1ª LECTURA. (Isaïes 55,10-11)
Diu el
Senyor:
“Així com la pluja i la neu cauen del cel i
no hi tornen,
sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar,
fins que dóna el gra per a la sembra i el pa per a menjar,
així serà la paraula que surt dels meus llavis:
no tornarà infecunda,
sense fer el que jo volia
i haver complert la missió que jo li havia confiat”.
2ª LECTURA (Romans 8,18-23).
Germans,
jo penso que
els sofriments del món present
no són res
comparats amb la felicitat de la glòria
que més tard
s’ha de revelar en nosaltres.
Perquè tot
l’univers creat està atent,
esperant que
es reveli d’una vegada
la
glorificació dels fills de Déu.
L’univers
creat s’ha trobat sotmès a una situació absurda,
no perquè
ell ho hagi volgut,
sinó que un
altre l’hi ha sotmès,
donant-li,
però, l’esperança
que un dia
serà alliberat
de
l’esclavatge d’aquesta situació desgraciada,
per obtenir
la llibertat,
que és la
glorificació dels fills de Déu.
Sabem prou
bé que fins ara
tot
l’univers creat gemega
i sofreix
dolors com la dona quan infanta.
Però no és
ell tot sol.
També
nosaltres, els qui posseïm l’Esperit
com a
primers fruits de la collita que vindrà,
gemeguem
igualment dins nostre,
esperant
l’hora que serem plenament fills,
quan el
nostre cos serà redimit.
EVANGELI. (Mateu 13,1-23).
(En blau allò
que correspon a la versió llarga)
Aquell dia,
Jesús sortí de casa
i s’assegué
vora el llac.
Era tanta la
gent que es reuní entorn d’ell,
que pujà a
una barca i s’hi assegué.
Tota la gent
es quedà vora l’aigua
i ell els
parlà llargament en paràboles.
Digué:
“El
sembrador va sortir a sembrar.
Tot
sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí;
vingueren
els ocells i se la menjaren.
Una part
caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra;
de seguida
va néixer,
ja que la
terra era poc fonda,
però, com
que no tenia arrels,
quan sortí
el sol, amb la calor s’assecà.
Una part
caigué entre els cards;
però els
cards van créixer i l’ofegaren.
Una part
caigué a la terra bona, i donà fruit:
o cent, o
seixanta o trenta.
Qui tingui
orelles, que ho senti”.
Els deixebles
s’acostaren i li preguntaren:
¿Per què els
parleu en paràboles?
Ell
respongué:
“Déu us fa a
vosaltres el do
de conèixer
els secrets del Regne,
però a ells,
no.
Als qui
tenen,
Déu els
donarà encara més i en tindran a vessar;
però als qui
no tenen,
els prendrà
fins allò que els queda.
Jo els parlo
en paràboles perquè,
tot hi
veure-hi, no veuen res;
tot i
sentir-hi, no senten ni entenen res.
En el cas
d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia:
Per més que
escolteu, no entendreu res;
per més que
mireu no veureu res.
El cor
d’aquest poble s’ha fet insensible;
s’ha tornat
dur d’orella i s’ha tapat els ulls,
no fos cas
que,
si els seus
ulls hi veien,
les seves
orelles hi sentien
i els seu cor
arribava a entendre,
es
convertissin, i jo els retornés la salut.
Però els
vostres ulls i les vostres orelles
si que són
feliços de poder veure i poder sentir.
Us ho dic amb
tota veritat:
molts
profetes i justos
desitjaven
veure el que vosaltres veieu,
però no ho
veieren;
desitjaven
sentir el que vosaltres sentiu,
però no ho
sentiren.
Escolteu,
doncs, vosaltres
què vol dir
la paràbola del sembrador.
La llavor
sembrada arran del camí
vol dir que,
a tots
aquells que escolten la predicació del Regne
però no
l’entenen,
el Maligne
els pren la llavor sembrada en els seus cors.
La llavor
sembrada en un terreny rocós
vol dir
aquells que reben amb alegria
la predicació
del Regne així que la senten,
però només
per un moment.
No arrela
dintre d’ells,
i tan bon
punt es troben amb dificultats
o amb
persecucions per la paraula que havien rebut,
sucumbeixen
de seguida.
La llavor
sembrada en mig dels cards
vol dir
aquells que han sentit la predicació del Regne,
però les
preocupacions del món present
i la seducció
de les riqueses
l’ofeguen i
no dóna fruit.
La llavor
sembrada en terra bona
vol dir
aquells que han sentit la predicació del Regne
i l’han
entesa;
i per això
dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta”.
LLENGUATGE.
1. La
litúrgia d’avui ens presenta una versió curta i una altra de llarga de
l’evangeli. Només la versió llarga conté el relat complet, i ens permet
descobrir el seu missatge central.
El relat
d’avui, la Paràbola del sembrador, està molt ben estructurat. Consta de
tres parts: la tercera és pràcticament la repetició de la primera, i és una
estratègia literària per ressaltar la part central, on es troba el nucli del missatge que ens vol donar.
2. Tot i que
d’aquesta paràbola se’n diu del Sembrador,
en realitat no parla del sembrador sinó dels terrenys sembrats. No ens vol presentar un sembrador inexpert que
sembra on no pot collir. L’única cosa que ens vol dir sobre el sembrador és que sembra amb abundància i
per tot arreu la seva llavor. La llavor és òptima. Amb tot, tampoc no vol
parlar-nos de la llavor sinó del terreny
que la rep: és a dir: dels oients.
3. Cada oient és el terreny que rep la llavor, la qual donarà fruit segons la manera
de ser rebuda.
I aquí està
el missatge d’aquesta paràbola: en
relació a la “llavor-paraula” que és
sembrada amb abundància, cada oient
pot ser impermeable, com la
terra del camí; superficial,
com el terreny pedregós; atabalat
per mil altres coses, com el terreny ple de cards; o receptiu, com la terra bona.
4. A la part
central del relat hi trobem tres frases:
(A tothom) “Qui tingui orelles (per
escoltar) que ho senti”.
(Als
deixebles) “Les vostres orelles sí que són felices de sentir...”
(Abans
d’ara) “Molts profetes i justos desitjaven
poder sentir... i no sentiren”.
5. Ulls i orelles. Veure i sentir.
Per estrany
que sembli, és freqüent, molt freqüent, no fer servir els ulls per veure (sinó
per mirar-se) i no fer servir les orelles per sentir (sinó per escoltar-se). I
és que “veure” i “sentir” poden ser coses molt perilloses. “Veure” i
“sentir” ens pot transformar, com la llavor transforma el terreny; i sovint no
volem ser transformats.
És perillós rebre
la paraula-llavor quan ja tenim i
preferim els nostres plans. La duresa del camí o el terreny pedregós són una
estratègia per defensar-nos de la paraula-llavor. Les moltes ocupacions i
preocupacions són una estratègia per contrarestar la dinàmica de la llavor.
6. Déu ens parla de mil maneres.
En Jesús
descobrim que ens parla sobretot a través de la vida de les persones. De manera
intensa i insistent ens parla a través dels gemecs
dels oprimits. No és gens còmode de sentir-los. Ens desinstal·la de la
nostra “tranquil·litat”, sobretot si formem part del món dels opressors o d’alguna manera som beneficiaris de l’opressió
que ells practiquen. Qui
tingui orelles per sentir, que hi senti.
7. El centre
del relat d’avui és una benaurança per als deixebles:
“Però els vostres ulls i les vostres orelles
sí que són feliços de poder veure i poder sentir”.
En diverses
ocasions els evangelis deixen clar que “els deixebles” eren gent ben poca-cosa:
porucs, incapaços d’entendre, envejosos, busca-raons... Però tenien una virtut: els seus ulls eren per veure i
les seves orelles eren per escoltar. Aquesta virtut va permetre que la paraula-llavor fos eficaç en ells, i els anés
transformant fins a fer-los capaços de donar
el cent per u.
8. No sempre és “temps de sembra”.
Estem en una
Gran Història: la Història sagrada
de la realització d’un projecte amorós de Déu: el seu projecte “Home”.
El fet
"Jesús" marca el moment en què la paraula creadora de Déu,
després d’haver-se fet “llei” (Moisès), s’ha fet “carn”, i ha plantat la seva tenda entre nosaltres (Joan 1, 14).
Abans
d’això, molts profetes i justos
desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren; desitjaven sentir
el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.
9. Casualment,
la 2ª Lectura d’aquest diumenge es
presta a ser vista com una aplicació solemne de la paràbola de l’evangeli. L’Univers creat és com un terreny fecundat per la Paraula de Déu,
i els seus dolors, podem convertir-los en dolors de part. La
vella societat ha fet fallida per tots costats, però mai com avui no hem tingut
tants mitjans per fer-la nova.
Si no
construïm un món nou des de la generositat,
n’haurem de construir un altre des de la necessitat; i segurament no ens
agradarà.
10. Això
també val per a l’Església. Tot i que ja posseïm
l’Esperit com a primers fruits de la collita que vindrà, gemeguem igualment
dins nostre. També l’Església està gràvida i pateix dolors de part.
Com més retardem el nou naixement, més sofriment per a molts... Però,
sortosament, no sembla possible impedir-ne l’esclat renovador.
MISSATGE.
11. Nosaltres
vivim quan “ja ha arribat el temps de poder veure-hi i sentir-hi” perquè el
projecte “Home” ja ha pres forma
visible; ja disposem de “l’home mostra” en qui podem descobrir a què som
cridats.
Feliços si
acceptem que els nostres ulls hi vegin i les nostres oïdes hi sentin.
RESPOSTA.
12. Tot fa
pensar que avui vivim en un moment fort de la sembra de la paraula de Déu.
Nosaltres no
som els sembradors! Nosaltres som el terreny que rep la llavor!
Quina classe
de terreny som?
És possible que
el futur de les Comunitats Cristianes ja no siguin grans (i ambivalents) reunions
sinó trobades de diàleg. És temps d’escoltar i d’escoltar-nos.
El món, la
humanitat, cada ésser humà, s’han tornat paraula.
13. Segurament
tots hem pogut comprovar, als debats de la tele o a les tertúlies de la ràdio,
com n’és de difícil tenir orelles per
escoltar. Segurament també haurem fet aquesta experiència participant en
els molts “grups de diàleg” que, sortosament, s’estan posant de moda a la
nostra Església.
Saber
escoltar. Deixar parlar els altres sense interrompre’ls. Estar atents a allò
que diuen perquè la nostra paraula sigui “resposta” a la seva; i la seva, a la
nostra.
El diàleg
no és només respectar el torn de l’altre. El diàleg és escoltar i intentar
entendre allò que diu l’altre i fer-li arribar el ressò que les seves paraules
troben en nosaltres.
El diàleg
de sords no és diàleg.
14. Massa
sovint les tertúlies, fins i tots les públiques (ràdio, tele,...) són una
exhibició de prepotència i d’intolerància més o menys “civilitzades” (?).
Als nostres grups de diàleg hi hem d’anar aprenent a
escoltar-nos.
Escoltar-nos
entre nosaltres per aprendre a escoltar el món.
Però no es
tracta només d’aprendre. Cal una actitud prèvia: estar disposats a rebre la
Paraula, com la bona terra rep la llavor.
15. No
obstant, si ja tenim l’actitud correcta, preocupem-nos també d’aprendre a
dialogar, i aplicar aquelles tècniques que ens siguin útils.
Si les
Comunitats Cristianes fóssim realment espais
de diàleg, segurament que, només per això, ja faríem un dels serveis més
grans i urgents que necessita avui la nostra societat. A la nostra societat
s’hi parla massa de l’imperi de la llei
per comptes de dialogar. Es rebutja el diàleg perquè sembla un
signe de debilitat. I hi ha massa gent, fins i tot aquells que s’autoanomenen
“servidors del poble”, que només creuen en la força. Ni han entès
l’Evangeli ni han entès les lliçons de la Història.
PREGUNTES per al diàleg.
1. El dogmatisme ha desbordat el tradicional
àmbit de la “religió” i ha inundat
molts altres camps: la política, l’economia, la cultura, l’esport,... ¿Us creieu capaços de convertir la vostra
comunitat en un espai de diàleg, i
poder així contrarestar
l’espectacular embranzida d’un dogmatisme
creixent? Com es podria fer?
2. Si
participeu en grups de diàleg,
després de la reunió, us pregunteu si heu sigut dialogants, o passius, o avassalladors? És a dir: feu de tant en
tant revisió del vostre nivell de diàleg?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada