Diumenge 23. Any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Saviesa 9,13-18).

Quin home pot conèixer què desitja Déu?

Qui pot descobrir la voluntat del Senyor?

Perquè els raonaments dels mortals són insegurs,

són incertes les nostres previsions:

el cos que es descompon afeixuga l’ànima,

aquesta cabana de terra

és una càrrega per a l’esperit, capaç de meditar.

Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra,

si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans,

qui haurà estat capaç

de trobar un rastre de les coses del cel?

Qui hauria conegut mai què desitjàveu,

si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa,

si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant?

Així s’han redreçat els camins dels habitants de la terra,

els homes han après a conèixer què és del vostre grat,

i la saviesa els salva.

2ª LECTURA (Filèmon 9b-10.12-17)

Estimat:

Jo, Pau, ambaixador de Crist i pres per causa d’ell,

recorro a tu intercedint a favor del meu fill Onèsim,

jo que l’he engendrat en la fe estant a la presó.

Ara te’l retorno

com si t’enviés el fruit de les meves entranyes.

Jo hauria volgut retenir-lo al meu costat

perquè em servís en lloc teu

mentre seré a la presó per causa de l’evangeli,

però no he volgut fer res sense el teu consentiment:

no m’hauria agradat obligar-te a fer un favor com aquest,

si tu no el feies de bon grat.

Qui sap si, providencialment,

Onèsim se separà un moment de tu

perquè ara el recobris per sempre,

i no com esclau, sinó molt més que això:

com un germà estimat.

Ho és moltíssim per a mi,

però més encara ho ha de ser per a tu,

tant humanament com en el Senyor.

Per tant, si em comptes

entre els qui tenim part en uns mateixos béns,

rep-lo com em rebries a mi mateix.

EVANGELI. (Lluc 14,25-3).

En aquell temps, Jesús anava amb molta gent.

Ell es girà i els digué:

«Si algú vol venir amb mi

i no m’estima més que el pare i la mare,

que l’esposa i els fills,

que els germans i les germanes,

i fins i tot que la pròpia vida,

no pot ser deixeble meu.

Qui no porta la seva creu per venir amb mi,

no pot ser deixeble meu.

»Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre.

¿No us asseureu primer a calcular-ne les despeses

per veure si teniu recursos per acabar-la?

Perquè, si després de posar els fonaments,

no podíeu acabar l’obra,

tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n i dirien:

“Aquest home havia començat a construir,

però no pot acabar.”

Si un rei vol anar a combatre amb un altre,

¿no s’asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes

podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil?

I si veia que no pot,

quan l’altre encara és lluny

li enviarà delegats a negociar la pau.

Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu

si no renuncia a tot el que té.»

B. LLENGUATGE.

1. Fent classe de Religió a primer de batxillerat, un alumne va intervenir dient: Jesús em fa ràbia perquè era un cregut. I va citar algunes paraules que, segons els evangelis, Jesús hauria dit parlant de si mateix. Entre aquelles paraules hi havia les que avui hem llegit: qui no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu.

D’això ja fa força temps i ara no recordo exactament quina va ser la meva resposta. Però li deuria dir més o menys això: Estic totalment d’acord amb tu. Si algú diu unes paraules com aquestes, manifesta una gran pedanteria i unes pretensions totalment injustificables. Però Jesús no les va dir aquestes paraules sinó que és l’evangelista (en aquest cas, Lluc) qui les posà en boca de Jesús més de 50 anys després de la seva mort.

2. Que Jesús no va dir aquestes paraules ho suggereix el mateix Lluc en la referència que fa a la creu: “Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu”. És totalment impossible que Jesús pogués parlar així de la creu. En temps de Jesús, la creu era un instrument sinistre de tortura que els dominadors romans aplicaven a aquells que d’alguna manera es rebel·laven contra l’Imperi. Era l’anorreament màxim d’un home.

3. No va ser fins força anys més tard que, entre els deixebles, la creu de Jesús va anar adquirint el significat d’una vida que es dóna, i que en aquesta donació troba la seva plenitud. És precisament a partir de l’experiència de Jesús que els evangelistes ens ofereixen una nova manera de veure la creu. La reflexió sobre la mort de Jesús, una mort tan coherent amb la seva vida (vida que es dóna), portarà els deixebles a veure en Jesús a la creu la personificació més autèntica i reeixida de la vida humana. Per als deixebles, Jesús esdevé així “l’home-mostra”, el Fill de l’home; és a dir: l’Home. D’aquí que “estimar Jesús”, en els evangelis, significa “estimar l’Home”, estimar la Humanitat en cada ésser humà.

El que volen dir les paraules que Lluc posa en boca de Jesús és que l’amor a les persones concretes, perquè sigui autèntic, s’ha de situar en l’horitzó de l’amor a la Humanitat.

4. Així, doncs, el contrast amb l’amor als pares, esposa, germans... es refereix a quan aquest amor a persones concretes contradiu l’amor a l’Home. És com quan un polític s’aprofita del seu càrrec per afavorir la seva família o els seus amics en perjudici del bé públic. Avui en diem corrupció. Hi ha formes de corrupció molt visibles que tots denunciem; però hi ha també molta corrupció amagada que ningú denuncia i que, fins i tot, fa sentir-se més espavilat. Però no per això deixa de ser corrupció.

5. Els evangelis ens parlen de la vida com a servei a l’Home. És el contrari de la corrupció. Per això ens adverteixen de diferents maneres contra la temptació utilitzar els altres per afavorir els meus. Ja ho vam veure en l’evangeli de Joan, quan Jesús, abans d’acceptar el seguiment de Pere, li demana per tres vegades: “m’estimes més que a aquests (els seus amics)?” (Joan 21,15ss). (Vegeu els apunts 9, corresponents al diumenge 3er. de Pasqua, Any C).

Que “estimar Jesús” significa “estimar els altres” està clarament afirmat també en l’evangeli de Mateu quan ens presenta aquella escenificació solemne i majestuosa del Judici Final presidit per Home (el Fill de l’Home. Mateu 25,31ss). “Veniu, beneïts del meu Pare...perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir;... Llavors els justos li respondran: Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure... El rei els respondrà: Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu”.

6. Tornant a les “paraules de Jesús” que hem llegit, cal reconèixer que avui ens costa molt d’acceptar que els Evangelis posin en boca de Jesús unes paraules que ni va dir ni les podia dir. Si no les va dir, per què es diu que les va dir? És que els evangelistes ens volen enganyar? És que pretenen donar-nos una falsa idea de Jesús?

7. Bona part del nostre problema ve del fet que estem acostumats a llegir els evangelis com si fossin biografies de jesús. Però no ho són. Cal considerar-los més aviat com guions de celebració. S’hi expressa la fe i la vida de les comunitats cristianes. Ens parlen de Jesús, però per presentar-nos l’Home. Per als deixebles, Jesús personalitza l’home plenament realitzat segons el projecte de Déu. (Podeu llegir a l’apartat parlem de... 1. “Paraules” de Jesús, d’aquest mateix blog)

8. Com passa en les obres de teatre, allò que diu cada actor correspon a allò que ha escrit l’autor. Encara que un actor representi un personatge històric, allò que diu no són pas paraules del personatge representat sinó que són les paraules que l’autor li fa dir, amb les quals, si és un bon autor, “dibuixa” la manera de ser i el significat del personatge representat. En certa manera podríem dir que els evangelistes han escrit unes obres de teatre amb què volen presentar-nos la figura de Jesús no pas segons la seva realitat individual sinó segons allò que significa per a la Humanitat. Els discursos o altres paraules que posen en boca de Jesús són discursos i paraules construïts pels mateixos evangelistes a fi “d’escenificar” el significat que Jesús de Natzaret pot tenir per a nosaltres, els humans. No fan “biografia” sinó “evangeli” (que significa Bona Notícia). No miren enrere (els fets passats de la vida particular de Jesús) sinó endavant (un nou horitzó per a la Humanitat).

C. MISSATGE.

 9.  Estimar l’Home dóna horitzó i sentit als nostres amors concrets: al pare, a la mare, esposa, fills...

Des que el missatge de Jesús ha esdevingut una “religió”, tenim el perill de “confessionalitzar” la figura de Jesús. Però els evangelis no ens presenten un Jesús “cristià” sinó humà. No és el fundador del Cristianisme sinó el primogènit de la Humanitat en plenitud (Lluc 2,7. També Efesis 4,9ss).

D: RESPOSTA.

