Diumenge 14 de durant l'any A.

1ª LECTURA.  (Zacaries 9,9-10; 13,1)

El Senyor diu:

“Alegra’t, ciutat de Sió.

Aclama, ciutat de Jerusalem.

El teu rei fa la seva entrada.

És bo i salvador, muntat humilment en un ase,

en un pollí, fill de somera.

Bandejarà d’Efraïm els carros de guerra;

allunyarà de Jerusalem els cavalls,

i els arcs dels gerrers seran bandejats.

Adreçarà a tots els pobles paraules de pau,

i el seu domini s’estendrà d’un mar a l’altre,

des del Gran Riu fins a l’extrem del país”.

2ª LECTURA (Romans 8,9,11-13).

Germans,

vosaltres no viviu segons les mires de la carn

sinó segons les de l’esperit,

perquè l’Esperit de Déu habita en vosaltres,

i si algú de vosaltres no tingués l’Esperit de Crist,

no seria del Crist.

I si habita en vosaltres l’Esperit d’aquell

que va ressuscitar Jesús d’entre els morts,

també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres,

aquell que va ressuscitar el Crist d’entre els morts,

donarà la vida als vostres cossos mortals.

Per tant, germans,

nosaltres tenim un deute, però no amb la carn,

que ens obligaria a viure com demana la carn.

Perquè si visquéssiu així, moriríeu.

En canvi, si per l’Esperit feu morir les obres de la carn,

viureu.

EVANGELI. (Mateu 11,25-30).

En aquell temps Jesús digué:

“Us enalteixo, Pare, senyor del cel i de la terra,

perquè heu revelat als senzills

tot això que heu amagat als savis i entesos.

Sí, Pare: així us ha plagut a vós.

El Pare ho ha posat tot a les meves mans:

fora del Pare,

ningú no coneix veritablement el Fill;

igualment,

ningú no coneix veritablement el Pare

fora del Fill,

i d’aquells a qui el Fill el vol revelar.

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats;

jo us faré reposar.

Accepteu el meu jou,

feu-vos deixebles meus,

que jo sóc benèvol i humil de cor,

i trobareu el repòs que tant desitjàveu,

perquè el meu jou és suau,

i la meva càrrega, lleugera.

LLENGUATGE.

1. Potser alguna vegada haureu sentit algú que s’expressava així: “Mira, un dia vaig decidir deixar tot això de la religió, i ara visc molt més tranquil”.

Estic totalment d’acord amb aquesta actitud, i per això faig la següent proposta: si la religió i les seves pràctiques no ens ajuden a estar més tranquils (és a dir: en pau amb nosaltres mateixos) i a sentir-nos més lliures, desfem-nos d’elles.

És pura conseqüència d’aquella sentència de Jesús: “No és l’home per al dissabte (per a la religió) sinó el dissabte per a l’home” (Marc 2,27).

2. També l’evangeli d’avui ens porta per aquest camí: si ser deixebles de Jesús no ens porta a “trobar el repòs”, és que no hem entès res de res. O canviem o ho deixem.

El llenguatge de l’evangeli d’avui usa la contradicció per donar més relleu a allò que ens vol dir. Segons les paraules de Jesús, els “savis i entesos” no “saben ni entenen”. Però fixem-nos que en el contrapunt d’això no parla dels “ignorants” sinó dels “senzills”. Són els “senzills” els que reben la revelació de Déu que els permet saber i entendre.

3. Si els savis i entesos no saben ni entenen, no és pas a causa dels seus coneixements, sinó perquè consideren que els seus coneixements els situen per damunt dels altres. Això sí que impedeix conèixer i entendre els projectes de Déu.

Des de cent metres d’altura no es veu la vida de les cases; només es veuen els teulats.

4. El meu jou és suau i la meva càrrega lleugera...

Pot haver-hi un jou suau?

És possible una càrrega lleugera?

Cal donar a aquestes frases un significat actiu: parlen de jous que suavitzen la vida, i de càrregues que alleugen el pes de l’existència.

Els qui vivim a la costa veiem sovint els jous pesants i les càrregues feixugues que es carreguen els bussos. Però quan estan dintre l’aigua, com n’és de suau i lleuger aquell abillament que, a fora, els resultava tan feixuc!

¿No heu vist com els infants a la platja o a la piscina es carreguen de suros o flotadors que, un cop a l’aigua, alleugen el seu propi pes?

Els mateixos evangelis ens parlen sovint de la vida com d’una travessia amb barca. Si n’és de pesant, una barca!; i, no obstant, gràcies a ella podem passar “flotant” a l’altra riba.

5. Per a una immensa majoria de persones la vida és una càrrega pesant en alguns (o molts) moments. És aleshores quan podem comprovar la veritat de les paraules de Jesús: “... i trobareu el repòs que tan desitjàveu, perquè el meu jou suavitza i la meva càrrega alleugera”.

I si no és així, deixem-nos de religions. I siguem senzills per poder copsar la revelació del Pare.

6. Ningú no coneix el Pare fora del Fill...

Des de les nostres necessitats poden arribar a Déu. El procés seria més o menys així: tots intuïm que la nostra vida no té el seu fonament en si mateixa. Existim, però podríem no existir. Per tant, si no som el fonament de la nostra existència, alguna altra cosa hi ha que ens fonamenta i ens aguanta. A aquesta “altra cosa” li podem donar el nom de “Déu”, o altres noms.

7. Però en Jesucrist els humans hem descobert que Déu no s’ha quedat en aquesta relació de creador–creatura, sinó que ens ha cridat i destinat a ser fills. Podria no haver-ho fet, però ho ha fet. No és una conseqüència d’allò que som, sinó pura generositat seva. No és exigit per les nostres necessitats ni podem aconseguir-ho o merèixer-ho per nosaltres mateixos. És un do gratuït. Som convidats a ser fills en el Fill.

Com explica St. Pau als cristians de Corinti, cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l'home somia allò que Déu té preparat per als qui l'estimen (1ª Corintis, 2,9).

NOTA.

A l’hora d’intentar entendre les “paraules de Jesús”, cal tenir molt present que la vida de Jesús presenta dues situacions ben diferents.

Una primera etapa ve constituïda per la vida de Jesús pels camins de Galilea. És una vida viscuda d’una manera individual i corporal com la nostra, en espais i temps concrets, i amb unes relacions humanes determinades.

La segona etapa comença amb la seva mort a la creu. La vida de Jesús passa de ser vida tinguda a ser vida donada, i, com a tal és present, experimentada i visibilitzada en les comunitats cristianes (que han acollit la seva “donació”).

En les dues etapes es tracta sempre del mateix Jesús i de la mateixa vida. Per això les comunitats cristianes no tindran cap inconvenient en posar en boca de Jesús aquelles “paraules” que expressen els sentiments i la fe que la seva presència genera en la comunitat.

Així naixeran una classe d’Escrits, únics en el seu gènere: els Evangelis. Els Evangelis ens presenten les paraules i les obres del Jesús real, el de les dues etapes, sense diferenciar allò que correspon a cada una d’elles.

És cert que la nostra curiositat actual ens fa preguntar què va dir i què no va dir el Jesús-galileu (el de la primera etapa). Però els Evangelis no són ni volen ser biografies del Jesús-galileu, sinó l’anunci de la bona notícia del Jesús real (Marc 1,1).

D’acord amb això, podem dir que segurament les paraules de Jesús que avui hem llegit a l’evangeli no van ser pronunciades pel Jesús-galileu. En canvi, expressen l’acció de Jesús-ressuscitat tal com és experimentada en la comunitat cristiana.

MISSATGE.

8. És possible alleugerir la “càrrega de la vida” acollint el missatge de Jesús.

Però només ho podrem fer si no ens sentim superiors als altres ni ens considerem autosuficients (savis i entesos) per aconseguir “per dret de conquesta” allò que ens és ofert com un do gratuït.

RESPOSTA.

9. ¿D’alguna manera, escriure aquests Apunts d’homilia, no és una mica “fer de savi i entès”?

I si l’evangeli ens diu que “tot això ho heu amagat als savis i entesos i ho heu revelat als senzills”, per què perdre el temps llegint aquests Apunts?

Penso que l’evangeli d’avui ens ajuda a posar les coses al seu lloc.

Per això, permeteu-me repetir aquí una cosa que a vegades també he dit a la parròquia: no us cregueu res de tot el que us he dit, fins que no descobriu per vosaltres mateixos allò que hi pugui haver de correcte o d’incorrecte. Faig meva una frase de Sant Pau: “Examineu-ho tot i quedeu-vos amb el que és bo” (1ª als Tessalonicencs 5,21).

10. I, com saber què és bo?

No hi ha altra solució que tenir una certa confiança en nosaltres mateixos. És cert que podem equivocar-nos, però hem de reconèixer que cada un de nosaltres està dotat de sensibilitat per assaborir el bé i sentir l’amargor del mal. En últim terme ens hem de fiar d’aquesta “sensibilitat” rebuda i creixent.

Podem recordar les paraules de Jesús: “Però vosaltres no us feu dir "mestre", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist” (Mateu 23,8).

Entre nosaltres no som mestres, ni pares ni guies. Però som germans. I res no ens ajuda tant a entendre els projectes del Pare com el diàleg sincer entre tots els germans.

La pretensió d’aquests Apunts és la dels “gossos que aixequen la llebre” i la fan anar cap al caçador. Caçar-la o no caçar-la ja no és cosa d’ells sinó del seu amo.

PREGUNTES per al diàleg.

1. El nostre temps no és tant de savis com d’especialistes; és a dir: de persones molt enteses en alguna cosa i força ignorants en moltes altres. ¿Quines conseqüències es poden treure d’aquest fet pensant en la nostra comunitat?

2. Com que sovint les coses de la religió ens resulten complicades, tenim tendència a dir: “doctores tiene la Iglesia”.  Què en penseu d’aquesta actitud?

3. Què proposeu perquè allò que Déu ens revela quan som senzills, pugui ser compartit per tots?