A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Saviesa 9,13-18).
Quin home pot conèixer què desitja Déu?
Qui pot descobrir la voluntat del Senyor?
Perquè els raonaments dels mortals són insegurs,
són incertes les nostres previsions:
el cos que es descompon afeixuga l’ànima,
aquesta cabana de terra
és una càrrega per a l’esperit, capaç de meditar.
Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra,
si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans,
qui haurà estat capaç
de trobar un rastre de les coses del cel?
Qui hauria conegut mai què desitjàveu,
si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa,
si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant?
Així s’han redreçat els camins dels habitants de la terra,
els homes han après a conèixer què és del vostre grat,
i la saviesa els salva.
2ª LECTURA (Filèmon 9b-10.12-17)
Estimat:
Jo,
Pau, ambaixador de Crist i pres per causa d’ell,
recorro
a tu intercedint a favor del meu fill Onèsim,
jo
que l’he engendrat en la fe estant a la presó.
Ara
te’l retorno
com
si t’enviés el fruit de les meves entranyes.
Jo
hauria volgut retenir-lo al meu costat
perquè
em servís en lloc teu
mentre
seré a la presó per causa de l’evangeli,
però
no he volgut fer res sense el teu consentiment:
no
m’hauria agradat obligar-te a fer un favor com aquest,
si
tu no el feies de bon grat.
Qui
sap si, providencialment,
Onèsim
se separà un moment de tu
perquè
ara el recobris per sempre,
i
no com esclau, sinó molt més que això:
com
un germà estimat.
Ho
és moltíssim per a mi,
però
més encara ho ha de ser per a tu,
tant
humanament com en el Senyor.
Per
tant, si em comptes
entre
els qui tenim part en uns mateixos béns,
rep-lo
com em rebries a mi mateix.
EVANGELI. (Lluc 14,25-3).
En
aquell temps, Jesús anava amb molta gent.
Ell
es girà i els digué:
«Si
algú vol venir amb mi
i
no m’estima més que el pare i la mare,
que
l’esposa i els fills,
que
els germans i les germanes,
i
fins i tot que la pròpia vida,
no
pot ser deixeble meu.
Qui
no porta la seva creu per venir amb mi,
no
pot ser deixeble meu.
»Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre.
¿No
us asseureu primer a calcular-ne les despeses
per
veure si teniu recursos per acabar-la?
Perquè,
si després de posar els fonaments,
no
podíeu acabar l’obra,
tots
els qui ho veurien començarien a burlar-se’n i dirien:
“Aquest
home havia començat a construir,
però
no pot acabar.”
Si
un rei vol anar a combatre amb un altre,
¿no
s’asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes
podrà
fer front al qui ve contra ell amb vint mil?
I
si veia que no pot,
quan
l’altre encara és lluny
li
enviarà delegats a negociar la pau.
Així
també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu
si
no renuncia a tot el que té.»
B.
LLENGUATGE.
1.
Fent classe de Religió a primer de batxillerat, un alumne va intervenir dient: Jesús
em fa ràbia perquè era un cregut. I va citar
algunes paraules que, segons els evangelis, Jesús hauria dit parlant de si
mateix. Entre aquelles paraules hi havia les que avui hem llegit: qui no m’estima més que el pare i la mare,
que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la
pròpia vida, no pot ser deixeble meu.
D’això ja fa força temps i ara no recordo exactament quina va ser
la meva resposta. Però li deuria dir més o menys això: Estic totalment d’acord
amb tu. Si algú diu unes paraules com aquestes, manifesta una gran pedanteria i
unes pretensions totalment injustificables. Però Jesús no les va dir aquestes
paraules sinó que és l’evangelista (en aquest cas, Lluc) qui les posà en boca
de Jesús més de 50 anys després de la seva mort.
2. Que Jesús no va dir aquestes paraules ho suggereix el mateix
Lluc en la referència que fa a la creu:
“Qui no porta la seva creu per venir amb
mi, no pot ser deixeble meu”. És totalment impossible que Jesús pogués
parlar així de la creu. En temps de
Jesús, la creu era un instrument
sinistre de tortura que els dominadors romans aplicaven a aquells que d’alguna
manera es rebel·laven contra l’Imperi. Era l’anorreament màxim d’un home.
3. No va ser fins força anys més tard que, entre els deixebles, la
creu de Jesús va anar adquirint el
significat d’una vida que es dóna, i que en aquesta donació troba
la seva plenitud. És precisament a partir de l’experiència de Jesús que
els evangelistes ens ofereixen una nova manera de veure la creu. La reflexió sobre la mort de Jesús, una mort tan coherent amb
la seva vida (vida que es dóna),
portarà els deixebles a veure en Jesús
a la creu la personificació més autèntica i reeixida de la vida humana.
Per als deixebles, Jesús esdevé així “l’home-mostra”,
el Fill de l’home; és a dir: l’Home.
D’aquí que “estimar Jesús”, en els
evangelis, significa “estimar l’Home”,
estimar la Humanitat en cada ésser
humà.
El que volen dir les paraules que Lluc posa en boca de Jesús és
que l’amor a les persones concretes, perquè sigui autèntic, s’ha de situar en
l’horitzó de l’amor a la Humanitat.
4. Així, doncs, el contrast amb l’amor als pares, esposa,
germans... es refereix a quan aquest amor a persones concretes contradiu
l’amor a l’Home. És com quan un polític s’aprofita del seu càrrec per afavorir
la seva família o els seus amics en perjudici del bé públic. Avui en diem corrupció. Hi ha formes de corrupció molt visibles que tots
denunciem; però hi ha també molta corrupció
amagada que ningú denuncia i que, fins i tot, fa sentir-se més espavilat. Però no per això deixa de
ser corrupció.
5. Els evangelis ens parlen de la vida com a servei a l’Home. És el contrari de la corrupció. Per això ens adverteixen de diferents maneres contra la
temptació utilitzar els altres per afavorir els
meus. Ja ho vam veure en l’evangeli de Joan, quan Jesús, abans
d’acceptar el seguiment de Pere, li
demana per tres vegades: “m’estimes
més que a aquests (els seus amics)?”
(Joan 21,15ss). (Vegeu els apunts 9,
corresponents al diumenge 3er. de Pasqua,
Any C).
Que “estimar Jesús” significa “estimar els altres” està clarament
afirmat també en l’evangeli de Mateu quan ens presenta aquella escenificació
solemne i majestuosa del Judici Final
presidit per Home (el Fill de l’Home.
Mateu 25,31ss). “Veniu, beneïts del meu
Pare...perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure;
era foraster, i em vau acollir;... Llavors els justos li respondran: Senyor,
¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem
beure... El rei els respondrà: Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un
d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu”.
6. Tornant a les “paraules de Jesús” que hem llegit, cal
reconèixer que avui ens costa molt d’acceptar que els Evangelis posin en boca
de Jesús unes paraules que ni va dir ni les podia dir. Si no les va dir, per
què es diu que les va dir? És que els evangelistes ens volen enganyar? És que
pretenen donar-nos una falsa idea de Jesús?
7. Bona part del nostre problema ve del fet que estem acostumats a
llegir els evangelis com si fossin
biografies de jesús. Però no ho
són. Cal considerar-los més aviat com guions
de celebració. S’hi expressa la fe i la vida de les comunitats
cristianes. Ens parlen de Jesús, però per presentar-nos
l’Home. Per als deixebles, Jesús personalitza l’home plenament realitzat segons el projecte de Déu. (Podeu
llegir a l’apartat parlem de... 1.
“Paraules” de Jesús,
d’aquest mateix blog)
8. Com passa en les obres de teatre, allò que diu cada actor
correspon a allò que ha escrit l’autor. Encara que un actor representi
un personatge històric, allò que diu no són pas paraules del personatge
representat sinó que són les paraules que l’autor li fa dir, amb les quals, si
és un bon autor, “dibuixa” la manera de ser i el significat del personatge
representat. En certa manera podríem dir que els evangelistes han escrit unes obres de teatre amb què volen
presentar-nos la figura de Jesús no pas segons la seva realitat individual
sinó segons allò que significa per a la Humanitat. Els discursos o altres paraules que posen en
boca de Jesús són discursos i paraules construïts pels mateixos evangelistes a
fi “d’escenificar” el significat que Jesús
de Natzaret pot tenir per a nosaltres, els humans. No fan
“biografia” sinó “evangeli” (que significa Bona
Notícia). No miren enrere (els fets passats de la vida particular de
Jesús) sinó endavant (un nou horitzó per a la Humanitat).
C.
MISSATGE.
9. Estimar l’Home dóna horitzó i
sentit als nostres amors concrets: al pare, a la mare, esposa, fills...
Des
que el missatge de Jesús ha esdevingut una “religió”, tenim el perill de “confessionalitzar” la figura de Jesús. Però
els evangelis no ens presenten un Jesús “cristià” sinó humà. No és el
fundador del Cristianisme sinó el primogènit de la Humanitat en plenitud
(Lluc 2,7. També Efesis 4,9ss).
D:
RESPOSTA.
10.
Avui voldria suggerir una doble resposta:
A).
Sobre l’amor a l’home:
Lluc
posa en boca de Jesús un llenguatge pedagògicament provocatiu per advertir-nos
que si algú no s’atreveix a estimar l’Home per sobre de tot, val més que no
pretengui anomenar-se deixeble seu (seguidor de l’Home). És una advertència ben oportuna per orientar l’acció d’algunes
comunitats cristianes actuals. Sembla que, davant el perill de perdre importància, algunes comunitats es dediquen
sobretot a afirmar-se a si mateixes. Es diria que estimen més la seva pròpia vida que no pas l’Home o la Societat per
a qui viuen. És ben possible que la “institució
eclesial” arribi fins i tot a desaparèixer de determinades societats o de
determinats àmbits; però això no s’ha de considerar cap mal si és com a
resultat de l’amor fidel de l’Església cap aquesta mateixa societat.
L’important no és mantenir-se sinó ser fidels a l’Home. ¿O és que
ja hem descuidat l’eficàcia de la mort
(desaparició) de Jesús? ¿Hem
descuidat que tot va començar al Calvari?
És a dir: ¿hem deixat de creure en la força
resurreccional de la mort per amor? O és que pensem que només dintre
la institució eclesial es pot ser humà?
B).
Sobre el llenguatge:
És
urgent de fer-nos conscients del problema
de llenguatge que avui tenim els cristians.
El nostre llenguatge ha esdevingut
no significatiu, tant per als altres com per a nosaltres mateixos. Molts
cristians viuen la seva fe sense aquell mínim de comprensió que els permetria
tenir una fe adulta, apta per ser gaudida, i comunicada a la gent del
nostre món (que la necessita urgentment).
La
intervenció de l’alumne de la classe de Religió de qui he parlat abans, és una
qüestió seriosa. Ens cal crear un llenguatge
connectat a la vida que ens permeti entendre i comunicar la Bona Nova.
Aquest llenguatge no pot ser obra
sobretot de savis i entesos (Lluc
10,21), sinó del poble. Que el poble cristià recuperi la capacitat de
pensar, entendre i expressar la seva fe.
Cal
que les comunitats siguin vives i
adultes perquè hi hagi llenguatge; i
els mestres sorgiran de les mateixes comunitats,
com un do (carisma) entre els altres
dons, per donar forma i qualitat al llenguatge en brut nascut de l’eficàcia de la vida comunitària.
11.
També caldria recordar que, en la nostra societat
laica, perduren celebracions
religioses socials (casaments, enterraments, misses de Festa Major, misses
televisades o radiades...) on molts “participants” o simples “oients” ja no
coneixen el simbolisme necessari per entendre adequadament allò que s’hi
celebra. En aquests casos és encara més urgent canviar el llenguatge simbòlico-ritual
per un altre que s’adeqüi a la situació real dels participants. ¿Som conscients
que en una societat laica el llenguatge confessional
només pot ser entès com a sectari?
Qui
ho vulgui, té tot el dret a ser
“sectari”; però no és cap obligació ni necessari; ni fa bé a ningú. En canvi,
pot fer molt de mal.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1.
Busqueu i comenteu alguns exemples importants de llenguatge inadequat per a la societat actual. Poden ser exemples
trets del llenguatge parlat, del ritual, de la conducta, dels símbols, de
l’arquitectura, de la vestimenta,...
2.
Considereu la laïcitat com un fet
positiu o negatiu per a l’Església? Per què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada