20è. Diumenge. A.

1ª LECTURA.  (Isaïes 56,1,6-7).

Diu el Senyor:

“Compliu els vostres manaments, obreu el bé,

que està a punt d’arribar la meva salvació,

i de revelar-se la meva bondat.

Els estrangers que s’han adherit al Senyor,

que es posen al seu servei per amor del seu nom

i volen ser els seus servidors,

si es guarden de violar el repòs del dissabte

i es mantenen fidels a la meva aliança,

els deixaré entrar a la muntanya sagrada

i celebrar les seves festes en la meva casa d’oració;

acceptaré en el meu altar el seus holocaustos

i les altres víctimes,

perquè tots els pobles anomenaran el meu temple

casa d’oració.

2ª LECTURA (Romans 11,13-15,29-32).

Germans,

tinc una cosa a dir-vos a vosaltres, els qui no sou jueus:

Ja que sóc el vostre apòstol,

miro de posar ben alt el meu servei,

esperant que els jueus, que són del meu llinatge,

n’estaran gelosos i podré salvar-ne alguns.

Si del fet d’haver estat ells exclosos

n’ha vingut la reconciliació del món,

¿què no vindrà quan ells s’incorporin?

¿No serà un pas de mort a vida?

Quan Déu ha concedit a algú els seus favors i l’ha cridat,

no es fa mai enrere.

Vosaltres, en altre temps, no éreu obedients a Déu,

però ara que ells l’han desobeït,

Déu s’ha compadit de vosaltres;

Igualment Déu es vol compadir d’ells, que ara,

mentre es compadia de vosaltres,

no li han estat obedients.

Déu ha deixat els uns i els altres

captius de la desobediència,

per compadir-se finalment de tots.

EVANGELI. (Mateu 15,21-28).

En aquell temps,

Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó,

i sortí d’allà una dona cananea cridant:

“Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi:

la meva filla està endimoniada”.

Jesús no li contestà ni una paraula,

però els deixebles li demanaven:

“Despatxeu-la d’una vegada:

només fa que seguir-nos i cridar”.

Jesús els respongué:

“Únicament he estat enviat

a les ovelles perdudes del poble d’Israel”.

Ella vingué, es prosternà i digué:

“Senyor, ajudeu-me”.

Jesús li respon::

“No està bé de prendre el pa dels fills

per tirar-lo als cadells”.

Ella li contestà:

“És veritat, Senyor;

però també els cadells mengen les engrunes

que cauen de la taula dels amos”.

Llavors Jesús respongué:

“Dona, quina fe que tens!

Que sigui com tu vols”.

I a l’instant es posà bona la seva filla.

LLENGUATGE.

1. Al relat d’avui hi destaca l’actitud de la dona cananea, descrita de tal manera que desperta la nostra admiració, però també un cert rebuig.

Tant ella com la seva filla, sense nom, tenen un paper representatiu. Solien ser anomenats Cananeus els habitants de Palestina que no pertanyien al Poble Escollit. En part convivien amb el israelites, però eren considerats, des del punt de vista religiós (que era el més important, llavors), inferiors als jueus, els quals sentien com a “superioritat” el do d’haver rebut la paraula de Déu. En el llenguatge d’avui diríem que la cananea i la seva filla representen el “paganisme”, vist des de l’òptica dels que es consideren posseïdors de la “verdadera religió”.

2. Les paraules de Jesús a la dona cananea són realment sorprenents i, fins i tot, escandaloses. A més, estan en contradicció directa amb tot el missatge de l’Evangeli. Segurament posen de manifest una estratègia de Jesús per poder alliberar la filla (i la mare!) del dimoni que les domina: un dimoni una mica especial...

3. Quin és aquest dimoni?

El relat no ho diu directament, però si llegim amb una mica de sentit comú, la cosa resulta força clara.

Tenir un dimoni normalment significa, si ho diguéssim amb llenguatge actual, estar dominat per una ideologia alienant. Hi ha ideologies que ens destrueixen des de dintre nostre; fan mal i ens fan mal.

En el relat d’avui el dimoni que domina i destrueix la filla apareix en el comportament de la mare. És un dimoni que es transmet de pares a fills (i sobretot de mares a filles) no pas per generació biològica sinó per transmissió de mentalitat.

4. En el comportament de la mare hi apareix una cosa que no és correcta: un sentiment d’inferioritat.

No només és dolent i nefast el sentiment de superioritat; ho és també el sentiment d’inferioritat.

5. La resposta de Jesús a la dona és una autèntica provocació, que l’obliga a reaccionar.

“No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells”.

Aquestes paraules no reflecteixen el pensament de Jesús sinó la ideologia de la dona, i fan adonar-li de com pot ser-ne de destructiu el seu sentiment d’inferioritat. Ella havia acceptat, en relació als jueus, ser com un gosset, però la “provocació” de Jesús és tan forta que obliga la dona a corregir allò que Jesús li diu. L’amor a la seva filla i la “provocació” de Jesús li fan descobrir la marginació i l’anul·lació total a què porta la seva manera de pensar, transmesa a la filla. I no s’hi conforma, i reclama, almenys per a la filla, el dret a participar de la taula del regne ni que sigui com a gosset.

6. La rèplica de la dona a les paraules provocadores de Jesús manifesta humilitat i dignitat a la vegada. I Jesús aprofita de seguida aquest aflorament de dignitat per posar en relleu la fe de la dona. La fe era precisament el “motiu” de la pretesa superioritat del “Poble Elegit”. Doncs bé: la fe està també present, i de forma eminent, entre els cananeus o pagans. Com podrien ser considerats “gossos”!

7. La presència de Jesús, amb la seva provocació, ha permès passar del sentiment d’inferioritat a la fe en Jesús (o sigui, en l’Home), i aquesta fe és la que allibera la mare i, a través d’ella, també la filla. “Dona, quina fe que tens! Que sigui com tu vols”.

8. També és important la resposta de Jesús als deixebles, tot i que aquí es tracta d’una qüestió “protocol·lària” (que a nosaltres no ens afecta directament, encara que sí de rebot). 

Diu Jesús: “Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel”. Sorprenent! Sempre s’havia entès que les coses anaven al revés...

9. Cal tenir en compte una cosa: la “universalitat” ja formava part de la vocació d’Israel. El Poble Elegit tenia com a missió custodiar un tresor amagat destinat, quan arribés el temps, a tota la Humanitat. El do de l’elecció no comporta cap mena de superioritat sinó que és un servei a la Humanitat.

10. Les incomprensions que aviat van sorgir entre les primeres comunitats cristianes i el judaisme oficial podien fer pensar que l’Església pretenia substituir la Sinagoga.

L'evangeli de Mateu fa tots els possibles perquè el missatge de Jesús no sigui interpretat així. Per això deixa clar que l’universalisme de Jesús era una simple conseqüència de la missió universal d’Israel. L’evangeli de Mateu (destinat sobretot a comunitats cristianes jueves) va repetint sempre que pot: ... això va passar perquè es complís el que havia anunciat el profeta...

11. Però els qui fins aleshores havien governat el “Poble Elegit” no van ser fidels a guiar-lo cap a l’acompliment de la seva missió;  al contrari: van convertir en superioritat allò que havia de ser servei, arribant a considerar els no-jueus com a “gossos”. Els Profetes ja havien anat dient al Poble Elegit que li calia convertir-se. També ho va fer el Profeta de Natzaret, sobretot al començament.

12. Diríem que la missió de Jesús té dos moments ben diferenciats: un primer moment en què predica la conversió d’Israel. Aquest és el significat de la “reconstitució” del “Poble de les dotze Tribus” amb l’elecció “dels dotze apòstols”.

Però davant la negativa d’Israel a convertir-se, arribant fins a matar Jesús per iniciativa “d’un dels dotze” (Judes = Judà = jueus), ell mateix, amb els qui l’accepten, acompleix la missió d’Israel d’oferir a tothom els “tresors del Regne”, perquè “ja s’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop” (Marc 1,15).

13. El rebuig que els dirigents del Poble Elegit fan de Jesús es convertirà en l’ocasió perquè “l’Israel fidel”, personalitzat en el mateix Jesús, obri a tots els pobles el Regne de Déu (> paràboles dels Treballadors de la vinya o dels Convidats al banquet. Mateu 21:33-45 i 22:1-10).

MISSATGE.

14. Si la interpretació que he ofert és correcta, el missatge d’avui seria que no hi ha religions superiors i inferiors; ni cultures, pobles o races inferiors i superiors. Ni persones, sexes, classes socials o llengües... superiors i inferiors. I tots tenen una missió a complir.

Tant el sentiment de superioritat com el d’inferioritat destrueixen la persona humana, (encara que el sentiment de superioritat genera molta més injustícia).

El Cristianisme no és superior al Judaisme (ni a cap altra religió). L’Església no és la substitució de la Sinagoga sinó el seu fruit. Un fruit que no ha de reemplaçar l’arbre d’on neix.

15. Jesús va ser i es va mantenir cent per cent jueu. A la creu no hi havia el fundador d’una nova religió sinó el rei dels Jueus, portant a terme la missió sagrada del Poble Elegit: revelar a tothom que viure és estimar; estimar és donar la vida pels altres; i donar la vida pels altres (morir) és entrar en la Vida mateixa de Déu (resurrecció).

