Sants Pere i Pau

Sant Pere i Sant Pau. 29 de juny.

1ª LECTURA.  (Actes 12,1-11)

En aquells dies,

el rei Herodes detingué alguns de l’Església

per fer-los mal.

Feu matar amb l’espasa Jaume, el germà de Joan,

i quan s’adonà que això era ben vist pels jueus,

féu agafar també Pere.

Eren els dies dels Àzims.

El féu tancar a la presó

i confià la seva guarda a quatre esquadres de soldats,

amb el propòsit de fer-lo comparèixer davant el poble

després de Pasqua.

Mentre Pere era a la presó ben vigilat,

la comunitat pregava Déu per ell sense parar.

Herodes ja anava a fer-lo comparèixer,

però la nit abans, mentre Pere dormia entre dos soldats,

lligat amb dues cadenes,

i els sentinelles feien guàrdia davant la porta de la presó,

tot d’una l’àngel del Senyor es presentà,

i la cambra s’omplí de claror.

L’àngel tocà Pere, el desvetllà i li digué:

De pressa, aixeca’t.

I les cadenes li caigueren de les mans.

Li digué: Cenyeix-te i posa’t les sandàlies.

Pere ho va fer, i l’àngel va afegir:

Pren el mantell i segueix-me.

Pere sortí a fora i el seguia,

sense saber que això que feia l’àngel era veritat;

es pensava tenir una visió.

Passaren la primera guàrdia, passaren la segona,

i arribaren a la porta de ferro que dóna a la ciutat.

La porta s’obrí tota sola, i ells sortiren,

anaren fins a la primera cantonada, i l’àngel el deixà.

Llavors Pere, tornant en si, digué:

Ara veig que el Senyor ha enviat de debò el seu àngel

i m’ha alliberat de les mans d’Herodes

i de tot el que el poble dels jueus esperaven contra mi.

2ª LECTURA (2ª a Timoteu 4,6-8, 17-18).

Estimat, pel que fa a mi,

la meva vida ja és oferta com una libació

vessada sobre l’altar.

Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres

i deixar el port.

Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa,

em mantinc fidel.

I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat.

El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia,

i no tan sols a mi,

sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació.

El Senyor m’assistia i em donà forces

perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli,

i poguessin escoltar-lo tots els pagans.

I Déu m’ha salvat de la gola del lleó.

El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar

i em guardarà per al seu Regne celestial.

A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

EVANGELI. (Mateu 16,13-19).

En aquell temps...

Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip,

i un cop allà, preguntava als seus deixebles:

“Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?”

Ells li respongueren:

“Uns diuen que és Joan Baptista,

altres, que és Elies,

altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes”.

Ell els diu: “I vosaltres, ¿qui dieu que soc?”

Simó Pere li contestà:

“Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”.

Jesús li va respondre:

“Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs:

això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang,

sinó el meu Pare del cel.

I ara, també jo et dic que tu ets Pere.

Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església,

i les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir.

Et donaré les claus del Regne del cel,

i tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel,

i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel”.

(Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.

Des d’aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia.

Llavors Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo dient:

-Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà.

Però Jesús es girà i digué a Pere:

-Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure,

perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes).

LLENGUATGE.

Altres Apunts >> Diumenge 21 de l'Any A.

1. Qui és Jesús?

Pregunta de gran actualitat.

Pregunta la resposta de la qual és important entendre bé.

El relat distingeix explícitament entre la gent i els deixebles.

“Qui diu la gent que és el Fill de l’home?”...

“I vosaltres, qui dieu que sóc jo?”.

2. La resposta de la gent no és pas incorrecta, però es queda curta. La resposta justa la donen els deixebles per boca de Pere. Però Jesús deixa clar que aquesta bona resposta no ve pas del fet que els deixebles el coneguin millor sinó perquè han rebut una revelació del Pare del Cel.

3. Però no s’ha de prescindir de la gent. En atenció a la gent, que encara no pot entendre la vertadera resposta, els deixebles no han de dir a ningú “que Jesús és el Messies”. En realitat, ni els deixebles entenen el significat de la seva resposta.

(Per facilitar la comprensió de tot aquest relat, he inclòs, en blau i entre parèntesis, uns versets més).

4. Tots, gent i deixebles, imaginaven el Messies com algú que instauraria el Regne de Déu fent una exhibició de poder diví per imposar la “justícia”, purificar el temple, expulsar els enemics d’Israel i netejar de “pecadors” el Poble elegit.

Però aquests no eren els plans de Déu. Aquesta no era la missió que Jesús havia rebut del Pare.

 5. Déu estima el poble d’Israel i tots els pobles, i no es vol mostrar com el Déu que jutja per condemnar sinó com el Pare misericordiós que jutja per perdonar.

Això comporta que tampoc el seu “Messies” no condemni, sinó que accepti de ser un “condemnat” entre els condemnats; i no mati, sinó que doni la vida entre els altres “crucificats”.

És d’aquesta manera que Jesús “vencerà” el mal per salvar el malfactor.

Déu anul·larà les sentències que condemnen l’Home, però salvarà, si ho accepten, als qui han pecat jutjant injustament.

Un exemple d’això serà el mateix St. Pau, que va passar de ser jutge i perseguidor a ser salvat, deixeble i apòstol (1 Corintis 15,9.  Fets 8,3) 

 

6. De moment, ni els mateixos deixebles són capaços d’acceptar això i, per boca de Pere, manifesten a Jesús la seva negativa: “Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà”.

Jesús els ha de corregir. I ho fa amb paraules dures i clares, ja que es tracta del nucli mateix de la seva missió: “Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes” (Mateu 16:23. També 4:10).

    

7. “Tu ets pedra o roca”.

Aquest relat té doble cara:
Primer, Simó és declarat com a “pedra fonamental” de l’Església, d’acord amb el significat del “nom” (que inclou un aspecte negatiu) que ha rebut: “Pedra”=“cap dur”.

Després, en el mateix relat, Jesús l’anomena “satanàs”, i li diu que s’aparti d’ell.
Jesús li critica directament que “no veus les coses com Déu, sinó com els homes”.

És lògic que Pere veies les coses “com els homes”. Però fa només un moment que Jesús li ha dit: “Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel”.
Pere, a pesar de haver rebut la “revelació del Pare”, continua veient les coses com els “humans”. Per això s’haurà de convertir.

 8. En els Evangelis, “Pere” (el “Cap dur”) personifica la conversió. I una conversió permanent.

L’actitud de “conversió permanent” forma part essencial de l’estructura de la “Església”.
(Aquí és el primer dels dos únics llocs dels Evangelis on apareix la paraula “Església”. Significa “comunitat estructurada”. L’altre lloc és a Mateu 18,17).

 

La confessió de Pere, amb la seva conversió, és el “fonament” de la Nova Comunitat, o del Regne de Déu, construït sobre roca, capaç de resistir les riuades” (Mateu 7:24). (Veure també Lluc 22,32)

L’evangelista Mateu posa aquest relat entre la mort de Joan Baptista per obra d’Herodes, i el propòsit de matar Jesús per obra dels notables dels poble, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei  (Mateu 14:10 i 16:23).
El “Regne de la Mort” es mostra “poderós”, ja que el “Poder” és la “marca”. Però no triomfarà perquè el Poder és mentida.

 

9. Les “portes del Regne de la Mort” són només per ser-hi engolit.
En canvi, el Regne de Déu té “servei permanent de porteria” per poder “entrar i sortir” (Joan 10:7). És un regne de persones lliures. “Et donaré les claus del Regne del Cel”.

 

10. Resulta sorprenent la “feina” d’aquestes claus.
No són per “tancar i obrir” sinó per “lligar i deslligar” (tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel).

Aquestes paraules no s’han d’entendre en sentit disjuntiu: com si algú tingués la facultat d’incloure o d’excloure del Regne de Déu. Són un exemple del paral·lelisme bíblic, que consisteix en donar relleu a una afirmació dient-la dues vegades amb paraules diferents. “Lligar” al Regne de Déu comporta quedar “deslligat” d’altres regnes.

