de dir a ningú “que Jesús és el Messies”. En realitat, ni
els deixebles entenen el significat de la seva resposta.
(Per facilitar la
comprensió de tot aquest relat, he inclòs, en blau i entre parèntesis, uns
versets més).
4. Tots, gent i
deixebles, imaginaven el Messies com algú que instauraria el Regne de Déu
fent exhibició de poder diví per imposar la justícia, purificar el
temple, expulsar els enemics d’Israel i netejar de “pecadors” el Poble
elegit.
Però aquests no
eren els plans de Déu. Aquesta no era la missió que Jesús havia rebut
del Pare.
5. Déu estima el
poble d’Israel i tots els pobles, i no es vol mostrar com el Déu que jutja per
condemnar sinó com el Pare misericordiós que jutja per perdonar.
Això comporta que
tampoc el seu “Messies” no condemni,
sinó que accepti ser un condemnat entre els condemnats; i no mati, sinó que doni la vida entre els
altres “crucificats”.
És d’aquesta manera
que Jesús vencerà el mal per salvar el malfactor.
Déu anul·larà les
sentències que condemnen l’Home, però salvarà, si ho accepten, als qui han
pecat jutjant injustament.
Un exemple d’això
serà el mateix St. Pau, que va passar de ser jutge i perseguidor a ser salvat, deixeble i apòstol.
6. De moment, ni els
mateixos deixebles no són capaços d’acceptar això i, per boca de Pere,
manifesten a Jesús la seva negativa. Jesús els corregeix amb paraules dures i
clares, ja que es tracta del nucli mateix de la seva missió: “Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure,
perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes” (Mateu 16:23. També 4:10).
7. “Tu ets pedra o roca”.
La confessió de
Pere és el fonament de la Nova Comunitat, o del Nou Regne de Déu, ben construït sobre roca, capaç de resistir les riuades que el voldrien sotmetre
al “Regne de la Mort”.
El nou Regne de
Déu i el vell Regne de la Mort cara a cara.
L’evangelista Mateu
posa aquest relat entre la mort de Joan Baptista per obra d’Herodes, i el
propòsit de matar Jesús per obra dels notables
dels poble, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei (Mateu 14:10 i 16:23).
El Regne de la Mort és poderós, ja
que el Poder és la seva marca; però no triomfarà perquè, en el Món creat
per Déu, el Poder és una equivocació.
8. Les portes del Regne de la Mort engoleixen
tothom qui cau sota el seu poder, i no hi havia, fins ara, ningú per obrir-les.
En canvi, el Regne de Déu té servei permanent de porteria per poder
entrar i sortir. És un regne de persones lliures. “Et donaré les claus del Regne del Cel”.
9. Resulta
sorprenent la “feina” d’aquestes claus:
no són per “tancar i obrir” sinó per “lligar i deslligar” (tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que
deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel).
Aquestes paraules
no s’han d’entendre en sentit disjuntiu: com si algú tingués la facultat d’incloure
o d’excloure del Regne de Déu. Són un exemple més de paral·lelisme bíblic; és a dir: una
manera de donar relleu a una afirmació dient-la dues vegades amb paraules
diferents. Entre els dos regnes oposats, tot aquell que es lliga (s'uneix) amb l’un, queda deslligat (alliberat) de l’altre.
10. La feina de Pere, i de tots els deixebles de Jesús,
és mantenir obertes les “portes” del Regne de Déu perquè tothom pugui ser
lligat a la seva Vida deslligant-se del Regne de la Mort.
11. Un text amb sobrecàrrega...
A partir del segle
IV, la Comunitat Cristiana va deixar de ser perseguida i va ser convertida en religió
oficial de l’Imperi. Els deixebles del Crucificat fan aliança amb el Poder,
i els seus representants comencen a ser poderosos.
Paraules de Jesús
com les que hem llegit avui, van començar a ser interpretades com a legitimadores
del “Poder” dels successors dels
apòstols.
12. A partir d’aquí
es podia esperar tot. I va venir el pitjor: la pèrdua de la identitat cristiana
i la dramàtica divisió de la Comunitat Cristiana.
Al segle XI, gran
divisió, per qüestions de Poder, entre Roma i Constantinoble; entre les
Esglésies d’Orient (Ortodoxos) i les Esglésies d’Occident (Romans).
Al segle XVI, gran
divisió, per qüestions de Poder, entre Roma i les Esglésies Reformades (Protestants).
13. Mentre
confonguem Autoritat i Poder, quedarem dividits, perquè el fruit
natural del Poder és la divisió (i la mort).
El Poder crea
súbdits, i cada Poder reclama en exclusiva la propietat dels
“seus”.
14. Però la (unitat
de la) comunió no depèn del Poder ni de “l’Autoritat”, sinó que neix
d’un cor obert. Per això, res, absolutament res, no ens separa dels
Germans en la Fe, ni dels Germans en la Humanitat, ni dels Germans en la Vida.
No hi ha “Germans separats”. Només hi ha germans: germans, amb tanta
riquesa de vida, que podem ser molt diferents els uns dels altres.
MISSATGE.
15. Jesús és el messies (l’elegit per realitzar l’alliberament promès per Déu) i el Fill del
Déu viu (vivificador).
Confessar que
“Jesús és Messies i Fill del Déu viu”, és el fonament de la nostra fe.
Però podem no entendre-ho correctament. Sembla que el criteri per saber si ho
entenem correctament o no és l’acceptació que el messianisme de Jesús passa pel Calvari: exhibició de la vida
que es dóna (servei).
Si no assumim el Calvari, és millor que no parlem de
Jesús, ja que no l’hem entès.
RESPOSTA.
16. Si avui no hem llegit les Lectures del diumenge, és perquè la festa
de St. Pere i St. Pau és una festa "important".
Pere i Pau van ser realment persones importants... perquè, a
l’Església, tothom és
important.
17. I, potser, aquí
podem descobrir la “resposta” que ens demana la festa d'avui: superar el culte a la personalitat.
Sembla que a
l’Església sempre hi ha hagut, i encara hi ha, un excés de culte a la personalitat, sobretot en relació al Papa (i als
bisbes). Això està en contradicció explícita amb el que demana l’Evangeli: “Vosaltres no us feu dir "mestre",
perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a
ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu
un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en
teniu un, que és el Crist (Mateu 23:8-10).
18. És freqüent
criticar El Vaticà i la forma jerarquitzada que ha pres la
Comunitat Eclesial. Cal fer-ho, perquè són defectes de la nostra
Església, que hem d'ajudar a corregir. Però aquests defectes tindrien molta
menys força si tots plegats fóssim més fidels a la indicació de Jesús: Tots vosaltres sou germans.
El culte a la personalitat és una forma d’idolatria,
la culpa de la qual no està només en qui la rep sinó sobretot en qui la dóna.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Qui és Jesús,
per nosaltres?
2. Quines
mostres de “culte a la personalitat”
descobriu en la vostra manera de fer?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada