Diumenge 22. Any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Jesús, fill de Sira 3,19-21.30-31).

Fill meu,

sigues modest en tot el que facis

i et veuràs més estimat que el qui dóna esplèndidament.

Com més gran ets més humil has de ser,

i Déu et concedirà el seu favor.

Déu, que és veritablement poderós,

revela els seus secrets als humils.

La desgràcia dels descreguts no té remei,

perquè ha arrelat en ells una planta dolenta.

El cor dels assenyats comprèn els proverbis dels assenyats,

l’orella atenta s’alegra de sentir parlar amb seny.

2ª LECTURA (Hebreus 12,18-19.22-24a).

Germans,

vosaltres no us heu acostat

a aquella muntanya palpable del Sinaí,

que era tota ella foc ardent,

foscor, negra nuvolada i tempesta,

ni heu escoltat el toc del corn

i la veu que pronunciava aquelles paraules.

Els mateixos que sentiren la veu

suplicaren que no continués parlant-los.

Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió,

a la ciutat del Déu viu,

la Jerusalem celestial,

a miríades d’àngels,

a l’aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel;

us heu acostat a Déu, jutge de tots,

als esperits dels justos que ja han arribat a terme,

a Jesús, el mitjancer de la nova aliança.

EVANGELI. (Lluc 14,1a.7-14).

Un dissabte,

Jesús entrà a menjar a casa d’un dels principals fariseus.

Ells l’estaven observant.

Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs

i els proposà aquesta paràbola:

«Quan algú et convida a un dinar de casament,

no et posis al primer lloc:

si hi hagués un altre convidat més honorable que tu,

vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria:

“Cedeix-li el lloc”,

i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit.

Més aviat quan et conviden vés a ocupar el lloc darrer,

i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà:

“Amic, puja més amunt.”

Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula,

perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat,

però el qui s’humilia serà enaltit.»

Després digué al qui l’havia convidat:

«Quan facis un dinar o un sopar,

no hi cridis els teus amics, ni els teus germans,

ni altres parents teus, ni veïns rics.

Potser ells també et convidarien,

i ja tindries la recompensa.

Més aviat, quan facis una festa,

convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs.

Feliç de tu, llavors:

ells no tenen res per recompensar-t’ho,

i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.»

B. LLENGUATGE.

1. Quan algú et convida a un dinar...

L’evangeli d’avui utilitza el simbolisme de fer un dinar. Però ens parla de dues classes de dinars que estan en contrast.

Primer ens parla d’un dinar que un fariseu fa a casa seva i al qual Jesús hi és convidat. És un dinar de festa (de dissabte), i l’àpat té caràcter de celebració ritual i protocol·lària. En aquests àpats tot està previst i ordenat; cadascú hi té el seu lloc i ha de comportar-se d’una determinada manera. Els altres convidats observen Jesús per veure si sap estar a l’altura de les circumstàncies.   

2. Jesús també observa, i veu que els convidats busquen d’ocupar els primers llocs. Hi ha qui presideix; a partir d’aquí, a cadascú li correspon un lloc segons la seva categoria o el vincle que tingui amb qui l’ha convidat.

3. No se’ns diu pas quin “lloc” Jesús tenia assignat. En tot cas, l’evangelista ens deixa clar que Jesús trenca el protocol precisament donant un consell sobre com comportar-se “protocol·làriament”. “Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc: si hi hagués un altre convidat més honorable que tu, vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit”. No es tracta d’humilitat sinó d’estratègia. El protocol té les seves normes de precedència, i es tracta de no fer el ridícul davant dels altres.

La sentència “Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit” prové sobretot de la manera de funcionar la societat; si bé adquireix un significat més profund referida al Regne de Déu. Aquí no seria “estratègia” sinó atenció vers els altres.

4. Però, de fet, per al Regne, Jesús ens proposa una altra classe de dinars: uns dinars sense protocol ni llocs reservats. O millor: uns dinars reservats a aquells que ningú no convida precisament perquè no saben observar les normes del protocol ni poden agrair la invitació amb un altre dinar. Així es trenca la cadena d’invitacions i re-invitacions que formen part del protocol dels “dinars de societat”.

C. MISSATGE.

5. Estem en la llarga secció que l’evangelista dedica al camí de jesús; o millor, al camí del seguiment a jesús. St. Lluc hi concentra, amb exemples concrets, molts ensenyaments sobre com podem anar creixent en aquest seguiment.

Des dels inicis de les comunitats cristianes, l’àpat fraternal va ser el punt i el moment centrals de la seva vida. Però segurament aviat hi van aparèixer “problemes de protocol”. Qui és qui, en la comunitat? Quin lloc correspon a cadascú?... L’evangelista, amb l’autoritat del mateix Jesús, vol tallar d’arrel aquestes discussions. “Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics”.

La proposta de Jesús és radical referida als àpats de la comunitat cristiana, ja que aquests han de prefigurar el banquet del Regne, del qual l’evangelista parla tot seguit (Lluc 14,15-24) (Encara que el Missal no ho recull).

D: RESPOSTA.

6. L’àpat continua essent la font i el cimal de la vida comunitària. Veiem que s’hi dóna una gran varietat, des dels àpats (misses) cent per cent protocol·laris fins a trobades que converteixen els comensals en vertaders germans.

Sorprèn que Jesús usi l’expressió  “ni els teus germans” per indicar aquells que no cal incloure com a convidats. Potser el que es vol dir és que, com a celebració de la comunitat cristiana, no cal organitzar convits reservats a la pròpia família. Aquests ja tenen el seu sentit i el seu estil propi.

En canvi, en la celebració pròpia de la comunitat cristiana, els convidats més directes han de ser els pobres, invàlids, coixos i cecs, els quals esdevenen així també germans nostres.

7. Deu haver-hi alguna cosa que no funciona prou bé en algunes o moltes de les nostres misses tan protocol·làries, tan formals, tan rituals, tan programades, tan ben presidides, tan lluny de la majoria de marginats de la nostra societat...

Avui dia hi ha qui es qüestiona el “futur de l’Església”. Potser aquest “futur” estigui lligat a l’autenticitat dels nostres àpats i els seus convidats. No es tracta de que la jerarquia faci reformes en la manera de fer la missa (que també;) sinó de que els comensals no donem prioritat al protocol o als ritus, sinó a allò que significa realment l’àpat de germanor.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. En la societat actual convé que l’Església vagi abandonant el protagonisme social que havia tingut en altres circumstàncies. Ens queda, com a cosa més pròpia, l’àpat de germanor  i allò que significa. ¿Com és la vostra missa, a la llum de l’evangeli d’avui? ¿Com hi experimenteu la presència de Jesús que digué: “On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells”?

2. Les grans esglésies, amb la disposició que hi solen tenir els bancs, poden servir per a les grans i solemnes ocasions. Però, ¿creieu que faciliten unes trobades setmanals que alimentin realment la fe? Teniu experiència de trobades en grups, prou reduïts perquè hi sigui possible el diàleg i la proximitat fraternal?