= = = = = = = = = = = =

 

 11. Un text amb “sobrecàrrega”...

A partir del segle IV, la Comunitat Cristiana va deixar de ser “perseguida”. Convertida en religió oficial de l’Imperi, els “servidors de la Comunitat” van fer aliança amb el “Poder”, i van començar a ser “poderosos”. Des d’una situació de Poder, les “paraules de Jesús” com les que hem llegit avui, van començar a ser interpretades com a “legitimadores” del “Poder eclesiàstic”.

 

12. A partir d’aquí es podia esperar de tot.
I va venir el pitjor: la pèrdua d’identitat, i la dramàtica divisió de la Comunitat.
Al segle XI, gran divisió, per qüestions de Poder, entre Roma i Constantinoble; entre les Esglésies d’Orient (Ortodoxos) i les Esglésies d’Occident (Romans).

Al segle XVI, gran divisió, per qüestions de Poder, entre Roma i les Esglésies Reformades (Protestants).

Fins a la segona part del s. XX, en la nostra Església (Catòlica), no es parlarà seriosament de “conversió”. Serà la gran aportació del papa Joan XXIII i el Concili Vaticà II.

 

13. Mentre confonguem “Autoritat” i “Poder”, quedarem dividits, perquè el fruit natural de tot Poder és la divisió (i la mort).

El Poder crea súbdits, i cada Poder reclama en exclusiva la “propietat” sobre “els seus”.

 

14. Però la (unitat de la) comunió no depèn del Poder ni de “l’Autoritat”, sinó que neix d’un “cor obert”, disposat a la conversió permanent.
Per això, res, absolutament res, no ens separa dels Germans en la Fe, ni dels Germans en la Humanitat, ni dels Germans en la Vida.
No hi ha “Germans separats”. Només hi ha germans. Germans, amb tota la riquesa de Vida que ve del fet de ser diferents.

 

MISSATGE.

15. Jesús és el messies (l’elegit per realitzar l’alliberament promès per Déu) i el Fill del Déu viu (i “vivificador”).

La confessió de Jesús com a “Messies i Fill del Déu viu”, és el fonament de la nostra fe, quan va acompanyada d’una actitud de conversió permanent.
 
És ben significatiu que sigui precisament “Simó”, el “primer dels apòstols”, el que s’haurà de “convertir”.
I la seva “conversió” no serà “plena” fins al final de la seva vida (Lluc 22,34. Única vegada que Jesús li diu “Pere”).
En els Evangelis, sempre que es fa servir “Pere”, és perquè hi ha “alguna cosa a corregir”.

Sembla que el “criteri” que indica el “grau de correcció” en la nostra “confessió-conversió” és la mesura en què inclogui l’acceptació d’un messianisme que passa pel Calvari.  

Si no assumim el Calvari, és millor que no parlem de Jesús, ja que no l’hem entès (Mateu 16,20).

 

RESPOSTA.

16. La festa d’avui és “important”. Si cau en diumenge, hi té preferència.
Però, en els Evangelis, la paraula “important” té diferents significats que cal tenir en compte...

Pere i Pau van ser realment persones importants... perquè, a l’Església, tothom és important.

I, potser, aquí podem descobrir la “Resposta” que ens demana la festa d'avui: superar el culte a la personalitat.

 

17. Sembla que, a l’Església, sempre hi ha hagut un “excés” de culte a la personalitat, sobretot en relació al Papa (i als bisbes), en contradicció explícita amb el que demanen els Evangelis: “Vosaltres no us feu dir "mestre", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist (Mateu 23:8-10).

 

18. És freqüent “criticar” El Vaticà i la forma “jerarquitzada” de l’Església. Cal fer-ho, perquè són defectes de la nostra Església, que hem d'ajudar a corregir.
Però aquests defectes tindrien molta menys força si tots plegats fóssim més fidels a la indicació de Jesús: Tots vosaltres sou germans.

El “culte a la personalitat” és una forma d’idolatria, la “culpa” de la qual no està només en qui la rep sinó sobretot en qui la dóna.

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. Qui és Jesús, per nosaltres?

2. Quines mostres  de “culte a la personalitat” descobriu en la vostra manera de fer?

3. Jesús prohibeix als deixebles que diguin a ningú que ell és el Messies. Creieu que aquesta prohibició pot ser encara vàlida? En quines circumstàncies?