16. La 2ª Lectura d’avui (per pura casualitat, ja que en els Diumenges de durant l’any, la 2ª Lectura va per lliure), expressa aquest mateix argument, en paraules de St. Pau:

“Si del fet d’haver estat ells (els jueus) exclosos n’ha vingut la reconciliació del món, ¿què no vindrà quan ells s’incorporin? ¿No serà un pas de mort a vida?” (Romans 11:13).

RESPOSTA.

17. Si la interpretació donada és correcta, una bona resposta seria intentar “no fer el joc” a tant sentiment de superioritat o d’inferioritat com hi ha en la nostra societat i en la nostra Església: des del “demoníac” culte a la personalitat fins a les injustes valoracions amagades en expressions com “tercer món” o “quart món”.

L’actual proliferació “d’ídols” és ben sospitosa. Ídols de tota classe: polítics, religiosos, esportius, cantants... Fins i tot “ídols” per la seva vulgaritat i mal gust.

18. Segurament es tracta d’un simple mecanisme psicològic que consisteix en crear-se “ídols superiors”, per després, d’alguna manera, poder identificar-se amb ells i participar del seu “èxit”. Necessitem “ídols” per compensar el sentiment de ser “poca cosa”. Necessitem no quedar submergits en el mar de l’anonimat, i ens creem ídols per poder surar arrapats als seus peus, encara que ens trepitgin.

El pedestal dels dictadors no s’aguanta per si mateix sinó per la gran quantitat de cranis que es presten a ser-ne “material de suport”. 

PREGUNTES per al diàleg.

1. El sentiment d’inferioritat de molts alimenta i aguanta la pretesa superioritat d’uns pocs. ¿Descobriu en el vostre entorn, i potser també en el vostre comportament, exemples d’això?

2. Tots som iguals. Per això, qui vol ser “superior” necessita “excuses”. En les societats religioses, se sol usar i abusar del nom de Déu. ¿En les nostres societats laiques, quines “excuses” es fan servir per legitimar la “superioritat” dels poderosos?

3. És evident que, a nosaltres, el missatge de Jesús ens ha arribat després d’haver pres forma d’una nova religió, amb els seus temples, sacerdots, ritus i dogmes. En l’actual situació de pluralisme religiós, ¿penseu que el missatge de Jesús continua lligat a una religió determinada?

Dit d’una altra manera: ¿Si un fidel d’una altra religió vol acollir el missatge de Jesús, necessita canviar de religió?

Assumpció de Maria.

1ª LECTURA.  (Apocalipsi 11,19; 12,1-6).

El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí,

i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu.

Llavors aparegué en el cel un gran prodigi:

una dona que tenia el sol per vestit,

la lluna sota els seus peus

i duia al cap una corona de dotze estrelles.

Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi:

hi havia un gran drac rogenc,

que tenia set caps i deu banyes.

Als set caps duia set diademes,

i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles

i les llança a la terra.

El drac s’aturà davant la dona

per devorar-li el fill així que nasqués.

La dona posà al món un fill,

un noi que ha de governar totes les nacions

amb ceptre de ferro.

El seu fill va ser endut cap a Déu i cap el seu setial,

i la dona va fugir al desert

on Déu li havia preparat un lloc.

Llavors vaig sentir al cel una veu

que cridava amb tota la força:

“Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu,

l’hora del seu poder i del seu Regne,

i el seu Messies ja governa”.

2ª LECTURA (1ª Corintis 15,20-27).

Germans,

Crist ha ressuscitat d’entre els morts,

el primer d’entre tots els qui han mort.

Ja que la mort vingué per un home,

també per un home vindrà la resurrecció dels morts.

Tots són d’Adam, i per això tots moren.

Però tots viuran gràcies al Crist.

Cadascú al moment que li correspon:

Crist el primer;

Després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist;

a la fi, quan ell destituirà

tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder,

com a coronament de tot,

posarà el Regne en mans de Déu, el Pare.

Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès

tots els seus enemics sota els seus peus.

El darrer enemic destituït serà la Mort.

Perquè l’Escriptura diu

que tot ho ha posat sota els seus peus.

EVANGELI. (Lluc 1,39-56).

Per aquells dies,

Maria se n’anà decididament a la Muntanya,

a la província de Judà,

entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet.

Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria,

el nen saltà dins les seves entranyes,

i Elisabet, plena de l’Esperit Sant,

cridà amb totes les seves forces:

“Ets beneïda entre totes les dones

i és beneït el fruit de les teves entranyes.

¿Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor

vingui a visitar-me?

Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació,

el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes.

Feliç tu que has cregut!

Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà”.

Maria digué:

“La meva ànima magnifica el Senyor;

el meu esperit celebra Déu que em salva,

perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.

Des d’ara totes les generacions em diran benaurada,

perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.

El seu nom és sant,

i l’amor que té als qui creuen en ell

s’estén de generació en generació.

Les obres del seu braç són potents:

dispersa els homes de cor altiu;

derroca els poderosos del soli i exalça el humils.

Omple de bens els pobres,

i els rics se’n tornen sense res.

Ha protegit Israel, el seu servent,

com ho havia promès als nostres pares;

s’ha recordat del seu amor a Abraham

i a la seva descendència per sempre.

LLENGUATGE.

1. L’assumpció de maria no es troba directament en la Bíblia. No hi ha cap relat evangèlic que ens en parli.

Per això el Llenguatge dels APUNTS d'avui no serà sobre el text evangèlic sinó sobre el nom d’aquesta festa: “Assumpció de Maria en cos i ànima al cel”.

2. Quan diem que Maria és “assumpta en cos i ànima al cel”, ja veiem de seguida que no podem pas imaginar el cel com un àmbit habitat per Éssers Espirituals i amb dos cossos humans, el de Jesús i el de Maria, flotant per allà el mig...

Com cal entendre això de “en cos i ànima al cel”?

Abans de tot cal dir que no es tracta d’un llenguatge científic sinó mític. Dit d’una altra manera: si un periodista hagués estat present en la mort de Maria i hagués anat filmant tot el que passava amb el seu cos, no hauria vist ni filmat res d’especial en relació a com solem morir els humans.

(Sobre el llenguatge científic i mític, llegiu al Glossari: Miracles.

3. L’Assumpció de Maria en cos i ànima al cel, participant de la glòria del seu fill Jesús, pertany a l’àmbit de la fe, i s’ha d’entendre d’acord amb el llenguatge religiós o mític.

Una comparació amb allò que passa en altres camps com, per exemple, la música, potser pugui ajudar la nostra “imaginació”.

Imaginem que hem anat a un concert que ens ha agradat molt. Desitgem poder escoltar-lo altres vegades. Per suposat que no pensem portar l’orquestra a casa nostra... Per altra part, “aquell concert” ja no existeix: la música és una realitat fugaç: unes simples vibracions aèries que coincideixen un instant.

4. Però, què passa si algú l’ha gravat en un CD?

La música consisteix en unes vibracions de l’aire que poden ser, d’alguna manera, gravades en un suport diferent del que heu pogut escoltar a la sala del concert. No hi ha música sense el suport de l’aire que vibra, però podem canviar de suport. Si comprem el CD i el posem en un aparell reproductor, allà no hi ha ni l’orquestra que ens ha emocionat ni l’aire de la sala del concert que ha vibrat a les nostres oïdes; i, no obstant, podrem tornar-lo escoltar.

5. De fet, el CD no reprodueix la música; només provoca en l’aire de la vostra habitació unes vibracions aèries semblants a les que els instruments musicals havien provocat en l’aire de la sala del concert.

Que les vibracions aèries siguin simplement un fenomen físic (fressa) o que siguin també llenguatge (música) no depèn només dels músics, o dels instruments, o de l’aire de la sala, o del CD, sinó també dels "oients".

Una “música”, si ningú no l’escolta, és només fressa, vibracions de l'aire. En canvi, si algú l’escolta, l’acull i l’assumeix, es converteix en llenguatge musical. Continua essent cent per cent material, però s’hi ha afegit una nova dimensió que ja no és purament material.

La música, com tota classe d’art, és “matèria” feta llenguatge, comunicació, comunió. Però sense algú que l’aculli, només seria fressa (vibracions físiques de l’aire).

6. Els éssers humans som cent per cent materials. Som cos. Som corporals. El cos forma la nostra vida i n’és el suport indispensable. No hi ha vida humana sense cos, com no hi ha música sense vibracions de l’aire.

No obstant, quan vivim davant d’algú que assumeix la nostra existència, continuem essent corporals, però adquirim una nova dimensió. Ja no som purament corporals; som també llenguatge, comunicació, comunió.

7. Amb l’expressió “Maria assumpta en cos i ànima al cel” volem dir que la seva vida real, de cos i ànima, ha estat assumida per Déu. Això no vol dir que el seu “cos”, que és el suport indispensable de la vida humana, estigui flotant pels espais celestials. El suport de la vida ha canviat.

Així com allò que converteix la fressa en música és el fet de ser “assumida” per algú que l’escolta, així també la nostra realitat corporal passa a ser realitat personal quan és assumida per algú, i és el seu nou suport.

8. També pot ajudar a la nostra imaginació allò que ens diuen els entesos. Un “cos” és un flux d’impulsos energètics coincidents en un temps i en un lloc. El cos mai no és igual; mai no està fet dels mateixos elements.

Si mireu una foto vostra de vint anys enrere, podreu dir: jo sóc aquest, a pesar de que en el vostre cos d’ara no hi hagi absolutament res del que hi havia fa 20 anys.

Segons els entesos, cada 8 anys més o menys es renova tot el “material” que constitueix el nostre cos. Els àtoms que en aquest moment formen el nostre cos poden tenir més de mil milions d’anys d’existència, i és totalment segur que abans de formar el nostre braç o el nostre peu o el nostre bigoti... ja havien format part d’altres vivents o d’altes muntanyes o, fins i tot, d’antigues estrelles que potser ja no existeixen... Com l’aire de la sala del concert que, abans i després, haurà servit per multitud d’altres concerts, i fresses, i paraules, i crits...

MISSATGE.

9. El missatge de la festa de l’Assumpció és clar, i capaç de generar en nosaltres un sòlid optimisme.

Tots els humans, un moment o altre, ens fem aquesta pregunta: “Estem sols en l’Univers?”

Evidentment, convivim amb moltíssima gent. Però la pregunta va més a fons: els humans, globalment, vivim sols, o estem davant d’Algú? ¿Som simples “sacs biològics” apareguts per casualitat, i que desapareixem de la mateixa manera, o “interessem” a Algú?

10. Imaginem un locutor de ràdio que comença un nou programa. Mentre està parlant, un moment o altre es farà aquesta pregunta: “¿Hi ha algú que m’estigui escoltant?” Perquè la situació és molt diferent si hi ha algú que l’escolti, o si no l’escolta absolutament ningú.

Igualment, la nostra vida és radicalment diferent si hi ha o no “algú que ens mira”; si hi ha o no “algú que assumeix la nostra existència”.

11. Tenen raó els científics quan ens diuen que som “un sac de reaccions químiques”. És veritat. Es pot comprovar cada dia, a cada instant. Però no és el mateix si aquest sac de reaccions químiques està o no davant d’Algú que el mira. Tot és diferent si, quan estem contents, hi ha o no Algú que ens mira complagut; si quan patim, hi ha o no Algú que ens mira amb compassió; si quan estimem, hi ha o no Algú que dóna suport al nostre amor; si quan vivim, hi ha o no Algú que assumeix la nostra vida.

Certament no som res més que un sac de reaccions químiques, però si estem davant d’Algú que assumeix la nostra existència, aquesta passa a ser també llenguatge, comunicació, comunió; com la fressa de les cordes d’un violí es torna música quan algú l’acull i l’escolta amb plaer.

12. La festa de Maria assumpta en cos i ànima al cel ens diu: la vostra vida, i la vida de la Humanitat, és assumida per Déu.

I això fa que tot sigui diferent: lluminós, interessant, engrescador.

13. El missatge de l’Assumpció de Maria és el mateix que el de l’Ascensió de Jesús. En Crist personalitzem l’experiència més radical i positiva de la Humanitat: “Pare, confio el meu alè a les vostres mans” (Lluc 23,46).

Però els cristians ens hem anat creant una imatge de Jesús cada cop més “solemne i divinitzada”. Per això la fe del poble, espontàniament, ha anat creant una nova “personificació” més al nostre nivell: Maria.

I és ben legítim aquest procés ja que, tal com la Bíblia ens presenta Maria, també ella pot ser presa com a “figura de la humanitat”.

14. Els Evangelis no ens parlen de l’Assumpció de Maria, però expressen amb claredat la consciència que ella tenia de ser assumida per Déu, com tan bellament ho expressen les paraules que hem llegit: ”El meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.

15. De fet, aquest missatge ja està contingut en el “nom” amb què Déu vol ser conegut. Quan Moisès pregunta a Déu quin és el seu “nom”, la resposta és: “Jo sóc el qui sóc”. O més exactament: “Jo sóc el que hi sóc” (Jahvè, en hebreu. Èxode 3,14). És a dir: Déu és “presència”; El-qui-hi-és; El-qui-ens-mira; El-qui-assumeix la nostra vida fent-la alguna cosa més que un sac de reaccions químiques.

16. Bellament expressa aquest sentiment el Cant Espiritual, de David Jou, que podeu llegir a l’Apartat TEXTOS.

La primera estrofa diu així:

Quan em mires sóc més, creixo, existeixo més rotundament

que no pas quan, esvaint-me, em retires Ta mirada:

sigues, doncs, clement:

mira’m, crida’m, fes-me ser en la Teva ment

una plenitud en el Teu amor salvada.

RESPOSTA.

17. Evidentment, la resposta adequada a aquest missatge és un optimisme radical, expressat i celebrat. “La meva ànima magnifica el Senyor; el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”.

18. Amb un llenguatge o altre, totes les Religions expressen aquest optimisme que respon a l’experiència més profundament humana: sentir-se real. Notem que no som la font de la nostra existència; però existim. Doncs..., Algú ens aguanta.

19. Però aquí serà bo dir també una altra cosa.

Tots sabem que hi ha “presències” que ens fan sentir més lliures i d’altres que ens abasseguen.

Recordo una persona que em deia en una ocasió: “No crec en Déu: no seria capaç d’aguantar algú que em mira contínuament. M’agrada la solitud”.

Cal reconèixer que, en el marc de les Religions, sovint s’ha aplicat a Déu una forma de “presència” inspirada en les relacions humanes de domini. Més encara: sovint s’ha utilitzat la “presència de Déu” per dominar els altres a través de la por. S’ha ofert una “presència de Déu” fiscalitzadora i  controladora.

Una presència així, inspirada en la “vigilància” dels dominadors sobre els seus “súbdits”, no és cap suport de la nostra existència sinó més aviat una llosa que ens esclafa.

20. Per aquest motiu, a Occident, sobretot als segles XIX i XX, des de diferents punts de vista, i sobretot des de la Filosofia, va donar-se una denúncia creixent contra el Cristianisme i contra les Religions en general.

Entesa la “presència de Déu” com una presència rival, molts ho van convertir en un argument per negar l’existència de Déu. Es podria resumir així: “Si Déu existís, la seva presència seria tan abassegadora que cap altra cosa podria existir amb un mínim de dignitat. Si Déu existís, tindria una llibertat tan absoluta que faria impossible la llibertat de qualsevol altre vivent. Si els homes podem ser lliures, és precisament perquè no existeix cap Déu”.

Jean Paul Sartre fa dir a un dels seus personatges (cito de memòria): “Déu no existeix; però si, per un impossible, existís, tindríem l’obligació de matar-lo per salvar mínimament la nostra dignitat”.

Aquests filòsofs prediquen l’ateisme a fi de salvar l’home.

I tenen tota la raó. No existeix aquest “Déu” que ells neguen; i si existís, per dignitat hi hauríem de lluitar en contra.

21. Però no és aquesta la “presència” que l’ésser humà de tots els temps, també d’avui, és capaç de descobrir en el més profund de si mateix.

Allò que “salva al locutor” és que hi hagi algú que l’escolti. Allò que “salva la fressa” de les cordes d’un violí és que hi hagi algú que, escoltant-la, la converteixi en música. Allò que “salva” aquest sac de reaccions químiques que és cada un de nosaltres, és que hi hagi una “presència” que ens assumeix.

22. La llibertat de Déu no competeix amb la nostra. Al contrari: li obre horitzons que la fan possible.

¿Podria ser lliure un locutor que ningú no l'escolta? ¿No són precisament els oients que el converteixen en locutor i fan possible la seva creativitat? Ben cert: són els oients que fan possible la llibertat creativa d’un locutor. I també la seva responsabilitat.

23. La responsabilitat és l’altra cara de la llibertat.

La presència que ens fa lliures també ens fa responsables. La presència de Déu no és una presència neutra: “derroca els poderosos del soli i exalça el humils”. Déu no és rival de l’home. Però l’home pot decidir fer-se rival de Déu i no acceptar el suport de la seva mirada.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Si el cel fos un “lloc”, el podríem imaginar i parlar-ne fàcilment. Però no sembla correcte imaginar-lo com un “lloc”. Per això és difícil parlar-ne. No obstant, és bo intentar-ho. ¿Què us suggereix la paraula cel?

2. En la tradició cristiana, sobretot a Orient, de la mort de Maria se’n sol dir “dormició”. Què us en sembla? Penseu que seria bo dir-ho també de les altres persones quan moren?

3. Els psicòlegs, i la pròpia experiència, ens diuen que “sentir-se sol” és el pitjor dels mals. Us heu sentit sols alguna vegada? Quina solució hi heu trobat?

Diumenge 19. Any A.

1ª LECTURA.  (Primer Llibre dels Reis 19,9-13).

En aquells dies, Elies arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu,

i passà la nit en una cova.

El Senyor li va fer sentir la seva paraula,

i li digué:

“Surt fora i estigue’t a la muntanya,

a la presència del Senyor que ara mateix passarà”.

Llavors vingué una ventada,

tan forta que esberlava les muntanyes

i esmicolava les roques davant el Senyor.

però el Senyor no hi era.

Tot seguit vingué un terratrèmol,

però el Senyor tampoc no hi era.

Després vingué foc

i el Senyor tampoc no era en el foc.

Finalment vingué el so d’un aire suau.

Així que Elies el sentí,

es cobrí la cara amb el mantell,

sortí fora i es quedà a l’entrada de la cova.

2ª LECTURA (Romans 9,1-5).

Germans,

us asseguro per Crist que dic la veritat,

que no menteixo.

La meva consciència, guiada per l’Esperit Sant,

n’és també testimoni:

sento una gran tristesa

i un dolor constant al fons del cor:

tant de bo fos jo proscrit del Crist,

en lloc dels meus germans, el poble del meu llinatge.

Com a israelites, és d’ells la gràcia de fills,

la glòria de la presència de Déu,

les aliances,

la Llei,

el culte i les promeses;

són d’ells també els patriarques,

i finalment, com a home, ha sortit d’ells el Crist,

que és Déu per damunt de tot.

Sigui beneït per sempre, amén.

EVANGELI. (Mateu 14,22-33).

Quan la gent hagué menjat,

Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca

i avançar-se-li cap a l’altra riba,

mentre ell acomiadava la gent.

Després d’acomiadar tothom,

pujà tot sol a la muntanya per pregar.

Al vespre encara era allà tot sol.

La barca ja s’havia allunyat bon tros de terra,

però les ones la destorbaven d’avançar,

perquè el vent era contrari.

Passades les tres de la matinada,

Jesús hi anà caminant sobre l’aigua.

Quan els deixebles el veieren,

s’esveraren pensant que era una fantasma

i cridaren de por.

Però Jesús els digué de seguida:

“No tingueu por, que sóc jo”.

Pere li digué:

“Senyor, si sou vós,

maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua”.

Jesús contestà:

“Ja pots venir”.

Pere baixà de la barca,

es posà a caminar sobre l’aigua

i anà on era Jesús.

Però en adonar-se del vent que feia,

s’acovardí i començà d’enfonsar-se.

Llavors cridà:

“Senyor, salveu-me”.

A l’instant Jesús li donà la mà i li digué:

“Quina poca fe! Per què dubtaves?”

I quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà.

Els qui eren a la barca es prosternaren

i deien: “Realment sou Fill de Déu”.

LLENGUATGE.

1. Solem dir que la vida és un camí.

Sobretot en àmbits mariners, com són els voltants del “Mar de Galilea”, també sol dir-se que la vida és un viatge, o, fins i tot, una travessia. En aquest cas, l’èxit de la vida és “aconseguir l’altra riba”.

2. Però els pobles de marina saben, per dramàtica experiència, que el mar és cruel: sempre hi ha la possibilitat de ser engolit pel mar i no aconseguir l’altra riba. Per això el mar és també un símbol de la mort. Com el mar, la mort també engoleix les nostres vides.

3. El centre del relat d’avui és la figura suggerent de l’Home-Jesús caminant sobre les aigües del mar. No es tracta d’una “exhibició de divinitat” per demostrar que és Fill de Déu. El relat va acompanyat d’una colla de detalls que ens porten a pensar en una visió avançada del Ressuscitat. Als evangelis, Jesús només provoca por, momentàniament, quan, després de mort, es presenta “vivent” als seus deixebles, i ells el prenen per un fantasma. Evidentment, el primer que el Ressuscitat els diu és: “No tingueu por, que sóc jo” (Mateu 28,10. Lluc 24,37).

4. L’expressió “sóc jo” té una doble intenció:

Sóc jo; és a dir: sóc Jesús; el company que ha estat amb vosaltres, i que van matar, però que no ha estat engolit per la Mort. El meu pas per la Mort és com ara que passo per sobre l’aigua sense ser-hi engolit.

5. Però l’expressió “Jo sóc” és també el nom propi de Déu (en hebreu “Jahvé”. Èxode 3,14). Jesús, que ha passat per la Mort sense ser-hi engolit, s’ha situat a l’altra riba, a l’espai propi de Déu, que és Vida.

No és un privilegi exclusiu de Jesús; és la crida que Déu mateix fa a tots els homes. Els deixebles ho han entès ja una mica (no del tot) i, per boca de Pere diuen a Jesús: “Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua”. Podria semblar un caprici de la vanitat de Pere. No ho és; és l’expressió de l’anhel més viu del cor humà: no ser engolit pel Mar; no ser engolit per la Mort; no ser engolits pel No-res.

Pere ho aconsegueix, encara que no del tot perquè, de moment, “no té prou fe, a causa del vent contrari”.

Tres vegades surt la paraula “vent” en aquest relat: una manera de subratllar el significat que hi té. És el vent contrari allò que impedeix la barca d’avançar; i que fa perdre la confiança de Pere; i que desapareix quan Jesús està a la “barca”.

6. També la barca és ben significativa. Quatre vegades surt la paraula “barca”. La barca és símbol de la comunitat que encara no ha arribat a l’altra riba. Jesús ja no necessita barca; els deixebles, sí. La barca els permet no ser engolits pel mar, però no aconsegueixen vèncer el vent contrari.

D’on surt aquest vent contrari”?

7. L’escena és continuació de la que podem llegir abans (Mateu 14:15, i que tocava llegir diumenge passat)): la partició dels pans. Cinc pans per a cinc mil  “homes” és tot un èxit! I aquest èxit, que els deixebles no van saber pair, és el vent contrari que els impedirà aconseguir l’altra riba. No han entès el significat d’allò que ha passat amb la multitud. S’han emborratxat d’èxit, i Jesús els ha hagut d’obligar a marxar tot sols (Mateu 14:22).

El messianisme de Jesús no va en la direcció que ells es pensen. El llenguatge usat en aquest evangeli ens indica que és un moment clau, delicat, que Jesús “supera” anant a la muntanya “a pregar tot sol”, com farà també abans de la passió-resurreció, a l’hort de Getsemaní (Mateu 26:39).

(Es podria comparar i completar la lectura de l’evangeli d’avui amb el mateix relat que es troba a l’evangeli de Joan, capítol 6). 

8. Amb cinc pans i dos peixos no s’alimenten cinc mil homes!... Allà va haver-hi alguna cosa més que els deixebles no van saber descobrir; els pans partits i repartits són alguna cosa més que simples “pans”. És la mateixa vida de Jesús (i dels deixebles de debò) la que es dóna i es reparteix: “El meu cos és pa... La meva vida (sang) és beguda...”  (Mateu 26,26).

9. Ara podem entendre l’escena del Ressuscitat caminant sobre les aigües. La resurrecció és la vida-donada que pren forma de pa, d’aliment. Aquesta vida-donada no és engolida per la Mort sinó que és acollida per les mans bondadoses del Pare. Això comporta entrar en la vida mateixa de Déu. Realment Jesús, fet pa per als altres, pot dir “Sóc jo”, que és el nom de Déu.

Per això, quan Jesús puja a la barca, el vent contrari amaina, i els deixebles es prosternen i expressen la seva fe incipient: “Realment ets el Fill de Déu”.

10. La fe incipient dels deixebles no és encara madura. Al moment de la veritat, al Calvari, no n’hi haurà cap d’ells. En aquell moment la fe serà expressada, ni més ni menys, que pel centurió romà, que no té l'escapatòria de pensar en "miracles". (Mateu 27,54).

Però finalment, gràcies al testimoni de les dones, que mai no han tingut dificultat per entendre això de la “vida-donada”, els deixebles veuran realment el ressuscitat i renovaran, ja més madura, la seva professió de fe en Ell (Mateu 28,17). I podran rebre l’encàrrec d’anunciar l’evangeli (= bona notícia), batejant.

11. En el bateig es repeteix l’escena de l’evangeli d’avui: Pere s’enfonsa (mor, dóna la vida) en l’aigua i ressuscita agafant-se a la mà que li allarga el ressuscitat.

MISSATGE.

12. Viure és compartir; però compartir de debò vol dir compartir la pròpia vida.

Una vida compartida no és engolida per la Mort. La mort es converteix en pas, travessia, que ens porta a l’altra riba i ens introdueix plenament al Regne de Déu, on som fills en el Fill.

Aquesta és la fe dels que estem a la barca: “pescats” i “pescadors” a la vegada.

RESPOSTA.

13. Hi ha una gran diferència entre la multitud dels cinc mil que han menjat, i que Jesús acomiada, i els deixebles que pugen a la barca per passar a l’altra riba. Els cinc mil, segons sembla, volien aclamar Jesús com a messies-rei (Joan 6:15), amb poder suficient per alliberar el poble dels seus opressors. Aquesta manera equivocada d’entendre el messies va provocar l’anticipació de la seva mort. En canvi, els de la barca acullen Jesús i l’adoren com a Fill de Déu.

14. De la multitud a la barca hi ha tot un camí a fer: passar de la vida-tinguda, necessitada d’alimentació permanent, a la vida-donada, no subjecta ni tan sols a la Mort.

És corprenedora la pau i la serenitat de la barca, quan Jesús ja hi ha pujat! “No tingueu por, que sóc jo”.

15. Vivim en una societat que, almenys externament, va força atabalada. Hi ha massa fantasmes, i de moltes classes. També n’hi ha de “religiosos”. Un bon servei al nostre món seria ser testimonis de la pau i de la serenitat que ens ofereix el Ressuscitat, que no és cap “fantasma” sinó el “primogènit” de molts (tots els que ho vulguin) germans (Lluc 2:6, Colossencs 1:18).

PREGUNTES per al diàleg.

1. La trobada setmanal amb la comunitat us ajuda a alimentar i fer créixer la vostra pau?

2. Sovint davant perills i fantasmes es crea un clima d’agitació col·lectiva, autoinduïda entre tots, i mantinguda entre tots. Una espècie d’histèria col·lectiva... ¿Feu alguna cosa individualment o junts per mantenir un clima de pau activa en les vostres trobades?

3. En les vostres eucaristies, ¿els diferents serveis que fa cadascú provoquen recels, enveges o incomprensions entre vosaltres? Us veieu capaços de superar-ho?