10. Avui voldria suggerir una doble resposta:

A). Sobre l’amor a l’home:

Lluc posa en boca de Jesús un llenguatge pedagògicament provocatiu per advertir-nos que si algú no s’atreveix a estimar l’Home per sobre de tot, val més que no pretengui anomenar-se deixeble seu (seguidor de l’Home). És una advertència ben oportuna per orientar l’acció d’algunes comunitats cristianes actuals. Sembla que, davant el perill de perdre importància, algunes comunitats es dediquen sobretot a afirmar-se a si mateixes. Es diria que estimen més la seva pròpia vida que no pas l’Home o la Societat per a qui viuen. És ben possible que la “institució eclesial” arribi fins i tot a desaparèixer de determinades societats o de determinats àmbits; però això no s’ha de considerar cap mal si és com a resultat de l’amor fidel de l’Església cap aquesta mateixa societat. L’important no és mantenir-se sinó ser fidels a l’Home. ¿O és que ja hem descuidat l’eficàcia de la mort (desaparició) de Jesús? ¿Hem descuidat que tot va començar al Calvari? És a dir: ¿hem deixat de creure en la força resurreccional de la mort per amor? O és que pensem que només dintre la institució eclesial es pot ser humà?

B). Sobre el llenguatge:

És urgent de fer-nos conscients del problema de llenguatge que avui tenim els cristians. El nostre llenguatge ha esdevingut no significatiu, tant per als altres com per a nosaltres mateixos. Molts cristians viuen la seva fe sense aquell mínim de comprensió que els permetria tenir una fe adulta, apta per ser gaudida, i comunicada a la gent del nostre món (que la necessita urgentment).

La intervenció de l’alumne de la classe de Religió de qui he parlat abans, és una qüestió seriosa. Ens cal crear un llenguatge connectat a la vida que ens permeti entendre i comunicar la Bona Nova. Aquest llenguatge no pot ser obra sobretot de savis i entesos (Lluc 10,21), sinó del poble. Que el poble cristià recuperi la capacitat de pensar, entendre i expressar la seva fe.

Cal que les comunitats siguin vives i adultes perquè hi hagi llenguatge; i els mestres sorgiran de les mateixes comunitats, com un do (carisma) entre els altres dons, per donar forma i qualitat al llenguatge en brut nascut de l’eficàcia de la vida comunitària.

11. També caldria recordar que, en la nostra societat laica, perduren celebracions religioses socials (casaments, enterraments, misses de Festa Major, misses televisades o radiades...) on molts “participants” o simples “oients” ja no coneixen el simbolisme necessari per entendre adequadament allò que s’hi celebra. En aquests casos és encara més urgent canviar el llenguatge simbòlico-ritual per un altre que s’adeqüi a la situació real dels participants. ¿Som conscients que en una societat laica el llenguatge confessional només pot ser entès com a sectari?

Qui ho vulgui, té tot el dret a ser “sectari”; però no és cap obligació ni necessari; ni fa bé a ningú. En canvi, pot fer molt de mal.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Busqueu i comenteu alguns exemples importants de llenguatge inadequat per a la societat actual. Poden ser exemples trets del llenguatge parlat, del ritual, de la conducta, dels símbols, de l’arquitectura, de la vestimenta,...

2. Considereu la laïcitat com un fet positiu o negatiu per a l’Església? Per què?

Diumenge 22. Any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Jesús, fill de Sira 3,19-21.30-31).

Fill meu,

sigues modest en tot el que facis

i et veuràs més estimat que el qui dóna esplèndidament.

Com més gran ets més humil has de ser,

i Déu et concedirà el seu favor.

Déu, que és veritablement poderós,

revela els seus secrets als humils.

La desgràcia dels descreguts no té remei,

perquè ha arrelat en ells una planta dolenta.

El cor dels assenyats comprèn els proverbis dels assenyats,

l’orella atenta s’alegra de sentir parlar amb seny.

2ª LECTURA (Hebreus 12,18-19.22-24a).

Germans,

vosaltres no us heu acostat

a aquella muntanya palpable del Sinaí,

que era tota ella foc ardent,

foscor, negra nuvolada i tempesta,

ni heu escoltat el toc del corn

i la veu que pronunciava aquelles paraules.

Els mateixos que sentiren la veu

suplicaren que no continués parlant-los.

Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió,

a la ciutat del Déu viu,

la Jerusalem celestial,

a miríades d’àngels,

a l’aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel;

us heu acostat a Déu, jutge de tots,

als esperits dels justos que ja han arribat a terme,

a Jesús, el mitjancer de la nova aliança.

EVANGELI. (Lluc 14,1a.7-14).

Un dissabte,

Jesús entrà a menjar a casa d’un dels principals fariseus.

Ells l’estaven observant.

Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs

i els proposà aquesta paràbola:

«Quan algú et convida a un dinar de casament,

no et posis al primer lloc:

si hi hagués un altre convidat més honorable que tu,

vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria:

“Cedeix-li el lloc”,

i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit.

Més aviat quan et conviden vés a ocupar el lloc darrer,

i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà:

“Amic, puja més amunt.”

Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula,

perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat,

però el qui s’humilia serà enaltit.»

Després digué al qui l’havia convidat:

«Quan facis un dinar o un sopar,

no hi cridis els teus amics, ni els teus germans,

ni altres parents teus, ni veïns rics.

Potser ells també et convidarien,

i ja tindries la recompensa.

Més aviat, quan facis una festa,

convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs.

Feliç de tu, llavors:

ells no tenen res per recompensar-t’ho,

i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.»

B. LLENGUATGE.

1. Quan algú et convida a un dinar...

L’evangeli d’avui utilitza el simbolisme de fer un dinar. Però ens parla de dues classes de dinars que estan en contrast.

Primer ens parla d’un dinar que un fariseu fa a casa seva i al qual Jesús hi és convidat. És un dinar de festa (de dissabte), i l’àpat té caràcter de celebració ritual i protocol·lària. En aquests àpats tot està previst i ordenat; cadascú hi té el seu lloc i ha de comportar-se d’una determinada manera. Els altres convidats observen Jesús per veure si sap estar a l’altura de les circumstàncies.   

2. Jesús també observa, i veu que els convidats busquen d’ocupar els primers llocs. Hi ha qui presideix; a partir d’aquí, a cadascú li correspon un lloc segons la seva categoria o el vincle que tingui amb qui l’ha convidat.

3. No se’ns diu pas quin “lloc” Jesús tenia assignat. En tot cas, l’evangelista ens deixa clar que Jesús trenca el protocol precisament donant un consell sobre com comportar-se “protocol·làriament”. “Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc: si hi hagués un altre convidat més honorable que tu, vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit”. No es tracta d’humilitat sinó d’estratègia. El protocol té les seves normes de precedència, i es tracta de no fer el ridícul davant dels altres.

La sentència “Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit” prové sobretot de la manera de funcionar la societat; si bé adquireix un significat més profund referida al Regne de Déu. Aquí no seria “estratègia” sinó atenció vers els altres.

4. Però, de fet, per al Regne, Jesús ens proposa una altra classe de dinars: uns dinars sense protocol ni llocs reservats. O millor: uns dinars reservats a aquells que ningú no convida precisament perquè no saben observar les normes del protocol ni poden agrair la invitació amb un altre dinar. Així es trenca la cadena d’invitacions i re-invitacions que formen part del protocol dels “dinars de societat”.

C. MISSATGE.

5. Estem en la llarga secció que l’evangelista dedica al camí de jesús; o millor, al camí del seguiment a jesús. St. Lluc hi concentra, amb exemples concrets, molts ensenyaments sobre com podem anar creixent en aquest seguiment.

Des dels inicis de les comunitats cristianes, l’àpat fraternal va ser el punt i el moment centrals de la seva vida. Però segurament aviat hi van aparèixer “problemes de protocol”. Qui és qui, en la comunitat? Quin lloc correspon a cadascú?... L’evangelista, amb l’autoritat del mateix Jesús, vol tallar d’arrel aquestes discussions. “Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics”.

La proposta de Jesús és radical referida als àpats de la comunitat cristiana, ja que aquests han de prefigurar el banquet del Regne, del qual l’evangelista parla tot seguit (Lluc 14,15-24) (Encara que el Missal no ho recull).

D: RESPOSTA.

6. L’àpat continua essent la font i el cimal de la vida comunitària. Veiem que s’hi dóna una gran varietat, des dels àpats (misses) cent per cent protocol·laris fins a trobades que converteixen els comensals en vertaders germans.

Sorprèn que Jesús usi l’expressió  “ni els teus germans” per indicar aquells que no cal incloure com a convidats. Potser el que es vol dir és que, com a celebració de la comunitat cristiana, no cal organitzar convits reservats a la pròpia família. Aquests ja tenen el seu sentit i el seu estil propi.

En canvi, en la celebració pròpia de la comunitat cristiana, els convidats més directes han de ser els pobres, invàlids, coixos i cecs, els quals esdevenen així també germans nostres.

7. Deu haver-hi alguna cosa que no funciona prou bé en algunes o moltes de les nostres misses tan protocol·làries, tan formals, tan rituals, tan programades, tan ben presidides, tan lluny de la majoria de marginats de la nostra societat...

Avui dia hi ha qui es qüestiona el “futur de l’Església”. Potser aquest “futur” estigui lligat a l’autenticitat dels nostres àpats i els seus convidats. No es tracta de que la jerarquia faci reformes en la manera de fer la missa (que també;) sinó de que els comensals no donem prioritat al protocol o als ritus, sinó a allò que significa realment l’àpat de germanor.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. En la societat actual convé que l’Església vagi abandonant el protagonisme social que havia tingut en altres circumstàncies. Ens queda, com a cosa més pròpia, l’àpat de germanor  i allò que significa. ¿Com és la vostra missa, a la llum de l’evangeli d’avui? ¿Com hi experimenteu la presència de Jesús que digué: “On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells”?

2. Les grans esglésies, amb la disposició que hi solen tenir els bancs, poden servir per a les grans i solemnes ocasions. Però, ¿creieu que faciliten unes trobades setmanals que alimentin realment la fe? Teniu experiència de trobades en grups, prou reduïts perquè hi sigui possible el diàleg i la proximitat fraternal?

Diumenge 21. Any C

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Isaïes 66,18–21).

Això diu el Senyor:

«Jo conec les obres dels homes i els seus pensaments.

Jo mateix vindré a reunir la gent

de totes les nacions i de totes les llengües.

Tots vindran aquí i veuran la meva glòria,

i faré un prodigi enmig d’ells.

Després enviaré alguns dels supervivents a les altres nacions,

a Tarsís, a Fut i a Lud, a Mòsoc i a Ros, a Túbal i a Javan,

a les illes llunyanes,

que mai no havien sentit parlar de mi

ni havien vist mai la meva glòria,

i anunciaran la meva glòria entre les nacions.

I de totes les nacions portaran els vostres germans

com una ofrena al Senyor.

Els portaran a cavall,

en carruatges, en lliteres, muntats en mules o en dromedaris,

fins a la muntanya santa de Jerusalem, diu el Senyor.

Els presentaran tal com els israelites presenten en vasos purs

la seva ofrena en el temple del Senyor,

i jo fins en prendré alguns d’entre ells

per fer-ne sacerdots o levites.»

2ª LECTURA (Hebreus 12,5-7.11-13).

Germans,

heu oblidat les paraules encoratjadores

que l’Escriptura us adreça com a fills:

«Fill meu, no desestimis la correcció que ve del Senyor,

no et cansis quan ell et reprèn,

perquè el Senyor repta aquells que estima,

fa sofrir els fills que ell prefereix.»

És per a la nostra correcció, que sofrim:

Déu us tracta com a fills.

Perquè, quin fill hi ha que el seu pare no corregeixi?

La correcció, de moment,

no sembla que porti alegria, sinó tristesa,

però més tard,

els qui han passat per aquest entrenament

en cullen en pau el fruit d’una vida honrada.

Per això

enfortiu les mans que es deixen anar

i els genolls que es dobleguen,

aplaneu el camí per on passa el vostre peu,

perquè el qui va coix no es faci més mal,

sinó que es posi bé.

EVANGELI. (Lluc 13,22-30).

En aquell temps,

Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem,

passava per viles i pobles i ensenyava.

Algú li preguntà:

«Senyor, són pocs els qui se salven?»

Ell contestà:

«Correu,

mireu d’entrar per la porta estreta,

perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi

i no podran.
Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta,

de fora estant començareu a trucar i direu:

“Senyor obriu-nos.”

Ell us respondrà: “No sé d’on sou.”

Llavors començareu a dir-li:

“Menjàvem i bevíem amb vós

i ensenyàveu pels nostres carrers.”

Ell us respondrà: “No sé d’on sou.

Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal.”

»Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents

quan veureu Abraham, Isahac i Jacob

amb tots els profetes en el regne de Déu,

mentre que a vosaltres us hauran tret fora.

I vindrà gent d’orient i d’occident,

del nord i del sud

i s’asseuran a taula en el regne de Déu.

Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers,

i són primers els qui llavors seran darrers.»

B. LLENGUATGE.

1. Són pocs els qui se salven?

Jesús no respon directament aquesta pregunta que li fa algú de la multitud. De fet és una mala pregunta perquè qualsevol resposta directa que Jesús donés, podria ser mal entesa.

Si Jesús respongués que els salvats són pocs, això seria entès per molts jueus i per molta gent de les comunitats cristianes com si només se salvessin els qui pertanyen al grup dels elegits, s’entengui d’Israel o de l’Església. I Jesús no vol dir això.

Si, per contra, Jesús respongués que són molts els qui se salven, això podria ser entès com si, de fet, se salvés tothom, i que, per tant, no caldria esforçar-se per entrar al Regne. I tampoc és això el que vol dir Jesús.

2. La porta d’entrada és estreta...

Per salvar-se (entrar al Regne) cal passar per la porta. Però, compte!, es tracta d’una porta estreta; tan estreta que molts comprovaran que són massa grossos per passar-hi. Si hi volen passar, abans hauran de fer exercicis per aprimar-se.

No solament la porta és estreta sinó que, a més, pot estar tancada!

3. Podem tenir la impressió que, amb tot això del Regne, Déu ens ho ha posat molt complicat. ¿Per què no podria haver-hi una porta ben ampla i sempre oberta? Si Déu és Pare i ens prepara el Regne perquè ens estima, no ens ho podia fer una mica més senzill?!

4. Un amic meu té un gos. Un dia, tot contemplant-lo, em comentava com n’és de senzilla, lliure i plena la vida del seu gos: quan vol menjar, menja; quan vol córrer, corre; quan vol rebolcar-se per terra, s’hi rebolca sense problemes per si s’embruta o es despentina; si vol dormir, dorm... I afegia: si que ens l’hem complicada la vida, nosaltres els humans!

Tornant a les paraules de Jesús, penso: quan ens adverteix que la porta és estreta, ¿no voldrà indicar-nos que no cal complicar-se tant la vida? Riqueses, prestigi, seguretats, domini, imatge, afanys... Tot per poder ser una mica més importants (“grossos”) davant els altres. Carregats amb tot això, no es pot passar per la porta! Tot això és allò mateix que ens impedeix viure en plenitud la relació amb els altres!

No és que Déu ens compliqui la vida, sinó que ens adverteix que no ens l’hem de complicar nosaltres mateixos.

No es tracta de viure com els gossos, però potser alguna cosa podríem aprendre de la vida dels animals.

5. Sobre la porta tancada, resulta més difícil d’entendre-ho; sobretot si tenim en compte aquella paràbola sobre la pregària insistent. Allà se’ns diu: “Truqueu i Déu us obrirà”. I també: A qui truca, li obren”. (Lluc 11,9). Per què, en canvi, aquí l’amo respon “no sé d’on sou”, i que no cal insistir trucant perquè la porta ja està tancada? Qui és aquest amo?

6. La negativa de l’amo a obrir la porta ens ve explicada per la classe de gent que hi truca. “Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal”.

Ara comencem a entendre què passa. Ja quan parlava de la pregària, Jesús ens advertia: “Prou que ho compreneu: si l’amo de la casa hagués sabut a quina hora havia de venir el lladre, no hauria permès que li entressin a casa” (Lluc 12,39). El relat d’avui no ens diu que l’amo tanca la porta per anar-se’n a dormir, sinó que s’aixeca a tancar la porta; i la tanca a uns individus que voldrien entrar-hi per fer mal. És cert que ells es consideren companys de l’amo. “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers”. És que no han entès qui és realment l’amo, i els sorprèn que l’amo els respongui que no els coneix; és a dir: que no són dels seus.

7. L’amo aquí, igualment que en relat de la pregària (Lluc 12,37), és l’home; i només pertanyen realment a l’Home (és a dir: poden “entrar a la casa”) els qui s’humanitzen fent humanitat.

L’home és el criteri del bé i del mal. Fer humanitat és bo; i acabarà amb èxit perquè respon al projecte-home de Déu. Desfer humanitat és dolent; i acabarà en fracàs perquè s’estellarà contra el projecte-home de Déu. “Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal”.

8. Desfem humanitat quan intentem fer-nos més grossos que els altres. Per ajudar-nos a evitar aquest mal se’ns adverteix del perill de no poder passar per la porta estreta.

De mil maneres Jesús, en els evangelis, ens va advertint que al Regne no s’hi pot entrar amb sentiments de superioritat sinó de germanor; que cal substituir els comportaments de domini pels de servei amorós; que s’ha de renunciar al plaer de ser el més important per la joia de la comunió fraternal.

C. MISSATGE.

9. L’home marca la mesura de la porta (Joan 10,7).

Porta estreta perquè no hi puguem passar quan ens hem fet més grossos que els altres.

Porta tancada per impedir l’entrada de qui vulgui entrar-hi per robar i fer destrossa; o sigui: deshumanitzar (Joan 10,1).

Porta oberta de bat a bat per a tothom qui sigui autènticament humà. “Vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud i s’asseuran a taula en el regne de Déu”.

El projecte-home funciona!

D: RESPOSTA.

10. El projecte-home funciona, i cadascú, individualment i en comunitat, s’hi pot adherir, sabent que “qui amb mi no recull, escampa” (Lluc 11,23). Ens fem humans fent humanitat.

Són moltes les maneres de fer humanitat; i en cada situació concreta podrem descobrir, si estem atents, com fer-ho. “Qui cerca, troba”.

També es pot desfer humanitat de moltes maneres. Algunes són clares i detectables per poder-les corregir. Però també n’hi ha que queden amagades als nostres ulls perquè encara som massa cecs, i cal reflexió i diàleg per detectar-les i evitar-les.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Alguna vegada s’havia dit que “fora de l’Església no hi ha salvació”. Què en penseu, sobretot després de llegir l’evangeli d’avui? Què voldria dir, en aquest cas, la paraula església?

2. Sentir-vos membres de la Comunitat cristiana, us complica la vida o us la simplifica? Us fa més lliures en les relacions amb els altres, o és un obstacle?

Diumenge 20. Any C

A. LECTURES

1ª LECTURA.  (Jeremies  38, 4-6.8-10).

En aquells dies,

alguns dels principals de Jerusalem digueren al rei:

«Que Jeremies mori d'una vegada.

Aquest home no fa sinó desmoralitzar

els guerrers que queden a la ciutat

i tots els restants del poble.

Aquest home no vol el bé del poble, sinó la seva perdició.»

El rei Sedequies els respongué:

«Està a les vostres mans.»

El rei era incapaç de negar-los res.

Ells, doncs, prengueren Jeremies

i el tiraren a la cisterna de Melquies, fill del rei,

situada en el pati de la guàrdia.

L'hi baixaren amb unes cordes.

A la cisterna no hi havia aigua, sinó fang;

Jeremies quedà enfonsat en el fang.

Llavors Abdemèlec, un home del palau reial,

anà a veure el rei a la porta de Benjamí i li digué:

«Rei, Senyor meu,

no està bé això que aquests homes han fet

amb el profeta Jeremies:

l'han tirat dins la cisterna, i ara,

que ja no hi ha pa a la ciutat,

es morirà allà dintre de fam.»

Llavors el rei donà aquesta orde a Abdemèlec, el cusita:

«Emporta’t tres homes

i treu de la cisterna el profeta Jeremies abans que es mori.»

2ª LECTURA (Hebreus 12, 1-4).

Germans:

Envoltats d'un núvol tan gran de testimonis,

que ens ensenyen com hem de viure la fe,

alliberem-nos de tot impediment i del pecat,

que amb tanta facilitat ens lliga i,

sense cansar-nos-en,

llancem-nos a córrer en la prova que ens ha estat proposada.

Tinguem la mirada fixa en Jesús,

que ha obert el camí de la fe i el duu a terme.

Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada,

acceptà el suplici de la creu,

no fent cas de la vergonya que havia de passar;

així s'assegué a la dreta del tron de Déu.

Tinguem present aquell que aguantà

un atac tan dur contra la seva persona

de part dels pecadors;

així no us deixareu abatre, cansats de resistir.

En la vostra lluita contra el pecat,

encara no us hi heu enfrontat fins a vessar la sang.

EVANGELI. (Lluc 12, 49-53).

En aquell temps Jesús deia als seus deixebles:

«He vingut a calar foc a la terra.

Com voldria ja veure-la cremar!

He de passar la prova d’un baptisme.

Com em sent el cor oprimit fins que no l’hauré passada!

¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra?

Us asseguro que no.

És la divisió, el que he vingut a portar.

Des d’ara dins una mateixa casa n’hi haurà cinc de dividits:

Tres contra dos, i dos contra tres.

El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare;

la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare;

la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra.»

Deia també a la gent:

«Quan veieu sortir un núvol a ponent,

dieu tot seguit: “ja ve la pluja”.

I efectivament, la pluja arriba.

I quan el vent bufa del sud, dieu: “Farà calor”. I en fa.

Hipòcrites!

Vosaltres sabeu endevinar el temps

per l’aspecte de la terra i el cel,

¿i ara no endevineu quins moments esteu vivint?

¿Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?»

B. LLENGUATGE.

1. La utilització que determinats terroristes fan de l’Alcorà, el llibre bàsic de l’Islam, porta a que alguns pretenguin, injustament, trobar-hi textos inspiradors de violència (Guerra Santa). Alguns d’aquests també intenten contraposar la suposada agressivitat de l’Alcorà amb el missatge pacífic i germanívol de l’Evangeli.

2. És possible que, vist des de fora, i si s’hi busquen, a l’Alcorà s’hi puguin trobar expressions que semblin invitacions a la violència.

Cal notar, però, que això mateix pot passar amb l’Evangeli (i amb tots els Escrits Sagrats de les diferents Religions): des de fora, i si s’hi busquen, s’hi poden trobar expressions que semblin invitacions a la violència.

3. L’evangeli que hem llegit avui podria ser entès així si el llegim sense tenir en compte ni el seu context ni una visió global del missatge cristià. De fet, no són pocs els no-cristians que així ens ho retreuen. I per altra part, és evident que també hi ha hagut, i encara hi ha, massa cristians que pretenen legitimar la seva violència amb frases tretes de l’Evangeli.

4. “¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra?”...

Ens escandalitzarien aquestes paraules de Jesús si no coneguéssim com va ser i què va passar amb la seva vida, i amb la vida de tants deixebles seus de les primeres comunitats cristianes.

El coneixement de la vida de Jesús ens deixa ben clar que aquí Jesús no parla del foc i de la divisió com si fos un programa d’acció sinó com una trista conseqüència que cal assumir.

Tant en temps de Jesús com avui dia, veiem que, quan algú busca sincerament el bé de tothom, i sobretot dels oprimits, sempre es troba amb la reacció violenta de tots aquells que es beneficien de la injustícia i de l’opressió.

5. Realment, estem davant d’un dels misteris més incomprensibles i vergonyants de l’espècie humana: qui treballa sincerament per una pau justa i universal provocarà la guerra com a reacció d’alguns; qui busca la llibertat per a tothom provocarà el desvetllament violent dels esclavitzadors; qui treballa per aquella unitat que neix del respecte i d’una actitud de comunió, es trobarà amb l’acció separadora dels qui practiquen allò de “divide y venceràs”.

6. “He de passar la prova d’un baptisme”...

Per al pacificador, el preu de la Pau és acceptar ser víctima de la guerra.

Per a l’alliberador, el preu de la Llibertat és caure a mans dels opressors.

El preu de fer-se pa de comunió és exposar-se a ser triturats com el blat.

El preu de donar la vida és córrer el risc que hi hagi un “Judes” que la prengui per vendre-se-la per trenta monedes (Mateu 26,15).

C. MISSATGE.

7. El missatge de l’evangeli d’avui és trist. Però no és la tristesa allò que hi té l’última paraula sinó la generositat suprema. Val la pena fer-se pau, encara que siguem víctimes de la guerra. Val la pena fer-se pa de comunió encara que algú ens trituri... Allò que hem “vist” en Jesús capgira aquesta primera valoració negativa, ja que en ell descobrim que la mort és resurrecció, i que el pa triturat és pa vivent que dóna vida.

Així, doncs, l’aparent fracàs és provisional.

D: RESPOSTA.

8. Si buscar la pau acaba, de fet, provocant la guerra; si la comunió acaba portant divisió... potser valdria més deixar-ho córrer, i que les coses continuïn com abans!

Seria una mala resposta. Els mals de la guerra o de la divisió, en realitat no són provocats per la pau o per la comunió sinó que ja hi eren abans, si bé no “apareixien” per manca de contrast. Tampoc la tenebra no “apareix” fins que en algun lloc no hi brilla la llum.

9. Com ja ens adverteix l’evangeli de Lluc (Lluc 2,25ss), quan els pares de Jesús presenten al temple el seu fill, el Vell Simeó ens dóna la clau per interpretar la seva vida: “Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts”.

Els sentiments negatius ja hi eren, tot i estar amagats. L’acció alliberadora de Jesús farà que es posin de manifest. Aleshores, cadascú haurà de decidir. “Vosaltres sabeu endevinar el temps per l’aspecte de la terra i el cel, ¿i ara no endevineu quins moments esteu vivint? ¿Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?”.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. “Vosaltres sabeu endevinar el temps..., ¿i ara no endevineu quins moments esteu vivint? ¿Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?”

2. Què us sembla: la fidelitat a l’Home depèn sobretot del “llibre” que inspira la nostres vides (Bíblia, Evangeli, Alcorà,...), o d’allò profund que hi ha en el cor de cada home?

3. Entre nosaltres sol aplicar-se la paraula “terrorisme” a grups violents que actuen al marge de la Llei. Però dissortadament hi ha moltes formes de terrorisme, algunes molt ben dissimulades i legals. Mireu de descobrir-les.